La dieta mediterrània és saber triar i netejar una sèpia

La gent pensa que la dieta mediterrània és una llista de productes de menjar i beure prioritaris, característics. No crec que sigui primordialment això. Consisteix més aviat a una manera diferent de tractar amb el menjar i el beure, una manera més acostada amb la qual ens sentim familiaritzats perquè n’hem après de jovenets i n’hem assentat una experiència pròpia, un domini personal, un patrimoni viscut. Comença pels canals d’aprovisionament (els mercats de productes frescos tan accessibles aquí com els supermercats d’envasats) i pel coneixement personal heretat de la manipulació i la preparació d’aquest productes. Saber triar i netejar una sèpia, per posar un exemple, és tan important o més que saber cuinar-la o saber assaborir-la i jutjar-la.  Els

Els tabús del sexe cauen com mosques

Cada dia em cau més simpàtic l’Uruguai, un “paisito” amb originalitats, començant per la seva talla encaixonada entre dos gegants com Brasil i l’Argentina. Ara acaba d’instaurar el Dia del Sexe cada 11 d’octubre. Ni que sigui una iniciativa publicitària interessada de marques de preservatius, botigues eròtiques i clubs nocturns, té el seu què. D’altra banda –-o de la mateixa--, aquí s’acaba d’estrenar (en versió original subtitulada al Canal +2 els dilluns a les 23h) la sèrie nord-americana d’èxit Masters of Sex, basada en la vida del doctor William H. Masters i la seva ajudant i amant Virginia E. Johnson, autors del cèlebre informe

Hi ha banquers penedits, però són poquets

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El setmanari francès Le Nouvel Observateur d’aquesta setmana dedica un sucós reportatge als escassos banquers penedits, després de l’emissió el 24 de setembre pel canal televisiu Arte d’un documental sobre la manca de regulació eficaç del món de les finances per part dels poders públics que tenen l’obligació de controlar-lo. El president de la comissió de mercats de l’Autoritat dels Mercats Financers francesa, el banquer Jean-Michel Naulot, ha renunciat al càrrec completament escandalitzat per la conducta del sector econòmic al qual ha dedicat 37 anys de la seva

Les cartes eròtiques d'Aurora, l'amant de Josep Pla

Més d’hora o més tard apareixerà el copiós epistolari eròtic intercanviat entre Josep Pla i la seva amant Aurora, la destinatària de les contínues cartes apassionades i dels repetits viatges a Buenos Aires que puntegen obsessivament el llibre Notes per a un diari. Aurora va protagonitzar a partir del 1940 tota la segona meitat de la vida sentimental d’un escriptor que l’amagava darrere la màscara de misogin, cínic, anti-romàntic o potser simplement d’home feble i contradictori. Tota l’obra planiana és una ocultació de la seva relació amorosa amb les dones, per un agut sentit de la timidesa o un sentiment de fracàs. Podia sucumbir al lirisme d’un paisatge, d’un personatge o d’un plat de pèsols, però les efusions s’aturaven al llindar de la intimitat. No va publicar res sobre els seus repetits episodis amorosos, amb l’excepció d’Aurora a Notes per a un diari, encara que els va viure obertament en el seu entorn de cada moment i van ser ben coneguts pel cercle de relacions familiars i socials. Si al final va autoritzar la publicació del dietari en què l'enigmàtica “A.” fa reiterada aparició, va ser a iniciativa de l’editor Vergés i de manera censurada. Deia haver conegut Aurora en un

Les fotos inèdites d’Aurora, l’amant de Josep Pla

Em vaig endur dues sorpreses quan el setembre del 2007 es va obrir la lliure consulta de la documentació acumulada per Josep Vergés Matas al llarg de la seva vida d’editor de Destino, comprada per la Biblioteca de Catalunya a la família gràcies a un mecenatge de 50.000 euros de l’empresa constructora Dragados SA. La primera és que el fons documental es trobava esporgat, triat i garbellat prèviament, com confirmava el fill Josep C. Vergés al seu llibre d'aquell mateix any Un país tan desgraciat: “Les fotos i documents són propietat de Josep C. Vergés i de l’arxiu Josep Vergés Matas, donat per la família a la Biblioteca de Catalunya, després de seleccionar l’abundant material i manuscrits recopilats per l’editor”. 

La segona sorpresa és que els garbelladors havien deixat escolar a través la malla alguns documents que potser haurien apartat en cas de conèixe’ls millor. Per exemple, tres fotos d’èpoques diferents d’Aurora Perea Mené, l’amant més persistent de Josep Pla, de la qual se’n coneixen poquíssims testimonis fotogràfics (la seva identitat completa va ser revelada el 1998 per Arcadi Espada, Anna Caballé i Beltrán Gambier). Les tres fotos d’estudi no estan identificades amb cap nom ni referència i probablement per això

Els introvertits som bona gent, que corri la veu

Ser introvertit, reservat, retret és una característica de la personalitat que fins ara s’ha vist sovint atacada en un món que admira l’exuberància verbal, el soroll descordat i la rapidesa agitada, encara que siguin superficials o sobretot si ho són. Ser introvertit no és el mateix que ser tímid, vergonyós, feble, poc sociable ni encara menys solitari, indolent o ensopit. Representa una estratègia de supervivència tan legítima i eficaç com l’altra. Els introvertits podem ser igual d’afectuosos i de participatius –o més— que els extravertits que s’enduen la palma a les trobades socials gràcies a les seves facècies. Simplement, si podem triar, preferim la distància curta a l’escenari, un grau de lentitud més reflexiva per damunt de l’exabrupte, fins i tot la qualitat d’alguns murmuris i d’alguns silencis per damunt de la xerrameca. Tot això ho teníem assumit, malgrat que ens costi ser acceptats sense que ens confonguin. Però mancava que una escriptora nord-americana com Susan Cain ho

En el centenari de Vinícius de Moraes, el poeta sempre enamorat

El 19 d’octubre s’escau el centenari de la naixença de Vinícius de Moraes, el poeta brasiler que va revolucionar les lletres de les cançons d’amor. O poetinha va canviar el concepte narratiu heretat dels boleros i les antigues balades per una nova descripció de la vida quotidiana de la classe mitjana urbana, un llenguatge espontani, d'oralitat col.loquial, amb tics que flirtejaven amb l'humor i l'absurd. Era una prosa poètica aparentment senzilla, una nova economia literària, una lírica planera, sensual i murmurant, enfront de l'exuberància grandiloquent dels ritmes brasilenys anteriors. Va escriure centenars de poemes convertits en cançons per múltiples compositors, però sempre serà l'autor de “Eu sei que vou te amar”, "Chega de saudade" o "Garota de Ipanema", totes tres amb música de Jobim. “Eu sei que vou te amar, por

Moute-te per la gent gran. I per la gent jove

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), els empleats de metro i autobusos, han decidit dedicar la seva campanya solidària d’enguany al lema “Mou-te per la gent gran”, amb accions de sensibilització durant tres mesos sobre els problemes de soledat i marginació social dels ancians. No podien triar més bé, la mateixa setmana que els pressupostos de l’Estat per al 2014 anuncien una retallada de quasi un 50 % de les aportacions a la dependència i la conselleria de Benestar Social de la Generalitat la prolongació sine die de la seva suspensió temporal, vigent des del mes de juliol, del pagament de l’ajuda als dependents, una quantitat que tot sovint

Inauguració de temporada amb rejovenida satisfacció a l’Arxipèlag de Perpinyà

Ahir divendres vaig assistir amb una rejovenida satisfacció a la inauguració de temporada del flamant teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà. No es devia a l’esdeveniment social ni a les originalitats constructives de l’arquitecte Jean Nouvel, sinó a l’obra programada. Algú ha tingut la bona pensada d’obrir la tercera temporada del gran equipament escènic perpinyanès amb la reposició de l’obra magna dels dos principals creadors rossellonesos del segle XX en llengua catalana: la cantata simfònico-coral O Món, amb lletra del poeta Jordi Pere Cerdà i música del cantant i compositor Jordi Barre, tot dos nascuts el 1920 i desapareguts el 2011, després de l’estrena d’aquest treball l’any 1996 en un altre

El cul abunda i redunda, deia el poeta brasiler Drummond de Andrade

A Rio de Janeiro la paraula "cul" no pot ser considerada una sortida de to. S'utilitza en l'accepció més alta i noble, in media res, per designar un dels monuments reconeguts de la ciutat. La valoració de la bellesa d’aquesta part del cos juga aquí un protagonisme i constitueix una imatge de marca. De fet juga aquest paper a tot arreu del món, però aquí ho reconeixen culturalment. El bunda o bundinha és la paraula d'origen etimològic africà que al Brasil defineix aquest punt anatòmic, també anomenat col.loquialment bumbú o bumbum. A més d’una institució, quasi un altar de la pàtria, és un tema de contemplació, de persuasió, de

Les orquídies de Rio de Janeiro, una recomanació excèntrica

La meva filla gran marxa uns dies per feina a Rio de Janeiro amb la companyia de teatre de Roger Bernat, que gira per tot el món més que a casa. Em demana que li recomani coses de la ciutat carioca. Les meves recomanacions són poc homologables, però li dic que miri si encara és oberta la llibreria Toca do Vinicius al barri d’Ipanema. Li afegeixo que m’agradaria tornar a Rio sobretot per recórrer novament amb el tou dels dits la sedositat de les vagines florals a l'orquidari del Jardí Botànic carioca i que el tacte em retornés la sensació d'un record viscut. Li dic que Rio és una contradicció bullent semi-urbanitzada, que tot

L’avió estavellat al Montseny, sense literatura

Més de quaranta anys després de l’accident de l’avió anglès estavellat la tarda emboirada del 3 de juliol del 1970 a la muntanya de les Agudes, al Montseny, les peces que se’n troben escampades pels voltants són cada vegada més petites. Però encara se n’hi troben avui, ja siguin metàl.liques, de plàstic, del cablatge, dels llums o de les pertinences dels viatgers. Durant la meva joventut els trossos que hi recollíem no eren pas tan petits. Constituïen l’atractiu macabre de l’excursió (l’atractiu exòtic del mateix dia era fer la visita al responsable de l’observatori meteorològic del Turó de l’Home, Fernando García de Castro, que hi residia tot l’any des del 1951, com un autèntic faroner de muntanyes). Al Turó de l'Home s'hi havia estavellat una altre avió angles onze anys abans, l'agost del 1959, amb 32 víctimes angleses que anaven de vacances a la Costa Brava. Cada fragment retorçat, calcinat o simplement dislocat que localitzàvem era per

L’obsessió irreprimible d’organitzar Jocs Olímpics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Sense ni tan sols deixar refredar el cadàver de la candidatura de Madrid a l’organització dels Jocs Olímpics del 2020, Barcelona s’ha començat a plantejar la seva candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern del 2024 o el 2026. Quina dèria, Déu meu! La imatge mundial de Barcelona com a ciutat de platja quedaria compensada per la ubicació de les proves de neu al Pirineu --més concretament a la Cerdanya-- i les de gel a la capital catalana, en una fórmula mixta ciutat-muntanya ja aplicada als Jocs d’Hivern de

Tardor triomfal a la muntanya d’ametistes del poeta oblidat (i 2)

Vaig tenir una primera percepció directa de les “ametistes” quan en una ocasió llunyana vaig gaudir de l’hospitalitat de Llorenç Gomis i Roser Bofill a Can Balet del municipi de Viladrau, al cor del Montseny més literari i noucentista. Roser Bofill formava part activa del llinatge del poeta Guerau de Liost. L’entusiasme de Roser  sempre va contrastar –i alhora encaixar admirablement— amb la circumspecció de Llorenç, que jo havia tingut de professor a l’Escola de Periodisme quan encara s’anomenava Lorenzo, igual com havia conegut Roser d’estudiant en aquelles mateixes aules.  L’escassa conversa del marit al jardí de casa

Tardor triomfal a la muntanya d’ametistes del poeta oblidat (1)

Els boscos d’avets situats més al sud d’Europa, els castanyers corpulents, els roures enrocats, els àlbers i pollancres de ribera, les capçades denses dels oms, la rodonor dels lledoners, el refinament dels til.lers, les alzines retorçades i les fagedes filiformes donen al Montseny un aire de balada centro-europea, de selva negra germànica, d’alpina helvètica. Les boires matutines s’aixequen com un souflé de la catifa de falgueres i ginebrons, de les bardisses d’aranyons i arços, de les brolles de bruc i borró. Jaume Bofill i Mates va adjudicar-se el pseudònim poètic de cavaller medieval Guerau de Liost i amb aquest nom va publicar

La idea federal no hauria de fer riure tant

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La primera potència mundial—Estats Units—té una estructura federal. El país més extens, més poblat, més desenvolupat i més poderós d’Europa –Alemanya-- és un Estat federal, amb la diferència que el partit majoritari de la cancellera Merkel no es presenta al més gran i pròsper dels 12 länder –Baviera--, on delega en el partit germà de la CSU. Entre nosaltres la idea federal es troba en sordina perquè el principal partit que la impulsa, el PSOE, s’ha caracteritzat per defensar-la tímidament i, en ocasions, enganyosament. Això no treu que forma part del seu bagatge i que ara es veu obligat a reactivar-la enfront del PP. L’actual reivindicació de Catalunya es disposa a entrar en un llarg, llarguíssim procés d’estira i arronsa amb l’Estat. Per més

Al setembre marxen els rossinyols

Els ocellaires que veiem deambular als barris amb una gàbia enfundada a la mà són conscients que les virtuts canores d’aquests diminuts vertebrats constitueixen un petit tresor. Cacen fringíl.lids per concursar a la recerca del cant perfecte de caderneres, verdums, pinsans i passerells. Les associacions protectores denuncien dopatge i mercat negre als concorreguts concursos. A Catalunya hi ha 8.000 ocellaires federats. El tema va ser debatut el 2012 al Parlament de Catalunya per reformar la legislació. Però, al capdavall, per què piulen els ocells? Perquè són feliços, afirmava Plató. Els científics mancats de poesia precisen que ho fan per delimitar el seu territori i atraure la femella. Les seves parades nupcials poden ser petites proeses simfonico-corals i el

El saqueig organitzat i el cinquè aniversari de Lehman Brothers

El cinquè aniversari de la fallida del banc nord-americà d’inversions Lehman Brothers ha servit als mitjans de comunicació per fer balanç de la crisi financera mundial que va destapar, amb conclusions coincidents. En primer lloc, no falta coneixement sobre el procés que ens ha conduït a la crisi, perquè a l’actual societat de la informació permanent i interconnectada se sap quasi tot, encara que serveixi de poc saber-ho. En segon lloc, el resultat de la crisi és inapel.lable, compartit i reconegut: els bancs especuladors que l’han causada amb les seves pràctiques corruptes i les seves

París lletja, bruta i hostil, tan autèntica com les seves meravelles

En una ocasió van preguntar a l’escriptor nord-americà Howard Phillips Lovecraft com havia aconseguit a una de les seves narracions reproduir tan minuciosament l’ambient d’un barri de París sense haver-hi estat mai. Va contestar que, de fet, sí que hi havia estat: “With Poe, in a dream”… Al costat d’aquesta sortida airosa de Lovecraft per il.lustrar l’atractiu mític de la capital francesa, fa poc em va cridar l’atenció a les revistes el titular que encapçalava les declaracions d’una actriu espanyola: “M’agrada seure a un cafè de París i veure passar la gent. Tothom hi té estil!”... De les dues principals metròpolis europees en dimensions (12 milions d’habitants cadascuna), Londres es va quedar amb la capitalitat financera mitjançant la posada al dia a la City com a centre europeu de l’especialitat. A París li va tocar una altra especialitat més etèria: el luxe, l’estil, el pensament, la cultura, l’art. Es va mantenir com a capital europea d’aquest ram des de la Belle Époque del segle XIX fins a cedir-lo a Nova York després de la Segona Guerra Mundial el 1945. Ara en conserva el

Rèplica a Quim Curbet sobre el caràcter de la tardor

Quim Curbet és un  escriptor que m’agrada. El seu blog Barretades.cat m’enlluerna molts dies amb alguna fulguració de l’ofici, que de vegades anoto i guardo com una lliçó. Tot avançant-se a la data del 21 de setembre, fa poc dedicava un article al canvi d’estació. L’article estava ben girat, però va disparar els meus ressorts instintius contra la tradició i el prestigi de la malenconia. Curbet començava amb la frase: “La tardor és la metàfora que utilitza la natura per a explicar-nos la inevitable decadència del cos, de totes les coses que ens envolten i, sobretot, la decadència terminal de les societats humanes”. Admetia la possibilitat de