El deliri del xiprer, al millor indret per celebrar-lo

Ahir vaig assistir a la inauguració de l’exposició de pintura i escultura de Pilar Farrés titulada “El deliri del xiprer”, organitzada fins el 14 de maig al voltant del pati neoclàssic de la casa Pagès i Bofill de Figueres, presidit per dos sumptuosos xiprers. Aquest arbre totèmic és un leit-motiv del paisatge empordanès, de l’obra de Pilar Farrés i de més coses. Com va dir el presentador de l’exposició, Josep M. Dacosta: “La feina que fan els artistes en general i Pilar Farrés en particular és educar-nos visualment, fer-nos més sensibles perquè ens dolgui cada atemptat contra el nostre paisatge, perquè ens faci mal al cor quan veiem un abocament

Populista ho seràs tu!

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Resulta miserable qualificar despectivament de populistes els moviments socials embrionaris i per força balbuciejants que emergeixen per suplir la flagrant absència d’alternatives a la greu situació de crisi per part dels polítics professionals. Resulta miserable, però el qualificatiu despectiu prolifera últimament. Deu ser un senyal que aquests moviments heterogenis, abocats a la recerca d’un camí polític diferent, comencen a complir la seva funció. Per llançar-los al damunt el vel de la

“Torroella, vila vella” ha rejovenit molt

Ahir es va presentar el programa de la pròxima edició del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí, que se celebra des del 1981 amb primeríssim nivell de qualitat. Representa una joia de la corona del país, a un indret que a començaments del segle XX continuava sent una trista vila feudal, quan a d’altres municipis gironins veïns la indústria dels taps de suro ja hi havia introduït un visible canvi d’estructura social i de mentalitats. La imatge caciquil i el tuf de resclosit va impregnar durant molt temps la “Torroella, vila vella”…  Ara, amb tot just 11.000 habitants, quan les pròsperes viles sureres veïnes s’han de refiar del turisme de

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals causat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Vaig trobar una solució que, encara ara, no m’ha fallat mai. Llogo un cotxe i m’escapo extramurs durant 150 km fins a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de

Avui plou, demà i demà passat també

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Predicaré amb l’exemple la meva convicció que els articles d’opinió publicats als diaris no s’han de limitar sense excepció a l’actualitat política. Avui, al moment d’escriure i enviar aquest article, plou. Diuen que demà i demà passat també ho farà. Som a la primavera, ja se sap. És bo que plogui, agradi més o agradi menys a cadascú. A mi em desagrada, però m’hi avinc, si no

Un motiu precís per tornar al Janícul de Roma

El Janícul no forma part dels set turons fundacionals i llegendaris de Roma. Se’l considera el vuitè, perquè s’ha convertit en igual d'eminent, deliciós i concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. No es deu només al templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on fins fa poc era tradicional que els romans anessin a casar-se i fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques de la ciutat. Tampoc no es deu a l’extensió i la bellesa del parc públic, al qual els romans

La psicòloga Isabel S. Larraburu aconsegueix la meva atenció plena

Sóc un vell lector dels articles que de tant en tant publica a la premsa la psicòloga Isabel S. Larraburu sobre la seva especialitat. M’he assabentat amb retard de la publicació del seu llibre Atención plena (editorial Temas de Hoy). L’he comprat, l’he llegit, m’ha descol.locat i he tingut la impressió que aquest efecte era bo. L’autora exposa de manera argumentada els beneficis del mètode budista de meditació Vipassana, que la ciència occidental ha batejat com a mindfullness. A la segona part, Isabel S. Larraburu relata amb talent narratiu una sèrie d’exemples pràctics derivats de la seva trajectòria com a psicòloga clínica. Més que una compilació de receptes màgiques d’autoajuda, Atención plena és un repertori clarament

Les barraques de pescadors i el significat del temps

Avui he fet la presentació a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell del llibre de Jordi Turró Les barraques de pescadors a la Costa Brava. Hi he dit que quan deu anys enrere vaig saber que aquest jove documentalista de la Fundació Ernest Morató es proposava escometre el tema, em vaig afanyar a remenar al meu arxiu i fer-li arribar els papers que jo mateix havia anat aplegant al voltant d’una de les meves nombroses inclinacions periodístiques i literàries relacionades amb Palafrugell, amb l’Empordà, amb el Mediterrani, amb les havaneres i amb massa coses més. Les barraques de pescadors, definides a la contraportada del llibre com “senzilles i humils parets allà on el blau marí del mar es dilueix

El món no és només dels emprenedors

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un dels falsos mites més fomentats de la societat moderna, fins a convertir-lo en un simple estereotip, és la glorificació de l’esperit emprenedor com a model de conducta social, més concretament l’esperit emprenedor reduït a la versió de crear noves empreses a partir d’una bona idea de mercat i una mica de sort. No és només el somni daurat de les escoles privades de negocis i els màsters en direcció d’empreses, que floreixen com a planter de la suposada elit econòmica. També les

Les millors misses, a la cartellera d’espectacles

Fa molts anys que demano en els meus articles que les millors misses cantades de cada ciutat apareguin a la cartellera d’espectacles dels diaris. No només per informar els seguidors interessats per motius religiosos sinó també, com en el meu cas, els no creients que estimem la bona música sacra. El meu desig s’ha vist parcialment satisfet amb la iniciativa privada de l’Associació d’Amics de les Misses Polifòniques, la qual ha programat un cicle de cinc d’aquestes misses al monestir de Pedralbes i l’església dels Sants Just i Pastor (a la foto) de Barcelona, presentades cada vegada amb un anunci publicitari als diaris. Diumenge vinent n'ofereixen una de Palestrina i el 26 de maig la

Es presenta una perla en forma de llibre: ”El viatge del gironauta”

Durant quatre anys el poeta Quim Curbet va recórrer amb paper i llapis a la mà cadascun dels 207 municipis de les comarques gironines. Va fer-ne un retrat personal, un reduït i llampeguejant esbós al natural capaç de cabre en l’espai de la columna de diari a la qual l’escrit anava destinat. Ara els ha recopilat tots en un llibre, sense variar el format humil i nobilíssim de la columna. Es titula El viatge del gironauta, i és una joia, un elogi de la força del traç del pinzell prim, un monument a la literatura descriptiva, a la capacitat fotogràfica de les paraules inspirades. Un cop escrites i publicades les columnes, el poeta ha tornat ara a emprendre el camí per presentar el llibre recopilatiu a alguns dels municipis descrits, en el marc d’una mena

La raó d’Oliveres, Forcades i companyia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Davant l’escassa resposta de l’esquerra parlamentària a la necessitat de regeneració democràtica que la crisi econòmica ha posat de relleu, era natural, saludable i esperat que sorgissin moviments socials com el que acaben d’anunciar aquesta setmana l'economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, i la

Preu per preu, penis grossos

Sota el titular “La mida sí que importa”, l’autoritzat periodista científic Josep Corbella sorprèn avui a les pàgines del diari La Vanguardia amb els resultats d’una investigació segons la qual “el penis dels goril.les mesura un centímetre i mig, encara que pot arribar als quatre en moments de màxima erecció. El dels ximpanzés és el doble de gros. Però el dels humans bat rècords. Amb una longitud mitjana d’uns 9 centímetres quan està flàccid i d’entre 13 i 14 quan està erecte, és amb diferència el rei dels penis entre els primats. Què va portar els humans a dotar-se d’una càrrega tan poc pràctica per córrer a la sabana (com belluga, la punyetera!) o per moure’s a la

El pic del Canigó com la festa major del Mas Rampinyo

Ha començat a circular una petició pública per tal que la monumental creu en ferro forjat que senyoreja al pic del Canigó sigui purificada de la quantitat de rècords tèxtils, convertits en parracs per la tramuntana, que la gent hi deixa penjats, sobretot si tenim en compte que aquest pic mític pot arribar a ser petjat per uns 500 excursionistes cada dia festiu de bonança atmosfèrica. La creu s’ha vist colgada pel costum massiu. Ara es confon amb una mena de ninot espantaocells. Més que marcar un cim majestuós, sembla guarnir la festa major del Mas Rampinyo (vella expressió popular per designar ordinariesa, amb tot el respecte per la festa major del Mas Rampinyo, a Montcada i Reixac, que es continua celebrant cada final d’abril). La petició pública vol recollir signatures i ha estat adreçada a la presidenta del Consell General dels Pirineus Orientals (equivalent de la Diputació, a Perpinyà), perquè potser cal recordar que el massís del Canigó es troba en territori francès del Rosselló, encara que a qualsevol català això

La Fura dels Baus revoluciona Wagner a tocar del Rin

En ple bicentenari de la naixença de Wagner i el dia mateix en què transcorre simbòlicament l’últim acte de “Parsifal”, el director escènic Carlus Padrissa i la companyia La Fura dels Baus van estrenar aquest Divendres Sant 29 de març el seu espectacular muntatge sobre la mítica  òpera  en ple centre de Colònia, arran del Rin gegantí i a l’ombra de l’arxi-coneguda catedral. S’ha parlat poc de l’esdeveniment i del concurs de circumstàncies, malgrat l’efemèride wagneriana i el paper renovador que juga arreu del món la companyia catalana en matèria d’escenografia operística. La producció, en cartell fins el 14 d’abril, ha estat un encàrrec de l’Òpera de Colònia, després de l’èxit apoteòsic obtingut fa dos anys en

El triomf dels fills espanyols i catalans de la República francesa

El nou director del Louvre, el museu més gran i més visitat del món, es diu Jean-Luc Martínez i és un historiador de l’art nascut a París, fill d’espanyols. Al moment de ser nomenat aquesta setmana es va despenjar amb la següent declaració: “Vinc d’un ambient modest. La meva mare era portera i el meu pare carter. Ho dec tot a l’escola de la República”. És exactament la mateixa frase que em va dir fa poques setmanes la directora dels Museu d’Art Modern de Ceret i del Museu de Cotlliure, Josefina Matamoros, quan la vaig entrevistar arran de la

Amunt, els imputats de la terra!

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Cadascun dels integrants de la llarga i renovada llista d’imputats d’aquests últims temps ho està per casos concrets diferents, però tots tenen un denominador comú: haver-se apropiat –presumptament—de diners públics que havien de servir per no tancar quiròfans de la Seguretat Social, per no disminuir el nombre de mestres de les escoles, per acabar obres públiques, per mantenir les pensions de jubilació, per pagar l’atenció social dels geriàtrics i altres serveis i equipaments públics, els quals s’han vist retallats sense miraments a

El vins malbec no són només argentins

La qualitat i la moda internacional dels vins negres malbec argentins han portat a creure que el fruit d’aquest cep francès és una especialitat d’aquell país austral. L’Argentina ostenta la superfície plantada més gran del món de cep malbec, amb 16.000 hectàrees, sobretot a la província de Mendoza, al repeu dels Andes, gràcies a les inversions estrangeres afavorides pel baix cost de la producció intensiva i l’alt preu de venda als mercats nord-americans. Però de bons malbecs n’hi ha també aquí, en convivència amb altres varietats avui majoritàries. La bodega Monestir del Tallat comercialitza un 100 % malbec de les seves Vinyes del Morell (Tarragona). L’any 2011 la sumillera del

D’acord, els “escraches” són poc refinats

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’esquinçament de vestidures d’aquests últims dies a tota mena de tribunes polítiques i d’opinió contra unes accions pacífiques i simbòliques que han rebut el nom d’escraches, protagonitzades sobretot per petits grups de manifestants de la plataforma Afectats per la Hipoteca (APH) davant dels domicilis privats d’alguns polítics que s’oposen a la revisió en profunditat d’una Llei Hipotecària fins i tot criticada pel Tribunal de la Unió Europea, està ampliant la caixa de ressonància d’una

Que arreglin la Rambla de les Flors, no només les parades de flors

El diari explicava ahir que les setze parades de flors que subsisteixen a la Rambla barcelonina fan la major part del calaix amb la venda de souvenirs turístics, com ara imants de nevera. Només dues es dediquen exclusivament a la seva funció original. En vista de l’èxit, l’Ajuntament es planteja reconvertir-les cap a la venda de souvenirs barats, però de disseny homologat, i deixar-ne alguna de mostra amb la dedicació tradicional, perquè no sigui dit que a la Rambla de les Flors ja no s’hi venen flors. Seria el funest i definitiu cop de gràcia a la degradació d’aquest passeig vertebral, desertat fa temps pels barcelonins davant l’ocupació

El meu fetixisme del peu, ni que sigui de porc

La feina excelsa d’escurar cadascun dels 28 ossos comptats d’un peu de porc ben cuinat és una devoció que m’arrossega de tant en tant, impel.lit per l’adhesió --i l’adherència— a una sòlida, introntollable fe en la delícia excepcional d’aquest plat. Ara bé, uns peus de porc ben guisats, en la seva integritat, són cada dia més difícils de trobar. En canvi, recordo els peus de porc amb musclos de la fonda Cal Parent de Besalú, els peus de porc amb moscatell de l’Hostal del Castell del Montesquiu, els peus de porc amb cloïsses del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), els sublims peus de porc amb escamarlans de l’Hotel Llevant de Llafranc, els

Pompeia: la febre de la ciutat inert i el passat vivent

La fascinació massiva que exerceix el jaciment arqueològic de Pompeia no és estranya, potser només una mica morbosa. La ciutat romana més ben conservada, morta i alhora intacta, permet recórrer la vida quotidiana de vint segles enrere sense el més mínim afegit ni reconstrucció, tal com la va sepultar en poques hores la pluja de lava i cendra del Vesubi, el 24 d’agost de l’any 79 dC. La Pompeia inert és pura història vivent i els dos milions de visitants anuals la senten bategar sobre el terreny. Com si no en tingués prou amb ser el monument més visitat d’Itàlia, les exposicions sobre les últimes

Imputat vol dir imputat

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Molt bé, ja ho hem entès, no cal que ens ho repeteixin: imputat no vol dir condemnat. Imputat vol dir imputat. L’administració de justícia troba indicis suficients de delicte per processar un imputat i el jutge determinarà si és culpable o innocent de l’acusació. Tothom és innocent fins que no es demostra el contrari i els viaranys de la justícia són tot sovint imprevisibles. Ara bé, resulta que l’imputat Oriol Pujol Ferrussola és el secretari general del partit del govern, cap del seu grup parlamentari, “hereu polític” del seu pare i centre del famós “pinyol” de Convergència que va propulsar la figura successòria d’Artur Mas. També resulta,

El viatge a Lourdes està d'oferta a El Corte Inglés

Veig al diari d'avui l'anunci d'una oferta de l'agència de viatges d'El Corte Inglés de caps de setmana a Lourdes (en català normatiu es diu Lorda, ja ho sé, però m'agrada més Lourdes) per 350 €, en pensió completa i sortida els divendres d'abril, maig i juny. El preu, en habitació doble, inclou el viatge d'anada i tornada en AVE a Saragossa i el trajecte en autobús fins al santuari. El problema, que no esmenta l'anunci, és que a Lourdes ja no s'hi produeixen miracles. Tot i així, des de les aparicions de la Mare de Déu el 1858, és el segon santuari de pelegrinatge més

Un altre argentí, al moment de l’elecció papal

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Al moment d’anunciar-se dimecres al vespre el nom del nou papa, em trobava desconnectat d’aquell món i immers en la música en viu, gràcies a un concert del jove guitarrista i compositor del nou folklore argentí Guillermo Rizzotto al bar Mediterráneo del carrer Balmes barceloní, presentat per Mayte Martín. La qualitat del concert va ser per a mi una riquíssima experiència espiritual, per no dir religiosa, com qualsevol manifestació afortunada de la

Allò que el metro no sempre uneix, tants anys després

Sóc usuari del metro des de la naixença, vull dir que quan vaig venir al món Barcelona ja tenia metro feia temps. Una de les poques coses que no ens estranyava als barcelonins barbamecs quan sortíem per primer cop a alguna gran capital estrangera --ja fos París, Londres o més endavant Nova York-- era precisament el sistema de funcionament del metro. L’inesperat encàrrec editorial d’escriure el llibre Metros i metròpolis em va portar l’any 1989 a fer la volta al món en metro, conjuntament amb l’amic fotògraf Xavier Miserachs, per descriure sobre el terreny els de Berlín, Budapest, El Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid, Mèxic,

Un article d’Eva Vàzquez arran de la presentació del meu llibre “Els últims dies de Machado”

L’endemà de la presentació del meu llibre Els últims dies de Machado per part de l’historiador Quim Nadal a la Llibreria 22 de Girona, la periodista Eva Vázquez va publicava el 12 de març de 2013 el següent article al diari El Punt-Avui: “Que un poeta envellit i malalt pugui arrossegar-se per carreteres bombardejades carretejant la mare, encara més vella i malalta, per acabar morint tots dos només amb tres dies de diferència en una pensió del primer poble de l'exili on s'havien aturat a reposar demostra, no només la crueltat de les guerres, sinó també, i potser sobretot, com en són, d'estúpides. Al periodista Xavier Febrés aquesta imatge del

Sexe és vida, sens dubte, per tant parlem-ne

Apareix amb freqüència un petit anunci requadrat a les pàgines d’informació general dels principals diaris que proclama: “Sexe és vida”. Fa publicitat perquè la gent no es resigni a l’abúl.lia i s’ho faci mirar. La frase crida l’atenció pel mèrit de la síntesi indiscutible, tot i que una segona lectura insinua la trampa. L’afirmació és ben trobada i no ofereix cap dubte, però el postul.lat el.ludeix el fet que el decandiment sexual no és només una qüestió hormonal. També el.ludeix que el sexe compulsiu és vida compulsiva o que el sexe de pagament no és vida, cosa que no

El meu vot (delegat) al conclave cardenalici

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Com a batejat per decisió dels meus pares al moment de néixer (foto adjunta), formo part de l’església catòlica, amb independència del grau zero de relació personal que hi mantinc. Vaig ser batejat concretament a la catedral i la meva mare sempre em deia, en aquella època, que això era condició necessària per arribar a papa de Roma. La meva educació va ser catòlica, abans d’introduir-hi altres enriquiments. Sóc de tradició cultural catòlica per realitat ambiental. De gran no se m’ha acudit perdre el temps en apostatar per escrit ni

Els delits innocents d’un excursionista de biblioteques

Per algun motiu discutible es consideren objectius d’excursió les ermites, els castells, els restaurants de calçotades o fins i tot els museus. Jo, en canvi, faig de tant en tant una excursió a alguna de les biblioteques públiques inaugurades arreu del país, amb amplis equipaments moderns i una quantitat envejable de serveis i d’usuaris. La llista em dóna per als pròxims quatre o cinc anys de passejades. Seria hiperbòlic pretendre que aquestes noves biblioteques públiques són les actuals catedrals o els actuals estadis, però per a mi tenen un interès comparable. L’altre dia vaig agafar el tren de Figueres --el tren de sempre-- i vaig recórrer de dalt a baix la magnífica Biblioteca Fages de Climent, inaugurada l’any 2000. Ho vaig fer amb

Des d’ahir sento retrunyir de nou l’expressió "¡Hijo de mil putas!”

S’ha convertit d’ús corrent en el llenguatge col.loquial el qualificatiu de “filldeputa”, però a l’Argentina i entre els meus amics argentins residents aquí escolto amb freqüència la variant augmentativa austral de “¡Hijo de mil putas!”, la qual puja d’un grau substancial i més dibuixat. La majoria de vegades l’he sentida aplicada als responsables de la dictadura militar, que des d’ahir tornen a seure al banc dels acusats a Buenos Aires. Ja van ser condemnats als tribunals el 1985, durant el mandat del president Raúl Alfonsín, per massives violacions als drets humans. Es van veure indultats el 1990 pel president Carlos Menem. Els indults van

No estem dissenyats per viure sols, però hi vivim cada cop més

L’últim escrutini del padró de Barcelona revela que al 31 % de llars de la ciutat hi viu una sola persona i que aquesta xifra ha augmentat de manera espectacular, fins a duplicar, en comparació amb les dades del 1991. Del total de 204.000 llars unipersonals que formen aquest 31 % de la ciutat, només 87.000 corresponen a persones més grans de 65 anys. També se’n pot dir crisi rampant de la convivència en parella. Afortunadament la manera d’aparellar-se ha evolucionat des de l’home i la dona de les cavernes, s’ha civilitzat com la

On són els nostres “grillini”?

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els uns criden alarmats contra el llop del populisme, els altres ens alegrem que hagi sorgit a la desenvolupada Itàlia un moviment polític alternatiu certament heterogeni i per força encara incoherent en alguns aspectes, però carregat de l’energia i els vots necessaris per posar en qüestió de manera franca el sistema partidista i mediàtic corcat. El Moviment 5 Estrelles del còmic Beppe Grillo fa temps que s’ha guanyat al carrer amb suor una credibilitat ara traduïda en vots no gens folklòrics, a un país on els còmics

“El senyor Pús no hi és plus” o la mentida de la mort

Ahir va morir el meu amic Jojo Pous, a casa seva de Cotlliure, víctima d’un càncer als 85 anys. Fins ara, només d’arribar a Cotlliure jo tenia per costum invariable anar a saludar dos vells coneguts, Antonio Machado i Jojo Pous. Un a l’entrada del cementiri vell, l’altre al bar més concorregut del poble, el dels Templers, el negoci familiar que ell regentava. Antonio Machado em rebia amb l’aleteig vivíssim dels missatges d’afecte escrits sobre qualsevol paper o placa que els visitants deixen damunt la llosa de la tomba. Jojo Pous em rebia amb una abraçada, una exhibició lluminosa de les seves dents de conill i un got de “petit Banyuls”, el vi dolç cerimonial d’aquesta

Entrevista a TV3 pel meu llibre "Els últims dies de Machado"(2)

El  Telenotícies Migdia de TV3 m'ha entrevistat el diumenge 24 de febrer sobre el meu llibre acabat de publicar “Els últims dies de Machado” (Editorial La Mansarda). La tomba del poeta a Cotlliure s’ha convertit en un actiu memorial de l’èxode de mig milió de republicans per la frontera pirinenca l’hivern del 1939 i de la seva rebuda degradant per part de les autoritats franceses, uns fets reconstruïts pas a pas en aquest llibre, així com la vigència de la figura machadiana i les nombroses activitats que han tingut lloc les últimes dècades al voltant de la seva visitada sepultura. La permanència de la despulla de Machado a la localitat d’exili, on

Una lectura exaltada del llibre de relats “La nit als armaris”

La sensació de felicitat al moment de girar l’última pàgina d’un llibre no es produeix gaire sovint, més aviat predomina la ganyota ambivalent, l’escepticisme condescendent. Avui, al moment de girar l’últim full del llibre de narracions La nit als armaris, de Raquel Picolo, publicat per Voliana Edicions, d’Argentona, he tornat a experimentar aquesta perseguida sensació, clara i exaltada, de felicitat lectora. No sóc consumidor freqüent de best-sellers ni dels llibres que figuren a la llista de més venuts. Amb la lectura de les nombroses ressenyes, crítiques i entrevistes que mereixen als suplements literaris n’acostumo a tenir prou per al meu gust i generalment els dono per llegits. En canvi sóc un seguidor atent dels diguem-ne worse-sellers, dels menys venuts, dels que passen desapercebuts perquè les petites editorials que els publiquen difícilment accediran als canals majoritaris, com aquest La nit als armaris. Els best-sellers formen part de la indústria del paper, els worse-sellers encara contenen --de vegades-- una tendra i genuïna palpitació literària, una necessitat imperiosa i lliure d’expressió creativa. La proporció de

Entrevista a TV3 pel meu llibre “Els últims dies de Machado”

Aquest és l'enllaç amb el video de l'entrevista 

El Telenotícies Migdia de TV3 m'ha entrevistat el diumenge 24 de febrer sobre el meu llibre acabat de publicar “Els últims dies de Machado” (Editorial La Mansarda). La tomba del poeta a Cotlliure s’ha convertit en un actiu memorial de l’èxode de mig milió de republicans per la frontera pirinenca l’hivern del 1939 i de la seva rebuda degradant per part de les autoritats franceses, uns fets reconstruïts pas a pas en aquest llibre, així com la vigència de la figura machadiana i les nombroses activitats que han tingut lloc les últimes dècades al voltant de la seva visitada sepultura. La permanència de la despulla de Machado a la localitat d’exili, on

L’enorme facilitat de treure-li el suc a Dominique Strauss-Kahn

L’advocada i escriptora argentina resident a París Marcela Iacub va ser amant de Dominique Strauss-Kahn durant els set primers mesos de l’any 2012 i ara publica el llibre Belle et bête (Bella i bèstia) sobre l’home al qual havia defensat al seu llibre anterior Una societat de violadors, un treball que els va posar en contacte. L’últim “llibre-esdeveniment” no serà a les llibreries fins el 27 de febrer, però el setmanari Le Nouvel Observateur li acaba de dedicar set pàgines per avançat, a les quals l’autora s’esplaia: “Vaig arribar a estar enamorada del

Els meus dinars (gravats) als reservats del restaurant La Camarga

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Ja m’ho va semblar, quan els freqüentava, que es produïa un ballet discret com de passadissos de “meublé” als accessos dels menjadors reservats de la planta baixa i el primer pis del restaurant barceloní La Camarga. Sempre n’entraven o en sortien amb cara intrigant alguns coneguts o aspirants, generalment encantats de ser-hi vistos. A més a més, tots els meus reiterats dinars hi van ser gravats de dalt a baix. El recurs al menjador reservat es justificava precisament per això, fora del xivarri acústic de la sala general de l’establiment. La gravació la vaig

Aquest diumenge a Itàlia, el desastre d’una bellesa sense moral

Les sis lletres de la paraula “Itàlia” em desperten un viu sentiment amorós. Sóc italianòfil de primera hora, estimo intensament aquell país, li dedico amb regularitat viatges entusiastes i n’he escrit alguns llibres, però en el terreny polític Itàlia ha estat i és un desastre del qual ni els italians ni nosaltres mateixos encara no hem tret les lliçons més elementals per redreçar el futur. Es tornarà a demostrar amb les eleccions legislatives italianes d’aquest diumenge, de resultat molt esperat que difícilment canviarà res. Durant la meva joventut

No passem per alt el centenari de l’únic català premi Nobel de Literatura

Contràriament al que s’acostuma a pensar, no és cert que un escriptor català no hagi rebut mai el premi Nobel de Literatura. No ha estat concedit a un escriptor en llengua catalana, però sí a un català d'expressió francesa, l’any 1985 al rossellonès Claude Simon. Nascut a Madagascar, on el pare militar es trobava destinat, la seva mare era perpinyanesa i el futur escriptor es va criar a la capital del Rosselló. Posteriorment es va instal.lar a París, però des del 1940 fins la mort sobrevinguda el 2005 passava una part de l'any a la seva casa de Salses. La ciutat de Perpinyà es troba descrita a diverses novel.les seves com Le

Sense necessitat d’espies ni micròfons ocults

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

No cal recórrer a espies ni micròfons ocults per saber amb claredat que ens trobem al país amb més atur, més desnonaments i més casos de corrupció d’Europa, després de Grècia. Ni el govern central ni l’autonòmic no tenen un pla de xoc mínimament eficient contra la situació reconeguda, com seria la seva responsabilitat. Ni tan sols no tenen la prioritat pràctica de posar en primer pla de la seva feina aquestes urgències, més enllà de la desacreditada retòrica habitual, destinada a

El polèmic punt focal de Cleopatra, ara fa 50 anys

Enguany es commemora el 50 aniversari de l’estrena de la llegendària pel.lícula “Cleopatra”, el 12 de juny del 1963 a Nova York i el 2 de desembre següent a Barcelona. Jo era petit, però l’impacte d‘aquella producció hollywoodiana va quedar marcat a la meva retina infantil per un fet colateral. La promoció del film va situar un immens mural amb el cartell a la tanca del cèntric solar en construcció del Passeig de Gràcia cantonada amb el carrer Rosselló, enfront de la concorreguda cafeteria Samoa. Les dimensions de la tanca publicitària pintada damunt la paret del solar van fer que l’escot d’Elizabeth Taylor, majestuosament