Les figues que s’abasten de l’arbre amb la mà només aquests dies

El final de la calor extrema porta una victòria associada: les figues madures que s’abasten de l’arbre amb la mà (furtivament, si molt convé), no les importades de supermercat. Les figues pateixen un problema d’imatge: són barates i abundants. Tot i així, representen una rara delícia i formen part dels plaers de la cuina, tant la popular com la més refinada. L’ànec amb figues, per posar només un exemple, és una recepta del més alt pedigrí. Als plats del Motel Empordà de Figueres les figues apareixen puntuals aquests dies. Tenen l’inconvenient de l’escàs temps de conservació, excepte quan se’n fa confitura, pa de figues per a l’hivern o macerades en licor (el Domaine du Traginer del viticultor Jean-François Déu a Banyuls proposa unes figues al vi de Banyuls insuperables). També acompanyen els formatges i els pernils salats amb delicadesa. El pintor i cuiner del Restaurant del Bisbe de Ceret, Marc

Garbinada ahir a Cadaqués al costat de Pere Vehi Contos

Pere Vehi Contos, història viva de Cadaqués i del difunt Bar Boia, obert pel seu avi el 1946, va tenir l’amabilitat de presentar ahir dijous a la Societat l’Amistat el llibre Converses de sobretaula al Motel (editorial Gavarres), de Joan Armangué i jo mateix. Abans de començar l’acte vam sortir a la terrassa de l’edifici del casino i ens vam fer la foto adjunta, amb en Pere i el nostre editor Àngel Madrià. Bufava una garbinada impertinent, un vent de mar llardós que empastifava l’ambient amb un tel humit, tèrbol, covat. El garbí és l’antítesi, el germà Caín de la tramuntana radiant i energètica que neteja l’aire, el deixa pur, lleuger i tibant. La tramuntana desentumeix i tensa el múscul del cel, irisa els colors, perfil el llavi de les coses i incita a l’amor. Però ahir

El banc de seure a Ceret on no seu mai ningú, excepte ahir

Guardo una col.lecció de records de bancs de seure que he triat al llarg dels anys a espais públics de contrades molt diferents, per la seva capacitat d’acollida i comprensió. No necessito tenir-los en propietat, m’agrada compartir-los. El banc de la foto adjunta, feta ahir mateix, és als carrers de Ceret. Fa anys que l’utilitzo. Sota les capçades dels castanyers que filtren el miralleig de la llum solar, és un banc atrotinat, de fusta repintada de verd, construït amb dos taulons al seient i un altre al respatller damunt d’una ànima metàl.lica. Per a mi representa un setial, una butaca orellera, un observatori, un lloc al món al qual intento muntar un relat amb les peces disponibles, entendre l’experiència, trobar el gust de les coses i posar paraules al pensament, dintre d’un combat intern entre el desfici i l’ofici. A aquest banc no hi seu mai ningú. Ahir, diumenge a la tarda, vaig veure des d'una discreta distància que ho feia una parella gran. Vaig estar a punt d’abraçar-los. Qualsevol dia els serveis municipals renovaran el banc per un altre de modern i engegaran a rodar la seva saviesa acumulada. A la  primavera els castanyers presenten les branques florides, però la força del lloc serveix igualment durant l'estuba xafogosa de l'estiu o al ressol manyac de l’hivern. Potser el meu sentiment és pueril, una pulsió indulgent o tot just el

Arqueologia: ciència viva i canviant, no pas fòssil

Una recent troballa arqueològica durant les obres al subsol de l’Hotel Barcino del carrer Jaume I de Barcelona ha portat a replantejar el que s’havia cregut fins ara sobre la trama urbana del fòrum i el temple romans (simulació adjunta) de la ciutat fundada en temps de Crist, és a dir en temps de l'emperador August, entre els anys 15 i 10 aC. El fet demostra un cop més que l’arqueologia és una ciència que depèn més de la interpretació que es dona a cada moment als rastres que es troben que no a les peces localitzades per si soles. La interpretació deriva dels coneixements de cada època i pot variar amb el pas dels anys. Per

Reaparició descarada de l’escriptora Colette contra els detractors

Durant l'estiu relativament ociós se m'ha acudit rellegir l’escandalosa i avançada escriptora francesa Colette, prosa de la qual guardava un agradable record llunyà. He comprat una recopilació de les seves obres, 1.500 pàgines molt manejables de la col.lecció d’antologies Bouquins, que edita el segell Robert Laffont, amb una vintena de novel.les i relats. Imaginava que tard d’hora el volum em cauria fatalment dels dits, però m'he equivocat. Ha estat una redescoberta entusiasta. La Biblioteca Nacional parisenca li ha dedicat fa poc l’exposició “Les mondes de Colette”, dintre d’un revival editorial que coincideix amb el meu impuls de rellegir-la. A més de pionera literària d’allò que ara anomenen fluïdesa de gènere i autodeterminació de la dona, també va ser actriu, mim, periodista i corresponsal de guerra. No cal dir que es va veure sovint vilipendiada per

Plega el gran hotel del tren de França a Cervera de la Marenda

La injusta decadència de la línia ferroviària històrica del tren de França a les estacions de connexió internacional de Portbou i Cervera de la Marenda s’acaba de cobrar una altra peça de caça major. El gran hotel Belvédère du Rayon Vert, annex a l’estació de Cervera, acaba de tancar les portes per ordre governativa. No complia les condicions anti-incendis que havia d’aplicar des de fa dos anys. El director del Buffet de la Gare, Jean Deléon, va encarregar l’espectacular construcció l'any 1928, a una parcel.la abocada a les vies com la proa d’un transatlàntic. Es va anomenar Belvédère du Rayon Vert perquè El raig verd era el títol del viatge posat de moda per novel.la de Juli Verne. Oferia refinades instal.lacions als viatgers que, pels tràmits duaners o els transbords, havien de fer nit a Cervera. Tenia el seu propi cinema,

L’església de Cadaqués implora una mà urgent de pintura

L’església de Santa Maria de Cadaqués forma part destacada d’un paisatge eminent, això no treu que necessita de tant en tant una mà de pintura, com qualsevol altra construcció. Generalment la despesa va a càrrec del propietari, però els bisbats que es van afanyar a immatricular (inscriure per primer cop al Registre de la Propietat sense necessitat de prova documental) 3.722 finques a Catalunya entre 1946 i 2015 (fins la derogació de l’article de la Llei Hipotecària que ho permetia), ara diu que no consideren una prioritat repintar la icònica església cadaquesenca. L’última vegada que el bisbat ho va fer, trenta anys enrere, ja va ser gràcies al mecenatge de l’empresari Javier de la Rosa, estiuejant de la localitat implicat en diferents escàndols judicials. Ara l’Ajuntament de Cadaqués col.labora en una campanya de mecenatge amb la mateixa finalitat de pintar el que aquí anomenen “l’iglesi”. Com és sabut, el parlar de Cadaqués té atribucions per passar-se pels balcons les normes ortogràfiques generals. N'hi diguin com n'hi diquin, la qüestió és que la repintin en un futur raonable, que recuperi l'aspecte lluminós i que el bisbat de Girona no quedi

Per fi s'anima l'esplèndid castell de Sant Ferran a Figueres

L’estiu passat ja s’hi van muntar amb èxit tres sessions de cinema a la fresca amb més de 500 espectadors. Enguany l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres ofereix del 3 d’agost a l’1 de setembre unes inèdites Nits d’Art al Castell amb vuit vetllades de dansa, exposicions, concerts, teatre i cinema. La iniciativa se suma a la dinamització de les visites públiques durant tot l’any. Tradueix a la pràctica el desig tan repetit que aquest monumental recinte, antigament d’ús militar, actuï com a patrimoni viu de la ciutadania. L’associació d’Amics del Castell de Sant Ferran compta amb uns 300 adherents i celebra trenta

La veu solitària d’Antoni Puigverd davant el déu del futbol

Quan es desferma l’eufòria col.lectiva per un gran èxit futbolístic, aleshores s’alça la solitària veu d’Antoni Puigverd al seu article d’opinió del diari La Vanguardia per matisar l’exaltació amb arguments. L’any 2022 l’equip de futbol de la seva ciutat va pujar a primera divisió i Puigverd va presenciar sota el balcó de casa la desfilada de joves que saltaven, ballaven i cridaven: “Girona, ciutat de primera!”. Ell escrivia l'endemà: “Vaig estar a punt de contestar-los: serà ciutat de primera si aconsegueix que els joves us pugueu formar com si Girona fos Oxford, si genera prou treball qualificat perquè us hi pugueu quedar, si els vostres sous estan a l’alçada del preu dels pisos”... Ahir dilluns va tornar-hi arran de la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, i deia: “En poques dècades hem pasat de la 'fúria espanyola', un futbol mediocre, als èxits mundials de les nostres acadèmies de futbol. Espanya podria

El cim multiusos de la muntanya de Sant Sebastià, a Llafranc

La llegenda és capriciosa i ha situat tot sovint l’antiga ciutat enfonsada de Cípsela davant del cap de Sant Sebastià i la platja de Llafranc. El nom mític de Cípsela es fa present al rodal amb una certa freqüència. A la meva memòria continua associat a l’antic restaurant Cypsele, situat a una de les cantonades de la plaça de l’Ajuntament de Palafrugell, pioner en recuperar durant l’hivern el plat barroc d’es niu i les seves sobretaules igualment abarrocades. L’atractiu de Llafranc no se situa només arran de platja, també al cim de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda. Cadascú deu tenir el seu punt predilecte d’observació del paisatge del país, l’indret que li desperta una emoció, un íntim estat de trànsit. Per a mi, el cim panoràmic de la muntanya litoral

L’enigma persistent del faraònic teatre de l’Arxipèlag a Perpinyà

Fa quinze anys que es va inaugurar amb un faraònic pressupost de construcció de 48 milions d’euros confiat a l’arquitecte icònic Jean Nouvel. L’Ajuntament de Perpinyà li dedica cada any 4,4 milions d’euros i disposa de la condició d’escena nacional, però no ha aconseguit oferir una programació que resulti atractiva més enllà del públic local. El caràcter transfronterer va desaparèixer aviat i no fa promoció de la seva activitat d’aquest cantó de la frontera, malgrat ser dirigit de 2011 à 2016 per Domènec Reixach i de 2016 à 2022 per

L’eòlica marina ja és una realitat de l’altre cantó de la frontera

El 10 de juliol van començar a proporcionar energia elèctrica a la xarxa general els tres primers parcs eòlics flotants instal.lats 16 quilòmetres mar endins davant de Leucata i el Barcarés, a menys d’un centenar quilòmetres del mateix projecte empantanegat a Roses. La producció elèctrica de la nova iniciativa francesa equival al consum d’una població de 50.000 persones. Fins el 2030 preveuen instal.lar-ne 19 més de la mena a aquell litoral, on la productivitat duplica l’eòlica terrestre. Per contra, a l’Empordà fronterer, ”palau del vent”, no hi ha ni un sol moli d’energia eòlica, ni terrestre ni marí. El projectat parc eòlic marí Tramuntana situaria 33 turbines a 24 quilòmetres de distància del litoral de Roses, amb

Barcelona manté i renova 40 mercats de barri, és per celebrar-ho

Els barcelonins no sempre s’adonen del privilegi de disposar de 40 mercats de productes frescos al llarg de la ciutat, contínuament renovats (encara que sigui lentament) per la política adoptada el 1991 per l’Ajuntament. L’Institut Municipal de Mercats acaba de presentar el seu pla d’inversions de 100 milions d’euros els pròxims deu anys per enllestir la reforma de tots i cadascun. La xarxa de mercats municipals als barris barcelonins és una excepció, un acte de fe en el servei públic i també en l'esforç econòmic dels paradistes implicats. A la majoria d’altres ciutats els mercats han anat desapareixent en benefici dels supermercats, que ja concentren el 75% de les vendes d'alimentació. Al renovat mercat de cada barri no hi anem perquè sigui més ràpid, més còmode, més barat o més pròxim. Hi anem sobretot perquè ens fem la il.lusió que és més fresc, més bo i més sociable.  Cada barri, cada mercat i cada parada són un món. Viure i comprar equival a triar en funció dels gustos, les ganes i les possibilitats de cadascú, i això els mercats ho faciliten d'una manera singular. L'any 2020 vam escriure amb la col.lega Àngela Vinent el llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats

El moll privat de la Barceloneta canvia de mans per tercer cop

Acaba de canviar de mans per tercera vegada en quinze anys la vergonyosa concessió privada que tanca amb barrots (foto adjunta) el moll de la Barceloneta més integrat a la ciutat, per dedicar-lo als iots de luxe. El fons d’inversió monegasc Mirazur Capital n’ha comprat el 52% de les accions a l’anterior fons d’inversió Quinvest, que les havia adquirides al primer promotor, la societat anglesa Salamanca Group. Aquest tram del moll portuari paral.lel al Passeig Joan de Borbó va ser obert al públic arran de les obres olímpiques de 1992. El va privatitzar el 2010 l’alcalde Xavier Trias i el seu tinent d’alcalde d’Urbanisme, Antoni Vives, a continuació conseller d’inversions de la monarquia d’Aràbia Saudita. Al moment del pitafi, l’arquitecte Oriol Bohigas va dir:

El llibre "Els Rahola, una saga infinita", quasi una història del país

Dissabte es va presentar a de Cadaqués el meu nou llibre Els Rahola, una saga infinita (editorial Gavarres) al voltant d’una família amb nombroses branques escampades els últims segles a Roses, Girona i Barcelona, fins a dibuixar ella sola quasi una història del país. La descendent que sona en la societat mediàtica d’avui deu ser la periodista i escriptora Pilar Rahola, però la saga originària de Cadaqués és gairebé tan antiga i prolífica com la dinastia dels Habsburg i forma un arbre genealògic de rebrots insospitats. Tots els Rahola provenen de Cadaqués, amb branques implantades seguidament a altres llocs arran de la prosperitat generada per la navegació comercial a vela, a la qual s’havien abocat com armadors, capitans i consignataris de vaixells. Després esdevindrien advocats, polítics, arquitectes o editors. El cognom Rahola abunda menys que abans al Cadaqués d’avui. A més dels Rahola López i els Rahola Pallàs (Manuel Rahola Pallàs, actual tinent d’alcalde, va presentar del llibre), Nico Rahola López heretaria la botiga de diaris, la llibreria-papereria Rahola a l’entrada del poble. El petit restaurant Es Racó el dirigeix Juli Rahola Noguer, procedent d’una altra branca familiar. Pel

Els petons tan incòmodes a les noves butaques de cinema

El cinema barceloní Gran Sarrià, de la cadena Cinesa, ha remodelat les vuit sales amb butaques inclinables que permeten a l’espectador acarar-se a la pantalla gran gairebé en horitzontal. La iniciativa m’ha recordat els “love seats” implantats el cèntric cinema gironí Albéniz l’any 1998, quatre anys abans de tancar definitivament les portes. Eren butaques dobles per a parelles, sense reposa-braços intermedi. La innovació em va alegrar i vaig deixar-ne constància al meu dietari Alguns rastres marcats a la neu, en honor al plaer d'anar al cinema en parella, abraçar-se per darrere el coll sense necessitat de contorsions, acomodar-se junts,

Els devastadors focs previstos de cada estiu, i seguim

Abans cada generació guardava memòria del gran foc que havia cremat algun sector de la seva comarca, ara el termini s’ha escurçat. El foc de 1928 a les Gavarres ha passat als annals per la narració de Joaquin Ruyra “Entre flames”. Vint anys després, les flames van tornar el 1947 entre Romanyà i la Bisbal. Recordo la visió personal del foc de 1968 a les Costes de l’Alou, entre Llagostera i Santa Cristina d’Aro. El juliol de 1983 tornava cremar el massís de les Gavarres. El 1986 van ser 26.000 hectàrees a l’Alt Empordà (40% de la superfície de la comarca). El 2013 les flames van arrasar 30.000 hectàrees de l’Albera i va convertir en

Per començar, un aperitiu spritz-Suze abans de passar a taula de dinar

L’aperitiu spritz-suze amb el qual tenim costum de brindar abans de dinar al Motel Empordà és una peça de lluiment dintre de l’inventari de genialitats de Jaume Subirós, un combinat popular a les zones del nord d’Itàlia antigament ocupades pels austríacs. La paraula alemanya spritz deriva de spritzen, que significa ruixat o esquitxat, en aquest cas amb soda. La gràcia de l’spritz és que no té una sola recepta, encara que la base de partida sigui el vi blanc d’agulla prosecco (o xampany) amb Campari o un altre vermut amarg i soda. Hi ha centenars de spritzs diferents i aquí és on intervé el talent de cada autor. Jaume Subirós hi aplica el principi de proximitat i canvia el Campari per licor Suze, aperitiu

Llibres sobre la Guerra Civil espanyola, entre allau o compendi

  

El 18 de juliol vinent farà 80 anys de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’aixecament d’una part de l’exèrcit contra el govern electe de la Segona República per desencadenar una guerra d’aniquilació del teixit social republicà que va costar centenars de milers de morts. Les mentides dels vencedors van inculcar durant la llarga dictadura que valia més no tenir opinions polítiques. La majoria dels que van viure la guerra no van arribar mai a aclarir-ne les causes en detall, fora dels cercles més polititzats. El buit forçat de coneixement històric es va començar a omplir a partir dels primers anys 1970 amb un allau d’estudis que encara no ha parat. L’allau comporta escassa capacitat de síntesi, per això destaca entre els milers de

Diuen que han restaurat el Partenó d’Atenes, o potser no gaire

Per primera vegada en dos segles, el Partenó d’Atenes es podrà contemplar a partir d’ara sense bastides ni grues, un cop donada per conclosa la restauració duta a terme tan lentament, basada en l’antiga idea romàntica que les ruïnes han de semblar ruïnoses en comptes de tornar-les a l’estat original. S’hauria pogut reconstruir la teulada i els colors vius del revestiment polícrom original, però l’opció ha estat deixar-lo en l’aspecte escrostonat. Això no treu que sigui una de les construccions més belles i lluminoses que ha aixecat i malmenat l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el monument de l’Atenes democràtica, el símbol actual de Grècia i d’Europa, la traducció en pedra de l’esperit creatiu d’aquell