Una nova directora de l’OBC a l’Auditori: Stephanie Childress

Vaig descobrir Stephanie Childress com a directora convidada de l’OBC el febrer passat arran d’un dels seus escassos concerts a l’Auditori (dos per temporada). Tenia 26 anys i va brodar la Simfonia núm. 1 de Txaikovski amb personalitat, minúcia, convicció i elegància. Ahir divendres vaig confirmar la mateixa impressió durant la seva reaparició al mateix escenari amb la segona simfonia de Schumann, que va dirigir de manera brillant. Nascuda a Londres el 1999 de mare francesa, va emergir al concurs internacional de joves directors celebrat a París el 2020. Ara és la principal directora convidada de l’OBC. Resulta molt diferent la

La soledat és un estat poc natural, inconvenients i avantatges

M'ha cridat l'atenció aquest cartell mural a la plaça Comas del barri de les Corts al voltant de la campanya municipal "Barcelona contra la soledat". Simultàniament, la Fundació la Caixa llança aquests dies una altra campanya a tota pàgina dels diaris perquè la gent que se sent sola es posi en contacte amb l'adreça electrònica "latrucadadela soledat.org". En efecte, la majoria de persones que viuen soles no ho desitgen pas i en pateixen. Algunes sí que ho desitgen, i se'n senten felices, dintre d'una opció  respectable si no fan mal a altres implicats. Allò que desperta la meva aprensió és veure tractada de vegades la decisió de viure sol com una garantia de llibertat, un envejable espai de seguretat i confort. En realitat, les relacions humanes exigeixen una dosi indispensable de cooperació, reciprocitat i càrrega sentimental. La soledat individual és un dret i alhora una restricció de l’experiència de l’acord, l'entesa, l’amor, la tendresa, la generositat. Els humans no hauríem evolucionat mai en solitari, la soledat representa una anomalia en

Els plàtans centenaris de Ceret també creixen al museu d'art modern

El Museu d’Art Modern de Ceret conté moltes petites joies de primer nivell. Potser els quadres i les escultures desvien la mirada d’una de les peces més destacades: el mural de 6,5 metres d’alt al forat de l‘escala, del pintor Vincent Bioulès. Fa els honors pictòrics als cèlebres plàtans centenaris del centre històric de la vila. Era l’alçada i la volada que necessitava la representació artística d’aquests arbres admirables. Només d’entrar al museu es contempla el mural, ja sigui a la planta baixa arran de soca o bé des de mitja altura al primer pis. Recórrer lentament l’escala proporciona la sensació de pujar a aquests arbres venerables, amb les regues d’aigua que serpentegen als seus peus. Julien Gracq, que alguns consideren el millor prosista francès del segle XX, va dedicar el 1967 als plàtans de Ceret una curta entrada al dietari Lettrines. A les últimes pàgines del llibre escrivia: “Ceret dedica els carrers a la glòria del plàtan. Enormes, esclaten per damunt de les teulades com cúpules en

He fet aquesta foto del Canigó moltes vegades, i espero repetir-la

Just al peu del rètol que indica l’entrada a la comarca del Vallespir, acostumo a baixar del cotxe a la rotonda del Voló en direcció a Ceret per contemplar amb deteniment durant uns instants l’aspecte del dia que ofereix el massís del Canigó a l’horitzó. L’atmosfera de cada dia és diferent i només el vent de tramuntana dibuixa al burell la silueta de la muntanya, que la majoria de cops apareix velada o lleugerament enteranyinada, com ahir dissabte. Tant se val, la meva mirada li reserva el mateix afecte inexplicable. M’han fet aquesta foto moltes vegades i espero repetir-la encara unes quantes més. A ple estiu els colors grisosos,

La Guerra Civil espanyola la van guanyar els anglesos

L’últim llibre La pérfida Albión de Paul Preston, historiador anglès especialitzat en la Guerra Civil espanyola, documenta fets coneguts des del treball publicat el 2001 pel professor Enrique Moradiellos El reñidero de Europa, las dimensiones internacionales de la Guerra Civil española, on s'exposava el paper decisiu a favor de Franco del govern conservador de Londres. Aquella guerra la va decidir més el camp diplomàtic que el de batalla. No només per l’ajuda de Hitler i Mussolini a Franco, també per la del govern conservador britànic. Gran Bretanya tenia poderosos interessos econòmics a Espanya, on la majoria d’inversions estrangeres en sector estratègics eren angleses, i els tories

La succió de la gamba entesa com a senya d'identitat

La frontera de la cultura mediterrània se situa allà on el predomini de la mantega cedeix el pas davant de l’oli d’oliva. Caldria afegir-hi una altra divisòria encara més subtil: la línia de demarcació cultural a partir de la qual es considera impensable menjar només la cua de les gambes, allí on els pares ensenyen els fills a xuclar el cap d’aquest crustaci  com una experiència necessària. El succionador ha d'emetre un sospir audible, com si en aquell instant d’èxtasi s’estigués veient la faç d'algun déu. La vida no ha estat mai res més que una alternança incerta entre mamar-se el dit o bé, altres dies més afortunats, xarrupar caps de gamba. La dieta

L'esperada segona vida del vell museu egipci del Caire

L’última vegada que vaig visitar el riquíssim, concorregut i molt atrotinat Museu Egipci del Caire, en ple centre urbà de la plaça Tahrir, recomanaven que cadascú portés la seva pròpia llanterna perquè la il.luminació de les peces exposades era sovint insuficient. Obert l’any 1902, les obres de reforma van començar el 2004 i la reinauguració completa s’ha ajornat en repetides ocasions. Ara l’anuncien per  l’1 de novembre vinent. A Egipte el turisme és una “inundació” tan vital com la del Nil i també per això el museu s’ha descentralitzat amb una segona seu nova de trinca a la veïna plana de Giza, la “quarta piràmide” amb vista directa a les altres tres, servida per un segon aeroport. El Gran Museu Egipci de Giza  és ara el museu arqueològic més extens del món, dedicat a una única civilització, amb la corresponent àrea comercial de botigues i restaurants. Però el vell de

L’aeroport creix sense mesura, com una carbassera infinita

Un grup de periodistes vam fer l’any 2009 una meravellada visita a la nova Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona poc abans d’estrenar-se, dissenyada per l’arquitecte Ricardo Bofill amb faraònic pressupost de 1.200 milions d’euros per acollir 25 milions de passatgers anuals, el doble que amb les anteriors ampliacions de 1968 i 1992. L’edifici en forma d’espasa era l’últim crit futurista, un do de pit en la matèria. Quinze anys després, ha sumat 55 milions de passatgers el 2024, dels quals 40 milions en vols internacionals. L’empresa pública AENA que el gestiona en nom del ministeri de Transports acaba de presentar

La meva "fabulosa història" del castell de Sant Ferran de Figueres

Es tracta de la fortalesa militar més extensa d’Europa. A l’entrada de Figueres, havia de servir de clau de defensa de la frontera amb França implantada el 1659. Es va començar a construir amb un segle de retard i, un cop enllestida, va ser expugnada en repetides ocasions per les tropes franceses sense disparar un canó ni tirar un tret. Avui és un colossal patrimoni històric que voldria tenir un ús ciutadà més accentuat. Respon a aquest desig el meu últim llibre La fabulosa història del castell de Sant Ferran. Una mirada d’avui a tres segles d’història, encarregat per l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran i publicat per editorial Cal.lígraf. El títol deriva de la frase de Josep Pla que l’encapçala, escrita al seu llibre El meu país: “Si tinguéssim una història objectiva de totes les coses que han passat al castell de Sant Ferran, posseiríem un document no gaire edificant però humanament fabulós”. El meu llibre passa revista a les condicions de la construcció, les capitulacions que va viure, els moviments socials al seu voltant, el paper durant la Guerra Civil i la retirada republicana de 1939, l’ús que li va donar el franquisme i el rellançament civil després de la creació l’any 2003 del consorci

Que no es perdi l’esplèndida xarxa de 40 mercats de Barcelona

La xarxa de 40 mercats municipals als barris de Barcelona és una esplèndida realitat gràcies al fet que l’Ajuntament maragallià va invertir per restaurar i posar al dia aquest servei públic, que a altres capitals ha minvat ostensiblement. Ara la minva ha arribat també aquí i els flamants mercats s’esllangueixen per manca d’aquell mateix impuls. L’any 2020 vam publicar amb Àngela Vinent el llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona. Cinc anys després, la feina és nostra per trobar-ne un al qual valgui la pena desplaçar-se per esmorzar de plat cuinat. El cèntric mercat de la Concepció, en plena Dreta de l’Eixample, tenia tres bars en activitat. No n’hi queda

El doble mèrit de la làpida de Joseph Brodsky a Venècia

La placa afixada al moll de les Zattere de Venècia, més exactament al tram anomenat Fondamenta degli Incurabili per l’hospital que s’hi trobava, té el doble mèrit d’evocar la memòria del poeta rus Joseph Brodsky al lloc exacte que ell va immortalitzar i també de fer-ho amb una senzillesa oposada a les grandiloqüents làpides honorífiques que proliferen a la mateixa ciutat, sense anar més lluny la dedicada a pocs metres de distància al pas de John Ruskin. Nascut i criat a Sant Petersburg, Brodsky va ser acusat pel règim soviètic de “parasitisme social” i el 1972 les autoritats soviètiques li van “suggerir” que abandonés la URSS. Va trobar feina a la universitat Columbia de Nova York i amb el primer sou va adoptar el costum de passar les vacances

La qualitat declinant dels tomàquets en totes les seves variants

Mentre em disposava a esmorzar una senzilla i alhora sumptuosa amanida de tomàquet, ceba i olives a la qual tot era ànima i matèria pura, m’ha fet somriure que els amants de les discussions inútils dubtin si el tomàquet és avui l’hortalissa més consumida al món en lloc de la patata. Fins i tot debaten si es tracta d’una fruita, una hortalissa o una verdura. Des del punt de vista científic, els botànics aclareixen que el tomàquet és una fruita, atès que conté llavors i no és cap fulla, tija o arrel com les verdures. Era completament desconegut aquí abans de la colonització d’Amèrica i la seva difusió no va adquirir protagonisme fins el segle XIX. Actualment se’n comercialitzen centenars de varietats. Però

Algú pensa salvar la gran estació de tren de Portbou?

Des de la implantació de l’AVE a través d’un altre recorregut (la Jonquera), la gran estació fronterera de Portbou s’ha vist abandonada perquè el servei de rodalies i el transport ferroviari de mercaderies han corregut la mateixa trista sort. L’antiga joia de la corona de la línia de París presenta ara una aspecte pre-cadavèric, però per sota alguns hi sentim bullir l’anhel de viure, si els propòsits es tradueixen en inversions i en reparació de la injustícia comesa els últims anys contra aquest pulmó del país. El 1930 Portbou arribava als 4.000 habitants, ara en manté la quarta part. El tren i la seva estació han de tornar a ser un motor. Diuen que la futura “Y” figuerenca serà un trident logístic que bifurcarà el trànsit ferroviari a la futura la estació intermodal Figueres-Vilafant cap al túnel del Pertús en ample europeu o bé cap a Portbou en ample ibèric. L'actual alcalde va guanyar les eleccions municipals de 2023 amb la col.laboració d’un grup assessor de la candidatura carregat d’experts, autors del manifest "Reimpulsem el ferrocarril per reimpulsar Portbou". Les idees i les necessitats hi són, les inversions no. Aquest divendres el Comissionat per a la Transformació Ferroviària de Figeres, Joan Armangué, parlarà al centre cívic portbouenc sobre "La nova estació de Figueres i la lïnia de Portbou". Les idees i les necessitats hi són...

A la remota Cadaqués quasi no s’hi cap

El caràcter allunyat de Cadaqués li va posar més fàcil comerciar per mar amb Gènova, Nàpols o l’Havana durant segles que no amb la veïna Figueres, la capital comarcal. Els 115 revolts de carretera que separen del món, malgrat trobar-se a només 17 quilòmetres de Roses, van trigar molt a ser practicables per vehicles que no fossin mules i tartanes. Abans d’iniciar el segle XIX, Cadaqués era el segon pprt gironí en importància de mercaderies, després de Sant Feliu de Guíxols, per davant de Roses i Palamós. La fortuna dels naviliers de Cadaqués es va produir durant el segle XVIII amb la navegació a vela, però declinaria per no haver invertit en els nous vaixells a vapor. El poble va resistir gràcies a la vinya. El cop de gràcia de la fil.loxera es produiria 1883. El flagell que matava les vinyes va obligar a emigrar dues terceres parts de la població, només hi van quedar 1.200 habitants. La gelada del 1956, l’any de “la fred”, va malmenar la majoria d’oliveres. L’única ajuda va ser l'arribada a l’estiu de la nova fornada del turisme internacional, amb quantitat de cases del poble que oferien lloguer d’habitacions i els llocs de treball associats. Ara són 2.800 empadronats i 30.000 estiuejants.

L’Ulisses d’Homer a la pantalla gran, tres mil.lenis després

Assegut a la sala de cinema amb impaciència i avidesa, m’ha costat els primers minuts entrar en el personatge protagonista de la pel.lícula acabada d’estrenar El retorn d’Ulisses, encarnat per l’actor Ralph Fienes. Després d’haver-lo vist fa poc com a cardenal porprat del Vaticà al film Conclave, en aquesta passa dues hores despullat, en contrapartida. Però jo no hi anava per l’actor protagonista, ni tan sols per Juliette Binoche al paper de Penèlope, sinó per la fascinació de la llegenda que travessa els segles des de fa prop de tres mil.lenis. La pel.lícula se centra en el retorn a Ítaca del llarg viatge d’Ulisses, però evoca tota la resta de la Ilíada i l’Odissea. Encara no sabem a quin moment de l’Antiguitat va ser compostes la Ilíada i l’Odissea ni qui era l’autor anomenat Homer. L’enèsima adaptació cinematogràfica de la Ilíada la va protagonitzar el 2004 Brad Pitt i han aparegut en català noves traduccions, l’última de Pau Sabaté. Les epopeies d'Homer mantenen l'actualitat pel retrat de les passions humanes. El subjecte de la poesia èpica anterior, per exemple la sumèria, eren els déus. La grega d’Homer la protagonitzen els homes i les dones.

El meu lloc al món, un banc de seure sota els castanyers de Ceret

Quan estic cansat de voltar els punts obligats de la vila de Ceret, disposo fa temps d’un racó predilecte, tranquil, airejat i solitari a menys de quatre passes del centre. El nomenclàtor en diu Plaça dels Drets de l’Home, però no és una plaça, més aviat una terrassa realçada sobre el carrer Michel Aribaud, ombrejada per castanyers vells. Hi ha un banc de seure atrotinat, de fusta repintada de verd, construït amb dos taulons al seient i un altre al respatller damunt d’una ànima metàl.lica. És el meu setial, el meu observatori, el meu lloc al món. Tots portem consolidat al cor algun Edèn perdut --ni que sigui el de la innocència infantil-- i creiem retrobar-lo al centelleig d'algun racó que el sentiment elegeix per motius reals banyats en or. La satisfacció de seure-hi és més fonda que el simple fet de reposar. Fa dècades que professo amor estable al banc de seure sota els castanyers de la Plaça dels Drets de l’Home de Ceret. De vegades hi convido amics de confiança i amors de desconfiança, els quals em miren estranyats i m’hi deixen aparcat. Ells continuen voltant i jo m’encanto sota el duomo dels castanyers que calmen, acompanyen i equilibren els meus anhels, com un amor correspost. En aquell instant em sento feliç,

El mal averany de la glacera difunta del Canigó

A l’estiu m’agradava pujar en taxi-jeep col.lectiu des del poble de Vernet fins el refugi de Cortalets, situat a 2.150 metres d’altitud sota el pic del Canigó, pel plaer de tocar la neu en plena canícula. Ara les congestes i glaceres pirinenques es fonen, desapareixen a l’estiu per culpa del canvi climàtic. Anys enrere dinava al refugi de Cortalets i feia la digestió a l’ombra d’algun pi-avet, a tocar de la llengua de gel que ja no hi és, agombolat pel rierol que discorria entre les pedres. La meva immobilitat durant l’estona somnolent de la migdiada feia que se m’acostés a fer-me companyia alguna de les vaques que pasturaven vora l’estany. Ara no imaginem prou el desastre que vaticina

La mala sort de Barcelona amb l'elegància dels obeliscos

Des de l’Antiguitat egípcia l’obelisc és un dels monuments urbans més elegants a moltes ciutats del món, excepte a Barcelona. L’únic de la capital catalana, a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal, és desgraciat en la seva factura i la seva història, i porta amb resignació el sobrenom del “Llàpis”. Erigit el 1932 en homenatge al president de la I República, Francesc Pi i Margall, es veia coronat per la bella figura femenina de l’escultor Josep Viladomat. El franquisme va suprimir el nom de Pi Margall, el medalló amb la seva efígie i l’escultura, reemplaçada per un succedani de l’escultor Frederic Marés dedicat a la Victòria, retirat el 2011. L’Ajuntament democràtic no es va atrevir a restituir l’escultura original de Viladomat al seu lloc, un nu

L’espoli de Sant Pere de Roda, encara avui

Sant Pere de Roda és un dels monuments romànics més importants del país i la seva gran portalada esculpida una obra mestra, amb la diferència que el monestir ha estat restaurat i les escultures de la portalada continuen en “parador desconegut”, o no tan desconegut. El Museu Nacional d'Art de Catalunya va comprar el 2013 a tres antiquaris catalans per 250.000 euros quatre fragments en marbre de la portalada, esculpida el segle XII pel Mestre de Cabestany i espoliada pels furtius des de començaments del segle XIX. L’elevada quantitat de diners públics invertits a la restauració del monestir no ha resolt la qüestió de les

Elogi del bar Bisaura i, sobretot, de la trobada amb amics

L’any 2020 Àngela Vinent i jo vam publicar al segell Cossetània el llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona. Ara ens agrada tornar de tant en tant al lloc del crim per esmorzar amb amics, com vam fer ahir al bar Bisaura del mercat de les Corts amb Llúcia Oliva i Albert Montagut. Aquest mercat va obrir el 1961, remodelat el 2007. L’any de la renovació la filla d’una de les parades de peix, Anna M. Munné, va obrir-hi el bar Bisaura, amb connexió directa amb la parada familiar. Era un restaurant de peix en format de bar de mercat. Anna M. Munné va morir d’un càncer el 2015, als 56 anys, però el bar Bisaura manté el nom i la matèria primera de Km 0 preparada a la vista. El nom de Bisaura és de la