El periodisme de Huertas Claveria i els dotze apòstols, ampliats

Dijous es va produir a l’església romànica del poble empordanès d’Albons un curiós, inusual aplec. Havien de ser dotze persones comptades, els dotze apòstols més acostats a la condició de “huertamaros”. Vam ser prop de vint. El pintor barceloní Ramon Pujolboira, que fa quaranta anys que viu a Albons, acaba de pintar un mural a l’absis de l’església de la localitat amb un Sant Sopar modern. Al moment de posar-s’hi va recordar el sopar durant el qual el periodista Josep M. Huertas Claveria va dir als col.laboradors de la revista Oriflama, com un nou Jesús bíblic: “Avui em veieu, demà no em veureu i després em tornareu a veure”. Més en concret,

L’estil polític del president Tarradellas, oblidat quan més convindria

Aquest migdia ens hem reunit a un restaurant barceloní una trentena de persones que vam treballar amb el president Tarradellas al Palau de la Generalitat per commemorar els quaranta anys del seu retorn de l’exili en exercici del càrrec, encapçalats pel fill Josep Tarradellas Macià i per Josep M. Bricall, i organitzats com sempre per Montserrat Catalán. Alguns pensaran que la situació no està per commemoracions, quan la realitat és exactament a la inversa. La partida de billar entre l’Estat espanyol i la Generalitat republicana a l’exili va acabar en carambola per l’habilitat política i la conveniència d’entendre’s de les dues parts. La partida de billar continua quaranta anys després, ara amb un estil massa canviat. Vaig ser contractat de rebot casual

La política cultural a Empúries i Tàrraco, una pura pena

Vagi per endavant que no és l’única ni la principal cosa que aquests dies provoca pena i ràbia, però el fet de no ser neutrals no significa que haguem de ser monotemàtics. La ciutat tinguda per somnolent i provinciana de Narbona ha a l’arquitecte Norman Foster un nou Museu Romà que obrirà a començaments del 2019, amb un pressupost de construcció de 50 milions d’euros. A la veïna ciutat de Nimes, fundada igualment pels romans, el nou Museu de la Romanitat ha estat encarregat a l’arquitecta Elizabeth de Portzamparc i la inauguració fixada el 2 de juny del 2018, amb un pressupost de construcció de 59 milions d’euros. Junt

Ahir vaig respirar fondo al Montseny jussà, amb dinar assegurat

L’endemà de les pluges acostuma a lluir un dia  radiant d'aire finíssim, xop però eixorivit, que invita a endinsar-se al bosc acabat d’enllustrar. Ahir vaig anar a fer la caminadeta al Montseny, més exactament al Baix Montseny o Montseny jussà, entre Campins i la ermita de Sant Guillem. És un camí de prats i bosc, d’una bellesa i una calma assegurades, i d’un dinar posterior igualment garantit. Quan fa pocs dies l’escriptora índia Arundhati Roy, la d’El déu de les coses petites, va presentar a Barcelona la seva nova novel.la El ministeri de la felicitat suprema, va dir al públic: “Recordeu això: quan passen coses importants és necessari parar i respirar”. Li vaig fer cas i la caminada va resultar profitosa. El Montseny té un aire de balada

“Lumes nunca máis”: els incendis s’encenen i s’apaguen sobretot als despatxos

Els incendis forestals no han estat mai accidentals. Ho pot ser --o no-- l’espurna que els encén, però l’amplitud de  propagació té una sola causa: l’abandonament en què es troba el bosc per absència d’una política de fixació de la població rural amb mesures contra l’èxode a la ciutat davant l’absència de condicions de vida dignes als pobles petits. No es tracta només de política forestal, sinó de política a seques. Els enormes incendis forestals que acaben d’arrasar una part de Galícia (l’única comunitat autònoma governada en solitari pel PP) i Portugal (amb un govern d’esquerres) són la conseqüència d’haver abandonat el medi rural a la seva

Primer les retallades socials, ara les polítiques

També publicat a Eldiario.es

L’ofensiva independentista ha estat l’oportunitat perquè el partit espanyol amb més casos judicials de corrupció d’Europa trobi el consens, dintre i fora del país, per implantar una involució democràtica, una democràcia autoritària. L’independentisme, tal com ha estat plantejat, no ha trobat suport de pes suficient. Pretén substituir amb mobilitzacions ciutadanes el fet de no tenir tampoc a Catalunya la majoria electoral ni social i li importa poc la fractura de la societat catalana en dues meitats. La política del PP no ha patit ni mica de la manca clamorosa de majoria parlamentària al Congrés de Diputats. El Pedro Sánchez combatiu del “No és no” ha corregut a arrenglerar-se amb l’ordre establert a

Els millors restaurants de carretera no tenen rànquing

Després de cinc mesos d’obres de reforma, acaba d’obrir de nou el millor restaurant del món, segons el rànquing britànic The World’s 50 Best Restaurants, que anteriorment havia consagrat en aquest primer lloc El Bulli o el Celler de Can Roca gironins. Es tracta del restaurant Eleven Madison Park, del cuiner suec Daniel Humm, situat a la planta baixa del gratacels Metropolitan Life, al número 11 de Madison Avenue, en ple Manhattan novaiorquès. Per reservar taula la llista d’espera és d’un mes com a mínim. El menú degustació costa 295 dòlars (begudes a part, l’ampolla de vi més barata arrenca a partir de 175 dòlars), però també

Les ostres de Leucata, sense estovalles ni miraments, en companyia

La foto adjunta no correspon a cap míser barri fluvial del sud-est asiàtic, sinó al confí català de Leucata, on serveixen les ostres acabades d’extreure del mar, als preus més assequibles de les guinguetes dels criadors mateixos que no arriben a la condició oficial de restaurants, encara que ho siguin. Si la dita sobre l’extensió dels Països Catalans fos exacta, hauria de dir: “De Leucata a Guardamar i de Fraga a Maó”. Leucata marca al litoral –igual com Guardamar a Alacant— el límit lingüístic que Salses defineix a l’immediat interior. A l’última comarca catalana de la Salanca, entre les àrides Corberes narboneses i el Mediterrani obert, les

La reforma de l’estadi del Barça no pot afegir un nyap més a la ciutat

Els estadis de futbol ocupen el lloc simbòlic que segles enrere exercien les catedrals, l’edifici més ampli i més massivament concorregut de cada ciutat. Barcelona no va tenir sort amb la seva catedral, la façana neogòtica de la qual va haver de ser sobreposada molt tardanament, el 1890, per donar una mica de prestància urbanística al temple inacabat. Tampoc no ha tingut sort amb el bunyol desorbitat de la Sagrada Família, potser perquè l’autèntica catedral barcelonina no ha deixat mai de ser Santa Maria del Mar, la “catedral del mar”, aixecada entre 1329 i 1383 en un estil gòtic autèntic que

A partir d’avui a la platja lliure de Polilles li falta una dona

Vaig descobrir fa molts anys la platja lliure de Polilles, oculta entre Banyuls i Portvendres, arredossada de tramuntana per la mola del cap de Biarra i fistonejada per les vinyes verdes vora el mar, dintre d’un paisatge tàctil, ordenat i detallista. Una amiga del rodal m'hi va portar. Vaig experimentar-hi una sensació viva i crua, com els ostrons de roca que arrabassàvem d’una grapada sota l'aigua del penya-segat, quan sosteníem una relació carnal amb el territori. Hi torno amb freqüència, a l’estiu i encara més fora de temporada, per desentumir les cames i les competències emocionals, eixamplar els pulmons, oxigenar la mirada, enfortir el sistema immunitari i comprovar com a l’hivern hi floreix abans que enlloc l’argelaga groga i el romaní violeta.

Una escapada incontenible fins el mar d’Empúries, no sé per què

No sé per què ahir em vaig escapar tot d’una, sense parar, fins a Empúries. Potser perquè em sentia pobre en bellesa, per fer una pausa o una follia, per fer-me confidències amb el ventre sonor del mar i sufocar davant seu un tremolor, un buit, un temps entenebrit. Potser va ser per ganes de tastar la força de gravetat del món a un nucli habitat des de fa 3.000 anys i sostreure’m d’aquesta manera a les obscenes cerimònies que lloen dia rere dia la impudícia del poder. I perquè sota la llum de l’indret encara em sembla percebre la koiné diàlektos grega i les pulsions fundadores del dret romà per damunt de les escomeses dels nous bàrbars, els nous usurers i els nous profetes. No sóc germànic, eslau ni otomà, sóc mediterrani

Documental sobre la novel.lesca història dels Voevodski: acció!

Ahir vaig participar com a entrevistat en el rodatge del documental televisiu que dirigeix Jaume Grau i presenta Elisabet Carnicé (a la foto) per al programa “Sense ficció” de TV3 sobre la rocambolesca història del matrimoni Voevodski i el seu castell de Cap Roig a Calella de Palafrugell. L’any 1927 va arribar a aquesta localitat un rus que mostrava exactament la mateixa disposició a comprar i gastar com els d’ara. Nicolau Voevodski Arapoff va llançar veus per comprar tots els terrenys costaners de la localitat que li oferissin. D’entrada no el va creure ningú. Aleshores les “males terres” boscoses i improductives del litoral no valien res en comparació amb els terrenys cultivables de la segona línia. Voevodski va complir, fins a sumar 17

No jugueu més amb els sentiments, governeu d’una vegada

 També publicat a Eldiario.es

Fa anys vaig deixar de practicar la crònica política d’actualitat perquè em va semblar que hi dominava massa l’ambició personal desmesurada al costat de la ineptitud i que podia practicar a través d’altres gèneres periodístics i literaris els valors cívics que defenso. Però en dies com els que vivim resulta impossible no parlar-ne. Diumenge passat vaig anar a votar, a quarts de nou del matí, precisament al col.legi Ramon Llull del carrer Consell de Cent barceloní. Vaig presenciar la violència de la policia contra ciutadans pacífics. Em va produir encara més indignació que veure pocs dies abans l’hemicicle del Parlament de Catalunya literalment

Dinar de jubilats (actius) a Cotlliure, amb la frontera pel mig

Ahir dijous havia quedat per dinar a casa d’una amiga que viu a Cotlliure. Em va advertir que potser faria tard, perquè al matí anava a manifestar-se a Perpinyà contra les retallades socials del president Macron. Dintre del pla de mobilitzacions per sectors convocades per les organitzacions sindicals, ahir dijous tocava protesta al carrer dels jubilats a tot França. S’oposen, en concret, a l’augment anunciat de la retenció fiscal que farà disminuir les seves pensions de jubilació. Vaig sortir amb temps de casa meva, vaig esmorzar de forquilla sota la pèrgola de la cooperativa de Garriguella, vaig passar per Espolla camí del Coll de Banyuls i encara

La poderosa ombra dels romans a casa dels meus amics de les Gunyoles

Un matrimoni amic té una acollidora casa familiar amb jardí a les Gunyoles, municipi d’Avinyonet del Penedès, a l’ombra d’una torre circular romana del segle I que s’alça en una finca veïna. Aquesta ombra s’hi sent molt, perquè encarna la deixa profunda de la romanització viscuda a la Hispània tarragonesa. Quan de tant en tant m’inviten, no deixo de mirar i remirar la torre romana amb una insistència intrigada. La part que se n’ha conservat, de 7,5 metres  d’alt i 9 de diàmetre, es troba adossada a la masia pairal del segle XVII coneguda

Vilabertran i Cruïlles: romànic restaurat, ús pendent

Aquells que s’acosten a visitar la magnífica col.legiata romànica de Vilabertran als afores de Figueres o que assisteixen a algun dels concerts estiuencs de la Schubertíada des de fa 25 anys, deuen extreure’n una impressió de monument històric rehabilitat, obert al públic i dotat d’activitat. Els seus defensors opinen el contrari. Ho van fer palès arran de la recent presentació de la monografia Santa Maria de Vilabertran, la preservació del conjunt monumental, de l’historiador castelloní Josep M. Gironella, publicada per la Fundació Albert Tomàs i Bassols. L’editor i mecenes Albert Tomàs es preguntava: “Com és possible que, entrats en el segle XXI, hi hagi tan a prop de Figueres un conjunt monumental tan ric gairebé tancat, del qual ningú, ni tan

Per la unitat nacional, França no vol saber res de la lletra “ñ”

Un tribunal de la ciutat bretona de Quimper ha notificat als pares que acaben de registrar el seu fill amb el nom de pila bretó de Fañch que no poden fer-ho perquè “significaria trencar la voluntat del nostre Estat de Dret de mantenir la unitat del país i la igualtat sense distinció d’origen”, tal com informava ahir el corresponsal del diari La Vanguardia a París, Rafael Poch. L’alfabet francès no inclou la lletra “ñ”, a diferència del bretó, el castellà, l’euskera, el gallec i altres llengües, com saben prou bé tots els Ibanez, Munoz o Nunez nascuts a França o nacionalitzats. El president de la regió francesa de la Bretanya ha replicat en un tuit que el nom

Retorna “Blade Runner”, sense metàfora ni al.legoria

El septuagenari actor Harrison Ford no va poder contenir les llàgrimes durant la presentació a la premsa abans d’ahir a Madrid de la continuació de la mítica, profètica pel.lícula Blade Runner que s’estrenarà aquí el 6 d’octubre. Va ser una reacció sensible coherent amb el film del 1982 que marcaria època. Basat en la novel.la de ciència-ficció de Philipp K. Dick Somnien els androides ovelles elèctriques? i dirigit aleshores per Ridley Scott, la història distòpica dels replicants-robots i els humans transcorria a una destruïda ciutat de Los Angeles el novembre del 2019 (a la novel.la era l’any

Les grans fulles de les plantes de tabac amaguen secrets a Andorra

Qualsevol visitant d’Andorra encara es pot sorprendre avui amb facilitat a peu de carretera davant d’alguna de les 300 plantacions de tabac del país, mates baixes d’enorme fulla verda molt difícils de veure a les seves comarques d’origen. Durant llargues dècades el tabac va ser l’eix de l’economia del país pirinenc i dels lobbys de la seva política. El síndic o primer ministre Julià Reig era “el rei del tabac”, succeït en el càrrec pel nebot Oscar Ribas Reig. Els preus subvencionats del tabac cultivat a Andorra són polítics i no tenen relació amb la qualitat ni amb el destí final, que és ser destruït en més d’un 90%. Els fabricants locals de marques internacionals no poden importar el tabac que necessiten fins que no hagin comprat

Anar-se’n a viure a una illa deshabitada està de promoció

Anar-se’n a viure a una illa deshabitada és un somni menys descabellat que no sembla. La immobiliària Fotocasa ha rebaixat el preu de venda de la paradisíaca illa d’en Colom (a la foto), prop de Maó, de 5,2 a 3,7 milions d’euros perquè no troba comprador des de fa set anys. Té 58 hectàrees de finca rústica, amb casa de sis habitacions. L’han venen els hereus d’Antonio Roca Vázquez, que la va comprar el 1904 per 7.850 pessetes. També els propietaris de l’idíl.lica illa eivissenca de S’Espalmador, l’arquitecte barceloní Normand Cinnamond Planas i la seva germana Rosy, van anunciar l’any passat que rebaixaven de 24 a 18 milions d'euros el preu de venda davant l’absència de comprador. La va comprar l’avi a la família de Carlos

Ha plogut, la vida canvia de to i de vestuari

Han arribat, finalment, les anhelades pluges que marquen cada setembre el final de la xafogor. Vivim a un país de clima generalment benigne, comparat amb la pluviositat atlàntica, les gelors nòrdiques o els monsons asiàtics, però el nostre rellotge climàtic és incapaç de renunciar als canvis d’estació que enyorem i celebrem quatre cops l’any. Som un país de roba d’hivern i de roba d’estiu perfectament diferenciades, un país de clima força estable que commemora cada equinocci com un tomb de l'any, gairebé un canvi de vida. Quan l’estiueig a la platja s’allargava fins mitjan setembre, concloïa amb una pluja puntual, acompanyada per llamps i trons sobreactuats. El cel de l’estiu s’ennegria de cop, tenebrós com al Bàltic. Deixava anar la tromba d’aigua damunt dels rius secs, la terra assedegada i la cremor adherida a la pell. El mar dels lleures innocents

El meu nom apareix al cartell de la temporada del Teatre Nacional

El cartell de la temporada del Teatre Nacional de Catalunya anuncia que el novembre s’hi estrena l’obra Parlàvem d’un somni. Sota del títol, l’anunci afegeix: ”Pasqual Maragall i Maria Aurèlia Capmany al carrer Mallorca de Barcelona. Versió lliure de Jordi Coca a partir d’una conversa transcrita per Xavier Febrés”. En efecte, vaig transcriure l’any 1983 unes llargues i denses converses entre els dos personatges, i n’he explicat les circumstàncies arran d’una recent reedició (diari Ara, 1-10-2016). A les campanyes electorals els candidats aprofitaven per presentar un llibre escrit per ells o sobre ells, però a les envistes de les municipals del 1983 Pasqual Maragall no tenia llibre. El seu cap de premsa, Josep M. Sòria, em va preguntar si em veia

La marquesa i l’alcalde comunista de Sant Feliu de Llobregat: una amistat

Una de les primeres decisions del primer alcalde democràtic de Sant Feliu de Llobregat, el comunista Francesc Baltasar, va ser demanar visita a la marquesa consort de Castellbell i baronessa de Maldà, mare de l’escriptor José Luis de Vilallonga. Volia sol.licitar que permetés algun diumenge de cada mes mes l’accés públic als jardins del Palau Falguera (a la foto), que la dama habitava en ple centre d’aquest municipi del cinturó obrer barceloní del Baix Llobregat. Carmen Cabeza de Vaca y Carvajal s’havia casat el 1919 amb Salvador de Vilallonga i de Càrcer, hereu dels títols nobiliaris de la família. Era una elegant noble madrilenya criada a Londres, filla de Vicente Cabeza de Vaca y Fernández de Córdoba, antic alcalde Madrid i

La Gascunya, sempre a mig camí entre la bellesa i la seva utilitat

Un dels paisatges més bells que es poden descobrir als replecs de l'Europa llatina quan se surt dels grans eixos són les carreteres interiors que recorren la Gascunya fins a Bordeus. Escrupolosament polides, més que mantenir-les sembla que les escombrin i les enllustrin. El cotxe hi desfila amb aire de carrossa. La mateixa sensació desprèn el conjunt del paisatge, llaurat fins a pentinar-lo. És un dels escenaris mítics de la França rural, marginat del desenvolupament econòmic durant segles i ara hipertrofiat de prestigi, com el fetge peixat a la força dels seus cèlebres ànecs i oques. És la terra de l'armanyac i de D'Artagnan i de Cyrano. Les lloances

Caminada dialogant fins el melic del món, a Pedrinyà

L’autèntic mèlic de l’Empordà, considerat com un món, és a Pedrinyà. Es tracta d'un nucli de 9 habitants agregat al municipi de la Pera, que en té 450 (no confondre amb l’altre Pedrinyà, agregat al municipi de Crespià, al Pla de l’Estany). Admeto que el consens sobre aquest rang del Pedrinyà empordanès pugui ser relatiu, però en aquesta vida tot és relatiu. Si els incrèduls arriben a Pedrinyà passejant a peu pels camins de la vall de la Pera en companyia d’algun amic dialogant i socràtic, com jo he fet amb Miquel Bofill, ho entendran sense dificultat. Vam començar a caminar sota un cel que la tramuntaneta deixava net com una patena i tonificat com un desig adolescent. Els camins de la vall de la Pera tenen fama merescuda de petit

Vergonya i vituperi: al mirador del Pedró de Pals ja no s’hi mira res

El nucli medieval del Pedró de Pals va ser una de les primeres restauracions històriques d’aquesta mena a l’Empordà, gràcies a la iniciativa del doctor Jaume Pi i Figueras, nascut a Pals i cap del servei de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau barceloní. L’eminent cirurgià es va construir a partir del 1946 al nucli antic del poble natal una àmplia residència secundària i va voler que es restaurés el conjunt medieval del voltant, aleshores molt decaigut pel trasllat de la majoria de la població cap al nou eixample a peu de la carretera. La idea va ser secundada per l’alcalde i constructor Pere Servià Cantó i les subvencions de la Diputació de Girona. Un cop empedrats els carrers, restaurades quatre torres de l’antiga muralla i l’església de Sant Pere amb el

La Venus del milió de francs col.locada a la Llotja de Perpinyà

La Venus de l’escultor nord-català Aristides Mailol, col.locada a una alçada temptadora davant la rambla de la Llotja de Perpinyà, sempre ha estat diana de facècies i grafitti gargotejats amb nocturnitat. Per evitar-ho, els tècnics municipals van tenir la brillant i inútil pensada de rodejar l’estàtua amb poderosos cactus punxencs, que és com apareix ara. S’alça davant de l’edifici històric més valuós de Perpinyà, el do de pit del gòtic civil català que és la Llotja de Mar. Perpinyà era la segona ciutat en dimensions poblacionals de Catalunya quan la Llotja va començar a construir-se el 1388, en un estil gòtic similar a les de València i Palma de Mallorca. Eren el centre de contractació del tràfic marítim que nodria la riquesa de les ciutats. Als dos extrems de la petita rambla de la Llotja, amb les taules de cafè desplegades, s'alcen sengles estàtues d’Aristides Maillol, la Venus i la Mediterrània al pati de l'Ajuntament. Són les millors fites que podia tenir. La vida
acaba sempre per imitar l’art i avui s’identifica amb Maillol una determinada silueta de dona. A la mort d'Auguste Rodin l’any 1917, Maillol va entrar al seu període de glòria com a primer escultor monumental francès, que equivalia a la primacia mundial. Combinava

Grans cases del mar de Begur canvien de mans, no sé si d’ànima (i 2)

Vaig mirar durant molts anys aquesta casa Cruïlles del Port d'Esclanyà com un símbol, ja fos en visió frontal des del port begurenc de Fornells o de més a prop, quan passejava als seus peus gràcies al fabulós i humil camí de ronda que serpenteja el litoral a partir la platja veïna d’Aiguablava. Poder-ne visitar l’interior em va costar més. Encara no hi havia entrat quan li vaig dedicar un capítol del meu llibre del 1994 Grans hores de la Costa Brava amb la història de la finca i de la casa. Finalment m’hi va rebre Santiago de Cruïlles i vaig comprovar que els espais interiors de la casa –1.000 m2 sota sostre-- responien perfectament a la imatge externa tan singular. Santiago de Cruïlles de Peratallada i Bosch, baró de Cruïlles i marquès de Castell Torrent,

Grans cases del mar de Begur canvien de mans, no sé si d’ànima (1)

La vista aèria de la foto adjunta no fa del tot justícia a un dels racons més bonics del país quan es recorre a peu pla pel sinuós caminet de ronda que serpenteja el penya-segat i rodeja la cassola del mar de Begur. Però la imatge em servirà per parlar de la Casa Rosa que es contempla a primer pla, una de les més agraciades i carregades d’història, que s’acaba de traspassar a un nou propietari. Era una senzilla construcció de de dos pisos utilitzada per pescadors durant l’estiu, arrecerada de tramuntana. El propietari begurenc Francesc Font i Pi havia emigrat el 1889 a Puerto Rico i la posava a lloguer. El 1917 s’hi va instal.lar en condicions precàries

Els sumeris ens visiten aquesta tardor, ocasió per conèixe’ls

La gent es fa més o menys una idea del que van representar les civilitzacions egípcia, grega i romana. En canvi els sumeris de l’antiga Mesopotàmia són els grans oblidats, malgrat que sense els seus anteriors progressos ni la civilització egípcia ni la grega ni la romana no haurien arribat on van arribar. Aquesta tardor es podrà reparar el buit en alguna mesura. La Fundació Miró barcelonina dedica, amb algun efecte sorpresa, una exposició a la influència de l’art sumeri en artistes d’avantguarda com Miró, Giacometti, Henry Moore o De Kooning. El primer inconvenient que els antics sumeris han de superar en la mentalitat d’avui és la dificultat per situar geogràficament la gran regió de Mesopotàmia. El segon, les etapes enfrontades d’aquella primera

La branca siciliana dels Cruïlles, el compositor Bellini i l’amant D’Annunzio

La casa natal convertida en museu del cèlebre compositor d’òpera Vicenzo Bellini a Catània és el Palazzo Gravina-Cruyllas, a la cèntrica cantonada de la Piazza San Franceso i la Via Vittorio Emanuele II. Es tracta d’una branca del llinatge català dels Cruïlles, que adopta el nom del seu domini originari al Baix Empordà. Com és sabut, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, va ser el primer president de la Generalitat de Catalunya del 1359 al 1362, nomenat per les Corts catalanes a Cervera durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. Els historiadors i els heraldistes no han desfet fins ara la troca del seu parentiu concret amb Joan de Cruïlles,

La pornografia bancària s'exhibeix sense cap rubor

També publicat a Eldiario.es

El sector bancari manté un costum pornogràfic: publicar cada sis mesos el balanç de beneficis del semestre anterior. Puntualment a finals de juliol, el tercer banc en dimensions del país informa que ha tingut un benefici de 839 milions d’euros (31,6% més que durant el mateix període de l’any anterior) i el primer grup bancari 3.616 milions (+24%). Dubto que cap altre sector econòmic legalitzat acumuli, semestre rere semestre, increments de beneficis d’aquest gruix. El partenaire del costum pornogràfic són les seccions d’Economia dels diaris

Salvem el campanar de Cotlliure o, més aviat, salvem Cotlliure

Posar la foto del campanar de Cotlliure sempre estimula la mirada i afavoreix el culte espontani a la bellesa. El diari perpinyanès L’Indépendant li dedicava dissabte la portada amb la crida: «Salvem el campanar de Cotlliure». A l’interior titulava amb esperit republicà a tota pàgina: «Crida al poble per preservar la màgia del campanar de Cotlliure». Anunciava la creació d’una Associació Internacional del Campanar de Cotlliure per recollir aportacions de mecenatge, encara que l’administració pública sigui la responsable de planificar i realitzar les obres. Calculen que caldran uns 100.000 € anuals durant una dècada. Fa molts anys que es parla

L’Atenes de Pèricles va unir democràcia i bellesa per prestigiar-se

Atenes no és només la de l’antiguitat. L’apogeu de Pèricles ocupa tres dècades d’un total de tres mil.lenis de la ciutat, però aquelles tres dècades del segle VI aC van quedar marcades pel seu invent de la democràcia. L’esforç dels atenencs per defensar-se i prosperar intentava evitar la guerra interna mitjançant les bones lleis posades al dia i fetes respectar. Entre els anys 621 i 508 aC van nomenar consecutivament tres àrbitres, mitjancers, legisladors, magistrats o arconts amb poders reguladors: Dracó --el de les lleis draconianes--, Soló i Clístenes. No sempre se’n sortien. Les tensions internes solien produir-se al si de l’aristocràcia dels eupàtrides o bé entre aquestes famílies propietàries de la terra i els pagesos, artesans i comerciants. En definitiva, entre rics i pobres. Els equilibris socials derivats de cada reforma

Em llevo amb gana: vaig a esmorzar al mercat de la Boqueria

A la rehabilitada plaça de la Gardunya, darrere de la Boqueria, el bar-restaurant de sempre hi té  terrassa parada, amb horari matiner de cuina adaptat al del mercat. Ahir hi vaig esmorzar a primera hora uns ous ferrats ben fets: la clara voltada de la gargantilla daurada i cruixent, el rovell quasi cru, sense quallar. Els vaig acompanyar amb uns mongetes seques. No eren del ganxet ni de Santa Pau, però ho dissimulaven honestament amb el pensament maliciós de l’all i julivert del refregit. El pa era acabat de fer. A aquella hora, a la terrassa hi imperava a una pau difícil d’imaginar. El grau d’hospitalitat del lloc és important, determina la disposició a gaudir-ne. No es tracta de confort material ni encara menys de luxes (conec antres humilíssims,

Tornar a riure amb aquell Grup de Bloomsbury empordanès, en homenatge

Els articles necrològics que va merèixer la mort de l’historiador de l’art Frederic-Pau Verrié el mes de febrer d’enguany, als 96 anys, em van semblar eixuts a l’hora de parlar d’una persona que recordo pel sentit de l’humor de savi xerraire, potser perquè el vaig tractar fora de les tribunes oficials, en l’esfera privada d’un tercet de jubilats brillants i divertits, una mena de petit Grup de Bloomsbury format al seu costat per l’arquitecte Enric Tous i la crítica d’art Maria-Lluïsa Borràs, tots tres divorciats i ara ajuntats pels caps de setmana que compartien a l’Empordà. Maria-Lluïsa Borràs tenia casa amb mirador al casc històric d’Ullastret, que Tous havia rehabilitat. En canvi la casa antiga que en aquell

Editorial Gavarres: el localisme atractiu i de qualitat

Els dies més calorosos d’aquest mes d’agost m’he ofert unes tranquil.les vacances a la fresca de les espaioses i plàcides naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya. He volgut repassar pàgina a pàgina i prendre notes dels 31 números publicats fins ara de la revista semestral Gavarres, els 22 números de la seva germana Cadí-Pedraforca, els 19 números de les Garrotxes i els 17 d’Alberes. Són les quatre revistes que publica l’Editorial Gavarres de Cassà de la Selva, dedicades a temes locals amb un plantejament innovador i un disseny atractiu, fruit de la iniciativa del dissenyador i editor Àngel Madrià. Ho he volgut fer perquè representen una enormitat d’informació recent que no trobo enlloc més, una mina de descobertes sobre la realitat local del país d’avui que no apareix als diaris amb aquest detall, amb aquesta visió moderna del localisme. Cada número semestral de les quatre revistes, amb format de llibre il.lustrat, és una petita enciclopèdia viva de personatges anònims entrevistats, d’elements del patrimoni revisitats, de paisatges vistos amb ulls d’ara, de memòria oral i fotogràfica conservada, d’oficis reexplicats pels protagonistes. L’any 2009 ja van merèixer el premi a

L’última llibertat, la grandesa nua de les aigües termals de Dorres

Pot semblar per la foto de crucificat aquàtic ajagut que m’han sorprès en una situació d’abandonament i placidesa immòbil. Però en realitat, estirat i en emulsió, em sentia més dret que mai. Impàvid en aparença, pletòric pell endins, més afermat que no estovat, assuavit i temperat que no prostrat, colpit i no gens tombat. "No-Tinc-Por". D’establiments d'aigües termals --que els romans ja van imposar com a costum civilitzat-- n’hi ha arreu d’aquest país i dels altres. Però banys termals espontanis a l’aire lliure com aquests de Dorres, a la Cerdanya, en queden ben pocs. La bassa termal de Jafre (Baix Empordà) s’ha vist violentada per un projecte immobiliari abandonat a mig construir, la de Fontcalda de Gandesa (Terra Alta), al congost del riu

Tres places de Roma: ramblejar a l’escalinata de Piazza Spagna (i 2)

Roma deu ser la ciutat de fora que estimo des de fa més temps. De tant en tant hi torno per retrobar amics (si no estan ocupats), per ramblejar al llarg de la monumental escalinata barroca de Piazza di Spagna (si no està en obres) per seure a prendre un o dos amari a la terrassa del bar de Piazza Farnese (si no és tancat) i mirar passar l’aire de la vida mentre jugo mentalment als daus amb els records: alguns fútils, altres exquisits i fragants com una ofrena als déus que no diuen mai res. Roma és una ciutat de places que se senten estimades, compreses, reconegudes, mentre es marceixen lentament amb la fe posada en algun futur, com un edifici de la memòria contra el temps que ho voldria

Avui, dia de dol i fermesa. Totes dues coses

Tres places de Roma: l’Ara Pacis reviscuda (1)

El centre urbà de la Roma imperial es troba des de fa més de vint segles al mateix lloc que el centre urbà de la ciutat d’avui. L’encavallament, la manera de cohabitar entre la història i el present és un dels atractius de la Urbs. Un punt precís d’aquesta cohabitació és l’Ara Pacis, el cèntric monument dels segle I aC recobert l’any 2006 per l’arquitecte modern Richard Meier, l’autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. La victòria de Richard Meier ha estat que aquest racó apartat a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística densa i excloent, s’hagi convertit gràcies a la seva intervenció en una plaça agradable per a la gent. Davant d’això, les dades històriques del monument passen a un segon

L’essència del vell camí d’Ermedàs contra vents, xalets i marees

Ara el meu fill petit és més alt que jo, ha acabat la carrera i el màster i ha trobat una feina mileurista com qui troba un tresor. Però quan encara aprenia a caminar i el portava en el seu cotxet a fer la passejada de la tarda des de Calella de Palafrugell, solíem anar a veure les vaques de can Tibau al camí vell d’Ermedàs. Ahir hi vaig tornar a passar i les vaques encara hi són, multiplicades. Deu ser l’última explotació ramadera en activitat en ple empori turístic, a un tir de pedra de la platja, al “triangle d’or” de l’Empordà Petit. Segons el recorregut del dia, també podíem anar a veure unes altres vaques que pasturaven a la pujada de l’alzinar de “sa carretera veia” entre Calella i Palafrugell, a tocar del recinte del càmping La Siesta. Aquests ja eren animals

La inaudita sensualitat oriental de Cleòpatra, fantasia i realitat

L’any 2001 el Museu Britànic va dedicar una gran exposició a Cleòpatra, amb debat inclòs sobre el tema de la bellesa femenina, més concretament la mítica capacitat de seducció d’aquella reina egípcia sobre dos governants romans, Juli Cèsar i tot seguit Marc Antoni. L’egiptòleg francès Jean Yoyotte, autoritat mundial en la matèria, s’ha alçat contra la versió recollida pel novel.lista d’èxit Chistian Jacq sobre la lletjor de Cleòpatra, la qual permet alimentar fantasies més calentes sobre els seus altres elements inaudits de seducció. El debat continua. El catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili, Joaquín Ruiz de Arbulo, manté en el recent i excel.lent llibre, malgrat el títol reductor de Roma explicada als joves (i als no tan