Mal gust de les escultures a les rotondes: exemples i excepcions

La proliferació de rotondes a les carreteres del país ha provocat una altra febrada associada, la d’escultures monumentals plantades al seu centre, de vegades amb un horripilant mal gust municipal. Aquest rotondisme kitsch ha donat peu a antologies sucoses, com l’estudi Enmascarando la pobreza del paisaje urbano: rotondas y arte público, de Elia Canosa i Ángela García, o bé l’exposició presentada el 2007 a Olot per David Santaeulària Rotondisme. Donant voltes a l’art públic. Assenyalar amb el dit casos concrets del nostre entorn resultaria tan feridor com ho és la visió d’aquests esguerros. Em limitaré, doncs, als dos monumentals caps “romans” aixecats a sengles rotondes de Roda de Berà per l’escultor local Pere Garsaball Minguet, conegut com Bei Pere, poc abans de morir el 2017.
També s’han produït exemples de qualitat, com el xiprer metàl.lic de 24 metres d’alt modelat l’any 2002 per l’arquitecte i dissenyador Óscar Tusquets com homenatge a Salvador Dalí a la rotonda d’entrada a Figueres. El cost de 480.000 euros va ser una donació de la Fundació Gala Dalí a la capital empordanesa. L’elecció del xiprer per homenatjar Dalí s’inspirava en el seu quadre Naixement de les angoixes líquides (1932), així com en l’elegància natural d’aquest arbre i el seu protagonisme a la comarca.
Sóc un fervorós admirador del xiprer a l’Empordà, a la Toscana i al conjunt del Mediterrani, obelisc vegetal de línies pures, amb branques com escates adherides al tronc resinós. Alguns li han volgut veure un caràcter malencònic i funeral que jo no li he trobat mai. Al contrari, sempre penso que és l’únic arbre al qual no pot penjar-se ningú.