El fabulós castell de Sant Ferran a la recerca d’un futur

Ahir em van entrevistar a Figueres arran del meu llibre La fabulosa història del castell de Sant Ferran. Vaig tornar a recórrer la baluerna fronterera, la fortalesa militar més extensa d’Europa que no va servir mai de res davant les invasions franceses. Alguns intentem que serveixi en el futur per a usos ciutadans, com a patrimoni monumental de tots. La llarga estada de vuit anys de Tejero va tornar a donar al castell de Sant Ferran una imatge reticent, compensada a partir de 2003 per la creació del consorci tripartit de gestió (Estat, Generalitat, Ajuntament), el qual ha facilitat la visita pública i l’ús obert de les instal.lacions. Segons l’exalcalde Joan Armangué, “momés els ministeris de Defensa i de Cultura, i l’Ajuntament, hi han programat inversions de restauració i recuperació d’espais, imprescindibles per la preservació del principal valor de la fortalesa, el seu patrimoni arquitectònic”. Durant l’estada de Tejero la guarnició militar del castell ja era mínima. El 1964

A la Jonquera també s’hi va pel Museu Memorial de l’Exili

Quan passo per la Jonquera, procuro aturar-me al poble i fer el cop d’ull al Museu Memorial de l’Exili. Entre les seves parets sempre hi trobo algun renovat motiu d’interès, sobretot si hi coincideixo amb el conservador, l’historiador Miquel Serrano. Nascut i criat a la Jonquera, treballa al museu d’aquesta localitat fronterera des del moment d’obrir el 2008. Ha vist passar diferents directors (ara ho és Miquel Aguirre), però ell acumula prop de vint anys de coneixements sobre l'inaudit èxode massiu de 500.000 persones (meitat soldats, meitat civils) el gener i febrer de 1939 pel postos fronterers del Pirineu català, especialment la frontera degana de la Jonquera-el Pertús. El modern edifici del MUME manté múltiples interessos de visita, en ple carrer major que va veure passar aquell èxode: exposicions, col.lecció permanent, activitats escolars, biblioteca, sala d’actes, botiga, llibreria. Malgrat el conjunt d’actes, la principal iniciativa continua sent haver dedicat un centre especialitzat al fenomen de la Retirada de 1939 i totes les seves derivacions. A més a més, el MUME gestiona altres extensions de la xarxa de memòria històrica, 

Per Nadal fes fora un immigrant, és tradició

L'oposició veïnal d'alguns badalonins mobilitzats al carrer ha impedit aquesta setmana que una part dels 400 immigrants irregulars desallotjats de l’antic Institut B9 del barri de Sant Roc fossin instal.lats provisionalment per entitats socials a la veïna parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i una altra part al centre d’acollida buit de Can Bofí Vell, mentre es gestiona el reallotjament o l’expulsió del país. Uns 200 immigrants es van aixoplugar aleshores sota el pont de la carretera C-31, al límit entre Badalona i Sant Adrià. L’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol (PP), ha rebutjat tota assistència municipal: “No premiarem la

Quim Español, el Virgili de la recent i ressonant novel.la “Virgil”

L’última novel.la de l'autor gironí Quim Español, titulada Virgil, ha rebut una acollida ressonant als mitjans de premsa majoritaris. De seguida ha estat nominada finalista als premis Omnium i Finestres de novel.la de l’any. S’ho mereix. Ambientada a l’actual guerra d’Ucraïna, planteja el dilema moral d’un metge fins aleshores pacifista. La trama argumental es veu marcada per l’habilitat narrativa ben construïda i l’estil pulcrament cisellat de l’autor, que per alguna cosa és també arquitecte i poeta. Només hi he trobat una objecció, sens dubte modestíssima i agosarada: la fe dominant en el gènere de novel.la per donar sentit a la construcció d’una història quasi real damunt l’obrador del taller mental de l’autor. És clar, jo procedeixo del

Que tornin les escultures romàniques espoliades amb vilesa

El principal escultor de l’art romànic va ser el segle XII un personatge anònim conegut com a Mestre de Cabestany, el qual va treballar de Catalunya fins la Toscana. La seva obra mestra és la gran portalada esculpida amb escenes bíbliques del monestir de Sant Pere de Rodes, comparada en importància mundial a les pintures de Sant Climent de Taüll. Amb la diferència que aquestes últimes van ser salvades i es contemplen al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i les escultures de Sant Pere de Rodes van passar a mans particulars, arrancades per furtius quan el monestir va plegar el 1835. Es coneix l’estat originari de la portalada i també els actuals propietaris de les peces espoliades. S’han proposat sense èxit diverses reconstruccions,

Restaurants com el Tramonti mereixen un funeral a la seva altura

Restaurants en neixen i moren cada dia, però el Tramonti de la Diagonal núm. 501 de Barcelona ens oferia la millor cuina italiana des de l’any 1980. Ahir dimecres vam voler acomiadar-lo, abans que no tanqui definitivament el dia 31, de manera que hi vaig menjar l’última de les seves minestrone hivernals capaces de ressuscitar un mort, uns maccheroni alla trasteverina immortals i de postres un zambaione torinese caldo que es farà enyorar. Ens va atendre l’Ana Lombardo, que ha decidit tancar després de la recent mort dels dos altres germans que dirigien l’establiment: Franco a l’abril i Giuliano a l’octubre. L’Àngela Vinent, col.leccionista de mena, va demanar com a últim desig que li regalessin una de les magnífiques cartes impreses amb la llista de plats de la casa. L'Ana Lombardo ho va fer amablement, com sempre. Jo em vaig conformar amb el record rialler de la nostra sobretaula i amb tots els altres records de satisfacció acumulats entre les parets del Tramonti durant 45 anys al voltant de plats mítics i alhora tan quotidians de la incomparable cuina italiana, que la UNESCO acaba de declarar patrimoni immaterial de la humanitat, com si no ho sabéssim fa temps. Davant d'algunes

La música del doctor Jordi Roch i el silenci dels segles

Cada mes d’agost el doctor Jordi Roch, que ens acaba de deixar, s’instal.lava al Motel Empordà de Figueres amb la seva senyora, l’equip directiu de la Schubertiada de Vilabertran i els artistes internacionals i crítics musicals que invitava a aquest festival d’estiu de lied i música de cambra que ell havia fundat el 1993, després de dirigir durant cinc dècades Joventuts Musicals de Catalunya i d’Espanya. Era un savi amabilíssim. El dia de la foto adjunta se’m va acostar al menjador del Motel per dir-me que els seus fills li havien regalat el meu últim llibre i que la lectura li havia resultat tan entretinguda. Gràcies a ell, assistir als concerts de la Schubertíada de Vilabertran s’ha convertit en un tribut a les coses ben fetes. Des de 2016 comptava amb la

M'aturo al poblet de Sant Genís de Fontanes, en teoria pel romànic

Cadascú té les seves predileccions i quan pujo a Perpinyà m’agrada aturar-me al poblet residencial de Sant Genís de Fontanes, estacionar el cotxe i caminar plàcidament un parell o tres de carrers per reveure la llinda en marbre de Carrara del portal del monestir romànic, que ara és església parroquial. Es tracta de l’escultura romànica en baix relleu més antiga que es coneix amb la data inscrita a la pedra. La inscripció la situa l'any 24 del rei Robert II de França, per tant el 1019. El monestir va mantenir les propietats territorials durant llargs segles de feudalisme monàstic, el 1507 es va unir al de Montserrat i va plegar arran de la Revolució francesa de 1789. Com que els horaris francesos són particulars, encara que l’església sigui

Comiat de Luis Krauel a casa seva, amb el Canigó nevat de fons

L’advocat penalista i pintor Luis Krauel, mort fa pocs dies d'un càncer, va deixar dit que no volia funeral. Va decidir que es reunissin a casa seva, amb una copa i un aperitiu, els amics que no necessitàvem saber-ne l’adreça per arribar-hi. Ahir dissabte al migdia vam ser un centenar, malgrat no saber l’adreça de casa seva al poblet de Gaüses, que tothom pronuncia Güses. Des d’un punt de vista administratiu pertany al municipi veí de Vilopriu (Alt Empordà), en realitat és la república independent de Güses, amb una llarga llista d’estadants il.lustres. Hi vaig assistir en memòria dels dinars i els sopars que ell va cuinar-nos als amics durant llarg anys en aquesta casa i la pèrgola de la foto adjunta, fotografiats per la seva dona Carmina Vilaseca, periodista i fotògrafa que no vol sortir mai a les fotos. Dissabte tothom recordava els llegendaris arrossos amb bolets collits per ell mateix. Feia un dia fred i molt lluminós. Durant el trajecte em vaig aturar a contemplar

La millor microhistòria torna a omplir monestirs tancats

Dissabte vaig presenciar un miracle. Més d’un centenar de persones van omplir la nau de la petita joia romànica del monestir restaurat i habitualment tancat de Sant Miquel de Cruïlles, prop de la Bisbal d’Empordà, per assistir a la presentació d’un llibre: Històries de les Gavarres, el vessant nord (editorial Gavarres), escrit per l’arxiver i advocat Josep Matas. Aquest centenar llarg d’assistents sabien molt bé que l’ocasió s’ho valia. D'entrada, Pep Matas ha dedicat tota una vida a estimar i indagar el subjecte de l’obra. En segon lloc, entrar en grup compacte al monestir restaurat i tancat de Sant Miquel de Cruïlles és un privilegi. Finalment, l’editor

Allò que descobreixen els "nous" mil.liaris de les vies romanes

Un equip de vint investigadors dirigits per l’arqueòleg Pau de Soto (UAB) han recorregut a noves tecnologies per reconstruir el mapa de carreteres romanes de fa dos mil.lenis. Han arribat a la conclusió que era el doble d’extens del que creien, malgrat que no sempre n’hagin trobat el rastre, sobretot de les vies secundàries. El resultat de la recerca s’ha traduït en un atles digital consultable a la pàgina web Itiner-e. El Consell Comarcal de l’Alt Penedès ja va instal.lar el 2018 trenta explicatius mil.liaris (pedres termeneres col.locades cada mil passes romanes) sobre la Via Augusta romana al seu pas per la comarca, on aquella ruta no era ni més ni menys important que a la resta del traçat entre Cadis i Roma. La romanització es veu sovint magnificada en detriment dels anteriors ocupants ibers del territori, tot i que la Via Augusta no fos més que la consolidació i

El poeta Antonio Machado torna Portbou en un muntatge teatral

La històrica sala de duana de l’estació de tren de Portbou va ser dissabte l’escenari excepcional de l’estrena de “Por una senda clara”, el muntatge de la companyia figuerenca La Funcional Teatre sobre la marxa a l’exili del poeta Antonio Machado l’any 1939. L’endemà es va tornar a presentar al Casino Menestral de Figueres. A tots dos llocs em van demanar de dir unes paraules abans de començar, com autor del llibre Els últims dies de Machado. El poeta era un dels més reconeguts ja a la seva època. Vivia a Madrid amb la família i tenia 61 anys quan va esclatar la Guerra Civil. Va decidir quedar-se a Madrid com a gest de suport a la

El fil argumental de l’escuma dels segles al jaciment d'Empúries

De bellesa excepcional, Empúries és un indret pioner i també un pou de sorpreses. Aquestes pedres aspiren a que mai més les qualifiquem de ruïnoses, volen que les veiem alçades i productives. La història antiga no representen la glòria pansida de la nostra evolució, això equivaldria a valorar una ostra o una llagosta només per la clova. Dintre de la història antiga no hi ha més enigmes ni misteris que els que encara no s’han volgut explorar. De tant en tant convé arranar els camins embardissats de l’erudició perquè hi creixin nous brots de claredat, igual com les ratxades del vent espolsen un escenari i l’escaten de les excoriacions. La filípica

Una nova directora de l’OBC a l’Auditori: Stephanie Childress

Vaig descobrir Stephanie Childress com a directora convidada de l’OBC el febrer passat arran d’un dels seus escassos concerts a l’Auditori (dos per temporada). Tenia 26 anys i va brodar la Simfonia núm. 1 de Txaikovski amb personalitat, minúcia, convicció i elegància. Ahir divendres vaig confirmar la mateixa impressió durant la seva reaparició al mateix escenari amb la segona simfonia de Schumann, que va dirigir de manera brillant. Nascuda a Londres el 1999 de mare francesa, va emergir al concurs internacional de joves directors celebrat a París el 2020. Ara és la principal directora convidada de l’OBC. Resulta molt diferent la

La soledat és un estat poc natural, inconvenients i avantatges

M'ha cridat l'atenció aquest cartell mural a la plaça Comas del barri de les Corts al voltant de la campanya municipal "Barcelona contra la soledat". Simultàniament, la Fundació la Caixa llança aquests dies una altra campanya a tota pàgina dels diaris perquè la gent que se sent sola es posi en contacte amb l'adreça electrònica "latrucadadela soledat.org". En efecte, la majoria de persones que viuen soles no ho desitgen pas i en pateixen. Algunes sí que ho desitgen, i se'n senten felices, dintre d'una opció  respectable si no fan mal a altres implicats. Allò que desperta la meva aprensió és veure tractada de vegades la decisió de viure sol com una garantia de llibertat, un envejable espai de seguretat i confort. En realitat, les relacions humanes exigeixen una dosi indispensable de cooperació, reciprocitat i càrrega sentimental. La soledat individual és un dret i alhora una restricció de l’experiència de l’acord, l'entesa, l’amor, la tendresa, la generositat. Els humans no hauríem evolucionat mai en solitari, la soledat representa una anomalia en

Els plàtans centenaris de Ceret també creixen al museu d'art modern

El Museu d’Art Modern de Ceret conté moltes petites joies de primer nivell. Potser els quadres i les escultures desvien la mirada d’una de les peces més destacades: el mural de 6,5 metres d’alt al forat de l‘escala, del pintor Vincent Bioulès. Fa els honors pictòrics als cèlebres plàtans centenaris del centre històric de la vila. Era l’alçada i la volada que necessitava la representació artística d’aquests arbres admirables. Només d’entrar al museu es contempla el mural, ja sigui a la planta baixa arran de soca o bé des de mitja altura al primer pis. Recórrer lentament l’escala proporciona la sensació de pujar a aquests arbres venerables, amb les regues d’aigua que serpentegen als seus peus. Julien Gracq, que alguns consideren el millor prosista francès del segle XX, va dedicar el 1967 als plàtans de Ceret una curta entrada al dietari Lettrines. A les últimes pàgines del llibre escrivia: “Ceret dedica els carrers a la glòria del plàtan. Enormes, esclaten per damunt de les teulades com cúpules en

He fet aquesta foto del Canigó moltes vegades, i espero repetir-la

Just al peu del rètol que indica l’entrada a la comarca del Vallespir, acostumo a baixar del cotxe a la rotonda del Voló en direcció a Ceret per contemplar amb deteniment durant uns instants l’aspecte del dia que ofereix el massís del Canigó a l’horitzó. L’atmosfera de cada dia és diferent i només el vent de tramuntana dibuixa al burell la silueta de la muntanya, que la majoria de cops apareix velada o lleugerament enteranyinada, com ahir dissabte. Tant se val, la meva mirada li reserva el mateix afecte inexplicable. M’han fet aquesta foto moltes vegades i espero repetir-la encara unes quantes més. A ple estiu els colors grisosos,

La Guerra Civil espanyola la van guanyar els anglesos

L’últim llibre La pérfida Albión de Paul Preston, historiador anglès especialitzat en la Guerra Civil espanyola, documenta fets coneguts des del treball publicat el 2001 pel professor Enrique Moradiellos El reñidero de Europa, las dimensiones internacionales de la Guerra Civil española, on s'exposava el paper decisiu a favor de Franco del govern conservador de Londres. Aquella guerra la va decidir més el camp diplomàtic que el de batalla. No només per l’ajuda de Hitler i Mussolini a Franco, també per la del govern conservador britànic. Gran Bretanya tenia poderosos interessos econòmics a Espanya, on la majoria d’inversions estrangeres en sector estratègics eren angleses, i els tories

La succió de la gamba entesa com a senya d'identitat

La frontera de la cultura mediterrània se situa allà on el predomini de la mantega cedeix el pas davant de l’oli d’oliva. Caldria afegir-hi una altra divisòria encara més subtil: la línia de demarcació cultural a partir de la qual es considera impensable menjar només la cua de les gambes, allí on els pares ensenyen els fills a xuclar el cap d’aquest crustaci  com una experiència necessària. El succionador ha d'emetre un sospir audible, com si en aquell instant d’èxtasi s’estigués veient la faç d'algun déu. La vida no ha estat mai res més que una alternança incerta entre mamar-se el dit o bé, altres dies més afortunats, xarrupar caps de gamba. La dieta

L'esperada segona vida del vell museu egipci del Caire

L’última vegada que vaig visitar el riquíssim, concorregut i molt atrotinat Museu Egipci del Caire, en ple centre urbà de la plaça Tahrir, recomanaven que cadascú portés la seva pròpia llanterna perquè la il.luminació de les peces exposades era sovint insuficient. Obert l’any 1902, les obres de reforma van començar el 2004 i la reinauguració completa s’ha ajornat en repetides ocasions. Ara l’anuncien per  l’1 de novembre vinent. A Egipte el turisme és una “inundació” tan vital com la del Nil i també per això el museu s’ha descentralitzat amb una segona seu nova de trinca a la veïna plana de Giza, la “quarta piràmide” amb vista directa a les altres tres, servida per un segon aeroport. El Gran Museu Egipci de Giza  és ara el museu arqueològic més extens del món, dedicat a una única civilització, amb la corresponent àrea comercial de botigues i restaurants. Però el vell de