El festival de teatre d’Avinyó s’ha tornat prohibitiu

M’agradava anar al voltant del 10 de juliol a l’obertura del festival internacional de teatre d’Avinyó, al pati del Palau dels Papes, perquè el certamen injecta vida per uns dies a la provinciana ciutat provençal que disposa de connexió directa amb Barcelona, abans amb Talgo i ara amb AVE. Però  la vida s’ha massificat fins passar-se de la ratlla i els preus dels hotels s’han tornat prohibitius els dies del festival, reservats als invitats i als rics. Enguany s’hi programen 1.800 espectacles de totes mides durant tres setmanes. La gala d’obertura al pati del Palau dels Papes –-2.220 localitats a les grades desmuntables-- ha anat a càrrec de la

Les amigues de l'època del col.legi, abans com ara

La ceramista Bel Farret i l’actriu de teatre Mercè Managuerra són amigues meves de l’època del col.legi i de tant en tant ens retrobem, en companyia dels seus marits, per riure una estona de les nostres jubilacions actives. Jo les veig igual que fa cinquanta anys. El pas del temps té un cantó estrictament aritmètic i un altre més important i subjectiu, referit a l’estat d’esperit. Ahir la trobada va ser a casa meva i em va obligar a cuinar en plena canícula: un pastís fred de salmó amb espinacs de primer i un ànec a la cassola amb cireres de segon. Elles van portar postres i ampolles de cava. En altres ocasions ens reunim a casa seva. Bel Farret i Manel Cabré tenen una casa a les Gunyoles (Penedès) que fa paret amb una torre romana autèntica de l’antiga

No només els plats entren pels ulls al Motel Empordà de Figueres

A un dels extrems del gran menjador de planta basilical del Motel Empordà de Figueres, el finestral s’aboca als camps de la contrada, la filera de plàtans venerables de l’antiga carretera de França, les vorades de xiprers que protegien els conreus del vent, un cel blavíssim els dies de tramuntana, el campanar romànic de Vilabertran i el perfil de la serra de l’Albera verolat pel desori urbanístic de Roses. Alguns clients com ara jo demanem la taula rodona 10 o la 21 per seure al peu d’aquest finestral i degustar-lo com un dels millors plats, ribetejat pel serrell de color de les begònies florides quasi tot l’any. Altres demanen la "taula de Josep Pla" a l'entrada, com vaig comprovar de nou ahir mateix. Narcís Comadira parla de la meva taula preferida al llibre Fórmules magistrals: “Allà, un migdia, en el confortable menjador del Motel, prop d’una de les finestres del darrere, de cara a la plana que s’estén cap a Roses, amb Sant Pere de Roda al fons i el campanar de Vilabertran emergint entre xiprers i

Els plaers de la taula i la conversa, associats alguns dies

Les sobretaules m'agraden tot l’any, l'hivern a casa i l'estiu a fora, de manera que ahir vam anar a visitar a Cadaqués l'arquitecte poeta Quim Español i la seva dona Maria Gràcia Sala. Vam fer petar la xerrada i ens vam dedicar els últims llibres respectius. El dinar domèstic va ser de luxe, rematat a l'hora de les postres amb els taps de Cadaqués de la pastisseria Cabrisas. Amb amfitrions com aquests s’ha de tenir en compte el principi del gran filòsof de la gastronomia Brillat-Savarin, el qual  distingia entre els plaers del menjar i els de la taula, en el ben entès que els segons incorporen la civilitat de la sobretaula. A l’hora del cafè ens vam

La vinya més bonica del país, trepitjada per primer cop

Diuen que la vinya de Garbet és la més bonica del país. A mi sempre m’ho ha semblat, vista de fora, des de la distància de les platges lliures de Garbet o el Borró, a 2 quilòmetres de Colera i 4 de Llançà. Ahir hi vaig entrar per primer cop, de la mà del seu enòleg Delfí Sanahuja i l’amic Ramon Iglesias. S’acabava de llicenciar a l’Escola d’Enologia de Tarragona quan va començar a treballar a Peralada i ara ja hi porta 32 veremes. L’any 1923 l’industrial barceloní Damià Mateu Bisa va comprar el castell de Peralada, els aiguamolls de Santa Margarida a Roses i la l’idíl.lica badia de Garbet. El vi i xampany

Anna Teixidor, personatge de l’any al castell de Sant Ferran

La vida és plena de paradoxes i el castell de Sant Ferran de Figueres, la fortalesa militar més gran d’Europa, té amics actius de la societat civil que vetllen per la seva projecció ciutadana amb ulls d’avui. Una de les iniciatives de l’Associació d‘Amics del Castell de Sant Ferran és designar un Personatge de l’Any i muntar un acte públic de reconeixement als salons rehabilitats del castell. L’any passat va ser Jaume Subirós, ànima del Motel Empordà, i em van demanar de fer-ne la glossa com a recent autor del llibre Motel Empordà, elogi de l’amor estable. Enguany ha estat la periodista i historiadora figuerenca Anna Teixidor,

Sobre el suposat "Gardel original" al teatre Goya de Barcelona

El debut europeu de Carlos Gardel com a cantant de tangos es va produir el 10 de novembre de 1925 al Teatre Goya de Barcelona, amb l'acompanyament del guitarrista José Ricardo, dintre del final de festa amb “varietés” de les companyies teatrals. Feia deu anys que Barcelona vivia la febre del tango com a moda consagrada a París. Aquell mateix 10 de novembre actuava el cantant argentí Pancho Spaventa i el duet Los Porteños al teatre Eldorado de la Plaça Catalunya, escenari al qual s’incorporava tot seguit Imperio Argentina amb tangos. El debut de Gardel al teatre Goya va passar desapercebut. La fama li vindria més endavant per les pel.lícules que rodaria a París i Nova York en castellà (no existia el doblatge) per al mercat

L'afusellament de Ferrer i Guàrdia, el nostre "cas Dreyfus"

La França moderna no va sorgir només de la Revolució de 1789, també del fang de la Tercera República, que el 1894 va condemnar a presó amb proves falses el capità Alfred Dreyfus, jueu alsacià, per connivència amb l’enemic alemany i poc després va ser capaç de reconèixer que s’havia equivocat i rehabilitar-lo. L’afer Dreyfus va enfrontar nacionalistes conservadors amb republicans reformistes i encara ressona, atès que el Senat es planteja ara concedir-li el grau de general i enterrar-lo amb honors al Panteó. Catalunya va tenir el seu “cas Dreyfus” el 1909 arran de l’afusellament al castell de Montjuïc de Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat per un tribunal militar sota acusació d’haver promogut la Setmana Tràgica, amb crema de convents, esglésies i escoles religioses a Barcelona. Les esquerres van considerar que era una venjança contra el fundador de l’Escola Moderna, d’educació laica i mixta. Un monument a Ferrer i Guàrdia va ser erigit a Brusel·les el 1911 a instàncies dels francmaçons. Aquí va trigar més.

El cor verd d'un dels prosistes més fins del país, Quim Curbet

De costum fullejo molts llibres per curiositat i confesso que una bona proporció em cau dels dits abans del final. Per això quan algun m’arrossega fins l’última pàgina amb el mateix plaer que la primera ho celebro com una troballa, una recompensa gruada, una gratitud eufòrica cap a  l’escriptor que l’ha encertada amb mèrit. L’autor gironí Quim Curbet es revela com un dels prosistes més fins del país al llibre que acaba de publicar l’editorial Afers amb el títol Un cor verd i el subtítol “Notes, reflexions i records sobre la vida, les arts gràfiques, la fotografia, l’edició i l’escriptura”. Per damunt del suposat marc temàtic, és una delícia literària escrita en estat de gràcia. Toqui el tema que toqui, es revela com la culminació d’estil d’un home que n’ha escrit molts altres per “fer dits” abans d’aquest, tal com repassa amb modèstia i rapidesa a la pàgina 100. Aquest cop és diferent perquè hi posa més cor narratiu i ho reflecteix la portada amb naturalisme gràfic. Quim Curbet només arrossega un defecte greu: la manca de vanitat personal i de petulància corporativa que l’impedeix figurar als rànquings oficials a cops de colze. M’ha fet recordar el terrible error d’André Gide quan va refusar inicialment d’editar a Gallimard la novel.la  A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, tot dient “C’est pas por nous, c’est plein

La Divina Comèdia torna com a lluïment solitari de Toni Servillo

L’actor Toni Servillo presentarà en solitari i en sessió única el 21 d’octubre al teatre Goya de Barcelona el seu muntatge sobre la Divina Comèdia de Dante, com ja van fer Vittorio Gassmann el 1996, Roberto Benigni el 2006 i Lluís Soler el 2014. A Itàlia els fragments mes emotius de Divina Comèdia els reciten de memòria escolars i adults. Les versions escèniques acostumen a ser un èxit, com l’inoblidable “Gassman legge Dante” que va recórrer Itàlia i va ser editada en vídeo. L'oscaritzat actor i humorista Roberto Benigni també va dedicar un espectacle recitatiu a "Tutto Dante", difós per episodis a la RAI i editat en dotze DVD, que guardo com un tresor al costat dels tres vídeos sobre la mateixa idea protagonitzada per Gassman a escenaris naturals. La

Escoltar els ocells cantar per Internet no és el mateix

Em fa il.lusió parar l’oïda al cant d'alguns ocells i cada vegada ho tinc més difícil. Els més abundant a Catalunya són ara els pinsans, pardals i estornells, però no canten com el rossinyol, el qual forma part de les espècies en disminució, igual com falciots, caderneres i gralles, mentre augmenten  tórtores, estornells, gavians i cotorres. Ja no hi ha canaris i periquitos a les cases. El rossinyol, el rei de les aus canores, s’ha convertit en un luxe de la natura. La merla, que els anglesos anomenen blackbird per raons òbvies del plomatge, passa per ser el baríton més talentós i a la famosa cançó que porta el seu nom del “disc blanc” dels Beatles, els primers compassos estan reservats al bellíssim cant natural d’una merla, abans que Paul McCartney no arrenqui

Josep Cots salta i assalta el taulell amb “Una Índia indomable”

El llibreter Josep Cots, de la llibreria barcelonina Documenta, ha saltat a l'altra banda del taulell i s’ha convertit en autor amb l’obra que acaba d’escriure Una Índia indomable (editorial Pòrtic). El salt li ha sortit rodó i elegant. És un llibre deliciós, per la naturalitat amb que exposa els coneixements viscuts sobre el terreny a aquell país-continent, de tan variats atractius. La literatura no s’elabora només amb les turbulències laberíntiques de l’ànima de l’escriptor, també amb una aparent simplicitat descriptiva capaç d’enllaçar subjecte, verb i predicat com l’aigua fresca i melodiosa de la font. L’ull del viatger observador, curiós i inquiet atrapa del natural una quantitat fabulosa de detalls, situacions i escenaris que tot seguit passa pel filtre del seu estil

Periodista i escriptor, una vocació de ruïna personal i col.lectiva

Sempre m’he definit com a periodista i escriptor, en aquest ordre. Després de llargs anys d’exercici, comprovo que tots dos oficis s’han devaluat. La revista Capçalera del Col.legi de Periodistes de Catalunya dedica l’última edició a fer un balanç molt franc dels seus primers 200 números, un recorregut de l’ofici des que va començar a editar-se el 1989. “És la professió amb pitjor situació a Espanya, amb condicions laborals del segle XIX”, hi llegeixo a propòsit de la precarietat convertida en estructural. També afirma: “El prestigi dels periodistes durant la Transició ha anat desapareixent fins a arribar a ser una de les professions menys

Elogi de les cadires metàl.liques gratuïtes als parcs de París

Les cadires metàl·liques de color verd que des del 1923 es troben a disposició del públic als Jardins del Luxemburg i altres espais verds del centre de París, com els jardins del Palais Royal, s’han convertit en un símbol, potser perquè aquí no abunden els dies de clima benigne que permet gaudir-les. Cada usuari pot desplaçar-les al seu gust, amb una llibertat difícil d’imaginar a altres latituds. Ofereixen tres variants: sense braços, amb braços o de respatller reclinat. Només d’arribar a París procuro seure-hi una estona, encara que estiguin perlades per la rosada o pel plugim. Ve a ser com el pròleg de l’estada, l’epígraf al

Èxit musical i social d’un concert escolar al castell de Figueres

Hi ha esdeveniments culturals que no em voldria perdre, com el concert de la Primera Trobada de Cordes de l’Empordà que aquest diumenge van oferir al castell de Sant Ferran de Figueres un centenar d’alumnes dels espais d’educació musical de la comarca a molts familiars i amics assistents. La segregació escolar de facto provoca que les 10 escoles de primària i 5 instituts de secundària de Figueres tinguin majoria d’alumnat immigrant, mentre que els autòctons prefereixen matricular els fills a altres centres. L’escola figuerenca Anicet Pagès, per exemple, suma 90% de marroquins. Des de fa una dècada prop d’un miler dels seus escolars de 8 a 10 anys (la meitat noies) han passat per

Les cireres de Ceret tenen un plus de prestigi

La Festa de Cirera d’aquest últim cap de setmana a Ceret és una excusa per visitar de nou la vila a tocar de la frontera. El títol que li donen a França de “Ceret, capital de la cirera” resulta exagerat perquè la seva producció s'ha vist molt limitada, tot i ser de les més primerenques gràcies al microclima. Els mateixos dies es celebrava la Festa de la Cirera a Llers (Alt Empordà). La cooperativa de productors Céret Primeurs actua des de 1943 i quan ja només produïa 100 tones de cireres anuals va fusionar-se el 2013 amb la cooperativa La Melba del municipi veí de Bulaternera per poder negociar amb les grans cadenes de distribució en millors condicions de volum. Ceret compleix des de 1932 la tradició anual d’enviar les primeres capses de

Els àngels canten melodies al restaurant Carles Antoner de Lladó

El petit poble de Lladó (700 habitants), prop de Figueres, era famós per l’oca amb peres del cuiner Francesc Marcé i la seva dona Dolors Sala a la fonda Cal Kiku i pels tords de la cuinera Anita Vila a Cal Gran, que segons Josep Pla eren “els tords més afrodisíacs de la terra”, com assenta al seu retrat literari del pintor de la localitat Marià Llavanera, al llibre Homenots. Tercera Sèrie. Després Lladó va ser famós per la “peixera” del restaurant La Plaça, la glorieta vidriada que s’abocava a la meravellosa plaça major, reformada recentment sense peixera. Ara Lladó és famós pel restaurant Carles Antoner, tots quatre establiments esmentats sense sortir de la plaça, a l’ombra del plàtans centenaris, una plaça que compta a més a més amb la col.legiata romànica de Santa Maria (ara seu de l’Ajuntament) i el deliciós edifici neoclàssic restaurat del Sindicat Agrícol. Ahir Carles Antoner ens va preparar un plat de menuts d’ànec (colls i punys, pedrers, etc.) que hi cantaven els àngels, secundat als fogons per la cuinera

S'escau el centenari del primer llibre de Josep Pla, i el seu impacte

El maig de 1925, ara fa cent anys, apareixia a les llibreries el primer llibre d'un jove periodista i escriptor anomenat Josep Pla. Es titulava Coses vistes i va tenir una repercussió extraordinària. No era cap novel·la, sinó un gènere híbrid, de textos curts reelaborats a partir de l’aparició anterior a la premsa: setze capítols sobre «Homes i paisatges», dos apunts sobre cuina catalana a «Intermezzo», deu «Capítols de novel·la» i vint «Retrats». Contenien, de manera embrionària però ja perfilada, tot l’estil de la seva immensa producció posterior.  Quaranta anys més tard, El quadern gris seria un enèsim reaprofitament de Coses vistes, afegit amb un dietari de joventut que conservava inèdit. Aquella obra literària baptismal de l'any 1925, aquella opera prima feta de retalls apedaçats, va obtenir un èxit de públic imprevist i un ressò de crítica inusitat. potser perquè el jove autor s’alçava contra el cànon, el corrent literari dominant, l’academicisme assentat. Josep M. de Sagarra li va dedicar un article el 31 de maig al diari La Publicitat. Dos dies abans, la ressenya de Josep

Arrenca el viatge el meu nou llibre "Afrodita vista al cap de Creus"

Acaba d’arribar a les llibreries el meu nou llibre Afrodita vista al cap de Creus (Edicions Cal.lígraf), que forma una trilogia amb els anteriors titulats Apologia de l’Empordà (2021) i L’Empordà per a mitòmans (2023), publicats per la mateixa editorial. Hi entrellaço l’antiguitat amb el present i la cultura amb l’experiència viscuda, dintre d’un exercici autobiogràfic que projecta llum i emoció sobre el poderós escenari natural, un territori únic, carregat fe simbolisme i misteri. Les pàgines conviden a viatge literari i històric per aquest paisatge salvatge i fascinant, al qual la mitologia i la geografia es fonen en un relat ple de coneixements i

Dos cartellets per resumir dos mil.lenis de manera muda

Aquests dos petits cartells metàl.lics evoquen sense gaire eloqüència una història bimil.lenària al punt avui desert –i bellíssim-- del Coll de Panissars, al terme del Pertús, el pas més freqüentat entre Ibèria i la Gàl.lia des de la Via Heràclia dels ibers, ben abans de la Via Augusta dels romans. Joan Badia i Homs ja apuntava el 1978 al segon volum del seu llibre L’arquitectura medieval de l’Empordà que aquests blocs de pedra tallada que afloren al Coll de Panissars corresponen als Trofeus de Pompeu, erigits l’any 70 aC a banda i banda de la via romana, a la intersecció entre la Gàl.lia Narbonesa i la Hispània Tarraconense. Es tractava de