El món pendent avui de la desfilada de llenceria de Victoria’s Secret

El canal privat DKISS emet avui dimarts a les 21h30 per primer cop en obert a Espanya la desfilada anual de novetats de llenceria femenina de la marca Victoria’s Secret, que cada any aplega milions de telespectadors arreu del món en diferit (en viu va tenir lloc el dia 30 a París) perquè és la desfilada de moda que ensenya més anatomia de les models. La celebritat mundial de la marca nord-americana de calces i sostenidors es basa en aquesta exhibició anual de màrqueting, dotada amb un pressupost de prop de 20 milions de dòlars perquè 50 models llueixin a lapassarel.la 80 dissenys mentre

La Devesa de Girona és trista o està trista, no queda clar

Faria salts d’alegria qualsevol ciutat que disposés d’un parc central com la Devesa de Girona, una arbreda urbana amb 2.500 ufans plàtans centenaris al llarg de 40 hectàrees, el parc urbà més extens de Catalunya. En canvi els gironins dubten, s’interroguen, no saben exactament què fer-ne. El 2010 el ple municipal ja va votar un pla d'usos i gestió del Parc de la Devesa, així com el seu reglament d’activitats. Això no va diluir els titubeigs. L’abril passat s’hi van col.locar més fanals per augmentar la il.luminació, es van enderrocar algunes estructures en desús, es va eliminar una part de l’asfalt del vial perimetral que ressegueix el riu Ter, utilitzat fins aleshores com aparcament de cotxes. Era fruit d’un Pla de Xoc municipal, quan l’alcalde encara era Carles

Ahir va fer un “dia peronista” pels camins del delta del Llobregat

Alguns amics meus d’origen argentí mantenen l'antic costum d’exclamar “Avui fa un dia peronista!” quan llueix el sol fora de l’estiu d’una manera tan radiant com ho feia ahir divendres, el dia que vam triar per recórrer plegats a peu els camins del delta del Llobregat i anar a dinar per allà després de la caminada. El seu costum qualificatiu se m’ha empeltat amb el pas dels anys i ara per a mi també són “dies peronistes” els de llum solar més esplendorosa, com ahir. Vam anar-hi en metro, fins la parada Cèntric de la nova línia L-9, al Prat de Llobregat. Poques travessies enllà de l’Avinguda Onze de Setembre s’entra de ple en els camins de terra que voregen els horts del Parc Agrari, la desembocadura del riu, el mar i les pistes de l’aeroport. Són camps

La casa del mag i la fada en ple centre de Ceret, avui tancada

Temps era temps hi havia en ple centre de la vila de Ceret, sota els plàtans centenaris tan ben alimentats per l’aigua del Canigó, una gran casa de nines d’estil alpí austríac. La regentaven un mag i una fada. Era el restaurant Les Feuillants. A la cuina Didier Banyols, nascut a la veïna Tuïr el 1948. A la sala la seva dona Marie-Louise Banyols, née Maria-Lluïsa Mons Noguer, originària de Vilafreser (Pla de l’Estany). El talent del matrimoni feia recomanable encomanar-se sempre als seus consells, deixar-se guiar pel mercat i la inspiració del dia. Era un dels llocs on es menjava més agradablement d’aquest món, digne hereu i superador

Les fronteres oficials fan sovint el ridícul sobre el terreny

Els reis de Bèlgica i d’Holanda es van reunir fa pocs dies per escenificar en persona la rúbrica del tractat que modifica lleugerament els límits entre els dos països limítrofs. El desviament modern del riu Mosa havia deixat un trosset de territori belga a la riba holandesa i viceversa. El nou tractat cedeix 13 hectàrees d’una península fluvial fins ara belgues a Holanda i, en sentit contrari, Bèlgica passa a posseir 3 hectàrees de l’enclavament fluvial anomenat Petit Gravier. Les dimensions territorials irrisòries de l’intercanvi contrasten amb els llargs anys de negociacions que han calgut per arribar-hi i amb la solemnitat de la signatura

Vaig sopar amb Roberto “El negro” Fontanarrosa a Barcelona, avui el recordem

Un dia de l’any 2001 vaig sopar amb altres amics i coneguts a un reservat del restaurant barceloní El Foro amb l’idolatrat dibuixant i escriptor argentí Roberto “El negro” Fontanarrosa, que aquí coneix poca gent i a l’Argentina és com un déu, creador de personatges de tires de còmic tan populars com el gautxo Inodoro Pereyra, Boogie el Aceitoso o el gos Mendieta. Va divulgar-los a partir de l’any 1973 a la contraportada del diari Clarín, de Buenos Aires. La llegenda afirma que des d’aquell dia el diari es va començar a llegir per l’última pàgina. L’editor Oriol Castanys acabava d’imprimir al segell barceloní RBA el seu llibre de contes El mundo está equivocado i va muntar el sopar, arran de

L’indigent del portal de casa ja no hi és, la definició ha canviat

El portal de casa meva inclou una entrada de pàrquing de veïns que deixa un espai lateral lliure sota cobert. S’hi instal.laven els sense sostre. Hi dormien damunt de cartrons, parapetats amb les seves escasses pertinences. Alguns eren més resignats, altres més tocats pel desequilibri o la còlera. No demanaven res, més enllà del que la seva sola presència demanava a crits. Creuàvem la mirada més d’una vegada cada dia. El sense sostre resident a l’entrada del pàrquing de casa s’evaporava al cap d’uns dies o d'unes setmanes i el seu lloc era ocupat per un altre. Ara fa temps que no se n’hi instal.la cap. La política municipal d’assistència

Cal insistir a Florència davant la nuesa de la Capella dei Pazzi

Ningú no ha superat la bellesa de forma de la cúpula del Duomo de Florència, il cupolone dissenyat per Filippo Brunelleschi. Ni tan sols Miquel Àngel quan ho va intentar a la de Sant Pere del Vaticà, “la sorella più grande ma non piu bella”... Alguns pensem secretament, com una sensació íntima que no necessita consens, que Brunelleschi encara es va superar a si mateix a una altra construcció seva de Florència, la Capella dei Pazzi, situada al recinte de la basílica de Santa Croce, gràcies a l’opció d’abraçar la nuesa en estat pur que no podia tenir la cúpula catedralícia. La percepció d’aquesta segona obra mestra de Brunelleschi, iniciada el 1443 i culminada a la seva mort amb el vestíbul porticat corinti de Giuliano da Maiano,

Ahir vaig dubtar a Can Roca entre el menú d’11 € i el de més de 300 €

Ahir vaig anar a Girona a dinar amb l’amic Quim Curbet (la foto és feta seva) l’arrelat menú d’11€ de Can Roca, la casa mare –literalment parlant—de l’establiment conegut arreu de l’orbe des de la designació l’any 2013 de l’annex Celler Can Roca com a millor restaurant del món per part d’una revista especialitzada. Era ple i vaig menjar molt bé: patates farcides de primer, sèpia guisada amb mandonguilles de segon i poma al forn de postres. Coincidia amb la trompeteria als principals mitjans informatius sobre l’aquelarre de grans cuiners d’alta cuina ditiràmbica —els de 300 € com a mínim per comensal— que té lloc avui dimecres a l’espai Mas Marroch de Vilablareix, l’establiment especialitzat en

Fill de menorquina, la Menorca d’Albert Camus no existeix

A la Menorca pagesa depauperada es va produir a partir del 1830 una emigració massiva cap a l’Algèria acabada d’ocupar pels francesos, a la qual oferien feina i futur als colons. Entre els milers de menorquins emigrats hi figuraven els besavis materns d’Albert Camus: Miquel Sintes (Ciutadella el 1817-Algèria 1863) i Margarida Cursach (Ciutadella 1823-Algèria 1878). El seu fill Esteve Sintes Cursach (Alger 1850-Cheragas 1907) es casaria amb Caterina Cardona Fedelich (Sant Lluís 1857-Alger 1931). Van tenir nou fills, entre els quals Caterina Sintes Cardona (Birkhadem 1882- Alger 1960). Casada el 1909 a Alger amb Lucien Camus, seria la

El Nobel de Literatura acumula premiats que no van a recollir-lo

Al premi Nobel de Literatura se li acumulen últimament les negatives de guardonats per acudir a Estocolm a rebre’l: l’escriptora austríaca Elfriede Jelinek va al.legar el 2004 que patia fòbia als actes públics, Harold Pinter el 2005 que es trobava hospitalitzat, Doris Lessing el 2007 i Alice Munro el 2013 la seva avançada edat. Ara Bob Dylan diu que el 10 de desembre té altres compromisos. És probable que l’autèntica raó hagi estat en tots aquests casos l’enorme incomoditat que causa a algunes persones el cerimonial pompós que d’altres viuen com la culminació de la seva vida. Els primers els entenc perfectament, els segons els observo amb

Aneu a veure el film sobre Unamuno desterrat a Fuerteventura

S’acaba d’estrenar la pel.lícula hispano-argentina La isla del viento, protagonitzada per José Luis Gómez en el paper de Miguel de Unamuno. Relata els mesos de desterrament a Fuerteventura del rector de la Universitat de Salamanca, destituït i confinat per la dictadura militar del general Primo de Rivera per les seves postures antigovernamentals. Hauria de ser una projecció recomanada a totes les escoles del país, en canvi a la cartellera barcelonina amb prou feines la programa el cinema Maldà, fins dijous vinent, una sola sessió al dia. Els misteris de la distribució cinematogràfica s’assemblen als de l’economia global. Em vaig afanyar a anar-la a veure ahir divendres, primer

El brindis del president Obama al lluminós sol de Grècia

En la seva gira internacional de comiat, el president Barack Obama ha visitat Atenes aquesta setmana i tot seguit Berlín, on s’ha trobat amb els primers ministres de França, Gran Bretanya, Itàlia i Espanya, a part de la cancellera Merkel. La visita oficial a Atenes no té massa explicació (feia 17 anys que cap president dels Estats Units no visitava la castigada Grècia), si no és la de permetre’s el luxe simbòlic de donar una inútil lliçó magistral sobre democràcia al país que va inventar-la, un cop alliberat de la responsabilitat de governar-la en el futur. També va visitar el flamant Museu de l’Acròpolis. A continuació es va treure la corbata, va

Inoperància, insolvència o indignitat de les companyies elèctriques

També publicat a Eldiario.es

El servei bàsic del gas i l’electricitat domèstica no té un preu bàsic, sinó que alimenta en plena crisi beneficis multimilionaris de les companyies privades concessionàries. La subministradora Gas Natural va passar de declarar 642 milions d’euros de beneficis l’any 2004 a 1.502 milions el 2015. La distribuïdora Endesa va anunciar 870 milions de beneficis durant el primer semestre del 2015, un 17,1% més que en el mateix període de l’any anterior. Són les dues companyies implicades en el tall de subministrament a l’anciana de Reus que havia d’utilitzar espelmes i que

Amb quin desvergonyiment plantegen un nou port esportiu a Tossa

La suspensió cautelar per ordre judicial del referèndum ciutadà previst el diumenge vinent a Tossa de Mar sobre el projecte urbanístic d’un nou port esportiu de 450 amarratges, locals comercials, hotel i xalets de luxe és una qüestió de procediment davant del veritable dilema: encara més esports esportius que desfiguren, alteren i privatitzen la costa? Tot el litoral català pateix els anòmals desplaçaments de sorra provocats per la proliferació de prop de 50 ports privats anomenats “esportius”, barreres artificials construïdes sense miraments cada 15 km en mitjana, dintre d’una de les

Avui és lluna plena, pleniluni rodó, inclús superlluna

Avui és lluna plena, espectacle gratuït (si els núvols ho permeten) amb aforament il.limitat. En aquesta ocasió l’anomenen superlluna perquè sembla més grossa i lluent, atès que la seva òrbita el.líptica es troba al perigeu o punt més pròxim a la Terra. La diferència pot ser més o menys apreciable, encara que qualsevol lluna plena mensual és capaç de convertir-se en una superlluna en funció de múltiples circumstàncies: la visibilitat, el punt d’observació, el grau d’interès particular que hi aboqui cadascú aquella nit. A mi contemplar el cel les nits de lluna em desperta la vella inclinació de buscar un ordre a l’alineació dels astres, la

Retorn al jaciment iber d’Ullastret com qui puja a l’Acròpolis

La ciutat ibera d’Ullastret tenia el segle VI aC uns 6.000 habitants. L’actual municipi d’Ullastret en té 300. Ahir dissabte els vaig recórrer tots dos i em va semblar que no hi ha tanta diferència entre el jaciment arqueològic i els carrers d’avui, units íntimament per un factor cohesionador: l’extraordinària bellesa del paisatge a aquest sector del Baix Empordà. Vaig arribar al recinte arqueològic abans de l’hora d’obertura i ho vaig aprofitar per perdre’m durant una estona xino-xano pels camins de terra dels voltants, en plena calma del matí somnolent. Des del peu de la muralla ibèrica, la vista del poblet de Llabià, enlairat com de puntetes a l’horitzó, em

La col.lecció Quaderns de Palafrugell va presentar ahir el fill núm. 25

L’any 1994 vaig escriure el núm. 2 de la col.lecció de llibres Quaderns de Palafrugell, titulat Grans hores de la Costa Brava (Les finques d’Aiguablava, Cap Roig i Mas Juny). Ahir divendres em van fer presentar el seu núm. 25, Un passeig per Palafrugell, de Puri Abarca, el qual ve a culminar l’actual etapa de publicació anual. L’autora ha sabut escriure un passeig complet, suggeridor i de bon llegir. Un passeig no és el mateix que una exploració ni que una escalada a cap cim de la màxima dificultat. Moltes vegades passegem per enèsima vegada al llarg d’un camí que ja coneixem, perquè tornar-lo a recórrer ens brinda un plaer renovat, una descoberta repetida, una interpretació confirmada. El llibre de Puri Abarca no sembla contenir grans revelacions ni tampoc interpretacions inèdites. Aquest és precisament el seu mèrit: haver recopilat de manera detallada tot allò que fins ara crèiem saber sobre el municipi, recordar-nos-ho en detall, tornar-nos-ho a presentar de manera panoràmica i ordenada. I no ha deixat

Trompada seca, ara es tracta de sortir-se’n sense més llàgrimes de les necessàries

Per més que unes ajustades majories votin Trump o Rajoy, mai no he pogut acabar de creure que la gent sigui estúpida. Probablement estupiditzada en grau i extensió variables, això sí, però no estúpida sense remei. L’electorat de Trump n’està tip de la continuïtat del liberalisme radical que representava Hillary Clinton i de les humiliacions acumulades des de la revolució conservadora de Ronald Reagan. Ha votat antisistema, encara que sigui un antisistema trampós, mesquí, barroer, xenòfob, masclista i insultant. La mentalitat, l’estil, la trajectòria i la victòria mínima de Donald Trump no tenen perdó, però tenen algun motiu. Les coses

Un dels petits rituals que no s’han de perdre per res del món

Cada vegada que miro aquesta bella i sagaç foto recent --que no he fet jo però de la qual formo part-- sento el plaer que vaig experimentar l'altre dia al moment de brindar i beure la copa de “petit banyuls” al millor lloc per fer-ho. Alguns rituals no s’han de perdre per res del món, pertanyen al patrimoni genètic, a l’eternitat de la tradició pagana que indueix una levitació natural, a la dimensió mítica del temps i l’espai destinada a resistir, esperar, suavitzar, consolar amb unes gotes de realitat degudament valorades a la copa com a símbol d’una universalitat precisa i localitzada. Expressen el somriure de la cultura entesa com art de viure, reflexen l’or vell d’una moral civil impregnada de bellesa territorial, premien una recerca del sabor íntim de les coses

La primera neu del Canigó, ahir diumenge, al camí del coll de Banyuls

M’agrada anar amb amics al coll de Banyuls per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons afortunats. Ahir diumenge vam tornar-hi. Pel camí es va produir un magnífic imprevist. El Canigó va aparèixer enfarinat de neu per primer cop aquesta tardor, majestuosament alçat. Vam aturar el cotxe per fer la foto. L'aparició del Canigó a l’horitzó depèn de la tramuntana, la qual escombra els núvols i dóna a les coses un color enllustrat. Aleshores l’aire de tramuntana invita a palpar la turgència de les formes de la vida, almenys entre aquelles persones que tenim propensió a mirar el món amb el tremolor de la tendresa. La lluor de la tramuntana revesteix el

Singapur vol vendre una idea refrigerada de modernitat

La companyia Singapore Airlines acaba d’anunciar que el seu vol de Barcelona a Singapur, que cobreix fa deu anys amb aparells Boeing 777, serà el primer a utilitzar a l’aeroport barceloní els moderns Airbus A350. És un reflex de la imatge de modernitat que vol oferir la petita ciutat-estat insular sud-asiàtica, capaç de convertir-se en gegant econòmic i territori literari dels últims escriptors de l'imperi britànic evaporat. L'evaporació, precisament, juga un protagonisme palpable només d'arribar al flamant aeroport de Singapur. La humitat absoluta, la densa xafogor tropical, lliura un combat cos a cos amb l'aire condicionat que impera a tots els recintes del país al qual la franja més baixa del termostat s'associa amb molta decisió al

Avui fa 80 anys dels quatre ministres anarquistes al govern espanyol

Avui fa 80 anys de l’entrada al govern espanyol, en el context de la Guerra Civil, de quatre ministres anarquistes de la CNT-FAI. Aquest fet insòlit, únic en la història del moviment obrer arreu del món, reflecteix la influència majoritària de l’anarcosindicalisme, molt per damunt aleshores de socialistes i comunistes, malgrat que posteriorment els llibertaris s’hagin vist combatuts i denigrats per tots els sectors ideològics. En reconeixement del seu ascendent sobre el moviment popular, el govern presidit pel socialista Largo Caballero va nomenar el 4 de novembre del 1936 Federica Montseny com a ministra de Sanitat, el reusenc Joan Garcia Oliver ministre de Justícia, el barceloní Joan Peiró ministre d’Indústria i el murcià Juan López Sánchez ministre de Comerç. Amb Federica Montseny,

L’AVE continua xuclant la major part d’inversió pública, 25 anys després

Enyoro la comoditat del Talgo quan utilitzo l’AVE car, mal criat i devorador d’una proporció descomunal de la inversió pública disponible, per a satisfacció del poder fàctic de les grans constructores i escarni de la majoria d’usuaris del tren en general. Es calcula que són 47.000 milions d’euros des de la inauguració de la primera línia Madrid-Sevilla l’any 1992, però ningú no sap exactament el que es porta gastat en l’obra pública més cara durant els últims 25 anys: la xarxa ferroviària duplicada d’alta velocitat espanyola. S’ha convertit en la segona més extensa del món (després del Japó) i la menys utilitzada, malgrat que encara li manquen dos petits detalls que a qualsevol altre país haurien estat

Una taxa d’atur antidemocràtica, amb retocs de maquillatge

També publicat a Eldiario.es

Resulta immoral, cínic i provocatiu presentar com un progrés que a l’última Enquesta de Població Activa del segon trimestre l’atur hagi baixat per sota del 20% (14,6% a Catalunya) per primer cop des de l’inici de la crisi de les retallades del 2008 i no afegir a continuació que és deu a la precarietat laboral en el sector turístic o que continuem sent el primer dels 27 països de la Unió Europea (després de Grècia) en quantitat d’aturats forçosos. Al conjunt d’Espanya hi ha registrades 1,4 milions de llars amb tots els seus membres a l’atur i no sé si també s’ha de considerar com un avenç que hagin disminuït de 55.500. L’anomenada taxa de temporalitat

De pastora marroquina de cabres a ministra francesa i potser més

Abans d’arribar a França, Najat Vallaud-Belkacem vivia sense electricitat ni aigua corrent al poblet natal de la regió marroquina del Rif, prop de Nador, on acompanyava el seu avi a pasturar les cabres. D’ençà ha fet una carrera política meteòrica com a símbol esmaltat de l’ascensor social republicà, el qual permet que una nena magribina immigrada a França als 5 anys arribi als 39 a ministra d’Educació de l’actual govern socialista. Li atribueixen intencions de presentar-se a les primàries del Partit Socialista per a la candidatura a la presidència de la República a les eleccions de l’any vinent, si François Hollande no hi concorre. La llàstima és que Najat Vallaud-Belkacem sigui més aviat l’excepció que confirma la regla entre la marginada

Els barcelonins no són benvinguts al club nàutic de la Barceloneta

Sento un orgull gremial quan algun periodista, entremig dels milers de pàgines previsibles que els diaris publiquen cada dia, n’escriu una de francament excepcional. El reporter d’El Periódico Carles Cols va aprofitar la jornada de portes obertes del cap de setmana passat amb motiu del festival d'arquitectura 48H Open House per visitar la marina de luxe del Port Vell de la Barceloneta, el privat OneOcean Club al qual “els barcelonins tenen vetat l’accés, excepte si són multimilionaris”. Ahir va publicar la seva crònica de la visita, titulada “Els barcelonins no són benvinguts”. És una d’aquelles pàgines excepcionals. El desembre del 2014 vaig escriure en aquest blog un article sobre el

El vi es resisteix a la globalització, per naturalesa i per fortuna

Les estadístiques acostumen a ser una manera d’emmascarar la situació i la macroeconomia una manera d’ampliar el focus per amalgamar i difuminar realitats molt diferents. Per això un dels sectors on les estadístiques i la macroeconomia tenen menys sentit és el del vi, un conreu mil.lenari que encara avui es caracteritza per la personalitat de fragmentades realitats locals. Alguns organismes com l’Organització Internacional de la Vinya i del Vi (OIV) defensen la seva existència a força d’informar-nos puntualment que la producció mundial de vi estimada durant l’any 2016 serà de 259 milions d’hectolitres, un 5% menys en comparació amb l’any anterior i una de les més febles

Les joies de l’adúltera baronessa Thyssen repiquetegen en la foscor

Imma Tubella acaba de convertir en novel.la l‘episodi real de l’accident de carretera esdevingut l’1 d’agost del 1935 al poble empordanès de Tor que va costar la vida al príncep d’origen rus Alexis Mdivani i va deixar malferida la seva amant, la baronessa Maud Wellner von Thyssen, segona muller del baró Heinrich von Thyssen Bornemisza, pare del baró von Thyssen casat més endavant amb Carmen Cervera. En aquell accident van desaparèixer les valuoses joies de la baronessa, les quals han alimentat la llegenda fins avui. Alexis Mdivani era un playboy professional, casat en primeres núpcies amb la milionària nord-americana Louise van Allen i en segones amb l'encara més rica Barbara Hutton, una de les primeres fortunes dels Estats Units. El matrimoni va durar menys d'un any. L'estiu següent Alexis Mdivani va acudir al Mas Juny de Palamós, propietat de la seva germana Roussy Mdivani, muller del pintor Josep M. Sert, acompanyat per una altra amant: la baronessa von Thyssen. Era coneguda de soltera com agraciada model de cases de moda berlineses i, de casada, com a figura habitual de

Retornem a Cotlliure el que és de Cotlliure, no tergiversem

La Fundació Mapfre acaba d’obrir a Madrid una magna exposició de 140 obres de Matisse i els seus companys del moviment fauve, amb l’inconvenient que els cronistes de la mostra madrilenya desconeixen Cotlliure i atribueixen erròniament el naixement d’aquella tendència pictòrica als escenaris de la Côte d’Azur de la Provença francesa, que es troba a 400 km de distància en direcció a Itàlia. No, senyors, no. El fauvisme va néixer de la mà de Matisse i Derain al petit i bullent port de pescadors nord-català de Cotlliure, que no és ni provençal ni occità. El maig de 1905 Matisse hi va llogar una habitació amb vistes al mar per pintar i va arrossegar-hi el seu amic André Derain a partir del juliol següent. Van pintar aquell estiu més de trenta quadres

El poeta Arthur Rimbaud i el vaixell ebri que encara embriaga

L’editorial Atalanta, que dirigeixen Jacobo Siruela i la seva dona Inka Martí des del Mas Pou del poblet empordanès de Vilaür, acaba de posar a la venda l’obra completa del poeta Arthur Rimbaud en edició bilingüe francès-castellà preparada per Mauro Armiño. Les 1.624 pàgines hi afegeixen proses, correspondència, declaracions i biografia de l’autor. El llibre val 58 €, mentre que les poesies completes de Rimbaud es troben actualment en llengua original per 3,10 € a la col.lecció Livre de Poche (els llibres de butxaca, en especial els clàssics, tenen a França aquest preu o fins i tot menys). Les polítiques editorials no són l’essencial quan es tracta de rellegir una de les produccions poètiques més enlluernadores de l’últim segle i mig,

El vi grec que alegra el dia, de l’antiguitat fins ahir mateix

Ahir de bon matí plovia i vaig decidir anar a visitar l’exposició sobre “El vi grec. De l’antiguitat als cellers catalans actuals”, muntada al Museu d’Arqueologia de Catalunya, al costat del Teatre Grec de Montjuïc. Em va donar una magnífica sorpresa, per la seva claredat ben resumida i presentada. Generalment els museus m’embafen, si no és per refugiar-me de la pluja o per anar a veure una cosa concreta. Ahir em va entusiasmar que els textos explicatius rebessin la mateixa importància que les peces de l’antiguitat, amb una admirable capacitat de síntesi afirmativa, desplegada en lletra grossa i paràgrafs resumits als plafons murals retroil.luminats. Els breus textos d'aquesta exposició assenten tres o quatre idees fonamentals que no sempre s’han vist reconegudes amb la mateixa franquesa: la civilització romana no ho va inventar pas tot, el conreu de la vinya i la producció de vi van arribar aquí set segles abans que ells, a través

Els bancs de què serveixen, a part d’acumular beneficis i comprar favors

També publicat a Eldiario.es

L’ofici de fer córrer els diners a comissió s’ha convertit en un conglomerat descomunal, una troca infinita. Els beneficis acumulats pels bancs els últims segles han servit per comprar una imatge de respectabilitat al vell i odiós ofici dels usurers. Les dimensions adquirides pel sector adjudiquen una impressió de complexitat tècnica al negoci tan simple de prestar diners a interès, multiplicat amb tota mena de variants que no alteren la simplicitat del mecanisme bàsic de l’especulació. La funció social dels bancs, basada en el finançament de l’economia real, la circulació del sistema de pagaments i

La grandesa del “peixi minuti” feliçment retrobada

Ahir vaig trobar sonsos al mercat barceloní de la Concepció i em va fer il.lusió. No és cert que els sonsos resultin “sonsos”, són una exquisidesa! S’han de saber preparar, és clar, com tot en aquesta vida. Enfarinats, amb la farina ben espolsada i fregidets. Menjats un a un, amb els dits, arran de mar, com qui diu amb els peus a la sorra, encara semblen més bons. Com que no sempre es pot tenir tot, vaig celebrar retrobar-los ahir en ple centre de la ciutat. L’any passat van estar de veda i els pocs que es trobaven provenien fàcilment de la congelació de temporades anteriors. En cas de necessitat, als amants del peixi minuti sempre ens quedarà la petitona sardineta fresca, l’anxoveta acabada de pescar i, sobretot, continuar escrutant l’aparició fugitiva del miracle hivernal del xanguet, el cabell d’àngel del mar, l’escuma de les onades, una altra mena de caviar.  El xanguet (Aphia minuta) no és pas un aleví, sinó un gòbid adult quasi transparent,

Els camins de ronda, una meravella amb entrebancs

Sóc un fervent adepte dels camins de ronda de la Costa Brava, grandiosos en la seva humilitat abocada a la glòria del paisatge de marina. Serpentegen les sinuositats de la costa amb antigues funcions de vigilància, comunicació o contraban, convertits avui en joies del patrimoni natural per la bellesa que brinden al caminant arran de mar mentre li permeten viure a estones el somni de la vida lliure. No és el mateix un passeig marítim que un camí de ronda. Aquests són les saboroses petites engrunes caigudes de la taula del desgavellat festí urbanístic litoral. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense recança dels temps accelerats, en una mena de processó particular, expiatòria, joiosa i

Miracle i misteri de la platja de Polilles, tot l’any

A la platja nua més bonica del país li va caure al damunt la revolució industrial com una bomba literal, arran de la instal.lació el 1871 d’una fàbrica de dinamita. Es troba administrativament a França i, un cop tancada la factoria el 1984, l’indret va ser comprat per l’administració i convertit en equipament públic i parc arran de mar. La badia nua de Polilles és un miracle situat entre Banyuls i Portvendres, arredossada del vent del nord per la mola del cap de Biarra i fistonejada per les vinyes verdes vora el mar, nodrides a la solana pel sistema nerviós dels regs que baixen de la muntanya immediata, dintre d’un paisatge tàctil, ordenat i detallista. De tant en tant hi porto els amics de confiança, perquè la felicitat consisteix a compartir. L’últim cop el ruixim del mar esbandia el gris apòcrif del cel i ens ho vam mirar com una serp fascinada davant d’un ocell. Polilles és un miracle. La badia natural,

Seducció a la francesa del vell professor i la popular presentadora

És possible que el nom d’Anne Sinclair digui poc als lectors d’aquí, però al país veí és una mena d’Isabel Presyler amb professió i cultura, a més de bellesa i elegància. Milionària per herència, va ser durant llargs anys la presentadora estrella dels programes informatius de la televisió del país veí i ara dirigeix la versió francesa de l’Huffington Post, el programa musical Fauteuils d’Orchestre al canal públic de televisió France 3 i un altre d’entrevistes culturals a l’emissora de ràdio Europe I. Era la dona del ministre socialista Dominique Strauss-Khan quan ocupava el càrrec de director del Fons Monetari Internacional i va ser

El Parador d’Aiguablava, una venjativa cacicada franquista

Passejo sempre que puc pels voltants del Parador d’Aiguablava, al mar de Begur. La cúbica baluerna blanca, dissenyada per l’arquitecte Raimon Duran Reynals, sempre m’ha semblat una excrescència fora de lloc, concebuda per clavar una guitza a aquest paisatge. La construcció d’un Parador Nacional en plena Costa Brava, dotada d’infraestructures hoteleres privades més que suficients, va ser idea d’un franquista inflamat: el director general de Turisme Luis Bolín, el qual va ocupar el càrrec del 1938 al 1952, en agraïment pels serveis prestats durant la Guerra Civil. Quan residia a Londres com a corresponsal del diari ABC, va ser la persona que va llogar l’avió privat Dragon Rapide amb el qual el general Franco viatjaria del Marroc i les

Haití: la calamitat més cruenta és sempre la desigualtat

També publicat a Eldiario.es

L’últim huracà Matthew acaba de causar al mateix moment 900 morts a Haití i una desena a la costa veïna dels Estats Units, en l’enèsima demostració que la pitjor catàstrofe “natural” és sempre la desigualtat de recursos per fer front a les catàstrofes naturals. A Haití l’huracà Jeanne ja va causar 3.000 morts l’any 2004, el terratrèmol del 2010 hi va matar unes 300.000 persones i l’epidèmia de còlera del mateix any unes 9.000. Al petit país insular, colonitzat i empobrit just al costat de la primera superpotència, tot continua igual o pitjor que

Retorn a Florència per un plat de pasta amb carn de caça

M’agraden moltes coses de la ciutat de Florència, però la que encara m’arrossega a tornar-hi cada tardor son les Pappardelle al cinghiale que el cèntric i alhora recòndit restaurant amb terrassa I Ghibellini posa a la carta a aquesta època de l’any. La cuina és una de les belles arts i els plats de caça un art major en vies d’extinció. Les Pappardelle al cinghiale (tallarines amples amb carn picada de senglar amorosida per un lent sofregit secret) són un plat a l’altura de la famosa cúpula catedralícia de Brunelleschi, del gegantí David de Miquel Àngel o de les pintures de Fra Angelico que s’admiren a altres punts veïns de la mateixa ciutat. El restaurant està situat a l’amagada placeta de San Pier Maggiore, prou cèntrica perquè alguns turistes s’hi

Els encants de la meva vella coneguda senyoreta Murphy i les següents

La senyoreta Marie-Louise Murphy, retratada en aquest quadre del pintor François Boucher que penja al museu del Louvre, és una vella coneguda meva a qui he dedicat algunes indagacions. Malgrat no ser cap obra mestra del nu ni del retrat, el quadre destaca per la franquesa de la utilitat eròtica amb què va ser pintat, concebut com a imatge frontal (si es pot dir així) de l'encant de la noia que la cort de Lluís XV de França volia convertir en una de les amants encarregades de distreure el rei. N’existeixen dues versions pintades pel mateix François Boucher el 1751 i el 1752, en idèntica postura de la model sdraiata bocconi, com dirien en italià. A la primera, Marie-Louise Murphy tenia 16 anys i Lluís XV havia demanat que la pintessin per poder-se

No tots paguem impostos, el bisbe de Vic no vol

La ciutat de Vic ha canviat moltíssim. Ni tan sols la boira ja no és igual de freqüent que abans, quan als períodes de pressió atmosfèrica alta el vapor d’aigua es condensava en gotes microscòpiques i ho emblanquinava tot, inclús les granges de porcs, amb una gasa indesxifrable, hipòcritament lleugera, d’una indolència convalescent i somicaire. Ara la boira diuen que fuig pels nous túnels de la carretera C-17. El clima vigatà ja no és de "Nou mesos d’infern i tres d’hivern". La boira, el fred i la calor s’han assuavit molt. En canvi s’hi mantenen pletòriques algunes altres de les millors tradicions: el bull de ronyons de la cansaladeria Vilada, els cigars havans de l’estanc Crivillés, els aperitius a la terrassa del bar Snack, l’esplèndida llibreria la Tralla

Retrobada al jardí de Jaume i Maria Queralt amb el papagai del veí

Ahir vaig anar a caminar pels volts de Perpinyà amb el cronista cultural rossellonès Jaume Queralt i a fer els honors al dinar de Maria Queralt al jardí de casa d’ells, al barri de Sant Assiscle. No sé mai on em portarà a caminar, però estic segur per endavant que m’interessarà. És un dels paladars més afinats de la cultura de les terres catalanes de França. Per alimentar el nostre vell debat em va recomanar que abans de desplaçar-me llegís dos llibres en concret. Vaig arribar a l’estació de Perpinyà amb els deures fets. Allí em va notificar que aquest cop aniríem a caminar a Sant Vicens, als afores del barri de Sant Galdric. Tot fent camí vam reprendre la conversa, però ja fa molt temps que els nostres debats tenen menys transcendència que