Can Reixach a la Vall del Llémena, grandesa de les petites fondes de bosc

Ahir l’amic Quim Curbet em va portar a dinar amb una devoció particular a la fonda Can Reixach, al peu de la carretera que travessa la vall del Llémena, un dels grans boscos de rouredes i alzinars més acostats a la ciutat de Girona i per tant destinació tradicional dels dinars campestres dels gironins. Vaig creure entendre per què m’hi portava. No era pas perquè Can Reixach fos la casa natal de Josep Roca, el pare dels tres germans Roca del restaurat gironí celebrat mundialment. Crec que va ser per mantenir la sorda lluita de concepte entre els petits restaurants de carretera i els guardonats com a millors del món per les

El mite d’Emporium també designava un night-club

El nom d’Emporium ja era un mite de prestigi abans de l’inici de les excavacions oficials de la ciutat greco-romana d’Empúries el 1908. Al Glosari publicat el 19 de gener del 1906 al diari La Veu de Catalunya, el rimbombant Eugeni d’Ors escrivia un article titulat “Emporion”. No es referia exactament a Empúries, que encara no havia estat “descoberta” pels arqueòlegs oficials, sinó a l’òpera Emporium d’Enric Morera, amb llibret d’Eduard Marquina, estrenada al Liceu el 20 de gener del 1906. L’incípit del llibret operístic precisava: “L’acció passa a Emporium, al finalisar la dominació romana”. Un cop començat a excavar el jaciment, el nom d’Emporium va designar també un night-club barceloní obert el 1927 per Emili Serrats Soler. El nom

Els faroners ja no viuen als fars, excepte en literatura

L’imaginari literari sempre ha anat ple de la figura de l’home lliure immers en la natura, solitari, feliç i si pot ser estipendiat. Els faroners van ser durant llargues èpoques els funcionaris de l’Estat que complien tots aquells requisits, un ofici llegendari que l’automatització dels fars ha suprimit. Però el mite persisteix. L’escriptor francès Marc Pointud acaba de negociar una concessió per residir al far de de Tévennec a canvi de rehabilitar-ne l’habitatge i fer-ne una residència temporal d’artistes que vulguin aïllar-se literalment, atès que es troba situat a un illot davant la costa bretona. Anys enrere vaig entrevistar el faroner basc Javier McLenan, d’origen

La vida fluctua, però alguns dies encara escolto tangos

Quan una amable redactora de l’editorial RBA que publicava l’any 2008 el llibre De Carlos Gardel al tango electrónico va escriure el resum de l’obra que figura a la contraportada, va definir el meu treball com una “tangografia”. Em va convertir en una cosa tan horrorosa com un “tangògraf” arran d’aquell quart llibre (que no seria l’últim) sobre història del tango i més en particular del tango a Catalunya i Espanya. Ho he estat a unes èpoques més que a d’altres, la vida fluctua. En una ocasió la cantant argentina Elba Picó, resident a Barcelona, em va demanar que escrivís quatre ratlles a la caràtula d’un dels seus discos. Vaig dir-hi que el tango és sobretot un ball que ha demostrat capacitat de relleu generacional i de salts continentals, una música en constant evolució, una poètica, una història i el reflex d’una actitud davant de la vida, tot plegat facilitat per la irradiació d’una cosmòpoli de 14 milions d’habitants com Buenos Aires i una projecció internacional que genera actualment milongues (ballades) de tango cada setmana a Barcelona i moltes ciutats europees, americanes i japoneses (a Barcelona el 31 de gener vinent la milonga dels

Retirada republicana del 1939: història d’una foto històrica

Una de les fotografies més conegudes de la retirada republicana del 1939 va ser feta als voltants de Prats de Molló a primers de febrer per un reporter desconegut i publicada el 18 de febrer del 1939 al setmanari francès L’Illustration. Van haver de transcórrer cinc dècades abans d’identificar els fotografiats. Mariano Gracia portava de la mà la seva filla coixa Alicia, de set anys. El nen de segona fila, igualment amputat, era el seu germà Amadeo, de quatre anys, el qual avançava amb l’ajuda d’un civil també amb cama de fusta. L’adolescent del fons era el tercer germà, Antonio, de dotze anys.  El bombardeig franquista de la localitat natal de Monsó (Osca) havia causat el 20 de novembre del 1937 la mort de la mare Pilar Bamala i les amputacions dels dos germans petits. El pare i els tres fills van anar refugiats a la Garriga fins el final de la guerra. Durant la retirada el grup familiar va passar per Ripoll, Camprodon i el Coll d’Ares. A l'arribada a les envistes de Prats de Molló va fer la foto un dels reporters de premsa

Ferida oberta: 80 anys de la retirada republicana a França

Una dels principals capítols de la Guerra Civil va ser la retirada a França per la frontera catalana de mig milió de civils i soldats en quinze dies, del 27 de gener gener al 10 de febrer del 1939. La magnitud sense precedents d’aquell èxode i la duríssima rebuda aplicada per França tindria enormes conseqüències. Després de la batalla de l’Ebre les tropes franquistes havien desplegat un ràpid avanç als 250 km que separen Tarragona de la frontera francesa. Barcelona, Girona i Figueres van caure sense resistència, com ho faria més tard Madrid. La retirada de les tropes republicanes no va ser cap desbandada caòtica, la pràctica totalitat van passar la frontera en formació a les ordres dels seus oficials. El govern republicà continuava controlant el 30% del territori: la capital madrilenya i la costa mediterrània entre Almeria i València. En aquelles importants reserves militars es basava la política de "Resistir es vencer" mantinguda pel cap del govern, Juan Negrín,

Ahir vam anar a vetllar el poble difunt de Sant Marçal de Quarantella

Ahir vam anar amb Quim Curbet a vetllar el poble difunt i digne d’elogi de Sant Marçal de Quarantella, veïnat deshabitat del municipi de Vilademuls que una immobiliària ha posat a la venda al preu sumptuós de 2 milions d’euros per vuit cases a restaurar. De pobles deshabitats n’hi ha més d’un centenar a Catalunya, sobretot al Pirineu desposseït. El fenomen és menys corrent a la plana de la província de Girona, al terraprim que uneix el Pla de l’Estany amb l’Empordà, escenari suaument ondulat i drenat per múltiples rieres que aboquen al Ter, ben comunicat a 20 km escassos de Girona ciutat, amb vistes al Canigó. Encara que ni

Un inoblidable esmorzar de motxilla a l’illa de Portlligat

En alguna ocasió m’han portat a l’illa de Portlligat per fer-hi un sumptuós esmorzar de motxilla a base de ceba i anxova (més algun paté francès i algun embotit ibèric), amb coca de pa de la fleca de l’Àngel, una ampolla de vi i un cigar havà. El corn de l’abundància surt d’una petita motxilla de l’amic capaç de conduir-nos-hi a rem malgrat el grop de tramuntana i fer-nos voltar tota l’illa a peu abans de procedir a l’àpat, gràcies un coneixement del terreny terrestre i marítim imbatible i a un paladar també molt ben entrenat. Són amfitrions, esmorzars i escenaris que no s’obliden. La badia de Portlligat deu el nom a l’illa de sis hectàrees que “lliga” o tanca el petit port natural. L’illa és la clau de volta que fa possible la bellesa redossada del paratge, la seva ingravidesa

L’autèntic monument gòtic del Palau del Lloctinent és la parra

Dintre del conjunt gòtico-renaixentista de la Plaça del Rei barcelonina, el Palau del Lloctinent alberga l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Més ben dit, albergava. L’arxiu es va traslladar el 1994 a un edifici modern del carrer Almogàvers. La vella seu del segle XVI continua sent propietat del ministeri de Cultura i té doble accés per la Plaça del Rei i pel carrer dels Comtes. Al magnífic pati de la planta baixa tothom tendeix a mirar amunt, per l’alçada de tres pisos del palau restaurat, l’elegància de línies, la galeria porxada del primer pis, les balustres, les gàrgoles... Però de vegades cal mirar també arran de terra i adonar-se que un dels elements monumentals més destacats d'aquest casal és la parra de tres peus

La gola mutant del Ter sota la llum candent de tramuntana d’ahir

Ahir vam anar a caminar al delta del Ter davant les illes Medes amb Josep Lloret i Josep Capellà just pel plaer de passar-hi els ulls i no trobar cap objecció important, només aquell aleteig de la vida en les seves formes més directes, impulsives i molt sovint inexpressables perquè tan sols poden arribar a ser transcrites per un xacona de Bach o un bolero ajustat a les contradiccions dels sentiments. Dic això perquè la gola del Ter no és una geografia fixa ni immutable. Al contrari, es tracta d’una desembocadura mutant, movedissa. En primer lloc, les dues ribes del bocal, els dos llavis de la gola, es transformen contínuament de dibuix i de situació, degut a l’embat canviant del vent i de la sorra, del curs d’aigua i les onades. En segon lloc, la zona de dunes ha rebut

La Gioconda està d’aniversari, la gernació davant del quadre augmentarà

No em molesta la gernació exagerada que s’agrumolla cada dia davant de la Gioconda al Louvre. Fa temps que conec el quadre i amb remirar-lo de lluny en tinc prou. Al contrari, celebro que sigui el museu més concorregut del món i que els visitants hi acudeixin. Aquest any encara n’hi haurà més, pel cinquè centenari de la mort de Leonardo Da Vinci i les commemoracions programades, tot i que la Gioconda no es mourà d’on és ni el seu enigmàtic somriure tampoc. Sempre m’ha semblat discutible el costum d’anar inexcusablement de museus quan es visita una ciutat, com si formés part insortejable del circuit establert. Jo no ho faig. Generalment només hi torno si tinc un motiu precís i

Conte de Cap d’Any: els humans sempre amaguem l’edat

El malentès de partida consisteix a creure que encetem l’any 2019, quan en realitat sumem 4.500 milions d’anys. L’actual calendari gregorià el va implantar el papa Gregori XIII l’any 1582 per substituir el pagà calendari julià, dictat per l’emperador Juli César l’any 46 aC. Va tenir la virtut de simplificar les coses a força d’escurçar-les. També se’n va deixar moltes pel camí, com si no fossin més que una nebulosa tots els anys “aC” (abans de Crist), infinitament més nombrosos que els 2019 “dC” (després de Crist). La realitat és que la nebulosa va començar a aclarir-se fa aquells 4.500 milions d’anys, quan un núvol de pols i gas originat pel

Mont-ras és un poble curiosíssim, encara més de la mà de Martí Sabrià

Mont-ras és un poble curiosíssim, independitzat de Palafrugell el 1858, extremadament discret i feliç, quasi secret i amb una abundància lluminosa de llimoners. Malgrat trobar-se a l’interior, va obtenir una franja de la costa perquè els mossos poguessin fer el servei militar a la Marina. Avui suma 1.800 habitants al costat dels 23.000 de Palafrugell, però al seu petit terme concentra una indústria multinacional (s’hi fabriquen cada any 2.500 tones de gomes d’esborrar Milan, des del 1918), un celler ultramodern de producció de vi, mitja dotzena d’actius restaurants, destacats xalets d’arquitectes com Pepe Pratmarsó i Ricardo Bofill, un càmping nudista i un prostíbul de visibles dimensions. Al mas familiar de cal Mariner hi viu Martí Sabrià, que dirigeix des de fa

Conte de Nadal: la República, la Yoli i la Guineueta

La sortida de la parada de metro Llucmajor (Línia Groga) m’estampa contra el monument a la I República que s’alça a la plaça, un nu femení al.legòric de grans dimensions, una madonna laica i feminista, obra de l’escultor Josep Viladomat. El sol llevant del matí imprimeix al bronze un esclat encara més viu, amb el braç esquerre alçat per brandar les fulles de llorer que simbolitzen la victòria o potser la pau, la pietat i el perdó. Miro la República als ulls i li dedico una jaculatòria. Tot seguit enfilo el Passeig de Valldaura, l'ampli bulevard que suma quatre fileres de magnoliers, pollancres i palmeres. Segueixo les mestresses de casa que arrosseguen el carretó d’anar a comprar i de seguida em situen al portal renovat del mercat de la Guineueta. Al centre del recinte veig la llarga barra del Bar Yolanda plena de plats en exposició. Una noia rossa feineja als fogons d’esquena al públic. Aleshores pronuncio la contrasenya: “Bon dia, Yoli”. Ella es gira, em llança una mirada amable darrere les ulleres de muntura negra de carei i m’ofereix el millor somriure de benvinguda, sense deixar de remenar la paella o la cassola. Em fixo inevitablement en el plat que està enllestint en aquell moment. Tots els altres de la barra també els ha cuinat ella des de les cinc del matí, excepte potser el cap i pota,

Ahir vam presentar “Històries de pescadors de la Costa Brava”

Ahir vam presentar al renovat Alfolí de la Sal de l’Escala Històries de pescadors de la Costa Brava, escrit per Lurdes Boix i Jaume Badias, acabat de publicar per Editorial Gavarres. M’hi van fer intervenir com autor del pròleg i vaig reconèixer que el llibre ofereix un retrat minuciós, perfilat i documentadíssim dels vells pescadors. Tot i així tinc la impressió que el subjecte retratat no para quiet i surt mogut a la foto. Els dos autors tenen el mèrit d’arrencar el nostre passat recent del desconeixement imminent, de la ignorància pura i simple. Això requereix moltes hores de feina i un criteri esmolat a l’hora de transcriure la crònica viscuda dels personatges que han construït la història local, la més bàsica i generalment la més menystinguda. Ara ja

Gildas, l’home de les olives vora el mar

Fa vint anys que Gildas Girodeau i la seva dona Isabelle Piedallu van decidir treballar el vell olivar del Mas Boutet amb una vista sumptuosa damunt del mar de Cotlliure. Alhora, ell escriu novel.les negres i ella és urbanista i escultora. L’olivar de l’avi matern de Gildas, René Boutet, era més petit. Ara ja suma 12 hectàrees i una producció anual de 1.500 litres d’oli ecològic, que destil.len al trull de Cornellà de la Rivera. Disposa en complement d’un parell d’habitacions d’agroturisme, jardí de plantes aromàtiques i confitures de les seves figueres i llimoners. La mare, Odette Boutet, s’encamina amb peu ferm cap els 92 anys i acaba d’obrir una

Gran exposició d’Antonello da Messina a Palerm, sobretot per l’escenari

El cartell de l’exposició és terrorífic, un primeríssim pla de la cara de Sant Benet procedent del tríptic al qual el pintor Antonello da Messina el va retratar de cos sencer. Terrorífic i enganyós, perquè aquell mestre del Quatrocento renaixentista italià va pintar altres cares infinitament més dolces, com la famosa Anunciació blava o el Retrat del mariner desconegut. Però si deixem a banda el cartell, l’exposició que oberta fins el 10 de febrer mereix el viatge a Palerm amb entusiasme. No només per veure reunida la producció d'Antonello da Messina, cedida per grans museus europeus, sinó per l’escenari. El Palazzo Abatellis de la capital siciliana és un edifici eminent del gòtic civil català que el mestre portolà Francesco Abatellis va encarregar el segle XV per a la seva muller d’origen barceloní Eleonora Soler, la dulcissima coniuge recordada encara avui a la làpida del portal. L’estil volgut pel propietari s'inspirava en els millors casals de Barcelona, ciutat a la qual havia de viatjar per resoldre afers burocràtics i poder comerciar. Les naus sicilianes exportaven gra, sucre, cotó, seda, corall i esclaus. Les naus catalanes portaven draps i manufactures de cuir, armes (ballestes, cuirasses, dagues) i productes agraris com mel de Tortosa, oli de

No tot decau a Portbou, el restaurant Voramar ho demostra

La renaixença del restaurant Voramar de Portbou (no confondre amb el veí Miramar de Llançà) és també una història d’amor i superació. L’establiment regentat durant llargs anys davant la platja per Domingo Jamàs i Maria Josep Garbí havia de passar el relleu als fills Míriam i Pau. La Míriam es va enamorar del jove cuiner del restaurant Passatges situat al costat mateix i s’hi va casar. Ara Guillem Gavilan és el xef del Voramar, la Míriam la cap de sala i en Pau el xef dels postres. El relleu ha donat resultats esplèndids. Ahir hi vaig menjar un arròs de calamars i bolets insuperable (foto Quim Curbet). El poble de Portbou s'ha vist reduït a 1.100

El deute que mantenim amb la titànica “Comèdia” de Dant

Traduir de nou tota la Comèdia de Dant és un esforç titànic que la política nadalenca d’objectes de regal afavoreix, enguany a l’editorial Acantilado pel professor José María Micó (944 pàgines, 49€). El 2013 es va editar l’última de les traduccions al català, de Joan F. Mira al segell Proa (1.309 pàgines, 44,95€). Les noves versions fan honor al gran poema, però no li resten ni un borrall de dificultat de lectura, per més que Micó hagi descartat la traducció rimada. Hi ha una altra manera d’entrar a l’obra de Dant: viatjar regularment a Itàlia o tenir bons amics italians aquí per comprovar amb sorpresa com reciten de memòria els fragments més emotius. Ho fan els escolars, els adults, els actors, fins i tot els humoristes. Les versions escèniques de l’obra acostumen a ser un èxit, com l’espectacle inoblidable “Gassman legge Dante” que va recórrer Itàlia i va ser editat en vídeo el 1996. L'oscaritzat actor i humorista Roberto Benigni també va dedicar un espectacle recitatiu a "Tutto Dante" l'estiu del 2006, amb un èxit ressonant arran de la presentació durant

"El puente del mar azul”: una gran notícia que no hauria de ser-ho

S’acaba de traduir al castellà El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer. Que els grans llibres catalans es tradueixin al castellà no hauria de ser res d’estrany, però ho és. Aquest ha trigat noranta anys, d'ençà la primera edició del 1928. Parlo d’un dels llibres més fascinants de la literatura catalana, el viatge de l'hel.lenista, llatinista i polític Nicolau d’Olwer al llarg del Mediterrani per seguir al rastre de Ramon Llull durant l’expansió comercial catalana medieval i retratar l’actualitat d’aquells escenaris. Va fer-lo en condicions difícils, exiliat per la dictadura militar de Primo de Rivera, abans de ser-ho de nou per la de Franco. El professor de literatura llatina medieval de la Universitat de Barcelona també era regidor de l’Ajuntament per la Lliga, de la

Tot Bach a 500€ contra el millor Bach a 2€

Els grans segells discogràfics internacionals s’han posat d’acord per comercialitzar aquest Nadal al preu de 500€ una capsa amb la nova edició completa en 222 CD de les obres de Johann Sebastian Bach, més completa que l’anterior i menys que la següent. La música de Bach val això i molt més, però aquest preu no deixa de ser escandalós i idiota de pagar, si no és com a gadget d’aquells a qui no els ve de 500€ i que probablement només n’escoltaran un o dos discos. La publicitat associada a l’edició promociona l’exhaustivitat, la varietat d’intèrprets de categoria, els comentaris escrits, el DVD incorporat i el sursum corda, però tenir tota l’obra enregistrada de Bach en una capsa no facilita per si sol la millor audició ni pot substituir el batec de la música en viu. Pel preu d’aquesta edició completa resulta més recomanable comprar un bitllet d’avió a Leipzig i assistir a un dels concerts que organitza cada setmana la Thomaskirsche, l’església de Sant Tomàs, on Bach va treballar com a director de cor i on es troba enterrat. El

Mercè Managuerra o la necessitat vital d’un teatre lliure

L’actriu Mercè Managuerra, després d’una llarga carrera, va fundar i dirigir durant els últims deu anys la petita sala de teatre barcelonina Akademia. Quan va tenir la impressió que ja no complia les seves expectatives, va decidir crear-ne i dirigir-ne una altra. La nova sala acaba d’obrir aquest cap de setmana amb el nom de Dau al Sec, al carrer Salvà núm. 86 del Poble Sec, a una antiga fàbrica de joguines construïda el 1910. Vaig afanyar-me a acudir aquest dissabte a l’última representació de l’obra inaugural. No em va dir gran cosa, probablement per la llastimosa manca de modernitat de la meva cultura teatral. Però em va

El castell i la fonda de Foixà: delícia recòndita, pura meravella

El país està sembrat d’altius castells medievals que tenen un problema: a més de restaurar-los cal mantenir-los, i l’actual noblesa dels poderosos té la fe perduda i prefereix invertir en altres coses, dintre de la misteriosa divinitat dels diners. N’hi ha un al “quadrat d’or” del Baix Empordà, a Foixà, que Josep Pla qualificava de “delícia recòndita, pura meravella”. L’arquitecte interiorista barceloní Antoni Bonamusa Homs i la seva dona Núria Mir Teixidor van comprar el castell de Foixà el 1979. Portava dècades tancat i era una ruïna espoliada (els sepulcres gòtics de tres cavallers del castell de Foixà

La Venus de Vélázquez que no veurem a l’exposició del CaixaForum

El Caixaforum barceloní dedica fins el 3 de març una àmplia exposició que ha titulat “Velázquez i el Segle d’Or” amb 59 quadres del Museu del Prado. Una exposició de Velázquez sempre és notícia, però aquesta conté un cert trucatge: els quadres exposats no són només de Velázquez, també de destacats pintors com Tiziano, Rubens, Rivera, Murillo o Zurbarán. El desplegament de noms de luxe redueix els quadres d'aquell que dóna títol a la mostra i planteja de nou la rivalitat entre ells. L’exposició presenta la famosa “Venus i la música” del Tiziano, però no diu que en aquest obligat tema mitològic del nu femení Velázquez va superar-lo amb la seva igualment famosa “Venus del mirall” (foto adjunta). La col.lecció més nodrida d'obres

Ni River Plate mereix aquesta victòria ni l’Argentina aquesta derrota

Ahir al vespre es va tornar a suspendre el “partit del segle dels segles”, la final de la copa Libertadores (la Champions llatinoamericana) entre els dos principals clubs de futbol de Buenos Aires i eterns rivals, River Plate i Boca Júniors. El dia anterior el match ja va haver de ser ajornat a l’últim moment, per la violència desfermada un cop més als voltants de l’estadi pels seguidors i, encara més, per la impunitat de la qual gaudeix aquesta violència i la ineficiència de les autoritats. El futbol és un gran negoci i s’hi mouen molts interessos, no només sentiments i passions. La ciutat de Buenos Aires és una cosmòpoli de 14 milions d’habitants, on tot es veu multiplicat i amplificat. Fa

Pudícia i domini de Josep Playà davant del seu biografiat Salvador Dalí

Avui dilluns es presenta al teatre-museu de Figueres la biografia escrita pel periodista Josep Playà Maset (a l’esquerra de la foto, fa pocs dies a Cotlliure) sobre Dalí esencial, el gran provocador del siglo XX. M’he entretingut a llegir-la per comprovar que l’autor ha estat capaç d’utilitzar una sola vegada al llarg de 310 pàgines la primera persona del singular i parlar d’ell mateix, quan escriu al començament: “No sé quants llibres s’han publicat sobre Salvador Dalí. Sé que a la meva biblioteca se n’apilen més de quatre-cents, raó per la qual em pregunto si en calia un més”. Entre confessió i disculpa, aquí s’acaba la presència personal de l’autor i comença la titànica biografia sintetitzada sobre Salvador Dalí, una de les més completes, documentades i

Oda petita als cargols de Campllong, l’endemà de la pluja

Els amants dels cargols pensem que és l’ostra de la terra i que el centre del món se situa a la petita localitat gironina de Campllong. Suma quatre o cinc restaurants especialitzats i una llarga anomenada, des que Josep Barris i la seva dona Nita Solench hi van obrir el primer l’any 1949. Ahir divendres, l’endemà de la pluja torrencial, vam anar-los a tastar al restaurant Local Social, obert a l’interior del flamant centre cívic del poble. A les nostres sortides amb dinar ens agrada fer una caminada pels voltants, ja sigui per obrir la gana o per fer baixar l'àpat. Ahir vam agafar el camí entre Campllong i Sant Andreu de Salou, un poblet de 150 habitants dispersos a quatre veïnats diferents, que

La poma d’Eva ara és d’Aida al Mas Saulot de Palau-sator

Aida Pujadas Mestres té 25 anys i la seva parella Pau Frigola Coll 26, però han capgirat la imatge de l’extensa plantació de pomeres de l’avi al Mas Saulot de Palau-sator. L’han convertida en el nou establiment de moda aquest últim estiu al Baix Empordà. És una de les poques productores de sidra a Catalunya i han sabut connectar amb el turisme. Es possible que la seva sidra (afruitada, de baixa graduació alcohòlica, filtrada i lleugerament gasificada), així com els sucs de quatre varietats de pomes i el vinagre de sidra de la casa, triguin una mica més a imposar-se en el consum majoritari que les noves instal.lacions de la plantació, a les qual el flux de visitants és constant. Malgrat que en temporada baixa el restaurant de plats relacionats amb

El confort d’un món de pluja fina, bicicletes i estudiants

La ciutat de Münster (310.000 habitants) no és de les més anomenades d'Alemanya. Això no obstant ostenta dos lideratges reconeguts: és la més plujosa del país i la que concentra proporcionalment més universitaris, entre els quals ara també el meu fill petit i la seva dona. Hi he anat aquest cap de setmana amb l’objectiu d’abraçar-los. Plovia, com per confirmar la vella dita popular: “O plou o toquen les campanes. Si les dues coses coincideixen, és diumenge”. Plovia a la manera discreta de Münster, una pluja lleu, venial, amiga fins allà on pot ser-ho. La xifra de dies de pluja concorda amb una

Centenari del final de la Primera Guerra Mundial o la indecència

Aquest diumenge s’escau el centenari del final de la Primera Guerra Mundial, Va conduir en només vint anys a la Segona, amb els mateixos protagonistes i una carnisseria augmentada: 30 milions de morts a una, cinquanta milions a l'altra. Les commemoracions oficials de reconciliació oculten aquests dies la realitat amb esforç. Els estrategs militars pensaven el 1914 que es tractaria d’un conflicte de pocs mesos, però les innovacions tècniques van transformar el “mode de producció” de la guerra en una matança sense precedents: artilleria pesada, carros de combat, bombardeigs aeris d’objectius civils, armes químiques... Només a la batalla de Verdun del 1916 s’hi van produir 300.000 soldats morts, a la del riu Somme el mateix any més de 400.000. La meitat de les víctimes mortals de la

Conversa amb la “Mediterrània” de Maillol damunt la seva tomba

L’escultor Aristides Maillol es troba enterrat sota el seu nu femení més conegut, batejat amb el nom de Mediterrània, a la masoveria-taller que utilitzava a la vall de la vila natal de Banyuls. Al voltant de les corbes convençudes d'una idea del cos de la dona, Maillol va imposar una nova estatuària monumental al precís instant en que l'art modern començava a "deconstruir-la". D’aquesta manera acabaria per ser reconegut arreu del món com el gran renovador de l'escultura del segle XX, gràcies a uns nus agraciats amb el do de la monumentalitat. Ja no eren nimfes místiques, fades llegendàries, divinitats mitològiques, Venus quimèriques,

Ahir al Coll de Banyuls com un retorn a Brideshead

M’agrada anar amb amics al coll de Banyuls per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les nostres rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons afortunats. Ahir diumenge vam tornar-hi i pel camí se’ns va aparèixer el Canigó enfarinat de neu per primer cop aquesta tardor. Es tracta d’un dels passos més assentats d’aquest Pirineu mediterrani, des dels ibers de la Via Heràclia, els grecs i els romans d’Empúries i potser els cartaginesos d’Aníbal, tot i que ara només l’utilitzem els amants de les dreceres suposadament secundàries i de les vinyes verdes vora el mar. Fa temps que conec aquest camí, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, quan només era una pista de terra

La glòria física de J.S.Bach al bandoneó tanguista d’Almut Wellmann

La bandoneonista alemanya Almut Welmann i el seu marit Miguel Chimienti vivien fins fa poc a Barcelona i ara ho fan a la localitat alemanya de Sulzburg. L’Almut em va prometre que, si anava a visitar-los, tocaria Johann Sebastian Bach amb el seu bandoneó per a nosaltres sols a l’església de Sant Ciríac, una joia romànica del segle X restaurada fa poc, d’una sonoritat que les línies nues del romànic ennobleixen. Ella sabia que l’audició privada en aquest lloc em causaria una callada commoció, com amant de Bach i del tango. Es tracta d’una església luterana, igual que Bach, però la naturalesa de la música no té més limitacions ni classificacions que el talent expressiu de cada compositor i cada intèrpret. Per aquest motiu es pot

Una altra manera d’administrar i consumir turisme, sisplau per força

La postura més insensata seria pensar que podem continuar vivim sense canvis en la nostra manera d’administrar i consumir turisme, vaig argumentar ahir a les Jornades sobre Turisme i Societat organitzades per Fundació Jordi Comas Matamala al CaixaForum de Girona. Després de tots els booms turístics coneguts, el concepte de decreixement resulta crucial, encara que no vulgui dir per força disminució d’activitat o de clientela, sinó una reorientació intel.ligent dels fluxos principals, les rutines i les malformacions comprovades. Un comentari editorial del diari La Vanguardia parlava el 23 d’octubre últim del canvi climàtic al Mediterrani i reiterava l’evidència científica de l’augment de la temperatura mitjana i la consegüent pujada del nivell del

Els xuixos de Girona, una manera d’entrar a la ciutat

Una de les primeres coses que m’agrada fer quan arribo a Girona és entrar a alguna de les pastisseries del meu recorregut, comprar un xuixo barroc, voluptuós i lluent acabat de fregir i menjar-me’l amb tota la delicadesa possible, mentre camino xino-xano tot mirant aparadors i saludant algun amic o conegut que passa. Un cop menjat, em recomponc amb el tovallonet de paper els llavis ensucrats, faig un cop d’ull circular a la part més florentina de la ciutat i dono gràcies als gloriosos artesans pastissers de “les dulces” en general i del xuixo en particular. Observo durant uns instants els mil matisos de la manera de viure i m’entretinc a discernir els colors del cel i a fer-me confidències. Els famosos xuixos de crema de Girona perden gràcia i sabor fora d’aquesta ciutat (excepte en el cas de la pastisseria Girbal de Palafrugell o a Can Batlle de Torroella de Montgrí). Encara afegiria que hi guanyen si es mengen

Sota la pluja encara s’esmorza més bé a Can Met de Mieres

Entre un xàfec i el següent, ahir vam anar a esmorzar a Can Met de Mieres. Va ser una excel.lent decisió. La Fina ens va preparar a la cuina unes botifarres de perol acompanyades amb primoroses mongetes seques de Santa Pau, un porronet de vi i els cafès corresponents. Plovia. Plovia bé, com cal, amb decisió i alguna intermitència. Els boscos i els sembrats d’aquesta part de la Garrotxa lluïen, quasi espurnejaven sota la pluja amb una eufòria visible. La riera de Merdançà baixava tèrbola pel mig del poble, molt per sota de la murada de pedra que la canalitza. Dels tres-cents habitants de Mieres, només en vam veure pel carrer un o dos. Vam saludar la jove cartera de Correus que repartia a corre-cuita en cotxe des de Banyoles als domicilis de diferents

La saga intel.lectual francesa no sap baixar del miler de pàgines

Imaginava que el mercat de lectors havia quedat saturat del tema després de l’aparició el 1997 del llibre-totxo de l’historiador Michel Vinock Le siècle des intellectuels (referit als francesos, és clar), el qual tenia 900 pàgines fins i tot en l’edició de butxaca. Doncs no, ara acaba de publicar-se al país veí el nou treball de l’historiador François Dosse La saga des intellectuels français, en dos volums de 624 i 704 pàgines cadascun. Separats per només vint anys, tots dos títols ofereixen una panoràmica documentadíssima, mancada ostensiblement de l’alta virtut de la capacitat de síntesi. És cert que els filòsofs francesos –avui en diríem els intel.lectuals-- van convertir-se des del segle XVIII en un nou clergat, encarregat de renovar les cèl.lules de la

Ningú no recorda la Guinea Equatorial, però alguns encara en viuen

Conec famílies catalanes que encara viuen còmodament gràcies a la fortuna acumulada pels seus avis a la Guinea Equatorial durant les dècades del 1940 al 1960 i a les rendes que se’n continuen derivant. A diferència de les possessions militars del Sàhara o d’Ifni, la petita colònia espanyola de Guinea, a l’Àfrica Negra, va ser objecte d’una forta colonització econòmica per part d’industrials i inversors catalans. Es basava en les finques de cacau i cafè, i l’explotació forestal de fusta noble. De la selva guineana va arribar al zoo de Barcelona el 1966 Floquet de Neu, gràcies al primatòleg Jordi Sabater Pi, que treballava des del 1940

El Citroën 2CV compleix 70 anys, desnonat sense contemplacions

El meu primer cotxe, fa moltíssims anys, va ser un Citroën 2CV. Ara penso, després d’haver conduït tantes altres marques, que potser m’agradaria que un altre 2CV fos l’últim de la meva propietat. L’economia de mitjans d’aquell vehicle, avui quasi risible, es combinava a la perfecció amb un rendiment sense fissures, malgrat les nombroses escletxes. D’entre tots els utilitaris llançats durant la postguerra europea a cada país per democratitzar-ne l’adquisició i consagrar l’imperi del vehicle privat, el Citroën 2CV ha deixat el record més singular. Alemanya va popularitzar el Volkswagen Escarabat, Itàlia el Fiat 500, Espanya el Seat 600 (la provatura del Biscúter va fer curt). A França mateix li va sortir una dura competència amb el Renault 4L, que

Brasil cau molt lluny, o potser és un efecte òptic

Mantinc un idil.li personal amb el Brasil i em dol que la primera volta de les eleccions presidencials d’ahir diumenge l'hagi guanyada el candidat de la ultradreta Jair Bolsonaro, qualificat sense embuts de violent, defensor de l’antiga dictadura militar, racista i masclista, fotocòpia viva i tropical de Donald Trump. “Ele não” (Ell no) ha estat el lema de les manifestacions contra el candidat favorit als sondeigs. L’onada de simpatia popular que va aixecar la presidència de Lula de Silva del 2003 al 2011 es va poder assentar damunt del creixement econòmic d’aquells anys, gràcies sobretot a l’augment del preu mundial de les exportacions

Narcís Serra és una goteta d’aigua en l’oceà bancari

Després de cinc anys d’instrucció judicial, ahir va arrencar finalment a Barcelona el procés per administració deslleial contra els directius de Catalunya Caixa, encapçalats per Narcís Serra. Els acusats al.legaran la innocència més pura, com ja va avançar Serra a l’entrada al Palau de Justícia: “No me’n penedeixo perquè vaig fer el que havia de fer”. En realitat, això depèn de com es miri. L’entitat Catalunya Banc (nascuda el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa) va ser declarada en fallida i intervinguda el 2011 mitjançant una aportació de diners públics de 13.221 milions

El pes de les condecoracions oficials, un exemple personal

Em va sorprendre que a l’última tongada de condecorats amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat hi figurés un amic poc amant d’aquesta mena de medalles. Naturalment, vaig aprofitar per burxar-lo una mica. Em va contestar amb una sentència exculpatòria que François Mauriac havia deixat anar en circumstàncies semblants: “La Légion d’honneur, ça ne se demande pas, ça ne se refuse pas et ça ne se porte pas”. Vaig trobar acceptable l’elegància esquiva de la frase, encara que fes passar bou per bèstia grossa, i no el vaig agullonar més. Potser perquè durant la conversa vaig recordar que jo també havia acceptat anys enrere,