S’estrena el segon tram de la MAT sense entendre’n la conveniència

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario,es, secció Catalunya Plural

El segon tram de la nova línia elèctrica de molt alta tensió (MAT) entra en servei aquesta primera setmana d’octubre, però entendre la seva conveniència continua sent tan opac com la factura de la llum que cada ciutadà rep puntualment. El subministrament d’electricitat és un servei públic bàsic, explotat per companyies privades que s’han convertit en grans grups econòmics, sota una regulació governamental tan laxa com la del Banc

Els taxis “black cab” de Londres lluiten per la seva imperial supervivència

Els taxis de Londres, els característics black cab, van col.lapsar el 24 de setembre el trànsit de la capital anglesa en senyal de protesta contra la plataforma en línia Uber, que permet contractar a l’instant a través del telèfon mòbil desplaçaments urbans en cotxes privats a més bon preu. Els taxistes de molts països s’han revoltat contra el nou sistema que amenaça el seu negoci, però els black cab londinencs són una autèntica institució i juraria que la seva oposició tindrà un pes especial. Un black cab no és un taxi qualsevol, ni tan sols és un cotxe qualsevol, tant per dintre com per

Fernand Braudel no va arribar a trobar l’ànima de França

L’any 1971, al zenit de la celebritat professional, l’historiador Fernand Braudel va voler escometre l’impossible: trobar-li l’ànima a França, descriure-la i argumentar-la. Era el tercer gran projecte de “llarga durada” de la seva carrera, després de l’èxit del 1949 amb El Mediterrani i el món mediterrani a l’època de Felip II i el 1979 amb Civilització material i capitalisme. El contracte establert amb l’editorial Flammarion estipulava que La identitat de França tindria quatre volums, dels quals la mort sobrevinguda el 1985 només n’hi va deixar enllestir els dos primers, les 1.100 pàgines publicades pòstumament el 1986. Van ser suficients per comprovar com a aquella obra de maduresa, de culminació d’un itinerari professional tan destacat, li van tremolar les cames al caire de l‘abisme argumental, tal com ell mateix apuntava des de la introducció: “He tingut raó de titular el volum La identitat de França? La paraula m’ha seduït, però no ha deixat de turmentar-me durant anys”.  L’hauria turmentat menys si s’hagués inclinat per la mateixa paraula en plural. Braudel

L'escot de la violinista Anne-Sophie Mutter, que torna a Barcelona

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La gran violinista alemanya Anne-Sophie Mutter és guapa i sempre ha tingut interès a posar-ho de relleu a l’escenari. És un fet que ha caracteritzat la seva carrera, junt amb el so prodigiós que sap extreure del parell de Strads que posseeix, els dos Stradivarius construïts el 1703 i el 1710. Ja era guapa i dotada als 14 anys, quan Herbert Von Karajan i la Deutsche Gramophone --que venia a ser el mateix-- la van fitxar per convertir-la en estrella mundial. “Els vestits que em poso per sortir a escena són l’equivalent a la granota de feina del

Sortir a la tele per vendre llibres, per vendre qualsevol cosa

L’altre dia em deia, apesarat, un conegut escriptor: “Només mantinc la meva participació a tantes tertúlies polítiques de les teles per després vendre llibres”. M’explicava que d’aquesta manera li demanaven moltes més presentacions de les seves obres arreu del país i l’invitaven a actes públics de tota mena, als quals podia publicitar o vendre els seus llibres. El fet de vendre’n més li dóna accés a un millor tracte per part de les editorials i a algun premi literari de tant en tant, tot plegat en funció de la seva aparició regular a la tele i, en alguna mesura, de la qualitat del que escriu. Si no sortís

El tango i el folklore argentí viuen al circuit "off" de Barcelona

L’anunci que acabar de divulgar el restaurant barceloní Divina Pasta (carrer Aribau núm. 65) dels dotze concerts diferents de tango i folklore argentí en viu que programarà cada diumenge en format de trio durant els pròxims dos mesos, com ja havia fet en temporades anteriors a iniciativa dels seus propietaris María Jesús Villar i Marcelo Di Pace (a l’esquerra de la foto, amb la cantant Silvina Laura i el guitarrista Gustavo Battaglia), posa de relleu que aquests gèneres musicals tan rics i tan practicats a Catalunya per les noves generacions argentines encara es veuen obligats a moure’s dintre dels circuits paral.lels, sense accedir més que de

Al temple de Venus de Cap Norfeu, com si el veiés

Allargo sempre que puc la visita a Atenes fins les ruïnes del temple de Posidó al Cap Súnion, abocat a les blavíssimes aigües del Golf Sarònic, per contemplar el vernís dels segles damunt d’una de les postes de sol més acreditades del Mediterrani i recitar a mitja veu l’elegia insuperada de Carles Riba: “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria (…) Per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur”. Es tracta d’un temple de petites dimensions, mig

Les memòries de l’emperador Hirohito i les del president Tarradellas

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

M’ha provocat un somriure incontenible llegir la notícia que el 9 de setembre s’han presentat a Tòquio les memòries de l’emperador Hirohito, desaparegut el 1889, elaborades al llarg dels últims 25 anys per un equip d’un centenar d’historiadors a partir del cúmul de documents disponibles. L’edició consta de 61 volums, 12.000 pàgines i un cost d’elaboració estimat a 200 milions de iens (1,5 milions d’euros). El meu somriure incontenible es deu al fet de conèixer de prop les condicions de

Un cigar Partagàs a l’ombra dels tamarius de Tamariu

Tinc observat que per fumar un bon havà Partagàs hi ha tres indrets del planeta amb una higrometria ambiental privilegiada: el malecón de l’Havana, la rambla del Poblenou barceloní i l’ombra dels tamarius de Tamariu. Per a més garanties, atès que l’ànima dels puros Partagàs pot ser voluble, els compro a can Nisso, la millor cava de cigars de l‘hemisferi nord com és l’Estanc del Mercat, a Palafrugell, sota l’amable i avisat consell de Joan López o la seva filla Lina. Tot seguit em dirigeixo a Tamariu. Els tamarius del passeig de mar de Tamariu són uns arbrissons escarits, aparentment insignificants, d’una envergadura negligible al primer cop d’ull, com esquelets rosegats pel salobre. Però a finals de primavera les seves branques es permeten

La Barcelona romana es va especialitzar a produir i exportar vi

L’excavació en curs (a la foto) amb motiu de les obres de la futura estació del tren AVE al barri barceloní de la Sagrera d’una extensa vil.la romana de dotze hectàrees, amb celler dotat d’onze premses de vi, continua oferint sorpreses i s’ha vist ampliada a dues zones veïnes, abans que no les colgui el ciment de la futura terminal ferroviària. Ha permès documentar amb més detall l’especialitat de produir a l’engròs i exportar vi de la Bàrcino romana del segle I, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos que era Betulo (Badalona), capaç comercialitzar 1.800 àmfores o gerres de 25 litres per mes. La Bàrcino romana i la seva comarca era un país recobert de vinyes. “El descobriment de la vil.la de la Sagrera està reescrivint la història romana de la capital

Tres anys de retard al primer hospital transfronterer d’Europa

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural 

La trompeteria de les inauguracions oficials es desfermarà aquest mes de setembre quan inaugurin d’una vegada, si no s’ajorna un cop més, el flamant hospital transfronterer de la Cerdanya, una experiència pionera arreu d’Europa que porta tres anys tancada per manca de pressupost dels acabats, al mateix moment que el departament de Sanitat de la Generalitat tanca ambulatoris i redueix llits dels hospitals. La meitat de la Cerdanya pertany a França des del Tractat dels Pirineus del 1659. Un altre tractat més intel.ligent va ser

L’exili espanyol a Mèxic va ser inferior que a múltiples departaments francesos

El 75 aniversari del dramàtic èxode de mig milió de republicans espanyols (soldats i civils per meitats) a través del Pirineu després la caiguda de Catalunya a mans de l’exèrcit franquista ha posat de nou d’actualitat les indignes condicions en què van ser rebuts aquell hivern del 1939 a les platges nues del sud de França de forma deliberada per tal d’empènye’ls a tornar, com va fer la majoria, així como el paper de acollida jugat en alguna mesura pel Mèxic del president Lázaro Cárdenas. Aquest últim aspecte s’ha vist magnificat fins a extrems que reclamen una certa precisió històrica. La

El monument a Ferrer i Guàrdia, confinat a la muntanya de Montjuïc

Al moment de desembarcar a la Universitat Lliure de Brussel.les l’any 1969, procedent de la Catalunya franquista, un dels meus interrogants era per què n’hi deien Lliure. Lliure de què? Vaig comprovar d’entrada que ningú no l’anomenava exactament així, llevat dels directius o dels polítics. Era un nom massa llarg i emfàtic. En deien familiarment ULB, és a dir, “u-el-bé”, amb la pronunciació de la vocal oclusiva labial sonora  de la “u”, en "cul-cul de poule" (pronunciar “ou” quan en realitat és “u” quedava reservat als espanyols i llatinoamericans fonèticament recalcitrants). La meva condició inevitable d’espanyol va fer que em comentessin l’existència d’un monument “espanyol” situat a l’entrada del campus, fins i tot l’origen de la ULB tenia alguna motivació més o menys espanyola relacionada amb el monument en qüestió. No podia ser, per l’època, la llegendària crueltat de les tropes del duc d’Alba, recordada també de manera ostensible i crítica a una làpida de la Grande Place. Mogut per la interrogació, em vaig dirigir al monument. Es tractava d’un memorial dedicat l’any 1911 a Francesc Ferrer i Guàrdia per part dels partidaris del lliure pensament, els quals havien impulsat la creació de la universitat de la capital belga, nascuda a

Al setembre marxaran els rossinyols, per fer-se enyorar

El rossinyol se sent més que no es veu, però tot i així representa una presència buscada, sentida i enyorada. La seva diminuta anatomia de plomatge bru-rogenc resulta poc vistent, oculta entre les branques i el fullatge. És tímic i discret, excepte en el vigorós cant, el qual pot allargar-se tota la nit amb escasses interrupcions. Els ocells petits com ell són els més cantaires i refiladors. El setembre marxa a hivernar als boscos pluviosos de l’Àfrica tropical, per tal de fer-se enyorar com a anunciador del bon temps quan retorni a la primavera següent. Forma part de les espècies en disminució. Decau la població de pardals, falciots, caderneres, rossinyols, xoriguers i gralles, mentre augmenta la de tudons, tórtores turques, estornells,

La “grandeur” evaporada del govern socialista francés

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El candidat del Partit Socialista Francès va ser elegit a les urnes president de la República l’any 2012 per allò que insinuava de contrapès a política d’austeritat dictada per la cancellera conservadora alemanya Angela Merkel, una política ineficaç i injusta. François Hollande en defensava una altra de creixement incentivat per l’administració pública sense augmentar encara més les desigualtats socials. Pocs mesos després d’elegit, oferia l’espectacle de la vacil.lant marxa enrere en mesures de política fiscal redistributiva (una de les escasses sortides viables de la crisi) i cedia

Darrere el teló de glamur del castell de Peralada

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Que l’ínfula versallesca amb casino de joc i festival de música del castell de Peralada dediqui aquest estiu al seu recinte una exposició a Damià Mateu Bisa, un dels fundadors de la nissaga familiar, arran del 150 aniversari de la naixença forma part de l’hagiografia que s’atorguen els grans propietaris. Resulta més curiós, en canvi, que aquesta nissaga no posseeixi una biografia més enllà de les pròpies autopromocions, malgrat el perfil marcat i polèmic de les successives generacions, com si dominés encara avui un respecte feudal. Encara

Una cantata de Bach molt triada per al funeral de Jaume Vallcorba

Mentre el taüt de faig polit que contenia la despulla de l’editor Jaume Vallcorba entrava lentament acomboiat pel passadís central de la basílica barcelonina de Sant Just i Pastor abans d'ahir dilluns per celebrar-hi el seu concorregut funeral, va sonar esclatant per la megafonia del temple un enregistrament de l’ària inicial de la Cantata per al Quinzè Diumenge després de la Trinitat BWV 51 de Johann Sebastian Bach, titulada Jauch zet Gott in allen Landen (Crideu joia a Déu a totes les nacions). L’editor va planificar el seu funeral i en conseqüència la tria d’aquesta cantata bachiana per iniciar-lo no podia ser casual, malgrat tractar-se o precisament per tractar-se d’un fragment musical atípic dintre de la producció per a la litúrgia luterana del

L’emirat de Qatar finança el Barça i el terrorisme islàmic

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No és cap novetat, però ara ho torna a expressar un dels corresponsals més veterans a l’Orient Mitjà, Tomàs Alcoverro del diari La Vanguardia. La seva crònica publicada el 22 d’agost començava amb dues frases lapidàries: “És hora de proclamar-ho sense embuts. Qatar finança el terrorisme”, en referència als gihadistes de l’Estat Islàmic i el seu califat. La poderosa diplomàcia de talonari d’aquest minúscul i riquíssim emirat petrolier, rival en alguns aspectes de l’hegemonia que exerceix la

Per un sonet de Lope i una cavalcada de cine

Pel mòdic preu de 12 euros es pot comprar a les llibreries la setena edició, actualitzada el 2013 per l’editorial Cátedra, de la Poesía selecta de Lope de Vega i comprovar com un sonet és capaç de perdurar durant segles amb vigor de peça única a la poblada joieria i la desbordant bijuteria de la poesia amorosa. Ho aconsegueix encara avui de manera radiant la núm. 126 (sense títol) de les seves Rimas, amb la finesa i la força intactes d’un estimulant que desvetlla les apetències i fueteja les idees, un al.legat vibrant a favor d'alguns luxes de la vida, una destresa elegíaca premiada per la lluminositat del barroc, una filiació inesperada amb la nitidesa de les coses, una fidelitat escadussera amb el seu perfil autèntic, un retorn a la memòria, a la pupil.la i a la gemma dels dits d'allò que és capaç d'abastar el cor íntegre, lúcid i combatiu a l’hora de discernir alguna cosa que semblava inexistent la resta de dies i que ara batega amb paraules ajustadament rimades com les següents:

Desmayarse, atreverse, estar furioso,
áspero, tierno, liberal, esquivo,

Els primers socors a les pasteres d’immigrants africans són una bena als ulls

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La nova arribada massiva de pasteres africanes aquests dies a les costes andaluses i els dramàtics salts del nou “Mur de Berlín” entre dos mons que és avui la tanca amb ganivetes de Ceuta i Melilla no tenen res de nou. Es produeixen cada estiu, amb la complicitat per passiva dels països emissors d’aquesta emigració sense papers. Les imatges de la televisió ho voldrien presentar com una qüestió primordialment humanitària, quan en realitat es tracta d’una qüestió genuïnament

Sexe és vida, sens dubte, amb infinitat de matisos

Apareix amb freqüència un petit anunci requadrat a les pàgines dels principals diaris que proclama: “Sexe és vida”. Fa publicitat per tal que la gent no es resigni a l’abúl.lia i s’ho faci mirar a la consulta. La frase crida l’atenció pel mèrit de la síntesi, tot i que una segona lectura revela l’absència de matisos. L’afirmació és ben trobada i no ofereix cap dubte, però el.ludeix el fet que el decandiment sexual no és només una qüestió hormonal solucionable a una consulta. Relativitzo el valor de la frase de l’anunci a mesura que li dono voltes, sense deixar de tenir d’entrada tota la raó del món. Els missatges publicitaris tenen la força i el magnetisme dels llampecs, tan fascinants quan se’ls mira de lluny a un escenari general, en un pla molt obert. Si volguéssim

Elecció sentimental a Florència, en el sentit admissible de la paraula

Després de molts anys de recórrer, estimar i escriure Florència, comprovo ara amb sorpresa quan hi torno que allò que prefereixo és simplement seure sota l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. La meva sorpresa deriva del fet que es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i de preveure. Potser ara començo a estimar Florència amb un criteri més afinat a l’hora d’interpretar els meus sentiments enfront d’aquells altres dictats pels cànons estètics de la història de l’art. Em vaig dedicar durant molt temps a conèixer els cànons reverencials, però ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a aquesta escena de carrer un valor multiplicat, que potser no ressegueix del tot la versió oficial de la història de l’art i de la vida. Ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art i de la vida. Allò que m’agrada més del Perseu és la seva ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent, tocat per la gent que l’admira o que simplement passa i, de vegades, s’hi asseu sense

La dieta mediterrània consisteix a saber triar i netejar una sèpia

La gent pensa que la dieta mediterrània és una llista de productes de menjar i beure prioritaris, característics. No crec que la dieta mediterrània sigui primordialment això. Consisteix més aviat a una manera diferent de tractar amb el menjar i el beure, una manera més acostada a la nostra realitat, amb la qual ens sentim familiaritzats perquè n’hem après de jovenets i n’hem assentat una experiència pròpia, un domini personal, un patrimoni viscut. La dieta mediterrània comença pels canals d’aprovisionament (els mercats de productes frescos, tan accessibles aquí com els supermercats d’envasats) i pel coneixement personal heretat de la manipulació i la preparació d’aquest productes. Saber triar i netejar una sèpia, per posar un exemple, és tan

L’últim disc de Rocío Faks, pels porus meravellats de la música

Ahir vaig anar a escoltar el concert de la cantant Rocío Faks al bar musical barceloní Mandacarú. Vaig aprofitar per comprar el seu últim disc “De los días, los más lindos” dedicat al folklore argentí, un gènere riquíssim i renovat per les actuals generacions, també a Barcelona. La cantant va tenir l’amabilitat de demanar-me’n l’opinió un cop l’hagués escoltat i jo em vaig comprometre, potser de manera insensata, a donar-li-la. Alguns oficialistes deuen pensar que el folklore s’ha d’interpretar amb instruments tradicionals i amb una veu terrosa. Rocío Faks, en canvi, l’acosta al jazz. Això no tindria més importància si no fos per la qualitat del resultat. Qualsevol música es pot acostar a qualsevol altra i el mèrit no es troba en l’intent, sinó en la capacitat de meravellar inesperadament. L’excepcional vigència del folklore argentí no deriva només de l’elevat valor dels seus clàssics, sinó també i sobretot de l’aportació de les noves generacions. Una prova rutilant és aquest últim disc de Rocío Faks, argentina instal.lada a Barcelona des del 2003. Precipiteu-vos a escoltar-lo amb els porus de la ment oberts,

El Tren Groc de la Cerdanya pateix manca de viabilitat (dels gestors)

Pujar al meravellós Tren Groc de la Cerdanya aquest mes d’agost m’ha costat esforços i inconvenients desmesurats. El dia que em vaig presentar il.lusionat a les 9 del matí a l’estació intermèdia de Font Romeu, la línia fèrria francesa d’alta muntanya només oferia tres trajectes diaris, desbordats per la cua d’usuaris frustrats. No es pot reservar per Internet ni comprar el bitllet per endavant. Cal fer cua abans de cada hora de sortida i esperar que quedi lloc. És una barroera manera administrativa de matar la viabilitat d’una línia fèrria excepcional, bellíssima i pionera. El 18 de juliol del 1910 es va estrenar entre Vilafranca de Conflent i

A l’Argentina apareixen alguns desapareguts, a Espanya no

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La notícia de la localització trenta-sis anys després del nét supervivent de la presidenta de les Abuelas de la Plaza de Mayo, donat en adopció d’amagat pels militars que van matar la mare després de parir-lo en detenció, ha tingut repercussió internacional no només per tractar-se de la presidenta del moviment, sinó com a fruit d’una llarga i admirable lluita ciutadana de pares i avis d’argentins desapareguts durant la dictadura per retrobar-los i, encara més, per assentar jurisprudència en la consciència del país sobre el concepte crucial de

De vegades m’entretinc a retraduir un paràgraf de Proust, per esport

De vegades m’entretinc a retraduir un paràgraf de Marcel Proust perquè no m'acaba d’agradar cap de les versions editades. El rellegeixo, el declamo per comprovar com sona el lluminós exemple de la musicalitat de les llargues frases proustianes, carregades de subordinades només aparentment recargolades, les quals responen en realitat a un ordre exacte, encara que exigeixin un esforç de recorregut només gratificat al final, com en aquest cas del capítol “Combray”, al volum Pel cantó de Swan de l’obra A la recerca del temps perdut: “Així em quedava sovint fins la matinada pensant als temps de Combray, les meves

Restauren, finalment, la barraca comunal de la cala d’Aigua Xelida

La barraca comunal de la cala d’Aigua Xelida, immortalitzada per Josep Pla i per l’Hermós, es trobava miserablement abandonada i amb el sostre esbotzat. Acaba de ser restaurada per l’Ajuntament de Palafrugell amb un pressupost de 15.000 euros i un mes de feina. No costava tant, però ha costat molt. Ara falta que arreglin el camí de ronda costaner d’Aigua Xelida. El 15 d’agost del 2005 una noia de 22 anys, Neus Casellas Carreras (la Neus de can Jordi, de la fleca Jordi de Palafrugell), va trobar la mort en estimbar-se mentre passejava a un tram de ferm defectuós al caire del penya-segat d’aquest camí de ronda, a l’altura de cala Sorellera. Deu anys després, el punt fatídic del camí litoral encara es troba sense arreglar. Encaixada entre

L’afer Pujol tot just comença i ja esquitxa molt enllà

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La part positiva de l’afer Jordi Pujol és la clara condemna social que mereix avui el delicte fiscal, un hàbit que durant llargs anys era considerat pràcticament normal a molts nivells de la vida pública i privada. Ara la conducta més fàcil i puritana és abraonar-se sobre una figura política que ja no controla el poder, sobretot si dóna motius per trobar-li escletxes fraudulentes. El delicte fiscal tan sostingut en el temps que destrossa avui la imatge pública de Jordi Pujol continua sent un frau a la societat que practiquen a l’engròs els poderosos i a la menuda els ciutadans del carrer sense escrúpols. 

Jordi Pujol ha fallat en el terreny més insolidari, atès que la fiscalitat és el principal instrument del sistema democràtic de redistribució social de la riquesa, sempre que s’apliqui també als rics. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. El pacte social democràtic consisteix –o consistia— a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis bàsics que necessiten els ciutadans:

Tot el Louvre per una finestra

Sempre m’ha semblat discutible el costum turístic d’anar de museus quan es visita una ciutat, com si formés part de l’inevitable circuit establert. Jo no ho faig. Un cop vist anys enrere el museu de cada lloc, generalment només hi torno si tinc un motiu precís i renovat, no per costum. Excepte al Louvre, l’únic al qual retorno sempre, invariablement, amb motiu precís o sense. El museu més important del món per les seves col.leccions representa un espectacle en ell mateix, una de les millors passejades parisenques, al marge de les peces eminents que conté i de les exposicions que organitza. Les peces ja les conec, però el recorregut del

La dificultat comprovada d’entrar al laberint, no només de sortir-ne

L’editor italià de llibres de luxe Franco Maria Ricci ha presentat a Milà el nou volum il.lustrat Labirinti i per celebrar-ho ha anunciat que el 2015 obrirà un laberint de 3 km fet amb canyes de bambú i dedicat a Jorge Luis Borges a la seva residència campestre de Fontanellato (Parma), on va allotjar l’escriptor argentí en alguna ocasió, de la mateixa manera que va allotjar les seves obres a la col.lecció Biblioteca de Babel del segell FMR. L’explicació donada per l’editor Ricci és, de moment, l’element més sucós de la iniciativa a Fontanellato: “Una tarda hi vaig voler oferir un cocktail en honor de Borges amb quatre amics, però se n’hi van presentar

No estem dissenyats per viure sols, però hi vivim cada cop més

L’últim escrutini del padró de Barcelona revela que al 31 % de llars de la ciutat només hi viu una sola persona i que aquesta xifra ha augmentat molt, fins a duplicar en comparació amb les dades del 1991. Del total de 204.000 llars unipersonals que formen aquest 31 %, només 87.000 corresponen a persones més grans de 65 anys. També se’n pot dir crisi rampant de la convivència en parella. Afortunadament la manera d’aparellar-se ha evolucionat, s’ha civilitzat com la resta d’aspectes de la vida en comú, però l’evolució de les formes de tracte no ha millorat en proporció la convivència afectuosa, mútuament enriquidora i estable. La manca d’entesa en les parelles s’ha convertit en un dels problemes privats més aguts de la societat moderna, un procés clau de la convivència humana que no ha avançat. Alguns hi veuen el reflex just del grau d’independència assolit per la dona i segurament és així, però això no canvia l’agudesa del problema. L’amor

El meu fetixisme del peu, ni que sigui de porc

Fa pocs dies vaig menjar per sorpresa peus de porc a l’exquisida terrassa interior del no menys exquisit restaurant barceloní Roig Robí, tot prescindit per descomptat de la feina excelsa d’escurar cadascun dels 28 ossos comptats de la peça, devoció que m’arrossega de tant en tant, impel.lit per l’adhesió --i l’adherència— a una introntollable fe en la qualitat excepcional d’aquest plat, sobre el qual em vaig esplaiar al meu receptari publicat el 1998 (a la foto). Uns peus de porc ben cuinats en la seva integritat són cada dia més difícils de trobar. Ara els acostumen a servir desossats i convertits en flams de formes capricioses, voltats de tota mena de farbalans. Recordo amb fervor els peus de porc de sempre a Can Mercader de Pals, els de la fonda Cal Parent de Besalú, els l’hostal del Castell del Montesquiu, els del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), els sublims peus de porc amb escamarlans de l’hotel Llevant de Llafranc, els peus de porc amb ostra de Joan Piqué al Luxor de Platja d'Aro o bé amb prunes i bolets del restaurant Gargantua i Pantagruel, el carpaccio de peu de porc del restaurant Can Calixto de Molló, els farcits amb confit d’ànec de Can Gaig o bé amb pedrers d’ànec al Zure Etxea barceloní, els exquisits raviolis de cargols i peus de

El rescat bancari aporta continus i renovats motius d’escàndol

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Més de 13.000 milions d‘euros públics del contribuent van ser destinats a partir del 2011 a través de l’organisme governamental del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) a rescatar de la fallida Catalunya Banc, nascut de la fusió l’any anterior de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa. Aquesta setmana Catalunya Banc ha estat venut al BBVA per 1.187 milions d’euros, menys de la desena part de l’import del rescat per part del contribuent. Al moment mateix de l’adquisició, BBVA

Una victòria del coneixement al camp de batalla de la història

S’escau el 800 aniversari de la famosa batalla de Bouvines, lliurada el diumenge 26 de juliol del 1214 a un tir de pedra de la ciutat francesa de Lilla. El nacionalisme dels historiadors romàntics va presentar-la sempre com la naixença de França amb caràcter de país, amb una visió discutible i magistralment discutida pel mestre de medievalistes francesos de l’Escola dels Annals, Georges Duby, al seu exitós llibre del 1973 Le dimanche de Bouvines. En realitat aquella batalla va enfrontar dos models diferents de monarquia i de sistema de govern, dintre d’un debat vigent fins avui. El rei francès Felip August II havia començat a dotar els seus dominis territorials d’un cert grau d’administració, alhora que renovava la muralla de París, construïa el primitiu castell reial del Louvre i feia empedrar els

On han anat a parar els recitadors de poesia?

Saber recitar, ser capaç de declamar un fragment poètic en públic, era abans una habilitat gairebé popular, practicada amb freqüència a les sobretaules al mateix nivell que les cançons d’àpat o de festa. Avui els rapsodes són un ofici extingit, la capacitat de recitar en públic s’ha vist devaluada. El batxillerat de lletres ja no forma recitadors ni públic amant dels recitadors. Per això em meravella cada vegada que, en una última manifestació residual, algú encara s’arrenca durant una sobretaula propícia amb un poema triat, memoritzat i declamat amb segell personal. L’altre dia vaig tornar a experimentar aquesta fortuna quan l‘actor Joan Anguera

Retorn amb amics a la fageda: oh companyia, oh deslliurant presó!

La gent d’Argelers (Rosselló) té un temple natural a la fajosa de la Maçana, l’extraordinària fageda de 336 hectàrees amb exemplars tricentenaris que creixen a la fronterera serra de l’Albera, identificada a la carena pel far de pedra de la torre de la Maçana. Es troba tot just a 5 km de distància del Mediterrani, al qual el Pirineu es capbussa aquí amb visible voluntat d’estil. Per als argelerencs la fajosa representa una qüestió totèmica. El col.lega periodista argelerenc Bernat Rieu és un dels millors coneixedors del territori i de la història –la llibresca i la viscuda—de l’Albera. Me n’ha parlat amb una espurneig de la mirada que només és capaç d’encendre l’arrelament biològic quan entra en contrast amb la realitat estimada, observada,

Manifestos de segona hora i necessitat d’efectes pràctics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquests últims dies s’han divulgat dos manifestos col.lectius d’intel.lectuals espanyols a propòsit del debat català, l’un encapçalat per Mario Vargas Llosa per defensar el nacionalisme espanyol enfront del nacionalisme català i l’altre per propugnar una sortida federal a la situació, impulsat per Nicolás Sartorius, entre d’altres signataris. La reacció a Catalunya ha estat d’escàs impacte, possiblement per cansament davant la repetició d’arguments que no han servit fins ara per desbloquejar res en cap de les direccions possibles. El

La flaire tèbia de gessamins i tarongers a la matinada de Sevilla

El diari ABC de Sevilla em va contractar com a estudiant de periodisme en pràctiques a la seva redacció central de la capital andalusa quan jo encara no havia complert els divuit anys. Vaig arribar-hi amb l'empenta del cadell i amb la ressaca del Maig que la història del segle XX escriu amb majúscula. No imaginava que aquell mateix estiu sentiria repicar de nou les campanetes del teletip per anunciar altres notícies de les que feien aturar les rotatives, com la invasió de Praga. Històricament podia ser molt important, però viscut a la redacció de guàrdia nocturna del diari representava un incordi que impedia plegar a l'hora. Havent sopat, calia afanyar-se per tancar les últimes pàgines de l'edició de l'endemà. Els col.legues més veterans repassaven les galerades amb

Als toros de Ceret, per una vella i orgullosa fidelitat

Ahir vaig tornar a la corrida de toros que clou cada 14 de juliol la fira de Ceret, la petita (8.000 habitants) capital de la comarca catalana del Vallespir, situada des del 1659 en terres de França. Sense aquest últim detall no m’hauria estat possible, atès que a la Catalunya peninsular la Generalitat ha prohibit les corrides. La de cada 14 de juliol a Ceret comença amb la interpretació d'“Els Segadors” per la Cobla Mil.lenària, amb tot el públic dret. Al final del cinquè toro la cobla entona la sardana “La Santa Espina” i tothom es torna a posar dret. De vegades la cobla també toca “L’estaca”, de Lluís Llach, i el públic es balanceja com si fes l’onada, a més de cantar-ne la tornada a cor. A les arenes de Ceret hi oneja una sola bandera, la catalana. Ni una

Reediten la poesia de Vicent Andrés Estellés sense prou pirotècnia

La recent aparició del primer volum d’una nova temptativa d’Obra Completa de l’oceànica producció poètica de Vicent Andrés Estellés per part de l’editorial valenciana Tres i Quatre m’ha fet recordar que en una ocasió llunyana la meva dona i jo vam anar a visitar-lo a casa seva, a València. L’amenitat de la conversa i l’interès dels seus ullets vius per l’atractiu juvenil de la meva dona van allargar aquella sobretaula a domicili. Al capvespre ens va demanar d’acompayar-lo a un dels freqüents homenatges que li tributaven els pobles dels voltants de la capital, organitzats per la xarxa activista del seu editor i amic Eliseu Climent. Quan s’acostava l’hora de sopar, Estellés solia acudir a un homenatge o altre. L’autor del Llibre de meravelles havia passat vint anys treballant de gris redactor en cap del diari local Las Provincias i, un cop jubilat i consagrada la seva poesia entre els lectors, gaudia ara de la calidesa del reconeixement popular, un cop iniciada la

“El meravellós desembarc dels grecs a Empúries”: brindis per una reedició

M’he endut una alegria en saber que la col.lecció Josep Pla, que edita el servei de publicacions de la Diputació de Girona sota la direcció de Lluís Muntada, reeditarà la narració de Manuel Brunet El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, una de les petites grans joies de la literatura catalana, malgrat que molts opinin el contrari per manca de sentit de l’humor, de paladar o d’informació. A desgrat de ser mirada tantes vegades per damunt de l’espatlla amb la ullada oblícua de la condescendència, aquesta narració ha merescut nombroses reedicions fins avui mateix. Va aparèixer l’any 1925 a Edicions Diana de Barcelona i el 1933 es va reeditar a la sèrie Quaderns Literaris que dirigia setmanalment l'editor Josep Janés en format de

Quan tots els catalans vam ser francesos, sense voler-ho

Aquests dies corre per la xarxa el mapa adjunt, per recordar que Catalunya va ser incorporada a França durant l’ocupació napoleònica, del 1810 al 1814. Allò que el mapa no diu és que els catalans s’hi van oposar en peu de guerra, ferotgement. La relació de Catalunya amb el veí francès és una història tristíssima. Encara pitjor, és una història irresolta. Qualsevol país acaba per trobar un cert equilibri gràcies al pas del temps, però de vegades és un equilibri mal assentat. Espanya va resoldre en fals la Guerra d’Independència entre els liberals il.lustrats --que defensaven moltes de les idees modernitzadores procedents del país de l’ocupant napoleònic-- enfront del poble empecinado, sentimentalment mobilitzat pels conservadors al crit

El centenari de la Primera Guerra Mundial, vist des d’avui

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 28 de juny del 1914, ara fa cent anys, un jove nacionalista serbi  matava a trets en un atemptat a Sarajevo l’arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès. Aquest va atacar Sèrbia alhora que reclamava el suport dels aliats alemanys davant l’entesa entre Rússia, França i Anglaterra. L’1 d’agost Alemanya declarava les hostilitats a Rússia i la resta de peces van caure soles. Des del final de les invasions napoleòniques, Europa

La miniatura del paisatge del vinyer de Banyuls i les dreceres secundàries

Abans de ser un vi, el Banyuls és un territori mil.lenari i una cultura empedreïda, probablement la més antiga d'aquest extrem del Mediterrani. L'antiguitat salta a la vista davant la miniatura de paisatge "grec" dels quatre municipis sobre els quals s'estén l'apel.lació d’aquest vi: Cervera de la Marenda, Banyuls, Portvendres i Cotlliure. El dibuix dels 6.000 quilòmetres de velles feixes de pedra seca, els murets de pissarra i les escorrenties empedrades en forma de peu de gall s'enfilen pels pendents més inhòspits per aprofitar la magra capa de terra aspra, sovint recuperada a mà de l'erosió de la pluja, cabàs a cabàs o bé a llom de mula. El desig

La meitat del claustre de Cuixà continua a Nova York

La meitat del claustre romànic de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà (Prada de Conflent) va ser comprada a peces a partir de l’any 1907 per un marxant nord-americà i posteriorment muntada a la reconstrucció que avui es contempla al museu The Cloisters de Nova York, la secció de romànic i gòtic del Metropolitan Museum of Art (MET). No és l’única joia de l’arquitectura medieval europea que s’hi exhibeix, reconstruïda amb peces autèntiques. El monestir de Cuixà va ser abandonat al moment de la Revolució Francesa del 1789 i víctima del pillatge consegüent. La restauració es va iniciar el 1950 gràcies al servei de Monuments Històrics francesos, rellançada per la petita comunitat benedictina de Montserrat que s’hi va instal.lar a

Explicació d'una fidelitat al restaurant Da Gianni a Venècia

El moll de les Zattere és més espaiós que els altres de Venècia. A una ciutat tan atapeïda i humida, estar acarat al sol l'ha convertit en indret preferit de passejada durant la major part de l'any en què s'aprecia la calidesa. S'hi han multiplicat les terrasses de bars-restaurants i hi han proliferat les predileccions dels que valorem l'ús de la bellesa fora dels camins coneguts, dels monuments subratllats a les guies. L’illa de la Giudecca ofereix just enfront els punts focals del Redentore i les Zitelle, dues esglésies dissenyades per Andrea Palladio al costat de la seva obra mestra de San Giorgio Maggiore, que es troba en la mateixa línia visual. Les dues primeres tenen el candor de les dimensions reduïdes, el mèrit afegit de la sobrietat. El

La saturnal del fotògraf Xavier Miserachs a la platja d’Illa Roja

La recòndita Illa Roja (Begur) és a l'estiu, de dia, una platja nudista. De nit i la resta de l'any és una platja nua. La nit de pleniluni de l’11 de juliol del 1987 el fotògraf Xavier Miserachs va convocar-hi, amb l’ajuda dels serveis d’intendència de l’Up&Down barceloní, una saturnal multitudinària dels seus amics. Va aconseguir que 500 persones amb un vas de whisky als dits no desentonessin a un escenari de personalitat tan marcada, el qual hauria pogut resultar fàcilment antagònic amb la concurrència d’aquell somni d’una nit d’estiu. El culte de l’amfitrió a l’amistat, a l’indret i al bon gust va reeixir una festa tan rodona com la

D’Iceta en Iceta fins a la Iceta final

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Fa temps que el PSC s’ha deslligat de la seva antiga massa de votants i ha perdut totes les batalles amb una obstinació granítica, pilotada per aquells que volen mantenir el lloc i la línia fins l’últim dia, encara que sigui a costa de deixar rere seu terra cremada. En aquest context, la nova manifestació de ridícul de l’aparell del PSC amb el relleu del primer secretari és problema seu. Ningú no discutirà la professionalitat de Miquel Iceta per continuar dirigint igual que els últims anys la

Les lletres esborrades de la cala d’Aigua-Xelida

L’any 1997 l'Agrupació Excursionista de Palafrugell va prendre la iniciativa de restaurar la font que raja del rocam, arran de mar, a la platgeta de ponent d’Aigua-Xelida i hi va afixar la placa de granit jaspiat que Josep Pla va dir que hi posaria, amb el seu epitafi del pescador conegut per l’Hermós. El salobre ha convertit les lletres gravades en pràcticament il.legibles. A l’adjacent platja gran, l’Ajuntament de Palafrugell i la Fundació Josep Pla hi van col.locar dues plaques metàl.liques més, una amb la cèlebre fotografia de l’escriptor al costat de l’Hermós a aquest exacte indret i l’altra amb una curta citació de la narració “Un viatge frustrat”. El salobre també les ha rosegades, però encara no tant com l’enrunada barraca comunal que