Reaparició descarada de l’escriptora Colette contra els detractors

Durant l'estiu relativament ociós se m'ha acudit rellegir l’escandalosa i avançada escriptora francesa Colette, prosa de la qual guardava un agradable record llunyà. He comprat una recopilació de les seves obres, 1.500 pàgines molt manejables de la col.lecció d’antologies Bouquins, que edita el segell Robert Laffont, amb una vintena de novel.les i relats. Imaginava que tard d’hora el volum em cauria fatalment dels dits, però m'he equivocat. Ha estat una redescoberta entusiasta. La Biblioteca Nacional parisenca li ha dedicat fa poc l’exposició “Les mondes de Colette”, dintre d’un revival editorial que coincideix amb el meu impuls de rellegir-la. A més de pionera literària d’allò que ara anomenen fluïdesa de gènere i autodeterminació de la dona, també va ser actriu, mim, periodista i corresponsal de guerra. No cal dir que es va veure sovint vilipendiada per

Plega el gran hotel del tren de França a Cervera de la Marenda

La injusta decadència de la línia ferroviària històrica del tren de França a les estacions de connexió internacional de Portbou i Cervera de la Marenda s’acaba de cobrar una altra peça de caça major. El gran hotel Belvédère du Rayon Vert, annex a l’estació de Cervera, acaba de tancar les portes per ordre governativa. No complia les condicions anti-incendis que havia d’aplicar des de fa dos anys. El director del Buffet de la Gare, Jean Deléon, va encarregar l’espectacular construcció l'any 1928, a una parcel.la abocada a les vies com la proa d’un transatlàntic. Es va anomenar Belvédère du Rayon Vert perquè El raig verd era el títol del viatge posat de moda per novel.la de Juli Verne. Oferia refinades instal.lacions als viatgers que, pels tràmits duaners o els transbords, havien de fer nit a Cervera. Tenia el seu propi cinema,

L’església de Cadaqués implora una mà urgent de pintura

L’església de Santa Maria de Cadaqués forma part destacada d’un paisatge eminent, això no treu que necessita de tant en tant una mà de pintura, com qualsevol altra construcció. Generalment la despesa va a càrrec del propietari, però els bisbats que es van afanyar a immatricular (inscriure per primer cop al Registre de la Propietat sense necessitat de prova documental) 3.722 finques a Catalunya entre 1946 i 2015 (fins la derogació de l’article de la Llei Hipotecària que ho permetia), ara diu que no consideren una prioritat repintar la icònica església cadaquesenca. L’última vegada que el bisbat ho va fer, trenta anys enrere, ja va ser gràcies al mecenatge de l’empresari Javier de la Rosa, estiuejant de la localitat implicat en diferents escàndols judicials. Ara l’Ajuntament de Cadaqués col.labora en una campanya de mecenatge amb la mateixa finalitat de pintar el que aquí anomenen “l’iglesi”. Com és sabut, el parlar de Cadaqués té atribucions per passar-se pels balcons les normes ortogràfiques generals. N'hi diguin com n'hi diquin, la qüestió és que la repintin en un futur raonable, que recuperi l'aspecte lluminós i que el bisbat de Girona no quedi

Per fi s'anima l'esplèndid castell de Sant Ferran a Figueres

L’estiu passat ja s’hi van muntar amb èxit tres sessions de cinema a la fresca amb més de 500 espectadors. Enguany l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres ofereix del 3 d’agost a l’1 de setembre unes inèdites Nits d’Art al Castell amb vuit vetllades de dansa, exposicions, concerts, teatre i cinema. La iniciativa se suma a la dinamització de les visites públiques durant tot l’any. Tradueix a la pràctica el desig tan repetit que aquest monumental recinte, antigament d’ús militar, actuï com a patrimoni viu de la ciutadania. L’associació d’Amics del Castell de Sant Ferran compta amb uns 300 adherents i celebra trenta

La veu solitària d’Antoni Puigverd davant el déu del futbol

Quan es desferma l’eufòria col.lectiva per un gran èxit futbolístic, aleshores s’alça la solitària veu d’Antoni Puigverd al seu article d’opinió del diari La Vanguardia per matisar l’exaltació amb arguments. L’any 2022 l’equip de futbol de la seva ciutat va pujar a primera divisió i Puigverd va presenciar sota el balcó de casa la desfilada de joves que saltaven, ballaven i cridaven: “Girona, ciutat de primera!”. Ell escrivia l'endemà: “Vaig estar a punt de contestar-los: serà ciutat de primera si aconsegueix que els joves us pugueu formar com si Girona fos Oxford, si genera prou treball qualificat perquè us hi pugueu quedar, si els vostres sous estan a l’alçada del preu dels pisos”... Ahir dilluns va tornar-hi arran de la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, i deia: “En poques dècades hem pasat de la 'fúria espanyola', un futbol mediocre, als èxits mundials de les nostres acadèmies de futbol. Espanya podria

El cim multiusos de la muntanya de Sant Sebastià, a Llafranc

La llegenda és capriciosa i ha situat tot sovint l’antiga ciutat enfonsada de Cípsela davant del cap de Sant Sebastià i la platja de Llafranc. El nom mític de Cípsela es fa present al rodal amb una certa freqüència. A la meva memòria continua associat a l’antic restaurant Cypsele, situat a una de les cantonades de la plaça de l’Ajuntament de Palafrugell, pioner en recuperar durant l’hivern el plat barroc d’es niu i les seves sobretaules igualment abarrocades. L’atractiu de Llafranc no se situa només arran de platja, també al cim de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda. Cadascú deu tenir el seu punt predilecte d’observació del paisatge del país, l’indret que li desperta una emoció, un íntim estat de trànsit. Per a mi, el cim panoràmic de la muntanya litoral

L’enigma persistent del faraònic teatre de l’Arxipèlag a Perpinyà

Fa quinze anys que es va inaugurar amb un faraònic pressupost de construcció de 48 milions d’euros confiat a l’arquitecte icònic Jean Nouvel. L’Ajuntament de Perpinyà li dedica cada any 4,4 milions d’euros i disposa de la condició d’escena nacional, però no ha aconseguit oferir una programació que resulti atractiva més enllà del públic local. El caràcter transfronterer va desaparèixer aviat i no fa promoció de la seva activitat d’aquest cantó de la frontera, malgrat ser dirigit de 2011 à 2016 per Domènec Reixach i de 2016 à 2022 per

L’eòlica marina ja és una realitat de l’altre cantó de la frontera

El 10 de juliol van començar a proporcionar energia elèctrica a la xarxa general els tres primers parcs eòlics flotants instal.lats 16 quilòmetres mar endins davant de Leucata i el Barcarés, a menys d’un centenar quilòmetres del mateix projecte empantanegat a Roses. La producció elèctrica de la nova iniciativa francesa equival al consum d’una població de 50.000 persones. Fins el 2030 preveuen instal.lar-ne 19 més de la mena a aquell litoral, on la productivitat duplica l’eòlica terrestre. Per contra, a l’Empordà fronterer, ”palau del vent”, no hi ha ni un sol moli d’energia eòlica, ni terrestre ni marí. El projectat parc eòlic marí Tramuntana situaria 33 turbines a 24 quilòmetres de distància del litoral de Roses, amb

Barcelona manté i renova 40 mercats de barri, és per celebrar-ho

Els barcelonins no sempre s’adonen del privilegi de disposar de 40 mercats de productes frescos al llarg de la ciutat, contínuament renovats (encara que sigui lentament) per la política adoptada el 1991 per l’Ajuntament. L’Institut Municipal de Mercats acaba de presentar el seu pla d’inversions de 100 milions d’euros els pròxims deu anys per enllestir la reforma de tots i cadascun. La xarxa de mercats municipals als barris barcelonins és una excepció, un acte de fe en el servei públic i també en l'esforç econòmic dels paradistes implicats. A la majoria d’altres ciutats els mercats han anat desapareixent en benefici dels supermercats, que ja concentren el 75% de les vendes d'alimentació. Al renovat mercat de cada barri no hi anem perquè sigui més ràpid, més còmode, més barat o més pròxim. Hi anem sobretot perquè ens fem la il.lusió que és més fresc, més bo i més sociable.  Cada barri, cada mercat i cada parada són un món. Viure i comprar equival a triar en funció dels gustos, les ganes i les possibilitats de cadascú, i això els mercats ho faciliten d'una manera singular. L'any 2020 vam escriure amb la col.lega Àngela Vinent el llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats

El moll privat de la Barceloneta canvia de mans per tercer cop

Acaba de canviar de mans per tercera vegada en quinze anys la vergonyosa concessió privada que tanca amb barrots (foto adjunta) el moll de la Barceloneta més integrat a la ciutat, per dedicar-lo als iots de luxe. El fons d’inversió monegasc Mirazur Capital n’ha comprat el 52% de les accions a l’anterior fons d’inversió Quinvest, que les havia adquirides al primer promotor, la societat anglesa Salamanca Group. Aquest tram del moll portuari paral.lel al Passeig Joan de Borbó va ser obert al públic arran de les obres olímpiques de 1992. El va privatitzar el 2010 l’alcalde Xavier Trias i el seu tinent d’alcalde d’Urbanisme, Antoni Vives, a continuació conseller d’inversions de la monarquia d’Aràbia Saudita. Al moment del pitafi, l’arquitecte Oriol Bohigas va dir:

El llibre "Els Rahola, una saga infinita", quasi una història del país

Dissabte es va presentar a de Cadaqués el meu nou llibre Els Rahola, una saga infinita (editorial Gavarres) al voltant d’una família amb nombroses branques escampades els últims segles a Roses, Girona i Barcelona, fins a dibuixar ella sola quasi una història del país. La descendent que sona en la societat mediàtica d’avui deu ser la periodista i escriptora Pilar Rahola, però la saga originària de Cadaqués és gairebé tan antiga i prolífica com la dinastia dels Habsburg i forma un arbre genealògic de rebrots insospitats. Tots els Rahola provenen de Cadaqués, amb branques implantades seguidament a altres llocs arran de la prosperitat generada per la navegació comercial a vela, a la qual s’havien abocat com armadors, capitans i consignataris de vaixells. Després esdevindrien advocats, polítics, arquitectes o editors. El cognom Rahola abunda menys que abans al Cadaqués d’avui. A més dels Rahola López i els Rahola Pallàs (Manuel Rahola Pallàs, actual tinent d’alcalde, va presentar del llibre), Nico Rahola López heretaria la botiga de diaris, la llibreria-papereria Rahola a l’entrada del poble. El petit restaurant Es Racó el dirigeix Juli Rahola Noguer, procedent d’una altra branca familiar. Pel

Els petons tan incòmodes a les noves butaques de cinema

El cinema barceloní Gran Sarrià, de la cadena Cinesa, ha remodelat les vuit sales amb butaques inclinables que permeten a l’espectador acarar-se a la pantalla gran gairebé en horitzontal. La iniciativa m’ha recordat els “love seats” implantats el cèntric cinema gironí Albéniz l’any 1998, quatre anys abans de tancar definitivament les portes. Eren butaques dobles per a parelles, sense reposa-braços intermedi. La innovació em va alegrar i vaig deixar-ne constància al meu dietari Alguns rastres marcats a la neu, en honor al plaer d'anar al cinema en parella, abraçar-se per darrere el coll sense necessitat de contorsions, acomodar-se junts,

Els devastadors focs previstos de cada estiu, i seguim

Abans cada generació guardava memòria del gran foc que havia cremat algun sector de la seva comarca, ara el termini s’ha escurçat. El foc de 1928 a les Gavarres ha passat als annals per la narració de Joaquin Ruyra “Entre flames”. Vint anys després, les flames van tornar el 1947 entre Romanyà i la Bisbal. Recordo la visió personal del foc de 1968 a les Costes de l’Alou, entre Llagostera i Santa Cristina d’Aro. El juliol de 1983 tornava cremar el massís de les Gavarres. El 1986 van ser 26.000 hectàrees a l’Alt Empordà (40% de la superfície de la comarca). El 2013 les flames van arrasar 30.000 hectàrees de l’Albera i va convertir en

Per començar, un aperitiu spritz-Suze abans de passar a taula de dinar

L’aperitiu spritz-suze amb el qual tenim costum de brindar abans de dinar al Motel Empordà és una peça de lluiment dintre de l’inventari de genialitats de Jaume Subirós, un combinat popular a les zones del nord d’Itàlia antigament ocupades pels austríacs. La paraula alemanya spritz deriva de spritzen, que significa ruixat o esquitxat, en aquest cas amb soda. La gràcia de l’spritz és que no té una sola recepta, encara que la base de partida sigui el vi blanc d’agulla prosecco (o xampany) amb Campari o un altre vermut amarg i soda. Hi ha centenars de spritzs diferents i aquí és on intervé el talent de cada autor. Jaume Subirós hi aplica el principi de proximitat i canvia el Campari per licor Suze, aperitiu

Llibres sobre la Guerra Civil espanyola, entre allau o compendi

  

El 18 de juliol vinent farà 80 anys de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’aixecament d’una part de l’exèrcit contra el govern electe de la Segona República per desencadenar una guerra d’aniquilació del teixit social republicà que va costar centenars de milers de morts. Les mentides dels vencedors van inculcar durant la llarga dictadura que valia més no tenir opinions polítiques. La majoria dels que van viure la guerra no van arribar mai a aclarir-ne les causes en detall, fora dels cercles més polititzats. El buit forçat de coneixement històric es va començar a omplir a partir dels primers anys 1970 amb un allau d’estudis que encara no ha parat. L’allau comporta escassa capacitat de síntesi, per això destaca entre els milers de

Diuen que han restaurat el Partenó d’Atenes, o potser no gaire

Per primera vegada en dos segles, el Partenó d’Atenes es podrà contemplar a partir d’ara sense bastides ni grues, un cop donada per conclosa la restauració duta a terme tan lentament, basada en l’antiga idea romàntica que les ruïnes han de semblar ruïnoses en comptes de tornar-les a l’estat original. S’hauria pogut reconstruir la teulada i els colors vius del revestiment polícrom original, però l’opció ha estat deixar-lo en l’aspecte escrostonat. Això no treu que sigui una de les construccions més belles i lluminoses que ha aixecat i malmenat l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el monument de l’Atenes democràtica, el símbol actual de Grècia i d’Europa, la traducció en pedra de l’esperit creatiu d’aquell

El centenari de Josep M. Espinàs i la insospitada biografia pendent

El 7 de març de l’any vinent s’escau el centenari de la naixença de Josep M. Espìnàs, que va morir el 2023, als 95 anys. Suposo que les institucions i els amics recordaran com pertoca un dels fenòmens literaris catalans més colossals del segle XX, per l’amplitud de la seva obra i del seu públic lector. La sobreabundància i l’èxit l’equiparen a Josep Pla, en canvi la consideració de prestigi divergeix, com si Espìnàs s’hagués de fer perdonar l’extraordinària popularitat. Va fer esforços titànics per combinar aquella popularitat amb el grau de reserva personal que desitjava mantenir a cada moment. Era sociable i amable, fins el límit que ell decidia. L’any 1990 li vaig demanar que em permetés posar-me a escriure la seva biografia, convençut dels

A França també estan polaritzats i això anirà a més

França commemora aquests dies el 90 aniversari del tombant històric que va representar l’arribada al poder del primer govern d’esquerres del Front Populaire l'any 1936. Ho fa amb la vista posada a les eleccions presidencials d’abril de l’any vinent, a les quals el candidat d’esquerres Jean-Luc Mélenchon i de l’extrema dreta Marine Le Pen (o el seu delfí Jordan Bardella) poden passar a la segona volta, atesa la fragmentació del centristes. Allà també en diuen polarització. Fa 90 anys el govern del Front Populaire (aliança inèdita de socialistes i comunistes) va topar amb l’activa oposició no només de la dreta, també i sobretot de les estructures de l’Estat, els financers i l’exèrcit. Aquella experiència governamental va acabar el novembre de 1938. La gran diferència és que ara el Partit Socialista, que va portar François Mitterrand a la presidència de la República l’any 1981, es troba quasi desaparegut. Les

Centenari de Josep Mercader al Motel amb nets, besnets i rebesnets

Dijous el Motel Empordà de Figueres va invitar 200 d’amics a celebrar el centenari de la naixença del fundador Josep Mercader i els 65 anys de vida de l’establiment. Ho va fer amb un sopar que constituïa una mostra de lluïment de la capacitat d’innovació dintre de la llarga continuïtat de la cuina i l’hospitalitat de la casa, i també una expressió massiva de l’amor estable que li dispensa la clientela. Durant tots aquests 65 anys hi ha treballat Jaume Subirós, que va rellevar el seu sogre Mercader a la mort prematura del fundador. Ara hi treballen també fills i netes de Jaume Subirós i Anna M. Mercader. A l'hora del pastís monumental, també va

La Venus de casa meva que comparteixo amb el museu del Louvre

Arran d’un viatge a Itàlia vaig comprar el cartell de l'exposició “Del Tiziano al Greco: per la storia del manierismo a Venezia 1540-1590”. Reprodueix quasi a mida natural el quadre “Venus i l’amor”, del pintor holandés Lambert Sustris, un dels ajudants del taller venecià de Tiziano. Presenta una reclinada Venus nua que juga amb dos coloms blancs situats a terra mentre un puto (en italià un angelet, un cupidó) li ensenya la seva fletxa (foto adjunta). L’artista es va entretenir a pintar els detalls del luxós divan sobre el qual jau la Venus, el drapejat del cortinatge de fons i un horitzó amb elements arquitectònics i paisatgístics. Vaig enrotllar el cartell curosament al moment de comprar-lo i