L’últim llibre de Quim Curbet sobre el riu Ter, amb escudella i carn d’olla

Després de Josep Pla, un dels escriptors més fins que han donat les comarques gironines és Quim Curbet, autor d’aquella petita delícia de l’any 2013 titulada El viatge del gironauta, on descrivia cadascun dels 207 municipis de la demarcació que havia recorregut. Ara n’acaba de publicar una altra, tallada sobre el mateix patró. El Ter, crònica d’un riu ressegueix tots els pobles, de la naixença fins la desembocadura. La seva literatura sempre sedueix, però continua presentant dos inconvenients greus: Curbet no té set de poder dins dels cenacles que reparteixen el prestigi literari i, a diferència del coetani gironí Miquel Pairolí, encara no s’ha mort i per tant no rep la quota habitual de reconeixement post-mortem. Escriptor, articulista, editor i fotògraf, és

Els grans clàssics grecollatins reclamen nous traductors d'avui

La venerable col.lecció Bernat Metge de traduccions dels clàssics grecollatins al català, iniciada el 1922 sota el mecenatge de Francesc Cambó i mantinguda fins avui pels descendents, acaba de traspassar el seu fabulós fons d’armari al grup editorial Som (Cultura 03), amb la participació de la Fundació Bancària la Caixa, per tal de dinamitzar-ne les vendes, que prou falta els feia. El nou grup propietari és el mateix dels segells editorials Ara i Amsterdam, i de la revista Sàpiens. Publicarà quatre novetats per any, les primeres de les quals seran la Metafísica d’Aristòtil i les tragèdies de Sèneca. Els 417 títols publicats al llarg dels últims 94 anys per la col.lecció Bernat Metge la converteixen en un autèntic monument des de molts punts de vista, però els monuments també s’han de renovar, i les traduccions encara més. Les obres mestres dels clàssics grecs i llatins ho són precisament per la seva capacitat d’atraure noves generacions de lectors. La col.lecció Bernat Metge es venia sobretot per subscripció. El meu pare va ser un d’aquells devots subscriptors. Durant la meva infantesa vaig veure arribar puntualment a casa cada nou volum, que ell

De vegades penso en Portbou, els dies de vent furiós

Els dies de vent molt fort, com aquests últims, penso en Portbou. És on bufa de manera més brutal. Per això el poble no havia existit mai, era una badia deshabitada del terme municipal de Colera. El va inventar la ignorància moderna dels enginyers de ferrocarrils, a un indret de tramuntana especialment acanalada. Els butlletins meteorològics acostumen a esmentar l’observatori de Portbou per donar les velocitats del vent més tremendes. Aquest municipi va ser un fet contra natura. Va néixer amb la línia fèrria internacional inaugurada el 1878 i hauria mort amb la seva actual decadència, si no fos perquè el turisme li allarga l’agonia. Tot plegat no impedeix que m’hi deixi caure de tant en tant i, a la meva manera, l’estimi. Conté un

Afrodita i Venus no formen part de l’olimp oficial, llàstima

Quatre autors grecs i romans van deixar escrit que, quan la ruta de navegació mediterrània habitual passava per davant del Mont Pirineu, es veia a la costa un Afrodision o temple de Venus. Ho diuen Estrabó al tractat Geografia, Pomponi Mela a De chorografia, Plini el Vell a Història natural i Claudi Ptolomeu a Geografia. No van especificar el nom de l’indret. Podria ser al turó de la colònia greco-romana de Sant Martí d’Empúries, a l’extrem prominent del Cap Norfeu, a les envistes de Sant Pere de Rodes o al cap de Biarra a Portvendres (nom que deriva de Portus Veneris). Malgrat les fonts escrites, l’arqueologia moderna no s’ha amoïnat ni mica durant els dos últims segles, amb un desdeny fenomenal, per localitzar les restes del temple a la

L’Any Blasco Ibáñez, per reparar una injustícia

El 29 de gener es va escaure el 150 aniversari de la naixença de l'escriptor a València i la Generalitat valenciana, l’Ajuntament de la ciutat i altres institucions han convocat un Any Blasco Ibáñez per reivindicar amb reedicions, congressos, documentals i activitats diverses la figura incòmoda del desmesurat autor oblidat. L’insòlit ressò mundial, la fabulosa novel.la de la seva pròpia vida o l’espectacularitat del seu llegat immobiliari (a València i a Menton, on va morir) no li han servit de res. Blasco Ibáñez ja va ser vist en vida com un “suburbial” i avui no se’l veu de cap manera. Es va trobar fora de lloc a tot arreu, excepte en el favor dels lectors d'una època. Era una figura gegantina,

L’atracció dels nostres avions estavellats, potser macabra

A la muntanya del terme de Cantallops (Alt Empordà)  encara hi queda un vestigi gegantí del paorós incendi forestal que el juliol del 1986 va calcinar 30.000 hectàrees durant tres dies i tres nits de tramuntana a la ratlla de frontera del Pertús i la Jonquera, a la serra de l’Albera. La vegetació s’ha anat refent com ha pogut, però enmig del bosc hi continua, trenta anys després, la carcassa de l’avió francès que s’hi va estavellar mentre participava a l’extinció de les flames, amb un balanç de quatre tripulants morts. La ferralla no l’ha volguda ningú. S’ha convertit en la “Ruta de l‘avió” per a senderistes, boletaires, ciclistes de muntanya i practicants del joc de geocerca amb GPS, que s’hi fan la foto. El grinyol del timó de direcció, a la cua de l’avió, trenca el silenci del

As Dúas Marías de Santiago de Compostel.la: feminisme o barbarie

M’han portat a Santiago de Compostel.la de passeig, no pas en peregrinació. L’itinerari havia de començar per força a la plaça de l’Obradoiro, però a mi em refracten els monumentals edificis religiosos i civils pensats per impressionar i empetitir la gent comú, per postrar-la davant l’autoritat. De manera que hem recorregut els carrerons de l’animada ciutat vella per desembocar al parc de l’Alameda. Els parcs, la botànica ciutadana, acostumen a ser un termòmetre de la urbanitat, del grau de cultura urbana. El parc de l’Alameda santiagueny m’ha fet entrar més en calor que no pas l’Obradoiro. A un dels vorals enjardinats de l’entrada del recinte la gent s’atura a fer-se la foto al costat del senzill i virolat monument, arran de terra, d’As Dúas Marías. Els autòctons acostumen a recomanar no quedar-se només

Les zamburiñas de la Ria d’Arousa o l’absolució dels pecats

La colla d’amics hem convingut que ens trobem abocats a una època de precarietat i que, si volem sobreviure als abusos de l’oligarquia, cal que ens mobilitzem per preservar els principis, icones i tradicions que ens havien convertit en persones civilitzades. Per exemple, anar a passar uns dies a la Ria d’Arousa a menjar pop guisat amb fabes i gambots, així com marisc del més fresc i bé de preu. Ens hem instal.lat a la Pobra do Caramiñal, vila d’arenals fecunds en valors eterns com ara les zamburiñas carnoses i vibràtils, criatures bivalves de la més alta consideració que aquí s’alimenten del millor fitoplàncton. Abans de passar als plaers que encara no són prohibits ni prohibitius, m’han volgut fer conèixer una mica Galícia, l’única comunitat

En defensa de l’arabisme de la professora Dolors Bramon

També publicat a Eldiario.es

No tinc el gust ni la necessitat de conèixer personalment la professora Bramon. Ignoro en quin entrejoc de capelletes, simpaties o antipaties es troba o deixa de trobar-se i si aquesta és la causa de les diatribes rebudes pel seu últim llibre L’islam avui, que acaba de publicar l’editorial barcelonina Fragmenta. En canvi, he llegit amb el màxim interès el llibre en qüestió i els anteriors seus. M’han semblat més instructius, treballats i equànimes que no pas altres d’autores merament libel·listes, com Pilar Rahola quan va publicar

La joia cèntrica i concorreguda de la Llotja de Perpinyà, segles després

L’edifici històric més valuós i més cèntric de Perpinyà, el do de pit del gòtic civil català que és la Llotja de Mar, va ser convertit pel propietari municipal en cafeteria el 1927 i en hamburgueseria de la cadena Quick a partir del 1984, l’única del món on es podia menjar un cheese-burger sota ogives autèntiques, recalcats contra carreus de pedra procedents per via directa de l’esplendor medieval. L’actual cafeteria ha presentat expedient de fallida i l’Ajuntament ha decidit recuperar-la --per fi!-- com a equipament públic, probablement una oficina de de turisme. La ciutat de Perpinyà era la segona en dimensions poblacionals de Catalunya quan la Llotja

El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona s’ha tornat negre, negre

Passo amb certa freqüència per davant de l’edifici del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, inaugurat fa deu anys al costat de l’Hospital del Mar, arran de la platja de la Barceloneta. La ubicació d'aquest equipament punter venia a suggerir que es pot desplegar investigació científica d’alt nivell en un escenari rabiosament mediterrani. L’edifici crida l’atenció des del primer dia per la forma troncocònica, que disminueix d’alçada a mesura que avança cap a la platja, com per abraçar el mar amb l’estructura circular que s’obre a la part frontal acarada a les onades i al

La tècnica de la pedra seca contra l’abrasió del temps

A Mallorca acaben de crear un Gremi de Margers per reconèixer, transmetre i homologar el vell ofici dels constructors en pedra seca que caracteritza una part del paisatge patrimonial de l’illa. A Catalunya opera de fa anys la Coordinadora de la Pedra Seca amb el mateix esperit. Una de les edificacions més admirables i menys valorades de l’home són els marges de pedra seca, destinats a convertir els pendents rostos i abruptes de les muntanyes en bancals aprofitables de replans escalonats, fins esculpir el paisatge amb sentit utilitari i rehabilitador, convertir-lo en una trama territorial

No ens acostumarem mai al despropòsit de la Sagrada Família

També publicat a Eldiario.es

Vaig néixer i em vaig criar prop de la Sagrada Família, a l’ombra tenebrosa de les torres del temple “expiatori”, en construcció des del 1882. Tantes dècades desprès no només continua creixent en volum. També creix en el despropòsit de voler aixecar catedrals d’aquestes dimensions en ple segle XXI. Es tracta d’un despropòsit primordialment turístic, i per això enganyós. La Sagrada Família no l’aixequen els feligresos creients, sinó la recaptació a la taquilla de més de 20 milions d’euros anuals procedents de la venda d’entrades als 3,7 milions de visitants forasters, més del doble que la

La flor de la mimosa s’ha industrializat, però continua lluint igual

El microclima assolellat de la vall de Ceret i l’abundància d’aigua dels baixants del Canigó, a l’arredossada falda pirinenca nord-catalana de la comarca del Vallespir, hi han afavorit de sempre les flors, fruites i verdures més primerenques. Aquests dies hi esclata el lirisme hivernal de les mimoses, acabades de florir en poms d’un groc estrident, confiat, enlluernador. El mercat exterior dels productes de Ceret és París i l’Europa central, on les seves cireres tenen fama consolidada per ser les primeres que hi arriben, enrogides pel sol, dolces i lluents, quan allí encara hi predomina el fred i el cel baix. La floració de les mimoses no és només notícia puntual als diaris rossellonesos. També es converteix en toc de corneta

L’orgull del vell baret xarnego, la bodega i el celler

Les millors anxoves, les tapes més sorprenents i més bé de preu de tota la ciutat no les ofereix cap dels establiments rutilants de moda mediàtica, als quals cal reservar amb setmanes o mesos d’anticipació com si es tractés d’un privilegi. Ho fa un baret xarnego dels de tota la vida al barri del Besós, un dels més pobres de Barcelona que subsisteix al costat d’un dels més rics, el de la nova Diagonal Mar. Es diu Las Palmeras, a la plaça Jaume Huguet núm. 71, que no deixa de ser un vulgar eixamplament de la Rambla Prim, a tocar d’aquell extrem difús de la Granvia. Els entesos en tapes i vermuts d'aquest cantó de la ciutat el situen a la

Cal de tot per fer un món, inclús partidaris del cel entelat

Ahir van batre a Lleida ciutat el propi rècord de tres setmanes sense veure un raig de sol per culpa de la boira persistent. Tot i així alguns sostenen que aquest fenomen atmosfèric tradicional no ha de ser vist negativament. La condensació de la humitat ajuda a fortificar les plantes dels conreus i els fruiters...  Admeto la llibertat de pensament, reconec que en qüestions atmosfèriques les predileccions de la gent són molt variades. Persones amb gustos diferents dels meus qualifiquen de bon temps els dies de cel llagrimós i ho fan amb una alegria eufòrica, mentre branden el paraigua a tall d'íntim trofeu i s'enfunden la gavardina

La llei del mercat contra el mercat de Sant Antoni

També publicat a Eldiario.es

És una experiència dura arribar a la conclusió que invertir 70 milions d’euros i quasi deu llargs anys d’obres en restaurar l’estructura d’un dels mercats més amplis de la ciutat ha servit sobretot per posar de moda el popular barri de Sant Antoni i fer pujar els lloguers dels pisos fins a extrems que obliguen els seus residents a abandonar-lo. La dura experiència del mercat de Sant Antoni ha de servir sense excusa per insistir en la recerca de mecanismes que posin fre d’una vegada a l’especulació immobiliària desbocada, encara més per part d’un govern municipal amb experiència de lluita en la matèria. Si no ho fes amb la suficient claredat una

Què se n’ha fet dels ramets de violetes, on són?

Tres joves emprenedors sorgits de l’escola de negocis ESADE han creat a Barcelona una petita empresa de nova factura --ara se'n diu una start-up--, especialitzada en comercialitzar rams de flors. El comprador encarrega per Internet i porten el ram a l’adreça desitjada. Això ja ho feia Interflora a escala internacional, potser els joves emprenedors locals milloraran el circuit de proximitat. La qüestió no és el circuit, sinó les flors. De moment la nova empresa barcelonina The Colvin Co treballa amb rams preestablerts, entre els quals el comprador tria. Aquests rams prefabricats no em diuen res. La qüestió continua sent les flors, la seva pluralitat natural i la seva accessibilitat. Les parades de flors de la Rambla

Colònia vol donar una altra imatge per Cap d'Any i jo m'hi apunto

Un espectacular muntatge multimèdia es projectarà la nit de Cap d’Any damunt la façana de la cèlebre catedral gòtica de la ciutat alemanya de Colònia i de tots els edificis històrics del centre urbà. La iniciativa tracta de contrarestar les seqüeles col.lectives del recent atemptat de Berlín i també l’alarma social provocada per l’ominosa nit de Cap d’Any anterior a Colònia, durant la qual es van produir agressions massives contra 600 dones (en part refugiades acabades d’arribar) al voltant de l’estació i de la catedral. Només s’han investigat fins ara 73 presumptes agressors. Pocs han estat condemnats a penes menors, per robatori. La pròpia alcaldessa, Henriette Reker, havia guanyat les eleccions l’octubre anterior, l’endemà de ser apunyalada al carrer

Els morts d’avui al Mediterrani, entre el silenci i la xifra

Si funcionés (ahir al migdia es trobava apagat), la xifra digital del comptador de refugiats ofegats enguany al Mediterrani, instal.lat per l’Ajuntament al Passeig Marítim de la Barceloneta, a l’altura del carrer Almirall Aixada, hauria superat per primer cop l’atroç llistó de 5.000 víctimes, catorze per dia en mitjana. La xifra es va assolir la vigília de Nadal, sense gaire ressò, per no dir cap ni un. L’any passat van ser 3.777 ofegats i l’anterior 3.279, segons el recompte de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats i l'Organització Internacional per a les Migracions. Potser sumen encara més, perquè els del fons del mar no computen. Sobre una migració calculada enguany de mig milió de fugitius, hi deixen la pell l’1%. La proporció deu semblar assumible o inevitable a tots els governs que han convertit el Mediterrani en fossa comuna. Ha estat el pitjor any, sense que s’albiri cap alternativa a la guerra de Síria i l’Orient Mitjà, a la llavor del mal que deixa sembrada per