El dia que vaig descobrir el Tadjikistan a una cafeteria de la Toscana

Vaig entrar a comprar un gelat a la petita cafeteria d’una localitat de la Val d’Orcia toscana, on m’allotjava per evitar les aglomeracions de Florència o de Siena. Em va atendre darrere el taulell una jove rossa d’ulls blaus, que semblava de fesomia eslava. La seva conversa amable, espontània i fluida em va fer decidir a menjar el gelat allà mateix, al taulell. Era l’únic client, cosa impensable a Florència o a Siena. Vaig tenir tot el temps de preguntar-li d’on procedia el seu accent en italià i em va contestar amb un ampli somriure: “Sóc del Tadjikistan”. La resposta em va fer recordar l’orgullosa atomització de les antigues repúbliques soviètiques i la meva

L’alta i escassa virtut de la continuïtat al restaurant argentí de Girona

Mantinc una secreta admiració per l’alta i escassa virtut de la continuïtat, per això freqüento al centre de Girona el restaurant argentí El Balcó, obert el 1986 per Carlos Alberto Franchini, l’home que encara avui oficia personalment al capdavant de la graella protagonista (pronuncieu parrisha en versió original). Ahir hi vaig tornar per menjar un tendríssim i gustós “bife” de respectables proporcions al punt just de foc (vedella de Girona certificada) amb un vi Malbec argentí que sostenia la nota admirablement. El taló d’Aquil.les habitual a tot arreu de la salsa ximuxurri surt airosa a les taules d’El Balcó amb una delicadesa emocionant. Després de fer els honors al “bife”, no vaig poder reprimir l'impuls d’aixecar-me de la cadira i colar-me a la cuina per exclamar el crit ritual dels grans moments: “¡Un aplauso para el asador!”. El virtuós “piano” de brasa lenta governat per Carlos Alberto Franchini gaudeix d’un segon as a la màniga: es troba situat a un dels triangles de les Bermudes més actius del país. Al cèntric carrer gironí de les Hortes, està al costat de la Llibreria 22 (oberta el 1976) i enfront del

Avui torna a obrir el Louvre sense aglomeracions, en la intimitat

Avui dilluns torna a obrir les portes el museu del Louvre sense turistes japonesos ni americans (la majoria dels 10 milions de visitants anuals), amb reserva obligatòria i mascareta. De moment “només” reobre el 70% dels seus espais. El museu més concorregut del món amb tot motiu, que l’estiu passat va haver de tancar portes alguns dies per overbooking de visitants, s’ofereix ara com qui diu en la intimitat, incloses la Victòria de Samotràcia, la Venus de Milo i la Gioconda, És una excel.lent notícia. Quan l’any 1989 van inaugurar l’espectacular i rupturista piràmide de vidre com a entrada principal, sumava 2,7 milions de visitants anuals i des d'aleshires els ha quadriplicat. Sempre m’ha semblat discutible el costum turístic d’anar forçosament

Les matinals sabatines amb l’amic Daco per acariciar el nostre món

Fa una colla d’anys que mantenim amb Josep M. Dacosta, més conegut com en Daco, el nostre ritual intermitent de les matinals de dissabte per explorar racons predilectes de l’Empordà. Em llevo de matinada per agafar el tren, amb la il.lusió que m’empeny com a un adolescent enamorat. Ell m’espera com un clau a l’estació de Figueres i allí emprenem amb el cotxe l’última part del trajecte. La quantitat de coses que m’ha ensenyat tot xerrant al volant només es comparable amb les que he après en baixar del vehicle al seu costat, moguts pel desig de saber-ne més sobre els replecs infinits d’uns paisatges privilegiats. L’escenari hi posa la seva part, la nostra passió l’altra part. Es tracta de sortides llampec, perquè ell torna a casa a dinar amb

Sensualitat de la gespa a la terrassa de l’Almadraba Park Hotel

Un dels atractius de l’Almadraba Park Hotel no es troba a les proverbials postes de sol que ofereix en espectacle al perfecte amfiteatre del golf de Roses. Tampoc a les insta.lacions enjardinades arran de mar ni l’alta cuina bessona del Motel Empordà de Figueres, propietat de la mateixa família. Una de les seves qualitats més destacades floreix exactament arran de terra. És la gespa de la terrassa principal, plantada al mateix moment de la inauguració fa cinquanta anys i meticulosament conservada des d’aleshores. A aquelles persones que ens agrada tocar de peus a terra en el sentit més literal, ens proporciona cada vegada l’ocasió somniada de descalçar-nos i sentir la carícia nua de l’herba tendra. L’encatifat d’una gespa com aquesta no

Ramon Iglesias, el valor d’estimar Portbou i fer-ne un llibre

Algunes coses només s’arriben a entendre per amor. L’estimació argumentada del periodista Ramon Iglesias pel poble natal de Portbou rescata aquest municipi fronterer dels habituals clixés de decadència ferroviària i demogràfica. A través del llibre que acaba d’editar Cròniques del centre de l’univers. Perseguint fantasmes a Portbou, al segell Llibres del Segle, li retorna la noblesa, l’atractiu i el misteri, ni que sigui a contracorrent de la imatge general (el fotomuntatge adjunt és de Josep M. Dacosta, que també estima Portbou i l’amistat). Es tracta del debut llibresc de Ramon Iglesias, amb una prosa llargament rodada al dietari periodístic que publicava els diumenges al Diari de Girona els últims vint anys, on ja s’havia fet notar per un estil molt propi. El fet de compartir ofici i inclinacions com aquesta per Portbou m’ha empès en ocasions a abusar de l’amabilitat de Ramon Iglesias i concertar

Perpinyà ja té alcalde d’extrema dreta i ara se’n parlarà

El setembre de l’any passat vaig publicar a aquest blog un article titulat “Perpinyà tindrà alcalde d’extrema dreta i aleshores se’n parlarà”. El vaticini s’ha acomplert. A la segona volta de les eleccions municipals d’aquest diumenge s'ha imposat Louis Aliot, dirigent del Front National (ara es diu Rassemblement National) que intenta deixar de ser vist com a neofeixista per situar-se “només” a l’extrema dreta. A algun lector li pot estranyar que a la foto adjunta la senyera figuri als mítings del nou alcalde, però les banderes també poden ser d’extrema dreta, inclosa aquesta. D’altra banda, no oblido que el primer lloc públic on jo vaig veure onejar la senyera

Es compleixen cinquanta anys i un dia pagant peatge a l’autopista

El 26 de juny del 1970 el general Franco inaugurava oficialment el tram de l’autopista AP-7 de Cardedeu a Maçanet de la Selva (des d’un any abans estava en servei el de Barcelona a Granollers). Només un any més tard ja unia Barcelona amb Girona i el 1976 amb la frontera francesa. Ningú no ha celebrat l'efemèride: portem cinquanta anys pagant el concessionari privat d’aquesta obra pública a través d’un contracte per 35 anys que especificava que serien improrrogables, però que es van prorrogar fins el 2021. En paral.lel, mig segle no ha estat suficient per enllestir la posada al dia o desdoblament de la carretera Nacional II a les mateixes comarques. El 2017 una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid va obligar l’Estat a indemnitzar amb 1.494 milions d’euros la companyia d’autopistes Abertis. La resolució judicial destapava un cop més

Premiat el meu llibre "Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària"

El premi Carles Rahola 2020 d’assaig ha estat concedit al meu llibre Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària. El premi es lliurarà el 22 de setembre. A aquell moment el llibre ja es trobarà publicat per Columna Edicions. El jurat ha estat format per Joaquim Nadal, Josep Lluch, Francesc-Marc Alvaro, Margarida Casacuberta i Ingrid Guardiola. El premi porta el nom de l’escriptor gironí Carles Rahola, afusellat el 1939 pel règim franquista. En la seva memòria, la Fundació Prudenci Bertrana de Girona va decidir crear l’any 1980 el Premi Carles Rahola d’assaig. El meu llibre guanyador de la present edició  és una biografia sobre

Sobre la noblesa del vi agre, almenys en les millors ocasions

La vinya i el raïm s’associen a la producció de vi i la consideració general acostuma a menystenir l’elaboració paral.lela del vinagre, que també se’n deriva des del primer dia. La paraula mateixa de “vin-agre” arrossega un prejudici arrelat. Dir d’algú que té un caràcter avinagrat o que fa cara de pomes agres (encara que les pomes agres puguin ser excel.lents) no indica una idea positiva. Dels cinc gustos primaris (dolç, salat, amarg, umami i agre, també dit àcid), aquest últim té sempre les de perdre sense motiu. Pertanyen a la categoria dels agres tots els cítrics, la cervesa, el cafè o el iogurt, però immediatament es veuen edulcorats per dissimular-ne l’agror. El vinagre no és un vi espatllat,

Surt el meu últim llibre “Apologia de l’Empordà: de Banyuls a les illes Formigues”

Edicions Cal.lígraf acaba de publicar el meu últim llibre Apologia de l’Empordà. De Banyuls a les illes Formigues. Arrenca amb un capítol sobre les comarques del Rosselló, perquè fa temps que intento convèncer amics i coneguts que alguns dels indrets més inspirats del país se situen a les terres catalanes de França. A continuació recorro els misteris de Cadaqués i el cap de Creus, la capitalitat de Figueres, els pobles de l’Alt Empordà, les terres i els mars del comtat d’Empúries, el quadrat d’or del Baix Empordà, les ombres del massís del Montgrí, els voltants de Palafrugell i els confins de Palamós i Sant Feliu de Guíxols. El fet de publicar aquests escrits sobre l’Empordà no em converteix en un autor monotemàtic, també n’he publicat en altres ocasions sobre França, Itàlia, Grècia o l’Argentina. Senzillament, m’agrada aquest tros de país, l’he recorregut amb deteniment i descabdello ara una història que encaixa totes les peces gràcies a una manera de mirar el món i invitar el lector a gaudir-lo. El primer bloc del sumari es titula Som un país de frontera, el segon Misteris de Cadaqués i el cap de Creus, el tercer Figueres, la capital, el quart bloc, es titula Pels pobles de l’Alt Empordà, el cinquè

Demà fa 80 anys, la República francesa també va canviar de règim

El govern i l'exèrcit de la República francesa que el gener/febrer del 1939 havien reservat una rebuda indigna al mig milió de refugiats de la República espanyola a la frontera catalana, van caure també de manera indigna només cinc mesos després davant l’ocupació alemanya. Demà el país veí commemora el vuitanta aniversari del cèlebre “Appel du 18 Juin” (la Crida del 18 de Juny), simbòlica al.locució radiofònica del general De Gaulle des de Londres per convocar a la resistència, molt més cèlebre després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial que no al moment mateix. En realitat l’al.locució radiofònica de més impacte va ser la del dia anterior en sentit contrari per part del mariscal Pétain, que cridava a la col.laboració amb els alemanys.

L’home que va posar portes privades al mar de tots

El tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’anterior govern municipal barceloní de CiU, Antoni Vives, ha pactat amb la Fiscalia una pena de dos anys de reclusió que evitaria la seva entrada a la presó, a canvi de declarar-se culpable de malversació de diners públics, prevaricació i falsedat documental arran de la contractació per a una feina fictícia d’un exalcalde del mateix partit. També es troba investigat en el cas del 3% pel presumpte pagament de comissions a Convergència a canvi d’adjudicacions d’obres públiques. Al moment de passar a l’oposició el seu equip de govern, Vives va abandonar l’acta de regidor per dedicar-se a l’empresa

Revisar “Allò que el vent s’endugué” i també les pel.lícules d’amor

Totes les èpoques replantegen en alguna mesura les pautes de conducta i els models culturals de l’anterior, d’això se’n diu evolució. Ara la plataforma televisiva HBO anuncia que retira temporalment de la programació el film clàssic Allò que el vent s’endugué fins que no l’acompanyi amb una explicació que denunciï el racisme d’aquell moment, dintre d’una decisió forçada per les mobilitzacions de carrer en curs. La discriminació racial històrica només és un dels paradigmes divulgats a escala universal per la indústria nord-americana del cinema. Un altre dels seus cànons ha estat el triomf sistemàtic de l’amor romàntic, gràcies al

La foto presa per l’amable cambrer, amb Molière de fons

Aquest últim cap de setmana han reobert al públic els cèntrics Jardins del Palais Royal a París, amb els magnoliers en flor. Un cambrer parisenc amable --algun n’hi ha-- em va fer aquesta foto al Café du Théatre, abocat a aquests Jardins del Palais Royal. El bar-restaurant ha estat decorat amb un plafó mural de Molière perquè l'autor va treballar a partir del 1641 a la sala de teatre que encara es manté en activitat als pisos superiors. Durant la Revolució del 1789 els  Jardins del Palais Royal es van dir Jardins Égalité, però alguns noms encertats duren poc. La plaça porxada al voltants dels jardins engloba diverses institucions com la Comédie Française, el Consell d’Estat i el ministeri de Cultura. En alguna ocasió vaig conèixer per dintre aquest ministeri. No recordo què m’hi va portar, tan sols

Nefast balanç del pujolisme, per més cataplasmes que li posin

El noranta aniversari del president Jordi Pujol demà dimarts arrossega molts a pronunciar-se sobre la seva gestió, que en realitat és el balanç de l’autonomia de Catalunya i de nosaltres mateixos com a nació. La incomoditat resulta per tant triple. La solució acomodatícia consisteix a posar cataplasmes tot jugant a contrapesar els punts a favor i en contra per no reconèixer la dura i crua realitat. L’administració autònoma dels catalans per part d’ells mateixos de les últimes dècades, modelada per la Generalitat pujoliana, ha quedat lluny de ser vista com a moderna, eficient i aglutinadora. S'ha vist marcada per la corrupció interna que Pujol no podia ignorar i pel gir independentista que manipula el sentiment nacional de la meitat com a mínim de ciutadans de Catalunya per conduir-lo cap a

Comptar els morts hauria de ser una meticulosa prova de respecte

Tots podem ser comprensius amb les dificultats sanitàries per combatre un virus inesperat, inclús la gestió de l’Organització Mundial de la Salut ha estat posada en tela de judici. Però resulta incomprensible que els països d’administració pública consolidada no hagin estat capaços de comptar els morts amb una aritmètica simple i oficial. Les xifres de defuncions s’han vist reajustades, desmentides o retocades d’un dia per l’altre, convertides en un dels aspectes més confusos --o potser més reveladors de la manca de rigor de les administracions públiques. S’ha produït aquí i a múltiples països diferents. El Registre Civil funciona des de fa prop de dos segles (naixements, matrimonis,

Als cinquanta anys de la mort de Carner: el tità i el senyor de cada dia

Avui fa cinquanta anys de la mort de Josep Carner a Brussel.les, el 4 de juny del 1970, als 86 anys. Jo residia a la capital belga com a jove periodista des del gener de l’any anterior i havia assistit un parell de vegades a la cerimònia del te amb pastes que la seva muller Emilie Noulet organitzava amb deferència per als estudiants catalans al domicili del matrimoni arran de cada aniversari del poeta, que s’esqueia el febrer, per tal que se sentís acompanyat per les noves generacions. El vaig entrevistar en dues ocasions (al setmanari Tele/estel del 14 de març del 1969 i a Oriflama de març del 1970), just abans del seu controvertit retorn a Catalunya per una curta estada. Va morir quinze dies després de reintegrar-se al domicili

Defensa del Talgo i ofensa persistent del dispendi de l’AVE

L’únic tren nocturn que mantenia RENFE amb sortida de Barcelona, l’anomenat Trenhotel Rosalía de Castro Barcelona-A Coruña, va ser suprimit el 17 de març per les mesures sanitàries en vigor i no té data de tornada. Els tres Talgos nocturns que unien Barcelona amb París, Zurich i Milà ja havien estat gradualment eliminats anteriorment, malgrat llargs anys de valuós servei, després de la implantació del més car AVE diürn. Tot el que fa referència a l’AVE s’ha convertit en un despropòsit monumental, començant pel fet que Espanya sigui el segon país del món (després del Japó) amb més extensió de nova xarxa duplicada d’alta velocitat ferroviària i la menys utilitzada, que encara no uneix la segona i la tercera ciutat del país (Barcelona i

Desig de tornar a París ni que sigui per reveure els castanyers en flor

Quan la reforma urbanística moderna de París va ser encarregada el 1860 al baró d’Haussmann, una de les seves decisions va ser plantar al llarg dels nous bulevards castanyers d’Índies, els quals han contribuït a l’elegància atribuïda a la capital francesa, amb les característiques fulles de cinc lòbuls, les castanyes bordes a la tardor i les espectaculars flors verticals en forma de raïm erecte de tonalitat blanca, rosada o blava a la primavera. Durant llargs anys he anat a París a aquesta època per contemplar de nou els marroniers en flor dels Jardins del Luxemburg o del Bulevard Hausmmann (al núm. 102 el pol.len dels castanyers que entrava per la finestra provocava crisis d’asma a Marcel Proust). Era el segon arbre més present als carrers de