La diatriba del meu amic amputat, al voltant d’una taula de cafè

Ahir vaig trobar un antic amic pel carrer i, de manera ritual, li vaig preguntar com estava. Em va contestar amb naturalitat i sense ombra de retret: “Amputat”. Com que el seu aspecte extern no ho mostrava, vaig deduir que intentava expressar alguna cosa més elaborada i el vaig invitar a un cafè per xerrar. Em va aclarir que havia perdut la feina i la dona, que li havien amputat l’ocupació del temps, els ingressos econòmics, la col.locació social, la companyia més quotidiana i el suport afectiu més directe. M’ho va enumerar sense ombra de retret, un cop més. I em va preguntar amb serenitat, quasi amb tendresa: “Saps el que m’amoïna de tot plegat?”. Era una pregunta retòrica, és clar, una

Hauria d’estar prohibit banalitzar Chet Baker

En aquest món hi ha poques coses sagrades que reclamen un respecte sense fissura. Una d’elles és el llegat del trompetista i cantant Chet Baker, el qual acaba de ser banalitzat per la pianista i cantant brasilera Eliane Elias en el seu disc “A tribute to Chet”, en l’intent absurd d’establir un pont comercial entre el jazz cool més sublim i la bossa nova més edulcorada. El crim em dol especialment, perquè durant llarg temps la música de Chet Baker ha estat la meva preferida de les nits d’amor, alternativament amb la Simfonia núm. 2 de Sibelius, segons les circumstàncies canviants. Les líriques balades íntimes de Chet acaricien com una pell enamorada, en la veu i la trompeta del "James Dean del jazz" que va acabar rosegat per les drogues i els excessos. L’escultural i fotogènica brasilera les ha convertides en fil músical d’ascensor. No té perdó adulterar

La il.lusió que ahir em va portar de nou al festival de Torroella de Montgrí

Em va agradar ser present ahir al concert inaugural del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí. No només perquè fos el concert inaugural ni perquè el festival estrenés nova sala, nova directora adjunta i noves retallades pressupostàries... Em va fer il.lusió ser-hi present per celebrar la continuïtat, la veterania, l’estabilitat, la constància d’una iniciativa cultural “de poble” que ha arribat a la màxima qualitat, a un país assetjat pels quatre cantons per la manca de qualitat dels seus responsables. Els festivals musicals d’estiu són molt propensos al luxe de talonari, a la foguerada aparent d’unes poques dates. El festival de Torroella de Montgrí, en canvi, és una iniciativa cultural amb totes les lletres, vinculada a una Escola Municipal

La corrupció galopant d’un principi bàsic

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les classes dirigents tenen una responsabilitat augmentada en la seva missió de lideratge, que hauria de començar per una conducta socialment exemplar. Per això són dirigents, no per acumular beneficis de casta i fer recaure el pes de les desviacions en les classes mitjanes, els assalariats i els aturats. Els dirigents exerceixen càrrecs i cobren per dirigir, és a dir, per oferir alternatives viables. L’únic lideratge vàlid és el que sap treure el millor de la societat de cada moment i convertir-ho en eficàcia motora a força d’escoltar, cohesionar i decidir en favor del bé comú. Si això sembla massa abstracte o ingenu, estem condemnats a

El Mediterrani no es deixa definir, però ens defineix

A més d’una zona geogràfica, intuïm que el Mediterrani és una cultura, una manera d’entendre la vida. En aquest mar de la història, el llegat grecollatí va acabar per impregnar tota la cultura occidental, enfront de l’islàmica desplegada a l’altra riba. El mosaic de realitats superposades que abraça el vell mar entre terres (això significa el seu nom) ha fet sempre impossible una definició clara i general del concepte mediterrani, malgrat que múltiples autors ho intenten periòdicament amb fortuna variable. Jo ho vaig provar al meu llibre del 1986 El Mediterrani ciutat, destinat a descriure la personalitat urbana de les principals metròpolis de les dues ribes i matisar la visió “d’orinal turístic” que

A Ceret, els toros catalanistes

Ahir vaig assistir a la corrida de toros que clou cada 14 de juliol la fira de Ceret, la petita (8.000 habitants) capital de la comarca catalana del Vallespir, situada des de l’any 1659 en terres de França. Sense això no m’hauria estat possible assistir a la corrida d’ahir, perquè a la Catalunya peninsular han estat prohibides per la Generalitat. Les corrides de Ceret comencen amb la interpretació de “Els Segadors” per la Cobla Mil.lenària, amb tot el públic dret. Al final del cinquè toro la cobla entona la sardana “La Santa Espina” i tothom es torna a posar dret. Ahir també va tocar “L’Estaca”, de Lluís Llach, i el públic va balancejar-se, com si fes l’onada, a més de cantar-ne la tornada a cor. A les arenes de Ceret només hi oneja

En la mort d’Elba Picó, la "Zamba para no morir"

Aquest article també s'ha publicat al diari La Vanguardia

Barcelona ha comptat les quatre últimes dècades entre els seus residents amb una de les més destacades cantants femenines de tango argentí a tots dos dos cantons de l’oceà, traspassada el 12 de juliol a l’Hospital Clínic després d’un llarg combat contra el càncer. Nascuda a Buenos Aires
el 13 de febrero del 1942, hi va iniciar la carrera professional amb el Quinteto Clave. El 1969 intervenia en una “Antología de Canciones Folklóricas” per a l’Instituto Nacional de Musicología y tres anys més tard debutava en escena a El Viejo Almacén,

Elsa Peretti mereix més que un premi oficial

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Entre la llista de persones que acaben de rebre el Premi Nacional de Cultura 2013 de la Generalitat hi figura el nom d’Elsa Peretti amb tot el mereixement, però amb una salvetat. El guardó hauria de servir perquè la Fundació Elsa Peretti divulgués d’una vegada la llarga llista dels seus mecenatges, als quals caldria sumar-hi a escala internacional els de la Fundació Nando Peretti, que presideix igualment la filla. Davant d’aquesta llista, la gent cauria d’esquena. La Fundació Elsa Peretti té la seu social des del 1996 al poblet de Sant Martí Vell, de 250 habitants, en territori del Gironès abocat al Baix Empordà, una bellíssima demarcació a la qual es fa difícil deambular gaire estona sense sentir la influència resolutiva i discreta d’aquesta dona d’envergadura. Els projectes culturals patrocinats per Elsa Peretti que conec els he sabut sempre per via

La Setena Simfonia de Xostakóvitx i l’assassinat d’Ernest Lluch

El 21 de novembre del 2000 Ernest Lluch era covardament assassinat a trets a l’aparcament de casa seva per un escamot d’ETA. El divendres següent el mestre Jesús López Cobos havia de dirigir la monumental, èpica Simfonia núm. 7 en do major op. 60 “Leningrad”, de Dmitri Xostakóvitx, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) a L’Auditori barceloní, una sala en què la presència entre el públic del melòman, professor i exministre Ernest Lluch havia estat molt

El “Zibaldone” de Leopardi en dosis assequibles i apassionades

L’ampli recull de reflexions titulat Zibaldone di pensieri va ser escrit per Giacomo Leopardi de manera discontínua entre el 1817 (als dinou anys) i el 1832. El manuscrit inèdit de 4.526 pàgines el va deixar en herència a dues dones de servei, que el van retenir més de cinquanta anys. Només va ser publicat el 1898 a Florència, en la primera de les incomptables edicions impreses des d'ençà. Cada vegada que torno a llegir-ne alguna pàgina faig servir la selecció de butxaca en quatre volums publicada el 1977 per l'editorial italiana Einaudi. El romàntic poeta de Recanati --"natio borgo selvaggio", a la regió central de les Marques-- constitueix a Itàlia un fenomen de popularitat, conjuntament amb Dant. Té arreu d'Europa seguidors

La Plaça Tetuan porta un nom indigne que encara promocionen

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Passo cada dia per la Plaça Tetuan de Barcelona, cada dia el seu nom em fa mal als ulls i em pregunto per què es manté en el nomenclàtor l’adscripció d’aquest cèntric espai urbà al record d’una salvatjada colonial com va ser la batalla de Tetuan del 1859 contra el territori dels marroquins, encara menys ben armats i preparats que l’exèrcit espanyol. El fet que el general català Joan Prim es lluís en l’escabetxada al capdavant del Batalló de Voluntaris Catalans (la veracitat de la condició de voluntaris és discutible) em sembla molt insuficient. Que la batalla donés peu a una pintura de grans

El president bolivià Evo Morales tractat a Europa com un “cholo de mierda”

La retenció durant tretze hores del president bolivià Evo Morales a l’aeroport de Viena i la indignació que això ha provocat a ell mateix i als seus col.legues llatinoamericans no és un cas de pell massa fina per part d’un alt mandatari. Més aviat constitueix una vergonya inqualificable, fins i tot dintre dels cànons refinadament hipòcrites de la diplomàcia internacional. El govern dels Estats Units, ferit per les revelacions del jove informàtic Edward Snowden sobre el seu programa PRISM de vigilància de desenes de milions de ciutadans, principalment europeus, va pressionar tots els governs europeus per on havia de passar l’avió presidencial amb Evo Morales a bord perquè

L’abdicació, també, de la reina Paola de Bèlgica

Avui s'ha anunciat l'abdicació del rei Albert i la reina Paola de Bèlgica en favor del seu fill. Confesso que durant els meus anys de residència a Bèlgica vaig mantenir una atracció platònica per la jove princesa Paola de Lieja, més endavant coronada reina, pel que representava a un país al qual polemitzaven contínuament al voltant de la seva conducta. Ja fos per reprovar-la o per admirar-la, Paola era un punt d'atenció i un tema de conversa, un dels pocs punts alternatius d’atenció i de conversa de l'actualitat belga. En el fons allò que debatien a través de les opinions contraposades sobre el comportament de Paola era el caràcter de la nació, les diferents maneres de situar-se enfront del llegendari "malestar belga", que alguns identificaven sense embuts amb el somni vegetatiu, el nirvana de l'ensopiment, la plàcida vida quotidiana al país humit, estabilitzat i mal avingut. L'agraciada jove italiana Paola Ruffo di Calabria apareixia per força sota el cel líquid de Bèlgica com un contrast permanent i mercurial. El contrast agradava o no. La princesa era guapa i indòmita. No calia gaire més per convertir-la en material de controvèrsia. A altres

La diminuta illa de Lampedusa s’obstina a sortir als diaris

Milers d’usuaris de TripAdvisor, un dels principals llocs web mundials de viatges, opinen en una enquesta realitzada enguany que el paradís terrenal es troba a la diminuta illa siciliana de Lampedusa i que la seva recòndita i deserta platja del Coniglio, d’aigües turquesa i sorra blanca, és la millor del món. Milers d’immigrants ilegals que hi arriben mig morts des de Tunísia i Líbia a bord de pasteres infames pensen exactament el contrari, detinguts en recintes improvisats a aquesta illa quatre vegades més petita que Formentera. Pertany a Itàlia però és més a prop de la costa africana que de ningú. Lampedusa s’obstina

El centre del món potser no és l’estació de Perpinyà

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un dels esports rudes preferits a moltes ciutats és la política municipal, en especial si es tracta de comarques en què la política nacional té un pes més escàs sobre el terreny i l’ajuntament representa la primera empresa en llocs de treball. A Perpinyà, a més a més, el càrrec del batlle ha estat dinàstic. Paul Alduy ho va ser del 1959 al 1993 i el fill Jean-Paul Alduy del 1993 al 2009, per passar aleshores a presidir l’aglomeració metropolitana. El relleu generacional i el canvi d’època va portar el “fill Alduy” a apostar per la relació de “Perpinyà la catalana” amb Barcelona, dintre de l’Euroregió i les noves comunicacions que convertien la capital rossellonesa en porta de pas continental d’una àrea més àmplia i més dinàmica. Barcelona no va fer ni el més mínim cas a Jean-Paul Alduy i la delegació permanent de l’Ajuntament de Perpinyà a la capital catalana va haver

Aquelles vetllades a la casa romana de “La lozana andaluza”, anys enrere

Després d’haver contemplat Maria Rosaria Omaggio in puribus naturalibus al cinema i a múltiples revistes de destape de la seva època de joveneta turgent i desacomplexada, vaig tractar  en persona anys enrere l’actriu protagonista de “La lozana andaluza” a casa d’ella, a Roma, en algunes vetllades amb amics. Aquesta papers de Venus sempre han estat dels més difícils, al cinema i a la vida real, pel despullament no només vestimentari que exigeixen, sense més artificis que els del talent natural. Maria Rosaria Omaggio se’n sortia amb discreta elegància, al cinema i a la

L’alternança sense alternativa de l’esquerra

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La transició del franquisme a la democràcia ens va dur a creure en la virtut de l’alternança entre la dreta i l’esquerra, primer al govern central i després a l’autonòmic. Això semblava garantir les regles del joc democràtic, les quals s’han vist laminades finalment per l’incest entre els interessos econòmics i les forces polítiques que havien de controlar-los. Els parlaments i els governs democràtics s’han mostrat irrellevants o còmplices enfront dels poders fàctics. Que l’actual Gran

El cotxe oficial és un afront i hauria de desaparèixer

El cotxe oficial hauria de desaparèixer en el món d’avui, no només reduir la quantitat. La seva sola existència, multiplicada i ostentosa, constitueix un afront a la qualitat del sistema democràtic, tan esmussat. Dintre del pla de reforma administrativa, el govern central anunciava ahir que aquests vehicles disminuiran de 930 a 630 i els xofers oficials en nòmina de 1.002 a 852 persones, sense precisar a quins organismes oficials en concret es refereix, atès que nombroses administracions públiques en disposen per als seus càrrecs. A Catalunya, durant el govern tripartit d’esquerres, la Generalitat va contractar l’any 2008 per

El meu estimat diari “L’Indépendant” i els prejubilats forçosos de la globalització

Quan vaig entrar a treballar-hi el 1977 com a corresponsal a Barcelona, el diari perpinyanès L’Indépendant venia 70.000 exemplars cada dia. Exercia un fort lideratge informatiu al Rosselló i la veïna Aude (Narbona). Informava amb una qualitat periodística que el duia, per exemple, a tenir corresponsals professionals i enviats especials a qualsevol esdeveniment que afectés els interessos rossellonesos. Avui ven 55.000 exemplars (molt més que altres diaris de ciutats de dimensions equivalents com Girona, Lleida o Tarragona), ha conegut una reducció de personal que afecta els continguts informatius i l’empresa propietària posa en dubte la viabilitat futura. La tendència s’inscriu dintre de la crisi general de la premsa escrita, malgrat la solidesa tradicional dels diaris regionals francesos (el diari francès més venut no és pas el parisenc Le Figaro amb 320.000 exemplars cada dia ni Le Monde amb 290.000 ni l’esportiu L’Equipe amb 275.000, sinó Ouest-France amb 750.000 a Bordeus i la

Renovar-se (molt) o morir, també a l’òpera

No deixa de ser notícia que un gènere musical tan anacrònic en els seus arguments com l’òpera i un escenari tan conservador com l’Arena de Verona consagressin divendres passat la tendència general dels últims anys: els muntatges escenogràfics rupturistes encarregats a figures ferotgement renovadores. La trencadora companyia catalana de teatre La Fura dels Baus va rebre la missió d’imaginar i materialitzar una nova posada en escena de l’òpera verdiana “Aida”, la més clàssica, més antiga i

Que la crisi no ens faci perdre el sentit del ridícul

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Hi ha una cosa pitjor que caure, com hem caigut, en la crisi econòmica, política, institucional i ètica. Aquesta cosa pitjor és caure en el ridícul, perdre la credibilitat, la versemblança i el sentit de la realitat. El president Artur Mas acaba de caure en això segon, al moment d’anunciar com a full de ruta un paquet de 212 mesures de govern precises, ja recollides en gran part al programa d’actuació aprovat al moment d’iniciar el

Deulofeu va predir la independència de Catalunya o no es pot ser savi i de Figueres

El 15 de juny del 1990 estrenava la meva condició d’articulista setmanal d’opinió al diari Avui amb un article titulat “No es pot ser savi i de Figueres”. El diari va col.locar-lo a tota pàgina i aquest encapçalament de la secció  d’opinió va causar un cert efecte. Encara sort que el subtítol aclaria immediatament: “Alexandre Deulofeu va ser un savi figuerenc que no ha estat comprès encara. És autor d’una voluminosa interpretació de la història a través de la matemàtica, i l’articulista ens en parla i el reivindica”. En efecte, el reivindicava i l’he tornat a reivindicar. Vaig tenir la sort de tractar personalment Deulofeu i la gran distància d’edat i de coneixements que ens separava no va ser obstacle perquè m’oferís generosa atenció i hospitalitat al seu mas d’Ordis, al qual ell es desplaçava quasi cada dia des del domicili de Figueres amb la intenció de passejar, pensar i feinejar una estona per desentumir la ment i les cames. Al quarto de mals endreços del mas s’hi acumulaven els volums autoeditats i no venuts de la seva Matemàtica de la història, rebuda com una extravagància al moment d’aparèixer. A l’article del 1990 jo començava afirmant: “Deuen sobrar dits

Les meves innocents recerques al voltant del nom d'Astor

El ressò de l’útima novel.la policíaca de Marta Sanz, titulada Daniela Astor y la caja negra (Anagrama), m’ha retornat a les meves velles i encuriosides indagacions al voltant del nom d’Astor. Van sorgir arran de la inclinació per l’obra del renovador compositor argentí Astor Piazzolla, però de seguida em va sorprendre que la paraula, molt poc corrent com a nom de pila, pertanyia alhora a un cognom anglosaxó il.lustre igualment present a Catalunya, al nom català d’un falcó perdiguer i

Reduïm els costos laborals, però els de tots

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’economia està formada pel capital i pel treball. Tots hem comprovat durant els últims anys què vol dir augmentar la productivitat al món del treball: 27 % de la població activa a l’atur, més de la meitat dels joves en edat de treballar sense feina i extensió de la precarietat de contractació. El món del treball ha encaixat en poc temps una reducció draconiana dels costos laborals de les empreses per tal de mantenir o incrementar la seva competitivitat. Ara ens falta saber en què ha consistit la reducció dels costos laborals i l’augment de la

Les dones van votar abans a Espanya que a França

Augmenten últimament els que pensen que Espanya ha estat sempre un irredimible país endarrerit, sobretot en comparació amb els altres d’Europa. Ha estat així amb freqüència, no sempre. Els intents reformistes i modernitzadors també han de comptar. M’hi han fet pensar els comentaris recents sobre el fet que les quatre principals candidates a l’alcaldia de París a les eleccions municipals franceses de l’any vinent seran probablement dones. Encara que pugui semblar estrany, la França contemporània ha anat sempre per darrere d’Espanya en matèria de

Els senglars han arribat nedant a l’illa de Portlligat

Senglars adults amb les seves cries han arribat nedant fins l’illa cadaquesenca de Portlligat i s’hi han instal.lat, tal com ha pogut ser fotografiat aquests dies. Algunes persones s’han estranyat de les habilitats nedadores d’aquests animals, jo no. Fa pocs anys una embarcació zòdiac de vigilància marítima de la Guàrdia Civil va trobar un porc senglar que nedava tres quilòmetres mar endins d'Arenys, després que el temporal registrat tres dies abans arrossegués l’ungulat per la riera de la Tordera i l'animal recorrés uns vint quilòmetres en mar sense defallir. Un cop a bord de la zòdiac, encara li quedaven forces per envestir els rescatadors. Fins èpoques recents aquests nedades de senglar

El fenomen d’Evita Perón encara cueja, allà i aquí

Aquest dimecres 6 de juny s’emet el segon i últim capítol de la minisèrie de TVE i TV3 “Carta a Eva”, dirigida pel realitzador Agustí Villaronga al voltant de la mítica visita que va fer a Madrid i Barcelona Evita Perón el juny del 1947. A un moment de ple aïllament internacional del règim franquista i de severes penúries per a tothom, excepte per als estraperlistes i les fortunes consolidades, la triomfal visita de la “Madona dels descamisats” i antiga vedette va ser organitzada com una “operació d’Estat” i un espectacle de masses. Causaria un impacte del qual

La por del llop i la por del turc

A l’Edat Mitjana es deia que les dues principals pors de la gent eren el llop i el turc. Al món d’avui Turquia ha estat admesa com a candidata a l’adhesió a la Unió Europea des del 1999, tot i que les negociacions d’ingrés es troben paralitzades per manca de condicions democràtiques suficients del règim turc, en ràpid ascens econòmic però també d’autoritarisme i de radicalització de l'integrisme islamista com a nova --i molt vella-- forma de feixisme. Turquia no és una democràcia, però

La distància entre l’esternut i l’orgasme

El repte més ardu de la literatura descriptiva és una cosa tan aparentment senzilla com descriure un esternut de manera comprensible, ajustada a la realitat i rica de tots els seus matisos. Si volem poetitzar-ho una mica, podem canviar l’esternut per un orgasme, de connotacions més àmplies i fàcils de convertir en literatura. Però el principi és el mateix, la dificultat de descriure amb encert fets o situacions que tothom viu, veu o s’imagina en detall sense cap dificultat. Josep Pla va practicar des de jove el descripitivisme literari com una categoria --els apunts amb paper i llàpis sobre allò que veia-- i va sentenciar, després de donar-hi moltes voltes, que observar és més difícil que pensar,

Els 75 anys de la batalla de l’Ebre, que va decidir la guerra

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 25 de juliol farà 75 anys que començava la batalla de l’Ebre, la més decisiva de la guerra civil. Va durar fins el 16 de novembre del 1938 i ningú no va comptar els morts. Un cop guanyada per Franco, va decidir llançar-se sobre Catalunya i no encara sobre l’objectiu culminant de Madrid. El govern republicà s’havia traslladat en pes de València a Barcelona des de l’octubre del 1937 i la voluntat de Franco era dur a

Ara ja no volem ser europeus

A la mort de Franco hi havia entre nosaltres un consens social a favor de ser europeus. Es va veure recompensat directament, trinco trinco, amb 100.000 milions d’euros dels fons europeus, arribats a Espanya com el manà entre el 1986 i el 2010. Ara els fons europeus de cohesió van a nous països membres més necessitats i allò que ens arriba de Brussel.les és una draconiana i equivocada política d’austeritat, imposada per Alemanya com a país hegemònic i beneficiari. La Unió Europea ja no és als nostres ulls l’avançada de la democràcia comunitària, sinó l’autoritària madrastra

L’evasió fiscal a Andorra, xavalla de centimets

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La Guàrdia Civil de la duana andorrana de la Farga d’en Moles informa que entre l’1 de gener i el 15 de maig s’hi han confiscat 1.966.000 euros a persones que pretenien passar-los sense declarar (el màxim permès és de 10.000 € per persona), la qual cosa significa un 139 % més que en el mateix període de l’any anterior i supera el total del 2012. La majoria eren capitals ocults a Andorra que retornaven a Catalunya, atesa l’actual manca de liquiditat i d’accés al crèdit. La xifra

M’oposo a ennoblir la soledat

Proliferen últimament i arriben als anuncis publicitaris, a les llistes de llibres més venuts i també a la poesia doctrines destinades a prestigiar el fet de viure sol i que tots ens sentim contents i aclimatats amb el que ens ha tocat o hem triat. Algunes persones viuen soles i se senten felices d’aquesta manera, dintre d’una opció perfectament respectable. També ho ha de ser l’opció inversa, per la mateixa raó o amb més raó encara. L’estima de la soledat deu ser, com tot, una qüestió de dosis. L’equilibri no sempre deriva espontàniament de les circumstàncies, sinó que de vegades exigeix un treball interior d’orfebreria, que no és el mateix que la bisuteria.  Allò que desperta la meva aprensió és veure

Els nous bitllets de 5 euros contenen una clau amagada

Els nous bitllets de 5 euros porten a la seva esquerra en transparència (tècnicament en holograma i marca d’aigua) l’efígie de la llegendària deessa grega Europa, que va donar nom al continent, segons la seva representació clàssica conservada a una gerra que s’exposa al Louvre. L’he mirada amb atenció i m’ha semblat veure-hi una clau amagada. Actualment la relació de forces afavoreix els “virtuosos” països germànics del nord i el nou bitllet ha estat presentat en societat precisament a Francfort pel president del Banc

L’església catòlica només compta els seus màrtirs

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La Conferència Episcopal Espanyola acaba d’anunciar que el diumenge 13 d’octubre vinent celebrarà al recinte de l’antiga Universitat Laboral de Tarragona una beatificació massiva de 500 màrtirs de la Guerra Civil espanyola, a la qual preveu que hi assisteixin 50.000 persones. En el llenguatge oficial de l’església catòlica, la denominació de màrtirs de la Guerra Civil es refereix als sacerdots i religiosos, no al conjunt de les víctimes. És una actitud controvertida, per dir-ho amb suavitat,

El perfil oficial del coronel Escofet no ha d’amagar l’altre

Avui he fet a mans del conseller d'Interior de la Generalitat la donació al Servei Històric del Cos de Mosos d’Esquadra dels documents que em va llegar el seu responsable durant la República i la guerra, el coronel Frederic Escofet. El meu primer llibre va ser l’any 1979 la biografia d’aquest militar republicà exiliat, després d’incomptables converses amb ell a Brussel.les. He cedit els documents després de l’excel.lent impressió que em vau causar la visita al Servei Històric del Cos de Mossos d’Esquadra i el seu petit museu, dirigit pel sotsinspector i historiador Fèlix González Fraile amb la col.laboració de l'agent David Hidalgo. Per a mi honorar l’exemple cívic del coronel

El resultat d’un fusell Mauser autèntic a les meves mans

Durant la visita al Servei Històric del Cos de Mossos d’Esquadra i el seu petit museu els responsables han volgut tenir la gentilesa de fer-me empunyar un fusell Mauser autèntic, exposat com a antiga arma dels seus agents. He correspòs a la gentilesa sense cap ganes i he sostingut educadament el Mauser durant uns instants entre les meves mans. M’he limitat a sospesar-lo. No l’he encaixat a l’espatlla, no he posat el dit al gallet, no he provat el forrellat ni he simulat apuntar amb el punt de mira. Només l’he sospesat. He vist als ulls dels meus amables amfitrions que esperaven algun comentari admirat per part meva i no se me n’ha acudit absolutament cap. Els he dit que

Els pakis del meu barri no voten, aparentment

El Pakistan cau molt lluny, però cada dia passo per davant de les petites botigues de queviures del meu barri regentades per pakistanesos, que ara anomenen mini-markets, amb algú a la caixa que hi fa més hores que un rellotge. No he estat mai al Pakistan, però conec els pakistanesos del barri com una presència quotidiana. Mentre hi compro alguna cosa, avui els he preguntat la seva impressió sobre les tenses eleccions de diumenge al seu país i l’alternança de govern que han significat. Tots han fugit d’estudi, com si els resultés indiferent o no volguessin expressar-se. El seu país té 160 milions d’habitants i és l’únic potència nuclear musulmana, viu en el caos de la crisi econòmica

Això només ho entenem els que vam conèixer en Boris

A Palafrugell i les seves platges vaig conèixer vells cantaires devorats per la passió permanent d’entonar-ne "un parell" a la primera ocasió, durant hores i hores, com un pou inesgotable. Ells em van fer entendre que l’etiqueta d’havaneres era recent i postissa. Del que es tractava era cantar en colla i cantaven de tot, amb preferència per temes de moda, valsets, balades, romances sarsueleres, boleros, ranxeres, tangos, polques, masurques, sardanes o fins i tot alguna havanera. A la foto adjunta s’hi veuen Tito Jiménez, l’avi Mèlio mig amagat a l’angle superior, Josep Bastons a la guitarra, Franciscu Rovira, Ricard Balil i jo mateix. Els vells ja no hi són. Emeri Vicens Climent, l’avi Mèlio, ens

Visca la Setmana de la Poesia (i per què)

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquests dies se celebra a múltiples escenaris de la ciutat la 16 edició de la Setmana de la Poesia de Barcelona, naturalment amb un programa retallat i un pressupost municipal limitat a 238.000 euros, una goteta d’aigua per a una iniciativa d’important rendiment ciutadà. També s’ha reduït el format de la 29 edició del Festival Internacional de Poesia que omple al Palau de la Música de públic i de veus internacionals com a cloenda de la Setmana. No s’ha pogut tirar endavant la fira d’editors de poesia que els organitzadors desitjaven. Tant se val, ni l’escapçada de la Setmana no arriba a doldre’m del tot davant la magnífica continuïtat d’una iniciativa que treu per uns dies la poesia viva i

Vull tornar a Montevideo

Em pesa a l’estómac, com una injustícia imperdonable, haver estat un sol cop a Montevideo. Aquells pocs dies em van inocular una atracció que no ha parat de créixer. Arran d’algun enèsim viatge a la veïna Buenos Aires, vaig fer una incursió quasi d’esquitllentes a Montevideo amb el Buquebús, des de l’altra riba de l’estuari del Riu de la Plata que comparteixen amb harmonia variable els dos països limítrofs i tan diferents. Em vaig allotjar a un hotel de la rambla montevideana, el passeig de mar que fistoneja la ciutat al llarg de dotze quilòmetres. Amb el sol gest de córrer la cortina del balcó de l’habitació, la primera visió de la bellíssima badia urbana em va convèncer sobre l’engany que la meva vella

L’estadi de Maracanã perd la corba que m’agradava més

Les obres de modernització del mític estadi de futbol de Maracanã, a Rio de Janeiro, que l’any vinent acollirà la final de la Copa del Món, han desvirtuat allò que m’agradava més d’aquest autèntic temple de l’arquitectura, del futbol i les “torcidas” capaces de posar el ritme més insospitat als seus ànims. Les obres han conservat la façana, declarada monument protegit, però les noves grades han alterat la gegantina el.lipsi interna de 300 metres de llarg que dibuixaven les velles, amb una elegància exempta de pilastres aparents. El fenomen de l’el.lipsi en erupció no tornarà a ser igual. L’estadi va ser construït per a la Copa del Món del

El deliri del xiprer, al millor indret per celebrar-lo

Ahir vaig assistir a la inauguració de l’exposició de pintura i escultura de Pilar Farrés titulada “El deliri del xiprer”, organitzada fins el 14 de maig al voltant del pati neoclàssic de la casa Pagès i Bofill de Figueres, presidit per dos sumptuosos xiprers. Aquest arbre totèmic és un leit-motiv del paisatge empordanès, de l’obra de Pilar Farrés i de més coses. Com va dir el presentador de l’exposició, Josep M. Dacosta: “La feina que fan els artistes en general i Pilar Farrés en particular és educar-nos visualment, fer-nos més sensibles perquè ens dolgui cada atemptat contra el nostre paisatge, perquè ens faci mal al cor quan veiem un abocament

Populista ho seràs tu!

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Resulta miserable qualificar despectivament de populistes els moviments socials embrionaris i per força balbuciejants que emergeixen per suplir la flagrant absència d’alternatives a la greu situació de crisi per part dels polítics professionals. Resulta miserable, però el qualificatiu despectiu prolifera últimament. Deu ser un senyal que aquests moviments heterogenis, abocats a la recerca d’un camí polític diferent, comencen a complir la seva funció. Per llançar-los al damunt el vel de la

“Torroella, vila vella” ha rejovenit molt

Ahir es va presentar el programa de la pròxima edició del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí, que se celebra des del 1981 amb primeríssim nivell de qualitat. Representa una joia de la corona del país, a un indret que a començaments del segle XX continuava sent una trista vila feudal, quan a d’altres municipis gironins veïns la indústria dels taps de suro ja hi havia introduït un visible canvi d’estructura social i de mentalitats. La imatge caciquil i el tuf de resclosit va impregnar durant molt temps la “Torroella, vila vella”…  Ara, amb tot just 11.000 habitants, quan les pròsperes viles sureres veïnes s’han de refiar del turisme de

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals causat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Vaig trobar una solució que, encara ara, no m’ha fallat mai. Llogo un cotxe i m’escapo extramurs durant 150 km fins a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de

Avui plou, demà i demà passat també

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Predicaré amb l’exemple la meva convicció que els articles d’opinió publicats als diaris no s’han de limitar sense excepció a l’actualitat política. Avui, al moment d’escriure i enviar aquest article, plou. Diuen que demà i demà passat també ho farà. Som a la primavera, ja se sap. És bo que plogui, agradi més o agradi menys a cadascú. A mi em desagrada, però m’hi avinc, si no

Un motiu precís per tornar al Janícul de Roma

El Janícul no forma part dels set turons fundacionals i llegendaris de Roma. Se’l considera el vuitè, perquè s’ha convertit en igual d'eminent, deliciós i concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. No es deu només al templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on fins fa poc era tradicional que els romans anessin a casar-se i fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques de la ciutat. Tampoc no es deu a l’extensió i la bellesa del parc públic, al qual els romans

La psicòloga Isabel S. Larraburu aconsegueix la meva atenció plena

Sóc un vell lector dels articles que de tant en tant publica a la premsa la psicòloga Isabel S. Larraburu sobre la seva especialitat. M’he assabentat amb retard de la publicació del seu llibre Atención plena (editorial Temas de Hoy). L’he comprat, l’he llegit, m’ha descol.locat i he tingut la impressió que aquest efecte era bo. L’autora exposa de manera argumentada els beneficis del mètode budista de meditació Vipassana, que la ciència occidental ha batejat com a mindfullness. A la segona part, Isabel S. Larraburu relata amb talent narratiu una sèrie d’exemples pràctics derivats de la seva trajectòria com a psicòloga clínica. Més que una compilació de receptes màgiques d’autoajuda, Atención plena és un repertori clarament

Les barraques de pescadors i el significat del temps

Avui he fet la presentació a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell del llibre de Jordi Turró Les barraques de pescadors a la Costa Brava. Hi he dit que quan deu anys enrere vaig saber que aquest jove documentalista de la Fundació Ernest Morató es proposava escometre el tema, em vaig afanyar a remenar al meu arxiu i fer-li arribar els papers que jo mateix havia anat aplegant al voltant d’una de les meves nombroses inclinacions periodístiques i literàries relacionades amb Palafrugell, amb l’Empordà, amb el Mediterrani, amb les havaneres i amb massa coses més. Les barraques de pescadors, definides a la contraportada del llibre com “senzilles i humils parets allà on el blau marí del mar es dilueix