La cita sempre pendent de la megalomania a Sant Petersburg

Els nous rics del gegant energètic rus Gazprom han encarregat un gratacels de 150 pisos a Sant Petersburg, el segon més alt del planeta, dintre de la cursa a favor d’aquesta mena d’edificis impulsats per la pretensió grotesca de gratar el cel. Procuraré no prostrar-me davant del vedell d’or, ni tan sols mirar-lo si ho puc evitar. Recorreré com de costum la Perspectiva Nevski i, cansat de caminar, seuré a un banc de la Plaça de les Arts presidida per l'estàtua de l'escriptor Alexander Puixkin, un lloc recollit i pacífic per descansar de les colossalitats. Quan Vladimir Putin va passar de primer tinent d'alcalde de Sant Petersburg a president de

A Llançà, a l’ombra ufana de l’Arbre de la Llibertat

Els tentacles de la construcció turística s’han desplegat davant del mar de Llançà d’una manera estentòria, com salta a la vista des de qualsevol angle d’observació. Fa pocs dies encara s’hi van manifestar un centenar de persones contra la nova urbanització prevista a la pineda situada davant de la platja de la Farella, amb tres edificis de 63 habitatges, tres xalets i un hotel. Això no treu que el millor acostuma a trobar-se al costat del pitjor en aquest país tan triturat per la manca d’urbanitat de l’urbanisme. El nucli antic de Llançà, a segona línia del front de mar, disposa d’una de les places més agradables que es fan i es desfan. Es troba davant l’església parroquial, a un espai presidit per l’ufanós Arbre de la Llibertat. No podria expressar millor l’acollida

L’antic municipi de Sarrià no reclama pas la independència

El barri de Sarrià recorda enguany el centenari de la pèrdua de la seva independència municipal, aquella annexió a Barcelona que va passar de ser inicialment controvertida a assumida avui sense discussió. Qualsevol país i qualsevol ciutat s’han format a força de suprimir la independència del territori del costat i annexionar-lo. La qüestió és si els annexionats n’han tret una consciència de benefici o no. En cas negatiu, mantenen viu l'anhel de segregació. En cas afirmatiu, els antics municipis de Sants, les Corts, Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Horta i Sarrià se senten favorablement annexionats i dependents. La diferència entre els dos

Els grecs anomenaven ataràxia el vell somriure dels déus

Ahir vaig passar tot el matí sense fer res assegut a una cadira de balcó davant del mar. El fet em va procurar un plaer desconegut. No vaig intentar desxifrar-lo ni tampoc entendre què hi havia a entendre. Només vaig aferrar la sensació física, corporal, del plaer de no fer res assegut a una cadira de balcó davant del mar durant unes hores seguides. La situació va acabar per despertar-me un impuls de tendresa, em va allunyar dels dies ferits d’indiferència i em va conduir a l’estat d'absència de neguit que els vells grecs anomenaven ataràxia. L’escenari atresorava llums i aires diferents al llarg del pas de les hores, amb la l’arbitrarietat de la vida quan es mostra capaç d’alçar-se amb una puresa de to audaç, carregada de matisos i poc inclinada a lluites

Bunyol estrepitós: la Casa Rosa repintada de blanc a Calella de Palafrugell

L’elegant “passeig dels senyors” a la platja del Canadell de Calella de Palafrugell es veu separat del següent nucli de la localitat, a la platja de la Malaspina i el cèntric Port Bo, per la punta rocosa de Can Genís, a l’extremitat de la qual Josep Genís Pardas va construir el segle XIX l’emblemàtica casa que porta el seu nom, més coneguda com la Casa Rosa per l’estucat de les seves façanes. Des d’aleshores la Casa Rosa sempre havia estat d’un característic i atractiu color rosat. La Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat ha decidit que, arran de les obres de reforma per part del nou propietari, les façanes de la Casa Rosa havien

Troballa romana al Penedès: un país cobert de vinyes i d'esclaus

Al moment de cavar el terreny fa trenta anys per plantar la vinya de l’Heretat Laverna a Torrelles de Foix (Alt Penedès) ja s'hi van trobar indicis arqueològics romans. Ara la família propietària ha decidit associar-se amb la cooperativa d’arqueòlegs Arqueovitis i pagar de la seva butxaca l’excavació que ha fet aflorar les restes d’una vila romana del segle I, amb elements de l’antiga explotació vinícola en bon estat de conservació. No ho han considerat una nosa per a l’activitat actual, sinó un atractiu potencial de visitants. Una gran part de la Catalunya romana es dedicava al cotitzat producte d’exportació que era el vi. Les obres de l’estació del tren

El sumptuós nu escamotejat de la senyoreta Murphy

El museu Cognacq-Jay de París acaba d’obrir una exposició de pintura cortesana llicenciosa del segle XVIII francès i ha comès la indecència de mostrar només els peus, al cartell i a la portada del catàleg (foto adjunta), de l’incitador nu integral de boca terrosa ofert per la senyoreta Marie-Louise Murphy, retratada pel pintor François Boucher amb les natges en pompa. Es tracta d’una vella coneguda meva a qui he dedicat algunes indagacions. Malgrat no ser cap obra mestra del nu ni del retrat, el quadre destaca per la franquesa de la utilitat eròtica amb què va ser concebut com a imatge dels encants de la noia que la cort de Lluís XV volia convertir en una de les amants encarregades de distreure el rei. N’existeixen dues versions pintades pel mateix François Boucher el 1751 i el 1752, en idèntica postura sdraiata bocconi, com dirien en italià. A la primera Marie-Louise Murphy tenia setze anys i Lluís XV havia demanat que la pintessin per poder-se orientar sobre els atractius que li lloaven els seus subministradors en la matèria. La segona versió confirmava d’una manera encara més oberta els mèrits de la noia, convertida ja en fugaç amant del rei, el qual se’n va cansar aviat per recaure

Neurona bloquejada del centralisme francès, “déjà vu" i “sant tornem-hi”

Més d’un miler de persones van tornar a manifestar-se dissabte als carrers de Perpinyà i altres ciutats de França en defensa de la immersió escolar en llengua regional (com anomenen el bretó, el català, l’eusquera, l’occità o el cors), que el Consell Constitucional del país veí ha declarat contrària a la llei després que el Parlament l’aprovés. La manifestació va ser un “déjà vu”, un “sant tornem-hi” que encara es repetirà unes quantes vegades, atès que la República francesa manté bloquejada de fa segles la neurona del centralisme i es resisteix a evolucionar en aquest aspecte, com han fet altres països europeus. L’alteritat de les identitats regionals, el pluralisme de les realitats territorials, l’elogi de la varietat interna és una noció aliena, per no dir contraposada, als principis fundacionals de la Revolució del 1789. Ja venia d’abans. A França l'integrisme centralitzador haurà estat successivament monàrquic, revolucionari, bonapartista i republicà, amb una obstinació pròpia d'aquella neurona bloquejada, d'aquella

D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà

Feia temps que no em venia tant de gust un bon havà Partagàs després d’esmorzar, a l’hora de llegir el diari. Devia ser pel panorama que tenia al voltant. L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l'esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure. La suma d’elements (el menjar, el panorama del voltant, la calma) crea una atmosfera de momentani paradís que no assolirien en cas de donar-se per separat. De vegades exagerem una

Coses que em deia la vaca blanca camí de Sant Baldiri de la Taballera

Diumenge passat al Port de la Selva era la festa de Sant Baldiri gloriós i vam fer l’esplèndida caminada fins l’ermita de bosc de Sant Baldiri de la Taballera a la recerca d’alguna indulgència, A l’altura del Mas Puignau vam topar amb la vacada que hi pasturava en llibertat i vam acabar fent petar la xerrada amb els bòvids que s’hi avenien. Un banyut exemplar, de pelatge blanc quasi immaculat, em va donar conversa amb paraules que no m’esperava. Em va explicar que mengen de tot, contínuament, fins i tot dues vegades repetides, atès que els ruminants regurgiten per tornar a mastegar. Són herbívors que ho converteixen tot en carn. Porten penjat a cada orella el piercing de plàstic, les arracades dels cròtals com a sistema d'identificació amb número

Súplica al cap de Creus perquè el vent hi faci més que nosaltres

Ahir vam fer un tomb a la punta del cap de Creus en companyia de dos biòlegs que l’estimen i el coneixen de prop: el figuerenc Josep M. Dacosta i el gironí Ponç Feliu, que ha estat regidor de Medi Ambient de la seva ciutat, director del Consorci del Ter i ara del Parc Natural del Cap de Creus. Posats en confiança sota el far que presideix l’indret, vaig cometre l’aparent sacrilegi de dir-los que espero veure aviat a aquest horitzó una altra mena de fars plantats al mar: els molins eòlics flotants. Serien la prova que algun govern s’ha pres seriosament l’emergència climàtica i les inversions en noves infraestructures per frenar-la, igual com abans van invertir massivament en autopistes, aeroports, ports “esportius” i rescats bancaris. Els plans de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria la quarta part de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica. El paper ho aguanta tot, sobretot el paper mullat. De moment només un tristíssim 0’48% de l’electricitat que cosumeix prové d’aerogeneradors. A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un. Catalunya ha quedat

La plaça Tetuan porta el nom indigne d’un punt negre històric

Passo cada dia per la Plaça Tetuan de Barcelona. Cada dia el nom em fa mal als ulls i em pregunto per què es manté al nomenclàtor el record d’una salvatjada colonial com va ser la batalla de Tetuan del 1860 contra el territori dels marroquins. El fet que el general català Joan Prim es lluís en l’escabetxada al capdavant del Batalló de Voluntaris Catalans (la veracitat de la condició de voluntaris és discutible) em sembla molt insuficient. Que la batalla donés peu a una pintura de grans dimensions de Marià Fortuny, llargament subvencionada per lloar l’heroïcitat militar espanyola, tampoc no em sembla un honor digne de passar al nomenclàtor amb les dimensions d’aquesta plaça de Barcelona. La presa de la ciutat de Tetuan i els

La Venus de casa que comparteixo amb el museu del Louvre

Arran dels viatges a Itàlia, vaig comprar a una llibreria el cartell de l'exposició Del Tiziano al Greco: per la storia del manierismo a Venezia 1540-1590, muntada a Venècia el 1981. Reproduïa quasi a mida natural el quadre “Venus i l’amor”, del pintor holandés Lambert Sustris, un dels nombrosos ajudants del taller venecià de Tiziano. Presenta una reclinada Venus nua que juga amb dos coloms blancs situats a terra mentre un puto (en italià un angelet, un cupidó) li ensenya la seva fletxa (foto adjunta). Tal com correspon al manierisme del segle XVI, l'artista es va entretenir a pintar els detalls del luxós divan sobre el qual es troba la Venus, així com el drapejat del cortinatge de fons i un horitzó amb elements arquitectònics i paisatgístics. Vaig enrotllar

Gran exposició “L’enigma iber”, una confessió d’ignorància

El prehistoriadors Josep M. Fullola i Francisco Gracia van tenir l’amabilitat d’acompanyar-me a la visita d’ahir, però la mesura no va ser suficient. L'exposició “L’enigma iber” que acaba d’obrir el Museu d’Arqueologia de Catalunya sobre els nostres avantpassats damunt d’aquest territori pretén aprofitar els nous coneixements d’ençà l’anterior exposició “Els ibers, prínceps d’Occident” que va muntar CaixaForum tres dècades enrere amb el desplegament habitual. Malgrat l’exhibició de recursos a la magnífica mostra acabada d’obrir, amb quatre-cents objectes procedents de trenta museus, a la sortida la impressió és que estem més o menys on estàvem fa trenta anys. Encara no hem desxifrat la llengua escrita ibera ni altres aspectes

L’estiu invencible d’Albert Camus a les ruïnes de la ciutat de Tipasa

La ciutat fenícia, romana i bizantina de Tipasa a la costa de l’actual Algèria no deu la seva anomenada a l’Antiguitat, sinó a unes pàgines d’Albert Camus, nascut i criat a aquell país abans de triomfar a París. Són a la seva narració curta de joventut “Noces a Tipasa”. L’indret es troba a setanta quilòmetres de la capital algeriana i Camus hi anava per les diades a la platja amb la colla d’amics. Deia l’escriptor a la narració publicada el 1937: “A la primavera els déus viuen a Tipasa i parlen al sol, entre l’aroma d’absentes, el mar cuirassat d’argent, el cel blau cru, les runes cobertes de flors i la llum a borbolls damunt les piles de pedres. Caminem a la recerca de l‘amor i el desig. No busquem

Surt el meu nou llibre “Apologia de la curiositat”

Curbet Edicions acaba de publicar el meu nou llibre Apologia de la curiositat. L’art de meravellar-se cada dia una mica, el qual recull articles publicats en aquest blog des del 2012. La foto de la portada va ser feta al pati d’entrada del Museu Capitolí de Roma, davant del monumental fragment en marbre de l’estàtua de l’emperador Constantí (313-324 dC). El concepte de curiositat s’ha utilitzat al llarg del temps en sentits molts diversos, vist de vegades com una inclinació patològica de tafaneig, una passió inoportuna, un vici de mala educació. Altres vegades s’ha entès, amb criteri més afinat, com un estat mental efervescent, una força inseparable de l’impuls de comprendre, d’observar per desentranyar la naturalesa de les persones i les coses, fins arribar a creure que inclús les fantasies tenen de vegades alguna raó de ser. Aquest és l’esperit que he volgut projectar a una àmplia sèrie de temes diversos, des de la meva perspectiva personal. El text de la contraportada explica: “La gramàtica quotidiana de l’escriptura i l’exercici lliure de les predileccions imprimeixen a aquests

La periodista Marcelle Padovani amb els ulls del primer cop, fins avui

La primera vegada que vaig anar a Roma durant la dècada dels 1970 em van impressionar moltes coses, però en especial dos personatges vistos en viu: el papa per raons òbvies d’escenografia vaticana i la periodista francesa Marcelle Padovani als acollidors salons de Stampa Estera, el centre de premsa estrangera on els corresponsals feien vida. Exercia de corresponsal a la capital italiana del setmanari Le Nouvel Observateur, que per a mi era com una altra bíblia, i per tant la tenia molt llegida abans de conèixer-la en persona. La figura del papa no admet comparacions, la de Marcelle Padovani tampoc. Nascuda el 1947 de família corsa, havia debutat alsetmanari L’Express abans de passar el

La vida majestuosa però lànguida de les Drassanes barcelonines

Qualsevol capital europea que disposés d’un monument gòtic de les dimensions, la història i la ubicació de les Drassanes barcelonines ja l’hauria convertit en focus d’atracció internacional. Aquí no. Deu ser el destí de les institucions culturals gestionades per la Diputació de Barcelona: portar una vida econòmica assentada però sense gaire projecció. L’edifici creat a finals del segle XIII ocupa 19.000 metres quadrats, restaurats a preu fort durant les últimes dècades com a Museu Marítim. Es troba arran de mar, a un punt especialment freqüentat del final de la Rambla. Aquests dies es pot recórrer tot el recinte amb una calma desconeguda i espero que fugaç. Al costat de la incalculable col.lecció permanent, organitza exposicions temporals ben

Mort i resurrecció del Frenasu, l’últim bar de carretera

Quan abandono l’autopista a la sortida Figueres-sud i supero amb un últim esforç la circumval.lació de la capital empordanesa, el trencant de la carretera cap a Llançà ofereix un afortunat paisatge d’hortes i sembrats amb barreres de xiprers contra la tramuntana, petits viaductes de reg, ferum de purins alguns dies, la via del tren de França i el genoll esgarrinxat del castell de Quermançó. El primer canvi de rasant obre la plana de Pedret i Marzà, migpartida per una recta inacabable d’asfalt on el cotxe s’embala tot sol. A aquesta recta s’hi va matar en accident de circulació el col.lega periodista

Tulipes i “maatjes”, la primavera arriba també a Holanda

Holanda és una terra baixa atlàntica i deltaica, té la humitat enfonsada al caràcter, però quan arriba el bon temps coneix un esclat vital sense comparació. Els anys sense confinament pandèmic com ara, un milió de devots peregrinen de finals de març a finals de maig al Keukenhof, el parc floral més extens d’Europa, on floreixen de cop set milions de bulbs (tulipes, jacints, narcisos) plantats cada any de forma diferent al llarg de trenta hectàrees de parterres. El cop de sang de les liliàcies provoca una autèntica il.luminació de fe en el paper social de les flors. La jardineria --la botànica urbanitzada— és un dels indicadors subtils del grau de civilització de cada lloc. Els holandesos han convertit les flors en una demostració de força i de cultura, una altra exhibició del seu domini de la naturalesa. El segon gran moment primaveral del petit país plujós arriba amb l’aparició als carrers de les parades de “maatjes” o arengades noves marinades, engolides pels vianants allà mateix amb un estudiat moviment de suspensió per la cua amb els dits damunt la boca esbatanada, orientada delitosament cap al cel (com

El déu Pan no va comparèixer ahir a la basílica barcelonina del Pi

Qualsevol concert musical en viu és per definició una font probable de sorpreses petites o grans, però el que vaig presenciar ahir sota la magnífica acústica de la nau gòtica de la basílica barcelonina del Pi supera l’expectativa. Amb el títol “Despertant instruments adormits”, era la cloenda de la campanya iniciada el 2017 pel músic Antoni Madueño per recuperar els instruments musicals representats en pedra a la monumental portalada romànica de Ripoll, així com les partitures medievals transcrites al seu scriptorium i a l’arxiu parroquial de Santa Maria del Pi.
El grup coral L’incantari estava acompanyat per instruments de l’època com la giga, la viola, l’harmònium portatiu, l’arpa, la rota (arpa-cítara), el corn, En canvi per qüestions pressupostàries ahir no va actuar l’habitual flauta de Pan. Probablement el primer instrument amb què l’home primitiu va fer música era una flauta de canya i la llegenda grega del déu Pan em

Les suites per a cello de Bach i el perfil de la serra de l’Albera

Les famoses sis suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach mantenen una estreta relació amb el perfil de la serra de l’Albera, l’extrem del Pirineu quan es capbussa al Mediterrani. En tots dos casos l’aparent austeritat de recursos melòdics assoleix en realitat la bellesa i l’harmonia més alta. Enfront de la massa sonora de les grans simfonies i les grans orquestres, enfront dels cims més acreditats del Pirineu, el despullament instrumental de les suites per a cello de Bach i el perfil endolcit de l’Albera al moment d’entrar al mar representen una culminació, un do de pit, un prodigi palpitant. No depèn només de la partitura ni de les xifres orogràfiques. Hi ha moltíssimes versions disponibles d'aquestes suites i moltes muntanyes com l’Albera,

Les bunyetes de Pasqua, com la magdalena de Marcel Proust

Menjar bunyetes per Pasqua és una segregació de la memòria que durant la resta de l’any dorm entre la cendra. Equivalen més o menys als brunyols empordanesos de les mateixes dates, als crespells del Vallespir, Cadaqués i les Balears, a les orelletes d’altres comarques. Dir-ne crêpes seria un gal.licisme barroer i una equivocació, pel protagonisme aquí de l’oli d’oliva meridional. Les bunyetes són úniques i exclusives. Van íntimament associades a l’emoció de l’airet de primavera, la suggestió de la flaire de la tarongina que incorporen, la noblesa del millor oli i el cruixent més dolç del flux de les estacions. Són la fibra íntima d’una festa. S’acostumaven a preparar durant les vigílies excitades de la celebració de la Pasqua, al final de les

Tots hi serem al Port amb la desconeguda primavera

Ahir passejava pel moll de la riba al Port de la Selva i em va semblar percebre inesperadament un alè diferent a la galta, al clatell, al lòbul de l’orella. Acaba d’entrar la primavera amb dies rutilants capaços de contrapuntejar els grisos de l’hivern amb un luxe platejat que el canvi d’hora allarga, però asseguraria que la vibració que vaig sentir no responia només al tomb estacional del calendari. Procedia més aviat de l’atmosfera humana, la qual adoptava una densitat amable, més feta a la presència de l’altre, com si intuís la sortida de la penombra col.lectiva d’un túnel. Tothom anava amb mascareta, la campanya de vacunació acumula retards de gestió i això encara durarà. Aquell alè inesperadament diferent de l’aire era un fenomen tènue,

La burrícia no és patrimoni dels burros, al contrari

Per alguna remota i equivocada raó cultural es considera l’ase, burro o ruc (Equus asinus) menys elegant i més obtús que el cavall, però van protagonitzar al seu costat durant llargs segles la mobilitat i el transport. Abans de la màquina de vapor i la revolució industrial del segle XVIII, el ases (amb la seva femella, la somera) i els muls o matxos eren un vehicle corrent i formaven un autèntic exèrcit. Ara en subsisteixen alguns a les finques rurals com animals de companyia i vestigi de la noblesa de la raça. De tant en tan vaig a saludar l’afectuós amic Fidel (foto adjunta) i la seva parella Estrella que campen a la finca vinícola Can Torres, de Joan Carles Torres i Barbara Magugliani, al veïnat de Vilartolí de Sant Climent Sescebes. Molt a prop, entre Masarac i Rabós, la suïssa Denise Wirth en manté setze exemplars com a muntura per als BurroTrek,

Josep Pla no té Premi d’Honor, només carrers i places a tot el país

Si el nomenclàtor que bateja carrers i places de cada municipi no deixa de ser un termòmetre dels valors canviants de cada època, cal concloure que Josep Pla ha triomfat com a personatge públic, no només com un dels prosistes catalans més llegits. Avui l’escriptor té carrers al seu nom a Barcelona, Tarragona, Martorell, Tiana, Mataró, Sant Andreu de la Barca, el Masnou, Calafell, Porqueres, Cornellà de Terri, Anglès, Salt, Sarrià de Dalt, Santa Coloma de Farners, l’Armentera, Platja d’Aro, Sant Antoni de Calonge, Gironella, Caserras i Collbató. Té igualment avingudes que li han estat dedicades a Palafrugell, Lloret de Mar i Reus, així com passeigs a Puigcerdà, Besalú, Vilanova del Vallès, la Seu d’Urgell i Sant Julià de Vilatorta. I, finalment, té places a Girona, Parets del Vallès, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Figueres. En canvi el Premi

Senyora presidenta de Grècia, que sigui per molts anys!

Estimo Grècia --l’antiga i la moderna-- i m’alegro que aquests dies celebri el 200 aniversari de la seva independència, sota l’actual presidència republicana de l’advocada Katerina Sakelaropulu. Ni al país ni a ella no els ha estat senzill arribar fins aquí. Les cruels retallades econòmiques a què es va veure sotmesa la població grega arran de la crisi del deute del 2009 al 2015 va ser una de les pitjors decisions de la cancellera Merkel com a dirigent hegemònica de la Unió Europea. El país impulsor durant l’Antiguitat del concepte de democràcia va convertir-se en el banc de proves de la laminació dels drets ciutadans i els equilibris socials.

Quasi tots els bons restaurants són una història d’amor, com el Bo.TiC

El vailet Albert Sastregener (Ventalló, 1979) creia que volia ser cuiner i el seu pare el va col.locar sense gaire fe als quinze anys, per veure si li passava la dèria, a la cuina del restaurant tradicional Can Bech de Fontanilles. Tot seguit es va formar durant set anys a l’Escola d’Hostaleria de Girona mentre feia pràctiques a la cuina del Mas Pau de Figueres, l'Aliança d'Anglès, l'Àbac de Barcelona, el Roser II i el Molí de l'Escala, així com a Can Pipes de Mont-ràs, on va arribar a cap de cuina. La seva parella Cristina Torrent (Salt, 1982) treballava a Barcelona de dissenyadora de moda i els caps de setmana ajudava a un restaurant de l’Escala. No ho

Degollen arbres centenaris als vorals de carreteres secundàries

Els freixes i plataners que custodiaven amb elegància els vorals de la vella i bellíssima carretera secundària C-253 de Figueres a Vilabertran, Peralada i Garriguella ja es van veure delmats sense misericòrdia per la serra mecànica fa dos anys. Ara han passat de nou pel mateix tràngol una altra quantitat dels que hi sobrevivien, dintre d’unes obres de manteniment viari sobre las quals no s’ha aclarit del tot l’autorització prescriptiva. Algunes mans disconformes han col.locat creus blanques de fusta al peu de les rabasses o soques dels arbres mutilats com a senyal mortuòria i crida d’atenció. A la sortida de Peralada, m’he acostat a acariciar-ne els monyons com qui intenta oferir un gest de condol que sap inútil, ínfim en comparació amb el

Una cita a Venècia el tercer dissabte de juliol amb codi QR

Més d'un terç de la població de Venècia va morir l'any 1575 arran d'una pesta portada per naus genoveses a través de la Ruta de la Seda. Un cop superada la pandèmia, la Sereníssima República va encarregar a l’arquitecte Andrea Palladio en agraïment una església votiva. Va ser la petita meravella del Redentore, abocada al canal de la Giudecca, al costat de la gran basílica del mateix arquitecte a San Giorgio Maggiore i de la Salute el segle següent sobre la mateixa línia visual. Estrenada el 1592, es convertiria en tradició muntar un pont provisional de barques cada tercer cap de setmana de juliol per anar en peregrinació sobre les aigües del canal al Redentore a agrair el final de la pesta. La “Festa del Redentore” s’ha mantingut fins avui

El nom de Margarita Rivière a una plaça del barri de les Corts

M’alegra que el nomenclàtor barceloní dediqui a partir d’ara una plaça del barri de les Corts a la periodista Margarita Rivière, igual com ho fa des del 2013 a Josep M. Huertas Claveria al Poblenou. Són dos col.legues i amics que recordo amb freqüència com a mestres en aspectes diferents. El fet d’escriure el 1991 a quatre mans amb Rivière el llibre Pasqual Maragall, un rebelde en el poder (Plaza y Janés) em va permetre compartir de prop una col.laboració iniciada de molt joves a l’Escola de Periodisme, aureolada pel fet que ella era una mica més gran i formava part dels cursos superiors. Ser amic de Huertas i de Rivière era un títol d’orgull.

Una altra situació insòlita l’estiu vinent: no pagar a l’autopista

Els últims temps han estat abundants en situacions insòlites, a les quals caldrà sumar el fet de poder circular sense pagar per l’autopista de Tarragona a la frontera francesa a partir del 31 d’agost vinent, talment com l’efecte d’una altra anhelada vacuna. El govern central acaba de confirmar i reconfirmar que la concessió del peatge expira i no serà allargada un cop més. El 26 de juny del 1970 el general Franco inaugurava oficialment el tram de l’autopista AP-7 de Cardedeu a Maçanet de la Selva, que des d’un any abans estava en servei de Barcelona a Granollers. Només un any més tard la nova via unia Barcelona amb Girona i el 1976 amb la frontera. Hem pagat doncs durant més de cinquanta anys el concessionari privat d’aquesta obra pública. El contracte de concessió per 35 anys especificava que serien improrrogables, però

Els sonsos hauran d’esperar uns dies més, com el desconfinament

Alguns pensem que les màximes delícies es troben sovint a les petites coses, per exemple al “peixi minuti”: angules, sardinetes fresques acabades de pescar, sonsos i xanguets, que són el cabell d’àngel del mar, l’escuma de les onades, una altra mena de caviar. La Direcció General de Pesca de la Generalitat ha allargat la veda del sonso, que s’havia d’aixecar el 28 de febrer, fins el 15 de març com a mínim. No és cert que els sonsos siguin “sonsos”. S’han de saber preparar, és clar, com tantes altres coses en aquesta vida. La fritura o fregitel.la d’aquestes petiteses és un art delicadíssim al qual excel.leixen per tradició les cuineres andaluses i algunes d’aquí. No es tracta només de la mena de farina de l’arrebossat, també de la qualitat i la

La tramuntana no bufa com abans, on anirem a parar?

Em vaig fer acompanyar per dos màxims especialistes, Arnald Plujà i Josep M. Dacosta, per localitzar amb precisió, veure amb els meus ulls i tocar amb els meus dits la llegendària EMA (Estació Meteorològica Automàtica) de Portbou, instal.lada el 1998 al cim litoral de la Punta de l’Ocell, la qual registra les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. Vista sobre el terreny pot semblar una instal.lació escarransida, irrisòria i sense atractiu. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, un santuari civil, un punt de referència nacional. L’anemòmetre aixecat a deu metres de terra i 196 metres d’altitud envia plusmarques de fins a 200 km/h, encara que la velocitat del vent sigui inferior a la plana. El protagonisme de l’estació meteorològica de Portbou pel que fa a la tramuntana presenta una particularitat reveladora de la distància entre la tècnica oficial i la realitat sobre el terreny: ningú no sap anomenar amb exactitud on està situada, com es diu el punt on la van

Els germans Roca decideixen baixar de l’Olimp per ser normals

Seguint les passes del fenomen del restaurant El Bulli del cuiner Ferran Adrià a Cala Montjoi de Roses, consagrat com el millor del món per la revista britànica The Restaurant Magazine durant els quatre anys seguits del 2005 al 2009, el Celler de Can Roca dels tres germans gironins va rebre el mateix guardó el 2013 i el 2015. Eren establiments dedicats a una caríssima cuina experimental, amb llistes d’espera per aconseguir-hi una reserva. El Bulli va plegar i ara els germans Roca anuncien que obriran al centre de Girona “un restaurant normal, a una cantonada normal, d’una ciutat normal”.

La plaça de Sant Pere del Vaticà tenia horari nocturn

Els primers d’anys d’anar a Roma no posava els peus a la plaça de Sant Pere del Vaticà, em semblava massa clerical. Els amics romans, perfectament laics, em van fer adonar del meu error. La plaça de Sant Pere és una de les millors de Roma, i punt. M’hi portaven al vespre, quan les aglomeracions de fidels ja s’havien disgregat. Havent sopat compràvem un “gelato da passeggio” i jugàvem a corredisses al bosc de la triple columnata de Bernini que cenyeix l’espai amb una escenografia gairebé felliniana, quan encara no es trobava barrada per les tanques de seguretat i els controls d’accés. Les

El retorn a escena de Guillermina Motta per cantants interposades

El Festival Barnasants i la cantautora Sílvia Comes han tingut la bona pensada de dedicar un concert de dones cantants als temes gravats anys enrere per Guillermina Mottta, feliçment present en carn mortal entre el públic de la vetllada. Va ser la número 8 dels Setze Jutges i em continua semblant una llàstima la seva retirada dels escenaris, que ella alegrava amb atreviment i encant poc freqüents. L’octubre del 1979 li vaig fer una llarga entrevista per al setmanari L’Hora al seu acollidor domicili barceloní (foto adjunta) arran de la sortida del disc “Una bruixa com nosaltres” i la gira escènica amb els actors Biel Moll i Carles Velat. Totes les cançons del disc eren compostes per dones, igual que l’últim

El mercat gracienc de l’Abaceria serà Hollywood, algun dia

L’Ajuntament de Barcelona acaba d’informar amb la simulació fotogràfica adjunta sobre com serà el futur mercat de l’Abaceria al seu emplaçament de sempre a la Travessera de Gràcia. Farà tant de goig com el de la Concepció, el de Sant Antoni o qualsevol dels altres quinze que ja han estat rehabilitats, dintre de la xarxa de mercats municipals barcelonins. També es troba en obres el de Sant Andreu a la plaça porxada neoclàssica del Mercadal, autèntica joia a un dels antics pobles amb caràcter annexionats des de començaments del segle XX. Barcelona disposa avui d’una extraordinària xarxa

L’agudesa de la llum del matí al temple de cap Súnion

Primer ens hauran de fer una o dues punxadetes, però un dia o altre tornaré a voltar aquests marbres escrostonats i llepats pel salobre dels segles al temple de Posidó del cap Súnion, com cada cop que sóc a Atenes i m’escapo de bon matí amb l’autobús de línia que ressegueix amb parsimònia els seixanta-nou quilòmetres de costa del golf Sarònic que separen l'indret del centre de la capital. La lentitud del mitjà de transport prepara l’esperit a interioritzar allò que l’espera, el minúscul partenó solitari i grandiós, la vivacitat de la solitud dels segles, la dignitat dreta i expectant d’un apogeu de l’home. Recórrer de nou aquestes ruïnes permet recitar a mitja veu el suc d’or dels versos que Carles Riba els va dedicar. Sobre el

La llibreria de Ceret no plega perquè els clients no volen

El carrer major de la vila fronterera de Ceret, que oficialment es diu Boulevard Maréchal Jofre i la gent anomena la Passejada, té una mica de tot a l’esfera comercial, així com un reputat Museu d’Art Modern i algunes terrasses de cafès autènticament catedralícies, com les del Grand Cafè, el Cafè de France i el Pablo. També té una petita llibreria. Tot i que la gran superfície veïna de la Maison de la Presse vengui llibres, el petit establiment Le Cheval dans l’Arbre és l’única llibreria amb vocació literària, inclús l’única d’aquesta mena a tota la comarca del Vallespir. La va obrir el 1986 Michèle Cardonne i la regentava des del 1997 Jean-Luc Pélissou. Al moment de jubilar-se, el perill de veure-la plegar es feia imminent. Un centenar de clients han aportat diners per constituir la societat cooperativa que

Els castanyers d´Índies viuen una vellesa esplèndida, segons on

La reforma urbanística moderna de París dissenyada el XIX pel baró d’Haussmann va posar de moda la plantació de castanyers d’Índies com a arbres de filera als nous bulevards, per l’elegància de les fulles de cinc lòbuls i les espectaculars flors verticals en forma de raïm erecte de tonalitat blanca, rosada o blava a la primavera. La flor dels marroniers es multiplica a cada arbre fins a recobrir-lo “amb orgull de sexualitat acabada d’estrenar”, diu Narcís Comadira al llibre Dies de França. La moda parisenca va ser seguida a múltiples indrets, per exemple a aquesta placeta de la foto adjunta, a l’avinguda Michel Aribaud de Ceret, quasi

Fra Angelico no respira igual a Madrid que a Florència

El lluminós retaule de l’Anunciació pintat per Fra Angelico cap el 1450 a Florència que exhibeix el museu del Prado a la col.lecció permanent és més elaborat que el gran fresc d’aquest pintor sobre el mateix tema que es contempla al convent de Sant Marc de Florència. Ara bé, l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga. Es troba al mateix lloc on va ser pintada, a l’escala d’accés al primer pis del convent, que encara pugen els visitants d’avui. Hi topen materialment, després d’un sobtat colze de l’últim tram de l’escala. L’efecte sorpresa provoca un instant de vacil.lació davant la presència d’una obra tan coneguda a través de les reproduccions. El visitant no pot mantenir impertèrrit el pas. Dubta sobre la conveniència d’allargar

Algunes ruïnes es modernitzen a Roma, la Ciutat Eterna

Roma no se l’acaba ningú, per això és la Ciutat Eterna. El dia 1 de març vinent, després de llargs anys d’obres de restauració, obrirà al públic el mausoleu de l’emperador Octavi August, la tomba circular més gran del món (87 metres de diàmetre). Es troba en ple centre urbà, just al costat de l’Ara Pacis (foto adjunta) que ell mateix va fer construir i que va ser recobert l’any 2006 per l’arquitecte Richard Meier, també autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. Richard Meier ha aconseguit convertir aquest racó a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística esbojarrada, en una plaça

Joan Manté, el cap de sala del Motel de Figueres que ho sap tot

Quan arribo al Motel Empordà de Figueres m’agrada saludar Jaume Subirós o els seus fills, que patronegen la barca. Tot seguit busco amb la mirada la presència de Joan Manté, el cap de sala. Si aquell dia no hi és, em refio sense la més mínima recança dels seus col.legues, però m’agrada més quan hi és. Joan Manté representa al Motel com una assegurança a tot risc, la certesa que l’àpat rutllarà fins als detalls suposadament més secundaris, que en realitat són el toc culminant. Hi treballa des del 1979. Jaume Subirós sempre ha estat un patró afable, però dintre de la personalitat que ha imprès al Motel la discreció personal i les maneres contingudes juguen un paper constitutiu. Joan Manté ha portat aquestes virtuts al mateix grau acusat. Un cap de sala com ell ho veu tot, ho sap tot i coneix tothom, però

Escultures de Maillol llueixen igual a París que a Banyuls

Els jardins parisencs de les Tulleries són el privilegiat museu permanent a l’aire lliure de tota l’obra monumental (dinou figures femenines, generalment nues, de mida natural o superior) de l’escultor rossellonès Aristides Maillol, que sempre va viure la meitat de l’any a la capital francesa i l’altra meitat a la localitat natal de Banyuls. La de la foto adjunta és l’anomenada “La nit” (1909), que amaga la cara amb els braços abraçats als genolls, en un replegament que augmenta la sensació d’acollida d’aquest redós enjardinat amb doble filera de til.lers i bancs de seure, al qual s’accedeix per una curta escalinata. És un dels indrets més agradablement concebuts de París i dels més visitats del món. L’esplanada dels jardins de les

Robert Ruark, descobridor sense descobrir de la Costa Brava

Robert Ruark era un escriptor famós als Estats Units que amb la renda dels drets d’autor va poder portar una vida de milionari del 1953 fins a morir el 1965 a un  xalet de la platja de Sant Antoni de Calonge amb dues minyones (foto adjunta), secretari, jardiner i xofer per als seus dos cotxes Studebaker i Roll-Royce, per als quals va fer construir un garatge de disseny als arquitectes emergents Enric Tous i Josep M. Fargas. Havia descobert l’indret arran de l’amistat amb l’actriu anglesa Madeleine Carroll, residenciada al Castell Madeleine de la mateixa localitat quan no es trobava rodant a Hollywood. Ells dos van ser responsables dels estiueigs de Truman Capote a Palamós el 1960 i 1961, així com de les visites d’Ava Gardner (originària de Carolina del Nord com Ruark), David Niven, Robert Mitchum, John Wayne, Peter Sellers i Lee Radzivill, entre d’altres. El