Als vuitanta anys de la mort de Walter Benjamin a Portbou

Un dels filòsofs més destacats del segle XX, Walter Benjamin, es va suïcidar avui fa vuitanta anys a una fonda de Portbou, quan fugia de la França ocupada pels seus compatriotes alemanys, dels quals el separava la condició de jueu i de demòcrata. Havia abandonat Alemanya des del 1933 per l’ascensió del nazisme i residia a París, d’on va fugir el mateix dia de l’arribada de les tropes alemanyes. A Marsella obtindria un visat d’entrada als Estats Units, sense que el document resolgués el problema del visat de sortida de França. Emprendre el viatge des del port de Marsella

Arriba el meu llibre ”Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària”

El 23 de setembre surt a la venda per part d’editorial Pòrtic el meu llibre Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària, que ha rebut el premi Carles Rahola d’assaig 2020. Vista a través dels seus llibres publicats a cada època, la vida de Josep Pla revela totes les claus d’una tenacitat recompensada amb l’èxit de públic lector. També mostra la grafomania que l’arrossegaria a una Obra Completa desmesurada, dintre de la qual la genialitat literària brilla com partícules de mineral de mica en un enorme bloc de granit gris. La dimensió inaudita de l’obra escrita d’aquest autor conté una particularitat: la quantitat de lectors al llarg de generacions successives, des del primer llibre de l‘any 1925 fins avui mateix, quasi un segle després. Arran de la presentació del meu anterior treball biogràfic Josep Pla: sis amics i una amant, vaig dir que trobava a faltar una biografia literària sobre aquest autor, en el sentit d’estudiar-ne estil, a més a més de la seva vida en general. Al capdavall no l’he escrita per arribar a la mitja dotzena de llibres que he publicat sobre Josep Pla, sinó perquè encara continuo llegint-lo amb una satisfacció renovada, gairebé embriagant. Els amors estables no s’han de trair perquè sí. Només la necessitat de comprendre ens fa intuir algunes

Cervera: l’hotel de luxe que amb prou feines es va estrenar

Després de l’entrada en servei el 1878 de l’enllaç ferroviari internacional a Portbou i Cervera, l’estació d’aquesta segona localitat no va conèixer la renovació monumental de la seva veïna de Portbou arran de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Tot i així, l’augment de viatgers benestants en direcció o procedents de París va portar el director del Buffet de la Gare, Jean Deléon, cuiner basco-francès que també havia estat responsable del restaurant de l’estació d’Hendaia, a encarregar el 1928 a l’arquitecte perpinyanès Léon Baille la construcció en estil Art-déco d’un espectacular hotel fora de l’estació, un palace atípic a una parcel.la triangular abocada a les vies com la proa d’un transatlàntic, d'un vaixell fantasma. Es va anomenar Hotel Belvedere du Rayon Vert, perquè El raig verd era el títol del viatge

La idea de traslladar “Dona i ocell” de Miró al Cinc d’Oros

L’obelisc inventat per les antigues cultures faraòniques és un recurs monumental de gran elegància, adoptat modernament a nombroses capitals, ja sigui amb peces originals rapinyades durant la colonització d'Egipte o bé amb imitacions de nova construcció. En canvi Barcelona ha tingut una sort tristíssima en la matèria, atès que el “llàpis” de granit gris de vint metres d’alçada que s’alça a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal no arriba ni de lluny a la categoria dels millors obeliscos. Per això la proposta de l’artista Santi Moix i la simulació fotogràfica del seu co.l.laborador Ricardo Prado de substituir el “llàpis” per l’escultura abstracta de Joan Miró “Dona i ocell”, aixecada des del 1983 a la plaça de l’antic Escorxador, resulta estimulant. Alegraria d’una vegada la també tristíssima història del monument originari, erigit el 1932 en homenatge al president de la Primera República, Francesc Pi i Margall, amb una bella figura femenina complementària de l’escultor Josep

Publicat el nostre llibre sobre bars dels 40 mercats de Barcelona

Ja es troba a les llibreries Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona (editorial Cossetània), que hem escrit Àngela Vinent i jo mateix com una aventura de descoberta, un periple al llarg de cadascun dels mercats i barris de la ciutat, pel plaer bàsic i amenaçat de citar-nos amb una persona amiga i fer petar la xerrada amb la forquilla i la copa als dits. La presentació anirà a càrrec de la cuinera Ada Parellada el dijous 29 d’OCTUBRE a les 19h a la llibreria Ona de Barcelona (Pau Claris 94). Cuinar sense pretensions, com ho fan als bars dels mercats, no vol dir sense geni. Vol dir sense escarafalls, sense la membrana de l’artifici ni l’elitisme petulant. Aquesta ruta gastronòmica acumula sorpreses. No solament per la presentació o la manera de preparar determinats plats, sinó per la senzilla amabilitat que les dones i els homes de darrere la barra acostumen a dedicar a la clientela. Són gent bregada. Aquesta guia permet retrobar plats molt bàsics que de vegades són una culminació de l’art de la cuina: la cuina ordinària massa sovint eclipsada per l’extraordinària, l’essència fràgil dels petits miracles de la quotidianitat. Cada barri, cada mercat, cada parada i cada bar són un món i els hem volgut descriure un per un. Al pròleg del llibre diem d’entrada: “Al mercat no hi anem perquè sigui més ràpid, més còmode, més barat o més pròxim. Hi

Ahir vaig levitar una estona a l’olivar del Jonquet de Cadaqués

Igual que la vinya, l’oli és una altra sang calenta de la terra i tot sovint un conreu ha cohabitat amb l’altre a cops de colze. Ahir vaig recórrer l’olivar que arriba fins arran de mar a la cala del Jonquet de Cadaqués, guiat per Joan Torres, la persona que el mena des de fa llargs anys. Aquests olivars compensen el defecte de no fer olor, de no exhalar la càlida aroma de resina de les pinedes, amb un altre fenomen encara més fi. El rínxol del vent regira les petites fulles en punta de llança (lanceolades) de les oliveres, el terbolí de l’aire fa giravoltar l’anvers d’un to verd fosc lluent i el revers gris platejat amb un miralleig prodigiós i arcaic, un centelleig d’accents molt subtils, un timbre sonor quasi belcantista

Estimo el silenci productiu de les biblioteques

A les biblioteques el silenci és un dret, un acte de respecte i un estat de rendiment dels usuaris que hi descobrim alguna cosa i en gaudim. No es tracta d'un silenci místic, misantròpic ni autista, tampoc res d'absolut ni primmirat, només una forma d’equilibri productiu. De vegades el silenci representa l’actitud més expressiva. Per contra fer soroll de manera exagerada,  allò que en gironí anomenen “cardar fressa”, representa una patologia. Els addictes al decibel baladrer tenen una por cerval del silenci com a encarnació del buit, el seu propi buit. Jo els convidaria a passar unes hores a les majestuoses naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya (premi FAD 1994 de rehabilitació) o a qualsevol de les modernes biblioteques públiques de la

A partir d’ara CaixaBank ens deu 20.700 milions d’euros

Quan una persona vol matricular un cotxe, la reglamentació l’obliga a pagar les multes anteriors que tingui eventualment pendents, sense la qual cosa no podrà circular amb el nou vehicle. Em pregunto si aquesta norma bàsica dirigida als ciutadans corrents s’aplica a les grans fusions bancàries. L’entitat Bankia va rebre el 2012 un total de 24.000 milions d’euros de diners de tots els contribuents per rescatar-la de la fallida, dels quals n’ha retornat fins ara una ínfima part de 3.300 milions. L’Estat és el propietari del 62% de Bankia i se suposa que ha de vetllar per l’interès de

Els arrrossos de la Marola i el perfum del taronger portat a Girona

Els arrossos ben fets són una cosa molt seriosa, encara més si els prepara la cuinera valenciana Marola Marí al seu modern restaurant especialitzat L'Alqueria, a Girona. Ahir em vaig treure la mascareta just l’instant de la foto al seu costat, com qui es treu el barret en senyal d’admiració. Ella la va conservar posada perquè és una professional. Només la llarga carta del restaurant que va obrir el 2007 amb el seu marit Joan Bosch al carrer Ginesta del barri del Born de Girona ja representa una exhibició, dividida en arrossos caldosos o bé secs de tota mena. Ahir vaig demanar el de calamar i galeres, amb el prec afegit que el deixés

La Gascunya, a mig camí entre la bellesa i la seva utilitat

Les petites carreteres interiors que recorren la Gascunya fins a Bordeus són escrupolosament polides. Més que mantenir-les, sembla que les escombrin i les enllustrin. El cotxe hi desfila amb aire de carrossa. El paisatge es veu llaurat fins a pentinar-lo. És un dels escenaris mítics de la França rural, marginat del desenvolupament econòmic durant segles i ara hipertrofiat de prestigi, com el fetge peixat a la força dels seus cèlebres ànecs i oques. És la terra de l'armanyac i D'Artagnan. Massa història, massa bellesa desdita per l'emigració. La plana abraçada d’una banda pel Pirineu i de l'altra pel riu Garona és tota construïda amb turons i fondals, miradors i redossos. Els horitzons s'hi superposen sense cedir a la vel.leitat d'infinit, com només es produeix a les terres que mesuren la dificultat de ser treballades i viscudes a escala de la vida quotidiana de la gent del lloc, a la qual la bellesa natural no els ho facilita pas tot. Els pagesos gascons que

El privilegi de poder acariciar d’amagat la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba a una ciutat siciliana sense aeroport. La Venus de Siracusa és una excepcional peça de l'escola de Praxíteles i se la considera capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre permet una altra cosa encara més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni i la de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic. Li han dedicat pàgines desbordants Guy de Maupassant a La vie errante: "És una de les Venus més belles del món. No té cap i li manca un braç, tanmateix no havia tingut mai davant meu un cos més admirable i més emotiu”. També Lluís Nicolau d’Olwer a El pont de la mar blava: “Contempleu aquesta superba factura anatòmica, observeu la morbidesa d'aquestes carns, on la mà faria presa; repareu la lleu tremolor d'aquesta espatlla, com si vingués de ferir-la una alenada freda”. Predisposat pel testimoni d’aquests predecessors, a mi em va semblar que la Venus de Siracusa suma a les altres el rar privilegi de poder ser acariciada, quan no mira ningú, per afegir la

L’aiguardent no deixa de ser una alquímia demostrada

L’aiguardent de brisa, destil.lat de les restes sòlides (pellofes i pinyols) de premsar el raïm, es pot anomenar marc en català i en francès, grappa en italià i oruxo en gallec, encara que sigui el mateix. El nom no fa la cosa, però la finesa sí. L’aiguardent sempre havia estat un subproducte pobre i hauria decandit com una aspra romanalla de la vida pagesa si la grappa italiana no hagués començat a practicar una política de luxe per posar-se de moda als circuits més cars. No deixa de ser una contradicció, en el ben entès que les contradiccions fan avançar el món. L’aiguardent va ser durant molt temps fill de l’estraperlo, destil.lat a les cases pageses al marge de la reglamentació, sobretot a comarques reculades que l’utilitzaven per combatre el fred. N’hi ha

Tot el secret (o quasi) d’un aperitiu Spritz Suze al Motel de Figueres

El Motel Empordà de Figueres i el seu germà bessó de l’Almadraba Park Hotel a Roses continuen honorant invents culinaris del fundador Josep Mercader que van marcar època, però el senyor Mercader va morir el 1979 i el seu talent s’ha vist renovat pel gendre Jaume Subirós i ara també els seus fills. Una de les màximes de Mercader i per tant també de Subirós era valorar el producte de proximitat i no perdre mai de vista que França forma part d’aquesta proximitat. De l’inventari pendent de les genialitats de Jaume Subirós, avui em limitaré al seu aperitiu Sprit Suze. Es tracta d’un combinat molt popular al nord d’Itàlia, sobretot a les

El vi de Banyuls ja no en té prou amb una campanya publicitària d’impacte

L’any 1982 els viticultors de Banyuls van llançar a escala de tot França aquesta campanya publicitària que marcaria època. L’estil gràfic tenia com a principal objectiu rejovenir la imatge d’un vi molt tradicional, tant en la versió de taula com de vi dolç aperitiu o de postres. Aleshores ho va aconseguir i el 2011 la cooperativa que aplega 700 productors de la denominació inaugurava un nou celler ultramodern al Mas Ventós, del qual encara arrosseguen el deute amb dificultats creixents. L’extensió de feixes de pedra seca i les vinyes verdes vora el mar que dibuixen la personalitat del vi de Banyuls al llarg dels quatre municipis de la denominació (Banyuls, Cotlliure,

Actualitat de l’Antiguitat, les novetats homèriques no paren

Encara no sabem a quin moment de l’Antiguitat va ser composta la Ilíada ni qui era l’autor anomenat Homer de la sangonosa història de la còlera d’Aquil.les durant el setge de Troia (en grec la ciutat es deia Ilió, d’aquí Ilíada). L’enèsima adaptació cinematogràfica va ser protagonitzada el 2004 per Brad Pitt i han aparegut en català dues noves traduccions: l’any 2019 de Montserrat Ros a l’editorial Adesiara i l’última de Pau Sabaté a la renovada col.lecció Bernat Metge (aquest mateix segell acaba de retraduir a càrrec d'Esther Tallada el Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, anteriorment traslladat al català per Josep Carner el 1925 i Joan Fontcuberta el 1992). Més que per l’argument èpic prou conegut, les epopeies d'Homer mantenen l'actualitat pel retrat fidel

Els relats de la canadenca Alice Munro, llegits al cap de Creus

Quan el 2013 l’escriptora canadenca Alice Munro va rebre el premi Nobel de Literatura, tenia 82 anys i va al.legar motius de salut per no anar a recollir-lo a Estocolm. No volia abandonar el seu món i el de la seva literatura, que sempre ha estat la comarca apartada del comtat d’Huron, a la província d’Ontario. La decisió era coherent amb l’estil que li havia valgut el reconeixement, fins i tot amb el tarannà canadenc, un gegant desproveït d’ínfules. Els contes i relats curts de la Munro reflecteixen un paisatge humà  quasi secret que batega sota les aparences rutinàries. Evoquen els contrastos canadencs –i universals-- entre les aparences de la suposada vida beata de províncies i el seu fragor intern. Que l’escriptora no recollís personalment el Nobel a

Delícia de concert al Palau en plena canícula mig confinada

Ahir vaig anar al Palau de la Música a escoltar el concert de la jove pianista alemanya d’origen familiar iranià Schaghajegh Nosrati amb un repertori d’atractiu assegurat: la Partita núm. 2 de Bach, l’Andante con Variazioni de Haydn i la sonata Appassionata de Beethoven. Un concert és més que una audició en viu. Al costat de la qualitat de la interpretació, hi intervenen dos altres factors primordials: l’acollida ambiental que és capaç d’oferir la sala en cada cas i la predisposició que l’espectador porta posada abans de començar, el seu humor del dia. Aquest mes d’agost el Palau de la Música programa concerts amb un lloable esforç

Intent de redimir l’abús de bellesa de les orquídies després de Darwin

Només tres anys després de publicar el 1859 el tractat L’origen de les espècies, que donaria un tomb a la ciència moderna, Charles Darwin va voler baixar al detall. Entre totes les espècies animals i vegetals que havia estudiat, el savi anglès va dedicar un llibre monogràfic a La fecundació de les orquídies. El món de la ciència ho va considerar un mica excèntric, però les orquídies es van tornar a posar de moda com una de les flors més seductores de la naturalesa. Van proliferar buscadors i criadors apassionats al llarg del món. Ara bé, en la seducció es troba l’esca del pecat, la polèmica científica que encara cueja. Les orquídies van passar a ser considerades com una de les espècies més evolucionades i “intel.ligents” del regne vegetal per

El goig exaudit de retrobar una paraula concreta, filla pròdiga

Els que treballem combinant paraules topem de tant en tant amb una que ens fa especial goig i ens alegra el dia, igual que al buscador de bolets afortunat. Retrobar avui la paraula “exaudir” m’ha provocat una reacció de tendresa alfabètica, la fascinació inesperada d’un instant revelador. Significa escoltar benignament un prec i concedir allò que demana, tal com la defineix el diccionari. Prové del llatí “exaudire” i forma part de totes les llengües derivades. Les aplicacions poden ser variades, però ara no tracto d’analitzar-la, sinó simplement assaborir-la. La fascinació davant d’una paraula concreta, atrapada a l’atzar d’una lectura, deriva segurament de les connexions del subconscient de cadascú. La fulguració que m’ha provocat caçar en un

Elogi de la pèrgola, vista com a melic afortunat d'un món

La pèrgola és una de les estructures més amables, bàsiques i lúcides que s’ha inventat mai, una de les expressions més depurades de l’hospitalitat, el lloc més idoni de tots per arreglar el món al llarg d’una sobretaula o, simplement, per deixar que tot plegat vagi fent. És com un iglú vegetal íntim i alhora airejat, un paisatge reduït a la gota de l'essència, un rebrot humanitari de la naturalesa civilitzada, una font que raja la frescor del plaer anhelat i retrobat per sorpresa, una figuració sentimental de la calidesa del refugi, un entramat incapaç de quadricular o immobilitzar tot allò que flueix, una petita utopia materialitzada, una confluència feliç entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que sempre –o quasi sempre-- ajuda a viure.