Què farem, ara, sense els taps de Cadaqués de can Cabrisas?

És una pèssima notícia que plega per jubilació la pastisseria Cabrisas de Cadaqués, la dels cèlebres taps dolços que va inventar fa dos segles i continuava venent amb èxit, com una variant del babà al rom, un pa de pessic esponjat per l’almívar que el fa lleuger, únic. El seu peix de nata era menys famós, però encara més fi. La pastisseria Cabrisas va obrir-la el rebesavi Joan Baptista Cabrisas prop de l’església de Cadaqués, posteriorment traslladada arran de la platja, a l’actual emplaçament de la plaça d'Es Portal (la del banc del Si no fos). A l’obrador i la botiga s’hi ha rellevat cada generació de la mateixa família: Sebastià Cabrisas

Ningú contempla avui els Trofeus de Pompeu al cim del Portús

El grec Estrabó diu al tractat Geographia que el temple d’Afrodita a l’extrem litoral pirinenc i els trofeus de Pompeu al Coll de Panissars del Portús (simulació adjunta) marcaven el límit entre Gàl.lia i Hispània. El general Gneu Pompeu Magne havia estat enviat pel Senat romà l’any 77 aC de procònsol a Hispània per lluitar contra el governador romà rebel de la província d’Hispània Ulterior, Quint Sertori, dintre de les habituals lluites entre faccions senatorials. En la seva marxa, Pompeu va fundar l’oppidum de Gerunda (Girona) per defensar la ruta amb la Gàl.lia i Roma. L’any 73 aC retornava triomfant a Roma i obtenia el càrrec de cònsol. Va voler glorificar la seva campanya a Hispània amb un monument dedicat a les  victòries obtingudes,

Un premi nacional llargament treballat a l'incansable Jaume Subirós

El Premi Nacional de Gastronomia concedit ahir a Jaume Subirós, l'ànima del Motel Empordà de Figueres, arriba 65 anys després que hi entrés a treballar als 11 anys i 47 anys després que n’assumís la direcció a la mort prematura del seu sogre, el fundador Josep Mercader. Malgrat aquesta llarga seqüència de temps, el premi el troba en plena activitat, als seus 77 anys. Els clients el saluden cada dia al menjador del Motel, en plena feina. Durant l’estiu es desdobla diàriament al segon establiment de la família, l’Almadraba Park Hotel de Roses, quasi com un miracle d’ubiqüitat. És un home desproveït de pompa, revestit amb la poètica dels detalls. Va tenir la gentilesa d’escriure el pròleg al llibre que li vaig dedicar: Motel Empordà, elogi de l’amor estable (ed. Gavarres 2024), representat a la coberta per la destresa de la mirada del dibuixant Àngel del Pozo (foto adjunta). La innovació dintre de la continuïtat és la seva gran aventura, l’amor estable del talent aplicat al luxe artesà, l’amabilitat com a conducta consolidada, la creativitat sense escarafalls, el pulcre confort i l’acollida hospitalària, la seguretat de veure’s sorprès positivament cada vegada a taula. Jaume Subirós dirigeix tant la cuina com la sala i

L'envejable vitalitat post-mortem del tren Talgo abolit

Els Talgo van suposar a partir de 1969 l’única modernitat de Renfe, que vergonyosament els va suprimir arran de la caríssima implantació de l’AVE. La patent del sistema Talgo (amplada variable d’eixos dels vagons a través d’una operació senzilla i ràpida als intercanviadors endegats a les estacions frontereres), va permetre no haver de canviar de tren per continuar viatge cap al continent europeu. Aquell any s’estrenava el Talgo diürn directe entre Barcelona, Ginebra i Zurich, el 1974 entre Barcelona i París, i el 1989 entre Barcelona i Milà. Van ser suprimits el 2010, arran de l’arribada de l’AVE, que no cobreix ni de lluny el mateix servei. La companyia Talgo continua fabricant material

Els temporals que fan mal són de llevant, no pas de tramuntana

Els temporals de llevant, les llevantades tardorals, són el rampell violent d’aquest mar. Escoltar-ne el bramul i contemplar-los inofensivament instal.lats a l’interior d’algun punt d’observació ben triat es converteix en un espectacle de cels turmentats i renegrits, pluges assotades pel vent, onades convertides en muntanyes roncadores que es rebolquen en un terrabastall sense escapatòria. Els temporals que fan mal són els de llevant, no pas de tramuntana. Els dies de tramuntana, lluminosa i energètica, tothom sap perfectament els racons redossats on no n’hi arribava ni una ramiola i hi domina la calidesa del sol malgrat el vent imperant. La llum límpida de tramuntana neteja l’aire, el deixa pur,

El “Corriere della Sera” envelleix com les dames dignes d'abans

Les velles dames dignes no són immunes al pas del temps, simplement ho porten amb elegància. És el cas del diari milanès Corriere della Sera, peça integrant del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà de jovenet estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el gratacels Pirellone, el Castello Sforzesco i els canals urbans dels Navigli, però de cap manera no pensava renunciar a visitar la seu del Corriere della Sera a Via Solferino núm. 28, ni que fos de fora. Encara mantinc el costum. L'edifici històric del diari no té externament res de particular, però m’hi aturo com davant d’un monument. La vitalitat de la premsa i les editorials italianes és un espectacle ofert per pocs diners cada dia al quiosc, com un dels atractius del viatge. L’edició internacional del Corriere della Sera que es compra fora d’Itàlia és d’un format reduït, la de debò ofereix cada dia un gruix massís de paper, en el format llençol original de les pàgines, com els bitllets de les lires d’abans. El Corriere envelleix amb elegància milanesa. L'edat l'afeixuga sense

La felicitat: un bicchierino de grappa a qualsevol osteria d'Itàlia

Passar uns dies a Milà ofereix atractius molt diversos, començant per assistir a la representació de La traviata de Verdi al temple de la Scala, però la principal satisfacció de totes ha estat aquest bicchierino de grappa blanca després d’uns excel.lents tagliatelle de la casa “ai fungui freschi” amb afegit de gambeta i tàperes a l’osteria Al Cantinone de Via Agnello. L’aroma, la finesa i el grau d’aquest aiguardent de brisa, destil.lat de les restes (pellofes i pinyols) de premsar el raïm, s’anomena marc en català i francès, grappa en italià i oruxo en gallec. El nom no fa la cosa, la finesa sí. Era un subproducte pobre i hauria decandit com una romanalla de l’antiga vida pagesa si la grappa italiana

L’última fita de frontera, entre Portbou i Cervera, no es mou de lloc

Els alcaldes dels municipis que toquen la frontera amb França estan obligats per la subdelegació del govern espanyol a procedir cada any a la revisió de les fites, mollons, mugues o pedres termeneres que marquen la ratlla divisòria estatal, acompanyats pels alcaldes de l’altre cantó limítrof i les policies respectives. La número 1 es troba a la riba del riu Bidasoa, l’última amb el número 602 és una creu a la paret de la Cova Foradada, entre la Punta de l’Ocell a Portbou i el Cap Cervera. Es tracta d’una cavitat natural de 20 metres de llarg que travessa el promontori litoral, amb un enllosat pissarrenc que a alguns moments de l’any permet el pas a peu sec. Té l’entrada per un Estat i la sortida per

Ardent espera de "La traviata" de Nadine Sierra a la Scala de Milà

Totes les entrades estan exhaurides per a les dotze funcions a la Scala de Milà, del 19 de setembre al 15 d’octubre, de La traviata de Verdi, l’òpera més representada arreu del món. El reclam és la soprano Nadine Sierra, que l’any passat ja va cantar aquest paper al Liceu amb bona nota. Fa tres o quatre mesos vaig aconseguir dues de les últimes entrades disponibles al loggione de la Scala, malgrat intuir que Nadine Sierra esgarraparà poc el mite de la Callas, la “prima donna assoluta” a aquest mateix paper i aquest mateix escenari. Dintre del voluble star-system de cada moment, Nadine Sierra ja és la soprano de moda abans

No serà que no hàgim vist arribar la ultradreta

Les eleccions d’abril vinent a França elegiran probablement la candidata d’ultradreta Marine Le Pen com a presidenta de la República per culpa de la desunió de l’esquerra que encapçala Jean-Luc-Melenchon (foto adjunta). Això vindrà a sumar-se als governs d’ultradreta d’Estats Units, Itàlia, potser Espanya després les eleccions previstes el setembre de 2027 o Catalunya amb l’ascens d’Aliança Catalana. Els governs democràtics de centre i d’esquerres han deixat rere seu uns països on la desigualtat social ha augmentat,  la classe mitjana laminada no pot accedir a un habitatge de compra ni de lloguer amb el seu salari i els serveis públics s'han vist precaritzats (trens, escoles,

Escapolir-se de l'escomesa: la lliçó de l’estimat mestre Puyal

Alguns s’estranyen que un periodista tan acreditat, estimat i ben plantat es vulgui mantenir al marge de la vida pública i no participi a les celebracions del 50 aniversari del primer partit del FC Barcelona que ell va retransmetre en català a la Cadena SER el 1976, i que va mantenir durant llargs anys al costat de recordats programes de televisió que dirigia i presentava. A mi no m’estranya, es tracta d’una actitud personal que va defensar des del primer dia, malgrat l’enorme popularitat i una simpatia comprovada. Vaig entrevistar-lo en alguna ocasió, vaig tractar-lo arran de l’elaboració d’un dels llibres de la col.lecció Diàlegs a Barcelona al costat del seu amic Sebastià Serrano, professor de Lingüística de la UB. Posteriorment em va convocar a algun dels seus programes televisius i conservo la petita escultura de marbre i ferro amb què obsequiava els invitats. Al costat del tracte amistós a cada ocasió que hi he tingut contacte, la quantitat dels seus col.laboradors, amics i coneguts al llarg d’una vida professional

Túnels que uneixen continents, si hi ha voluntat de fer-ho

Es feia difícil imaginar que algun dia França i Gran Bretanya estarien unides per tren directe de passatgers i mercaderies (inclosos camions i cotxes particulars) a través d’un túnel submarí de 40 quilòmetres sota el Canal de la Mànega, però aquest túnel és una realitat plenament operativa des de 1994. Cobreix el trajecte en 35 minuts, transporta cada any 11 milions de passatgers i 2 milions de vehicles. Això mateix seria perfectament viable entre Marroc i Espanya, entre l’Àfrica i Europa per sota l’Estret de Gibraltar. Se’n parla des de fa llargues dècades i disposa d’avantprojectes tècnics posats al dia per part de les societats estatals encarregades. La

Les figues que s’abasten de l’arbre amb la mà només aquests dies

El final de la calor extrema porta una victòria associada: les figues madures que s’abasten de l’arbre amb la mà (furtivament, si molt convé), no les importades de supermercat. Les figues pateixen un problema d’imatge: són barates i abundants. Tot i així, representen una rara delícia i formen part dels plaers de la cuina, tant la popular com la més refinada. L’ànec amb figues, per posar només un exemple, és una recepta del més alt pedigrí. Als plats del Motel Empordà de Figueres les figues apareixen puntuals aquests dies. Tenen l’inconvenient de l’escàs temps de conservació, excepte quan se’n fa confitura, pa de figues per a l’hivern o macerades en licor (el Domaine du Traginer del viticultor Jean-François Déu a Banyuls proposa unes figues al vi de Banyuls insuperables). També acompanyen els formatges i els pernils salats amb delicadesa. El pintor i cuiner del Restaurant del Bisbe de Ceret, Marc

Garbinada ahir a Cadaqués al costat de Pere Vehi Contos

Pere Vehi Contos, història viva de Cadaqués i del difunt Bar Boia, obert pel seu avi el 1946, va tenir l’amabilitat de presentar ahir dijous a la Societat l’Amistat el llibre Converses de sobretaula al Motel (editorial Gavarres), de Joan Armangué i jo mateix. Abans de començar l’acte vam sortir a la terrassa de l’edifici del casino i ens vam fer la foto adjunta, amb en Pere i el nostre editor Àngel Madrià. Bufava una garbinada impertinent, un vent de mar llardós que empastifava l’ambient amb un tel humit, tèrbol, covat. El garbí és l’antítesi, el germà Caín de la tramuntana radiant i energètica que neteja l’aire, el deixa pur, lleuger i tibant. La tramuntana desentumeix i tensa el múscul del cel, irisa els colors, perfil el llavi de les coses i incita a l’amor. Però ahir

El banc de seure a Ceret on no seu mai ningú, excepte ahir

Guardo una col.lecció de records de bancs de seure que he triat al llarg dels anys a espais públics de contrades molt diferents, per la seva capacitat d’acollida i comprensió. No necessito tenir-los en propietat, m’agrada compartir-los. El banc de la foto adjunta, feta ahir mateix, és als carrers de Ceret. Fa anys que l’utilitzo. Sota les capçades dels castanyers que filtren el miralleig de la llum solar, és un banc atrotinat, de fusta repintada de verd, construït amb dos taulons al seient i un altre al respatller damunt d’una ànima metàl.lica. Per a mi representa un setial, una butaca orellera, un observatori, un lloc al món al qual intento muntar un relat amb les peces disponibles, entendre l’experiència, trobar el gust de les coses i posar paraules al pensament, dintre d’un combat intern entre el desfici i l’ofici. A aquest banc no hi seu mai ningú. Ahir, diumenge a la tarda, vaig veure des d'una discreta distància que ho feia una parella gran. Vaig estar a punt d’abraçar-los. Qualsevol dia els serveis municipals renovaran el banc per un altre de modern i engegaran a rodar la seva saviesa acumulada. A la  primavera els castanyers presenten les branques florides, però la força del lloc serveix igualment durant l'estuba xafogosa de l'estiu o al ressol manyac de l’hivern. Potser el meu sentiment és pueril, una pulsió indulgent o tot just el

Arqueologia: ciència viva i canviant, no pas fòssil

Una recent troballa arqueològica durant les obres al subsol de l’Hotel Barcino del carrer Jaume I de Barcelona ha portat a replantejar el que s’havia cregut fins ara sobre la trama urbana del fòrum i el temple romans (simulació adjunta) de la ciutat fundada en temps de Crist, és a dir en temps de l'emperador August, entre els anys 15 i 10 aC. El fet demostra un cop més que l’arqueologia és una ciència que depèn més de la interpretació que es dona a cada moment als rastres que es troben que no a les peces localitzades per si soles. La interpretació deriva dels coneixements de cada època i pot variar amb el pas dels anys. Per

Reaparició descarada de l’escriptora Colette contra els detractors

Durant l'estiu relativament ociós se m'ha acudit rellegir l’escandalosa i avançada escriptora francesa Colette, prosa de la qual guardava un agradable record llunyà. He comprat una recopilació de les seves obres, 1.500 pàgines molt manejables de la col.lecció d’antologies Bouquins, que edita el segell Robert Laffont, amb una vintena de novel.les i relats. Imaginava que tard d’hora el volum em cauria fatalment dels dits, però m'he equivocat. Ha estat una redescoberta entusiasta. La Biblioteca Nacional parisenca li ha dedicat fa poc l’exposició “Les mondes de Colette”, dintre d’un revival editorial que coincideix amb el meu impuls de rellegir-la. A més de pionera literària d’allò que ara anomenen fluïdesa de gènere i autodeterminació de la dona, també va ser actriu, mim, periodista i corresponsal de guerra. No cal dir que es va veure sovint vilipendiada per

Plega el gran hotel del tren de França a Cervera de la Marenda

La injusta decadència de la línia ferroviària històrica del tren de França a les estacions de connexió internacional de Portbou i Cervera de la Marenda s’acaba de cobrar una altra peça de caça major. El gran hotel Belvédère du Rayon Vert, annex a l’estació de Cervera, acaba de tancar les portes per ordre governativa. No complia les condicions anti-incendis que havia d’aplicar des de fa dos anys. El director del Buffet de la Gare, Jean Deléon, va encarregar l’espectacular construcció l'any 1928, a una parcel.la abocada a les vies com la proa d’un transatlàntic. Es va anomenar Belvédère du Rayon Vert perquè El raig verd era el títol del viatge posat de moda per novel.la de Juli Verne. Oferia refinades instal.lacions als viatgers que, pels tràmits duaners o els transbords, havien de fer nit a Cervera. Tenia el seu propi cinema,

L’església de Cadaqués implora una mà urgent de pintura

L’església de Santa Maria de Cadaqués forma part destacada d’un paisatge eminent, això no treu que necessita de tant en tant una mà de pintura, com qualsevol altra construcció. Generalment la despesa va a càrrec del propietari, però els bisbats que es van afanyar a immatricular (inscriure per primer cop al Registre de la Propietat sense necessitat de prova documental) 3.722 finques a Catalunya entre 1946 i 2015 (fins la derogació de l’article de la Llei Hipotecària que ho permetia), ara diu que no consideren una prioritat repintar la icònica església cadaquesenca. L’última vegada que el bisbat ho va fer, trenta anys enrere, ja va ser gràcies al mecenatge de l’empresari Javier de la Rosa, estiuejant de la localitat implicat en diferents escàndols judicials. Ara l’Ajuntament de Cadaqués col.labora en una campanya de mecenatge amb la mateixa finalitat de pintar el que aquí anomenen “l’iglesi”. Com és sabut, el parlar de Cadaqués té atribucions per passar-se pels balcons les normes ortogràfiques generals. N'hi diguin com n'hi diquin, la qüestió és que la repintin en un futur raonable, que recuperi l'aspecte lluminós i que el bisbat de Girona no quedi

Per fi s'anima l'esplèndid castell de Sant Ferran a Figueres

L’estiu passat ja s’hi van muntar amb èxit tres sessions de cinema a la fresca amb més de 500 espectadors. Enguany l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres ofereix del 3 d’agost a l’1 de setembre unes inèdites Nits d’Art al Castell amb vuit vetllades de dansa, exposicions, concerts, teatre i cinema. La iniciativa se suma a la dinamització de les visites públiques durant tot l’any. Tradueix a la pràctica el desig tan repetit que aquest monumental recinte, antigament d’ús militar, actuï com a patrimoni viu de la ciutadania. L’associació d’Amics del Castell de Sant Ferran compta amb uns 300 adherents i celebra trenta