Sant Jordi gloriós també té una cara fosca

També publicat a Eldiario.es

La diada de Sant Jordi és una de les festivitats més atractives de l’any, pel caràcter espontani de la mobilització ciutadana al voltant del llibre i la rosa, sense ser un festiu del calendari ni una fira professional. Però la tradició viva i el clima primaveral que llancen la gent al carrer no ha de servir per donar una imatge falsa del llibre i de la rosa. Les roses que comprem són bellíssimes i les regalem amb tota la il.lusió del món. A un petit país de 7 milions d’habitants, el dia de Sant

Fa 50 anys d’”El quadern gris” de Josep Pla i de la seva Obra completa

També publicat a Eldiario.es

Per Sant Jordi del 1966, ara fa cinquanta anys, es publicava el primer volum de la definitiva Obra completa de Josep Pla, la dels manejables volums vermells de l’editorial Destino. Arrencava amb un llibre inèdit que caracteritzaria en endavant tota la producció de l’homenot, per la qualitat i l’originalitat narrativa condensada en un aparent dietari de joventut, reescrit durant la vellesa. El número 1 que porta El quadern gris a l’Obra completa no és únicament ordinal, també cardinal. Designar Pla amb l’expressió “l’autor d’El quadern gris” reconeix la prelació d’aquest llibre dintre de la seva torrencial producció. Des de les primeres llibretes d’apunts de joventut, des de la primera immersió professional en el periodisme i la literatura a partir del 1920, Pla va llançar-se a una activa reflexió sobre l’estil, l’ofici d’escriure, l’actitud de l’escriptor. Va optar, a contracorrent, per un projecte alternatiu al ruralisme modernista i al preciosisme

Les disculpes sobre algunes biblioteques que ens deuen les autoritats

No he sabut trobar cap explicació congruent al fet que la moderna biblioteca del barri Fort Pienc barceloní, al costat de l'Estació del Nord, porti quasi un any tancada per reparar el fals sostre defectuós que va caure parcialment el 15 de juny del 2015, sense causar danys personals. Encara pitjor, em diuen que la finalització de les obres de reparació, prevista el maig del 2016 al cartell de l’entrada, no significa necessàriament que torni a obrir aleshores, potser més probablement el juny, si tot va bé... La dilació resulta encara més incomprensible tenint en compte que es tracta d’un equipament públic considerat modèlic, llorejat amb el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura l’any 2003 de la seva inauguració, dintre d’una illa de nova

Anar contra els francesos és un esport que sempre ve de gust

L'editorial Elba acaba de reeditar el libel Contra los franceses, aparegut el 1980 de manera anònima i ara amb el nom i cognoms de Manuel Arroyo Stephens, filòleg, novel.lista, fundador el 1970 de la llibreria madrilenya Turner i l’editorial del mateix nom. El subtítol precisa: “O sobre la nefasta influencia que la cultura francesa ha ejercido en los países que le son vecinos, y especialmente en España”. El gènere literari del libel permet a l'autor desfogar-se a pleret, sense necessitat de més àmplies demostracions: “L’últim terç del segle XVII contempla amb horror –escriu Arroyo-- l’ascens de França a primera potència europea. Va ser en literatura l’època de Milton i Calderón; en art el segle de Bernini, Velázquez, Rembrandt, Rubens. Tot i així a finals

Les meloses galtes, una tendresa reivindicada

Amb tota la raó del món i un punt de reivindicació merescuda, el cronista gastronòmic Miquel Sen dedicava ahir diumenge a “Les meloses galtes” el seu article a El Periódico i també a Facebook. En efecte, és una de les carns de l’os més barates, saboroses, magres, tendres i agraïdes del porc i la vedella, una delícia culminant que durant molts anys ha format part de la cuina tradicional i ara també de la “creativa”. Jo les continuo cuinant de la manera que em va dir Manuel Vázquez Montalbán el dia que feia cua darrere seu a la carnisseria Medinyà del mercat de Palafrugell, on tots dos sabíem que operava Margarita, la millor carnissera

Papers de Panamà: l’estafa enquistada és insostenible

 També publicat a Eldiario.es

Les proves materials de l’evasió fiscal per part de nombroses personalitats d’elit d’arreu del món que acaba de revelar el periòdic alemany Süddeutsche Zeitung en coordinació amb el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, sobre la base de la filtració massiva de 11,5 milions de documents interns del despatx d’advocats panameny Mossack Fonseca, analitzats durant un any abans de fer-los públics per 370 periodistes de 76 països, confirma una vegada més una “aluminosi” encara més severa que la

La tinta fresca del professor Micó, aquest cop per Cervantes

Aquest mes d’abril es commemora (molt poquet) el quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes i jo acabo de celebrar-ho amb la màxima felicitat gràcies a la lectura d’una antologia de nova factura i tinta encara fresca que li dedica el professor barceloní José María Micó a la col.lecció Austral pel mòdic preu de 14,95 €, amb tapa dura i lletra grossa. A una antologia convé que destaqui l’antòleg per l’elecció compromesa dels textos que prioritza i per com els interpreta a la presentació que en fa. És el cas d’aquest llibre. Rellegir Cervantes, igual com rellegir Homer, Montaigne, Shakespeare, Borges o Josep Pla, és --o hauria de ser-- un costum d’higiene cultural bàsica. Aquest llibre ho facilita

L’energia eòlica s’atura en sec a la frontera de la Jonquera

A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un sol molí d’energia eòlica o aerogenerador. Al Rosselló, de l’altre cantó immediat de la frontera estatal, la mateixa tramuntana alimenta el parc eòlic més gran de França, amb 19 aerogeneradors en activitat i 16 més en construcció, als municipis de Calce, Baixàs, Vilanova de la Ribera i Pesillà de la Ribera. De moment produeixen 96 megawatts, el 28% del consum elèctric del departament dels Pirineus Orientals. El conjunt de la regió del Llenguadoc-Rosselló compta amb 41 parcs i 204 aerogeneradors en funcionament des del 2009.  Per acabar d’arrodonir la paradoxa, l’Alt Empordà va ser

L’atracció viva de les escalinates, portin on portin

El cartell oficial del festival de cinema de Cannes acostuma a destacar pel disseny gràfic. L’edició d’enguany ha triat un fotograma de la pel.lícula de Jean-Luc Godard Le mépris, rodada el 1963 a l’espectacular Casa Malaparte de l’illa de Capri, en particular la monumental escalinata en forma de piràmide invertida que condueix al terrat solàrium, abocat a la infinita incògnita del mar Mediterrani, al somni de l’horitzó, al buit. Els dos protagonistes de la pel.lícula, Brigitte Bardot i Michel Piccoli, pujaran l’escalinata del palau del festival de Cannes a la

Què hi faran un centenar de tancs a Sant Climent Sescebes?

També publicat a Eldiario.es

La postura contrària de l’alcaldessa Ada Colau a la presència d’un estand de l’exèrcit com a opció d’estudis i carrera a l’últim Saló de l’Ensenyament va tornar a obrir la capsa dels trons dialèctics sobre el paper de les forces armades en el món d’avui. Per als uns, l’actual exèrcit professional s’ha convertit en una modèlica força de pau. Per a d’altres, el paper definitori i viscut de l’exèrcit no és tan fàcil de canviar i surt caríssim. El consistori barceloní va tornar a votar aquest 23 de març, amb l’oposició de PP i Ciutadans, contra les maniobres militars en curs al parc de Collserola. El debat va ser curt, però simultàniament l’exèrcit anunciava

De Pals a Fontclara: caminada pel paisatge capaç d’adreçar-se al cor i entrar-hi

Per celebrar el temps que té temps, hem sortit a caminar pels voltants lliures de l’estany de Pals, Sant Feliu de Boada i Fontclara, contents com si haguéssim rebut l’encàrrec de pintar el cel i ventilar les muses pàl.lides. Ho hem fet al trot curt dels cavalls vells, tot col.locant-nos al punt intermedi entre les harmonies de l’indret i la trivialitat del món que ens crema dintre amb la flameta de les fantasies, ja sigui a foc lent alguns dies o en turbulent borbolleig d’altres. El paisatge que cadascú sent com a propi és aquell que té capacitat d’adreçar-se al seu cor i d’entrar-hi. Recórre’l en solitari o bé en companyia canvia una part de la perspectiva. En la meva deficient opinió, l’amistat ajuda sempre a conviure amb la realitat i l’aire lliure és la música que

L’actual comtessa d’Empúries se soprendria al flamant museu de la vila comtal

Sempre li he trobat un tuf feudal una mica inflat a Castelló d’Empúries, potser perquè és una vila de 4.500 habitants amb catedral i comtes en exercici, tot i que també ho ha estat d’alcaldes socialistes com el flequer-pastisser Esteve Ripoll del 1983 al 1987. La meva vella impressió s’ha actualitzat radicalment aquests dies arran de la visita al flamant Museu d’Història Medieval de la Cúria-Presó, renovat el 2015, de la mà del seu director Jordi Canet. Intentar explicar al públic d’avui a través d’un equipament municipal el feudalisme medieval que va marcar l’indret (avui marcat més aviat pels 6.500 habitants d’Empuriabrava, la urbanització turística lacustre més gran d’Europa, que li pertanyen administrativament) s’ha traduït en un esforç que

L’última sorpresa de les pedres mil.lenàries de Sant Pere de Rodes

Aquests dies he tornat a recórrer amb amics la bellesa ciclòpia de Sant Pere de Rodes, un dels monestirs més antics i desconeguts de la vella Europa, creat a finals del segle IX a la cornisa muntanyosa abocada al Cap de Creus, a un cim panoràmic batut per la tramuntana. Va exercir de senyor feudal de tota la comarca durant segles com a centre de poder econòmic, polític i religiós. Els últims vuit monjos benedictins van abandonar-lo el 1798 i des d'aleshores es va veure lliurat a la depredació dels furtius o no tan furtius. Del 1972 al 1985 vivia al monestir el guarda Cinto Solanellas amb el seu ramat d’ovelles, sense cap mitjà d’intervenció. Substituïa en el càrrec l’anterior vigilant, Pere Pascual, literalment fulminat per un

Els bars amb música en viu no són una joia de baratillo

També publicat a Eldiario.es

Els bars amb actuacions musicals en viu són una estructura bàsica, indispensable a qualsevol ciutat mínimament dinàmica. Representen moltes vegades l’humus, el viver de la creativitat que es cou al subsòl dels grans escenaris. L’Ajuntament de Barcelona sembla voler dictar una certa treva en la llarga i tot sovint puntillosa batalla contra la manca de permisos amb què acostumen a viure aquests locals. És un bon moment per reivindicar amb claredat que un garatge amb una taulell per despatxar birres, quatre cadires incòmodes i uns altaveus que distorsionen el so com

Dijous fa 40 anys de la dictadura militar argentina, amb seqüel.les

Demà passat dijous s’escau el 40 aniversari de la dictadura militar argentina que va desgovernar el país del 1976 al 1983, promoguda pels Estats Units i l’oligarquia local. El règim militar va deixar un llegat especialment atroç: els 30.000 desapareguts, segrestats per forces parapolicials, torturats i assassinats, en molts casos sense ni rastre dels cossos. Conec a Barcelona alguns familiars d'aquells desapareguts. El núm. 2 de l’alcaldessa Ada Colau, Gerardo Pisarello, porta el mateix nom que el seu pare, segrestat al domicili familiar de Tucumán per un grup d’armats encaputxats el 24 de juny del 1975. El cos sense vida, deformat pels

Carles Flavià, del monòleg improvisat al diàleg argumentat

La majoria del públic recordarà segurament Carles Flavià pels seus càustics monòlegs improvisats a la televisió i al teatre, als quals desplegava una infinita facilitat de paraula sense guió previ, emparentada amb la del seu amic i a algunes èpoques representat Pepe Rubianes. L’espontaneïtat de Flavià era marca de la casa. Podia semblar que anava en detriment del raonament, de la mínima elaboració d’un planteig argumental. En canvi vaig tenir la sort d’assistir a repetits dinars a un reservat del restaurant barceloní la Camarga, on l’editorial tenia compte obert per a aquestes trobades, per tal de transcriure les converses

L’orgue de la tramuntana al castell de Quermançó continua esperant

Des de l'albada dels temps i la més primitiva flauta de canya de jonc, l'home ha fet música del vent. Salvador Dalí va expressar la idea aparentment surrealista de construir un monumental orgue accionat per la tramuntana al castell roquer de Quermançó, que s'alça ben visible a mig camí de la carretera entre Figueres i Llançà, al terme municipal de Vilajuïga. La idea, tècnicament viable, no era descabellada. El vent té el seu llenguatge, parla, xiula, remoreja, s’expressa i interpreta la seva música, que de vegades és l’única manera de mussitar algunes coses secretes i primordials. La petita fortalesa de Quermançó despunta

El conill a la rabiosa d’ahir, amb el punt sobrevivent de gràcia i alegria

Ahir vam anar a dinar amb amics per retrobar el llegendari conill a la rabiosa a un dels llocs més indicats per fer-ho, el restaurant Can Xifra de Cartellà, al bosc del municipi de Sant Gregori, en plena Vall de Llémena i només a 7 km de la ciutat de Girona. L’establiment encara compta a la cuina amb el toc de l’àvia Rossita Sureda com a segell de garantia i la foto adjunta és obra de Miquel Ruiz Avilés al moment precís dels fets. El conill d’ahir conservava el punt de gràcia i alegria d’un dels grans mites culinaris del bosc, guisat com una exquisidesa de les grans ocasions, un plat de festa encara que només fos estofat a la cassola amb quatre patates i dues fulles de llorer. Després va aparèixer la redundància del “conill de bosc”. Significa que la

El "xe" valencià i el "ché" argentí, germans desconeguts, inexplicats i vius

Les Facultats de Filologia expectoren cada any milers de graduats, però cap d'ells no ha estat capaç fins ara de desentrellar la filiació entre el xe valencià i el ché argentí, malgrat tenir usos idèntics com a exclamació col.loquial, una partícula lèxica onomatopeica i espontània que serveix per a tot, com un comodí, encara avui. Els filòlegs ho deuen considerar una qüestió menor, imagino. S’admet que l’origen etimològic de l’expressió és compartit, sense que s’hagi vist documentat amb una explicació consensuada. Els valencians són anomenats amb el gentilici dels

Ni Euroregió ni Eurodistricte ni res que s’hi assembli

També publicat a Eldiario.es

L’interrogant incorporat al títol "És possible l'Eurodistricte avui?" presagiava el balanç desolador de la jornada organitzada el 9 de març per la Fundació Catalunya Europa a l’Empordà i la Universitat de Girona al Museu de l’Exili de la Jonquera al voltant d’un projecte fallit i tanmateix crucial, un dels pocs plantejaments estratègics de la Generalitat de les últimes dècades. L'Euroregió Pirineus-Mediterrània va néixer sobre el paper el 29 d'octubre de 2004 com a plataforma de cooperació política entre les autoritats regionals o autonòmiques de Catalunya, Balears, Aragó, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus. El camí per

La funció de Plácido Domingo abans d’ahir a la Scala de Milà, sense apoteosi

Abans d’ahir dimecres vaig anar a la Scala de Milà a escoltar i veure Plácido Domingo a l’òpera I due Foscari, de Verdi, que fa un any havia interpretat al Liceu en versió concert. Vaig comprar les entrades de la Scala per Internet, vaig proposar-ho a un amic predisposat i ens hi vam plantar. Hauria volgut aconseguir localitats del loggione, l’últim pis dels entesos, però són les que s’acaben primer. De tots els ingredients de la vetllada, una de les meves expectatives era la reacció del públic, l’evolució del seu comportament al teatre d’òpera més acreditat del món. La Scala manté un flascó de les essències al loggione, els tifosi dels pisos alts que han coronat o bé rebentat tantes celebritats. El veredicte del loggione assenta càtedra, vist com a consciència crítica

Iniciatives admirables als micropobles, un exemple a Gaüses d’Amont

Ahir vaig anar a caminar camps a través entre Camallera i Gaüses amb la companya de pupitre a l’Escola de Periodisme, Carmina Vilaseca, tot aprofitant que em volia entrevistar sobre el meu llibre Elogi i refutació de la tramuntana per al número en preparació de la seva revista Empordaguia (a la foto la portada de l’últim). En realitat ens vam entrevistar mútuament. Ella em va fotografiar, jo no vaig aconseguir tampoc aquesta vegada una foto seva, perquè és una fotògrafa que procura no sortir a les fotos. La companya de pupitre a l’Escola de Periodisme es va acabar casant amb l’advocat i pintor Lluís Krauel. A mig criar els dos fills,

El nostre Flaubert ens escriu des de Perpinyà, llegiu-lo.

Fa temps que no llegia en versió original catalana un llibre tan mal engiponat i tan ben escrit. Potser es tracta d’un instant book d’encàrrec editorial, però això no treu que el talent literari hi vessa per les costures i es permet d’oferir entre línies autèntiques exquisideses, paràgrafs que desperten l’entusiasme, la relectura i la barretada. Parlo de la Guia sentimental de Perpinyà que acaba de publicar Joan Daniel Beszonoff. El llibre, muntat a base de capítols curtíssims, és exageradament desigual, però les perles que conté ho compensen tot. Avui és un fet admès que la correspondència de Gustave Flaubert amb les seves amistats i les seves amants, repetidament editada, supera moltes de les seves novel.les per la franquesa, l’espontaneïtat, el

Velocitat de la tramuntana i llei de la relativitat, sobretot a Portbou

Aquesta escarransida instal.lació de la foto, contemplada sobre el terreny, pot semblar irrisòria, trista, modestíssima i sense cap mena d’atractiu. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, el temple d’un oracle, un santuari civil, un punt de referència nacional. Hi he peregrinat amb el màxim interès, acompanyat pels millors especialistes. No m’hi he inclinat devotament perquè la seva funció és exactament la contrària: alçar-se ben dret i eixamplar el pit. Aquest anemòmetre, aixecat a deu metres de terra i 196 metres d’altitud, és el que registra i envia des d’un cim de Portbou les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. El dilluns d’aquesta setmana va tornar a registrar una tramuntana rècord de 159 km/h i ahir dimarts 145 km/h, tot i que a la plana del nucli urbà del municipi la velocitat del vent llegendari sigui inferior. L’estació meteorològica automàtica de Portbou, integrada a la xarxa del Servei Meteorològic de Catalunya, es troba situada des de l’any 1998 a la carena

Els grans incendis forestals s’apaguen ara, a l’hivern

També publicat a Eldiario.es

El juliol vinent farà trenta anys del gran incendi forestal a l’Albera fronterera (Alt Empordà), amb el balanç de quatre víctimes mortals d’un hidroavió francès que participava a les tasques d’extinció, estavellat a la muntanya de Requesens. Va arrasar 30.000 hectàrees, va convertir en cendra més del 50 % dels termes municipals de Rabós, Cantallops, Capmany, Sant Climent Sescebes, Biure, Vilamaniscle, Mollet de Peralada i Espolla. La declaració oficial de zona catastròfica no va arribar. Quines mesures de prevenció s’han adoptat des d’aleshores? Quina gestió forestal s’ha dut a terme? Aquell any 1986 van cremar a Catalunya 68.506 hectàrees, sobretot als incendis de Montserrat i l’Empordà. El 1994 encara més superfície: 76.625 hectàrees al Montseny, al Bages i al Berguedà. El 1998, 23.800 hectàrees al Solsonès. L’agost del

Una visita incòmoda al nou memorial de l’exili republicà del 1939 a Ribesaltes

Ahir dissabte, en un acte de desobediència a la recomanació indiscriminada del director general de Protecció Civil de quedar-se a casa per por de la neu, ens vam acostar per l’autopista amb una colla d’amics a visitar el nou memorial de l’exili obert al camp militar francès de Ribesaltes, al nord de Perpinyà, a la plana de la Salanca que actua de piemont de les grises Corberes narboneses. Feia sens dubte un dia de cel embetumat, plomís, desafiant, però transitable, sense ni un borrall de neu en tot aquest trajecte. Al camp de Rivesaltes vaig confirmar la sensació incòmoda que em provoca la iniciativa d’obrir aquest centre expositiu, i no pas pels motius oficials ni pel magnífic disseny de les instal.lacions. El govern francès ha trigat 75 anys

A favor de l’ús regenerador de la dinamita

També publicat a Eldiario.es

El Tribunal Suprem acaba de confirmar que el gran hotel de l’Algarrobico a Carboneras (Almeria) va ser aixecat en una àrea no urbanitzable i podrà de ser demolit, dintre d’una llarga batalla legal que va paralitzar-ne les obres fa deu anys. El mastodòntic edifici inacabat s’ha convertit en símbol de moltes altres reparacions pendents dels excessos urbanístics, al litoral i no només al litoral. A Catalunya, el programa Life de la Comissió Europea ha atorgat una subvenció de 2 milions d’euros per la desurbanització del passeig

Acaben de repintar el campanar d’Espolla i ara sembla que glateix

Des de la carretera que hi porta, el poble d’Espolla (Alt Empordà) apareix clarament retallat contra el teló de fons de la serra de l’Albera, com en una postal afortunada. Del perfil del poble en sobresurt, lògicament, el campanar alt i vistent. El teló de fons de la muntanya fosca i la cúpula rosada li donen des de certs angles d’observació un aspecte fàl.lic, al qual alguns hi sumen el topònim mateix del municipi. A d’altres no se’ls acudiria trobar-li o confessar aquest aspecte, això també és cert. Sigui com sigui, el revestiment extern del campanar d’Espolla muta de tonalitat amb el pas abrasiu del temps, tendeix a agrisar-se. De tant en tant el repinten, com acaben de fer ara a càrrec pressupost del Bisbat de Girona i d’un

El forat buit de l’orgue i de la música del cel

Els assistents als concerts de la sala simfònica de l’Auditori barceloní observem al fons de l’escenari, des de la seva inauguració l’any 1999, una cavitat de grans proporcions buida. És l’espai reservat als tubs de l’orgue que no s’ha construït mai per qüestions pressupostàries, a diferència del paper atorgat a aquest rei dels instruments a qualsevol altre sala de concerts de música clàssica. És una absència reveladora de l’equivocat paper declinant concedit a la grandesa d’un instrument de geologia montuosa que en altres èpoques havia jugat un paper central en la composició i l’execució de la música del cel, a l’ímpetu fabulós de

Les campanes de Cantallops sonen més fort que abans, em pregunto per què

L’altre dia passejava pels carrers del poble de Cantallops (Alt Empordà) i em va semblar que les campanes de l’església ressonaven entre les façanes de les cases amb una sonoritat més estentòria que abans. Em va estranyar i li vaig buscar una explicació. De cop hi vaig caure: ha plegat l’última botiga del poble, la Fina de Can Salellas ha penjat el davantal i s’ha jubilat. El buit que ha deixat ressona. Havia subministrat durant cent anys els queviures bàsics als 300 habitants i als visitants de les segones residències. Cantallops és

Tot el que gravitava ahir dissabte al voltant de la plaça Major de Lladó

Ahir vaig esmorzar de forquilla amb total satisfacció al restaurant Carles Antoner de la plaça Major de Lladó. A la sortida del municipi, Josep M. Dacosta em va voler fer aquesta foto provatòria amb el Puig dels Tretzevents en primer terme i el Canigó com a esplendorós teló de fons patriarcal --o matriarcal, no ho sé-- de l’esmorzar, de la caminada posterior i del país en general. La plaça Major del petit poble de Lladó, a catorze quilòmetres de Figueres en direcció a Olot, és l’epicentre d’una colla de coses. Desplega vuit monumentals plàtans centenaris i orgullosos (fins fa vint anys eren nou), els quals procuren una de les ombres més distingides de la comarca a l’estiu i una de les abraçades més acollidores per a les nostres caminades sabatines al ressol càlid de

Trencar una llança i el que calgui a favor d’aprendre francès

També publicat a Eldiario.es

S'acaba de posar a la venda als quioscos un curs multimèdia de francès en vint fascicles setmanals. Potser indica que la caiguda en picat del coneixement del francès al nostre país ha tocat fons i es comença a entendre la contradicció d’ignorar la llengua del veí geogràfic i primer client econòmic. El lideratge de l’anglès tampoc no ha garantit un domini gaire brillant de l’idioma imprescindible, i no per això excloent. La conselleria d’Ensenyament de la Generalitat reconeix que el 23,7 % dels alumnes que acaben l’ESO a Catalunya no assoleixen les competències mínimes previstes en anglès i que aquest percentatge puja

La incòmoda lliçó d’un rètol metàl.lic al fronterer Coll de Banyuls

L’actual carretera que tramunta el Coll de Banyuls no ofereix només des l’accessible cim fronterer l’espectacle dels dos vessants del Pirineu mediterrani units en un sol cop d’ull meravellat: l’horitzó del golf de Roses per un cantó i del mar de Banyuls per l’altre. Ofereix també una altra visió més interrogant, fins i tot més incòmoda. El vessant rossellonès de la vall es veu cal.ligrafiat pel parcel.lari minifundista de les vinyes, repartides en centenars de retalls. En canvi el vessant empordanès és una extensió infinita de matollar improductiu. Es troba senyalitzat, sobre la ratlla mateixa de la frontera, per un rètol metàl.lic que avisa: “Mas Pils. Finca Nouvilas. Propietat privada”. El Mas Pils es troba en runes, la finca no s’aprecia enlloc, l’esterilitat d’una determinada

Les entrades a l’estadi del Barça valen un ull de la cara

També publicat a Eldiario.es

El dissabte 6 de febrer d’enguany 10.000 seguidors del Liverpool –els que no caminaran mai sols, com proclama el seu himne "You'll never walk alone"-- es van aixecar del seient i van abandonar l’estadi d’Anfield al minut 77 del partit de la Premier League contra el Sunderland per protestar contra l’augment del preu de les entrades de tribuna fins a 77 lliures (98 €). El seu equip anava guanyant 2 a 0 en aquell moment i va acabar empatant. La protesta va costar dos punts

A Sant Climent Sescebes encara hi xiulen les bales

El 1946 l’exèrcit va comprar els primers terrenys per als campaments de maniobres al municipi empordanès de Sant Climent Sescebes, prop de la frontera francesa. El 1964 va ampliar la compra fins a 15 km2, el 62 % del terme municipal. El campament es va convertir en Centre d’Instrucció de Reclutes (CIR) núm. 9, amb una rotació de 3.000 joves quintos del servei militar obligatori per períodes de tres mesos. Sant Climent Sescebes es va abocar al “negoci dels soldats”: lloguer d’habitacions, fondes, bars, botigues, sala de cinema. Per contra l’exèrcit no pagava impostos municipals i el “poble dels militars” resultava poc atractiu per al turisme de segones residències, tan generalitzat als pobles veïns. El CIR va plegar l’any 1986, la “mili” va deixar

Solemnitat del tros de vinya heretat per l'amic al poble de Venus

Michel Goday ha viscut llargs anys a París i Barcelona, però al moment de la jubilació ha decidit tornar al poble natal de Portvendres amb la dona i les filles per ocupar-se del tros de vinya d’un terç d’hectàrea i 2.600 ceps heretat del pare. Ahir vaig anar a visitar-los --ell, la família i la vinya--, perquè un amic i un tros de vinya a Portvendres mereixen sempre la visita. La parcel.la es troba a la vall de Pintes, sota el Fort de Sant Elm, ja en territori municipal de Cotlliure. El tresor és concretament aquí. Michel diu que no és necessari brandar les arrels familiars com si fossin una bandera, però que li agrada aquest tros de món perquè de petit se'n va empeltar i n’hi ha quedat l’olor, i perquè aquí sap què hi ha sota de cada pedra. Ja té els permisos administratius per

El punt que no va quedar prou clar a l’entrega dels premis Goya

També publicat a Eldiario.es

Mentre feia zapping al voltant de la retransmissió dels premis Goya no podia deixar de pensar en un punt bàsic i escruixidor. El cinema espanyol té actualment un 19% de quota de mercat a les pantalles del país (17,8 milions d’entrades venudes el 2015) i el cinema francès un 46% a les del país veí (amb 206 milions d’entrades venudes el mateix any per les pel.lícules nacionals). La diferència és tremenda i es deu a la política cultural de cadascun dels dos governs. La política d’Estat en matèria cultural va ser impulsada pel general De Gaulle, amb un Ministeri de la Cultura confiat a l’escriptor André Malraux, que es va mantenir al càrrec durant

L'enhorabona a la pel.lícula de l'any: "Truman"

El 31 d'octubre publicava en aquest blog el següent article, que celebro repetir: 

Vaig assistir a la presentació de la pel.lícula Truman, del director Cesc Gay, que s’estrena aquest cap de setmana, i vaig sortir de la sala fascinat per diversos motius sumats. Alguns els podia preveure, altres no gens. L’exhibició actoral dels protagonistes Ricardo Darín i Javier Cámara forma part dels primers, per la brillant trajectòria anterior i perquè han rebut el premi ex aequo al millor actor a l’últim Festival de Sant Sebastià. També donava per descomptada la progressió de la carrera artística del director Cesc Gay des dels seus primers films Krampack, En la ciudad o Una pistola en cada mano, afavorit per una envejable estabilitat dels mitjans de producció de la seva obra. El duet de guionistes que el director forma des de sempre amb Tomàs Aragay ha donat proves sobrades de talent. Podia intuir que el paper d’un gos bulldog com

Un canvi en la mirada creuada amb els sense sostre del meu barri

El portal de casa meva inclou una entrada de pàrquing de veïns que deixa una franja d’espai lateral lliure. A aquesta exigua franja sota cobert s’hi instal.laven anys enrere successius sense sostre, que hi dormien cada dia damunt de cartrons, parapetats amb les seves escasses pertinences. Alguns eren més resignats, altres més tocats pel desequilibri o la còlera. No demanaven res, més enllà del que la seva sola presència demanava a crits. Creuàvem la mirada, d’esquitllentes, més d’una vegada cada dia. De cop el sense sostre resident a l’entrada del pàrquing de casa s’evaporava i al cap de poc l’espai era ocupat per un altre. Ara fa temps que

La persistent mania de treure a passejar les mòmies, enteres o a trossets

De petit els hermanos del meu col.legi religiós em va fer anar a besar l’urna del braç incorrupte de Santa Teresa, que es passejava per les esglésies del país en una mena de gira expiatòria del franquisme. El reliquiari de vidre òpal, en forma de gran lletra “V”, deixava entreveure alguna cosa informe, resseca i momificada que havíem d’adorar. Vaig quedar curat per sempre més de l’interès pels reliquiaris i les mòmies, ja siguin senceres o a trossets. Des d’aleshores observo, emperò, que la meva actitud no és gaire compartida per la religiositat popular i que aquesta mena de restes santificades continuen gaudint d’un predicament

Una línia de metro nova no només per al Mobile World Congress

També publicat a Eldiario.es

El nou tram de la Línia 9 del metro barceloní entre Zona Universitària i l’aeroport s’obrirà al públic aquest mes de febrer, pocs dies abans de l’edició anual de World Mobile Congress. És probable que sense la celebració d’aquest concorregut i influent congrés la inauguració de la línia de metro pendent s’hauria ajornat encara més. Tot i així el nou tram en servei no és només el del Mobile World Congress, la Fira Gran Via, el parc logístic de la Zona Franca, Mercabarna, el polígon Mas Blau i l’aeroport. De les quinze noves estacions, cinc es troben

La part immaterial i l’altra d’un "asado" argentí en viu

Fa temps em van ensenyar, sobre el terreny, que un asado argentí no és exactament el mateix que una barbacoa ni una costellada. No és ni tan sols només un àpat. He pogut confirmar amb reiteració aquell ensenyament, per exemple ahir diumenge a casa d’Horacio i Isabel, amb Rodolfo al “piano” de la graella. Un asado argentí és, primer de tot, un ritual de trobada entre amics. Conté una part immaterial que li dóna atmosfera i sentit, un tracte fàustic entre la solidesa de principis i la feblesa de la carn, un reflex de la vida i la seva celebració. Un asado és, fonamentalment, una qüestió sentimental. Hi ha bons restaurants especialitzats, però menjar un asado a un restaurant, per més amabilitat i qualitat que hi posi l’establiment, no