On han anat a parar els recitadors de poesia?

Saber recitar, ser capaç de declamar un fragment poètic en públic, era abans una habilitat gairebé popular, practicada amb freqüència a les sobretaules al mateix nivell que les cançons d’àpat o de festa. Avui els rapsodes són un ofici extingit, la capacitat de recitar en públic s’ha vist devaluada. El batxillerat de lletres ja no forma recitadors ni públic amant dels recitadors. Per això em meravella cada vegada que, en una última manifestació residual, algú encara s’arrenca durant una sobretaula propícia amb un poema triat, memoritzat i declamat amb segell personal. L’altre dia vaig tornar a experimentar aquesta fortuna quan l‘actor Joan Anguera

Retorn amb amics a la fageda: oh companyia, oh deslliurant presó!

La gent d’Argelers (Rosselló) té un temple natural a la fajosa de la Maçana, l’extraordinària fageda de 336 hectàrees amb exemplars tricentenaris que creixen a la fronterera serra de l’Albera, identificada a la carena pel far de pedra de la torre de la Maçana. Es troba tot just a 5 km de distància del Mediterrani, al qual el Pirineu es capbussa aquí amb visible voluntat d’estil. Per als argelerencs la fajosa representa una qüestió totèmica. El col.lega periodista argelerenc Bernat Rieu és un dels millors coneixedors del territori i de la història –la llibresca i la viscuda—de l’Albera. Me n’ha parlat amb una espurneig de la mirada que només és capaç d’encendre l’arrelament biològic quan entra en contrast amb la realitat estimada, observada,

Manifestos de segona hora i necessitat d’efectes pràctics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquests últims dies s’han divulgat dos manifestos col.lectius d’intel.lectuals espanyols a propòsit del debat català, l’un encapçalat per Mario Vargas Llosa per defensar el nacionalisme espanyol enfront del nacionalisme català i l’altre per propugnar una sortida federal a la situació, impulsat per Nicolás Sartorius, entre d’altres signataris. La reacció a Catalunya ha estat d’escàs impacte, possiblement per cansament davant la repetició d’arguments que no han servit fins ara per desbloquejar res en cap de les direccions possibles. El

La flaire tèbia de gessamins i tarongers a la matinada de Sevilla

El diari ABC de Sevilla em va contractar com a estudiant de periodisme en pràctiques a la seva redacció central de la capital andalusa quan jo encara no havia complert els divuit anys. Vaig arribar-hi amb l'empenta del cadell i amb la ressaca del Maig que la història del segle XX escriu amb majúscula. No imaginava que aquell mateix estiu sentiria repicar de nou les campanetes del teletip per anunciar altres notícies de les que feien aturar les rotatives, com la invasió de Praga. Històricament podia ser molt important, però viscut a la redacció de guàrdia nocturna del diari representava un incordi que impedia plegar a l'hora. Havent sopat, calia afanyar-se per tancar les últimes pàgines de l'edició de l'endemà. Els col.legues més veterans repassaven les galerades amb

Als toros de Ceret, per una vella i orgullosa fidelitat

Ahir vaig tornar a la corrida de toros que clou cada 14 de juliol la fira de Ceret, la petita (8.000 habitants) capital de la comarca catalana del Vallespir, situada des del 1659 en terres de França. Sense aquest últim detall no m’hauria estat possible, atès que a la Catalunya peninsular la Generalitat ha prohibit les corrides. La de cada 14 de juliol a Ceret comença amb la interpretació d'“Els Segadors” per la Cobla Mil.lenària, amb tot el públic dret. Al final del cinquè toro la cobla entona la sardana “La Santa Espina” i tothom es torna a posar dret. De vegades la cobla també toca “L’estaca”, de Lluís Llach, i el públic es balanceja com si fes l’onada, a més de cantar-ne la tornada a cor. A les arenes de Ceret hi oneja una sola bandera, la catalana. Ni una

Reediten la poesia de Vicent Andrés Estellés sense prou pirotècnia

La recent aparició del primer volum d’una nova temptativa d’Obra Completa de l’oceànica producció poètica de Vicent Andrés Estellés per part de l’editorial valenciana Tres i Quatre m’ha fet recordar que en una ocasió llunyana la meva dona i jo vam anar a visitar-lo a casa seva, a València. L’amenitat de la conversa i l’interès dels seus ullets vius per l’atractiu juvenil de la meva dona van allargar aquella sobretaula a domicili. Al capvespre ens va demanar d’acompayar-lo a un dels freqüents homenatges que li tributaven els pobles dels voltants de la capital, organitzats per la xarxa activista del seu editor i amic Eliseu Climent. Quan s’acostava l’hora de sopar, Estellés solia acudir a un homenatge o altre. L’autor del Llibre de meravelles havia passat vint anys treballant de gris redactor en cap del diari local Las Provincias i, un cop jubilat i consagrada la seva poesia entre els lectors, gaudia ara de la calidesa del reconeixement popular, un cop iniciada la

“El meravellós desembarc dels grecs a Empúries”: brindis per una reedició

M’he endut una alegria en saber que la col.lecció Josep Pla, que edita el servei de publicacions de la Diputació de Girona sota la direcció de Lluís Muntada, reeditarà la narració de Manuel Brunet El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, una de les petites grans joies de la literatura catalana, malgrat que molts opinin el contrari per manca de sentit de l’humor, de paladar o d’informació. A desgrat de ser mirada tantes vegades per damunt de l’espatlla amb la ullada oblícua de la condescendència, aquesta narració ha merescut nombroses reedicions fins avui mateix. Va aparèixer l’any 1925 a Edicions Diana de Barcelona i el 1933 es va reeditar a la sèrie Quaderns Literaris que dirigia setmanalment l'editor Josep Janés en format de

Quan tots els catalans vam ser francesos, sense voler-ho

Aquests dies corre per la xarxa el mapa adjunt, per recordar que Catalunya va ser incorporada a França durant l’ocupació napoleònica, del 1810 al 1814. Allò que el mapa no diu és que els catalans s’hi van oposar en peu de guerra, ferotgement. La relació de Catalunya amb el veí francès és una història tristíssima. Encara pitjor, és una història irresolta. Qualsevol país acaba per trobar un cert equilibri gràcies al pas del temps, però de vegades és un equilibri mal assentat. Espanya va resoldre en fals la Guerra d’Independència entre els liberals il.lustrats --que defensaven moltes de les idees modernitzadores procedents del país de l’ocupant napoleònic-- enfront del poble empecinado, sentimentalment mobilitzat pels conservadors al crit

El centenari de la Primera Guerra Mundial, vist des d’avui

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 28 de juny del 1914, ara fa cent anys, un jove nacionalista serbi  matava a trets en un atemptat a Sarajevo l’arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès. Aquest va atacar Sèrbia alhora que reclamava el suport dels aliats alemanys davant l’entesa entre Rússia, França i Anglaterra. L’1 d’agost Alemanya declarava les hostilitats a Rússia i la resta de peces van caure soles. Des del final de les invasions napoleòniques, Europa

La miniatura del paisatge del vinyer de Banyuls i les dreceres secundàries

Abans de ser un vi, el Banyuls és un territori mil.lenari i una cultura empedreïda, probablement la més antiga d'aquest extrem del Mediterrani. L'antiguitat salta a la vista davant la miniatura de paisatge "grec" dels quatre municipis sobre els quals s'estén l'apel.lació d’aquest vi: Cervera de la Marenda, Banyuls, Portvendres i Cotlliure. El dibuix dels 6.000 quilòmetres de velles feixes de pedra seca, els murets de pissarra i les escorrenties empedrades en forma de peu de gall s'enfilen pels pendents més inhòspits per aprofitar la magra capa de terra aspra, sovint recuperada a mà de l'erosió de la pluja, cabàs a cabàs o bé a llom de mula. El desig

La meitat del claustre de Cuixà continua a Nova York

La meitat del claustre romànic de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà (Prada de Conflent) va ser comprada a peces a partir de l’any 1907 per un marxant nord-americà i posteriorment muntada a la reconstrucció que avui es contempla al museu The Cloisters de Nova York, la secció de romànic i gòtic del Metropolitan Museum of Art (MET). No és l’única joia de l’arquitectura medieval europea que s’hi exhibeix, reconstruïda amb peces autèntiques. El monestir de Cuixà va ser abandonat al moment de la Revolució Francesa del 1789 i víctima del pillatge consegüent. La restauració es va iniciar el 1950 gràcies al servei de Monuments Històrics francesos, rellançada per la petita comunitat benedictina de Montserrat que s’hi va instal.lar a

Explicació d'una fidelitat al restaurant Da Gianni a Venècia

El moll de les Zattere és més espaiós que els altres de Venècia. A una ciutat tan atapeïda i humida, estar acarat al sol l'ha convertit en indret preferit de passejada durant la major part de l'any en què s'aprecia la calidesa. S'hi han multiplicat les terrasses de bars-restaurants i hi han proliferat les predileccions dels que valorem l'ús de la bellesa fora dels camins coneguts, dels monuments subratllats a les guies. L’illa de la Giudecca ofereix just enfront els punts focals del Redentore i les Zitelle, dues esglésies dissenyades per Andrea Palladio al costat de la seva obra mestra de San Giorgio Maggiore, que es troba en la mateixa línia visual. Les dues primeres tenen el candor de les dimensions reduïdes, el mèrit afegit de la sobrietat. El

La saturnal del fotògraf Xavier Miserachs a la platja d’Illa Roja

La recòndita Illa Roja (Begur) és a l'estiu, de dia, una platja nudista. De nit i la resta de l'any és una platja nua. La nit de pleniluni de l’11 de juliol del 1987 el fotògraf Xavier Miserachs va convocar-hi, amb l’ajuda dels serveis d’intendència de l’Up&Down barceloní, una saturnal multitudinària dels seus amics. Va aconseguir que 500 persones amb un vas de whisky als dits no desentonessin a un escenari de personalitat tan marcada, el qual hauria pogut resultar fàcilment antagònic amb la concurrència d’aquell somni d’una nit d’estiu. El culte de l’amfitrió a l’amistat, a l’indret i al bon gust va reeixir una festa tan rodona com la

D’Iceta en Iceta fins a la Iceta final

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Fa temps que el PSC s’ha deslligat de la seva antiga massa de votants i ha perdut totes les batalles amb una obstinació granítica, pilotada per aquells que volen mantenir el lloc i la línia fins l’últim dia, encara que sigui a costa de deixar rere seu terra cremada. En aquest context, la nova manifestació de ridícul de l’aparell del PSC amb el relleu del primer secretari és problema seu. Ningú no discutirà la professionalitat de Miquel Iceta per continuar dirigint igual que els últims anys la

Les lletres esborrades de la cala d’Aigua-Xelida

L’any 1997 l'Agrupació Excursionista de Palafrugell va prendre la iniciativa de restaurar la font que raja del rocam, arran de mar, a la platgeta de ponent d’Aigua-Xelida i hi va afixar la placa de granit jaspiat que Josep Pla va dir que hi posaria, amb el seu epitafi del pescador conegut per l’Hermós. El salobre ha convertit les lletres gravades en pràcticament il.legibles. A l’adjacent platja gran, l’Ajuntament de Palafrugell i la Fundació Josep Pla hi van col.locar dues plaques metàl.liques més, una amb la cèlebre fotografia de l’escriptor al costat de l’Hermós a aquest exacte indret i l’altra amb una curta citació de la narració “Un viatge frustrat”. El salobre també les ha rosegades, però encara no tant com l’enrunada barraca comunal que

El dia i la nit de Copacabana poden ser l’espectacle més gran del món

Als hotels de Rio de Janeiro es paga suplement per les habitacions amb balcó sobre la platja de Copacabana. Molts dels clients que el paguen sense conèixer prèviament la ciutat s’estranyen del fet que es tracta d’una platja completament urbana, flanquejada per la cèntrica i sorollosa Avenida Atlàntica i pel concorregut passeig del Calçadao. Però si utilitzen el balcó amb un mínim d’esperit d’observació, aleshores viuen el privilegi de presenciar l’espectacle més gran del món, amb un programa molt variat segons les hores del dia i de la nit. L'Avinguda Atlàntica s’adapta al traçat sinuós de la platja de Copacabana amb les amples voreres del

El meu orgull ferit d’usuari de la Biblioteca de Catalunya

Cada biblioteca pública és un centre cívic, un bastió cultural, una petita revolució. N’hi ha més de 300 arreu de Catalunya i superen els 20 milions d’usuaris anuals. Només a Barcelona, més de la meitat dels ciutadans tenen carnet de la xarxa de biblioteques públiques i les qualifiquen com un dels equipaments més ben valorats. La mare de totes, la Biblioteca de Catalunya, s’ha renovat com les altres amb una vitalitat envejable, però acaba de complir els cents anys d’activitat amb nuvolades molt fosques. Potser per això ha passat de manera tan discreta l’aniversari d’una institució pública que hauria d’omplir d’orgull i que ofereix un servei

La diferència important entre el futbol i el “futebol”

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’inici de l’apoteosi televisiva quadriennal del Mundial de futbol que organitza la FIFA s’ha vist marcat, precisament al Brasil, per una inèdita aparició damunt la taula de l’exigència ciutadana de democratització del país amfitrió i de l’estructura organitzativa del campionat. Fins fa ben poc, la passió popular pel futbol ho tapava tot. Ara ja no, ni tan sols al Brasil. El Mundial de futbol del 1978 es va celebrar a l’Argentina en plena dictadura militar. Tot el món va

Les paraules de Rafel Nadal a la presentació del llibre “El mirall de l’Acròpolis”

El meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis (Voliana Edicions) va ser presentat el 12 de juny a la llibreria Altaïr de Barcelona pel periodista i novel.lista Rafel Nadal, el qual va dir:

"En Xavier Febrés sempre escriu dels llocs que m’agraden. De Roma, per exemple. Molts recordem i rellegim aquell Roma: passejar i civilitzar-se, escrit a quatre mans amb en Rossend Domènech, en Pirro. Escriu de França. De la Catalunya Nord. De Barcelona. De l’Empordà. I d’aquest tros de costa que va de S’Alguer a Cala Estreta i que té el centre a la Platja de Castell, la darrera platja verge de la Costa Brava, que a mi sempre m’ha semblat el millor paisatge del món: un equilibri perfecte i improbable entre natura i

Es presenta el meu nou llibre "El mirall de l'Acròpolis"

Acaba de sortir el meu nou llibre El mirall de l’Acròpolis, publicat per Voliana Edicions. La història, l’economia i també les relacions sentimentals serveixen per conversar al llarg dels escenaris de la capital hel.lena amb els personatges del relat, en un diàleg socràtic de plena actualitat. El país impulsor a l’Antiguitat del concepte de democràcia s’ha vist convertit per la crisi en el banc de proves de la laminació arreu d’Europa dels drets ciutadans i socials. Grècia és un símbol d’intensa capacitat evocadora també en aquest aspecte, el punt d’origen d’una civilització i alhora de les depreciacions més recents. El llibre trasllada l’ànsia de coneixement mostrada per la cultura clàssica grega a l’explicació del món d’avui, sota aquella mateixa llum enlluernadora. “El focus genètic del nostre sistema de valors malviu com un ancià marginat i alhora es revela com un dels llocs més experimentats per descriure el curs del món amb la intenció de trobar-li l’ombra d’un sentit”, diu el pròleg. Es presenta el dijous 5 de juny a les 20h a la Llibreria 22 de Girona per Xavier Pla, el dijous 12 de juny a les 19h a la Llibreria Altaïr de Barcelona per Rafel Nadal, el dijous 19 de juny a les 19h a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú per Patrícia Gabancho i Bienve Moya, i el divendres 11 de juliol a la Llibreria Dòria de Mataró per Manuel Cuyàs.

El Rosselló de Joan Pau Giné, el país petit que fa coses grans

Dels 7 milions de catalans, 450.000 són francesos i més de la meitat viuen a l’àrea metropolitana de Perpinyà. Són pocs, però me’ls estimo molt. El Rosselló és un país petit capaç de coses grans, de vegades. Per exemple el monumental àlbum discogràfic “Canten Giné” que acaben de dedicar al popular i enyorat cantant Joan Pau Giné, mort prematurament el 1993 en un accident de carretera, als 45 anys. Els quatre CD inclouen versions de les seves cançons per part d’un centenar de cantants i grups musicals actuals de tots els països catalans, inclòs l’Alguer. Fora de Joan Manuel Serrat, no crec que cap altre cantant català hagi merescut una recopilació, una reinterpretació comparable. Joan Pau Giné movia el públic al Rosselló i la fe mou muntanyes, el Canigó en aquest cas. Mobilitzar i enregistrar aquest centenar d’intèrprets de

Felip VI de Borbó s’ha de guanyar el lloc

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Té en contra dir-se Felip VI de Borbó, un nom anacrònic i discutit, vista la nefasta experiència dels antecessors familiars foragitats durant els últims dos segles (Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII) i la degradació viscuda pel mandat del seu pare. Té a favor la necessitat de legitimar-se, com ho va fer el seu pare, amb alguna aportació socialment més persuasiva que el simple fet dinàstic. Si fos un càrrec electiu, no és gens segur que en aquests moments el guanyés, encara menys a Catalunya. Criat en els cercles de la plutocràcia dels diners, la primera decisió individual que va prendre Felip VI va ser segurament la de casar-se amb una periodista divorciada i néta d’un taxista. Ara necessita sintonitzar amb la seva pròpia generació, tenir alguna cosa a dir sobre el 55% d’atur que l’afecta i sobre el conjunt de

Angelina Jolie vol emular Elizabeth Taylor a Cleòpatra, si pot

La vigília de cumplir 39 anys declarats, Angelina Jolie ha confirmat aquesta etmana a Los Angeles que manté el projecte d’encarnar Cleòpatra al cinema i que potser serà la seva última pel.lícula com a actriu. Per més que alimenti d’aquesta manera les expectatives, no ho tindrà fàcil per superar el record d’Elizabeth Taylor en el mateix paper, a la pel.lícula que la va unir amb Richard Burton. L’any passat es va commemorar el 50 aniversari de l’estrena de la llegendària Cleòpatra de Liz Taylor, concretament el 12 de juny del 1963 a Nova York i el 2 de desembre següent a Barcelona. Jo era petit, però l’impacte d‘aquella producció hollywoodiana va quedar

Les ostres manyagues de Leucata i el cel de l’amistat

Jaume Queralt, Maria Queralt, Pere Figueres i Cristina Giner em van portar ahir a Leucata a menjar ostres i no saben com els ho agraeixo. Just traspassat el límit de Salses i abandonada l’última comarca catalana de la Salanca, entre les àrides Corberes narboneses i el Mediterrani obert, les maresmes d’aigües somes i lívides de l’estany de Leucata o de Salses fan frontera entre el Rosselló i el Llenguadoc. “Leucata és l’avançada de la gavatxeria”, escrivia Josep Pla, allà mateix on Josep Sebastià Pons parlava de “les tristes garrigues de la gavatxeria”. El llençol de la llacuna, separada del mar pel cordó de dunes, té 14 km de llarg i 7 km d’ample. A aquesta franja s’hi han fet miracles. No són terres tristes, però les havien convertides en

I tant que podem, però només si sabem establir aliances

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Dintre de les infinites interpretacions de qualsevol resultat electoral, una cosa nova va quedar clara arran de l'últim: un grup polític de l’esquerra alternativa nascut fa quatre mesos va aconseguir 1,2 milions de vots arreu d’Espanya (7,97%), dels quals 117.096 a Catalunya (4,66%). El nou grup Podem va ser la tercera força més votada a Madrid, Aragó, Cantàbria, Astúries i Balears. En canvi Catalunya és on va rebre proporcionalment menys sufragis. La sorpresa de la irrupció de Podem confirma les possibilitats de futur d’una esquerra alternativa coratjosa i argumentada, enfront dels estralls de la gestió de la crisi  per part dels dos grans partits de dreta i d’esquerra, dels flagrants abusos en el repartiment del pes de la situació econòmica i les retallades dels serveis socials bàsics dels

El massís del Canigó vist com a reactiu de les fonts del desig

El Canigó té uns atributs d'altitud moderats, no arriba la condició d’un “tres mil”. No assoleix ni tan sols als 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa, el Puigpedrós... La seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció visual d’un massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de les rutes de comunicació que el flanquegen de sempre. Un dels principals observatoris d’aquesta atracció visual és encara avui l’autopista, la qual segueix el mateix traçat que la Via Heràclia i la Via Augusta. La compareixença del massís alegra la visió del paisatge des de l'alçada de Maçanet de la Selva, a l’atzar de les nanses de la ruta i de la meteorologia del dia. A l'estiu

La grandesa de les petites coses: les sardines

Sempre que veig sardines als restaurants de confiança, en demano. Sóc un amant devot d’aquest peix. Només té el defecte de ser barat i precisament per això menystingut per alguns. Quan les virtuts van associades a la modèstia es cotitzen menys, queden reservades a aquells que sabem apreciar la grandesa de les petites coses sense necessitat de modes ni de glamurs del provincianisme internacional. Sóc un entusiasta de les sardines i dels establiments cada vegada més escassos que les ofereixen. S'ha vist expulsades per pobres de molts restaurants, fins i tot dels especialitzats en peix, més exactament en peix car. A l’estiu acostuma a

No m’acostumo a la presència creixent de la Sagrada Família

Vaig néixer i vaig créixer a l’ombra de la Sagrada Família. Era la plaça a la qual anava a jugar de petit i a patinar a la pista de ciment. No em vaig fixar mai en el temple. Si en algun moment ho feia, em semblava una edificació incomprensible, capaç de despertar mitja por amb la seva presència espectral. Ara encara és més voluminosa. Registra un augment constant de les legions de turistes visitants i dels ingressos per aquest concepte (entrada a 19,30 € per persona i 23,80 € si es

Repintar una estàtua d’August a Tarragona, un pas de gegant

L’arqueologia va néixer el segle XIX com a ciència marcada per l’esperit romàntic de l’època que es complaïa en el caràcter malencònic de les ruïnes. Un cop excavades, restaurades i obertes al públic, havien de continuar semblant ruïnes, sense retornar-les o reconstruir-les a l’estat original. Aquesta visió encara predomina, cada vegada amb més controvèrsia. Ara els arqueòlegs Emma Zahonero i Jesús Mendiola han tingut la iniciativa, dintre del dinàmic Festival Tarraco Viva, de tornar a policromar una rèplica de la coneguda estàtua de Octavi César August, que va residir a Tarraco durant dos anys (l’original, amb el color perdut, es troba als Museus Vaticans), en contra d’aquell discutible concepte de restauració imperant fins ara. Tota l’escultura i l’arquitectura grecollatina eren vivament policromades, encara que la línia oficial dels arqueòlegs i restauradors ho hagi volgut menystenir. Tarragona s’ha convertit en un focus de dinamització arqueològica, tot i que que la seva muralla romana (la més antiga fora de la Península Itàlica) es continuï ensorrant per manca d’execució de més de la meitat de les obres de restauració previstes al pla aprovat l’any 2006 per la

Els ocells han passat d’amics a enemics en poc temps

Els ocells amics és el títol d’un llibre clàssic, d’acolorida prosa descriptiva, publicat el 1922 per la ploma privilegiada de Josep M. de Sagarra, el poeta, dramaturg i articulista (i ornitòleg amateur, com Vladimir Nabokov). Ha estat reeditat en diverses ocasions per Editorial Joventut, però alguns ocells del món d’avui han deixat de ser de ser amics com abans. Els coloms, les gavines i les cotorres eren subjectes poètics fa escasses dècades i s’han convertit en un perill sanitari a les grans ciutats. Els falciots, les orenetes i els estornells plantegen més problemes al camp i les

En defensa de la cultura del fum, jo encara fumo

Les dietes poc saludables són un risc més elevat per a la salut que el tabac, segons que ha afirmat aquesta setmana el relator especial de les Nacions Unides per a la Salut, Olivier de Schuter. Jo encara fumo (només cigars, no cigarrets) i sempre m’ha semblat que les campanyes de les autoritats sanitàries contra el consum de tabac són hipòcrites. La millor opció per a la salut és no fumar, de la mateixa manera que renunciar a altres hàbits perjudicials com l’estrès, el sedentarisme, l’obesitat, l'abús de l'alcohol o les dietes desequilibrades. Ara bé, el tabac ha estat el primer cavall de batalla contra el qual les autoritats reguladores han deixat d’admetre el principi de moderació del consumidor, de responsabilitat individual, de contrapès entre avantatges i inconvenients, com ho fan amb els altres excessos nocius que acabo d’esmentar. Fumar ha estat declarat un vici intrínsecament pervers, per naturalesa, sense matisos ni pal·liatius. Aquesta radicalitat amaga la seva inutilitat darrere de les bones

Una campanada francesa: Napoleó encara es pren per Napoleó

L’autor reconeix des de la primera pàgina que s’han escrit “desenes de milers” de llibres sobre Napoleó, però el lector comprova quan arriba a l’última que aquest és molt diferent, innovador, marcat per un coratge poc freqüent. L’ex primer ministre socialista francès Lionel Jospin acaba de publicar Le mal napoléonien, un estudi destinat enderrocar amb arguments detallats un mite encara molt popular al país de la grandeur. El títol ja constitueix una proclama. A més a més, Jospin porta els efectes del bonapartisme fins avui mateix. Es pregunta si els quinze anys fulgurants de l’emperador van servir a França i a Europa, i respon: “Si mesurem la distància entre les ambicions proclamades, els mitjans

Una manera de castrar la taxa Tobin i exonerar el món financer

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les piruetes dels governs per neutralitzar els efectes pràctics de les disposicions que no els entusiasmen arriben a ser infinites, sense por al ridícul. El Tribunal Europeu de Luxemburg va desestimar la setmana passada el recurs del Regne Unit contra l’aplicació als països de la la Unió Europea de l’anomenada taxa Tobin sobre transaccions financeres. El govern espanyol s’ha afanyat a anunciar que l’aplicarà, però de manera restrictiva i només a la compra-venda d’accions de

Ha sortit el meu nou llibre: “El mirall de l’Acròpolis”

Acaba de sortir el meu nou llibre El mirall de l’Acròpolis, publicat per Voliana Edicions. La història, l’economia i també les relacions sentimentals serveixen per conversar al llarg dels escenaris de la capital hel.lena amb els personatges del relat, en un diàleg socràtic de plena actualitat. El país impulsor a l’Antiguitat del concepte de democràcia s’ha vist convertit per la crisi en el banc de proves de la laminació arreu d’Europa dels drets ciutadans i socials. Grècia és un símbol d’intensa capacitat evocadora també en aquest aspecte, el punt d’origen d’una civilització i alhora de les depreciacions més recents. El llibre trasllada l’ànsia de coneixement mostrada per la cultura clàssica grega a l’explicació del món d’avui, sota aquella mateixa llum enlluernadora. “El focus genètic del nostre sistema de valors malviu com un ancià marginat i alhora es revela com un dels llocs més experimentats per descriure el curs del món amb la intenció de trobar-li l’ombra d’un sentit”, diu el pròleg. Es presenta el dijous 5 de juny a la Llibreria 22 de Girona per Xavier Pla, el dijous 12 de juny a la Llibreria Altaïr de Barcelona per Rafel Nadal i el dijous 19 de juny a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú per Patrícia Gabancho i Bienve Moya.

La riquesa viva i palpitant dels insults, renecs i paraulotes

Pau Vidal acaba de publicar a l’editorial Cossetània el llibre titulat 100 insults imprescindibles. El subtítol afirma que es tracta d’un “repertori complet de vilipendis per a totes les necessitats injurioses”. Constitueix sens dubte un treball més necessari que mai, no només com a senyal de vitalitat i regeneració de qualsevol llengua, sinó sobretot per il.lustrar degudament el vocabulari dels ciutadans indignats. El castellà disposa des de l’any 2007 del monumental (736 pàgines) Diccionario soez, elaborat per Delfín Carbonell (Ed. del Serbal) amb 8.500 vocables de sal i pebre. També en català, malgrat les antigues campanyes puritanes, el bagatge en la matèria

La il.lusió anual de les millors cireres del món (i el seu màrqueting)

Actualment es podem menjar tot l’any cireres forasteres, que viatgen en avió des de l’altre hemisferi després de madurar al mateix sol que les d’aquí. Però les de sempre, criades a casa, arriben aquests dies com a preludi roig i lluent de l’estiu. Divendres passat l’alcalde de Ceret (Vallespir) va complir la tradició anual d’enviar per avió les tres primeres capses de cireres primerenques al president de la República, amb un mot que deia “Li demano de verificar vostè mateix que aquestes cireres són les millors del món”. Les tres capses expedides al palau de l’Elisi anaven faixades amb una cinta de les quatre barres i una altra tricolor. Pot semblar un costum remotament feudal. De fet, és una de les millors publicitats per als fruits primerencs

Cap de Creus: el turisme i els mites

Aquest article també s'ha publicat a la revista Descobrir, maig 2014.

Fins a mitjans del segle XVIII el litoral era la franja insalubre, escassament habitada, sotmesa al perill de les incursions pirates, dotada amb minsos recursos de subsistència. La població es concentrava a la immediata segona línia i va anar recuperant mica en mica la costa, fins que l’aparició de l’estiueig i el turisme li va donar una nova valoració, una nova volada, quasi una nova topografia. El principi general podia conèixer excepcions, com el cas de Cadaqués i la seva navegació mercant a vela, que li va permetre subsistir com a nucli per ell mateix durant els segles difícils. El

La política de fomentar la desigualtat i un exemple concret

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A la mateixa pàgina del diari llegeixo dues notícies contraposades. Retraten sense necessitat de comentaris una mateixa realitat: la desigualtat creixent i les polítiques que hi han conduït. Per un cantó, l’obra de teatre d’èxit més ressonant aquesta temporada, “Llibert,” representada amb localitats exhaurides en dues tongades de tres setmanes a dues sales paral.leles com són l’Almeria Teatre i la Biblioteca de Catalunya per una companyia de només tres actrius, no pot allargar més les funcions perquè les protagonistes han cobrat en total 1.400 euros bruts cadascuna per dos anys de preparació i de feina. A la resta del llorejat equip (director, escenògraf, tècnics de vestuari, llum, so) els ha pertocat 248 euros bruts per persona, gràcies a les aportacions de 117 micromecenes a través d’una

Els introvertits som bona gent, que corri la veu

Ser introvertit, reservat o retret és una característica de la personalitat que fins ara s’ha vist sovint desconsiderada en un món que admira l’exuberància, el soroll i la rapidesa, encara que siguin superficials o sobretot si ho són. Ser introvertit no és el mateix que ser tímid, vergonyós, feble, poc sociable ni encara menys solitari, indolent o ensopit. Representa una estratègia de supervivència tan legítima i eficaç com l’altra. Els introvertits podem ser igual d’afectuosos i de participatius que els extravertits que s’enduen la palma a les trobades socials amb les seves facècies. Simplement, si podem triar, preferim la distància curta més que no pas l’escenari, un grau de lentitud reflexiva per damunt de l’exabrupte, fins i tot la qualitat d’alguns murmuris i d’alguns silencis per damunt de la xerrameca. Tot això ho teníem assumit, malgrat que ens costi ser acceptats sense que ens confonguin. Però mancava que una escriptora nord-americana com Susan Cain ho convertís en el best seller Quiet: The power of

Confessió d’uns cronistes, crítics i columnistes de referència

Durant una colla d'anys comprava cada dissabte Le Monde per llegir la crònica gastronòmica setmanal de Robert Courtine, més conegut pel pseudònim de La Reynière. Aquella secció mantenia la millor tradició d’articles basats en la documentació històrica, el comentari personal, la recepta corresponent i les adreces dels restaurants triats en funció del plat que comentava. Era un gran estil clàssic, que aquí havia practicat a Destino el recordat Pickwick, és a dir, Nèstor Luján. Avui les seccions gastronòmiques a diaris i revistes són més funcionals, rarament escrites amb la inspiració d’aquelles.  La Reynière era una institució a les pàgines d'una altra institució. Va començar a escriure els comentaris gastronòmics de Le Monde el 1952. El 1991 encara va aparèixer una última recopilació de les seves cròniques al llibre Autour d'un plat. Un dels capítols estava dedicat a l'oeuf à la coque, l'ou passat per aigua. Els gastrònoms petulants es podien sentir sorpresos pel fet de veure dedicat un capítol a tan elemental recepta, però això era problema seu. El capítol de l'ou passat per aigua proporcionava algunes de les pàgines més apassionades, plenes d'idees suggerents, orientacions i

Les illes també es privatitzen, com quasi tot

De venecians de socarrel en queden més que no ho sembla als visitants i s’acaben de mobilitzar contra la decisió del govern italià de subhastar la concessió a empresaris privats durant 99 anys de l’illa Poveglia de la llacuna, amb un a campanya que proposa que cada ciutadà interessat hi posi 99 € perquè continuï sent pública. La llacuna és l'hàbitat dels venecians i l'aprofiten per a usos molt diversos. La ciutat no va ser res més durant els primers segles que el centre d'un conjunt de petits regnes insulars diferents, l’illa més gran, la que oferia més possibilitats de vida i cap a la qual va emigrar la majoria d'habitants de les altres, que

La feina de la “comissió de la sandàlia” arriba al ple del Parlament

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Dimecres i dijous de la setmana entrant el ple del Parlament de Catalunya debatrà les conclusions discordants de la seva “comissió de la sandàlia”, vull dir la comissió parlamentària catalana sobre “Possibles Responsabilitats Derivades de l'Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors”. Va actuar de juliol a febrer últims per rebre les explicacions de directius bancaris, representants sindicals i organitzacions d’afectats per la fallida de determinades caixes catalanes i del sistema bancari rescatat amb diners públics. Durant les sessions d’aquesta comissió parlamentària, el diputat David Fernández (CUP) va mostrar la seva sandàlia l’11 de novembre del 2013 a l’ex ministre d’Economia espanyol, ex president del Fons Monetari Internacional i

L’aiguardent no deixa de ser una alquímia demostrada

L’aiguardent de brisa, el destil.lat de les restes sòlides de premsar el raïm (pellofes i pinyols essencialment), no ha assolit en català un nom propi tan reconegut com el marc francès, la grappa italiana o l’oruxo gallec, però és exactament el mateix. El nom no fa la cosa, la finesa sí. Aquest aiguardent sempre havia estat un subproducte pobre i hauria passat avall irremissiblement, com una aspra romanalla de la vida pagesa, si la grappa italiana no hagués començat a practicar una política de luxe per posar-se de moda als circuits refinats i cars. No deixa de ser una contradicció, en el ben entès que les contradiccions fan avançar el món. L’aiguardent de brisa va ser durant molt temps fill de l’estraperlo, destil.lat de manera clandestina i artesanal a les cases pageses, al

El to, la llum, el reflex i la calidesa del llimoner

Em va dir que havia decidit comprar i arreglar aquella vella casa de poble després de la mort del seu marit perquè es va enamorar del llimoner que creix al pati. Tota la casa gravitava al voltant del pati amb llimoner, potser més concretament al voltant del sentiment suscitat pel llimoner com a il.lustració d’una vida lluminosa i perseverant, defensada enfront dels altibaixos. L’arbrissó no presentava en aparença res de particular. Era més aviat rabassut, d’un rendiment alguns anys eufòric, a altres moments més morós i incert. Creixia al racó assolellat del pati, que l’alta tanca de pedra aïllava del vent. El mobiliari del jardí estava

Refutació del dogma de la decadència, al carrer Florida (i 2)

Durant molts anys el carrer Florida va ser l’eix del centre de Buenos Aires, un dels primers convertit en artèria reservada als vianants, sense la irrupció circulatòria de les grans avingudes. Però, des dels meus primers viatges, el carrer Florida ja havia sucumbit en gran part al comerç de baratillo, a la caça al foraster desprevingut. Hi vaig veure plegar els grans magatzems Harrod’s, en un senyal d’ensorrada cíclica del país que semblava impossible que arribés. El moviment de vianants al centre urbà continua utilitzant avui el carrer Florida de manera densa, però sense distinció específica. A la cantonada amb l’avinguda Córdoba s’hi col.loca algun dels imitadors de Joan Manuel Serrat per recol.lectar la petita voluntat monetària dels vianants. A l’altura de l’avinguda Corrientes les velles sastreries elegants a la moda anglesa ofereixen ara rebaixes tot l’any. A la confluència amb l’avinguda de Mayo, les cafeteries presenten unes sales desmaiades. Les botigues de roba de cuiro ja no són les millors. Tampoc les oficines bancàries, les galeries comercials, les llibreries ni les cases de discos. Només els quioscos de premsa mantenen una vitalitat envejable, bigarrats, titil.lants de colors cridaners. Acostumo

La independència nacional per damunt de la simple “qüestió social”

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’index de 23,5% d’aturats forçosos a Catalunya duplica de llarg el 10,8% de mitjana al conjunt dels 28 països de la Unió Europea, segons l’últim informe sobre el mercat de treball per regions divulgat aquesta setmana per l’Eurostat, l’oficina estadística de la UE. L’atur juvenil entre els 15 i els 24 anys se situa a Catalunya en el 50,7%, mentre que la mitjana europea és del 23,4%. A les altres regions dels anomenats Quatre Motors d’Europa, dels quals Catalunya pretenia formar part, l’atur general és del 3,5% de la població activa a Baden-Württemberg, del 8,1% a la Llombardia italiana i del

Buenos Aires, el localisme i la cosmòpolis (1)

Algunes dècades vaig viatjar amb regularitat a l’Argentina. Les obligacions associades a les meves estades em deixaven temps lliure i el dedicava a vagarejar per itineraris i interessos que els visitants no solen recórrer. Sempre he estat un amant dels suposats sabers inútils, empès per una curiositat que només cal argumentar-me a mi mateix, sense més exigència que destil.lar una satisfacció personal. Ara conec una mica el país i alguns argentins. N’he escrit alguns llibres. No em sentia foraster a aquell país austral, per a mi era com tornar a casa, a una de les cases. He tingut família a l’Argentina, vaig formar part d’aquells cercles genètics sense cap vacil.lació sentimental, ni seva ni meva. Hi he fet recorreguts diversos, excepte els turístics. No hi he dissimulat mai el meu origen, pretensió que hauria resultat inútil davant l’accent fonètic de gallego irredent que el meu parlar denota sense culpa. Com a molt he intentat precisar la variant de talanca (catalán en argot local al resve –-a l’inrevés). De vegades, durant les sobretaules argentines, els meus interlocutors s’han sorprès de sentir-me al.ludir a la reforma educativa de Sarmiento, a l’estil de tango ballat per Virulazo o a les

Les cortesanes, ahir i avui, com sempre

La figura de la cortesana existeix des que existeix el poder. La cort ha representat sempre el centre del poder i la principal repartidora de càrrecs i prebendes. Les cortesanes no són més nombroses que els cortesans. A Versalles van fer el cim degut a l’exuberància inflamada d’aquella cort, no per res més. El segle XVI deia la reina consort de França i futura regent Caterina de Mèdici: “Quan llegeixo les històries d’aquest regne trobo que les putes han dirigit des de sempre els assumptes dels reis”. Tot seguit, amb la intervenció de la guillotina, el panorama es renovaria relativament. Una part de la vella aristocràcia va ser escombrada pel canvi

En política parlamentària, tant se val que no serveixi de res

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No m’he pogut estar de preguntar-me aquests dies per què tots els partits parlamentaris, d’allà i d’aquí, es van abocar amb tant desplegament al Congrés de Diputats a un debat que sabien per endavant, amb rara unanimitat, que no serviria de res. Després de dedicar a la meva pregunta unes hores probablement excessives de seguiment informatiu, lectura i reflexió, dedueixo que ho van fer perquè els servia a cadascun per a la seva campanya electoral, al marge de la inutilitat pràctica sobre la qüestió concreta. Dintre de vuit setmanes

La passió d’Itàlia: el cor, la lletra, la memòria

No he viscut mai a Itàlia, però l’he recorreguda en totes direccions a èpoques ben diferents i li he dedicat alguns llibres. Alguns col.legues han tingut oportunitat de residir-hi com a corresponsals de premsa, altres hi han viscut en el marc de la carrera diplomàtica o consolar, de la carrera artística becada, a la cúria vaticana, a tall de professors invitats o bé com a perfectes rendistes diletants. No em situo en cap d'aquestes categories, potser per culpa de la meva vella inclinació cap a la llibertat de moviments, però de vegades penso que la passió que hi he abocat m’hi ha fet viure més que els residents. Vaig començar a anar a Itàlia de