L’eternitat dels peus de porc de can Mercader, a Pals

Podia semblar un establiment ronyós i de fet ho era, però aturar-se a l’aparença hauria representat un cras error, un error corrent. Josep Pla i Josep Martinell el freqüentaven de bracet a una època i va donar peu a un dels millors articles del segon, amb moltes facilitats procurades pel tema mateix, pel caràcter i la substància de Can Mercader. S’hi menjaven els millors peus de porc en la versió canònica, clàssica, eterna. Es trobava situat a peu de carretera, al carrer major, quan la carretera encara passava per l’interior del nucli de Pals, abans de l’actual circumval.lació. Els residents de la comarca hi anàvem entre setmana, conscients que les festes i els períodes de vacances s’hi aglomerava una

Avui fa cent anys de l’atac contra la nuesa de la “Venus del mirall”

Avui fa 100 anys del famós atac contra la “Venus del mirall” de Velázquez, comès el 10 de març del 1914 amb un ganivet de carnisser per la sufragista Mary Richardson a la National Gallery de Londres, aparentment per protestar contra la detenció de la seva correligionària Emmeline Pankhurst. Va declarar que havia atemptat contra la tela perquè no li agradava com els homes que visitaven el museu quedaven mirant-se el quadre, considerat com el cul més ben tornejat de la història de l’art. La tela va poder ser reparada de les set ganivetades. El personatge mitològic de Venus nua com a deessa de l’amor és molt present a l’art, es poden trobar moltes Venus reclinades in puribus naturalibus, però a partir de la “Venus amb l’organista” que Tiziano

Ernest Maragall, la confortable i tràgica “omertà” catalana

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

De la mateixa manera com ho va fer Ferran Mascarell, company seu socialista de govern a la Generalitat, Ernest Maragall té tot el dret a canviar també de partit. El món continuarà girant malgrat això. Si a més a més Ernest Maragall es presenta de núm. 2 a una llista electoral d’un altre partit que el seu de sempre i per tant aspira a que els ciutadans el votin i li facin confiança, aleshores convindria que el seu canvi de sigles resultés comprensible, que no pugui ser vist com un càlcul individual més que una acció política, una decisió personal més que ideològica. Els anomenats membres del sector catalanista del PSC que van exercir

Carta d’un vell amor al diari "Corriere della Sera"

Les velles dames dignes no són immunes el pas del temps, simplement ho porten amb un escreix d’elegància. És el cas del veterà diari milanès Corriere della Sera, que segueixo fa prop de cinquanta anys amb un un interès incòlume. Forma part del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà gràcies al tren, abans que els nombrosos vols low cost als aeroports de Malpensa i Linate ho convertissin en un desplaçament més assequible que anar a Puigcerdà, per exemple, estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el Pirellone, el Castello Sforzesco i els Navigli, però no a les meves dues prioritats: veure la seu del Corriere della Sera ni que fos de fora i, en segon lloc, seure una estona a l’obra culminant dels dos patis bessons del renaixentista Bramante, que avui acullen l’efervescent moviment humà d’una universitat. La seu del Corriere della Sera no té externament res de particular, encara menys sota la piogerella o la

Manuel Núñez Yanowski, el nostre home a Crimea

Fill de mare russa i de pare gallec exiliat, va néixer a Samarcada (Uzbekistan) el 1942, però es va criar al gran port ucraïnès d’Odessa, al voltant de la llegendària escalinata portuària de la Potiókimskaia Léstnitsa, immortalitzada a la pel.lícula El cuirassat Potemkin. Als 15 anys va tornar a Barcelona, va participar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i al Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill des de la fundació. Malgrat haver-se criat d’adolescent a Barcelona, on va projectar el nou Teatre Lliure per al seu amic Fabià Puigserver, s’ha consagrat com arquitecte a París, on ara té en projecte una enorme església russa al costat de la torre Eiffel i del Sena, sufragada per Putin com a aparador de la Gran Rússia d’avui. Manuel Núñez Yanowski, catalanoparlant, és un seductor nat. La seva

Diuen que enguany hi haurà topless al carnaval de Rio

El sambòdrom de Rio de Janeiro construït per l’arquitecte Oscar Niemeyer com a  estructura de grades fixes amb 60.000 seients numerats a la cèntrica Avinguda Marquès de Sapocaí, compleix enguany el 30 aniversari i la majoria d’entrades (entre 100 i 200 dòlars) estan esgotades a les desfilades que s'hi celebren fins dimarts vinent. El sambòdrom carioca actua com un autèntic estadi, centralitza les principals desfilades, el carnaval regulat, el negoci. La revenda il.legal d'entrades per a les grades és un fet tradicional. El carnaval s'escau en en dates variables del mes de febrer, però fixades amb anys d'anticipació dintre del calendari gregorià que regeix a tot el món occidental. Les dates variables del carnaval són les

Ens convé votar a les pròximes eleccions europees

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La Unió Europea no ha aplicat durant els últims sis anys de Gran Recessió cap política contracíclica eficaç enfront de l’augment de les desigualtats, el grau brutal de desocupació i les retallades dels serveis bàsics. Avui el 20 % dels europeus més rics guanyen cinc vegades més que el 20 % més pobre i la desproporció s’accentua. Tot i així, les desigualtats són superiors als Estats Units i encara més a la segona potència xinesa, en comparació amb els estàndars europeus. Les institucions europees s’han mostrat inoperants davant dels efectes de la crisi i incapaces d’atemperar la política imposada pels interessos d’Alemanya, el seu soci més extens, més poblat i més exportador. Segons els últims

Al delta de l’Ebre volen posar portes al mar

Amb freqüència el cabal no arriba als 400 metres cúbics per segon i la desembocadura de l’Ebre perd la batalla contra l’entrada per la mateixa boca de l’aigua salada del mar, la qual repta llera amunt durant 28 quilòmetres fins Amposta, penetra als aqüífers i salinitza la terra. Tot preveu que el problema s’aguditzarà, arran de la pujada del nivell del mar per efecte del canvi climàtic. Els enginyers de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre estudien el projecte en curs al riu Po, l’espinada de la Itàlia del nord, d’un sistema de comportes davant la boca per regular l’entrada i la sortida de les dues classes d’aigua enfrontades. El projecte es troba a les

George Clooney es desvia lleugerament de pel.lícula i d’epopeia

L’actor nord-americà George Clooney, que viu a Itàlia, s’hauria pogut estalviar algun dels 72 milions de dòlars de pressupost de l’última pel.lícula que dirigeix i interpreta, “Monuments Men”, si en comptes de triar la història del rescat del tresor d’obres d’art amagat pels nazis en retirada a la mina de sal austríaca d’Altaussee al final de la Segona Guerra Mundial s’hagués decantat per una epopeia molt similar, però de més abast encara, com va ser l’evacuació a corre-cuita de les obres del Museu del Prado per la frontera pirinenca franco-catalana al final de la Guerra Civil. Els bombardeigs franquistes sobre el Museu del Prado havien aconsellat des del novembre del 1936 el govern republicà de traslladar a València seu patrimoni artístic, així com

Un altre museu de l’exili massa excèntric

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La retirada de mig milió de republicans espanyols cap a França al final de la Guerra Civil va ser un dels èxodes humans més dramàtics i maltractats de la història contemporània, però 75 anys després encara no disposa de cap memorial reconegut a la demarcació fronterera francesa, més enllà del caràcter simbòlic de la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure, el petit recinte del cementiri dels espanyols a Argelers i alguns monòlits escampats. Ara tindrà un memorial institucional al desafectat camp militar de Ribesaltes, prop de Perpinyà, per voluntat de l’actual home fort de la política local i regional del Llenguadoc-Rosselló, el

Pepet i Xicu Florian, tan lluny de la seva platja de Sa Riera

A l'estiu baixava a Sa Riera a saludar i escoltar les històries salabroses d’en Pepet Florian (a la foto) i el seu germà petit Xicu Florian. Josep “Pepet” Pi Amat, de can Florian, fill de Florian i Reparada (nascuda a Cuba d’emigrants begurencs), havia vingut al món el 20 de novembre del 1900 a Begur. El germà petit, Francesc “Xicu” Pi Amat, tenia a gala ser l’únic nascut a Sa Riera mateix, “a sa llongada de l’aiga”, el 23 de febrer del 1922. Tres anys més tard Pepet posava el primer motor a la barca de la família, ja no va caldre remar tant. Als 12 anys Xicu començava a treballar de pescador en el sentit professional, tot i que s’embarcava als sardinals dels pescadors de l’Estartit des dels 6. Als 23 es va casar amb Maria Romaní Tarragó, que va morir el 1996, el mateix any que Pepet Florian. El 26 d’octubre de 1990 Pepet va publicar una carta al director al diari gironí El Punt amb dos altres vells pescadors de Sa Riera, el seu cosí Florian “Floris” Pi Ferriol i Joan “Lill” Deulofeu Ferriol (alhora fundador de l’Hotel Sa Riera), per alçar-se contra el projecte de port esportiu a la

La Barcelona dels romans era un país de vinyes

La recent excavació amb motiu de les obres de la futura estació del tren AVE al barri barceloní de la Sagrera d’una extensa vil.la romana amb celler dotat d’onze premses de vi ha permès documentar amb més detall l’especialitat de produir i exportar vi de la Bàrcino romana del segle I, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos que era Betulo (Badalona), capaç comercialitzar 1.800 àmfores de 25 litres per mes. Era un país recobert de vinyes. A l’època romana el vi ja portava segles –mil.lenis!-- desplegant-se al llarg del Mediterrani. Des del Neolític, entre l’any 7.000 aC i el 4.000 aC, l’home havia après amb el foc a coure,

El diccionari s’equivoca a propòsit del paradís terrenal

Al voltant de la ciutat de Tebes, la Tebaida és una regió desèrtica de l’Antic Egipte a la qual es retiraven monjos i eremites al començament de l’era cristiana. Per això la paraula “tebaida” designa en llenguatge d’avui un lloc considerat llunyà i feréstec. En una ocasió l’escultor rossellonès Arístides Maillol va portar d’excursió un dels seus amics pintors de París fins la vall de Banyuls, un indret de confí especialment agraciat a tocar de la ratlla de frontera pirinenca i del Mediterrani, on l’escultor havia nascut i li complaïa treballar en contacte directe amb la naturalesa. Maillol es va sorprendre de la decepció del visitant: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, comprèn vostè, on les coses són més llepades, massa boniques. No

Antonio Machado continua a l’exili, als 75 anys de la seva mort

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 22 de febrer s’escau el 75 aniversari de la mort d’Antonio Machado a l’exili de Cotlliure. Ja era considerat com el primer poeta viu en llengua castellana, una venerable figura patriarcal de 61 anys, quan va decidir no marxar d’Espanya en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres. Ell es va voler quedar al domicili familiar de Madrid com

El confort sense preguntes al meu piset de l’avinguda Palmerston

Quan l’any 1969 vivia al piset de l’avinguda Palmerston de la foto, a Brussel.les, situat a dues passes de l’edifici del Mercat Comú al barri d’Etterbeek, no se m’hauria acudit pensar per quin motiu el carrer portava aquell nom. Aleshores el Mercat Comú només estava format per 6 països (ara són 28) i els lloguers dels últims pisos sense ascensor d’aquestes casetes modernistes arrenglerades eren assequibles. Totes tenien una franja de jardinet al davant que no servia de res i unes escaletes fins arribar al portal que servien per caure quan les recobria la neu o el gebre. L’ús que el clima permetia fer de l’avinguda enjardinada es reduïa al mínim d’entrar i sortir de casa expeditivament. La vida en general resultava plàcida, l’única veritable preocupació era anar alimentant l’estufa sense excusa. L’urbanisme del carrer era folgat, amb un ampli square i el seu corresponent estany a cada extrem, però no crec que m’hi fixés mai gaire ni que en fes cap ús d’esbarjo. El paisatge urbà era un concepte inexistent o almenys abstracte, d’una vaguetat grisa com el cel de cada dia. No recordo que ningú hi fes al.lusió ni que l’utilitzés per a res més que per entrar i sortir de casa, dintre d’un

L’hotel Majestic violenta la figura d’Antonio Machado

És un contrasentit i una falta de consideració a la vocació de senzillesa mantinguda tota la vida per Antonio Machado que l’Hotel Majestic del Passeig de Gràcia barceloní hagi donat el nom del poeta a l’habitació més àmplia de l’hotel, una suite de luxe al novè pis que costa 5.000 euros per nit, presentada ahir a la premsa. El poeta va estar allotjat amb els seus familiars durant uns dies d’abril del 1938 a una altra habitació d'aquest establiment, aleshores incautat i convertit en residència de corresponsals estrangers i

La desconnexió Catalunya-Espanya és en doble direcció i ve de lluny

El director de cinema i escriptor madrileny David Trueba es va fer notar, fins i tot es va fer aplaudir a l’última gala dels premis Goya al moment de recollir el premi a la millor direcció pel film “Vivir es fácil con los ojos cerrados”, quan va dir al micròfon de manera improvisada que recomanava a tothom visitar una mica més sovint Catalunya i mostrar als catalans que se’ls estimen (va estar casat amb l’actriu catalana Ariadna Gil durant 15 anys i tenen dos fills en comú). L’endemà insistia als diaris que l’entrevistaven: “Sempre he dit que les televisions autonòmiques s’haurien de veure a tot Espanya i que als instituts i les escoles espanyoles és absurd que els nens, si parlem tota l’estona d’Espanya, no tinguin unes nocions d’eusquera, gallec i català, perquè són llengües de l’Estat. Ara paguem el preu de tot això, de la desconnexió”. En efecte, la desconnexió fa temps que s’arrosega, en totes dues direccions. L’any 2001 Pasqual Maragall, aleshores candidat in pectore a la

No barregem: el Bulli és una cosa i Cala Montjoi una altra

No he entrat mai al cèlebre restaurant El Bulli de Ferran Adrià, en canvi vaig sovint a Cala Montjoi (Roses), on es troba situat. Són dues coses diferents a un mateix punt afortunat. El Bulli és una empresa privada de preu prohibitiu i fama mundial, la cala és una de les més belles del país i d’accés lliure. Fins ara l’emplaçament del Bulli era un privilegi natural, a partir d’ara serà un privilegi legal. El Parlament de Catalunya li canviarà a mida la llei perquè pugui triplicar l’edificabilitat en ple Parc Natural del Cap de Creus i aixecar un nou centre de recerca i formació en arts culinàries, en contra del parer dels que demanen que l’ampliació es contrueixi al

Quan convé munten referèndums sobre hipòtesis fabuloses

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un prestigiós i estimat club de futbol com el Barça es permet reconèixer oficialment al seu balanç un deute net de 331 milions d’euros i malgrat això embarcar els socis en un referèndum per convertir el Camp Nou en “el complex esportiu més gran del món” mitjançant un pressupost estimat de 600 milions d’euros, sense que el referèndum aclareixi quin serà el projecte arquitectònic elegit ni el patrocinador d’una quarta part del cost que

Una altra volta de rosca sobre la vulgaritat de Josep Pla

Josep Pla és l’autor de les descripcions més delicades de la literatura catalana contemporània, escampades en fragments fulgurants a llibres molt diversos. Alhora és un escriptor proverbialment descurat, fins i tot groller o vulgar en alguns moments. Per ventilar el classicisme encarcarat dels noucentistes, de jove es delectava tot sovint en la rebentada, com recorda l’últim suplement setmanal "Cultura/s" del diari La Vanguardia. A propòsit del venerable regneracionisme de la Institución Libre de Enseñanza, Josep Pla i Eugeni Xammar van escriure a quatre mans el 2 de febrer del 1924 al diari conservador La Veu de Catalunya, a l’època que exercien plegats de corresponsals a Berlín: “La Institución Libre de Enseñanza, segregadora del cinquanta per cent de la pedanteria espanyola (la pedanteria d’esquerra) i la gent que a Madrid han muntat aquest tinglado a base de deixar-se créixer la barba, d’afaitar-se el cap, d’anar a passar el diumenge al Guadarrama i de parlar de la cosa anglesa, li semblaven a Pijoan coses extraordinàries. D’aquest contacte, en Pijoan va quedar-ne tarat per a tota la vida”. Posteriorment Pla va moderar el to i va llimar