Explicació del magnetisme inexplicable del restaurant sirià Ugarit

No he acabat mai d’entendre racionalment la telefonia sense fils, l’electricitat de consum i ja no diguem la base operativa de les tecnologies digitals, tot i saber que tenen una explicació absolutament raonada per part dels especialistes. Encara hi ha un prodigi molt més antic que se’m resisteix, com un autèntic misteri, malgrat pertànyer a la meva pròpia especialitat: que la combinatòria de les comptades 26 lletres de l’alfabet o abecedari puguin donar peu a una quantitat infinita de milions i remilions de paraules diferents. Em sembla un fet portentós, quasi sobrenatural i per tant paranormal, per més científic i explicat que vulgui aparèixer. M’he passat la vida jugant amb només 26 lletres, i no me les acabaré ni de lluny. Deu ser per això que amb una

La versió “bolivariana” de les simfonies de Beethoven, ahir al Palau

Ahir diumenge al migdia vaig anar a escoltar al Palau de la Música el primer dels concerts de la marató de les nou simfonies de Beethoven, aplegades d’una tirada en cinc audicions durant tres dies pel director veneçolà Gustavo Dudamel i la seva Orquestra Simfònica Simón Bolívar, amb totes les entrades venudes. Sé que els entesos consideren massa comercials, per no dir populistes, els ingredients de la convocatòria: Beethoven, Dudamel, l’Orquestra Simón Bolívar... El meu crític musical de capçalera, Jorge de Persia, escrivia el 3 de gener últim al diari La Vanguardia: “Pot ser que Dudamel arribi a ser un gran director, no ho crec, tot i que la maduresa i l’estudi ho diran. Al març el veurem al Palau amb la seva host bolivariana”. Ignoro

Tots els altres Millet que encara potinegen

També publicat a Eldiario.es

Els judicis per corrupció acostumen a convertir-se en una llista d’acusats, còmplices, beneficiaris, amics i familiars dels acusats que coincideixen a al.legar que la culpa la tenia l’altre, que ells només seguien instruccions o que ignoraven el caràcter delictiu de l’activitat jutjada. En algunes ocasions els acusats eren tinguts fins aquest moment per persones respectabilíssimes. Fèlix Millet utilitzava el prestigi social atribuït al seu cognom i a la institució musical que presidia per gestionar-la com un cortijo dels d’abans. No

Periodistes “huertamaros” i esmorzar de forquilla al mercat, ahir al bar Yolanda

Acostumo a fer-me el dinar cada dia a casa. M’agrada anar a comprar i cuinar. M’entreté enllefiscar la cuina i netejar-la. Això no treu que el corcó inclement de l’ànsia de conèixer m’arrossegui a explorar la cuina dels altres. Com que els restaurants han pujat de preu més de pressa que el meu pressupost, he buscat un recurs de substitució. Em dedico a rastrejar els bars dels mercats de Barcelona a la recerca de la joia artesana, la cuina més assequible i directa. Ho faig a l’hora d’esmorzar, perquè és l’àpat del dia que em ve més de gust. Potser també perquè sóc matiner i defujo les aglomeracions de les hores més fetes i generals. Parlo d’esmorzar de forquilla, és clar. La vella dita sempre ha recomanat esmorzar com un rei, dinar com un membre de la

Fundacions pel medi ambient que pleguen i altres sensacions intrauterines

Un final traumàtic amenaça dues de les tres fundacions nascudes a Catalunya els anys 90 per defensar el medi ambient mitjançant la compra de terrenys privats i la rehabilitació per a l’ús públic. La Fundació Natura es troba en preconcurs de creditors, després d’haver recuperat l’Estany de Sils i creat la Casa de l’Ós del Pirineu a Isil, entre d’altres accions (va arribar a tenir 19 empleats i delegacions a Barcelona, Madrid i Lleida). La Fundació Terra, pel seu cantó, ha plegat per manca de recursos, després d’impulsar múltiples iniciatives. Només subsisteix en aquest terreny la Fundació Territori i Paisatge, adscrita a la Fundació Catalunya-La Pedrera. Els intents per fusionar-les no han prosperat. Contrasta poderosament amb l’equivalent francès del Conservatori del Litoral, el qual disposa des del 1975 d’un pressupost estatal de 50 milions d’euros anuals. Ha preservat

El luxe delirant de Versalles va acabar a la guillotina, però encara l’adoren

Ahir es van reunir al palau parisenc de Versalles els presidents o caps de govern d’Alemanya, Espanya, França i Itàlia, els quatre països més poblats de la zona euro. Allò xocant no és la reunió, sinó l’escenari, el fet que la República francesa i el seu president socialista encara utilitzin per muntar les recepcions internacionals el luxe delirant de l’antic palau reial, símbol dels excessos de la monarquia que va acabar a la guillotina. La megalomania versallesca simbolitza el deliri del poder. Lluís XVI, el Rei Sol embafat de glòria, va fer construir a Versalles un palau mai no vist, una mise en scène megalòmana de la majestat del monarca,

L’orgue de la tramuntana al castell de Quermançó continua esperant

Ahir Josep M. Dacosta i jo vam entrar al castell roquer de Quermançó, generalment tancat al públic, acompanyats pel propietari Josep M. Martorell Pastoret. La petita fortalesa despunta al cim d'una cinglera que s'alça a mig camí de la transitada carretera entre Figueres i Llançà, al terme municipal de Vilajuïga. Salvador Dalí va expressar la idea aparentment surrealista de construir un monumental orgue accionat per la tramuntana al castell de Quermançó. La idea no era descabellada, els estudis realitzats l’han demostrada tècnicament viable, però encara pendent de materialitzar. El 28 d’octubre del 1958 Salvador Dalí va rebre a la seva residència de Portlligat una delegació municipal de Vilajuïga, encapçalada per l’alcalde Manuel Viñas, per plantejar la idea de muntar un centre dalinià a Quermançó. L'última reconstrucció del castell havia estat obra de les forces napoleòniques el 1808, com també l'últim enderrocament al moment de la seva retirada el 1814. El mariscal Suchet va ordenar volar el polvorí de la fortalesa i li va donar l'actual aspecte escarbotat. Les restes del castell havien revertit a propietat municipal, però de la proposta de Dalí no se’n va parlar més. La propietat del castell va ser permutada per

La fe terrenal per descobrir la Via Heràclia amb els ulls d'Amadeu Cuito

Un dia Amadeu Cuito va aturar el cotxe en sec a la carretera secundària per fer-me baixar, obligar-me a caminar a gambades un tros de camp a través i ensenyar-me el punt exacte del camí de terra, als afores del petit municipi de Rabós (Alt Empordà), on havia descobert, després de vuit anys de recerca esforçada, el ramal que buscava de la Via Heràclia dels ibers i posteriorment dels romans. Per a mi l’indret és, des d’aquell dia, l’autèntica Via Heràclia reviscuda. Hi retorno de tant en tant amb la mateixa convicció i paro l’oïda a l’eco llunyà del pas de les legions romanes i cartagineses damunt d’aquestes terres emporitanes. És de tota lògica que el corredor natural que enllaça el flanc mediterrani de la Península Ibèrica amb el

Montserrat Catalán no es jubilarà mai del tot, espero

Deu ser veritat que el principal llegat del president Tarradellas, del qual es commemora enguany els 40 anys del retorn a Catalunya en exercici del càrrec, va ser preservar a l’exili la vigència de la institució catalana d’autogovern amb un tarannà carregat de realisme i discreció. Però asseguraria que va deixar un altre llegat important: l’embrió de l’Arxiu Montserrat Tarradellas de Macià, amb el nom de la seva filla, al monestir de Poblet. Durant les últimes tres dècades s’ha convertit en una joia de documentació històrica, regida pel patronat encapçalat pels successius abats del monestir, el fill Josep Tarradellas i Macià i el professor Josep M. Bricall (a la foto), però gràcies igualment a la ingent tasca del dia a dia assegurada per la directora Montserrat

La matèria amorosa dels garrofers a la carretera d’Aiguablava

A la carretera de revolts que baixa de Begur fins la platja d’Aiguablava els cotxes solen passar-hi rabents, encaparrats de dret a la seva destinació, sense un minut per perdre, enganxats al cul del vehicle del davant si aquest gosa reduir la velocitat per assaborir el paisatge, que aquí és tan detallista com una cerimònia japonesa del te. Jo sóc dels que, arribat a aquest punt d’Aiguablava, redueixo la velocitat. De vegades fins i tot aturo el cotxe, baixo i estiro les cames entre racons que resulten invisibles als apressats. M’agrada embadocar-me als camps de garrofers d’Aiguablava. Sobreviuen a la vora de la carretera, abans que el terreny no es converteixi en una altra urbanització. Passejo entre els exemplars supervivents, esprimatxats,

L’aparatositat de les quatre gotes de petroli de Tarragona

També publicat a Eldiario.es

A tot Espanya ja no hi queda en activitat cap jaciment terrestre de petroli. Els tres submarins de Tarragona proporcionen el 0,2% del consum anual del país, malgrat l’aparatositat i els incidents del complex petroquímic de la ciutat. La producció espanyola de petroli, avui concentrada exclusivament als tres jaciments tarragonins, cabria en un sol dels nombrosos vaixells-cisternes que descarreguen als ports habilitats. El primer jaciment petrolier explotat comercialment arreu d’Espanya ja va ser submarí. L’Amposta, malgrat el nom

La frontera tan viva, i tan ignorada, de la Jonquera i el Pertús

Qualsevol frontera terrestre entre dos països, contemplada sobre el terreny, acostuma a ser un focus d’activitats, incidències, friccions o distàncies mútues. Tot sovint fomenten una població de transfronterers, que viuen d’un cantó i treballen de l’altre. La frontera terrestre més transitada d’Europa occidental des de la implantació del turisme és la catalana del Pertús i la Jonquera. Tot i així el seu dia a dia no acostuma a despertar gaire atenció mediàtica, més enllà de l’esporàdica crònica de successos. Separa des del Tractat dels Pirineus del 1659 comarques igualment catalanes d’un cantó i de l’altre. Tampoc això no trenca el vel de silenci que recobreix habitualment aquesta concorreguda ratlla. És una frontera viva, però

Ahir vam tornar a la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure

Ahir era 22 de febrer i feia 76 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Amb els amics figuerencs Eduard Puig Vayreda (a la foto), Enric Oliva Papiol, Teresa Gelis i M. Àngels Perxas vam anar a recollir-nos davant la seva tomba i portar-li una branquilló florit de l’ametller bord del Coll de Banyuls. Avui es fa còmodament en cotxe un trajecte transfronterer que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. Li vam demanar a Puig Vayreda que llegís un poema de Machado. En la seva veu va sonar, dintre de la serenor del cementiri, com sona un sentiment sincer i experimentat, que és la màxima dignitat que s’ha

No li sé veure la santedat a Jerusalem, més aviat el contrari

Encara no m’ha vagat visitar Jerusalem. Això no vol dir que no m’atragui i que no li dediqui més interès que a altres capitals que he visitat, però és una ciutat massa santa i massa hipòcrita per a mi, el bressol de les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme, islam) que durant llargs segles s’han combatut sanguinàriament. La feina bruta la fa avui l’Estat d’Israel, amb butlla per infringir durant dècades les resolucions de l’ONU que l’impliquen. Encara no ha gosat col.locar a Jerusalem la seva capital de iure, però ho ha fet de facto. Terra santa? Més aviat tot el contrari. Terra d’odis desmembrada i llatzerada, caixa negra

Queda demostrat que també ens roben el futbol

També publicat a Eldiario.es

Només he trobat una manera de consolar-me del desastre del FC Barcelona davant del París Saint Germain a la Champions: recordar que el futbol en general s’ha vist saquejat els últims anys per les grans potències del mercantilisme, convertit en un producte d’alta rendibilitat (publicitària, immobiliària, televisiva) i amputat de la condició de referent sentimental que sempre havia tingut per a cada massa de seguidors. El consol potser és magre, però a algun clau roent ens

No tindràs pis assequible en ta vida, si no fas com la cooperativa la Borda

Ahir vaig assistir a la col.locació de la “primera fusta” d’un model alternatiu d’edifici de 6 plantes i 28 habitatges, promogut per la cooperativa la Borda, entre els impulsors de la qual s’hi compta la meva filla gran Helena Febrés Fraylich (a la foto). Està situat al carrer Constitució de la Bordeta, a un angle del solar de l’antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, que va ser el vaixell insígnia de l’evasiu magnat Julio Muñoz Ramonet. El caràcter alternatiu no deriva només de l’estructura de fusta massissa de pi contralaminat, fabricat per l’empresa Egoin de Gernika, que substitueix els materials clàssics. Deriva sobretot de la manera inèdita de finançar, projectar, construir i gestionar l’edifici per part de la cooperativa de futurs usuaris. No es tracta de

Que no ens tornin a matar les oliveres

El bacteri mortífer Xylella fastidiosa, procedent del continent americà, ha obligat a talar i cremar des del 2013 un milió d’oliveres al sud d’Itàlia, de manera que la producció anual d’oli d’oliva ha caigut un 38% en aquell país. El flagell ja ha estat detectat a Mallorca, on de moment s’han talat 2.000 oliveres i ullastres, d’acord amb la normativa europea que obliga a cremar els arbres infectats i els seus veïns de cent metres a la rodona. Encara no hi ha cap tractament fitosanitari conegut contra aquest flagell, anomenat l’ebola de les oliveres. Les calamitoses gelades del febrer del 1956 van reduir a la meitat la superfície d’olivera a Catalunya, però el conreu va anar recuperant terreny lentament.

Record, cada cop més vague, d’una de les amants del rei

Mentre escrivíem a quatre mans el llibre Roma, passejar i civilitzar-se, Rossend Domènech em va portar a casa d’una dama de l’alta societat romana, als afores de la capital, sense explicar-me per què. Era la comtessa Olghina di Robilant, la qual ens va conduir en el seu cotxe a la residència d'un altre membre de la noblesa romana. Allí vam participar a un distès però enigmàtic dinar, al costat d'un dels cosins italians del rei Joan Carles, Marco Torlonia i de Borbó, que no parava d'anomenar-lo Juanito. La comtessa no s'hi esplaiava tant, però assentia amb interès. La sobretaula va resultar llarguíssima, fins fer-se fosc. Cap element d'aquell dinar no va servir per a la redacció en curs del nostre llibre sobre Roma, malgrat l'interès que Rossend Domènech atribuïa a la trobada. Amb el pas dels anys vaig començar a entendre alguna cosa. El setmanari italià Oggi va divulgar extractes literals de les cartes d'amor de l'any 1957 entre Olghina di Robilant i Joan Carles de Borbó. Tot seguit van aparèixer més cartes dels mateixos protagonistes, algunes en to

L’energia eòlica es queda sense bufera a Catalunya

Ahir sortien fotografiats somrients al diari els quatre tècnics que han dissenyat a un taller de Cerdanyola del Vallès una nova generació de turbines eòliques més lleugeres i eficients. Pobrissons, no sé pas on pensen aplicar-ho. A Catalunya el sector es troba paralitzat des de la suspensió de primes a l’energia renovable el 2012. L’any passat no se’n va instal.lar ni un sol megawat nou. Els plans oficials de la Generalitat preveuen que l’any 2020 Catalunya cobreixi el 20% de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica, però la realitat es troba molt lluny de l’objectiu. El paper ho aguanta tot, és clar, sobretot el paper mullat. De moment Catalunya només és la sisena comunitat autònoma per potència

Elogi de la lluna plena d’ahir des de la casa del Pedró d’Empúries

Amablement invitat aquest cap de setmana de lluna plena a la casa dels Rubert de Ventós al Pedró d’Empúries, m’ha semblat més que mai una d’aquelles vil.les que l’arquitecte renaixentista italià Andrea Palladio dissenyava en estil grecoromà a l’afortunada comarca del Vèneto, salvant totes les distàncies que es vulgui. El punt d’observació de la lluna plena és important i cadascú té les pròpies predileccions. Durant molts anys he cregut que el clar de lluna a la platja de Tamariu lluïa com enlloc més i encara penso que no anava desencaminat, però vista des del Pedró d’Empúries, damunt del mar arrissat i les ruïnes gregues i romanes, m’ha meravellat igual. Per a mi sempre havia estat la casa de Juanín Rubert i Xita Ventós, tot i

Ikea també vol acollir i dissenya un barracó de refugiats

També publicat a Eldiario.es

El Design Museum de Londres acaba de concedir el seu premi d’arquitectura 2016 al model Better Shelter de barracó desmuntable de refugiats, dissenyat per un equip d’arquitectes suecs per a Ikea. Té 17,5 m2 de superfície i arriba en un paquet pla amb les peces, les eines i les instruccions per muntar-lo en quatre hores. Les parets són de polipropilè o plàstic rígid, amb plafons solars per generar llum elèctrica i la base sobreelevada uns centímetres per damunt del terra per evitar humitats i infeccions. L’estructura modular permet ajuntar-los en

L’últim llibre de Quim Curbet sobre el riu Ter, amb escudella i carn d’olla

Després de Josep Pla, un dels escriptors més fins que han donat les comarques gironines és Quim Curbet, autor d’aquella petita delícia de l’any 2013 titulada El viatge del gironauta, on descrivia cadascun dels 207 municipis de la demarcació que havia recorregut. Ara n’acaba de publicar una altra, tallada sobre el mateix patró. El Ter, crònica d’un riu ressegueix tots els pobles, de la naixença fins la desembocadura. La seva literatura sempre sedueix, però continua presentant dos inconvenients greus: Curbet no té set de poder dins dels cenacles que reparteixen el prestigi literari i, a diferència del coetani gironí Miquel Pairolí, encara no s’ha mort i per tant no rep la quota habitual de reconeixement post-mortem. Escriptor, articulista, editor i fotògraf, és

Els grans clàssics grecollatins reclamen nous traductors d'avui

La venerable col.lecció Bernat Metge de traduccions dels clàssics grecollatins al català, iniciada el 1922 sota el mecenatge de Francesc Cambó i mantinguda fins avui pels descendents, acaba de traspassar el seu fabulós fons d’armari al grup editorial Som (Cultura 03), amb la participació de la Fundació Bancària la Caixa, per tal de dinamitzar-ne les vendes, que prou falta els feia. El nou grup propietari és el mateix dels segells editorials Ara i Amsterdam, i de la revista Sàpiens. Publicarà quatre novetats per any, les primeres de les quals seran la Metafísica d’Aristòtil i les tragèdies de Sèneca. Els 417 títols publicats al llarg dels últims 94 anys per la col.lecció Bernat Metge la converteixen en un autèntic monument des de molts punts de vista, però els monuments també s’han de renovar, i les traduccions encara més. Les obres mestres dels clàssics grecs i llatins ho són precisament per la seva capacitat d’atraure noves generacions de lectors. La col.lecció Bernat Metge es venia sobretot per subscripció. El meu pare va ser un d’aquells devots subscriptors. Durant la meva infantesa vaig veure arribar puntualment a casa cada nou volum, que ell

De vegades penso en Portbou, els dies de vent furiós

Els dies de vent molt fort, com aquests últims, penso en Portbou. És on bufa de manera més brutal. Per això el poble no havia existit mai, era una badia deshabitada del terme municipal de Colera. El va inventar la ignorància moderna dels enginyers de ferrocarrils, a un indret de tramuntana especialment acanalada. Els butlletins meteorològics acostumen a esmentar l’observatori de Portbou per donar les velocitats del vent més tremendes. Aquest municipi va ser un fet contra natura. Va néixer amb la línia fèrria internacional inaugurada el 1878 i hauria mort amb la seva actual decadència, si no fos perquè el turisme li allarga l’agonia. Tot plegat no impedeix que m’hi deixi caure de tant en tant i, a la meva manera, l’estimi. Conté un

Afrodita i Venus no formen part de l’olimp oficial, llàstima

Quatre autors grecs i romans van deixar escrit que, quan la ruta de navegació mediterrània habitual passava per davant del Mont Pirineu, es veia a la costa un Afrodision o temple de Venus. Ho diuen Estrabó al tractat Geografia, Pomponi Mela a De chorografia, Plini el Vell a Història natural i Claudi Ptolomeu a Geografia. No van especificar el nom de l’indret. Podria ser al turó de la colònia greco-romana de Sant Martí d’Empúries, a l’extrem prominent del Cap Norfeu, a les envistes de Sant Pere de Rodes o al cap de Biarra a Portvendres (nom que deriva de Portus Veneris). Malgrat les fonts escrites, l’arqueologia moderna no s’ha amoïnat ni mica durant els dos últims segles, amb un desdeny fenomenal, per localitzar les restes del temple a la

L’Any Blasco Ibáñez, per reparar una injustícia

El 29 de gener es va escaure el 150 aniversari de la naixença de l'escriptor a València i la Generalitat valenciana, l’Ajuntament de la ciutat i altres institucions han convocat un Any Blasco Ibáñez per reivindicar amb reedicions, congressos, documentals i activitats diverses la figura incòmoda del desmesurat autor oblidat. L’insòlit ressò mundial, la fabulosa novel.la de la seva pròpia vida o l’espectacularitat del seu llegat immobiliari (a València i a Menton, on va morir) no li han servit de res. Blasco Ibáñez ja va ser vist en vida com un “suburbial” i avui no se’l veu de cap manera. Es va trobar fora de lloc a tot arreu, excepte en el favor dels lectors d'una època. Era una figura gegantina,

L’atracció dels nostres avions estavellats, potser macabra

A la muntanya del terme de Cantallops (Alt Empordà)  encara hi queda un vestigi gegantí del paorós incendi forestal que el juliol del 1986 va calcinar 30.000 hectàrees durant tres dies i tres nits de tramuntana a la ratlla de frontera del Pertús i la Jonquera, a la serra de l’Albera. La vegetació s’ha anat refent com ha pogut, però enmig del bosc hi continua, trenta anys després, la carcassa de l’avió francès que s’hi va estavellar mentre participava a l’extinció de les flames, amb un balanç de quatre tripulants morts. La ferralla no l’ha volguda ningú. S’ha convertit en la “Ruta de l‘avió” per a senderistes, boletaires, ciclistes de muntanya i practicants del joc de geocerca amb GPS, que s’hi fan la foto. El grinyol del timó de direcció, a la cua de l’avió, trenca el silenci del

As Dúas Marías de Santiago de Compostel.la: feminisme o barbarie

M’han portat a Santiago de Compostel.la de passeig, no pas en peregrinació. L’itinerari havia de començar per força a la plaça de l’Obradoiro, però a mi em refracten els monumentals edificis religiosos i civils pensats per impressionar i empetitir la gent comú, per postrar-la davant l’autoritat. De manera que hem recorregut els carrerons de l’animada ciutat vella per desembocar al parc de l’Alameda. Els parcs, la botànica ciutadana, acostumen a ser un termòmetre de la urbanitat, del grau de cultura urbana. El parc de l’Alameda santiagueny m’ha fet entrar més en calor que no pas l’Obradoiro. A un dels vorals enjardinats de l’entrada del recinte la gent s’atura a fer-se la foto al costat del senzill i virolat monument, arran de terra, d’As Dúas Marías. Els autòctons acostumen a recomanar no quedar-se només

Les zamburiñas de la Ria d’Arousa o l’absolució dels pecats

La colla d’amics hem convingut que ens trobem abocats a una època de precarietat i que, si volem sobreviure als abusos de l’oligarquia, cal que ens mobilitzem per preservar els principis, icones i tradicions que ens havien convertit en persones civilitzades. Per exemple, anar a passar uns dies a la Ria d’Arousa a menjar pop guisat amb fabes i gambots, així com marisc del més fresc i bé de preu. Ens hem instal.lat a la Pobra do Caramiñal, vila d’arenals fecunds en valors eterns com ara les zamburiñas carnoses i vibràtils, criatures bivalves de la més alta consideració que aquí s’alimenten del millor fitoplàncton. Abans de passar als plaers que encara no són prohibits ni prohibitius, m’han volgut fer conèixer una mica Galícia, l’única comunitat

En defensa de l’arabisme de la professora Dolors Bramon

També publicat a Eldiario.es

No tinc el gust ni la necessitat de conèixer personalment la professora Bramon. Ignoro en quin entrejoc de capelletes, simpaties o antipaties es troba o deixa de trobar-se i si aquesta és la causa de les diatribes rebudes pel seu últim llibre L’islam avui, que acaba de publicar l’editorial barcelonina Fragmenta. En canvi, he llegit amb el màxim interès el llibre en qüestió i els anteriors seus. M’han semblat més instructius, treballats i equànimes que no pas altres d’autores merament libel·listes, com Pilar Rahola quan va publicar

La joia cèntrica i concorreguda de la Llotja de Perpinyà, segles després

L’edifici històric més valuós i més cèntric de Perpinyà, el do de pit del gòtic civil català que és la Llotja de Mar, va ser convertit pel propietari municipal en cafeteria el 1927 i en hamburgueseria de la cadena Quick a partir del 1984, l’única del món on es podia menjar un cheese-burger sota ogives autèntiques, recalcats contra carreus de pedra procedents per via directa de l’esplendor medieval. L’actual cafeteria ha presentat expedient de fallida i l’Ajuntament ha decidit recuperar-la --per fi!-- com a equipament públic, probablement una oficina de de turisme. La ciutat de Perpinyà era la segona en dimensions poblacionals de Catalunya quan la Llotja

El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona s’ha tornat negre, negre

Passo amb certa freqüència per davant de l’edifici del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, inaugurat fa deu anys al costat de l’Hospital del Mar, arran de la platja de la Barceloneta. La ubicació d'aquest equipament punter venia a suggerir que es pot desplegar investigació científica d’alt nivell en un escenari rabiosament mediterrani. L’edifici crida l’atenció des del primer dia per la forma troncocònica, que disminueix d’alçada a mesura que avança cap a la platja, com per abraçar el mar amb l’estructura circular que s’obre a la part frontal acarada a les onades i al

La tècnica de la pedra seca contra l’abrasió del temps

A Mallorca acaben de crear un Gremi de Margers per reconèixer, transmetre i homologar el vell ofici dels constructors en pedra seca que caracteritza una part del paisatge patrimonial de l’illa. A Catalunya opera de fa anys la Coordinadora de la Pedra Seca amb el mateix esperit. Una de les edificacions més admirables i menys valorades de l’home són els marges de pedra seca, destinats a convertir els pendents rostos i abruptes de les muntanyes en bancals aprofitables de replans escalonats, fins esculpir el paisatge amb sentit utilitari i rehabilitador, convertir-lo en una trama territorial

No ens acostumarem mai al despropòsit de la Sagrada Família

També publicat a Eldiario.es

Vaig néixer i em vaig criar prop de la Sagrada Família, a l’ombra tenebrosa de les torres del temple “expiatori”, en construcció des del 1882. Tantes dècades desprès no només continua creixent en volum. També creix en el despropòsit de voler aixecar catedrals d’aquestes dimensions en ple segle XXI. Es tracta d’un despropòsit primordialment turístic, i per això enganyós. La Sagrada Família no l’aixequen els feligresos creients, sinó la recaptació a la taquilla de més de 20 milions d’euros anuals procedents de la venda d’entrades als 3,7 milions de visitants forasters, més del doble que la

La flor de la mimosa s’ha industrializat, però continua lluint igual

El microclima assolellat de la vall de Ceret i l’abundància d’aigua dels baixants del Canigó, a l’arredossada falda pirinenca nord-catalana de la comarca del Vallespir, hi han afavorit de sempre les flors, fruites i verdures més primerenques. Aquests dies hi esclata el lirisme hivernal de les mimoses, acabades de florir en poms d’un groc estrident, confiat, enlluernador. El mercat exterior dels productes de Ceret és París i l’Europa central, on les seves cireres tenen fama consolidada per ser les primeres que hi arriben, enrogides pel sol, dolces i lluents, quan allí encara hi predomina el fred i el cel baix. La floració de les mimoses no és només notícia puntual als diaris rossellonesos. També es converteix en toc de corneta

L’orgull del vell baret xarnego, la bodega i el celler

Les millors anxoves, les tapes més sorprenents i més bé de preu de tota la ciutat no les ofereix cap dels establiments rutilants de moda mediàtica, als quals cal reservar amb setmanes o mesos d’anticipació com si es tractés d’un privilegi. Ho fa un baret xarnego dels de tota la vida al barri del Besós, un dels més pobres de Barcelona que subsisteix al costat d’un dels més rics, el de la nova Diagonal Mar. Es diu Las Palmeras, a la plaça Jaume Huguet núm. 71, que no deixa de ser un vulgar eixamplament de la Rambla Prim, a tocar d’aquell extrem difús de la Granvia. Els entesos en tapes i vermuts d'aquest cantó de la ciutat el situen a la

Cal de tot per fer un món, inclús partidaris del cel entelat

Ahir van batre a Lleida ciutat el propi rècord de tres setmanes sense veure un raig de sol per culpa de la boira persistent. Tot i així alguns sostenen que aquest fenomen atmosfèric tradicional no ha de ser vist negativament. La condensació de la humitat ajuda a fortificar les plantes dels conreus i els fruiters...  Admeto la llibertat de pensament, reconec que en qüestions atmosfèriques les predileccions de la gent són molt variades. Persones amb gustos diferents dels meus qualifiquen de bon temps els dies de cel llagrimós i ho fan amb una alegria eufòrica, mentre branden el paraigua a tall d'íntim trofeu i s'enfunden la gavardina

La llei del mercat contra el mercat de Sant Antoni

També publicat a Eldiario.es

És una experiència dura arribar a la conclusió que invertir 70 milions d’euros i quasi deu llargs anys d’obres en restaurar l’estructura d’un dels mercats més amplis de la ciutat ha servit sobretot per posar de moda el popular barri de Sant Antoni i fer pujar els lloguers dels pisos fins a extrems que obliguen els seus residents a abandonar-lo. La dura experiència del mercat de Sant Antoni ha de servir sense excusa per insistir en la recerca de mecanismes que posin fre d’una vegada a l’especulació immobiliària desbocada, encara més per part d’un govern municipal amb experiència de lluita en la matèria. Si no ho fes amb la suficient claredat una

Què se n’ha fet dels ramets de violetes, on són?

Tres joves emprenedors sorgits de l’escola de negocis ESADE han creat a Barcelona una petita empresa de nova factura --ara se'n diu una start-up--, especialitzada en comercialitzar rams de flors. El comprador encarrega per Internet i porten el ram a l’adreça desitjada. Això ja ho feia Interflora a escala internacional, potser els joves emprenedors locals milloraran el circuit de proximitat. La qüestió no és el circuit, sinó les flors. De moment la nova empresa barcelonina The Colvin Co treballa amb rams preestablerts, entre els quals el comprador tria. Aquests rams prefabricats no em diuen res. La qüestió continua sent les flors, la seva pluralitat natural i la seva accessibilitat. Les parades de flors de la Rambla

Colònia vol donar una altra imatge per Cap d'Any i jo m'hi apunto

Un espectacular muntatge multimèdia es projectarà la nit de Cap d’Any damunt la façana de la cèlebre catedral gòtica de la ciutat alemanya de Colònia i de tots els edificis històrics del centre urbà. La iniciativa tracta de contrarestar les seqüeles col.lectives del recent atemptat de Berlín i també l’alarma social provocada per l’ominosa nit de Cap d’Any anterior a Colònia, durant la qual es van produir agressions massives contra 600 dones (en part refugiades acabades d’arribar) al voltant de l’estació i de la catedral. Només s’han investigat fins ara 73 presumptes agressors. Pocs han estat condemnats a penes menors, per robatori. La pròpia alcaldessa, Henriette Reker, havia guanyat les eleccions l’octubre anterior, l’endemà de ser apunyalada al carrer

Els morts d’avui al Mediterrani, entre el silenci i la xifra

Si funcionés (ahir al migdia es trobava apagat), la xifra digital del comptador de refugiats ofegats enguany al Mediterrani, instal.lat per l’Ajuntament al Passeig Marítim de la Barceloneta, a l’altura del carrer Almirall Aixada, hauria superat per primer cop l’atroç llistó de 5.000 víctimes, catorze per dia en mitjana. La xifra es va assolir la vigília de Nadal, sense gaire ressò, per no dir cap ni un. L’any passat van ser 3.777 ofegats i l’anterior 3.279, segons el recompte de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats i l'Organització Internacional per a les Migracions. Potser sumen encara més, perquè els del fons del mar no computen. Sobre una migració calculada enguany de mig milió de fugitius, hi deixen la pell l’1%. La proporció deu semblar assumible o inevitable a tots els governs que han convertit el Mediterrani en fossa comuna. Ha estat el pitjor any, sense que s’albiri cap alternativa a la guerra de Síria i l’Orient Mitjà, a la llavor del mal que deixa sembrada per

Evitar l’oprobi contra la democràcia en l’Any Puig i Cadafalch

També publicat a Eldiario.es

L’any que està a punt de començar ha estat declarat Any Josep Puig i Cadafalch per commemorar el 150è aniversari de la naixença i alhora el centenari del nomenament del president de la Mancomunitat de Catalunya que va enterrar aquella institució pel suport que va donar al colpisme de la dictadura militar de Primo de Rivera. La Generalitat, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Mataró, localitat natal del personatge, aboquen 450.000 € als actes en la seva memòria. Josep Puig i Cadafalch va ser des de ben jove membre de la directiva de la Lliga Regionalista (Lliga Catalana a partir del 1933, sempre encapçalada per Francesc Cambó), així com regidor de l’Ajuntament de

Nadala: "La Madonna non si tocca!", encara que no sigui ben bé veritat

Quan vaig conèixer la Madonna del Parto --del part bíblic que aquests dies commemora el calendari de festes-- encara es trobava allà on Piero della Francesca l’havia pintada el 1459: a la capella apartada de Santa Maria di Momentana, annexa al cementiri dels afores de Monterchi, poble natal de la seva mare, a 30 km d’Arezzo (Toscana). Era una de les poques obres mestres del Renaixement que es contemplava sense aglomeracions de públic, fins i tot en solitari, al modest i alhora majestuós indret original, entre camps llaurats i pollancres silenciosos, lluny de capitals, corts i cenacles. Es va salvar de ser enviada al museu perquè no la van redescobrir com a obra de Piero della Francesca fins el 1889. El 1910 la pintura al fresc de la Madonna del Parto, de més de dos metres d’alt per dos d’ample, va ser separada de la paret i emmarcada en un suport de guix. El 1917 la capella del cementiri de Monterchi es va veure malmenada per un terratrèmol i