27 de jul. 2015

Per demostrar que a Catalunya Sí que Es Pot calen totes les peces

També publicat a Eldiario.es

Acabat de designar, Lluís Rabell és un bon cap de llista electoral de la confluència d’esquerres Catalunya Sí que es Pot, pel que representa com a president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i per la seva implicació a la plataforma Barcelona en Comú de l’alcaldessa Ada Colau. Ara bé, un cop reconegut això, aquesta alternativa d’esquerres enfrontada a l’altra confluència electoral formada per CDC, ERC i encapçalada per Raül Romeva (favorable al tercer mandat consecutiu d’Artur Mas i a la

26 de jul. 2015

La qualitat dels tomàquets, considerada com una estructura d’Estat

Els nombrosos amants de les discussions inútils i la frondositat verbal dubten de si el tomàquet és l’hortalissa més consumida al món d’avui en lloc de la patata. Discuteixen si es tracta d’una fruita destronada, una hortalissa orfe o una verdura paròdica. Els botànics aclareixen, des del punt de vista científic, que el tomàquet és una fruita, atès que conté llavors i no és cap fulla, tija o arrel com les verdures. Sigui com sigui, el tomàquet era completament desconegut aquí abans de la colonització d’Amèrica, el seu nom deriva de la llengua asteca i significava fruita inflada. La implantació a Europa va ser lenta, sense adquirir protagonisme fins el segle XIX. Avui se’n comercialitzen centenars de varietats, que en general són cada vegada més insípides i manipulades. “Les pitjors tomates del món” es titulava el magnífic article que el periodista i novel·lista gironí Rafael Nadal va dedicar a aquest tema el 24 d’agost del 2012, dintre de la seva secció de crònica política d’actualitat a les pàgines d’Opinió del diari La Vanguardia. Com que a més de periodista i novel.lista també és hortolà amateur , escrivia: “En cap altre país mediterrani no es mengen unes tomates tan infames. És el primer fracàs d’una cadena

23 de jul. 2015

La guerra econòmica augmenta la compra d’illes privades, no només a Grècia

L’illa grega d’Agios Thomas (1,2 km2 d'extensiió), situada al golf Sarònic prop del port del Pireu, ha estat comprada aquest mes de juliol per 15 milions d’euros pel multimilionari nord-americà Warren Buffet en associació amb el financer Alessandro Proto, accionista del diari The New York Times i de l’agència immobiliària londinenca Proto Organization Ltd. Al mateix moment l’actor Johnny Depp ha pagat 4,2 milions d’euros per l’illot grec de Strongylo, al mar Egeu. El magnat Warren Buffet es va fer famós quan va declarar en una entrevista a la CNN, citada pel The New York Times el 26 de novembre del 2006: “Es clar que hi ha una lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, qui l’està fent i l’està guanyant”. És una sentència

20 de jul. 2015

Ahir vam homenatjar, a peu, la grandesa espontània dels camins de ronda

Sóc un fervent adepte hivernal dels camins de ronda de la Costa Brava, grandiosos la seva espontaneïtat abocada a la glòria del paisatge de marina, la seva atmosfera ingràvida i arcaica per viure durant una estona el somni de la vida lliure. Serpentegen les sinuositats del litoral amb antigues funcions de vigilància i comunicació (i contraban), convertits avui en joies del patrimoni natural per la bellesa que brinden arran de mar, com saboroses, humils i afortunades engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic circumdant. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense gota de nostàlgia dels temps accelerats. Malgrat la calor canicular i el bosc ressec (des del mes de maig que no plou), ahir

17 de jul. 2015

La decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà

Aquests dies ha tornat a saltar a les pàgines dels diaris la decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà, situades a la zona comercial més concorreguda de tota Barcelona. Diuen que els propietaris del complex deixen morir el lloguer de les botigues a l’espera d’una colossal oferta en bloc d’alguna gran cadena per al conjunt de l’espai. Sempre m’ha cridat l’atenció el destí de les galeries Maldà, potser perquè la meva mare era nascuda al davant, a la casa cantonera del carrer del Pi amb el carrer de la Palla, on els meus avis es trobaven de lloguer, enfront del palau dels barons de Maldà. Ella sempre em deia que la cigonya s’havia equivocat de casa a l’últim moment, vistos els seus gustos aristocràtics insatisfets.

16 de jul. 2015

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En les meves èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals intern provocat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Hi vaig trobar una solució personal que no m’ha fallat mai, encara actualment. Llogo un cotxe i m’escapo a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria, a 150 km de Florència, no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de les emocions fortes, a

14 de jul. 2015

Avui és 14 Juillet: “le jour de gloire est arrivé”, més o menys

La festa nacional francesa del 14 Juillet celebra amb “bals popus” a cada municipi i proliferació de banderetes la presa de la Bastilla parisenca tal data com avui, la Revolució del 1789 que encara s’escriu en majúscula. A casa meva de petit sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos”. La intenció de les seves paraules no deixava dubte, ho deien amb un clar sentit d’oportunitat malaguanyada. No eren afrancesats per cap mena de destil.lació ideològica, sinó per simple inclinació. La dictadura franquista posava manifestament de relleu que França era un país més avançat. L’afrancesament

8 de jul. 2015

Res de nou sobre Sinatra i Ava Gardner: sexe, maraques i chihuahuas

Ara que Bob Dylan fa una gira internacional amb el seu nou disc Shadows in the night, basat en el repertori menys conegut de Frank Sinatra, acaba de publicar-se aquí el llibre escrit per Francisco Reyero Sinatra: Nunca volveré a este maldito país, una crònica sobre les aventures del personatge a Espanya darrere d’Ava Gardner. De fet és un llibre sobre Ava Gardner (queda clar des de la foto de portada). Posat en aquest terreny, era difícil igualar el de Marcos Ordoñez, publicat el 2006 amb el títol Beberse la vida. Los años de Ava Gardner en España. El fet que “l’animal més bell del món” verbalitzés sense embuts el principi “Jo crec que follar és un gran esport” i el practiqués amb fogositat artillera que no feia presoners dóna de si encara avui per a

7 de jul. 2015

La capacitat d’exemple de Grècia i de l’alegria contra la por


El poder institucional que fins ara ha pilotat, des dels governs i des dels bancs, la crisi de l’augment de les desigualtats ha actuat de manera particularment injusta i descarada amb Grècia. La condició de petit país perifèric, econòmicament parlant, va servir d’entrada com a banc de proves d’una política punitiva i insensata d'austeritat a ultrança, d’un ajust més dur que cap altre país: retallada massiva de drets socials i rescat financer dels bancs i els creditors, no pas dels ciutadans. Els

6 de jul. 2015

Allò que aplaudeixo quan aplaudeixo Serrat, a més de les seves cançons

Ahir vam anar amb la meva filla a sentir al teatre Grec el Nano que fa vint anys que diu que fa vint anys que té vint anys, tants anys i encara té força i no té l’ànima morta i ens fa bullir la sang. Aquesta, però, no la va cantar (foto de Quim Curbet, que es trobava darrere meu). Convertit en gran crooner dels seus propis temes, acompanyat a l’escenari per músics de qualitat i voltat de l’estima d’un públic incondicional amb motius, sentir en viu tot un concert de Joan Manuel Serrat continua oferint l‘intens plaer, íntim i col.lectiu alhora, del triomf d’un acte de justícia musical i poètica. Va arrencar amb l’estremidora primera estrofa a capella de “Cançó de bressol”, va compartir “Plany al mar” amb Sílvia Pérez Cruz a l’escenari, va desgranar la majoria dels seus èxits i va cloure amb els “Cantares” d’Antonio Machado com a últim dels bisos. Assistir a un concert de Joan Manuel Serrat també és un espectacle de connexió afectuosa amb el públic que s’ha guanyat al llarg de

1 de jul. 2015

Estic empatxat de banderes, de la meva i de la seva

 També publicat a Eldiario.es

Al mateix instant de travessar cada matí la porta del col.legi, els hermanos botonats dels peus fins al coll m’impedien parlar la llengua que parlava a casa. Per això, d’entrada, se’m feia impossible sentir-me identificat amb la bandera que aquells mateixos “pedagogs” hissaven amb solemnitat i himne davant dels escolars formats en silenci al pati abans de començar les classes. A casa hi havia una altra bandera, que els meus pares mantenien plegada i amagada des de feia

30 de juny 2015

El silenci i el pes de l’última amant d’Albert Camus

Albert Camus no era exactament un Don Joan, més aviat un apassionat coronat amb el premi Nobel de Literatura. Al final tan prematur de la seva vida, mor en accident de cotxe el 1960, als 47 anys, mantenia sense amagar-se’n quatre relacions de parella intermitents però simultànies i estables: la seva segona muller Francine Faure, la cèlebre actriu de teatre María Casares, la també actriu teatral debutant Catherine Sellers i la jove i bellísima estudiant danesa de 22 anys resident a París, que ell anomena simplement Mi als dietaris, com a última incorporació de la llista durant els últims anys de vida. Estudiava dibuix, feia de model, compartia amb l’escriptor l’admiració pel pintor renaixentista Piero della Francesca i també era apassionada, amb més força encara que ell.  Sobre la

28 de juny 2015

El desig correspost de les sardines fresques, ahir al port de Llançà

Les sardines fresques preparades a la brasa o a la planxa intueixen d’alguna manera, un cop col.locades al plat, en quin grau venen de gust a aquells que es disposen a menjar-les. Incorporen i gratifiquen el desig que hi posem els que les valorem com un dels peixos més exquisits a determinats moments de l’any com l’actual, en particular si ens trobem arran de mar. Ahir vam anar amb amics a visitar el pintor Carles Bros a la seva botiga-taller del port de Llançà, després de capbussar-nos i fer unes braçades a la platja de Gola. Una de les coses que li vam preguntar, entre altres qüestions sobre la seva obra, era on podíem dinar per aquells voltants unes bones sardines. El port de Llançà

26 de juny 2015

Unes copes de malbec, per reveure la llum, la força i la franquesa dels Andes

Ahir vaig compartir una ampolla de vi negre malbec argentí i el sabor i l’aroma em van fer reveure amb una certa il.lusió la llum de la vinya privilegiada que creix al repeu dels Andes. La qualitat i la moda dels malbec argentins han portat a creure que el fruit d’aquest cep francès constitueix un invent i una especialitat d’aquell país austral. No és ben bé així, hi ha altres bons malbecs arreu del món, però l’Argentina representa la superfície plantada més gran del món d’aquesta varietat (30.000 hectàrees, sobretot a la província de Mendoza) i a mi el que m’emociona és associar-lo a la llum, la força i la franquesa de la serralada dels Andes que de tant en tant enyoro. La ciutat interior de Mendoza va ser fundada pels conquistadors espanyols el 1561 al

25 de juny 2015

Artur Mas, el cinisme polític del president de les retallades

 També publicat a Eldiario.es

Davant del càstig electoral registrat a les últimes eleccions municipals contra la dura política de retallades socials i desigualtats en augment protagonitzada pel PP a Espanya i per Convergència a Catalunya, el president Artur Mas ha aprofitat la desunió del seu soci de coalició per remodelar el consell executiu amb la cínica intenció de “situar la justícia social al frontispici de la política i de les prioritats de la Generalitat de Catalunya”. Per rematar la incredulitat justificada que desperta la seva afirmació, ha nomenat vicepresidenta i portaveu del govern la consellera Neus Munté, la qual ha dirigit fins ara aquelles retallades en el terreny més injust, des del departament de Benestar Social. La conselleria de nom

22 de juny 2015

L’última biografia sobre Josep Pijoan, per recordar un debat pendent

La nova biografia sobre Josep Pijoan acabada de publicar per Pol Pijoan i Pere Maragall a l’editorial Galerada proporciona dades de detall sobre el personatge i també la incòmoda sensació del grau d’ignorància en què ha caigut avui una figura essencial de fa tot just un segle, de la Catalunya del segle XX. “La glòria d’un país són els seus autors”, sentenciava el poeta i assagista anglès fonamental, Samuel Johnson, per acabar de rematar el desagradable presagi que acabo d’apuntar. Josep Pijoan, entre moltes altres coses, va ser cofundador del l’Institut d’Estudis Catalans, recuperador de les pintures romàniques del Pirineu, ministre de Cultura sense cartera de Prat de la Riba i autor de l’enciclopèdica història de l’art Summa Artis. El títol d'aquesta última biografia, Josep Pijoan: la vida errant d’un català universal, respon d’entrada a l’estil molt convencional del llibre. No hi fa res, permet recordar el perfil precís d’un constructor bandejat “d’estructures d’Estat” al moment de la Mancomunitat. Es probable que s'hagin acostat al personatge amb una capacitat

18 de juny 2015

El rescat amb diners públics serveix per acomiadar la meitat de la plantilla de Catalunya Banc

També publicat a Eldiario.es

La suma de Catalunya Caixa, Caixa Manresa i Caixa Tarragona va donar peu l’any 2010 a la creació de Catalunya Banc (no confondre amb CaixaBank, antigament la Caixa). L’entitat va rebre 13.221 milions d’euros de diners públics per a la seva supervivència, dels quals només n’ha retornat fins ara 300 milions, malgrat haver declarat beneficis des del 2013. Fa dos mesos l’entitat va ser comprada pel BBVA, sense que figurés entre les condicions de la venda regulada pel govern el retorn dels diners públics rebuts. Ara el BBVA anuncia que pensa prescindir de 2.000 empleats de

17 de juny 2015

La lleugera diferència entre títols nobiliaris i títols de noblesa

Uns 400 representants de les 2.700 persones que al conjunt d’Espanya ostenten un títol nobiliari --que no sempre és el mateix que un títol de noblesa-- van ser rebudes ahir dimarts al palau del Pardo pel rei i la reina en exercici. El diari La Vanguardia se’n va fer ressò immediatament, amb la foto del seu propietari al moment del besamans. L’actual comte de Godó (títol concedit el 1916 per Alfons XIII) ha estat el primer de la seva nissaga amb augment de categoria. El 2008 va rebre, a més a més, el rang de Gran d’Espanya reservat als ducs i alguns altres nobles per concessió directa (el 2005 el rei ja havia concedit la grandesa d’Espanya al comte de Casa Dávalos, el professor Martí de Riquer, un del seus preceptors durant

16 de juny 2015

La memòria dels “desaparecidos” i el nou Ajuntament barceloní

La dictadura militar que va desgovernar l’Argentina del 1976 al 1983, promoguda pels Estats Units i l’oligarquia local, va deixar un llegat especialment atroç: els 30.000 desapareguts, segrestats per forces parapolicials, torturats i assassinats, en molts casos sense ni rastre dels cossos. Conec a Barcelona alguns familiars d'aquells desapareguts. Cadascú ho viu com pot, a la seva manera, que no és forçosament coincident. L’actual núm. 2 de l’alcaldessa Ada Colau, Gerardo Pisarello, porta el mateix nom que el pare, segrestat al seu domicili de Tucumán per un grup d’armats encaputxats el 24 de juny del 1975. El cos sense

15 de juny 2015

Les Torres Bessones reconstruïdes, la guerra continua com si res

Aquests dies s’ha presentat el disseny de la futura Torre 2 del reconstruït Word Trade Center de Nova York, les torres bessones on van morir 2.994 persones arran de l’atemptat gihadista de l’11 de setembre del 2001. L’edifici cúbic de 80 plantes planejat per l’arquitecte danès Bjarke Ingels quedarà 8 metres per sota de la Torre 1, la més alta de l’hemisferi occidental, inaugurada el 2014. Conjuntament amb el gran nus de transport subterrani dissenyat per l’arquitecte Santiago Calatrava, l’edificació de la Torre 2 vindrà a completar al moment del vintè aniversari de l’atemptat la reconstrucció total del complex enrunat, al mateix temps que cap dels candents problemes bèl.lics declarats al món musulmà no ha trobat des d’aleshores la més mínima solució. El