Els vaticanòlegs sempre tenen tema per fregar-se les mans

L’arquebisbe jesuïta mallorquí Luis Ladaria Ferrer acaba de ser nomenat al Vaticà prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. L’endemà el diari italià La Reppublica ja li recordava en portada que es troba implicat en un cas d’encobriment d’un capellà pederasta condemnat per la justícia. El diari reproduïa el document signat el 2012 per Ladaria en el qual instava el superior de la comunitat del capellà implicat a no divulgar el motiu de la seva suspensió, “per no escandalitzar els fidels”. Els diaris italians practiquen amb fervor la informació sobre temes del Vaticà perquè el gènere de la vaticanologia gaudeix d’un ampli interès entre els

Contemplació de la puresa de to de l’illot d’Es Cucucuruc a Cadaqués

Un illot minúscul adquireix a la badia de Cadaqués la importància de les coses modestes i alhora crucials. El cònic escull d’es Cucurucuc s’ha convertit en anagrama del municipi, un senyal d’identitat dels cadaquesencs. Tal com diu amb orgull la vella dita local: “Qui no ha vist es Cucurucuc ni sa platja Confitera ni sa nena d’en Clapés, no ha vist res de Cadaqués”. Contemplar es Cucurucuc des de la riba em procura cada vegada una sensació física de retrobada amb la bellesa, dintre de la qual hi caben l’harmonia i també el caos. Em desperta un impuls de tendresa, m’allunya de la indiferència, em recorda aquella absència de neguits que els vells grecs anomenaven ataràxia. Poso en remull al voltant de la silueta des Cucurucuc algunes idees perquè es

Ahir vam fer reviure Astor Piazzolla al saló de casa, entre amics

Aquest dimarts 4 de juliol es compleixen 25 anys de la mort del compositor Astor Piazzolla i el vam voler recordar ahir a casa amb un dinar de bandoneons. Vam muntar un asado i a la sobretaula vam escoltar la seva música viva, en viu. Com que les nostres normes no són d’estricta observança, al costat de temes de lluïment de Piazzolla com el preludi de "The Rough Dancer and The Cyclical Night", "Decarísimo", "Jacinto Chiclana", "Revirado" o "Chiquilín de Bachín", s’hi va colar algun preludi de J.S. Bach i la "Milonga que peinas canas", que només en aparença no hi tenen res a veure. La música d’Astor Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina moderna ha donat al món i és bo recordar-ho amb qualsevol ocasió. Va ser una

Trist balanç del gran parc urbà a la muntanya barcelonina de Monjuïc

Va costar una millonada, dintre dels pressupostos olímpics del 1992, restaurar la imitació de cartó-pedra del monestir de l’Escorial construïda a Montjuïc arran de l’Exposició Universal del 1929 que alberga des del 1934 el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Potser hauria estat més assenyat construir un edifici nou, però els arquitectes amb poder de decisió van al.legar que la baluerna ja forma part de l’sky-line de la ciutat i que calia potenciar els usos ciutadans de la muntanya de Montjuïc. Aquella decisió continua avui ranquejant ostensiblement, sobretot per l’oposició frontal de la Generalitat pujoliana a fer arribar el metro a la muntanya. El gran parc urbà de Montjuïc continua a les beceroles, i sense metro. El MNAC rehabilitat ha patit

La Carmen de Bizet vol conservar la casa idíl.lica a Bougival

El món una mica mitòman de l’òpera s’acaba de mobilitzar per salvar la casa del compositor Georges Bizet a Bougival, idíl.lica localitat d'estiueig als afores parisencs banyats pel Sena, immortalitzada pels pintors impressionistes. El compositor va escriure-hi la cèlebre òpera Carmen i va morir-hi tres mesos després del fiasco de l’estrena a París, el 1875, als 36 anys. L’actual campanya de finançament participatiu vol comprar el xalet i convertir-lo en l’Espai Carmen d’un Centre Europeu de la Música. Aquesta òpera sobre la fogosa cigarrera sevillana és avui una de les més representades de totes arreu del món, conjuntament amb Aida i La traviata. També és una de les mostres més representatives del gènere francès de

La mort del noble Vehí i la vida del músic Bastons, ahir a Palafrugell

Ahir el diari portava l’esquela de Josep M. de Vehí Gatius, traspassat a Palafrugell als 88 anys, hereu del fortificat i restaurat mas Borrrull o castell de Santa Margarida que despunta a la sortida de la vila en direcció a Llafranc i Calella. A l’esquela figurava sota del nom la condició de Cavaller del Reial Estament Militar del Principat de Girona. Formava part de la noblesa per herència i el recordo vivament com a pagès per vocació i per hobby. Quan em desplaçava cada dia entre Palafrugell i Calella, solia deixar de costat l’autovia estrenada el 1967 i agafava “sa carretera veia”. Després del primer trencant d’Ermedàs, “sa carretera veia” descriu un revolt tancat que rodeja la propietat del Mas Borrull. A la sortida del revolt trobava quasi sempre

Al far de Sant Sebastià encara hi caben més coses, com a l’eternitat

L’Ajuntament de Palafrugell acaba de destinar un pressupost de 93.000€ a obrir el nou Espai Sant Sebastià, un petit centre de descoberta del patrimoni i el paisatge d'aquesta muntanya litoral tan estimada, amb el far, l’ermita i l’hostatgeria al seu cim panoràmic. El consistori ha fet santament. Sant Sebastià de la Guarda és el rovell de l’ou de la contrada per múltiples raons superposades. Avui tot plegat es troba dominat pel turisme, però l’indret suma un poblat iber del segle VII aC excavat i exposat al públic, una ermita amb torre de guaita del segle XV, una hostatgeria del segle XVIII convertida en hotel de luxe de 9 habitacions i el far més

Quan defensar la bellesa causa polèmica, les bruixes es pentinen

L’única vegada que m’han cridat l’atenció al diari on col.laboro va ser arran de les reaccions femenines contra un article meu sobre l’ús que fa de la bellesa física a l’escenari la reconeguda violinista Anne-Sophie Mutter. Deia que la gran intèrpret alemanya és guapa i sempre ha tingut interès a posar-ho de relleu als concerts. El fet ha presidit la seva carrera, conjuntament amb el so que sap extreure dels dos Stradivarius que posseeix. Ja era guapa i dotada als 14 anys, quan Herbert Von Karajan i la Deutsche Gramophone --que venia a ser el mateix-- la van fitxar per convertir-la en estrella mundial. “Els vestits que em poso per sortir a

El nou museu de Perpinyà treu rendiment de les tres estades de Picasso

El Museu d’Art de Perpinyà inaugurava ahir amb gran aparat oficial la seva renovació, per compensar llargs anys de llangor de l’establiment. Ho fa amb una exposició temporal dedicada a les estades de Picasso a Perpinyà, del 1953 al 1955, sempre al cèntric palauet dels amics Paule et Jacques de Lazerme, al carrer de l’Angel núm. 16. A partir del 1979 aquesta casa es convertiria en museu municipal Jacint Rigau, amb el nom del pintor que va néixer entre les seves parets el 1659. Un cop traslladat a París, va optar per anomenar-se Hyacinthe Rigaud en convertir-se en retratista de la cort de Lluís XIV i de Lluís XV, en pintor oficial de Versalles. A l’època de les tres estades de Picasso, a la planta baixa hi tenia botiga oberta el fotògraf Raymond Fabre, el qual va poder retratar-lo amb deteniment, tant a l’estudi com pel carrer. La seva foto de Picasso cofat amb barretina, feta a Perpinyà el 1954, va ser subhastada per 24.000€ el maig del 2016 a la galeria vienesa Westlicht.  Picasso, resident a París, ja havia estiuejat a la vila veïna

Els blaus renaixentistes de Fra Angelico en la lluminositat solar d’aquests dies

La lluminositat solar d’aquests dies em fa pensar amb insistència en la pintura de Fra Angelico, els blaus de lapislàtzuli que aplicava al cel d’alguns quadres i als mantells més destacats de la Verge a les diferents Anunciacions que va pintar. El seu gran retaule de l’Anunciació que es troba al museu del Prado és sens dubte més elaborat que el fresc de proporcions similars sobre el mateix tema pictòric que es contempla al convent de Sant Marc de Florència. Però l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga imbatible. Es troba al mateix lloc per al qual va ser pintat al voltant del 1440, el tram de passadís estratègicament

El noble art de caminar i el centenari de H.D. Thoreau

Sortir a caminar també pot constituir una manera de mirar endintre, tal com recorda Toni Montesinos a la seva recent biografia sobre Henry David Thoreau titulada El triunfo de los principios. Cómo vivir con Thoreau. L’anarquista i filòsof estatunidenc va ser un precursor de l’ecologisme polític enfront de la idea de progrés inculcada per industrialització, amb llibres com Caminar i Walden o la vida als boscos. El 12 de juliol vinent s’escau el centenari de la seva naixença i es multipliquen les reedicions. S’han publicat llibres de tota mena sobre el noble art de caminar, des del clàssic de Thoreau fins el més recent Caminar per ser feliç, de Lluís Garrofé i Josep R. Ribé. Qualsevol activitat és susceptible de ser escrita, com a succedani evocatiu de

Pep Guardiola també ens ensenya l’origen de l’Univers, en menys d'un minut

El futbolista Pep Guardiola sap una mica de tot. Acaba de protagonitzar un espot televisiu de la cervesa mexicana Tecate en el qual actua de professor dalt d’un estrada i diu: “Hi ha moltes teories sobre l’origen de l’Univers. La més encertada és que el big bang, la gran explosió, el gran esclat, va ser una simple i meravellosa puntada de peu inicial, una puntada de peu que va desencadenar la vida”. Ell es refereix al futbol, naturalment, però no va tan desencaminat pel que fa al procés, a la gestació del món. Els cosmòlegs creuen que l’origen de tot plegat es troba en el big bang, la

Nostàlgia de la gelera i de la vaca al peu del Canigó

Quan arriba l’estiu m’agradava pujar amb el jeep de lloguer col.lectiu del municipi de Vernet fins el refugi de Cortalets, situat a 2.150 metres d’altitud sota el pic del Canigó, pel plaer de tocar la neu de la gelera en plena canícula. Ara la majoria de geleres pirinenques de neu perenne es fonen a l’estiu per culpa de l’escalfament global. L’espai que ocupaven apareix com un simple rostoll i per algun motiu sento cada any la seva nostàlgia. El refugi de Cortalets és el final del trajecte motoritzat, un punt a partir del qual cal pujar a peu durant una horeta o dues l’últim desnivell de 634 metres per arribar al cim del Canigó. Cadascun d’aquells

Els humans som micos africans guarnits, dubtosament evolucionats

La noció de “prehistòric”, “primitiu” o bé “civilitzat” és molt relativa. La definició depèn de la mentalitat de cada època. Creure que els humans som la raça més desenvolupada pel fet d’haver dominat les altres resulta molt dubtós. L’home no deriva dels micos, és un mico. L’Homo sapiens es va diferenciar dels altres micos per la capacitat exclusiva de parlar, construir frases i ajuntar-les per expressar idees. Els altres simis (goril·les, ximpanzés) tenen memòria, poden aprendre uns centenars de paraules, però no confegir frases noves. Alguns ocells posseeixen cinquanta cants diferents i cadascun d’aquests cants expressa un sentit, una informació, però no saben combinar-los. Tenen llenguatge, però no tenen gramàtica. Els científics

Avui parlem d’amor, com ho poden fer els cecs o els visionaris

Ningú no sap ben bé què diantre és l’amor, però tothom intueix que sense això la vida és d’un gris asfàltic molt pronunciat. Quan a la pel.lícula El nom de la rosa el jove novici Adso de Melk li pregunta al seu mestre franciscà i antic inquisidor fra Guillem de Baskerville, encarnat per Sean Connery, si la vida no seria molt més tranquil.la en cas que Déu no hagués inventat l’amor, Baskerville li contesta: “Sí… quanto tranquilla, quanto noiosa!”. És clar, naixem necessitats. La vida és intercanvi, diàleg, suma. Sens dubte, ningú no pot donar tot el que li falta a un altre si aquest si no sap trobar-ho en ell mateix. Però una part del que li falta, sí. La primera persona que cal complaure és un mateix, no buscar només a fora. L’amor existeix des del moment que una cèl.lula va

El mar no sempre es deixa escriure, de vegades no vol

Les estadístiques indiquen que Catalunya té 300 dies de sol per any i Holanda en té 80. El sol procura aquí sessions gratuïtes de fototeràpia. Diuen que el mal temps de Boston ajuda els científics a investigar. Diguin el que diguin, no es viu igual un dia assolellat que un dia ennuvolat o plujós, quan el cel es fa el pipí a sobre. Tot és relatiu, les clemències i les inclemències. La part de qualitat de vida que proporciona el confort climàtic natural no es paga amb diners. No depèn només del clima, això també és cert. A l’interior dels habitatges desafavorits dels països temperats s’hi pot passar molt fred a l’hivern i, en canvi, als dels països gèlids benestants viure-hi en mànigues de camisa. També ho tinc comprovat. El clima no és aliè al fet que

Ahir vam travessar l’Ebre sense motor, com una litúrgia pagana

Ahir vaig anar amb amics a satisfer la il.lusió de col.locar el cotxe damunt del vell pas de barca de Miravet i travessar lentament l’Ebre. Potser alguns ho consideren un espectacle residual, atàvic, d’una altra època. A mi fer-ho al costat de l’actual barquer Vicent Benaiges (a la foto) em sembla un dels més grans espectacles del món al meu abast. Dels tres passos de barca que subsisteixen al tram català de l'Ebre, el de Miravet és l’únic de fusta i sense motor, construït sobre dos llaguts i accionat només amb l’ajuda del corrent fluvial (va estar fora de servei per restauració del novembre del 2014 al juliol del 2016). En canvi el de Flix és de tracció elèctrica i el de Garcia combina el corrent natural amb un motor alimentat per plaques d’energia

La Guerra dels Sis Dies, cruel aniversari sense espelmes

També publicat a Eldiario.es

Aquesta setmana s’escau el cinquantenari de la Guerra dels Sis Dies entre Israel i els països àrabs veïns. La victòria israeliana va significar l’ocupació per la força de noves terres palestines a Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est, després de les que ja ocupades al moment de la fundació d’Israel el 1948. L’ONU ha reclamat en infinites resolucions la creació de dos estats en aquell territori. Els palestins, fins i tot el moviment radical Hamàs, ho accepta. Els israelians, no. Dels 8,7 milions d’habitants d’Israel, el 77% de la població jueva jove es reconeix

Bruges també va ser grisa i negra, fa temps

La novel.la del belga Georges Rodenbach Bruges la morta va influir massa en altres escriptors simbolistes i decadentistes, per exemple els autors catalans de començaments del segle XX addictes al clixé de la "Girona grisa i negra". La novel.la va servir de base més endavant a l'inquietant film d’Alfred Hitchcock La dona que va viure dos cops. Avui a Bruges no hi queda ni rastre d'aquell esperit obscur. La ciutat s'ha convertit en un exemple de restauració de nuclis urbans medievals. Havia estat una capital europea, un centre del comerç hanseàtic i de la irradiació cultural que aquesta prosperitat permetia. L'humanista valencià Joan Lluís

Seduït per una paraula caçada al vol, per exemple “mitigar”

De vegades quedo embadocat davant d’una paraula amb la qual topo per casualitat. Em provoca una reacció de tendresa alfabètica i el desig de memoritzar-la, però sobretot la fascinació inesperada d’un instant revelador. Avui m’ha passat amb la paraula “mitigar”, l’infinitiu del verb corresponent. No té res de particular, però m’ha semblat afortunada, eufònica, digna de ser utilitzada amb més freqüència. “Mitigar” està ben trobat, expressa una idea atractiva. És clar, les aplicacions de la paraula poden ser variades, divergents, opinables, fins i tot contraposades. Però ara no es tracta d’analitzar-la, simplement assaborir-la. És probable que en aquesta fascinació sobtada davant d’una paraula hi intervinguin connexions del subconscient de cadascú, la relació amb

El mar engolirà les Voltes de Calella de Palafrugell i Donald Trump aplaudirà

Donald Trump ha decidit abandonar els acords internacionals signats contra el canvi climàtic. El president nord-americà i altres carcamals interessats consideren que són fantasies d’ecologistes les conseqüències catastròfiques de l’efecte hivernacle degudes als gasos emesos per l’ús massiu de combustibles fòssils (petroli i carbó), si no es redueixen amb mesures que ja es troben perfectament estudiades, fins i tot aprovades i no respectades. Una de les conseqüències previstes és la pujada del nivell del mar, provocada per l’augment de la temperatura mitjana. Negarà franges costaneres actualment habitades per 280 milions de persones, per exemple a grans ciutats com Xangai, Nova York, Sidney, Bombai i Hong Kong, a

El poeta Bertolucci escoltat a Parma en veu baixa, quasi a cau d’orella

Una amiga de Parma em va portar en algunes ocasions amb el seu cotxe fins els afores per sopar a l’osteria amb jardí I Tri Siochètt. Jo li ho havia demanat, per poder contemplar amb un cert deteniment el tramonto, la posta de sol, al paisatge de l’estimat poeta Attilio Bertolucci i també, si ella s’hi prestava, perquè me’n recités algun fragment amb l’accent italià de la Parma afrancesada que encara avui arrotonda le erre. El poderós riu Po ha modelat, ha compactat, ha construït materialment l’extensa pianura padana, la gran regió minifundista de gras regadiu, dintre de la qual es troba la bassa parmense, el paisatge retratat a la pel.lícula “Novecento” pel fill del poeta Attilio Bertolucci, el cineasta Bernardo Bertolucci. Però a mi m’interessava

La llegenda viva de Grace Jones es reencarna demà a Barcelona

No formo part de la indescriptible multitud que assisteix cada any al festival barceloní Primavera Sound com a una litúrgia massiva, però em deixaria arrossegar demà dissabte al concert al Parc del Fòrum (les entrades, totes a 80 €, es troben esgotades) que oferirà la model jamaicana negra, cantant i actriu Grace Jones, reina de la música disco i d’unes quantes coses més, ara que confessa acostar-se molt a la condició de septuagenària. Fa dos anys ja vaig celebrar que es reeditessin, sota el títol “Disco”, els seus àlbums publicats entre 1977 i 1979. La reedició feia justícia a una carrera vocal massa sovint eclipsada pels aspectes

Elogi breu i contingut d’un dia gris com el d’aquest matí

El dia gris d’avui al matí em fa pensar que aquest color té mala reputació per alguna raó infundada. La grisor s’utilitza com a sinònim de monotonia, indefinició, mediocritat. Com si aquest to de la gamma cromàtica equivalgués al blanc brut, al mig dol, un to apesarat, sord, àton, macilent, desesmat, lívid, plomís, fred, refractari i tosc. Tot això és un error vulgar. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. Representa un dels colors de més plenitud, el dels matisos més subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris significa un art major. Del gris perla quasi translúcid i l’exquisit gris platejat fins el gris blavós, el xarolat, el marengo, el cendrós, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic i lluent de l’estany... És el color majestuós de les oliveres i de la ciutat de París. Amb això està tot dit i

La Costa Brava té un templet a flor d’aigua, ahir hi vaig levitar

La Costa Brava té molts punts privilegiats, coneguts o amagats, massius o particulars. Però de templet a flor d’aigua només en té un. Ahir vaig tornar-hi amb amics, per col.locar-me sota la seva ombra amb una vella i commoguda devoció laica. El templet és una figura arquitectònica definida, no s’ha de confondre amb una glorieta o una lògia. El motllo insuperat del templet el va construir l’arquitecte renaixentista Bramante a San Pietro in Montorio, al turó romà de Janícul. Des d’allí, recalcat a la barana panoràmica, Stendhal escrivia al primer paràgraf de la seva obra Vie de Henry Brulard: “Avui al matí, 16 d’octubre del 1832, em trobava a San Pietro in Montorio, al Janícul de Roma. Lluïa un sol magnífic, un lleuger vent de xaloc quasi insensible feia

Es parla molt poc del que està passant a Grècia

També publicat a Eldiario.es

L’escassa atenció mediàtica a l’ofec econòmic que la Unió Europea i els organismes financers internacionals imposen a Grècia és una peça més del pla de càstig contra un petit país del sud que va gosar desviar-se del recte camí del liberalisme. El silenci habitual sobre el patiment infligit a la població grega per l’operació de rescat financer en curs s’ha convertit en una penalitat afegida. La duresa del pla d’austeritat de la cancellera Merkel imposat al conjunt de països de la Unió Europea, de la qual Grècia forma part des del 1981, cinc anys

Divagacions de sala d’espera d’aeroport sobre la bellesa

Assegut a la sala de l’aeroport amb un col.lega de viatge, mirem passar la gent durant les hores lentes d’espera. Avorrits a la butaca, divaguem sobre la bellesa, aplicada a les dones que veiem desfilar. Amb els ulls mig clucs, ens sembla entreveure que algunes transporten damunt del seu pas cadenciós autèntiques Venus, enriquides amb el buf de la matèria viva que sempre mancarà a les millors estàtues. Concloem que la realitat, entre moltes altres manifestacions contradictòries seves, ofereix de vegades imatges més evocadores que les obres exposades als museus. El meu col.lega intenta reprimir l’entusiasme amb un escepticisme fatigat. Li al.lego que l’excepcionalitat admet imperfeccions, fins i tot les recomana com a

Avui fa 25 anys de l'inici del “Sí que es pot!” contra la màfia

Aquesta foto l’he feta a Pisa (Toscana), lluny de Palerm (Sicília). Avui s’escau el 25 aniversari de l’assassinat a la capital siciliana a mans de la màfia del jutge Paolo Borsellino. El seu adjunt, el jutge Giovanni Falcone, a l’esquerra de la foto, va ser abatut a la mateixa ciutat i pels mateixos autors 57 dies més tard. Eren els dos magistrats que dirigien la investigació contra la màfia, després de la detenció dels primers penedits. Borsellino i Falcone no van ser, ni de lluny, els primers ni els últims assassinats de la Cosa Nostra, la Camorra o la Ndrangheta. Però van marcar un tombant, es van convertir en un símbol encara avui molt present a Itàlia de revolta contra les màfies --les grosses i les petites--, l’inici d’una mena de “Sí que es pot!” enfront de les

La figura del coronel Frederic Escofet reapareix en una novel.la d’amor

La jove periodista madrilenya Sonsoles Ónega acaba de guanyar el premi de novel.la Fernando Lara, d’editorial Planeta, amb una història d'amor basada en la vida real del coronel Frederic Escofet i la seva segona dona Carmen Trilla Cabeza (a la foto). Ambientada en la Guerra Civil, la novel.la retrata una dona lliure que s’atreveix a divorciar-se i abandonar els fills per seguir el seu estimat cap a l’exili a Bèlgica, on trobarà la mort en un bombardeig alemany. La novel.la Después del amor todo son palabras es publicarà a finals d’aquest mes de juny. Des del primer dia em va agradar el projecte de Sonsoles Ónega. Li vaig proporcionar tota la

Algunes tardes el sol encén la Punta d’es Plom, a la clova de Sa Tuna

Algunes tardes enfilo la carretera de Begur i baixo fins la cala de Sa Tuna només per contemplar des de la platja de còdols com l'últim raig de sol ponent tensa, imanta i encén la Punta d’es Plom, la roca que tanca pel cantó de garbí la cassola de la petita badia, la cala closa com una petxina. Ho fa amb una llum cruixent, d’una puresa que no sembla d’aquest món, amb una eficàcia narrativa que no necessita muses ni correlats simbòlics damunt del rocam hirsut i familiar. El diccionari Alcover-Moll defineix la paraula “tuna” com a sitja o cova de forma ovalada. A aquesta hora la roca de Sa Tuna, oferta lànguidament al sol, fulgeix amb un esclat de plata vella. Compon un espectacle lumínic de preciosisme simple i fabulós alhora, d’una vivacitat

Gavarres: el bosc ja no és el bosc, però continua sent-hi

Ahir amb l’amic Quim vam anar a bosc, concretament fins l’església romànica de Santa Coloma de Fitor, en ple massís de les Gavarres. Primer vam passar pel forn-pastisseria de Can Xapa a Bordils i vam fer el toc a Can Sipi. Després ens vam endinsar a la Gavarra. El poble dispers de Fitor, integrat al municipi que des del 1977 s’anomena Forallac (per la fusió dels tres ajuntaments de Fonteta, Peratallada i Vulpellac) es va acabar abandonant per manca de rendibilitat de les feines del bosc i la petita ramaderia. “La màquina ha desplaçat l’home, el capital al treball i l’estiuejant al pagès”, escriu l’historiador Enric Sagué al llibre Els

El llimoner com a record decoratiu i les llimones per terra

Ahir la lectura del diari em va alegrar el dia, per un article sobre el jove emprenedor lleidatà Gerard Barsalà. Acaba d’obrir fa un any el seu obrador de licors artesanals Elixirs de Ponent i ja ven 6.000 ampolles, el 85% de les quals corresponen al limoncello que anomena Llimonetti, amb una graduació alcohòlica de 25 graus, sense colorants ni aromes que no vinguin de les llimones ecològiques que utilitza. Espanya havia estat el primer país europeu productor i exportador de llimones, però la industrialització de l’agricultura i la recerca del “valor afegit” amb productes més cars ha portat a disminuir radicalment el conreu dels

Elogi quotidià de la primera llum del dia, projectada de cop

No sempre he estat matiner, últimament sí. La primera claror em desvetlla l’avidesa de mirar el món. La mateixa atmosfera que el vespre anterior semblava esgotada, compareix plena de promeses, acollidora com un llençol net, vernissada amb colors nous que s’ofereixen a ser compartits. Em produeix una sensació de petit prodigi i em fa esbossar un somriure, avivar el pas, acollir la carícia del sol amb una salutació celebratòria i sentir l’esperança activa de no arribar al vespre defraudat. La primera llum del dia m’inspira confiança, com una garantia de continuïtat regulada de més amunt que les vel.leitats de les regles humanes. Cap altra hora no té aquesta mateixa llum projectada de cop. L’escenari passa en pocs instants d’un estat visual

Retorn a la incompresa “tebaida” del Coll de Banyuls

En una ocasió el reconegut escultor rossellonès Arístides Maillol va portar d’excursió un dels seus famosos amics pintors de París a la vall del Coll de Banyuls, al confí de la ratlla de frontera pirinenca quan es troba amb el Mediterrani, on l’escultor havia nascut i on li complaïa treballar en contacte directe amb la naturalesa. Es va sorprendre de la decepció del visitant: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, comprèn vostè, on les coses són més llepades, massa boniques. No estan acostumats a aquesta naturalesa d’aquí, no l’entenen. Aquí és Sicília, és Grècia"...  Val a dir que la Tebaida és una regió desèrtica de l’Antic Egipte a la qual es retiraven monjos

Quatre personatges populars reals, mites literaris i perfectes desconeguts

També publicat a Revista de Girona, maig-juny 2017.

Per la pèrdua d’un fill i la traïció de la muller, l’humil sabater pegot del poblet d’Ordis, prop de Figueres, es va lliurar a la vida errant i, amb una canya als dits com a batuta, dirigia l’orquestra de la tramuntana al llarg de la comarca. El poeta Carles Fages de Climent el va convertir en mite poètic i heroi de llegenda. El llarg poema Balada del sabater d’Ordis, una de les millors obres de tota la producció de Fages, va ser publicat el 1954 amb pròleg d’Eugeni d’Ors i il.lustracions de Salvador Dalí. La vida real de Fages de Climent també

Goteres a la flamant reconstrucció de la Zona Zero de Nova York

Quinze anys després de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York que va costar prop de 3.000 vides, la Zona Zero de la catàstrofe es troba reconstruïda. Fa dos anys va obrir les portes el nou gratacels de 104 pisos que ocupa el lloc de les torres abatudes. No van fer cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Els primers 500 empleats van estrenar les oficines. Volia simbolitzar la capacitat de superació de la barbàrie terrorista, el repte del retorn a la normalitat, una mirada al futur. Fa un any obria al subsòl de la Zona Zero el nou hub o intercanviador de transport públic (onze línies de metro, trens de rodalies i terminal del ferri) dissenyat per l’arquitecte Santiago Calatrava amb dues enormes ales d’acer a la superfície emergida del

Antonio López, insigne marquès de Comillas, no va ser l’únic negrer

L’home de negocis Antonio López y López, primer marquès de Comillas, va obtenir una part de la seva immensa fortuna amb el tràfic d’esclaus entre Àfrica i la colònia espanyola de Cuba. Mereix que sigui suprimit el monument aixecat el 1884 en honor seu a la plaça barcelonina situada al capdavall de la Via Laietana, al costat de l’edifici de Correus. L’Ajuntament ha anunciat que ho farà abans de finals d’any, dintre de les actuacions urbanístiques que du a terme al llarg d’aquesta artèria urbana. L’estàtua ja va ser retirada durant la Guerra Civil, després d’una campanya del setmanari La Campana de Gràcia, però es va veure

França pot ser pitjor que Trump i el Brèxit

També publicat a Eldiario.es

Quasi tothom dóna per fet que a la segona volta de les eleccions presidencials franceses de diumenge vinent el financer Macron guanyarà la neofeixista Le Pen, igual com donaven per fet que Hillary Clinton s’imposaria a Donald Trump i el seny prevaldria al referèndum anglès del Brèxit. Cada dia que passa es disparen noves alarmes sobre les possibilitats de Marine Le Pen i la portada del Libé l'endemà podria ser com la simulació adjunta, si la unió sagrada del “front republicà”, tots contra ella, deixa d’actuar per cansament i l’abstenció arriba al 30%. Per cansament i per alguns motius més. La globalització no ha provocat només la crisi econòmica de les retallades, l’atur i la corrupció. Ha avariat la confiança en la versió del sistema democràtic que ha regit els últims temps. El centre-dreta patrimonial s’ha vist desacreditat amb insistència, els socialistes s’han volatilitzat per mèrits propis. El jove Emmanuel Macron és un producte improvisat de l’alta costura financera, la seva gestió com a ministre d’Economia del 2014 al

Begurencs: obriu d’una vegada la reixa de Puig Son Ric!

Begur és un poble de turons que s’aboquen sobtadament al mar i formen, en l’estremiment del capbussó, algunes de les cales de roca més afortunades de la Costa Brava: Sa Riera, Sa Tuna, Fornells, Aiguablava, Aiguafreda... El més alt d’aquests turons és Puig Son Ric (325 m). Ahir vaig pujar-hi en un acte expiatori, acompanyat per l’autor de l’article “He tornat a Son Ric”, escrit l’any 2003 a la revista begurenca Es pedrís llarg. Es tracta d’un dels miradors més emotius del sentit melòdic, de l’aura i el fulgor d’aquest paisatge del mar i la cassola de Begur. Ofereix una cosmovisió precisa, un borbolleig fervorós del dret innat a la bellesa, el qual s’hauria de veure garantit a la

L'afer del mosaic romà d'Ifigènia a Empúries, ilegalitats i entrebancs

Arrencar i comercialitzar privadament qualsevol peça arqueològica no constituïa delicte fins la Llei d'Excavacions i Antiguitats del 1911. Només era un fet denunciat per historiadors i grups dotats d'esperit cívic. L'anomalia va arribar a extrems molt acusats a Empúries. Alguns erudits més desaprensius, vinculats a la Comissió de Monuments gironina i a les autoritats provincials, van constituir l'1 de desembre de 1848 davant notari a l'Escala una societat privada destinada a adquirir un terreny d'Empúries al qual acabaven de trobar el cèlebre mosaic romà del segle I aC amb una representació del mite del sacrifici d’Ifigènia a Àulida. La peça, d’uns 55 cm d'ample per 60 cm de llarg, és una de les més importants i més completes trobades al jaciment emporità. L'objectiu de la compra del solar era considerar el mosaic propietat particular i posar-lo a la venda com a tal. Un dels signants de la nova societat era Gabriel de Molina, secretari de l'ajuntament escalenc i autor del capítol dedicat a Empúries al Dicccionario

Els homes no sabem desxifrar la música dels ocells

Quan arrenca el mes de maig i surto de la ciutat, em fa il.lusió parar l’oïda al cant del rossinyol. Cada any ho tinc més difícil. La reducció dels espais oberts de pastures i prats de cereals, així com l’ús de pesticides, ha incidit en la disminució de múltiples espècies. Avui la més abundant a Catalunya és la dels pinsans (11 milions d’exemplars), seguida pels pardals (6 milions) i els estornells (4 milions). Però no canten com el rossinyol, ni de bon tros. El diari The Times anuncia tradicionalment la notícia de la primera nit de gala del rossinyol, del nightingale. Algunes localitats rurals del sud-est anglès en convoquen audicions als seus

Pepet i Xicu Florian, tan lluny de la seva platja de Sa Riera

Alguns estius, de jove, baixava a la platja de Sa Riera per saludar i escoltar les històries salabroses d’en Pepet Florian (a la foto) i el seu germà petit Xicu Florian. Josep “Pepet” Pi Amat, de can Florian, fill de Florian i Reparada, havia vingut al món el 20 de novembre del 1900 a Begur. El germà petit, Francesc “Xicu” Pi Amat, tenia a gala ser l’únic begurenc nascut a Sa Riera mateix, “a sa llongada de l’aiga”, el 23 de febrer del 1922. Tres anys més tard Pepet posava el primer motor a la barca de la família, de manera que ja no va caldre remar tant. Als 12 anys Xicu començava a treballar de pescador en el sentit professional, tot i que ja s’embarcava als sardinals dels pescadors de l’Estartit des dels 6 anys. Als 23 es va casar amb Maria Romaní Tarragó, que va morir el 1996, el mateix any que Pepet Florian. El 26 d’octubre del 1990 Pepet va publicar una carta al director al diari gironí El Punt, signada conjuntament amb dos altres vells pescadors de Sa Riera, el seu cosí Florian “Floris” Pi Ferriol i Joan “Lill” Deulofeu Ferriol (alhora fundador de l’Hotel Sa Riera). Es

Ahir vaig descobrir els miravinyes al mar de ceps del Penedès

Ahir vaig anar a descobrir el nou invent dels miravinyes, els miradors de vinyes construïts des de fa dos anys a diversos punts de la comarca del Penedès. El primer de tots va ser el Mirador del Circell a les Gunyoles, un dels nuclis del terme municipal disgregat d'Avinyonet del Penedès (1.650 hab), a 8 km de Vilafranca. El nom del Mirador del Circell no és pas innocent, està molt ben trobat. Fa referència a la forma espiral que els dissenyadors han donat a aquesta miranda, habilitada al puig de la Mireta, sobre la pauta de l’elegant òrgan filamentós i prènsil, la tija molt prima que permet cada primavera a les branques de la vinya d’enfilar-se, emparrar-se, cargolar-se com un hèlix al voltant dels suports disposats amb aquesta finalitat perquè els

Els bombardeigs de la guerra civil sobre Barcelona, pitjors que Gernika

El 26 d’abril del 1937, demà fa vuitanta anys, es produïa el bombardeig de la població civil de Gernika per part de l’aviació alemanya aliada amb Franco. Seixanta avions van llançar 40 tones de bombes en tres hores i van causar 2.000 morts. Gernika es va convertir en símbol de la barbàrie, quan encara tothom ignorava que la salvatjada estava cridada a pujar de molts graus. El quadre encarregat pel govern de la República a Picasso per al Pavelló d’Espanya a l’Exposició Universal de París de l’estiu del 1937 simbolitzaria aquell horror encara incipient. El sanguinari assaig de Gernika es va reproduir sobre Barcelona per part de l’aviació italiana, també aliada amb Franco. No es va concentrar en un sol dia com a la localitat basca, sinó al llarg de mesos seguits, amb un balanç de 2.500 morts, dels 4.000

La felicitat, de vegades, no sap el que es perd

La malenconia, la nostàlgia, la llangor, l’esplín, el marriment sempre m’han semblat un posat que no arregla res. M’he resistit a practicar aquestes inclinacions de l’esperit, també quan n’he tingut motius. La meva actitud anhelant ha estat de vegades impostada, però l’he mantinguda. No m’atrau el prestigi atribuït al desmenjament, al tedi. Més d’una vegada he passejat pels Jardins del Luxemburg parisencs amb l’ànima als peus, però hi he tornat per fer-ho com si tot anés bé, convençut que les coses podien tornar a millorar. Joan Manuel Serrat escrivia a l’article “Aquell estiu del 1953, a Eivissa”, que obria el suplement d’estiu d’El Periódico l’agost del 2008.“No s’ha de tornar al lloc on un dia vam ser feliços. Les llums i la màgia que ara

Guerra contra les cotorres per estrangeres, una altra xenofòbia

Algunes mentalitats tendeixen al fonamentalisme amb permanent facilitat, inclús en matèria de fauna i flora. Ara li ha tocat el rebre a la petita cotorra, assenyalada per l’espasa flamígera del Comissionat d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona. En el llenguatge funcionarial d’avui, diu a propòsit d’aquestes aus: “Hem de treballar de manera preventiva i ètica perquè la seva presència sigui compatible amb la biodiversitat urbana i la seguretat a la via pública, i evitar que espècies invasores prosperin en perjudici de les autòctones”. És cert que l’anomenada Myopsitta monachus, cotorra

El plagi ben entès del Pirellone milanès al gratacels del Banc de Sabadell

El problema no ha estat mai imitar, copiar o plagiar, sinó fer-ho malament. Saber copiar bé, en canvi, ha estat sempre una pràctica recomanable, fins i tot un art major. L’emblemàtic gratacels milanès de 127 metres d’altitud i 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli i convertit des d’aleshores en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia, es va veure plagiat l’any 1969 per l’arquitecte Francesc Mitjans (juntament amb Santiago Balcells) a la seu barcelonina del Banc Atlàntic (ara

La guerra de Síria? Quina guerra de Síria?

També publicat a Eldiario.es

Cada dia els mitjans de comunicació ens parlen de l’actual guerra de Síria. El problema és que en parlen sense explicar-la. La gent acaba per desinteressar-se d’un conflicte que no entén, fins a semblar-li allunyat, endèmic, quasi rutinari. El martiritzat Pròxim Orient mediterrani no ens resulta gens pròxim, malgrat formar part de la mateixa conca que nosaltres, a menys de 5.000 km de distància. La setmana passada el president Trump va ordenar llançar 56 míssils Tomahawk, des de dos destructors nord-americans amb base a Rota (Cadis) que solcaven el Golf

La glòria dels pèsols tendres d’ahir, menjats a l’aire lliure

Ahir em van invitar a dinar pèsols primaverals acabats de collir. La trobada tenia lloc al jardí dels amfitrions i l’aire lliure posava damunt la dolçor, la tendresa i la fragància dels pèsols un escreix de felicitat terrenal. Comprenc que situar en un plat de pèsols tendres la màxima delícia pot semblar una rebaixa de la infinita varietat de goigs i delits que ofereix la vida. No estic gens segur que sigui cap rebaixa. Jo votaria a favor de la preeminència d’un plat de pèsols acabats de collir per damunt de moltes altres coses. Em va fer il.lusió que la mestressa de casa m’invités a dinar pèsols, expressat en llengua catalana, quan en realitat ella els anomena habitualment arvejas o bé grüne erbsen, donats els orígens geogràfics del matrimoni. En aquesta ocasió

Elogi d’un núvol al lluminós cel pasqual del monestir de Pedralbes

Ahir vaig anar de passeig al monestir barceloní de Pedralbes i, un cop situat al claustre, vaig quedar embadalit davant d’un magnífic núvol cotonós quasi aturat al cel victoriós de primavera, com si esperés mossegar el Déu sever de les altures. Em vaig entretenir amb aquesta visió espontània fins a oblidar tota la monumentalitat restant, els visitants i les vuit monges clarisses que l'habiten. M’hi vaig entretenir una llarga estona, recalcat a la barana del claustre. El contorn perfectament dibuixat del núvol, d’un perfil pictòric impressionista sense perífrasis, em va semblar dotat de més contundència poètica, commoció imaginativa, potència evocadora, energia formal, densitat emotiva, rellevància simbòlica, intrepidesa