La llum mediterrània de San Francisco ara ja sembla de pantalleta

El poeta de 95 anys Lawrence Ferlinghetti encara ha publicat enguany el llibre Across the Landscape: Travel Journals (1950-2013), les seves notes de viatge dels últims 60 anys, però la ciutat de San Francisco que ell ha simbolitzat durant totes aquestes dècades s’ha vist engolida pels efectes milionaris de la veïna Silicon Valley i els grans negocis d’Internet, és a dir, per un augment estrepitós de la desigualtat entre els nous milionaris i els nous pobres. Avui és la ciutat més cara dels Estats Units, ja no la de la mítica llibreria City Lights Bookstore, fundada per Ferlighetti el 1953, tot i que encara és oberta. La ciutat més europea, de llum més mediterrània dels Estats Units, es caracteritzava per

Precisament a Grècia s’anuncien canvis polítics importants

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Tots aquells que s’han despreocupat olímpicament de la retallada social més salvatge aplicada a un país de la Unió Europea, ara s’alarmen davant del fet que el pròxim govern de Grècia pugui estar presidit per l’esquerra alternativa de la coalició Syriza, arran de les eleccions anticipades de gener o febrer vinents. Això significaria --per fi!—posar en qüestió des d’un govern europeu la política d’austeritat imposada els últims anys per l’hegemonia conservadora alemanya, renegociar el sistema draconià de pagament del deute i les

Dissabte al Priorat per acariciar el vi més car del país

Ahir vaig anar amb una colla d’amics a recórrer el Priorat, rebuts afectuosament per Carles Pastrana i Mariona Jarque al seu celler Clos de l’Obac, a Gratallops. Vaig tastar vins difícilment oblidables i vaig comprovar de nou que l’èxit mundial del vi del Priorat, fruit d’un grapat de joves enòlegs que van apostar per la qualitat i per la cotització internacional, té una cara més ingrata: el preu prohibitiu. El vi d’aquesta terra pissarrenca, dura i despoblada, s’ha convertit en la nova gallina dels ous d’or, d’ous de Fabergé. L’univers del vi, col.locat damunt la tensió dialèctica del mercat, no és només una qüestió sensorial.  El Priorat té 23 municipis, amb prou feines 9.600 habitants i compta quasi més cellers que residents. Només a Porrera, “el poble de

Retrobada d’amics sobre la memòria curta i els perdedors de la història

Ahir vaig anar a Perpinyà per assistir a la conferència de René Grandó titulada “Vous avez la mémoire courte: un livre fondateur”, al voltant de l’obra que tres periodistes del diari L’Indépendant vam publicar amb aquest títol fa 35 anys sobre l’exili republicà del 1939, un llibre que encara avui ens continua unint de manera inesborrable. Els tres autors vam quedar per dinar abans de la conferència, com ho fem cada vegada que es presenta l’ocasió. Finalment René Grandó, per un imprevist familiar, no va poder acudir ni al dinar ni a la conferència. Vaig dinar a casa de Jaume Queralt unes delicioses guatlles (gràcies, Maria, un cop més!), acompanyades per un vibrant vi negre de vinyes velles Château de Caladroy (Côtes du Roussillon Villages) del

La maleïda mania d’empolainar la “Mediterrània” a l’Ajuntament perpinyanès

Un dels edificis més afortunats del gòtic civil català és la Llotja de Mar de Perpinyà, en ple centre urbà, construïda entre el segle XIV i el XVI, quan la capital rossellonesa (amb el seu port reial de Cotlliure) era la segona ciutat mercantil de Catalunya. L’Ajuntament perpinyanès té la seu a aquest edifici històric. El pati d’accés és una joia dintre de la joia, presidit per una tercera obra mestra: la cèlebre escultura Mediterrània donada per l’escultor banyulenc Aristides Maillol. La presentació al Saló de Tardor parisenc del 1905 d'aquesta obra Mediterrània (per a la qual va servir de model la seva jove muller Clotilde Narcís) el catapultaria internacionalment com a successor de Rodin, el qual havia exposat l’any anterior en aquell mateix certamen El pensador. Quatre anys després de la revelació de Maillol al Saló de Tardor, un exemplar fos en bronze de Mediterrània va ser regalat per ell mateix a la vila de Perpinyà, amb l’exprés desig que ocupés el centre del pati porxat de l’edifici de l’ajuntament. Hi va ser instal.lada el desembre del 1911 i s’hi manté en tot l’esplendor. Una altre còpia en bronze va ser col.locada amb honors el 1923 als jardins parisencs de les Tulleries. A la mort de l’escultor el 1944, seria enterrat al vell

La pampa li roba el paper a Viggo Mortensen a la pel.lícula “Jauja”

La pel.lícula acabada d’estrenar del realitzador argentí Lisandro Alonso està protagonitzada per Viggo Mortensen, però l’escenari de la pampa li roba el paper, el mite, l’atractiu i quasi l’argument. La pampa és un paisatge molt lladre. Ni en cinema ni en literatura ningú no surt indemne de la confrontació amb l’infinit –o amb el seu miratge-- que damunt la terra encarna la pampa. Un dels resultats que aquesta visió  provoca més sovint als que intenten congeniar-hi amb imatges o amb paraules és la malenconia, inspirada per la petitesa que hi demostra la mirada humana, disconforme amb la seva limitació. La plana de la pampa suma centenars de milers de quilòmetres quadrats, més que alguns països

La clau de la casa de Robert Graves a Deià

Sense l’inoblidable interpretació de l’actor britànic Derek Jacobi d’emperador romà tartamut a la sèrie televisiva Jo, Claudi, produïda per la BBC el 1976 per celebrar el quaranta aniversari de les seves emissions, avui es parlaria molt menys del poeta i novel.lista anglès que vivia retirat a Deià, després d’haver trencat amb les convencions del seu país arran del trauma que li va suposar la participació als combats de la Primera Guerra Mundial. El 1929, als 33 anys, Robert Graves publicava a Londres l’autobiografia precoç Adéu a tot això i s’instal.lava a Mallorca. Amb els drets d’autor de la primera edició va comprar aquell mateix any 1929 un

La gent no es suïcida només perquè els dóna la gana

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La gent es suïcida perquè els dóna la gana, i punt. El meu cap de secció a la redacció del diari en què treballava ens tenia prohibit qualificar per escrit cap mort de suïcidi, encara que ho fos. Ho dictava una moral que no vaig entendre mai del tot, segons la qual el suïcidi era un assumpte estrictament privat, una decisió personal que no havia de ser estigmatitzada –ni tan sols qualificada-- amb la paraula que la defineix. La paraula estava proscrita. Tinc la impressió que aquella proscripció es manté encara avui. Desconec els

El llimoner com a record decoratiu i les llimones per terra

Espanya havia estat el primer país europeu productor i exportador de llimones, però la industrialització de l’agricultura i la recerca del “valor afegit” amb productes més cars ha portat a disminuir radicalment el conreu dels llimoners i l’ha arraconat a Turquia, al Marroc, a l’Argentina, on el jornal dels treballadors agrícoles encara és més baix. El llimoner s’ha convertit en un record, com a molt en un arbre individual per decorar algun vell jardí domèstic. El paisatge mediterrani d’aquí acusa l’absència de l’esclat de llum exaltada dels llimoners, el color del sol del seu fruit, el perfum dolç de la seva flor, el pic de lucidesa de la seva gota d’àcid viu

Al negoci subvencionat de la neu, qui fa el negoci?

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

De les 9 estacions d’esquí alpí existents a Catalunya, el govern català ja en posseeix i gestiona 5 a través de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat, a les quals es podria sumar molt aviat la sisena (Boí Taüll), totes adquirides als anteriors propietaris per manca de rendibilitat, en situació de fallida. Es tracta de la Molina, Vall de Núria, Espot, Port Ainé i Vallter. Només resten a mans privades Baqueira-Beret, la Masella i Port del Comte. L’argument d’ajudar amb inversió de

El prodigi de l’ascensió retorna a la “zona zero” de Nova York

Tretze anys després de l’11-S, aquest mes de novembre ha obert les portes el nou gratacels de 104 pisos que ocupa el lloc de les Torres Bessones a Nova York, a les quals van morir 2.700 persones. No es va fer cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Es tracta del gratacels més alt de l’hemisferi occidental, però no crec que això sigui el seu principal mèrit. L’edifici vol simbolitzar la capacitat de superar la barbàrie del terrorisme, un retorn a la normalitat, una mirada al futur. Nova York es caracteritza per haver sabut convertir-se en capital del món al preu que fos, capital del capital i capital de capitals. L'habitaven fa tot just 300 anys una tribu d'indis en calçotets quan les altres metròpolis ja encarrilaven la revolució industrial. Avui ho lidera

“Picadura de Barcelona”, l'audàcia narrativa d’Adrià Pujol Cruells

Vaig anar a la presentació del llibre Picadura de Barcelona, d’Adrià Pujol Cruells, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia barceloní. Vaig saludar l’autor, el presentador i l’editor. Vaig comprar el llibre (era el Black Friday i a la caixa em van fer un 5% de descompte). L’acabo de llegir fins el final, amb entusiasme poc freqüent. És un inqualificable llibre boníssim, d’un talent narratiu que vessa per les costures i una audàcia literària desconcertant. Com que és un gran llibre sobre Barcelona, l’han editat a la Bisbal d’Empordà les Edicions Sidillà, com a repicó de l’anterior Escafarlata d’Empordà del mateix autor. No exerceixo de crític literari en el sentit reglamentari, només de periodista lligat a la descripció dels fets. Admeto que sóc veí de

Els 50 anys del venerable setmanari francès que continuo comprant

El setmanari francès Le Nouvel Observateur, el venerable Obs, el talismà periodístic de la gauche, acaba de celebrar amb un canvi de disseny gràfic els cinquanta anys d’existència. És una edat periodística envejable a un país que conserva en actiu quatre setmanaris d’informació general (L’Express, Le Point, Le Nouvel Observateur, Marianne), sense comptar les revistes setmanals diguem-ne il.lustrades com Paris-Match. També és un indici de vitalitat, encara més si es mira des d’un altre país veí al qual no hi resta cap setmanari d’informació general consolidat. L’Obs lidera

El Canigó ha reaparegut, vist amb el tremolor innocent de la tendresa

El dilluns 1 de desembre el diari perpinyanès L’Indépendant publicava, puntualment com cada any, la notícia de les primeres neus que cobrien completament el pic del Canigó, amb la foto d’actualitat corresponent i bellíssima, feta després dels dies anteriors de nuvolots i precipitacions, com una salutació a la bonança recuperada. Quan el Canigó apareix en majestat a l’horitzó, senyal de bon temps. El pic no arriba la condició d’un “3.000”, no assoleix ni tan sols els 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa ni el Puigpedrós, perquè la seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció visual d’un massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de

A Barcelona li volen tornar a escamotejar el mar, el seu parc urbà

Quasi cada dia camino pel Passeig Joan de Borbó de la Barceloneta --el dels restaurants en rengle-- i se’m regira l’estomac quan veig que a  l’àmplia i arbrada avinguda de l’altre cantó del carrer han privatitzat l’espai públic, han barrant físicament l’accés al moll per destinar-lo una marina de luxe reservada a grans iots, en ple centre de la ciutat, amb l’aprovació i l’impuls de l’actual Ajuntament. El 80% de les obres de l’anomenada Marina Port Vell, dissenyades per la promotora privada britànica Salamanca Group, ja estan enllestides i preveuen acabar-les l’abril vinent. Segons el seu conseller delegat, Martin Bellamy, començaran a

Al vespre fa molt fosc a les cantonades de Washington

Vaig arribar la primera vegada a Washington amb la impaciència d’entreveure amb els meus propis ulls algun mecanisme intern de la capital de la primera superpotència. També amb la convicció que difícilment ho aconseguiria, per les incomptables capes que revesteixen i sofistiquen el nucli de l’imperi. El meu sentiment es va revelar equivocat des del primer instant. Un cop instal.lat a l’hotel, vaig sortir a fer un volt de reconeixement al centre urbà, on vaig observar als carrers les anades i vingudes apressades dels lobbystes i les seves secretàries, tots d’una elegància mitjana apreciable. A una botiga de gadgets vaig comprar una

La virginitat dubtosa, però solidíssima, del periodista i escriptor inèdit

Avui he tornat a saludar, de passada, un antic company que a l’Escola de Periodisme es caracteritzava per l’embalum de llibres, revistes i diaris que portava sempre sota el braç arquejat,  amb la mateixa naturalitat com altres porten bigoti, gorra o arracades. Solien ser llibres de l’última fornada i diaris i revistes acabats d’imprimir a països diferents. Més de quaranta anys després, els hi continua portant exactament igual. Deu ser l’home del país que ha llegit més, sense haver publicat mai ni una lletra de collita pròpia. És un home inèdit, àgraf, d’una virginitat productiva absoluta i intacta. L’agrafia és l’antònim de la grafomania, una incapacitat –voluntària o patològica-- d’expressar-se per escrit enfront de la verborrea regnant. Podria ser

Aquesta vegada les coalicions decidiran més que els vots

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El president Mas podria veure’s conduït a avançar les eleccions autonòmiques catalanes al mes de gener o febrer vinents, com també el president Rajoy les generals al mes de maig per fer-les coincidir amb les municipals i les autonòmiques previstes a 13 comunitats. Fins i tot si aconsegueixen finalitzar els mandats i no avançar la convocatòria a les urnes, ens trobem en ple període preelectoral marcat per la pèrdua

Tarda de diumenge per rumbes al barri de la República de Gràcia

Ahir diumenge a la tarda, en comptes de ficar-me al cine Verdi, vaig caminar un parell de carrers més per treure el cap a la sisena edició de la Diada de la Rumba Catalana, organitzada pels promotors del Foment de la Rumba Catalana (Forcat) amb una marató d’intèrprets que es van rellevar durant sis hores a la sala barcelonina –gracienca-- del Centre Artesà Tradicionarius, amb entrada gratuïta. Entre aquelles parets de la “República Tropical i Independent de Gràcia” hi vaig retrobar la Catalunya amb malucs balladors, que també existeix. Tothom considera probable que la rumba catalana sigui la música popular més genuïna de Barcelona, segurament l’única música

Com més lluny millor de l’uniformisme nacional després del 9-N

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 9-N va tornar a ser una admirable demostració de força cívica a Catalunya. Hi va participar una tercera part del cens electoral convocat i el resultat va ser molt similar a l’obtingut en cites anteriors per la suma dels partits favorables al dret a decidir. Les votacions entranyen un avantatge: comptar-se. Les xifres canten i si els ciutadans acudim a votar o deixem de fer-ho és perquè s’escoltin. Una de les virtuts de la democràcia, que avui ens sembla elemental malgrat haver estat

L’últim cafè del meu amic mort d’avorriment amb tot motiu

Ahir vaig assistir al funeral d’un amic que s’ha mort d’avorriment. No patia cap càncer, cardiopatia ni dolència mèdicament tipificada més que la pressió sobresaturada de l’avorriment que li hipotecava l’energia. Estava avorrit per la força de circumstàncies reals que acceptava amb esportivitat, amb un humor lúcid inatacable, sense amargor ni martiri. N’havíem parlat en algunes ocasions, dintre de la dificultat pròpia de penetrar en aquest estat íntim. M’assegurava que l’avorriment consistia sobretot a la incapacitat no desitjada d’interactuar amb els altres, ja fos per absència de les persones que l’interessaven o per l'interès relatiu de les que tenia esporàdicament a l’abast. La pèrdua del lloc de treball l’havia deixat sense

El conjunt del sistema econòmic és un paradís fiscal dels rics

L’últim escàndol de corrupció ha vingut aquest cop d’Europa, destapat pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació Luxleaks: el primer ministre de Luxemburg i actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker (a la foto), va establir acords amb 340 multinacionals perquè declaressin els seus beneficis a aquest petit país (0,5 milions d'habitants, 130 entitats bancàries diferents) i rebaixar d'aquesta manera l’impost de societats del 22% en mitjana vigent als llocs on operaven a un 2% de favor al paradís fiscal d’acollida, amb la consegüent infracció a les hisendes públiques dels altres. Es tracta d’un afer

Havent votat, un concert de folklore argentí com vent de llibertat

El mateix dia que el diari barceloní La Vanguardia informava que el director cinematogràfic Carlos Saura acaba d’enllestir el llargmetratge “Zonda, folklore argentino” (igual com anteriorment n’havia dedicat al flamenc, el tango i el fado), es celebrava ahir diumenge a Barcelona un concert d’aquest gènere, protagonitzat per tres argentins residents aquí: Ana Rossi (veu), Esteban “Rabito” Vélez (guitarra i veu) i Pablo A. Giménez (flautes i veu), dintre del cicle que organitza el restaurant Divina Pasta del carrer Aribau núm. 65 (a la foto retratats pel mestre Pablo Leoni). Després de votar, vaig acudir amb amics al concert, mogut per la

A votar amb el nas tapat, per enèsima vegada i que no falti

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Mantinc el costum d’anar sempre a votar. Em sembla que constitueix la responsabilitat mínima de ciutadà demòcrata, tot i que últimament em pinço cada vegada més fort el nas amb els dits al moment de dipositar la papereta a l’urna, davant dels escassos efectes pràctics de qualsevol resultat electoral pel que fa a la qualitat del sistema en què vivim a Catalunya, a Espanya i a Europa. El cúmul de piruetes d’aquest 9 de novembre i la cua de més piruetes que el seguirà s’hauria pogut evitar amb claredat i eficàcia si el president Artur Mas hagués convocat eleccions autonòmiques anticipades, dintre de la seva plena potestat de fer-ho. No ho ha fet, ha preferit abocar-nos a més dilacions perquè sap que el seu partit no les guanyaria ara i perquè que la resta de formacions parlamentàries que integren el Pacte pel Dret a Decidir no s’han avingut a

Els altres Murs de Berlín que encara no han caigut

El 9 de novembre fa 25 anys que el Mur de Berlín va començar a caure a cops de maça i, just dos mesos abans, el col.lega Xavier Miserachs m’hi va fotografiar amb una mirada plena d’expectatives. No estic segur que el 25 aniversari del final de la guerra freda sigui per llançar coets, vista l’actuació des d’aleshores del nostre sistema polític occidental (i també de l’oriental). Avui continuen en peu molts altres Murs de Berlín, tant físics (la salvatge tanca de Melilla, l’aberrant mur de formigó palestino-israelí) com socials (les desigualtats i exclusions en augment) i mentals (els vells i nous nacionalismes). Des del moment de

El capital al segle XXI, un mal negoci per a la majoria

És difícil que un jove professor francès publiqui un tractat d’història econòmica que es converteixi al cap de pocs mesos en una obra de referència mundial. Ho ha aconseguit el miler de pàgines del llibre El capital al segle XXI, escrit per Thomas Piketty, amb un impacte sorprenent als Estats Units i de retop arreu del món, pel fet de demostrar científicament allò que tothom intuïa, tant als cercles especialitzats com al carrer. Publicat el setembre del 2013 a França i el mes següent als Estats Units (a mitjans de maig ja ocupava el primer lloc dels llibres més venuts del portal Amazon), l'obra aconsegueix amb esclat inusual exposar a través d’una massa inèdita de sèries estadístiques, recollides a més de vint països des del segle XVIII, que la taxa de

El fals centenari del sostenidor o “se non è vero, è ben trovato”

Observo amb estranyesa com els mitjans de comunicació celebren aquests dies el centenari de “l’invent del sostenidor”, quan de fet és tan sols al centenari de la patent registrada el 3 de novembre del 1914 als Estats Units d’un dels models industrials cridats a la popularitat a través de la marca multinacional Warner Corset. En realitat el sostenidor és vell com el món. A l’antiga Grècia algunes dones utilitzaven l'strophium, la peça de roba que subjectava la base del pit, com es contempla als murals minoics del 1600 aC. Els mosaics romans  de la Vil.la del Casale (Sicília) mostren el sostenidor pectoral de ballarines, atletes i servents. Els cossets o corpiños eren ben coneguts a l'Edat Mitjana i al Renaixement. A París

Els tribunals de justícia no serveixen per resoldre-ho tot

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les incessants accions judicials al voltant dels casos de corrupció revelen que l’estructura institucional espanyola i catalana es troba severament corcada i requereix obres de reforma, però seria il.lús confiar-les exclusivament als tribunals de justícia. La “pena del telediari”, les contínues revelacions d’actualitat sobre aquestes accions judicials no poden suplir per elles soles unes obres de reforma institucional que s’han de fer entre tots els ciutadans a través de les urnes. A més a més, el rosari d’imputacions es produeix en un clima

Passejada al Janícul de Roma, per sentir-se feliç de viure

El Janícul no forma part dels set turons fundacionals de Roma, però se’l considera el vuitè. S’ha convertit en tant o més eminent i concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. El seu mèrit no es deu només al templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on fins fa poc els romans anaven a casar-se i a fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques de la ciutat. Tampoc no es deu a l’extensió ni la bellesa del parc públic, al qual  acostumen a acudir per la passeggiata, ni a l’existència de monuments i edificis tan destacats com la Fontana de l’Acqua Paola, l’estàtua eqüestre de

La retallada de la línia L9 o el “rigor mortis” del transport públic

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El govern de la Generalitat ha anunciat que quinze estacions de metro de la nova línia L9 entre Zona Universitària i l’aeroport barceloní (20 km) entraran servei el primer semestre del 2016 i se sumaran a les de l’altre extrem en servei des del 2009 (11 km de la Sagrera a Santa Coloma de Gramenet). En realitat l’anunci és una condemna a la paràlisi del tram central pendent de la línia (entre Zona Universitària i la Sagrera), el més poblat per veïns i no només per instal.lacions com el parc logístic de la Zona Franca, la Fira, Mercabarna o l’aeroport. Aquest tram central (20

El do de les alquimistes del dia a dia, pròleg per a Amanda Laporte

Ahir es va presentar a la Cookiteca de Barcelona (carrer Santaló núm. 65) el nou llibre de la cuinera Amanda Laporte titulat Postres 100% nuestros (Ed. Grijalbo). L’autora em va demanar de posar-hi un pròleg i vaig escriure: “La pastisseria representa sens dubte el reflex d’una manera de viure i de celebrar-ho, però alhora constitueix l’estadi més vulnerable de la gamma de preparacions comestibles. Esguerrar un pastís és el perill culinari més fàcil i ràpid de tots. L’encert, el toc del talent requereix en aquest terreny un particular sentit de l’equilibri en els detalls, como un treball d’orfebre, una prova de foc, el do de pit de l’alquímia de la cuina. Tractadistes com Manuel Martínez Llopis a La dulcería española: recetario histórico y popular (1999) o Jesús

Una xerrada sobre “Josep Pla i el color de Roma” a la Casa de Cultura de Girona

Dintre de l’exposició i el cicle de conferències “Les ciutats europees de Josep Pla”, organitzats per la Càtedra Josep Pla de la UdG i la Fundació Josep Pla, ahir el professor Xavier Pla (a la foto, feta per Quim Curbet) va presentar a la Casa de Cultura de Girona la meva xerrada sobre “Josep Pla i el color de Roma”, a la qual vaig dir això que segueix: “Josep Pla, com a observador dotat d’una sensibilitat obertament mediterrània, sentia la clara atracció d’Itàlia. Durant la seva etapa d’estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona ja es va inscriure als cursos d’italià que oferia la Casa degli Italiani, situada igual com ara al passatge

Algunes postes de sol dignes d’aplaudir: gustos personals i generals

El sol surt per a tothom. També es pon per a tothom i dóna lloc a crepuscles que, alguns dies, són el gran moment de l’espectacle sense taquilla del cel. A Barcelona el sol tramunta pel turó de Sant Pere Màrtir. Quan hi vivia a un pis alt orientat a ponent, deixava totes les feines que estigués fent per embadalir-me durant aquells instants de llum morent i alhora esclatant, triomfal i veure com el dia es converteix en capvespre il.luminat, culminant, d’un palpitant color de carbassa. No arribava a aplaudir, perquè això queda reservat a algun crepuscle dels déus a la balconada dels jardins del Pincio a Roma, al malecón de l’Havana, al

Els llimoners de Palerm ja no hi són, el sentiment sí

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A Palerm acostumo a fugir del cafarnaüm del centre urbà i refugiar-me a la pau uterina del palau Abatellis, mostra eminent del gòtic civil català que el mestre portolà Francesco Abatellis va encarregar el segle XV per a la seva muller d’origen barceloní Eleonora Soler, la dulcissima coniuge recordada a la làpida del portal. L’estil volgut pel propietari s’inspira en els millors casals de la seva capital, que aleshores era Barcelona, a la qual havia de viatjar per resoldre els afers burocràtics i

L’amor no es defineix igual en català o en castellà

Tinc observat amb una certa alarma que les mateixes paraules poden tenir un significat diferent en castellà o bé en català, si fem cas a la definició que en donen els diccionaris normatius de les dues llengües: el de la Reial Acadèmia Espanyola i el de l’Institut d’Estudis Catalans. Trio, per exemple, en el substantiu “amor”. El Diccionari de la Llengua Catalana diu: “Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa”. És una definició poc compromesa, esquelètica, d’un tristíssim poder de descripció. Al Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola llegeixo sobre el mateix vocable: “Sentimiento intenso del ser humano que, partiendo de su propia insuficiencia, necesita y busca el encuentro y unión con otro ser”. Tot seguit la RAE dóna com a

A París la segregació urbana no és gaire “chic”

En una ocasió van preguntar a l’escriptor nord-americà Howard Phillips Lovecraft com havia aconseguit a una de les seves narracions reproduir tan minuciosament l’ambient d’un barri de París sense haver-hi estat mai. Va contestar que, de fet, sí que hi havia estat: “With Poe, in a dream”… Era una definició gràfica de l’atractiu mític de la capital francesa. De les dues principals metròpolis europees en dimensions (12 milions d’habitants cadascuna), Londres es va quedar amb la capitalitat financera mitjançant la posada al dia a la City. A París li va tocar una altra especialitat més etèria: el luxe, l’estil, la cultura, l’art. Es va mantenir com a capital europea del ram des de la Belle Époque del segle XIX fins a cedir-lo a Nova York després de la Segona Guerra Mundial. Ara en conserva el rastre a l’imaginari internacional i el renova dintre de les possibilitats. Flâner, badar a París continua sent una successió d’escenaris fascinants, si més no al centre. Però la París real, la dels 12 milions

La mala memòria del PSOE i el 40è aniversari del congrés de Suresnes

La història l’acostumen a escriure els vencedors, almenys en primera instància, tal com es torna a comprovar aquests dies amb la commemoració del 40è aniversari de l‘històric congrés de Suresnes (París) del PSOE, el qual va significar la presa de poder interna dels joves sevillans del “clan de la tortilla” i la marginació del dirigent valencià Rodolfo Llopis, que era el secretari general a l’exili des del 1950. La set de renovació i de poder de Felipe González i el seu equip no va ser tendra amb el predecessor, presentat com un home d’una altra època, per no dir un reaccionari socialdemòcrata. A Rodolfo Llopis no li va quedar

La Constitució només és inviolable quan convé

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’article 47 de la Constitució democràtica espanyola actualment en vigor diu textualment: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”. El redactat d’aquest article constitucional fa riure, després dels efectes de

La Generalitat no paga, excepte als bancs

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El govern de la Generalitat va confirmar el 7 d’octubre que prolongarà fins el desembre l’impagament d’una part dels serveis socials acordats amb les entitats consorciades, en un nou ajornament de les seves obligacions de tresoreria. Almenys les obligacions referides als serveis socials, perquè el deute amb els bancs i els seus interessos els abona amb rigorosa puntualitat. El deute de la Generalitat amb les entitats de serveis socials no s’ha acumulat per culpa de “l’aixeta de Madrid”, com el Govern voldria fer

Demà és lluna plena, l'autèntica festa del cel

Vèncer la mandra i sortir a contemplar el cel em desperta algunes clares nits de lluna plena la vella inclinació, l’estupor infantil de buscar un ordre a l'al.lineació dels astres, la temptació de comprendre la natura i ordenar la nit. Al llarg de milers d'anys la posició dels estels titil.lants va marcar el pas del temps, els punts de referència dels homes i les seves prediccions. La regularitat d’aquella presència a les cel.lísties esbandides els servia per mesurar el propi temps, per saber en quin moment es trobaven del perpetu cicle. Si la lluna plena –la lluna obscena-- no ho eclipsa, el grau de visibilitat del cel pot fer més accessible l'estrella polar, les constel.lacions del carro de l'Ossa Major, l'Ossa Menor, les Plèiades i Cassiopea, de les quals deia el Dant a la Divina Comèdia: “I com distintes, de petita a gran, les llums blanquegen entre els pols del món, en la Galàxia, els savis intrigant... (Paradís XIV, 96-99). Confesso haver dedicat algunes nits a embadocar-me amb el fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. Les nits de lluna encara em desperten aquell punt d'il.lusió i m'ajuden a trobar una sensació de conciliació amb la fugida dels dies. Les contemplo com qui escruta un prodigi incert, voluble, poc puntual

Un bany de bosc al Montseny, la muntanya de la tardor

Els boscos d’avets situats més al sud d’Europa, els castanyers corpulents, els roures enrocats, els àlbers i pollancres de ribera, les capçades denses dels oms, la rodonor dels lledoners, el refinament infús dels til.lers, les alzines retortes i les fagedes filiformes donen al Montseny un aire de balada centro-europea, de selva negra germànica, d’alpina helvètica. Les boires matutines pugen com un souflé de la catifa de falgueres i ginebrons, de les bardisses d’aranyons i arços, de les brolles de bruc i borró. Jaume Bofill i Mates va adjudicar-se el pseudònim poètic de cavaller medieval Guerau de Liost i amb aquest nom va publicar l'any

Casament al palau Moxó barceloní, amb una zamba del Chivo Valladares

Ahir vaig assistir al casament dels meus amics Horacio Gaggioli i Isabel López Torres, organitzat a la cèntrica casa-palau Moxó de la plaça Sant Just de Barcelona (Barri Gòtic), a la qual no hi havia entrat mai. Començada a construir el 1770, es tracta d’una de les poques cases-palau barroques barcelonines que conserva el mobiliari i l’interiorisme originals, fastuosos. Encara és la residència barcelonina dels marquesos de Sant Mori, títol nobiliari creat el 1893 per la reina regent Maria Cristina d’Àustria, mare d’Alfons XIII, a favor de la terratinent de la baronia de Sant Mori (Alt Empordà), Maria Mercè de Sentmenat. El títol i les propietats van passar al fill Francesc de Moxó, casat amb Francesca Güell i López, filla dels comtes de Güell. El següent

La retallada de les pensions no sembla un tema prioritari de futur del país

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La decisió del govern central d’aplicar durant el 2015 per segon any consecutiu la mínima revaloració legal possible del 0,25% a les pensions de jubilació ha aparegut aquesta setmana als mitjans de comunicació amb un espai secundari, comparat amb altres notícies de portada que consideren més transcendentals i èpiques. En canvi, tinc la impressió que l’autèntica notícia destacada per al futur del país és aquesta: la condemna de molts jubilats a la precarietat, de la

Monica Bellucci es va fer immortal a la Plaça del Duomo de Siracusa

La doble pàgina central del diari La Vanguardia estava dedicada ahir a la bellíssima actriu italiana Monica Bellucci --amb les fotos corresponents, és clar. Després de llegir l’article no s’hi endevinava cap motiu d’actualitat, cap pretext noticiós que donés peu a la doble pàgina sobre l’actriu. Vaig arribar ràpidament a la conclusió que la Bellucci no necessita cap motiu concret perquè li dediquin una doble pàgina central –amb les fotos corresponents. Ara bé, per més voltes que donin a la seva figura, per a mi serà eternament la protagonista de la pel.lícula Malena, dirigida l’any 2000 per Giuseppe Tornatore als escenaris sicilians i en especial a la Plaça