No sabem on són l’illa de Guam ni les muntanyes del Rif

La fanfarronada del dictador de Corea del Nord d’amenaçar amb armament nuclear l’illa de Guam, petit territori dels Estats Units enmig del Pacífic, no només ha provocat l’escalada d’amenaces de represàlia. També ha permès comprovar que la majoria de ciutadans dels Estats Units no tenen ni idea d’on es troba aquesta seva possessió insular. Alguns la situen just per damunt del Canadà. Això no hauria d’alimentar més del compte l’habitual mofa sobre les limitacions en geografia general dels habitants de la primera superpotència. Aquí ens passa exactament igual amb els veïns que pretenem ignorar olímpicament, malgrat les

Les velles havaneres de Ricard Balil són “ses seues”, amb els seus

Ahir divendres vaig tenir el plaer de presentar a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell el llibre de Ricard Balil (al centre de la foto) que avui dissabte ho serà a Begur pel professor Josep M. Fullola (a la dreta). És el tercer volum antològic d’unes Santes Escriptures, d’un autèntic Evangeli sobre velles havaneres i cançons de taverna, amb partitures i CD's de les 50 cançons incorporades aquesta vegada. L’autor hi ha dedicat tota una vida d’entusiasme constant. Ricard Balil és un dels fundadors de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, que l’any passat celebrava la 50ena edició. Va cantar a totes les primeres edicions, primer en

El molí de la Muga, l’eternitat en aquestes terres

Jaume Farcy Vila, en Met de la Muga, és l’home de muntanya més pur, informat, humil, acollidor, esclavitzat i alhora lliure que he conegut. Tota la seva vida va ser una peregrinació com a treballador als masos de les remotes valls de la capçalera de la Muga, entre les comarques del Vallespir, la Garrotxa i l’Empordà. El 1963 es va poder assentar amb la seva dona, Nuri Naspleda Massanella, com a masover del molí de la Muga o Muga de Dalt, damunt mateix de la ratlla de França. Era l'últim habitat dels 26 masos veïns i exercia com a hostal. El riu de les temibles mugades brolla en aquest punt, abans de formar els aiguamolls de Castelló

La temptació d’acariciar la calidesa carnal del marbre

Per alguna raó equivocada, el marbre arrossega una imatge de gelor insensible i refractària. En canvi jo sempre l’he trobat una de les pedres més càlides, potser perquè l’associo a ciutats que estimo intensament. Pujar al Partenó d’Atenes, voltar-lo de prop i tocar furtivament les columnes de nivi marbre blanc del Pentèlic, encara que estigui prohibit, em continua despertant una emoció corpòria, física, biològica. El centre urbà de la Roma barroca –el mateix de la Roma actual-- està protagonitzat pel marbre travertí, el qual absorbeix la llum solar canviant i daura les parets de la Urbs amb la diferent intensitat del torrat, el rogenc o el pallós, dintre d’una gamma de matisos cutanis convertits en sensualitat viva. A la Florència

Les memòries d’Adrià reneixen a Tarragona, bona notícia

El gran emperador romà Adrià va néixer tres vegades. Primer l’any 76 dC a la colònia hispano-romana d'Itàlica, prop de Sevilla, d’on també era originari un altre gran emperador d’origen hispà, el seu antecessor i protector Trajà. Va tornar a néixer per segona vegada l’any 1951, amb l’èxit des de la primera edició de Memòries d’Adrià, la novel.la històrico-filosòfica escrita per Marguerite Yourcenar. La tercera vegada va ser dissabte passat a les pàgines de La Vanguardia. El diari anunciava amb desplegament informatiu i gràfic que les ruïnes de la vil.la romana dels Munts a Altafulla s'han d'atribuir a la residència construïda per allotjar l’emperador Adrià arran de la seva estada a Tàrraco l’hivern de l’any 121-122 dC, segons la nova interpretació argumentada

Descrèdit del curt estiu de l’anarquia a Puigcerdà, l’any 1936

Puigcerdà ja era l’any 1936 una vila d’estiueig aristocràtic on els treballadors vivien en dures condicions al costat dels xalets alpins de la “Suïssa catalana”. La sublevació militar del 18 de juliol contra el govern de la República es va encaixar aquí com a tot arreu, amb la diferència que a Puigcerdà no hi havia guarnició militar. El Comitè Antifeixista va assumir-hi el poder i els anarquistes van protagonitzar la gestió dels afers públics, fins a ser esclafats l’abril del 1937 per les forces regulars dels governs de la Generalitat i de la República. La liquidació de l’anarquisme a Puigcerdà va ser el precedent immediat de la mateixa operació a escala de tot Catalunya, arran dels Fets de Maig del 1937 a Barcelona. La curta hegemonia anarquista a la

L’aventura de Verdaguer al Pirineu relatada per la revista “Descobrir”

El dossier central de l’últim número d’agost de la revista Descobrir sobre el “Pirineu de Verdaguer” juga amb un as a la màniga: els col.laboradors que alimenten el dossier escriuen molt bé i parteixen de la base que l’epopeia poètica de mossèn Cinto al cèlebre llibre Canigó va anar acompanyada per una novel.la d’aventures: les pròpies excursions del capellà sobre el terreny, el seu treball de camp que donaria peu a l’extraordinària riquesa del poema. Les anades de Verdaguer al Pirineu ja van ser descrites al llibre del 1953 Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques, de Josep M. de Casacuberta, i a les múltiples biografies sobre l’autor, algunes ben recents. Però no sempre és fàcil posar en el seu context l’obra literària de mossèn Cinto, relatar-la amb llenguatge d’avui, com fan Torrents, Villaró,

El Mas Cornet del coll de Banyuls, una rehabilitació militant

També publicat a la revista "Alberes", estiu 2017 

No queda cap mas habitat al llarg dels deu quilòmetres de carretera actualment asfaltada que separen el poble d’Espolla del Coll de Banyuls fronterer. En canvi proliferen al llarg dels altres deu kilòmetres que discorren, de l'altre cantó, entre vinyes des del Coll fins a la platja de Banyuls: el mas Atxer, el mas Parer, la masoveria de l’escultor Arístides Maillol convertida en petit museu, el mas Paroutet amb el celler Berta-Maillol, el mas Blanc, el mas Trouillet... La rendibilitat de la vinya i la proximitat del nucli urbà de Banyuls els ha donat una segona vida, productiva o residencial. D’aquest cantó de la ratlla de frontera, el mas Girarols

Se’n diu tocar amb unció, ja sigui Bach o tango

La primera nota que anuncia el tema melòdic del tango Niebla del Riachuelo és un Re menor greu, cavernós i alhora cristal·lí. Aquesta primera nota se’m clava a l‘estómac perquè sé la bellesa commovedora que ve a continuació. El tema va ser escrit el 1937, en un moment d’alta inspiració lírica, amb  música de Juan Carlos Cobián i lletra d’Enrique Cadícamo. Evoca un dels boirosos ravals portuaris de Buenos Aires, el Riachuelo. Actualment s’ha convertit en una visita típica, però al moment de compondre’l era un lloc més incert i apartat. La primera nota vibrant del tango que porta el seu nom, lentament allargada, evoca aquella boira i sembla gairebé la sirena d’un vaixell en la tenebra. Durant una recent sobretaula el van interpretar amb unció Almut Welmann al bandoneó i Carlos Padula a la guitarra. Se’m va clavar a l’estómac, commogut. La definició d’unció al.ludeix a l’acció d’ungir amb alguna essència una persona o cosa per tal d’ennoblir-la o curar-la. Per analogia, assenyala també la dolçor amb que s’arriba a dignificar un moment especialment reeixit, fins acostar-lo al

El món s’acaba: és una evidència científica, no un vaticini

Amb pocs dies de diferència dos reconeguts científics han recordat amb contundència allò que ja sabem sense voler-ho saber: el planeta Terra se’n va en orris pel mal ús creixent dels humans. Al cosmos hi ha milers de milions de planetes, però només en un s’hi ha desenvolupat la vida. Fa 3.500 milions d’anys les molècules van formar a la Terra estructures capaces de reproduir-se i fer néixer les primeres cèl.lules, les quals es convertirien en organismes cada cop més complexos que colonitzarien aquest planeta. Un mamífer vertebrat de la família dels micos va desenvolupar el cervell més que altres sers vivents i va donar peu a l’Homo sapiens fa tot just 100.000 anys. Aquest centenar de mil.lenis de vida intel.ligent de la Terra va transcórrer a un ritme que es veuria  alterat i accelerat per tres revolucions

La llum de Delfos és l’obra mestra, el paisatge el millor museu

Dels dos milions de visitants anuals de Delfos, ben pocs s’instal,len als hotels de la localitat. Hi arriben per milers cada matí a bord dels autocars que cobreixen els 160 km de distància des d’Atenes, en visites organitzades d’un sol dia. Hi fan una ullada i unes quantes fotos, però es perden el principal tresor dèlfic: la sortida del sol i el crepuscle més commovedors del món, a redós dels cims nevats del mont Parnàs i acarats a l’ondulat bosc d’oliveres, vinyes i barrancs, el vibràtil riu gris argentat que s’estén fins el port d’Itea i el mar de Corint, al llarg d’un faldar panoràmic puntejat en alguns moments de

Viure de l'aigua termal, el petroli d’alguns pobles

 També publicat a la revista "Alberes", estiu 2017

La prodigalitat dels cursos d’aigua al vessant nord del Pirineu, a la falda del Canigó i de l’Albera, ha alimentat una pràctica pionera del termalisme. Avui es concentra als establiments especialitzats de cinc municipis: els Banys d’Arles (Amélie-les-Bains), Vernet (Vernet-lesBains), Molig (Molitg-les-Bains), Prats de Molló-la Presta i, finalment, el Voló. Encara caldria afegir-hi les piscines termals a l’aire lliure que proliferen a la comarca de la Cerdanya, per exemple als municipis de Fontpedrosa, Dorres, Llo o Oleta. Els romans ja van

La filosofia d’Aristòtil davant l’immortal arròs a la cassola de Can Mach

L’any 1936 Antoni Mach Caritg i la seva dona Maria Nogué van començar a fer menjars per als caçadors, contrabandistes i transeünts del recòndit camí fronterer entre Tapis (veïnat disgregat de Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà) i Costoja (Vallespir) del costat francès. Cuinaven un abundant arròs caldós a la cassola, que solia incorporar conill, senglar i bolets. El fill Francesc Mach Nogué i la seva dona Rosa Valls van continuar el negoci, a l’hostal Can Mach de Tapis. El 1989 van fer una important ampliació del restaurant, amb un menjador de 180 places i després un supermercat als baixos per a la clientela francesa atreta per la diferència de preus. El nét Antoni Mach Valls i la seva dona Cati Batlle Pujol regenten avui l’establiment, al quan han afegit un petit hotel. Les dependències encavallades de Can Mach són ara gairebé més extenses que el minúscul nucli fronterer de 30 habitants de Tapis. El besnét és a punt de prendre el relleu. Aquell llegendari

L’Esculapi i la Venus d’Empúries resulta que no ho són

La part superior de l'estàtua en marbre del cèlebre Esculapi d’Empúries va ser descoberta el 25 d'octubre del 1909 i la inferior el 6 de novembre següent. Totes dues es trobaven a l'interior de la mateixa cisterna, amuntegades amb altres peces menors, probablement a l'espera de ser llançades a un forn de calç durant la decadència i despoblament de la ciutat greco-romana. L'escultura tenia de 2,15 metres d'alt. És l'única d'estil grec d'aquestes dimensions trobada a la Península Ibèrica i a tot el Mediterrani occidental, per bé que esculpida durant l'època següent de domini romà. Es va convertir immediatament en principal símbol de l'excavació iniciada a Empúries, la premonició dels tresors que podia reservar el jaciment. La troballa d'una

La pel.lícula “Dunkerke” calla el vergonyós paper del general Fagalde

Aquest cap de setmana s’ha estrenat als cinemes l'espectacular pel·lícula Dunkerke sobre la fugida de 340.000 soldats anglesos i francesos a través d’aquell port atlàntic francès del Canal de la Mànega, arran de la imparable invasió alemanya del juny del 1940, al començament de la Segona Guerra Mundial. Res a veure amb la ressonància del mateix port cinc anys més tard, amb motiu del desembarcament aliat. El general francès responsable de l’operatiu d’evacuació a Dunkerke el 1940 va ser Bertrand Fagalde, tristament conegut un any abans pels 450.000 refugiats republicans espanyols que ell mateix va rebre en

Tunísia: ressò i rastre de Cartago, primavera i ocàs de la democràcia

Tunísia es podria dir perfectament Cartago. El país ocupa el territori d’aquella “Roma africana”, la civilització que va gosar plantar cara a l’Imperi romà i va perdre. No va quedar-ne pedra sobre pedra, després de les tres guerres púniques en què es van disputar l’hegemonia. Avui és el país musulmà del Mediterrani que rep més turistes, malgrat ser un dels més petits en extensió. El fet és deutor de l’obertura de fronteres i de pensament que va implantar el primer president de la independència, Habib Burguiba, al càrrec del 1957 al 1987. La colonització francesa ha deixat traces visibles

Els bars del mercat del peix de Mercabarna, a tercera regional

Ahir em vaig llevar amb gana i vaig anar a esmorzar al mercat del peix de Mercabarna en companyia d’una de les millors cuineres de la ciutat. Ens hi vam desplaçar tranquil.lament en metro. Abans de les 6h30 del matí ja érem allà, disposats per endavant a menjar unes sardines a la planxa acabades de pescar i a beure un porronet de vi. L’expectativa es va veure molt encongida per la realitat. Els tres bars del mercat del peix de Mercabarna només ofereixen donuts, croissants i la llista d’entrepans usuals. Una escletxa de la dura realitat va permetre en última instància que ens oferissin un pop a la gallega i un vinet blanc que estaven prou bé. El

No sabem res del poeta grec Homer i ho sabem tot

Quan l’intrèpid i culte emperador romà Adrià va viatjar a Grècia i va visitar l’oracle més famós al temple de Delfos, al repeu del mont Parnàs, li va preguntar sobre el vell misteri d’on havia nascut el gran poeta Homer. Les sibil.les se'l van treure del damunt amb les habituals respostes obliqües i encara avui ho ignorem. Els incomptables estudis dels últims trenta segles no han estat suficients per aclarir-ho, com tampoc per marcir l’interès que continuen desvetllant les seves dues epopeies poètiques de l’antiguitat, l’Odissea i la Ilíada. Els aedes o recitadors com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois d’un passat llunyà i mític. La Ilíada o poema d’Ilió --és a dir, de Troia-- no relata els anys del setge de la ciutat, sinó un episodi d’aquella guerra que dura tot just 51 dies. Té 12.007 versos,. Resulten més lineals pel que fa l’escenari i la tècnica narrativa que no els 15.693 versos de l’Odissea o poema d’Odisseus --forma original grega del nom d’Ulisses--, en el seu nostos o retorn des del setge de Troia cap a casa a l’illa d’Ítaca, després de

Seguiré comprant flors fresques, encara que sigui per Internet

Internet i l’abundosa panòplia dels seus derivats, com ara el comerç electrònic, ens tornarà a tots ximples. Però algun petit avantatge ha de tenir. S’acaba de crear a Barcelona l’empresa Flobox de venda de flors fresques per subscripció, que les envia a domicili un, dos o quatre cops al mes, segons la subscripció mensual del client a 72€, 40€ o 22€. La idea és senzilla i brillant. Llàstima que la seva pàgina web estigui escrita exclusivament en castellà. És una falta de delicadesa, i tractant-se de flors això és un error encara més greu. Estimar les flors predisposa a participar una mica del secret de la bellesa. Quan passo davant l’imperi

Una nova fil.loxera avança contra les oliveres

El mortífer bacteri Xylella fastidiosa, procedent del continent americà, ha obligat a talar i cremar des del 2013 un milió d’oliveres al sud d’Itàlia. La producció anual d’oli d’oliva ha caigut un 38% en aquell país. El flagell va ser detectat a finals del 2016 a Mallorca, on de moment s’han talat 2.000 oliveres i ullastres, d’acord amb la normativa europea que obliga a cremar els arbres infectats i els seus veïns de cent metres a la rodona. Ara acaba de saltar a la Península i ha afectat una finca d’ametllers a Guadalest (Alacant). Les calamitoses gelades del febrer del 1956 van reduir a la meitat la superfície d’olivera a Catalunya, però el conreu

Una altra manera d’admirar la Victòria de Samotràcia al Louvre, amb llàgrimes als ulls

La monumental escalinata Daru del museu del Louvre és la perspectiva majestuosa que emmarca l’escultura grega de grans dimensions de la Victòria de Samotràcia, col.locada al centre del lluminós replà superior. El replà formigueja de visitants tothora, en una bellugor humana atapeïda. Al Louvre deixen fer fotos, de manera que cada visitant vol obtenir el millor angle del seu acompanyant als peus de la cèlebre peça. Genera un ball de colzes, cames i braços que els vigilants del museu ja tenen per acostumat i se saben incapaços d’evitar. M’agrada molt remirar cada vegada durant llarga estona la Victòria de Samotràcia, però no m’agraden gaire les aglomeracions. He trobat la solució, amb una mica de perseverança. Als laterals de l’escalinata Daru, a l’altre extrem del replà presidit per la Victòria de Samotràcia, hi han col.locat un modest i deliciós banc de seure, sota la fornícula que alberga l’escultura romana de la deessa Hera, esposa de Zeus, coneguda com a Hera Campana per procedir de l’antiga col.lecció de Giampietro Campana. És el meu punt predilecte

Els elefants d’Aníbal no van passar per la Jonquera

Els elefants de l’exèrcit cartaginès d’Aníbal en ruta contra Roma a través del Mediterrani ibèric són la imatge d’impacte d’una guerra de proporcions insòlites que va determinar el futur històric de tota la regió. Potser són l’anècdota, però reflecteixen fins avui la magnitud d’un desplegament mai no vist. La ciutat de Cartago s’havia convertit en autèntic imperi, fundat 700 anys abans pels comerciants fenicis al litoral de l’actual Tunísia. Els cartaginesos van començar a ocupar militarment el sud de la península Ibèrica l'any 237 aC a partir del vell port fenici de Gadir (Cadis), per compensar la pèrdua de Sicília arran de la primera guerra púnica. El tractat entre Roma i Cartago de l'any 226 aC cedia als cartaginesos tota la costa mediterrània ibèrica fins l'Ebre. Aníbal va trencar el pacte l’any 218 aC, va assetjar i destruir Sagunt

No he pogut tornar a abraçar mai més el plàncton com a Cala Jóncols

Abans les vacances d’estiu duraven més i permetien dedicar una setmana sencera a l’expedició a bord de la barca familiar de Calella de Palafrugell fins a Cadaqués. Alguns anys la navegació resultava plàcida i innocent, encara que fos llarga i incòmoda. Un cop superat el cabotatge de Tamariu, enfilàvem el cap de Begur com si fossin les columnes d’Hèrcules de la nostra aventura anual. Els camins que coneixíem de memòria per terra, apareixien ara des d’una altra perspectiva. Cada any renovàvem la sensació que l’autèntica boca de l’escenari del paisatge és des d’en mar, com si recorre’l la resta de l’any a peu representés tot just transitar-ne

No és cert que la guerra de l’Orient Mitjà no es pugui entendre

També publicat a Eldiario.es

Una dita suposadament enginyosa pretén: “Si creus que entens l’Orient Mitja, és que te l’han explicat malament”. Aquesta falsa idea vol escenificar la confusió per encobrir la política colonial que martiritza fa un segle la regió del món musulmà tan rica en hidrocarburs i tan pobre en desenvolupament social, exportadora la seva revolta a través del terrorisme gihadista, a part de les guerres internes. L’atapeït mosaic de països i de faccions enfrontades són conseqüència d’un altre vell adagi, aquest cop ben cert i comprovat: “Divideix i venceràs”. La diferència de nivell de vida entre la riba europea i la musulmana del Mediterrani és escandalosa.

La carnositat d’un bon havà, des d’abans d’encendre’l

Molt, molt, molt de tant en tant encara fumo un havà, més que res perquè no es perdi la mena. M’agrada des d’abans d’encendre’l, sobretot abans d’encendre’l. La il.lusió de la passió s'encén sempre abans de calar-hi foc, un instant que generalment significa l'inici de la seva extinció. Primer de tot, la vistositat d’un bon havà presenta entre els dits una carnositat evident, aconseguida en un llarg procés manual d'habilitats d’elaboració, una escala de tonalitats brunes només comparable al bronzejat de la pell humana. D’entrada, un bon puro es fa mirar. El tacte supera tot seguit la satisfacció de la vista, sobretot quan la turgència del puro també es mèrit del propi fumador, que ha sabut conduir amb sistemes domèstics d'humectació l'última

Els vaticanòlegs sempre tenen tema per fregar-se les mans

L’arquebisbe jesuïta mallorquí Luis Ladaria Ferrer acaba de ser nomenat al Vaticà prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. L’endemà el diari italià La Reppublica ja li recordava en portada que es troba implicat en un cas d’encobriment d’un capellà pederasta condemnat per la justícia. El diari reproduïa el document signat el 2012 per Ladaria en el qual instava el superior de la comunitat del capellà implicat a no divulgar el motiu de la seva suspensió, “per no escandalitzar els fidels”. Els diaris italians practiquen amb fervor la informació sobre temes del Vaticà perquè el gènere de la vaticanologia gaudeix d’un ampli interès entre els

Contemplació de la puresa de to de l’illot d’Es Cucucuruc a Cadaqués

Un illot minúscul adquireix a la badia de Cadaqués la importància de les coses modestes i alhora crucials. El cònic escull d’es Cucurucuc s’ha convertit en anagrama del municipi, un senyal d’identitat dels cadaquesencs. Tal com diu amb orgull la vella dita local: “Qui no ha vist es Cucurucuc ni sa platja Confitera ni sa nena d’en Clapés, no ha vist res de Cadaqués”. Contemplar es Cucurucuc des de la riba em procura cada vegada una sensació física de retrobada amb la bellesa, dintre de la qual hi caben l’harmonia i també el caos. Em desperta un impuls de tendresa, m’allunya de la indiferència, em recorda aquella absència de neguits que els vells grecs anomenaven ataràxia. Poso en remull al voltant de la silueta des Cucurucuc algunes idees perquè es

Ahir vam fer reviure Astor Piazzolla al saló de casa, entre amics

Aquest dimarts 4 de juliol es compleixen 25 anys de la mort del compositor Astor Piazzolla i el vam voler recordar ahir a casa amb un dinar de bandoneons. Vam muntar un asado i a la sobretaula vam escoltar la seva música viva, en viu. Com que les nostres normes no són d’estricta observança, al costat de temes de lluïment de Piazzolla com el preludi de "The Rough Dancer and The Cyclical Night", "Decarísimo", "Jacinto Chiclana", "Revirado" o "Chiquilín de Bachín", s’hi va colar algun preludi de J.S. Bach i la "Milonga que peinas canas", que només en aparença no hi tenen res a veure. La música d’Astor Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina moderna ha donat al món i és bo recordar-ho amb qualsevol ocasió. Va ser una

Trist balanç del gran parc urbà a la muntanya barcelonina de Monjuïc

Va costar una millonada, dintre dels pressupostos olímpics del 1992, restaurar la imitació de cartó-pedra del monestir de l’Escorial construïda a Montjuïc arran de l’Exposició Universal del 1929 que alberga des del 1934 el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Potser hauria estat més assenyat construir un edifici nou, però els arquitectes amb poder de decisió van al.legar que la baluerna ja forma part de l’sky-line de la ciutat i que calia potenciar els usos ciutadans de la muntanya de Montjuïc. Aquella decisió continua avui ranquejant ostensiblement, sobretot per l’oposició frontal de la Generalitat pujoliana a fer arribar el metro a la muntanya. El gran parc urbà de Montjuïc continua a les beceroles, i sense metro. El MNAC rehabilitat ha patit

La Carmen de Bizet vol conservar la casa idíl.lica a Bougival

El món una mica mitòman de l’òpera s’acaba de mobilitzar per salvar la casa del compositor Georges Bizet a Bougival, idíl.lica localitat d'estiueig als afores parisencs banyats pel Sena, immortalitzada pels pintors impressionistes. El compositor va escriure-hi la cèlebre òpera Carmen i va morir-hi tres mesos després del fiasco de l’estrena a París, el 1875, als 36 anys. L’actual campanya de finançament participatiu vol comprar el xalet i convertir-lo en l’Espai Carmen d’un Centre Europeu de la Música. Aquesta òpera sobre la fogosa cigarrera sevillana és avui una de les més representades de totes arreu del món, conjuntament amb Aida i La traviata. També és una de les mostres més representatives del gènere francès de

La mort del noble Vehí i la vida del músic Bastons, ahir a Palafrugell

Ahir el diari portava l’esquela de Josep M. de Vehí Gatius, traspassat a Palafrugell als 88 anys, hereu del fortificat i restaurat mas Borrrull o castell de Santa Margarida que despunta a la sortida de la vila en direcció a Llafranc i Calella. A l’esquela figurava sota del nom la condició de Cavaller del Reial Estament Militar del Principat de Girona. Formava part de la noblesa per herència i el recordo vivament com a pagès per vocació i per hobby. Quan em desplaçava cada dia entre Palafrugell i Calella, solia deixar de costat l’autovia estrenada el 1967 i agafava “sa carretera veia”. Després del primer trencant d’Ermedàs, “sa carretera veia” descriu un revolt tancat que rodeja la propietat del Mas Borrull. A la sortida del revolt trobava quasi sempre

Al far de Sant Sebastià encara hi caben més coses, com a l’eternitat

L’Ajuntament de Palafrugell acaba de destinar un pressupost de 93.000€ a obrir el nou Espai Sant Sebastià, un petit centre de descoberta del patrimoni i el paisatge d'aquesta muntanya litoral tan estimada, amb el far, l’ermita i l’hostatgeria al seu cim panoràmic. El consistori ha fet santament. Sant Sebastià de la Guarda és el rovell de l’ou de la contrada per múltiples raons superposades. Avui tot plegat es troba dominat pel turisme, però l’indret suma un poblat iber del segle VII aC excavat i exposat al públic, una ermita amb torre de guaita del segle XV, una hostatgeria del segle XVIII convertida en hotel de luxe de 9 habitacions i el far més

Quan defensar la bellesa causa polèmica, les bruixes es pentinen

L’única vegada que m’han cridat l’atenció al diari on col.laboro va ser arran de les reaccions femenines contra un article meu sobre l’ús que fa de la bellesa física a l’escenari la reconeguda violinista Anne-Sophie Mutter. Deia que la gran intèrpret alemanya és guapa i sempre ha tingut interès a posar-ho de relleu als concerts. El fet ha presidit la seva carrera, conjuntament amb el so que sap extreure dels dos Stradivarius que posseeix. Ja era guapa i dotada als 14 anys, quan Herbert Von Karajan i la Deutsche Gramophone --que venia a ser el mateix-- la van fitxar per convertir-la en estrella mundial. “Els vestits que em poso per sortir a

El nou museu de Perpinyà treu rendiment de les tres estades de Picasso

El Museu d’Art de Perpinyà inaugurava ahir amb gran aparat oficial la seva renovació, per compensar llargs anys de llangor de l’establiment. Ho fa amb una exposició temporal dedicada a les estades de Picasso a Perpinyà, del 1953 al 1955, sempre al cèntric palauet dels amics Paule et Jacques de Lazerme, al carrer de l’Angel núm. 16. A partir del 1979 aquesta casa es convertiria en museu municipal Jacint Rigau, amb el nom del pintor que va néixer entre les seves parets el 1659. Un cop traslladat a París, va optar per anomenar-se Hyacinthe Rigaud en convertir-se en retratista de la cort de Lluís XIV i de Lluís XV, en pintor oficial de Versalles. A l’època de les tres estades de Picasso, a la planta baixa hi tenia botiga oberta el fotògraf Raymond Fabre, el qual va poder retratar-lo amb deteniment, tant a l’estudi com pel carrer. La seva foto de Picasso cofat amb barretina, feta a Perpinyà el 1954, va ser subhastada per 24.000€ el maig del 2016 a la galeria vienesa Westlicht.  Picasso, resident a París, ja havia estiuejat a la vila veïna

Els blaus renaixentistes de Fra Angelico en la lluminositat solar d’aquests dies

La lluminositat solar d’aquests dies em fa pensar amb insistència en la pintura de Fra Angelico, els blaus de lapislàtzuli que aplicava al cel d’alguns quadres i als mantells més destacats de la Verge a les diferents Anunciacions que va pintar. El seu gran retaule de l’Anunciació que es troba al museu del Prado és sens dubte més elaborat que el fresc de proporcions similars sobre el mateix tema pictòric que es contempla al convent de Sant Marc de Florència. Però l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga imbatible. Es troba al mateix lloc per al qual va ser pintat al voltant del 1440, el tram de passadís estratègicament

El noble art de caminar i el centenari de H.D. Thoreau

Sortir a caminar també pot constituir una manera de mirar endintre, tal com recorda Toni Montesinos a la seva recent biografia sobre Henry David Thoreau titulada El triunfo de los principios. Cómo vivir con Thoreau. L’anarquista i filòsof estatunidenc va ser un precursor de l’ecologisme polític enfront de la idea de progrés inculcada per industrialització, amb llibres com Caminar i Walden o la vida als boscos. El 12 de juliol vinent s’escau el centenari de la seva naixença i es multipliquen les reedicions. S’han publicat llibres de tota mena sobre el noble art de caminar, des del clàssic de Thoreau fins el més recent Caminar per ser feliç, de Lluís Garrofé i Josep R. Ribé. Qualsevol activitat és susceptible de ser escrita, com a succedani evocatiu de

Pep Guardiola també ens ensenya l’origen de l’Univers, en menys d'un minut

El futbolista Pep Guardiola sap una mica de tot. Acaba de protagonitzar un espot televisiu de la cervesa mexicana Tecate en el qual actua de professor dalt d’un estrada i diu: “Hi ha moltes teories sobre l’origen de l’Univers. La més encertada és que el big bang, la gran explosió, el gran esclat, va ser una simple i meravellosa puntada de peu inicial, una puntada de peu que va desencadenar la vida”. Ell es refereix al futbol, naturalment, però no va tan desencaminat pel que fa al procés, a la gestació del món. Els cosmòlegs creuen que l’origen de tot plegat es troba en el big bang, la

Nostàlgia de la gelera i de la vaca al peu del Canigó

Quan arriba l’estiu m’agradava pujar amb el jeep de lloguer col.lectiu del municipi de Vernet fins el refugi de Cortalets, situat a 2.150 metres d’altitud sota el pic del Canigó, pel plaer de tocar la neu de la gelera en plena canícula. Ara la majoria de geleres pirinenques de neu perenne es fonen a l’estiu per culpa de l’escalfament global. L’espai que ocupaven apareix com un simple rostoll i per algun motiu sento cada any la seva nostàlgia. El refugi de Cortalets és el final del trajecte motoritzat, un punt a partir del qual cal pujar a peu durant una horeta o dues l’últim desnivell de 634 metres per arribar al cim del Canigó. Cadascun d’aquells

Els humans som micos africans guarnits, dubtosament evolucionats

La noció de “prehistòric”, “primitiu” o bé “civilitzat” és molt relativa. La definició depèn de la mentalitat de cada època. Creure que els humans som la raça més desenvolupada pel fet d’haver dominat les altres resulta molt dubtós. L’home no deriva dels micos, és un mico. L’Homo sapiens es va diferenciar dels altres micos per la capacitat exclusiva de parlar, construir frases i ajuntar-les per expressar idees. Els altres simis (goril·les, ximpanzés) tenen memòria, poden aprendre uns centenars de paraules, però no confegir frases noves. Alguns ocells posseeixen cinquanta cants diferents i cadascun d’aquests cants expressa un sentit, una informació, però no saben combinar-los. Tenen llenguatge, però no tenen gramàtica. Els científics

Avui parlem d’amor, com ho poden fer els cecs o els visionaris

Ningú no sap ben bé què diantre és l’amor, però tothom intueix que sense això la vida és d’un gris asfàltic molt pronunciat. Quan a la pel.lícula El nom de la rosa el jove novici Adso de Melk li pregunta al seu mestre franciscà i antic inquisidor fra Guillem de Baskerville, encarnat per Sean Connery, si la vida no seria molt més tranquil.la en cas que Déu no hagués inventat l’amor, Baskerville li contesta: “Sí… quanto tranquilla, quanto noiosa!”. És clar, naixem necessitats. La vida és intercanvi, diàleg, suma. Sens dubte, ningú no pot donar tot el que li falta a un altre si aquest si no sap trobar-ho en ell mateix. Però una part del que li falta, sí. La primera persona que cal complaure és un mateix, no buscar només a fora. L’amor existeix des del moment que una cèl.lula va

El mar no sempre es deixa escriure, de vegades no vol

Les estadístiques indiquen que Catalunya té 300 dies de sol per any i Holanda en té 80. El sol procura aquí sessions gratuïtes de fototeràpia. Diuen que el mal temps de Boston ajuda els científics a investigar. Diguin el que diguin, no es viu igual un dia assolellat que un dia ennuvolat o plujós, quan el cel es fa el pipí a sobre. Tot és relatiu, les clemències i les inclemències. La part de qualitat de vida que proporciona el confort climàtic natural no es paga amb diners. No depèn només del clima, això també és cert. A l’interior dels habitatges desafavorits dels països temperats s’hi pot passar molt fred a l’hivern i, en canvi, als dels països gèlids benestants viure-hi en mànigues de camisa. També ho tinc comprovat. El clima no és aliè al fet que

Ahir vam travessar l’Ebre sense motor, com una litúrgia pagana

Ahir vaig anar amb amics a satisfer la il.lusió de col.locar el cotxe damunt del vell pas de barca de Miravet i travessar lentament l’Ebre. Potser alguns ho consideren un espectacle residual, atàvic, d’una altra època. A mi fer-ho al costat de l’actual barquer Vicent Benaiges (a la foto) em sembla un dels més grans espectacles del món al meu abast. Dels tres passos de barca que subsisteixen al tram català de l'Ebre, el de Miravet és l’únic de fusta i sense motor, construït sobre dos llaguts i accionat només amb l’ajuda del corrent fluvial (va estar fora de servei per restauració del novembre del 2014 al juliol del 2016). En canvi el de Flix és de tracció elèctrica i el de Garcia combina el corrent natural amb un motor alimentat per plaques d’energia

La Guerra dels Sis Dies, cruel aniversari sense espelmes

També publicat a Eldiario.es

Aquesta setmana s’escau el cinquantenari de la Guerra dels Sis Dies entre Israel i els països àrabs veïns. La victòria israeliana va significar l’ocupació per la força de noves terres palestines a Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est, després de les que ja ocupades al moment de la fundació d’Israel el 1948. L’ONU ha reclamat en infinites resolucions la creació de dos estats en aquell territori. Els palestins, fins i tot el moviment radical Hamàs, ho accepta. Els israelians, no. Dels 8,7 milions d’habitants d’Israel, el 77% de la població jueva jove es reconeix