L’emirat de Qatar finança el Barça i el terrorisme islàmic

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No és cap novetat, però ara ho torna a expressar un dels corresponsals més veterans a l’Orient Mitjà, Tomàs Alcoverro del diari La Vanguardia. La seva crònica publicada el 22 d’agost començava amb dues frases lapidàries: “És hora de proclamar-ho sense embuts. Qatar finança el terrorisme”, en referència als gihadistes de l’Estat Islàmic i el seu califat. La poderosa diplomàcia de talonari d’aquest minúscul i riquíssim emirat petrolier, rival en alguns aspectes de l’hegemonia que exerceix la

Per un sonet de Lope i una cavalcada de cine

Pel mòdic preu de 12 euros es pot comprar a les llibreries la setena edició, actualitzada el 2013 per l’editorial Cátedra, de la Poesía selecta de Lope de Vega i comprovar com un sonet és capaç de perdurar durant segles amb vigor de peça única a la poblada joieria i la desbordant bijuteria de la poesia amorosa. Ho aconsegueix encara avui de manera radiant la núm. 126 (sense títol) de les seves Rimas, amb la finesa i la força intactes d’un estimulant que desvetlla les apetències i fueteja les idees, un al.legat vibrant a favor d'alguns luxes de la vida, una destresa elegíaca premiada per la lluminositat del barroc, una filiació inesperada amb la nitidesa de les coses, una fidelitat escadussera amb el seu perfil autèntic, un retorn a la memòria, a la pupil.la i a la gemma dels dits d'allò que és capaç d'abastar el cor íntegre, lúcid i combatiu a l’hora de discernir alguna cosa que semblava inexistent la resta de dies i que ara batega amb paraules ajustadament rimades com les següents:

Desmayarse, atreverse, estar furioso,
áspero, tierno, liberal, esquivo,

Els primers socors a les pasteres d’immigrants africans són una bena als ulls

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La nova arribada massiva de pasteres africanes aquests dies a les costes andaluses i els dramàtics salts del nou “Mur de Berlín” entre dos mons que és avui la tanca amb ganivetes de Ceuta i Melilla no tenen res de nou. Es produeixen cada estiu, amb la complicitat per passiva dels països emissors d’aquesta emigració sense papers. Les imatges de la televisió ho voldrien presentar com una qüestió primordialment humanitària, quan en realitat es tracta d’una qüestió genuïnament

Sexe és vida, sens dubte, amb infinitat de matisos

Apareix amb freqüència un petit anunci requadrat a les pàgines dels principals diaris que proclama: “Sexe és vida”. Fa publicitat per tal que la gent no es resigni a l’abúl.lia i s’ho faci mirar a la consulta. La frase crida l’atenció pel mèrit de la síntesi, tot i que una segona lectura revela l’absència de matisos. L’afirmació és ben trobada i no ofereix cap dubte, però el.ludeix el fet que el decandiment sexual no és només una qüestió hormonal solucionable a una consulta. Relativitzo el valor de la frase de l’anunci a mesura que li dono voltes, sense deixar de tenir d’entrada tota la raó del món. Els missatges publicitaris tenen la força i el magnetisme dels llampecs, tan fascinants quan se’ls mira de lluny a un escenari general, en un pla molt obert. Si volguéssim

Elecció sentimental a Florència, en el sentit admissible de la paraula

Després de molts anys de recórrer, estimar i escriure Florència, comprovo ara amb sorpresa quan hi torno que allò que prefereixo és simplement seure sota l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. La meva sorpresa deriva del fet que es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i de preveure. Potser ara començo a estimar Florència amb un criteri més afinat a l’hora d’interpretar els meus sentiments enfront d’aquells altres dictats pels cànons estètics de la història de l’art. Em vaig dedicar durant molt temps a conèixer els cànons reverencials, però ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a aquesta escena de carrer un valor multiplicat, que potser no ressegueix del tot la versió oficial de la història de l’art i de la vida. Ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art i de la vida. Allò que m’agrada més del Perseu és la seva ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent, tocat per la gent que l’admira o que simplement passa i, de vegades, s’hi asseu sense

La dieta mediterrània consisteix a saber triar i netejar una sèpia

La gent pensa que la dieta mediterrània és una llista de productes de menjar i beure prioritaris, característics. No crec que la dieta mediterrània sigui primordialment això. Consisteix més aviat a una manera diferent de tractar amb el menjar i el beure, una manera més acostada a la nostra realitat, amb la qual ens sentim familiaritzats perquè n’hem après de jovenets i n’hem assentat una experiència pròpia, un domini personal, un patrimoni viscut. La dieta mediterrània comença pels canals d’aprovisionament (els mercats de productes frescos, tan accessibles aquí com els supermercats d’envasats) i pel coneixement personal heretat de la manipulació i la preparació d’aquest productes. Saber triar i netejar una sèpia, per posar un exemple, és tan

L’últim disc de Rocío Faks, pels porus meravellats de la música

Ahir vaig anar a escoltar el concert de la cantant Rocío Faks al bar musical barceloní Mandacarú. Vaig aprofitar per comprar el seu últim disc “De los días, los más lindos” dedicat al folklore argentí, un gènere riquíssim i renovat per les actuals generacions, també a Barcelona. La cantant va tenir l’amabilitat de demanar-me’n l’opinió un cop l’hagués escoltat i jo em vaig comprometre, potser de manera insensata, a donar-li-la. Alguns oficialistes deuen pensar que el folklore s’ha d’interpretar amb instruments tradicionals i amb una veu terrosa. Rocío Faks, en canvi, l’acosta al jazz. Això no tindria més importància si no fos per la qualitat del resultat. Qualsevol música es pot acostar a qualsevol altra i el mèrit no es troba en l’intent, sinó en la capacitat de meravellar inesperadament. L’excepcional vigència del folklore argentí no deriva només de l’elevat valor dels seus clàssics, sinó també i sobretot de l’aportació de les noves generacions. Una prova rutilant és aquest últim disc de Rocío Faks, argentina instal.lada a Barcelona des del 2003. Precipiteu-vos a escoltar-lo amb els porus de la ment oberts,

El Tren Groc de la Cerdanya pateix manca de viabilitat (dels gestors)

Pujar al meravellós Tren Groc de la Cerdanya aquest mes d’agost m’ha costat esforços i inconvenients desmesurats. El dia que em vaig presentar il.lusionat a les 9 del matí a l’estació intermèdia de Font Romeu, la línia fèrria francesa d’alta muntanya només oferia tres trajectes diaris, desbordats per la cua d’usuaris frustrats. No es pot reservar per Internet ni comprar el bitllet per endavant. Cal fer cua abans de cada hora de sortida i esperar que quedi lloc. És una barroera manera administrativa de matar la viabilitat d’una línia fèrria excepcional, bellíssima i pionera. El 18 de juliol del 1910 es va estrenar entre Vilafranca de Conflent i

A l’Argentina apareixen alguns desapareguts, a Espanya no

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La notícia de la localització trenta-sis anys després del nét supervivent de la presidenta de les Abuelas de la Plaza de Mayo, donat en adopció d’amagat pels militars que van matar la mare després de parir-lo en detenció, ha tingut repercussió internacional no només per tractar-se de la presidenta del moviment, sinó com a fruit d’una llarga i admirable lluita ciutadana de pares i avis d’argentins desapareguts durant la dictadura per retrobar-los i, encara més, per assentar jurisprudència en la consciència del país sobre el concepte crucial de

De vegades m’entretinc a retraduir un paràgraf de Proust, per esport

De vegades m’entretinc a retraduir un paràgraf de Marcel Proust perquè no m'acaba d’agradar cap de les versions editades. El rellegeixo, el declamo per comprovar com sona el lluminós exemple de la musicalitat de les llargues frases proustianes, carregades de subordinades només aparentment recargolades, les quals responen en realitat a un ordre exacte, encara que exigeixin un esforç de recorregut només gratificat al final, com en aquest cas del capítol “Combray”, al volum Pel cantó de Swan de l’obra A la recerca del temps perdut: “Així em quedava sovint fins la matinada pensant als temps de Combray, les meves

Restauren, finalment, la barraca comunal de la cala d’Aigua Xelida

La barraca comunal de la cala d’Aigua Xelida, immortalitzada per Josep Pla i per l’Hermós, es trobava miserablement abandonada i amb el sostre esbotzat. Acaba de ser restaurada per l’Ajuntament de Palafrugell amb un pressupost de 15.000 euros i un mes de feina. No costava tant, però ha costat molt. Ara falta que arreglin el camí de ronda costaner d’Aigua Xelida. El 15 d’agost del 2005 una noia de 22 anys, Neus Casellas Carreras (la Neus de can Jordi, de la fleca Jordi de Palafrugell), va trobar la mort en estimbar-se mentre passejava a un tram de ferm defectuós al caire del penya-segat d’aquest camí de ronda, a l’altura de cala Sorellera. Deu anys després, el punt fatídic del camí litoral encara es troba sense arreglar. Encaixada entre

L’afer Pujol tot just comença i ja esquitxa molt enllà

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La part positiva de l’afer Jordi Pujol és la clara condemna social que mereix avui el delicte fiscal, un hàbit que durant llargs anys era considerat pràcticament normal a molts nivells de la vida pública i privada. Ara la conducta més fàcil i puritana és abraonar-se sobre una figura política que ja no controla el poder, sobretot si dóna motius per trobar-li escletxes fraudulentes. El delicte fiscal tan sostingut en el temps que destrossa avui la imatge pública de Jordi Pujol continua sent un frau a la societat que practiquen a l’engròs els poderosos i a la menuda els ciutadans del carrer sense escrúpols. 

Jordi Pujol ha fallat en el terreny més insolidari, atès que la fiscalitat és el principal instrument del sistema democràtic de redistribució social de la riquesa, sempre que s’apliqui també als rics. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. El pacte social democràtic consisteix –o consistia— a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis bàsics que necessiten els ciutadans:

Tot el Louvre per una finestra

Sempre m’ha semblat discutible el costum turístic d’anar de museus quan es visita una ciutat, com si formés part de l’inevitable circuit establert. Jo no ho faig. Un cop vist anys enrere el museu de cada lloc, generalment només hi torno si tinc un motiu precís i renovat, no per costum. Excepte al Louvre, l’únic al qual retorno sempre, invariablement, amb motiu precís o sense. El museu més important del món per les seves col.leccions representa un espectacle en ell mateix, una de les millors passejades parisenques, al marge de les peces eminents que conté i de les exposicions que organitza. Les peces ja les conec, però el recorregut del

La dificultat comprovada d’entrar al laberint, no només de sortir-ne

L’editor italià de llibres de luxe Franco Maria Ricci ha presentat a Milà el nou volum il.lustrat Labirinti i per celebrar-ho ha anunciat que el 2015 obrirà un laberint de 3 km fet amb canyes de bambú i dedicat a Jorge Luis Borges a la seva residència campestre de Fontanellato (Parma), on va allotjar l’escriptor argentí en alguna ocasió, de la mateixa manera que va allotjar les seves obres a la col.lecció Biblioteca de Babel del segell FMR. L’explicació donada per l’editor Ricci és, de moment, l’element més sucós de la iniciativa a Fontanellato: “Una tarda hi vaig voler oferir un cocktail en honor de Borges amb quatre amics, però se n’hi van presentar

No estem dissenyats per viure sols, però hi vivim cada cop més

L’últim escrutini del padró de Barcelona revela que al 31 % de llars de la ciutat només hi viu una sola persona i que aquesta xifra ha augmentat molt, fins a duplicar en comparació amb les dades del 1991. Del total de 204.000 llars unipersonals que formen aquest 31 %, només 87.000 corresponen a persones més grans de 65 anys. També se’n pot dir crisi rampant de la convivència en parella. Afortunadament la manera d’aparellar-se ha evolucionat, s’ha civilitzat com la resta d’aspectes de la vida en comú, però l’evolució de les formes de tracte no ha millorat en proporció la convivència afectuosa, mútuament enriquidora i estable. La manca d’entesa en les parelles s’ha convertit en un dels problemes privats més aguts de la societat moderna, un procés clau de la convivència humana que no ha avançat. Alguns hi veuen el reflex just del grau d’independència assolit per la dona i segurament és així, però això no canvia l’agudesa del problema. L’amor

El meu fetixisme del peu, ni que sigui de porc

Fa pocs dies vaig menjar per sorpresa peus de porc a l’exquisida terrassa interior del no menys exquisit restaurant barceloní Roig Robí, tot prescindit per descomptat de la feina excelsa d’escurar cadascun dels 28 ossos comptats de la peça, devoció que m’arrossega de tant en tant, impel.lit per l’adhesió --i l’adherència— a una introntollable fe en la qualitat excepcional d’aquest plat, sobre el qual em vaig esplaiar al meu receptari publicat el 1998 (a la foto). Uns peus de porc ben cuinats en la seva integritat són cada dia més difícils de trobar. Ara els acostumen a servir desossats i convertits en flams de formes capricioses, voltats de tota mena de farbalans. Recordo amb fervor els peus de porc de sempre a Can Mercader de Pals, els de la fonda Cal Parent de Besalú, els l’hostal del Castell del Montesquiu, els del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), els sublims peus de porc amb escamarlans de l’hotel Llevant de Llafranc, els peus de porc amb ostra de Joan Piqué al Luxor de Platja d'Aro o bé amb prunes i bolets del restaurant Gargantua i Pantagruel, el carpaccio de peu de porc del restaurant Can Calixto de Molló, els farcits amb confit d’ànec de Can Gaig o bé amb pedrers d’ànec al Zure Etxea barceloní, els exquisits raviolis de cargols i peus de

El rescat bancari aporta continus i renovats motius d’escàndol

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Més de 13.000 milions d‘euros públics del contribuent van ser destinats a partir del 2011 a través de l’organisme governamental del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) a rescatar de la fallida Catalunya Banc, nascut de la fusió l’any anterior de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa. Aquesta setmana Catalunya Banc ha estat venut al BBVA per 1.187 milions d’euros, menys de la desena part de l’import del rescat per part del contribuent. Al moment mateix de l’adquisició, BBVA

Una victòria del coneixement al camp de batalla de la història

S’escau el 800 aniversari de la famosa batalla de Bouvines, lliurada el diumenge 26 de juliol del 1214 a un tir de pedra de la ciutat francesa de Lilla. El nacionalisme dels historiadors romàntics va presentar-la sempre com la naixença de França amb caràcter de país, amb una visió discutible i magistralment discutida pel mestre de medievalistes francesos de l’Escola dels Annals, Georges Duby, al seu exitós llibre del 1973 Le dimanche de Bouvines. En realitat aquella batalla va enfrontar dos models diferents de monarquia i de sistema de govern, dintre d’un debat vigent fins avui. El rei francès Felip August II havia començat a dotar els seus dominis territorials d’un cert grau d’administració, alhora que renovava la muralla de París, construïa el primitiu castell reial del Louvre i feia empedrar els

On han anat a parar els recitadors de poesia?

Saber recitar, ser capaç de declamar un fragment poètic en públic, era abans una habilitat gairebé popular, practicada amb freqüència a les sobretaules al mateix nivell que les cançons d’àpat o de festa. Avui els rapsodes són un ofici extingit, la capacitat de recitar en públic s’ha vist devaluada. El batxillerat de lletres ja no forma recitadors ni públic amant dels recitadors. Per això em meravella cada vegada que, en una última manifestació residual, algú encara s’arrenca durant una sobretaula propícia amb un poema triat, memoritzat i declamat amb segell personal. L’altre dia vaig tornar a experimentar aquesta fortuna quan l‘actor Joan Anguera

Retorn amb amics a la fageda: oh companyia, oh deslliurant presó!

La gent d’Argelers (Rosselló) té un temple natural a la fajosa de la Maçana, l’extraordinària fageda de 336 hectàrees amb exemplars tricentenaris que creixen a la fronterera serra de l’Albera, identificada a la carena pel far de pedra de la torre de la Maçana. Es troba tot just a 5 km de distància del Mediterrani, al qual el Pirineu es capbussa aquí amb visible voluntat d’estil. Per als argelerencs la fajosa representa una qüestió totèmica. El col.lega periodista argelerenc Bernat Rieu és un dels millors coneixedors del territori i de la història –la llibresca i la viscuda—de l’Albera. Me n’ha parlat amb una espurneig de la mirada que només és capaç d’encendre l’arrelament biològic quan entra en contrast amb la realitat estimada, observada,

Manifestos de segona hora i necessitat d’efectes pràctics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquests últims dies s’han divulgat dos manifestos col.lectius d’intel.lectuals espanyols a propòsit del debat català, l’un encapçalat per Mario Vargas Llosa per defensar el nacionalisme espanyol enfront del nacionalisme català i l’altre per propugnar una sortida federal a la situació, impulsat per Nicolás Sartorius, entre d’altres signataris. La reacció a Catalunya ha estat d’escàs impacte, possiblement per cansament davant la repetició d’arguments que no han servit fins ara per desbloquejar res en cap de les direccions possibles. El

La flaire tèbia de gessamins i tarongers a la matinada de Sevilla

El diari ABC de Sevilla em va contractar com a estudiant de periodisme en pràctiques a la seva redacció central de la capital andalusa quan jo encara no havia complert els divuit anys. Vaig arribar-hi amb l'empenta del cadell i amb la ressaca del Maig que la història del segle XX escriu amb majúscula. No imaginava que aquell mateix estiu sentiria repicar de nou les campanetes del teletip per anunciar altres notícies de les que feien aturar les rotatives, com la invasió de Praga. Històricament podia ser molt important, però viscut a la redacció de guàrdia nocturna del diari representava un incordi que impedia plegar a l'hora. Havent sopat, calia afanyar-se per tancar les últimes pàgines de l'edició de l'endemà. Els col.legues més veterans repassaven les galerades amb

Als toros de Ceret, per una vella i orgullosa fidelitat

Ahir vaig tornar a la corrida de toros que clou cada 14 de juliol la fira de Ceret, la petita (8.000 habitants) capital de la comarca catalana del Vallespir, situada des del 1659 en terres de França. Sense aquest últim detall no m’hauria estat possible, atès que a la Catalunya peninsular la Generalitat ha prohibit les corrides. La de cada 14 de juliol a Ceret comença amb la interpretació d'“Els Segadors” per la Cobla Mil.lenària, amb tot el públic dret. Al final del cinquè toro la cobla entona la sardana “La Santa Espina” i tothom es torna a posar dret. De vegades la cobla també toca “L’estaca”, de Lluís Llach, i el públic es balanceja com si fes l’onada, a més de cantar-ne la tornada a cor. A les arenes de Ceret hi oneja una sola bandera, la catalana. Ni una

Reediten la poesia de Vicent Andrés Estellés sense prou pirotècnia

La recent aparició del primer volum d’una nova temptativa d’Obra Completa de l’oceànica producció poètica de Vicent Andrés Estellés per part de l’editorial valenciana Tres i Quatre m’ha fet recordar que en una ocasió llunyana la meva dona i jo vam anar a visitar-lo a casa seva, a València. L’amenitat de la conversa i l’interès dels seus ullets vius per l’atractiu juvenil de la meva dona van allargar aquella sobretaula a domicili. Al capvespre ens va demanar d’acompayar-lo a un dels freqüents homenatges que li tributaven els pobles dels voltants de la capital, organitzats per la xarxa activista del seu editor i amic Eliseu Climent. Quan s’acostava l’hora de sopar, Estellés solia acudir a un homenatge o altre. L’autor del Llibre de meravelles havia passat vint anys treballant de gris redactor en cap del diari local Las Provincias i, un cop jubilat i consagrada la seva poesia entre els lectors, gaudia ara de la calidesa del reconeixement popular, un cop iniciada la

“El meravellós desembarc dels grecs a Empúries”: brindis per una reedició

M’he endut una alegria en saber que la col.lecció Josep Pla, que edita el servei de publicacions de la Diputació de Girona sota la direcció de Lluís Muntada, reeditarà la narració de Manuel Brunet El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, una de les petites grans joies de la literatura catalana, malgrat que molts opinin el contrari per manca de sentit de l’humor, de paladar o d’informació. A desgrat de ser mirada tantes vegades per damunt de l’espatlla amb la ullada oblícua de la condescendència, aquesta narració ha merescut nombroses reedicions fins avui mateix. Va aparèixer l’any 1925 a Edicions Diana de Barcelona i el 1933 es va reeditar a la sèrie Quaderns Literaris que dirigia setmanalment l'editor Josep Janés en format de

Quan tots els catalans vam ser francesos, sense voler-ho

Aquests dies corre per la xarxa el mapa adjunt, per recordar que Catalunya va ser incorporada a França durant l’ocupació napoleònica, del 1810 al 1814. Allò que el mapa no diu és que els catalans s’hi van oposar en peu de guerra, ferotgement. La relació de Catalunya amb el veí francès és una història tristíssima. Encara pitjor, és una història irresolta. Qualsevol país acaba per trobar un cert equilibri gràcies al pas del temps, però de vegades és un equilibri mal assentat. Espanya va resoldre en fals la Guerra d’Independència entre els liberals il.lustrats --que defensaven moltes de les idees modernitzadores procedents del país de l’ocupant napoleònic-- enfront del poble empecinado, sentimentalment mobilitzat pels conservadors al crit

El centenari de la Primera Guerra Mundial, vist des d’avui

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 28 de juny del 1914, ara fa cent anys, un jove nacionalista serbi  matava a trets en un atemptat a Sarajevo l’arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès. Aquest va atacar Sèrbia alhora que reclamava el suport dels aliats alemanys davant l’entesa entre Rússia, França i Anglaterra. L’1 d’agost Alemanya declarava les hostilitats a Rússia i la resta de peces van caure soles. Des del final de les invasions napoleòniques, Europa

La miniatura del paisatge del vinyer de Banyuls i les dreceres secundàries

Abans de ser un vi, el Banyuls és un territori mil.lenari i una cultura empedreïda, probablement la més antiga d'aquest extrem del Mediterrani. L'antiguitat salta a la vista davant la miniatura de paisatge "grec" dels quatre municipis sobre els quals s'estén l'apel.lació d’aquest vi: Cervera de la Marenda, Banyuls, Portvendres i Cotlliure. El dibuix dels 6.000 quilòmetres de velles feixes de pedra seca, els murets de pissarra i les escorrenties empedrades en forma de peu de gall s'enfilen pels pendents més inhòspits per aprofitar la magra capa de terra aspra, sovint recuperada a mà de l'erosió de la pluja, cabàs a cabàs o bé a llom de mula. El desig

La meitat del claustre de Cuixà continua a Nova York

La meitat del claustre romànic de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà (Prada de Conflent) va ser comprada a peces a partir de l’any 1907 per un marxant nord-americà i posteriorment muntada a la reconstrucció que avui es contempla al museu The Cloisters de Nova York, la secció de romànic i gòtic del Metropolitan Museum of Art (MET). No és l’única joia de l’arquitectura medieval europea que s’hi exhibeix, reconstruïda amb peces autèntiques. El monestir de Cuixà va ser abandonat al moment de la Revolució Francesa del 1789 i víctima del pillatge consegüent. La restauració es va iniciar el 1950 gràcies al servei de Monuments Històrics francesos, rellançada per la petita comunitat benedictina de Montserrat que s’hi va instal.lar a

Explicació d'una fidelitat al restaurant Da Gianni a Venècia

El moll de les Zattere és més espaiós que els altres de Venècia. A una ciutat tan atapeïda i humida, estar acarat al sol l'ha convertit en indret preferit de passejada durant la major part de l'any en què s'aprecia la calidesa. S'hi han multiplicat les terrasses de bars-restaurants i hi han proliferat les predileccions dels que valorem l'ús de la bellesa fora dels camins coneguts, dels monuments subratllats a les guies. L’illa de la Giudecca ofereix just enfront els punts focals del Redentore i les Zitelle, dues esglésies dissenyades per Andrea Palladio al costat de la seva obra mestra de San Giorgio Maggiore, que es troba en la mateixa línia visual. Les dues primeres tenen el candor de les dimensions reduïdes, el mèrit afegit de la sobrietat. El

La saturnal del fotògraf Xavier Miserachs a la platja d’Illa Roja

La recòndita Illa Roja (Begur) és a l'estiu, de dia, una platja nudista. De nit i la resta de l'any és una platja nua. La nit de pleniluni de l’11 de juliol del 1987 el fotògraf Xavier Miserachs va convocar-hi, amb l’ajuda dels serveis d’intendència de l’Up&Down barceloní, una saturnal multitudinària dels seus amics. Va aconseguir que 500 persones amb un vas de whisky als dits no desentonessin a un escenari de personalitat tan marcada, el qual hauria pogut resultar fàcilment antagònic amb la concurrència d’aquell somni d’una nit d’estiu. El culte de l’amfitrió a l’amistat, a l’indret i al bon gust va reeixir una festa tan rodona com la

D’Iceta en Iceta fins a la Iceta final

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Fa temps que el PSC s’ha deslligat de la seva antiga massa de votants i ha perdut totes les batalles amb una obstinació granítica, pilotada per aquells que volen mantenir el lloc i la línia fins l’últim dia, encara que sigui a costa de deixar rere seu terra cremada. En aquest context, la nova manifestació de ridícul de l’aparell del PSC amb el relleu del primer secretari és problema seu. Ningú no discutirà la professionalitat de Miquel Iceta per continuar dirigint igual que els últims anys la

Les lletres esborrades de la cala d’Aigua-Xelida

L’any 1997 l'Agrupació Excursionista de Palafrugell va prendre la iniciativa de restaurar la font que raja del rocam, arran de mar, a la platgeta de ponent d’Aigua-Xelida i hi va afixar la placa de granit jaspiat que Josep Pla va dir que hi posaria, amb el seu epitafi del pescador conegut per l’Hermós. El salobre ha convertit les lletres gravades en pràcticament il.legibles. A l’adjacent platja gran, l’Ajuntament de Palafrugell i la Fundació Josep Pla hi van col.locar dues plaques metàl.liques més, una amb la cèlebre fotografia de l’escriptor al costat de l’Hermós a aquest exacte indret i l’altra amb una curta citació de la narració “Un viatge frustrat”. El salobre també les ha rosegades, però encara no tant com l’enrunada barraca comunal que

El dia i la nit de Copacabana poden ser l’espectacle més gran del món

Als hotels de Rio de Janeiro es paga suplement per les habitacions amb balcó sobre la platja de Copacabana. Molts dels clients que el paguen sense conèixer prèviament la ciutat s’estranyen del fet que es tracta d’una platja completament urbana, flanquejada per la cèntrica i sorollosa Avenida Atlàntica i pel concorregut passeig del Calçadao. Però si utilitzen el balcó amb un mínim d’esperit d’observació, aleshores viuen el privilegi de presenciar l’espectacle més gran del món, amb un programa molt variat segons les hores del dia i de la nit. L'Avinguda Atlàntica s’adapta al traçat sinuós de la platja de Copacabana amb les amples voreres del

El meu orgull ferit d’usuari de la Biblioteca de Catalunya

Cada biblioteca pública és un centre cívic, un bastió cultural, una petita revolució. N’hi ha més de 300 arreu de Catalunya i superen els 20 milions d’usuaris anuals. Només a Barcelona, més de la meitat dels ciutadans tenen carnet de la xarxa de biblioteques públiques i les qualifiquen com un dels equipaments més ben valorats. La mare de totes, la Biblioteca de Catalunya, s’ha renovat com les altres amb una vitalitat envejable, però acaba de complir els cents anys d’activitat amb nuvolades molt fosques. Potser per això ha passat de manera tan discreta l’aniversari d’una institució pública que hauria d’omplir d’orgull i que ofereix un servei

La diferència important entre el futbol i el “futebol”

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’inici de l’apoteosi televisiva quadriennal del Mundial de futbol que organitza la FIFA s’ha vist marcat, precisament al Brasil, per una inèdita aparició damunt la taula de l’exigència ciutadana de democratització del país amfitrió i de l’estructura organitzativa del campionat. Fins fa ben poc, la passió popular pel futbol ho tapava tot. Ara ja no, ni tan sols al Brasil. El Mundial de futbol del 1978 es va celebrar a l’Argentina en plena dictadura militar. Tot el món va

Les paraules de Rafel Nadal a la presentació del llibre “El mirall de l’Acròpolis”

El meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis (Voliana Edicions) va ser presentat el 12 de juny a la llibreria Altaïr de Barcelona pel periodista i novel.lista Rafel Nadal, el qual va dir:

"En Xavier Febrés sempre escriu dels llocs que m’agraden. De Roma, per exemple. Molts recordem i rellegim aquell Roma: passejar i civilitzar-se, escrit a quatre mans amb en Rossend Domènech, en Pirro. Escriu de França. De la Catalunya Nord. De Barcelona. De l’Empordà. I d’aquest tros de costa que va de S’Alguer a Cala Estreta i que té el centre a la Platja de Castell, la darrera platja verge de la Costa Brava, que a mi sempre m’ha semblat el millor paisatge del món: un equilibri perfecte i improbable entre natura i

Es presenta el meu nou llibre "El mirall de l'Acròpolis"

Acaba de sortir el meu nou llibre El mirall de l’Acròpolis, publicat per Voliana Edicions. La història, l’economia i també les relacions sentimentals serveixen per conversar al llarg dels escenaris de la capital hel.lena amb els personatges del relat, en un diàleg socràtic de plena actualitat. El país impulsor a l’Antiguitat del concepte de democràcia s’ha vist convertit per la crisi en el banc de proves de la laminació arreu d’Europa dels drets ciutadans i socials. Grècia és un símbol d’intensa capacitat evocadora també en aquest aspecte, el punt d’origen d’una civilització i alhora de les depreciacions més recents. El llibre trasllada l’ànsia de coneixement mostrada per la cultura clàssica grega a l’explicació del món d’avui, sota aquella mateixa llum enlluernadora. “El focus genètic del nostre sistema de valors malviu com un ancià marginat i alhora es revela com un dels llocs més experimentats per descriure el curs del món amb la intenció de trobar-li l’ombra d’un sentit”, diu el pròleg. Es presenta el dijous 5 de juny a les 20h a la Llibreria 22 de Girona per Xavier Pla, el dijous 12 de juny a les 19h a la Llibreria Altaïr de Barcelona per Rafel Nadal, el dijous 19 de juny a les 19h a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú per Patrícia Gabancho i Bienve Moya, i el divendres 11 de juliol a la Llibreria Dòria de Mataró per Manuel Cuyàs.

El Rosselló de Joan Pau Giné, el país petit que fa coses grans

Dels 7 milions de catalans, 450.000 són francesos i més de la meitat viuen a l’àrea metropolitana de Perpinyà. Són pocs, però me’ls estimo molt. El Rosselló és un país petit capaç de coses grans, de vegades. Per exemple el monumental àlbum discogràfic “Canten Giné” que acaben de dedicar al popular i enyorat cantant Joan Pau Giné, mort prematurament el 1993 en un accident de carretera, als 45 anys. Els quatre CD inclouen versions de les seves cançons per part d’un centenar de cantants i grups musicals actuals de tots els països catalans, inclòs l’Alguer. Fora de Joan Manuel Serrat, no crec que cap altre cantant català hagi merescut una recopilació, una reinterpretació comparable. Joan Pau Giné movia el públic al Rosselló i la fe mou muntanyes, el Canigó en aquest cas. Mobilitzar i enregistrar aquest centenar d’intèrprets de

Felip VI de Borbó s’ha de guanyar el lloc

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Té en contra dir-se Felip VI de Borbó, un nom anacrònic i discutit, vista la nefasta experiència dels antecessors familiars foragitats durant els últims dos segles (Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII) i la degradació viscuda pel mandat del seu pare. Té a favor la necessitat de legitimar-se, com ho va fer el seu pare, amb alguna aportació socialment més persuasiva que el simple fet dinàstic. Si fos un càrrec electiu, no és gens segur que en aquests moments el guanyés, encara menys a Catalunya. Criat en els cercles de la plutocràcia dels diners, la primera decisió individual que va prendre Felip VI va ser segurament la de casar-se amb una periodista divorciada i néta d’un taxista. Ara necessita sintonitzar amb la seva pròpia generació, tenir alguna cosa a dir sobre el 55% d’atur que l’afecta i sobre el conjunt de

Angelina Jolie vol emular Elizabeth Taylor a Cleòpatra, si pot

La vigília de cumplir 39 anys declarats, Angelina Jolie ha confirmat aquesta etmana a Los Angeles que manté el projecte d’encarnar Cleòpatra al cinema i que potser serà la seva última pel.lícula com a actriu. Per més que alimenti d’aquesta manera les expectatives, no ho tindrà fàcil per superar el record d’Elizabeth Taylor en el mateix paper, a la pel.lícula que la va unir amb Richard Burton. L’any passat es va commemorar el 50 aniversari de l’estrena de la llegendària Cleòpatra de Liz Taylor, concretament el 12 de juny del 1963 a Nova York i el 2 de desembre següent a Barcelona. Jo era petit, però l’impacte d‘aquella producció hollywoodiana va quedar

Les ostres manyagues de Leucata i el cel de l’amistat

Jaume Queralt, Maria Queralt, Pere Figueres i Cristina Giner em van portar ahir a Leucata a menjar ostres i no saben com els ho agraeixo. Just traspassat el límit de Salses i abandonada l’última comarca catalana de la Salanca, entre les àrides Corberes narboneses i el Mediterrani obert, les maresmes d’aigües somes i lívides de l’estany de Leucata o de Salses fan frontera entre el Rosselló i el Llenguadoc. “Leucata és l’avançada de la gavatxeria”, escrivia Josep Pla, allà mateix on Josep Sebastià Pons parlava de “les tristes garrigues de la gavatxeria”. El llençol de la llacuna, separada del mar pel cordó de dunes, té 14 km de llarg i 7 km d’ample. A aquesta franja s’hi han fet miracles. No són terres tristes, però les havien convertides en

I tant que podem, però només si sabem establir aliances

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Dintre de les infinites interpretacions de qualsevol resultat electoral, una cosa nova va quedar clara arran de l'últim: un grup polític de l’esquerra alternativa nascut fa quatre mesos va aconseguir 1,2 milions de vots arreu d’Espanya (7,97%), dels quals 117.096 a Catalunya (4,66%). El nou grup Podem va ser la tercera força més votada a Madrid, Aragó, Cantàbria, Astúries i Balears. En canvi Catalunya és on va rebre proporcionalment menys sufragis. La sorpresa de la irrupció de Podem confirma les possibilitats de futur d’una esquerra alternativa coratjosa i argumentada, enfront dels estralls de la gestió de la crisi  per part dels dos grans partits de dreta i d’esquerra, dels flagrants abusos en el repartiment del pes de la situació econòmica i les retallades dels serveis socials bàsics dels

El massís del Canigó vist com a reactiu de les fonts del desig

El Canigó té uns atributs d'altitud moderats, no arriba la condició d’un “tres mil”. No assoleix ni tan sols als 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa, el Puigpedrós... La seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció visual d’un massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de les rutes de comunicació que el flanquegen de sempre. Un dels principals observatoris d’aquesta atracció visual és encara avui l’autopista, la qual segueix el mateix traçat que la Via Heràclia i la Via Augusta. La compareixença del massís alegra la visió del paisatge des de l'alçada de Maçanet de la Selva, a l’atzar de les nanses de la ruta i de la meteorologia del dia. A l'estiu