El Grand Palais aposta sobre segur amb Henri Matisse

Tot aprofitant els fons abundants del Centre Pompidou, tancat per obres fins el 2030, l’exposició de lluïment del Grand Palais parisenc serà aquesta primavera, del 24 de març al 26 de juliol, una retrospectiva de la producció dels últims anys d’Henri Matisse, de 1941 fins la seva mort a Niça el 1954. Es tracta d’una aposta segura, amb poca aposta i molta seguretat d’elevada xifra de visitants. La primera gran retrospectiva de Matisse al seu país ja havia estat organitzada pel Grand Palais l’any 1970. L’opció d’ara a favor de l’última etapa de l’artista posarà el focus a les tècniques de dibuix, guaixos retallats, teles pintades i disseny de vitralls que va practicar quan les limitacions físiques imposades per la malaltia l’impedien pintar com abans. Per tant, n’estarà absent la brillant primera etapa del fauvisme que va iniciar l’any 1904 a Cotlliure, el poble rossellonès que va descobrir a través de la seva dona Amélie Parayre i on va entrar en contacte amb l’escultor i pintor nord-català Aristides Maillol. Aquella estada primerenca a Cotlliure i el naixement de l'estil fauvista sigficarien un tombant ressonant de la pintura del segle XX i la consagració del nom de Matisse a l'alçada del seu amic Pablo Picasso. A partir de 1950 va

El patrimoni d’art durant la Guerra Civil, infinitament estudiat

La foto adjunta és un document històric: l’arquitecte Pedro Muguruza Otaño (al centre) i el tinent coronel Luis Peral Saez, en nom del Servei de Recuperació del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN), es fan càrrec des del 8 de febrer de 1939 de tot el que el govern republicà, durant la seva marxa cap a França, havia abandonat a l’extens dipòsit del castell de Sant Ferran de Figueres. La intenció de tornar aquelles obres d’art als propietaris es va revelar difícil. Alguns havien mort, s’havien exiliat o preferien no reclamar. El Museu Nacional d’Art de Catalunya acaba d’obrir l’exposició “Recuperado del enemigo” amb 135 peces que no van ser reclamades i van quedar als seus magatzems. La

Les joves directores arriben al podi de les orquestres simfòniques

La tercera edició del concurs internacional de directores d’orquestres simfòniques La Maestra té lloc a la Philarmonie de París del 23 al 28 de febrer i compta entre les finalistes amb la catalana Noemí Pasquina (foto adjunta), nascuda a Cardona el 1987. El concurs La Maestra vol fomentar el llançament de dones directores i fins ara ho ha aconseguit amb escreix. L’actual principal directora invitada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), Stephanie Childress, de 27 anys, va quedar segona classificada de l’edició de 2020 de La Maestra i va ser fitxada per l’OBC. La presència de dones entre els músics d’orquestres simfòniques tendeix cada cop més a la paritat, en canvi es manté molt lluny d’aquest objectiu al podi de direcció. De les 35 orquestres simfòniques espanyoles, només 2 tenen directora titular: la mexicana Alondra de la Parra a l’Orquestra i Cor de la Comunitat de Madrid i Virginia Martínez (antiga assistent

Al túnel de l’AVE al Pertús aviat li sortiran teranyines

Els dos túnels transfronterers de l’AVE al Pertús (un per cada sentit de circulació) es van acabar fa quinze anys amb un pressupost de construcció de 3.500 milions d’euros, però continuen sent el tram d’alta velocitat menys utilitzat de França, segons l’últim balanç anual de l’Autoritat de Regulació de Transports francesa. Només hi circula la mísera xifra de 4 trens de passatgers per dia en cada direcció, mentre que pel túnel ferroviari submarí del Canal de Mànega n’hi passen 46. El fet es deu a la decisió francesa d’ajornar el traçat d’alta velocitat entre Nimes i Besiers, l’anomenat “tap francès”

La brevetat més brillant, als 10 anys de la mort d’Umberto Eco

Aquest dimecres dia 19 fa deu anys que ens va deixar Umberto Eco, innovador professor de semiòtica a la universitat de Bolonya, defensor de la necessitat de riure a l’aclamada novel.la El nom de la rosa i articulista constant de premsa sobre els temes més variats. Al setmanari L’Espresso hi escrivia des de 1955 i la seva rúbrica “La bustina di Minerva” hi va aparèixer de 1985 fins la seva mort. Aquesta setmana L’Espresso dedica la portada al seu il.lustre col.laborador, l'autor d’aquella mítica secció “breu, incisiva, irònica, mai banal, provocadora amb una frescor que desafia el pas del temps. La Bustina di Minerva ha estat una escola de llibertat intel.lectual, un exercici setmanal de pensament

Descoberta dels bancs de seure a la Piazza San Carlo de Torí

He passat uns dies a Torí i m’he encantat amb els bancs de seure de la cèntrica Piazza San Carlo. Els bancs del carrer poden arribar a ser una de les peces més eminents i civilitzades del mobiliari urbà, una element d’afecte i alfabetisme de la vida en societat. Aquests han estat el meu setial, el meu observatori, el meu lloc al món per uns dies. Els delits del mapa mental i els somnis de reparació hi han trobat un encaix just amb la realitat. El plaer de seure-hi ha estat més fondo que el simple fet de reposar i els pensaments s’hi han harmonitzat en un misteriós estat de pau. No sempre valorem prou la grandesa d’aquests taulons a la intempèrie de l’espai públic. El meu soliloqui s’hi ha sentit condecorat per la vida de cada dia. Si tancava els

L’últim llibre de Quim Curbet, una delícia a culleradetes

La lectura de l’últim llibre de Quim Curbet, titulat Apunts de saviesa prescindible (Edicions Cal.lígraf), m’ha fet passar una tarda feliç, i això només ho puc agrair a algunes de les novetats editorials que es fan i desfan. M’ha recordat de seguida l’èxit internacional d'El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs, de Philippe Delerm, que va donar lloc a un gènere. Estic convençut que Delerm envejaria el capítol “L’elegància de la lletra i”, del publicat ara per Quim Curbet. L’extrema fragmentació temàtica (molts capítols ocupen amb prou feines una pàgina i mitja) pot desconcertar aquells que hi busquin un argument articulat amb planteig, nus i desenllaç. No, aquest llibre s’ha de llegir d’una altra manera. El plaer es troba en la gràcia narrativa, la ironia que ho fa tot més fluid, l’art d’estirar el fil amb elegància literària. Quim Curbet, després d’escriure una colla d’altres llibres, ha arribat a depurar un estil personal cristal.lí, lubricat, potent. Aquest últim llibre seu planteja un cop més la injusta manca de ressò als mitjans

El famós vi de Banyuls és ben acabat, o quasi

El 1982 el vi de Banyuls va llançar a tot França aquesta campanya publicitària que marcaria època, d’un estil gràfic destinat a rejovenir la imatge d’un vi tradicional, tant de taula com dolç d'aperitiu o de postres. Ho va aconseguir i el 2011 la cooperativa de 700 productors inaugurava un celler ultramodern al Mas Ventós. Les feixes de pedra seca i les vinyes verdes vora el mar que dibuixen el vinyer de Banyuls (Banyuls, Cotlliure, Portvendres, Cervera) presenten ara el descarnat taló d’Aquil.les. El flamant celler del Groupement Interproducteurs Collioure-Banyuls (GICB Terres des Templiers) ha entrat en fallida, amb un deute de 20 milions d’euros. Produïa 35.000 hectolitres l’any 2000 i

Esclata l'escandalosa desinversió a la xarxa ferroviària col.lapsada

M’agradaria que alguna autoritat responsabls (més o menys autoritat, més o menys responsable) del col.lapse de Rodalies reconegués la magnitud de la desinversió de les últimes dècades a aquesta xarxa mentre Catalunya sumava dos milions d’habitants més. També podria reconèxer de passada que la línia de Barcelona a Vic i Puigcerdà té avui el mateix temps de trajecte que quan va ser inaugurada el 1922, que la línia pionera de la costa fins Mataró veu com les onades peten contra els vagons en marxa els dies de temporal de mar i que la inversió a mans plenes (quinze vegades més que a Rodalies) a la flamant xarxa d’alta velocitat l’ha convertida en la més extensa, més cara i menys utilitzada del món. La mateixa retallada s’ha aplicat a altres serveis públics, com la sanitat o l’ensenyament, però el grup reduït de maquinistes de RENFE té més capacitat de pressió –o patent de cors-- que els mestres, metges o infermeres, de manera que es pot

Bob Dylan i Joan Baez de gira compartida, un miracle pendent

Ha resultit ser falsa la notícia viralitzada a les xarxes sobre una gira internacional conjunta de Bob Dylan i Joan Baez al llarg de 2026. Hauria permès creure en el miracle de tornar a ser joves i, també, que algú plantés cara a Donald Trump amb eficàcia escènica i repercussió garantida. Queda pendent de saber si també són falses les notícies de les xarxes sobre una malaltia severa de la cantant de 86 anys, els mateixos que Bob Dylan, o la del contracte de 10 milions de dòlars signat amb Netflix per rodar una sèrie de set epìsodis sobre la seva vida i carrera. En canvi, Bob Dylan ha confirmat la gira nord-americana en solitari que arrenca el 21 de març. Joan Baez va fer la gira internacional de comiat el 2018 i 2019 amb 50 concerts, entre els quals el 24 de juliol d’aquell any a l’Escenari Verd de Donosti amb entrada gratuïta, el 26 de juliol al Festival Jardins Terramar de Sitges, el 27 al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols i el 28 al Teatro Real de Madrid. Joan Baez viu ara retirada a Califòrnia, tot i que té programats alguns concerts locals els

La mimosa de Ceret entra ben ufana a l’era industrial

El microclima assolellat de l’arrecerada vall de Ceret i l’abundància d'aigua dels baixants del Canigó hi afavoreixen de sempre flors, fruites i verdures primerenques. A mitjan desembre hi esclata el lirisme hivernal de les mimoses amb un groc estrident, confiat i enlluernador. La floració es converteix en toc de corneta de la mobilització d’una desena de productors de la Cooperativa Ceret Primeurs, ara integrada a la veïna La Melba, que viu sobretot de l’exportació a París de les cotitzades cireres, préssecs, albercocs, magranes, carxofes, enciams... La seva exportació de mimosa en flor desestacionalitza una mica la feina, genera activitat a un moment buit de la temporada baixa. Les branques florides es converteixen en poms de 150 grams. Cal confeccionar-ne 60 per hora, un per minut, perquè surtin els números i poder servir en pocs dies la comanda de 3.000 poms. La cooperativa ven 3 tones de mimosa en flor per any. Al conjunt del Rosselló se’n comercialitzen 100 tones i als departaments provençals dels Alps Marítims i el Var fins a 1.100 tones anuals. La mimosa s’ha industrialitzat, però encara projecta com abans la llum més viva de l’hivern i la flaire precoç de la primavera. El Museu d’Art

El miracle de la vinya vella de Jordi Esteve i el Celler Rim a Rabós

Ahir vam anar a trepitjar amb delit la vinya vella de Jordi Esteve Xifra i el seu Celler Rim a Rabós (Alt Empordà) com qui entra a un temple centenari, que és exactament el que és. Amb el valor afegit que fa quatre dies era pràcticament morta i ell l’ha feta reviure amb l’única fe que construeix els temples centenaris, és a dir, l‘esforç humà i la confiança en els miracles terrenals. Ara el seu Celler Rim produeix de 10.000 a 15.000 ampolles per any de vi natural, principalment l’anomenat Sarau (blanc i negre). Ahir vam tastar la delícia matinal del blanc escumós Tot Fermenta, acompanyat per la conversa d’un enamorat de l’Albera i pels embotits de fabricació pròpia (el porc anual l’engreixa a una granja de

El senyor Subirós estima l’ametller que floreix abans que tots

Fa més de cinquanta anys que hi passa diàriament  amb el cotxe i té comprovat que aquest vell ametler monumental treu les primeres flors al voltant de la festa de Reis, abans que tots els altres de la contrada, just a l’entrada del poble de Palau-saverdera (Alt Empordà). Fa tants anys que l’observa amb precisió que l’ametller s’afanya a florir a primers de gener per satisfer la fe del senyor Subirós. Jo també tinc un ametller afillat al cim del Coll de Banyuls que encarna als meus ulls tota una vida d’observar-lo, per això entenc la seva fixació i li pregunto sempre amb impaciència després de Cap d’Any com té l’ametller primerenc. Ahir m’hi va portar a comprovar-ho de prop. En efecte, havien borronat les primeres flors. Encara que haguéssim de fer marrada amb el cotxe, el fet s’ho valia. Aquest arbre no ha estat alimentat només per la riera que corre als seus peus ni pel microclima arrecerat del fondal on creix. S’ha nodrit sobretot de la mirada afectuosa, puntual i  perseverant de Jaume Subirós en els seus desplaçaments quotidians al volant del cotxe entre els dos establiments de la família que ell regenta: el Motel Empordà de Figueres i l’Almadraba Park Hotel de Roses. És un ametller mimat per

El monument escultòric al cul, com un xiprer més

Em dirigia a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i em vaig entretenir als jardins del davant, a la cruïlla del carrer Marina amb l’avinguda Icària, atret per l’estàtua de set metres d’alt de l’escultor Eduardo Úrculo titulada “A Santiago Roldán”, com recorda una placa a la seva base. L’escultor Úrculo tenia un cognom predestinat i la va qualificar com un “homenatge al cul”, tema freqüent i admiratiu de la seva obra escultòrica i pictòrica. Dos anys després, va aixecar-ne un altra similar, anomenada Culis monumentalibus, també per encàrrec municipal davant del teatre Campoamor a la vetusta Oviedo. Sobre la misteriosa relació entre el cul i la memòria de Santiago “Curri” Roldán (l’economista presidia el Holding

M’agradaria que els meus fills visquin en democràcia, no a Trump

El sistema democràtic es veu atacat per l’imperialisme agressiu dels Estats Units i Rússia, la superioritat comercial de Xina, la irresponsabilitat sanguinària de Netanyahu, etc. La democràcia, en comptes de la llei de la selva, representa un model polític valuós. La classe dirigent europea ha de creure en la capacitat de reaccionar i no obrir pas a l’extrema dreta. La intervenció militar dels Estats Units a Venezuela és terrorisme d’Estat i la reacció dels governs europeus no pot ser tímida, tampoc davant la invasió russa d'Ucraïna. La impopularitat a casa nostra de la participació del govern de José M. Aznar a la guerra d’Iraq al costat de Bush Jr. li va costar la majoria obtinguda a les anteriors eleccions, igual com les mentides arran de l’atemptat gihadista d’Atocha li costarien les següents. L’opinió pública té el seu pes i ha de mostrar-lo. Necessitem un rearmament moral de la democràcia, reaccionar i plantar cara, si volem

El restaurant l'Escola de Riumors, petita joia amagada

Als locals de l’antiga escola convertida en centre cívic de la petita localitat interior de Riumors (250 habitants), a 11 quilòmetres de Figueres, l’Ajuntament ha arrendat el bar-restaurant al cuiner Sergi Faro Costa. Amb l’ajuda de Sònia a la sala, hi ha començat a servir petites meravelles. Nascut i criat a Peralada, net de l’últim majordom del castell-casino, Sergi Faro ha rodat món abans d’instal.lar-se pel seu compte. No us deixeu enganyar pels preus econòmics, és cuina de primera. Al costat dels plats i menús habituals, surten joies com els lletons de xai cuinats amb una salsa de bressa i un pensament de cacau, per posar un exemple. Serveix esmorzars de forquilla i també actua de bar del poble. Els restaurants oberts per joves cuiners sense

El fabulós castell de Sant Ferran a la recerca d’un futur

Ahir em van entrevistar a Figueres arran del meu llibre La fabulosa història del castell de Sant Ferran. Vaig tornar a recórrer la baluerna fronterera, la fortalesa militar més extensa d’Europa que no va servir mai de res davant les invasions franceses. Alguns intentem que serveixi en el futur per a usos ciutadans, com a patrimoni monumental de tots. La llarga estada de vuit anys de Tejero va tornar a donar al castell de Sant Ferran una imatge reticent, compensada a partir de 2003 per la creació del consorci tripartit de gestió (Estat, Generalitat, Ajuntament), el qual ha facilitat la visita pública i l’ús obert de les instal.lacions. Segons l’exalcalde Joan Armangué, “momés els ministeris de Defensa i de Cultura, i l’Ajuntament, hi han programat inversions de restauració i recuperació d’espais, imprescindibles per la preservació del principal valor de la fortalesa, el seu patrimoni arquitectònic”. Durant l’estada de Tejero la guarnició militar del castell ja era mínima. El 1964

A la Jonquera també s’hi va pel Museu Memorial de l’Exili

Quan passo per la Jonquera, procuro aturar-me al poble i fer el cop d’ull al Museu Memorial de l’Exili. Entre les seves parets sempre hi trobo algun renovat motiu d’interès, sobretot si hi coincideixo amb el conservador, l’historiador Miquel Serrano. Nascut i criat a la Jonquera, treballa al museu d’aquesta localitat fronterera des del moment d’obrir el 2008. Ha vist passar diferents directors (ara ho és Miquel Aguirre), però ell acumula prop de vint anys de coneixements sobre l'inaudit èxode massiu de 500.000 persones (meitat soldats, meitat civils) el gener i febrer de 1939 pel postos fronterers del Pirineu català, especialment la frontera degana de la Jonquera-el Pertús. El modern edifici del MUME manté múltiples interessos de visita, en ple carrer major que va veure passar aquell èxode: exposicions, col.lecció permanent, activitats escolars, biblioteca, sala d’actes, botiga, llibreria. Malgrat el conjunt d’actes, la principal iniciativa continua sent haver dedicat un centre especialitzat al fenomen de la Retirada de 1939 i totes les seves derivacions. A més a més, el MUME gestiona altres extensions de la xarxa de memòria històrica, 

Per Nadal fes fora un immigrant, és tradició

L'oposició veïnal d'alguns badalonins mobilitzats al carrer ha impedit aquesta setmana que una part dels 400 immigrants irregulars desallotjats de l’antic Institut B9 del barri de Sant Roc fossin instal.lats provisionalment per entitats socials a la veïna parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i una altra part al centre d’acollida buit de Can Bofí Vell, mentre es gestiona el reallotjament o l’expulsió del país. Uns 200 immigrants es van aixoplugar aleshores sota el pont de la carretera C-31, al límit entre Badalona i Sant Adrià. L’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol (PP), ha rebutjat tota assistència municipal: “No premiarem la

Quim Español, el Virgili de la recent i ressonant novel.la “Virgil”

L’última novel.la de l'autor gironí Quim Español, titulada Virgil, ha rebut una acollida ressonant als mitjans de premsa majoritaris. De seguida ha estat nominada finalista als premis Omnium i Finestres de novel.la de l’any. S’ho mereix. Ambientada a l’actual guerra d’Ucraïna, planteja el dilema moral d’un metge fins aleshores pacifista. La trama argumental es veu marcada per l’habilitat narrativa ben construïda i l’estil pulcrament cisellat de l’autor, que per alguna cosa és també arquitecte i poeta. Només hi he trobat una objecció, sens dubte modestíssima i agosarada: la fe dominant en el gènere de novel.la per donar sentit a la construcció d’una història quasi real damunt l’obrador del taller mental de l’autor. És clar, jo procedeixo del