Miracle i misteri de la platja de Polilles, tot l’any

A la platja nua més bonica del país li va caure al damunt la revolució industrial com una bomba literal, arran de la instal.lació el 1871 d’una fàbrica de dinamita. Es troba administrativament a França i, un cop tancada la factoria el 1984, l’indret va ser comprat per l’administració i convertit en equipament públic i parc arran de mar. La badia nua de Polilles és un miracle situat entre Banyuls i Portvendres, arredossada del vent del nord per la mola del cap de Biarra i fistonejada per les vinyes verdes vora el mar, nodrides a la solana pel sistema nerviós dels regs que baixen de la muntanya immediata, dintre d’un paisatge tàctil, ordenat i detallista. De tant en tant hi porto els amics de confiança, perquè la felicitat consisteix a compartir. L’últim cop el ruixim del mar esbandia el gris apòcrif del cel i ens ho vam mirar com una serp fascinada davant d’un ocell. Polilles és un miracle. La badia natural,

Seducció a la francesa del vell professor i la popular presentadora

És possible que el nom d’Anne Sinclair digui poc als lectors d’aquí, però al país veí és una mena d’Isabel Presyler amb professió i cultura, a més de bellesa i elegància. Milionària per herència, va ser durant llargs anys la presentadora estrella dels programes informatius de la televisió del país veí i ara dirigeix la versió francesa de l’Huffington Post, el programa musical Fauteuils d’Orchestre al canal públic de televisió France 3 i un altre d’entrevistes culturals a l’emissora de ràdio Europe I. Era la dona del ministre socialista Dominique Strauss-Khan quan ocupava el càrrec de director del Fons Monetari Internacional i va ser

El Parador d’Aiguablava, una venjativa cacicada franquista

Passejo sempre que puc pels voltants del Parador d’Aiguablava, al mar de Begur. La cúbica baluerna blanca, dissenyada per l’arquitecte Raimon Duran Reynals, sempre m’ha semblat una excrescència fora de lloc, concebuda per clavar una guitza a aquest paisatge. La construcció d’un Parador Nacional en plena Costa Brava, dotada d’infraestructures hoteleres privades més que suficients, va ser idea d’un franquista inflamat: el director general de Turisme Luis Bolín, el qual va ocupar el càrrec del 1938 al 1952, en agraïment pels serveis prestats durant la Guerra Civil. Quan residia a Londres com a corresponsal del diari ABC, va ser la persona que va llogar l’avió privat Dragon Rapide amb el qual el general Franco viatjaria del Marroc i les

Haití: la calamitat més cruenta és sempre la desigualtat

També publicat a Eldiario.es

L’últim huracà Matthew acaba de causar al mateix moment 900 morts a Haití i una desena a la costa veïna dels Estats Units, en l’enèsima demostració que la pitjor catàstrofe “natural” és sempre la desigualtat de recursos per fer front a les catàstrofes naturals. A Haití l’huracà Jeanne ja va causar 3.000 morts l’any 2004, el terratrèmol del 2010 hi va matar unes 300.000 persones i l’epidèmia de còlera del mateix any unes 9.000. Al petit país insular, colonitzat i empobrit just al costat de la primera superpotència, tot continua igual o pitjor que

Retorn a Florència per un plat de pasta amb carn de caça

M’agraden moltes coses de la ciutat de Florència, però la que encara m’arrossega a tornar-hi cada tardor son les Pappardelle al cinghiale que el cèntric i alhora recòndit restaurant amb terrassa I Ghibellini posa a la carta a aquesta època de l’any. La cuina és una de les belles arts i els plats de caça un art major en vies d’extinció. Les Pappardelle al cinghiale (tallarines amples amb carn picada de senglar amorosida per un lent sofregit secret) són un plat a l’altura de la famosa cúpula catedralícia de Brunelleschi, del gegantí David de Miquel Àngel o de les pintures de Fra Angelico que s’admiren a altres punts veïns de la mateixa ciutat. El restaurant està situat a l’amagada placeta de San Pier Maggiore, prou cèntrica perquè alguns turistes s’hi

Els encants de la meva vella coneguda senyoreta Murphy i les següents

La senyoreta Marie-Louise Murphy, retratada en aquest quadre del pintor François Boucher que penja al museu del Louvre, és una vella coneguda meva a qui he dedicat algunes indagacions. Malgrat no ser cap obra mestra del nu ni del retrat, el quadre destaca per la franquesa de la utilitat eròtica amb què va ser pintat, concebut com a imatge frontal (si es pot dir així) de l'encant de la noia que la cort de Lluís XV de França volia convertir en una de les amants encarregades de distreure el rei. N’existeixen dues versions pintades pel mateix François Boucher el 1751 i el 1752, en idèntica postura de la model sdraiata bocconi, com dirien en italià. A la primera, Marie-Louise Murphy tenia 16 anys i Lluís XV havia demanat que la pintessin per poder-se

No tots paguem impostos, el bisbe de Vic no vol

La ciutat de Vic ha canviat moltíssim. Ni tan sols la boira ja no és igual de freqüent que abans, quan als períodes de pressió atmosfèrica alta el vapor d’aigua es condensava en gotes microscòpiques i ho emblanquinava tot, inclús les granges de porcs, amb una gasa indesxifrable, hipòcritament lleugera, d’una indolència convalescent i somicaire. Ara la boira diuen que fuig pels nous túnels de la carretera C-17. El clima vigatà ja no és de "Nou mesos d’infern i tres d’hivern". La boira, el fred i la calor s’han assuavit molt. En canvi s’hi mantenen pletòriques algunes altres de les millors tradicions: el bull de ronyons de la cansaladeria Vilada, els cigars havans de l’estanc Crivillés, els aperitius a la terrassa del bar Snack, l’esplèndida llibreria la Tralla

Retrobada al jardí de Jaume i Maria Queralt amb el papagai del veí

Ahir vaig anar a caminar pels volts de Perpinyà amb el cronista cultural rossellonès Jaume Queralt i a fer els honors al dinar de Maria Queralt al jardí de casa d’ells, al barri de Sant Assiscle. No sé mai on em portarà a caminar, però estic segur per endavant que m’interessarà. És un dels paladars més afinats de la cultura de les terres catalanes de França. Per alimentar el nostre vell debat em va recomanar que abans de desplaçar-me llegís dos llibres en concret. Vaig arribar a l’estació de Perpinyà amb els deures fets. Allí em va notificar que aquest cop aniríem a caminar a Sant Vicens, als afores del barri de Sant Galdric. Tot fent camí vam reprendre la conversa, però ja fa molt temps que els nostres debats tenen menys transcendència que

Els camins retrobats del delta del Llobregat, amb sensació de llunyania

Ahir divendres vam anar a caminar amb Rodolfo al llarg del recuperat i endreçat delta del Llobregat, la segona zona humida protegida (relativament protegida) més important de Catalunya després del delta de l’Ebre, amb la gran diferència de la seva proximitat a la conurbació barcelonina poblada per més de 4 milions d’habitants. Vam anar a tastar la sensació d’allunyament --potser vaga però alhora infinitament concreta i perceptible-- que procura sortir dels escenaris fets a màquina per entrar a les terres baixes pageses, compassades per la productivitat estacional. Em va semblar que l’aire lleuger, tònic i tibant de l’espai natural contrastava de molt a prop amb les pretensions desorbitades de la

Tot allò que pot passar i passa sota el ceibo transplantat

Hi ha molt pocs exemplars de ceibo aclimatats a Barcelona, malgrat la bellesa de la flor vermella d’aquest arbre sud-americà. Però alguns n’hi ha i els seus amants els comptem com a petits tresors desapercebuts. Per exemple el que ha arrelat en plena plaça de Catalunya (a la foto), davant del xamfrà amb la Ronda de Sant Pere. El servei municipal de Parcs i Jardins ha tingut la pensada d’alegrar alguns xamfrans amb arbres exòtics de floració ornamental, plantats de manera escadussera o unitària a determinades cantonades, no pas com a arbre de rengle. Arran de l’última reforma urbanística del tram inferior del Passeig de Sant Joan, van aparèixer quatre nous exemplars de ceibo als xamfrans d’aquest passeig amb el carrer

L’Hermitage de Sant Petersburg, la façana i els darreres

També publicat a Eldiario.es

En absència de notícies sobre el projecte d’instal.lar a Barcelona una franquícia del museu de l’Hermitage de Sant Petersburg, com ja s’ha fet a Amsterdam, el principal museu del món per quantitat d’obres i segon en superfície (després de Louvre) acollirà del 28 d’octubre al 5 de febrer vinents una exposició de 70 pintures i escultures sobre “Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí”. La iniciativa ha costat cinc anys de negociacions molt fluctuants a la comissària Alícia Viñas, ex directora del Museu de l’Empordà figuerenc, però ha acabat per demostrar que de vegades els tractes amb l’Hermitage desemboquen

Algunes últimes cafeteries, vistes com autèntiques basíliques

Les grans cafeteries clàssiques de Barcelona i d'altres ciutats europees fa temps que van plegar. Tots els rèquiems i planys ja van ser escrits al seu moment, pel paper que jugaven de centres de trobada i sociabilitat. Ara hi ha moltíssims bars i poques cafeteries. No vol dir que no en subsisteixin, fins i tot algunes amb una vitalitat que voreja la plenitud. Cadascú deu tenir present la seva excepció pròpia i predilecta. Jo penso en el nervi, el vigor que continua oferint el Caffè dei Constanti al centre històric d’Arezzo, a la Toscana, obert el 1804 i reformat el 2007 amb un respecte poc freqüent per la decoració original a les seves grans sales de miralls murals, el paviment de mosaic, les arcades ribetejades de marbre. És un punt de trobada

El triomf de la música de Vivaldi contra els capricis de la moda

Ahir diumenge l’enèsima història de la música en còmodes fascicles setmanals oferia als quioscos un llibre-disc sobre Antonio Vivaldi, el gran compositor venecià completament oblidat durant dos segles i avui el més venut de la indústria discogràfica mundial. No vaig comprar el col.leccionable, però vaig recordar amb un somriure davant del quiosc que les partitures manuscrites de Vivaldi, conservades a la Biblioteca de Torí, només van tornar a ser tocades en petits concerts privats organitzats per l'escriptor Ezra Pound i la violinista Olga Rudge a Rapallo a partir del 1933. La producció vivaldiana no va ser catalogada fins el 1970,

L’abadia de Montserrat deixa decaure la de Cuixà, 50 anys després

Un dels llocs més bonics i carregats d’història del país és la mil.lenària abadia de Sant Miquel de Cuixà al repeu del Canigó, al municipi de Codalet, pràcticament annexionat a Prada de Conflent, en terres catalanes de França. La grandesa, la bellesa i el bé hi habiten amb la màxima naturalitat. Ahir dissabte s’hi van aplegar més d’un centenar de persones per commemorar els cinquanta anys de la instal.lació de la petita comunitat benedictina procedent de Montserrat, que avui es troba en perill d’extinció. La descarnada nau de l’església de Cuixà és la joia més commovedora que conec d’art pre-romànic, el claustre un dels més extensos i agraciats del Pirineu, el campanar un dels més alterosos. Tot plegat no hi fa res, el Cuixà de les últimes

El compte enrere de la mort de Venècia a l’aparador de la farmàcia Morelli

La cèntrica farmàcia Morelli de Venècia ha deixat una petita franja del seu aparador perquè un moviment ciutadà hi col.loqui el comptador digital, actualitzat cada setmana amb l’estadística oficial del web de l’Ajuntament, sobre el degoteig fatídic d’habitants censats en aquesta ciutat incomparable, a la qual l’ocupació turística encareix fins a nivells prohibitius els habitatges dels residents. Van instal.lar-lo el 21 de març del 2006 i aleshores indicava la xifra de 60.704. L’última vegada que hi he passat s'havia reduït a 55.583. És una manera lacònica i pessimista de resumir el fenomen en plena cara dels milers de visitants que desfilen cada dia

La batalla de l’Ebre i la Guerra Civil encara supuren

La Fundació Juan Negrín ha obert aquesta setmana a Las Palmas de Gran Canària, ciutat natal de l’últim cap del govern de la II República, una exposició amb els mapes que va utilitzar l’exèrcit republicà a la batalla de l’Ebre i altres documents, en alguns casos inèdits. Allò que crida més l’atenció és que l’actual president de la fundació declari amb motiu d’aquesta inauguració que reben contínues sol.licituds de familiars de les víctimes per saber si entre els seus fons es troba el nom i el lloc de la mort de les persones encara il.localitzades. L’última ferida escandalosament oberta de la Guerra Civil és l’escàs esforç de les actuals institucions democràtiques pel que fa als desapareguts en la

Quinze anys de les Torres Bessones: la guerra continua igual o pitjor

També publicat a Eldiario.es

S’han complert l'últim 11 de setembre quinze anys de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York que va costar prop de 3.000 morts. Fa dos anys va obrir les portes el nou gratacels novaiorquès de 104 pisos que ocupa el lloc de les dues torres abatudes. No es va muntar cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Els primers 500 empleats de les oficines eren del grup editor Condé Nast, que publica revistes com The New Yorker, Vanity Fair i Vogue. L’edifici volia simbolitzar la capacitat de superació de la barbàrie terrorista, el repte del retorn a la normalitat, una mirada cap el futur. El passat mes de març obria al subsòl el nou

L’estranya, ridícula atracció que exerceixen les fites de frontera

Costa molt de creure la quantitat d’especialistes, per no dir fanàtics, que ha generat l’existència de les fites de frontera: pedres, mugues o mollons termeners que marquen sobre el terreny la divisòria oficial entre els Estats espanyol i francès al llarg de tot el Pirineu, des del confí basc del riu Bidasoa fins els penya-segats mediterranis de Cervera de la Marenda, numerades de la xifra 1 fins la 602. La de la foto adjunta correspon al Coll de Banyuls. El seu aspecte material acostuma a ser molt sumari i la seva utilitat més que dubtosa. Responen a la ingenuïtat pròpia d’altres èpoques de pretendre gravar sobre el terreny una demarcació que no existia. Potser les fites atreuen tant interès per l’obstinació a encarnar sobre la pell del territori una convenció

Les diferents mirades a les 24 hores de Barcelona, de nou

També publicat a Eldiario.es

S’ha presentat a la Setmana del Llibre en Català un treball col.lectiu titulat Gira Barcelona, format per dotze narracions encarregades a dotze autors sobre les històries que poden passar al llarg d’un dia a la ciutat. Segons la ressenya que em crida l’atenció a la premsa de l’endemà, aquesta novetat editorial és un indicador que la narrativa catalana “s’està obrint a nous territoris i personatges fora del clixé: protagonista català de classe mitjana, que viu a l’Eixample o torna al seu poble, té amics intel.lectuals i li apareixen problemes sentimentals, dilemes morals o ressons arribats d’un passat no resolt. Gairebé sempre amb poca experiència directa del mal. Hi ha obrers polonesos, pianistes russos, escriptors argentins, marits a l’atur i immigrants

Empúries la van rescatar primer els enginyers del ministeri que els arqueòlegs

Els primers que van retornar Empúries a la superfície no van ser els arqueòlegs, com podria pensar-se, sinó els enginyers de Monts del Servei Hidrològic Forestal de l'Estat, científics de la nova era de la tècnica dotats amb responsabilitats pràctiques i obligats a resultats funcionals. A partir del 1896 van protagonitzar, en menys de dues dècades, una ràpida tasca de lluita contra les dunes mòbils de Sant Pere Pescador, Empúries, Torroella de Montgrí, Pals i Begur, les quals amenaçaven d'envair en la seva progressió cap a l'interior més camins, vinyes, terres fèrtils de conreu i nuclis habitats. Aquell estudiat moviment de terres va exhumar les restes de la ciutat greco-romana, abans

Esmorzar de forquilla entre dos o la felicitat fràgil i opinable

Els amics tenim costum d’invitar-nos a dinar o sopar a casa, no a esmorzar. És un error. L’esmorzar representa per als matiners un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, la remota artesania del menjar. Segons quins esmorzars, és clar. Tinc una amiga que disposa de casa amb terrassa i hem instituït, molt de tant en tant, els nostres esmorzars particulars, tant a l’estiu com a l’hivern. Els dinars i sopars els destinem a trobades més concorregudes. En canvi els esmorzars els reservem, molt de tant en tant, al ritu sapiencial entre dos. No cal dir que es tracta d’esmorzars de forquilla i ganivet, amb postres fets a casa, cafè, copa, puro i música de Chopin, sense que això signifiqui cap golafreria. Practiquem més aviat l’alta qualitat de la

Eduard Puig Vayreda: l’articulisme com a obra d’art

Durant llarg segles la poesia va ser considerada com el gènere protagonista de la literatura. Ara ho és la novel.la, la qual ven infinitament més exemplars a les llibreries que no pas els versos. Dintre d’aquestes fluctuacions de la cotització, encara passa per ser un gènere menor l’articulisme, la columna periodística, la crònica, el reportatge. Es tracta d’un error, una més de les equivocacions comuns, les arbitrarietats de la moda i les manipulacions de les llistes de més venuts. Fa temps que l’articulisme ha arribat una qualitat literària d’altura indiscutible, i de vegades superior a altres gèneres de la literatura. M’ha refermat de nou en aquesta convicció l’últim llibre Vuit i nous i cartes que no

A Marsella tot es compra i es ven amb una certa lleugeresa històrica

La compra consumada pel milionari especulador immobiliari nord-americà Frank McCourt del popular club de futbol Olympique de Marsella no és cap bagatel.la. Es tracta del club que representa la segona ciutat de França, el gran rival històric del París Saint-Germain i l’únic del país que ha guanyat una Copa d’Europa, encara que actualment es trobi a la cua de la classificació per la crisi sobrevinguda després de la mort de l’anterior propietari, un magnat suís. La sort empresarial de l’Olympique marsellès reflecteix la de la ciutat. La segona ciutat de França fa temps que té un problema: no ha volgut ser mai la capital de l’ampli sud

El tango fins ara inèdit de Borges, i no només el de Borges

L’editorial Lumen acaba de publicar l’inèdit de Jorge Luis Borges El tango. Cuatro conferencias, transcripció de quatre xerrades fins ara perdudes que l’autor argentí va pronunciar el 1965 a Buenos Aires sobre el gènere, recuperades a partir de velles cassettes. Ajuntar les dues paraules “Borges” i “Tango” significa un interès assegurat, encara més si es té compte que l’escriptor sostenia que l’autèntic tango dels barris populars de Buenos Aires es va veure edulcorat per la comercialitat escènica de Carlos Gardel i seguidors. Borges ja havia publicat el 1955 una “Historia del tango” dintre del llibre de narracions Evaristo Carriego i el 1958 el seu famós poema “El tango”, que conclou amb els versos: “El

Ni tren de l’or nazi ni tresor dels republicans espanyols a Argelers

La llegenda del fabulós tresor ocult a l’espera d’un descobridor privilegiat és una constant de la mitologia humana i ha conegut nombroses traduccions, en la literatura i en la realitat, com ara l’última expedició d’aquest mes d’agost d’un equip de recerca de 70 persones que han obert infructuosament tres forats de sis metres de fondària al llarg del quilòmetre 65 de la línia ferroviària polonesa entre Wabrzych i Breslàvia a la recerca del “tren d’or”, un comboi suposadament carregat d’or i joies desaparegut l’any 1945 durant la retirada de l’exèrcit alemany. La llegenda molt similar del “tresor dels espanyols”, enterrat a la platja rossellonesa d’Argelers i als camins fronterers de la retirada republicana del 1939, també ha donat peu durant les últimes dècades a recerques insistents sobre el terreny i a algun llibre que no ha pogut aclarir res. La part documentada testifica que els bombardeigs

Els devastadors incendis forestals d’estiu no són cap accident

També publicat a Eldiario.es

El comtat californià de San Bernardino, a 100 km de distància de San Francisco, torna a cremar aquests dies pels incendis forestals d’estiu, que de moment han arrasat més 10.000 hectàrees i obligat a evacuar 82.000 persones. Alguns han intentat culpar el “vent roig”, el típic vent Santa Ana californià càlid i sec, però la fatalitat natural no és explicació suficient davant l’estat reconegut d’abandonament del sotabosc sense desbrossar, l’autèntica esca de la rapidesa de propagació de les flames. Fa temps que s’admet que els incendis forestals estiuencs s’apaguen sobretot a

La decepció de Léo Ferré al Palau de la Música, “avec le temps”

Ahir es va escaure el centenari de la naixença de Léo Ferré, un dels membres de la santíssima trinitat de la chanson, amb Brassens i Brel. Practicava un anarquisme més erràtic i va ser molt atacat en les seves contradiccions. Els grans èxits de Ferré no van ser tan abundants com els dels altres dos col.legues, però ningú no el va superar en encerts esclatants. Per exemple la lletra i la música de la cançó Avec le temps, punt culminant de la poesia cantada. Es va distingir pel suport als anarquistes espanyols exiliats, amb temes molt aplaudides per l‘ambient de l’època com Les anarchistes i Franco la Muerte. No cal dir que Léo Ferré no podia cantar a l’Espanya franquista. Per això el seu concert al Palau de la Música barceloní del setembre

A la ciutat de Figueres li costa somniar més enllà del Teatre-Museu Dalí

El reconegut arquitecte internacional Enric Ruiz-Geli, nascut a Figueres, no és profeta a la seva terra malgrat haver-li proposat l’any 2006 un dels projectes més atractius, en aparença inversemblant i alhora perfectament viable. Va dissenyar per encàrrec del municipi, durant el mandat de l’alcalde socialista Joan Armangué, el nou Centre Cultural Joaquim Xirau que havia d’aixecar-se al nucli històric, damunt l’antiga biblioteca del carrer Ample, entre el Teatre-Museu Dalí i l’Ajuntament. El va projectar com a edifici de quatre plantes cofat per un eixam de 200 perxes flexibles de 50 metres de llargada en fibra de vidre, les quals emergirien des de la planta baixa com d'un gerro gegant, es vinclarien a l’atzar de la tramuntana i

La venda en oferta de l’illa de S’Espalmador em tempta poderosament

Anar-me’n a viure a una illa deshabitada és un somni menys descabellat que no sembla, sobretot des que els propietaris privats de l’idíl.lica illa eivissenca de S’Espalmador, l’arquitecte barceloní Normand Cinnamond Planas i la seva germana Rosy, han anunciat que rebaixen de 24 milions d’euros a 18 milions el preu de venda, davant l’absència de comprador durant els últims anys. L’illa havia estat comprada pel seu avi a la família de Carlos Tur l’any 1932 per 2.000 duros. S’Espalmador és un punt crucial, un botó de roda del rosari insular que uneix Eivissa amb Formentera a través dels Freus i el pas d’Es Trocadors, un dels indrets més afortunats del Mediterrani i dels cinc

Tots els russos que arriben a Catalunya es diuen Voevodski

Durant els dos últims anys el turisme rus a Catalunya s’havia reduït a la meitat per la crisi d’Ucraïna i la devaluació del ruble. Ara els organismes del ram certifiquen que els russos han tornat al milió de visitants anuals d’aquesta nacionalitat, igual que la xifra assolida el 2013. L’any 1927 en va arribar només un, un de sol a Calella de Palafrugell i mostrava exactament la mateixa disposició a comprar i gastar com els d’ara. Nicolau Voevodski Arapoff (a la foto) va llançar veus des del primer moment: desitjava comprar els terrenys costaners de la localitat que li oferissin. D’entrada no el va creure ningú. Aleshores les “males terres” boscoses i improductives del litoral no valien res en comparació

Privatitzar el mar resulta massa més fàcil que posar-li portes

També publicat a Eldiario.es

El nacionalisme conservador de Convergència i Unió (ara Junts pel Sí) no n’ha tingut prou amb privatitzar durant el mandat de l’anterior alcalde Xavier Trias l’espai públic del port esportiu construït arran dels Jocs Olímpics al llarg de l’avinguda Joan de Borbó de la Barceloneta i barrar físicament l’accés al moll per destinar-lo a una Marina Port Vell reservada a 148 amarratges de grans iots de luxe en ple centre de la ciutat. Ara pretén repetir la mateixa operació a escala de tot Catalunya, amb el projecte de nova Llei de Ports

El dia que Josep Pla va descobrir Amèrica i en va treure més de 200 pàgines

L’any 1954 Josep Pla, un dels periodistes més viatjats i més llegits del seu temps, ja s’havia cofat la boina i inventat la falsa imatge literària de pagès retirat a l’Empordà. En realitat no parava de viatjar, com sempre. El seu trajecte transatlàntic de l’agost d’aquell any a l’Havana i Nova York marcaria un tombant i donaria un resultat revelador sobre l’opció narrativa que defensava sota la boina aparent. Era el seu primer viatge fora d’Europa, sufragat per l’intercanvi publicitari entre els articles al setmanari Destino i les companyies navilieres que promocionaven les línies marítimes de viatgers, els incipients creuers per a clients benestants, per exemple els lectors de la revista barcelonina il.lustrada. També formava part del clima divulgatiu de l'american way of

Bufetada a Merkel: la Documenta de Kassel proposa aprendre d’Atenes

També publicat a Eldiario.es

L’Alemanya reunificada exerceix una hegemonia implacable damunt la política econòmica de la resta de la Unió Europea, amb la imposició de l’austeritat pressupostària que ha beneficiat el país més fort i perjudicat els altres. Cap d’ells no ha estat capaç d’alçar la veu contra les retallades dictades per la cancellera Angela Merkel, excepte la temptativa de Grècia amb l’actual govern d’esquerres d’Alexis Tsipras, obligat finalment a passar sota les forques caudines dels creditors. L’Alemanya de Merkel ha volgut convertir en lliçó el sotmetiment de Grècia per prevenir contagis. Però no tothom pensa igual a Alemanya. La pròxima

El luxe natural i el de llegenda a la platja del Castell de Palamós

Els camps de conreu i les pinedes arribaven pràcticament fins la sorra de la llarga platja del Castell, aïllada als afores de Palamós. Era una platja verge, lliure, desèrtica. La masia que havia treballat aquells camps es trobava deshabitada, enmig d’un meravellós no-res. A ningú no se li hauria acudit restaurar-la, excepte a un dels pintors catalans més cotitzats del món, Josep M. Sert, instal.lat a París des del 1898. Les avantguardes emergents bescantaven l'estil dels seus recarregats murals, caracteritzats per l’abundància combinada de tons daurats amb obscurs. Repetien en privat la sentència lapidària atribuïda a Eugeni d'Ors, segons la qual la pintura de Sert era una barreja "de purpurina i merda".  En realitat la idea de recuperar el

Relleu generacional a la terrassa del Motel de Figueres, amb tramuntaneta

A la terrassa del Motel Empordà de Figueres, enfront dels llimoners ufans i productius de la casa, ahir hi bufava una tramuntaneta deliciosa a l’hora de dinar amb la meva filla gran Helena i la seva amiga violoncel·lista Anna Carné, sota la batuta del xef Jaume Subirós i el servei orquestrat per la discreció de Joan Manté. Vaig demanar d’entrada a Jaume Subirós que tractés amb especial afecte el nostre relleu generacional. Ho va fer amb escreix. Alguns dinars són més que un dinar. Durant l’àpat mirava de cua d’ull com reaccionaven les noies davant les propostes que anaven apareixent a taula. Compartir la seva alegria, penyora de futur, va ser un plaer més accentuat que qualsevol altre. El Motel no només ha imposat des del 1961 plats

Desmunten les torres elèctriques a les Guilleries, una falsa bona notícia

Alguns diaris presentaven ahir textualment com “una bona notícia per als amants de la naturalesa” que 74 torres elèctriques seran desmantellades al llarg de 18 quilòmetres del massís de les Guilleries i la serra de Collsacabra. Deu ser atribuïble al fet que durant el mes d’agost proliferen a les redaccions els becaris substituts i una certa relaxació estacional. La mateixa notícia afegia de puntetes, com de passada, que el traçat desmuntat s’incorpora a la Línia de Molt Alta Tensió (MAT), les torres de la qual són molt més altes, aparatoses i desfiguradores del paisatge que no pas les antigues tant a les Guilleries i Collsacabra com al Ripollès, Osona, la Selva, el Gironès i l’Empordà. En realitat la d’ahir no era cap “bona notícia per als

L’alta frontera de la vinya a la baixa serra de l’Albera, un abisme entre terres veïnes

La implantació de la frontera pirinenca el 1659 allà on no n’hi havia i la diferent reacció després de la plaga de la fil.loxera del 1878 han determinat un desenvolupament vinícola desigual dels dos cantons de l’Albera, al Rosselló i a l’Empordà. Un cep, un raïm i una vinya poden semblar germans bessons tant al nord com al sud de la ratlla estatal, però no ho són. El treball i el comerç vinícola depenen de la legislació i les característiques del mercat de cada país, de cada Estat, tant o més que del clima o la terra. Cada vi és un paisatge treballat de manera diferent. Ho vaig aprendre amb una certa estranyesa d’entrada, com aprenem les

Dels grecs de Roses no en sabem res, eclipsats pels veïns d’Empúries

Fa segles que s’afirma que la ciutat grega de Rhode va ser fundada pels grecs rodis procedents de l’illa de Rodes el segle VIII aC i que es troba soterrada a Roses, concretament al recinte de la Ciutadella. Rhode en grec significa roses. El golf de Roses s'ha dit sempre així i no pas golf d'Empúries, com hauria estat lògic en cas que aquesta última ciutat, situada a la mateixa badia, hagués ostentat sempre la primacia. La fundació de Rhode pels rodis a Roses seria anterior de dos o tres segles a Empúries i constituiria per tant la una de les primeres ciutats gregues de l'Occident mediterrani. Malgrat la transcendència d'aquesta possibilitat i els

Robespierre abolit a París o les contradiccions de la memòria històrica

La memòria històrica i la història en general són un camp de batalla ideològic en el qual la realitat i la coherència compten menys que no la visió del passat segons la conveniència de cada mentalitat i cada moment. La història són múltiples històries superposades sobre uns mateixos esdeveniments, vistos segons l’interès de cada mirada. S’ha tornat a demostrar aquests dies, fins al ridícul, a França. El govern municipal de París ha tornat a rebutjar per manca de consens l’enèsima petició d’alguns partits i historiadors d’esquerra de dedicar un carrer o monument de la capital a un dels principals protagonistes de la Revolució Francesa del 1789, el “pare de la pàtria” Maximilien de Robespierre, dit

De la qualitat dels tomàquets considerada com una estructura d’Estat

Mentre em disposo a esmorzar amb orgull matiner una senzilla i per a mi sumptuosa amanida de tomàquet, ceba i olives en la qual tot és ànima i matèria pura, preciosisme sense èmfasi, em fa somriure que els amants de les discussions inútils dubtin de si el tomàquet és l’hortalissa més consumida al món d’avui en lloc de la patata i de si es tracta d’una fruita, una hortalissa o una verdura. Els botànics diuen que és una fruita, atès que conté llavors i no és cap fulla, tija ni arrel com les verdures. Puntualitzen que era completament desconegut aquí abans de la colonització d’Amèrica, que el nom deriva de la llengua asteca i significava “fruita inflada”, que la seva difusió a Europa no va

No sé de quina Arcàdia parlen a l’exposició de Maillol a Ceret

Ahir vaig anar a recórrer amb delit, acompanyat per l’editor Quim Curbet, la nova exposició temporal del Museu d’Art Modern de Ceret. Aquest centre ha estat la joia de la corona del petit municipi de 7.000 habitants i capital de la comarca rossellonesa del Vallespir, sota l’impuls del 1986 al 2012 de la directora Josefina Matamoros, la dona que va construir l’actual edifici i va convertir-lo en focus de projecció internacional del patrimoni local. Tot museu és sobretot una idea més que no una suma d’obres, una il.lusió de vegades recompensada amb bellesa i èxit. Anar a Ceret representa sempre un atractiu. Un dels seus encants

Gelós no ho crec de la “Guia sentimental de l’Empordanet” d’Adrià Pujol

Comentar un llibre acabat de publicar per un amic ofereix dues possibilitats: lloar-lo amb les raspallades habituals dintre de qualsevol gremi (que alguns practiquen de manera automàtica i per això creuen sincera) o bé passar la maroma com es pugui sense deixar de dir allò que es vol dir. Em disposo a passar la maroma a propòsit de dos llibres que han tingut la gentilesa de fer-me arribar: la Guia sentimental de l’Empordanet, acabada de publicar per Adrià Pujol a l’editorial Pòrtic, i també 1001 curiositats de la Costa Brava, de Jordi Arbonès “Nif” al segell Arca. No sé si m’agrada l’estil literari d’Adrià Pujol, encara que això potser només vulgui dir que no és l’estil que jo practicaria i per tant no té cap importància. Tampoc no pretendria mai imitar el de Marcel Proust o de James Joyce, sense deixar de reconèixer el seu valor, i en canvi em semblarien més atractius el de William

La poesia d’Omar Khayyam exigeix un grau afinat d’embriaguesa

Amb el dit lliscant lentament damunt del ratolí de l’ordinador, ahir passejava per la pàgina Facebook del vinyataire empordanès Apoikia-Vinyes de Mahalta. Em va sorprendre comprovar que al llarg dels últims anys ha anat component una autèntica antologia de cites literàries sobre el vi, des dels clàssics grecollatins fins a Pink Floyd i Franco Battiato. Hi vaig trobar reproduït, a una entrada seva de febrer del 2014, un fragment d’Omar Khayyam, el poeta, filòsof, astrònom i matemàtic de l’imperi persa que  ha arribat fins a nosaltres, deu segles després, pel caràcter desvergonyit de les magnífiques Rubaïyat o Quartetes a favor del vi i, si molt convé, de l’embriaguesa. T.S. Eliot, Ezra Pound, Marguerite Yourcenar i altres autors actuals han glossat l’obra de Khayyam, Amin Malouf el fa protagonista de la novel.la Samarcanda. La quarteta de d'aquest autor recollida a la

Els xiprers toscans com a obra mestra als afores de Montepulciano

La bellesa i la vellesa del xiprer assoleixen la màxima expressió al caminal humil i alhora triomfal que condueix amb astúcia escenogràfica fins l’església de San Biagio, als afores de Montepulciano, una obra mestra del Renaixement de l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un altre miracle artístic del Cinquecento toscà. L’harmonia de línies i proporcions del temple es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat, en un sol bloc arquitectònic compacte, recobert per una calma asolellada i provincial, pels instints plàcids que semblen dormir el son dolç dels angelets rurals. L’edifici s’inspira, a més petita escala, en el projecte de Donato Bramante per a la basílica de Sant Pere del Vaticà que no es va realitzar. Les seves façanes de marbre travertí

La Catalunya grega existeix, és a l’Albera

També publicat a la revista Alberes

No hi ha arreu del país cap territori més grec que l’Albera bifront, la dels dos vessants de la carena del Pirineu quan s’entrega al Mediterrani amb una força ciclòpia carregada de delicadesa. És una terra rocosa, arcaica, quasi bíblica, irradiada per la llum solar calabresa, enjardinada per les fileres de vinyes i el plomall tornassolat de les oliveres a aquells terrenys que han aconseguit tòrcer la peresa de la màquia improductiva o la supèrbia de la urbanització rampant. El problema és que tant la idea com el qualificatiu de Catalunya grega van caure amb mal peu des del primer

Convé guardar el motllo d’alguns fabulosos bars de carretera

Ara que acaba d’obrir a Barcelona l’últim mega-restaurant de mega-famosos amb mega-pressupost, cal trencar una llança a favor dels modestos i fabulosos bars de carretera que estan desapareixent del mapa. Per un cantó, el futbolista Leonel Messi i els seus germans s’han associat amb els tres germans Carlos, Borja i Pedro Iglesias (propietaris d’altres restaurants de la ciutat com el Rias Baixas i associats també amb els germans Adrià a l’Espai Kru) per invertir la bagatel.la de 2,5 milions d’euros en els 1.000 m2 interiors i 1.000 més de jardí exterior de l’establiment del carrer Enric Granados 86 batejat Bellavista del Jardín del Norte, que tothom anomenarà més probablement el Jardí de Messi. Per un altre cantó i

L’únic dia que vaig entrar a l’Hostal de la Gavina de S’Agaró

Convidat per la família propietària Ensesa, la setmana passada el president de la Generalitat va assistir a la inauguració del llegendari i ara renovat restaurant Candelight de l’Hostal de la Gavina de S’Agaró. Al moment de llegir la notícia m’adono que no he entrat mai a l’Hostal de la Gavina, malgrat el que n’he escrit, malgrat la meva edat provecta i la freqüència amb què transito per aquell territori. No hi he entrat mai perquè el glamur atribuït a les elits dels diners i el luxe de talonari em repel.len sense remei. Tot i així en una ocasió vaig ser invitat a dinar pel nét del fundador, Josep Ensesa Monsatvatge, i la muller Carmona Viñas a la casa

Els déus amagats entre les vinyes de Mahalta, al massís del Montgrí

Ahir vaig entrar a una de les vinyes més belles i hospitalàries del Mediterrani, situada al vessant del massís del Montgrí que pertany al municipi d’Ullà. La petita finca s’anomena Vinyes de Mahalta en honor a la “Cançó a Mahalta” del poeta Màrius Torres. El vi que se’n deriva porta el nom grec d’Apoikia. El vaig tastar en la companyia dels seus propietaris, Manel Núñez i Agnès Valentí, i de l’amic Miquel Bofill. Destapar una ampolla de vi al bell mig de la vinya que l’ha engendrat i al costat del seus autors és un luxe autèntic. D’entrada, Manel i Agnès em van notificar que aquesta vinya va néixer com un “projecte sentimental”. Em van dur a recordar, tot caminant entre les fileres de ceps a última hora de la tarda xafogosa, que no és el mateix fer vi que

Tinc un deute amb el professor Issorel i el pago amb retard

Després de quatre edicions en francès entre 1982 i 2013, ara acaba de traduir-se al castellà a l’editorial sevillana Renacimiento Últimos días en Collioure, el llibre fonamental de l’hispanista Jacques Issorel sobre la mort del poeta Antonio Machado a la localitat d'exili on encara es troba enterrat. Es tracta d’un treball de referència per la quantitat d’aportacions inèdites, en el qual hem pouat tots els que hem escrit sobre el tema posteriorment. Jo mateix hi vaig pouar una mica massa, quan l’editor del meu llibre del 2013 Els últims dies de Machado va imposar aquest títol, copiant-lo de l’obra del professor Issorel. L’aparició en castellà del seu llibre és una altra reparació que s’ha fet esperar. El professor Issorel, nascut a Marsella el 1943, ha estat catedràtic de la Universitat de Perpinyà del 1971 fins la jubilació el

Modest manual per meravellar-se durant uns dies al llac de Como

Ahir diumenge vaig tornar, meravellat, d’un cap de setmana al llac de Como, una destinació que havia estat reservada tradicionalment als rics, tal com reflecteix la quantitat de palaus abocats a les ribes enjardinades de l’idíl.lic llac prealpí i la llista de celebritats que els posseeixen. Però si es coneix una mica “l’arte di arrangiarsi”, Como presenta tres avantatges decisius: és italiana amb inclinació suïssa, està ben comunicada a menys de 50 km de l’aeroport milanès de Malpensa i, finalment, la ciutat de és prou gran (83.000 habitants) per oferir hotels de tarifes diversificades. Ara viu del turisme del llac, però conserva les estructures de quan era capital italiana de la indústria de la seda. Encara hi afegiria un