El Saló Torres Garcia del Palau de la Generalitat hauria de canviar de nom

Un govern incapaç de trobar un mínim pressupost per portar a Barcelona la gran exposició del MOMA novaiorquès sobre el pintor Joaquim Torres Garcia, que ara es contempla a la Fundació Telefònica de la Granvia madrilenya i tot seguit es traslladarà al museu Picasso de Màlaga, no hauria de continuar exhibint a la seva seu oficial un Saló Torres Garcia dedicat als murals noucentistes de l’autor. És la segona bufetada ressonant contra un dels artistes més internacionals formats a Barcelona. La primera va determinar la seva

La recerca de la fossa de García Lorca no és un fulletó, però s’hi assembla

El novembre de l’any passat el diari La Vanguardia publicava que estava a punt d’iniciar-se el tercer intent des del 2009 de trobar la fossa comuna on va ser enterrat Federico García Lorca, afusellat pels franquistes als afores de Granada el 17 d’agost del 1936. L’operació es trobava pendent d’un últim permís de la Junta d’Andalusia a l’equip internacional dirigit per l’historiador Miguel Caballero i l’arqueòleg Javier Navarro, que treballen sense suport oficial i amb fons propis procedents de donacions i micromecenatges. És el mateix equip que va dur a terme el segon intent entre novembre del 2014 i febrer del 2015, quan l’excavadora va ser requerida per netejar la neu de l’autovia veïna i no va tornar. La mateixa notícia del tercer intent va ser exposada de nou àmpliament a El Periódico el 18 d’abril d’enguany, sense que aquell últim permís pendent hagués arribat encara. Ha estat repetida per La

“Eu sei que vou te amar”: Vinícius de Moraes encara omple festivals

Dos dies després de fer-ho al festival d’estiu de Madrid i ahir a València, avui divendres pugen a l’escenari del Festival de Pedralbes barceloní (entrades de 148 € a 58 €) els septuagenaris Toquinho i Maria Creuza, abraçats encara a la fama del lletrista Vinícius de Moraes i al disc que van gravar amb ell l’any 1970 al café-concert La Fusa de Buenos Aires. Vinícius de Moraes és mort des del 1980, però el nom d’O Poetinha continua sent un reclam. Ell va revolucionar les cançons d’amor, van canviar el concepte narratiu heretat dels boleros i les antigues balades per una nova descripció de la sensibilitat de la classe mitjana urbana, un llenguatge espontani d'oralitat col.loquial, una nova economia literària, una lírica planera, sensual i murmurant

Als grans discursos de la història s‘hi suma el del president Azaña

 També publicat a Eldiario.es

La historiadora Nathalie Renault-Rodet va publicar l’any passat a l’editorial francesa Eyrolles una recopilació de 80 grans discursos del segle XX que han passat a la història. N’hi faltava un, pronunciat pel president de la II República espanyola Manuel Azaña el 18 de juliol del 1938 a l’Ajuntament de Barcelona, on residia aleshores el govern de l’Estat. Al moment de començar el segon any de Guerra Civil, exposava la seva proposta als dos bàndols de “Pau, pietat, perdó”. L’argumentada, impressionant peça d’oratòria va durar 71 minuts sense recórrer a notes escrites. El plantejament del president Azaña va relliscar completament damunt la pell del general Franco i va seguir fent-ho durant els 37 anys

La incomoditat històrica i actual al Cotton House Hotel barceloní

Ahir em van donar cita i vaig entrar per primer cop al bar de l’hotel Cotton House de la Granvia barcelonina, paret per paret amb el Palace (abans Ritz). El nom i l’edifici no són més més que l’adaptació pretensiosa de l’antiga Casa dels Cotoners, la seu de la patronal del ram que havia reunit la flor i nata de la burgesia catalana, el “sanedrí” tan ben descrit des de dintre a les memòries Una vida entre burgesos, de Manuel Ortínez, que en va ser el conseller-delegat, o retratat des de fora als diversos llibres de l’historiador econòmic Francesc Cabana. L’emblemàtica seu representativa del lobby cotoner català convertida en hotel rococó pel “aclamado interiorista Lázaro Rosa-Violán” (segons el web de

La voluminosa biografia en construcció de la dissenyadora Elsa Peretti

La sortida de l’autopista a Girona-Nord es veu dominada a l‘horitzó per les grues de construcció plantades al cim estratègic de la muntanya de Sant Julià de Ramis des de fa anys, fins i tot en plena paralització de la bombolla immobiliària. L’eixam de grues a un punt tan vistent ha plantejat des del primer dia una pregunta sense resposta: què hi estan fent de tan voluminós? El diari El Punt-Avui titulava el 17 de març de l’any passat: “Les obres del castell de Sant Julià avancen enmig del secretisme”. Quan els primers rumors van apuntar la mà de la dissenyadora Elsa Peretti com a promotora de la construcció, les peces del puzzle interrogant van començar a encaixar. Es tracta d’una de les persones més discretes i influents de la comarca en matèria de patrocinis. Es va començar a dir que projectava un gran centre d’art modern a l’antiga fortalesa militar de la muntanya de Sant Julià de Ramis, ja fortificada pels romans al pas de la Via Augusta pel congost que domina el Gironès per un cantó i l’Empordà per l’altre. Entre la llista de

“Un mar de vinyes” a Empúries o els romans no ho van inventar tot

“Una mar de vinyes” és el títol de l’exposició temàtica oberta fins l’11 de setembre al jaciment d’Empúries, dirigida per l’arqueòleg Quim Tremoleda (alhora flamant alcalde de la seva localitat natal empordanesa de Lladó des d’aquest mes de juliol). Exposa amb recursos escenogràfics un antic celler, una premsa, un fragment de vaixell romà carregat d’àmfores o una taverna per il.lustrar davant dels ulls del visitant d’avui la importància històrica del conreu de la vinya. Ho fa amb el biaix, el favoritisme envers el món romà que predomina a aquest jaciment en detriment del món iber local i l’anterior presència grega o fins i tot fenícia, sens dubte menys extensa i més difícil d’estudiar, potser per això deixada injustament en un pla secundari. La vinya és una liana

Victoria Ocampo: el mite de la musa argentina reapareix

La col·lecció de llibres de la Fundació Banco de Santander acaba d’editar amb el títol Darse, autobiografía y testimonios una àmplia antologia de textos de l’escriptora argentina Victoria Ocampo que des de la seva mort el 1979 es trobaven disseminats en edicions descatalogades. Victoria Ocampo ha estat sempre un mite, però els mites de vegades s’encarnen i reapareixen. El de Victoria Ocampo colorejava els cercles il.lustrats del Vell Continent. Era el mirall --trencat-- en el qual les elits europees desitjaven emmirallar-se, amb la satisfacció de creure que havien reproduït un alter ego a les antípodes, a la terra promesa del Nou Món formada per una pròspera societat blanca, alfabeta, urbana i sense mestissatge. El

Ara resulta que Perpinyà la catalana serà occitana, ves per on

El dia de Sant Joan no és festiu a França, de manera que els diputats de la nova regió administrativa nascuda de la fusió entre les dues anteriors del Llenguadoc-Rosselló (capital Montpeller) i Migdia-Pirineus (capital Tolosa del Llenguadoc), dintre de la reorganització general dictada pel govern de París, van votar ahir que portarà per nom Occitània. El problema és que dels 13 departaments que engloba la nova macroregió n’hi ha un (l’últim del mapa francès) que sempre ha estat català i no pas occità. El Rosselló (amb les comarques veïnes del Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya) sempre s'ha dit amb aquest nom, també després de l‘annexió a França pel Tractat dels Pirineus del 1659. Actualment alguns n’hi diuen Catalunya del Nord. La Revolució Francesa del 1789 va rebatejar administrativament el Rosselló amb el nom geogràfic de Pirineus Orientals, dintre de la tendència general del moment. La seva capital és Perpinyà, la qual aplega

Retorn a Poblet, entre tombes reials i heroïnes de veritat

Ahir vaig recórrer de nou amb amics la intensa llum groguenca del monestir de Poblet, a la comarca tarragonina de la Conca de Barberà. Cada vegada ofereix un aspecte més flamant, restaurat, polit, funcional i actiu. No es tracta només del convent de 32 de monjos cistercens. La condició de conjunt monàstic més extens d'Europa i el rang de panteó reial de vuit monarques de la corona d’Aragó ha afavorit un prestigi monumental que ha costat molts diners públics restaurar. En un extens reportatge d’Eduard Voltas publicat al setmanari El Temps de 24 de juny del 1996, l’autor li deia a l’abat Maur Esteva: “Han aconseguit

El dia que Montserrat Roig va confessar qui era l’home de la seva vida

Fa pocs dies l’escriptora Montserrat Roig hauria celebrat 70 anys, si un càncer no se l’hagués emportat prematurament el 1991, als 45 anys, quan es trobava al cim de l’èxit literari i mediàtic. Després de la biografia publicada el 2005 per Pere Meroño, se n’acaba de publicar una altra escrita per Betsabé Garcia i se n’anuncia una tercera per part d’Aina Torres. La fotografia adjunta correspon a una entrevista que li vaig fer el 1979 a casa seva, un ampli pis de l’Eixample barceloní, al carrer Bailen núm. 41, a la mateixa cantonada de la Granvia on Antoni Gaudí va trobar la mort atropellat per un tramvia el 1926. Al moment d’aquella entrevista no podia imaginar que tornaria al

Retrobada amb la vídua de Víctor Jara, quaranta anys després

La vídua Joan Jara i les dues filles Manuela i Amanda han comparegut al judici iniciat aquest dilluns a la ciutat nord-americana d’Orlando,  precisament a l’estremida Orlando, contra un dels presumptes assassins del cantant Víctor Jara, l’ex tinent coronel Pedro Pablo Barrientos Núñez, acusat de torturar i disparar contra el detingut a l’estadi de Santiago de Xile que avui porta el nom del cantant, convertit al moment del cop d’estat del general Pinochet del setembre del 1973 en camp de concentració i tortura de presoners. Barrientos resideix als Estats Units des del final de la dictadura militar

Música als Parcs mereix un format més orgullós de si mateix

També publicat a Eldiario.es

La temporada d’estiu és caracteritza per la proliferació de festivals de música que programen massivament estrelles rutilants i “taquilleres” del firmament internacional o local, a espais d’ampli aforament escampats al llarg de la geografia del país. Tots tenen una característica en comú: les entrades són cares. En canvi n’hi ha un d’admirablement gratuït i potser per això arraconat, a desgrat de la seva longevitat i el seu èxit. Es tracta del festival Música als Parcs, que

Però quin mal ens ha fet l’Aragó als catalans?

Cada vegada entenc menys la distància estratosfèrica que separa generalment els catalans de Saragossa, amb la qual vam compartir durant sis segles la confederació de la corona d’Aragó. No deixa de ser avui la capital autonòmica més pròxima (de Barcelona a València per carretera hi ha 365 km i a Saragossa 300 km). En la consciència de la majoria de catalans és com si es tractés del planeta Mart. La travessa intermèdia del desert estepari dels Monegros, d’ocres recremats i grisos calcaris, o la macrocefàlia urbana de Saragossa (665.000 habitants, el 50% de tot l’Aragó) en comparació amb Osca i Terol em semblen raons molt

Defensa de la noblesa de la figuera de moro, atacada per la puresa ecològica

Quan sortim d’excursió amb l'amic biòleg Josep M. Dacosta i passem davant d’alguna figuera de moro (Opuntia ficus-indica), a mi la planta em desperta la tendresa vinculada als èxtasis més senzills i agrestes que m’han procurat els seus fruits punxencs, quan se saben collir i obrir. A ell la mateixa visió li provoca tots els mals, llança un grapat de conjurs contra aquesta espècie invasora i formula el desig despietat de veure-la erradicada per l’espasa flamígera de les campanyes de puresa ecològica. Els déus de la naturalesa, tan sovint injustos, li estan donant més raó a la seva fe que no a la meva. Les figueres de moro de tot el país són

Placidesa i turment de Pavese a la terra natal de les “langhe”

Les langhe, a la terra natal de Cesare Pavese, són replecs ondulants modelats pels afluents del Po a la província piemontesa de Torí, un sistema orogràfic afectuós i utilitari teixit per vinyes microparcel.lades, un mar estàtic pentinat per les fileres de sarments. Deia Pavese al relat La vinya: “La vinya està feta també d’això, una mel de l’ànima, i alguna cosa del seu horitzó obre plausibles vistes de nostàlgia i d’esperança”. El seu poble natal, Santo Stefano Belbo, es troba a 70 km de Torí. És l’escenari del llibre La lluna i les fogueres, al qual va escriure: “Cal tenir un poble, ni que sigui per marxar-ne. Un poble vol dir no estar sols, saber que

Els diamants senzills i sumptuosos d’Atahualpa Yupanqui a domicili

Un cop l’any, més o menys, als meus amics i a mi ens entra una enyorança irreprimible de tornar a cantar els temes d’Atahualpa Yupanqui i muntem un “asado” a casa amb aquesta excusa. Durant la sobretaula apareixen tres o quatre guitarres, algun bandoneó i ens donem el gust fins que el cor ens diu prou. Atahualpa, igual que Carlos Gardel, cada dia canta millor. Les seves lletres i les seves músiques aguanten el pas del temps amb una inspiració difícilment igualada. Potser ara que som gats vells n’apreciem encara més la vigència que quan les escoltàvem dels seus propis llavis. Per tornar-les a cantar entre amics al llarg d’una sobretaula, tal com ragen de la memòria de l’ànima, no necessitem ni assajar-les: “Si a mi me gusta que

La literatura de viatges s’escriu sobretot a caseta

La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors més esforçats o els aventurers més arriscats. De vegades s’escriu sense sortir de casa, amb la imaginació, el record o la destresa literària. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben a l’Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos dies a la capital grega, l’agost del 1806. Retornat a França, va cisellar-ne una elegia encara avui inigualada. Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro

Elegia, segurament irrisòria, de les faves i els pèsols tendres

Comprenc que situar en un plat de pèsols primaverals o unes faves tendres estofades la màxima delícia imaginable dintre d’aquesta vall de llàgrimes pot semblar una rebaixa a la mínima expressió de la infinita varietat de goigs i delits que ofereix la vida terrenal. No n'estic gens segur, jo votaria a favor de la preeminència de faves i pèsols per damunt de moltes altres coses, en determinades condicions. La temporada dels pèsols tendres és brevíssima i, com se sap, cada dia més incerta per la degeneració de l’espècie i la competència de preu dels hivernacles i els congelats. És molt probable que la majoria de ciutadans d’avui no distingeixin un pèsol tendre d’un altre que no ho és. Jo sí, i prou pena en tinc. El meu paladar es va criar a

Per estimar Roma, després de tants anys, no calen massa paraules

Acabo de passar el cap de setmana a Roma, la ciutat que estimo més del món i des de fa més temps. Hi he anat a retrobar amics (si no estan ocupats), a meravellar-me com cada primavera davant del desplegament de 600 testos d’azalees en flor a la monumental escalinata barroca que rambleja a Piazza di Spagna (si no està en obres) i, quan ja m’he sentit stanco morto de caminar, anar a prendre un o dos amaros a la terrassa del bar de Piazza Farnese (si no és tancat) per mirar passar l’aire de la vida que aquest escenari potencia i jugar mentalment als daus amb els records: alguns fútils i altres, en canvi, exquisits i fragants com una ofrena al Déu vague que acostuma a no dir mai res. Roma és una ciutat de places que se

Corporació Metropolitana: ser més gran o bé més eficient

També publicat a Eldiario.es

El 2017 farà vint anys de la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona i, lògicament, es tornen a aixecar veus contra aquella atzagaiada. Havia estat creada amb 26 municipis el 1974 pel porciolisme, amb la intenció de mancomunar serveis públics compartits de facto entre poblacions veïnes. Va ser dissolta el 1987 pel govern de majoria absoluta de CiU, vista com a “contrapoder” dels interessos pujolians per part del maragallisme que aleshores la presidia. Les competències van ser assumides per la Generalitat,

La pauta del Motel Empordà, en el relat de Jaume Subirós

Aquest diumenge Jaume Subirós (a la foto amb el fill Jordi) va rebre la distinció de la "Mà de morter d'or" que atorga la Fira de l'Allioli de Creixell (Alt Empordà) en la seva 25 edició. Tant Jaume Subirós com la Fira de l'Allioli de Creixell son dues institucions importants del país, per més que el "Telenotícies" ens vulgui convèncer dia rere dia d'altres coses que ho són infinitament menys. Saludo Jaume Subirós de tant en tant, el conec poc. És una persona discreta d’ofici. Cada vegada que em rep cordialment al restaurant del Motel Empordà de Figueres, la institució que dirigeix, procuro parar atenció a les frases que pronuncia durant els instants de l’arribada. Són comptades, però estratègiques. Entre les salutacions de rigor i les expressions de benvinguda, li

Els passadissos del festival de Cannes, tan ben explicats per Alba Guilera

Dissabte passat el diari La Vanguardia publicava a les seves pàgines de Cultura un article completament atípic, escrit per la jove actriu barcelonina Alba Guilera (foto adjunta del seu book) sobre l’art de colar-se sense invitació a totes les festes del Festival Internacional de Cinema de Cannes i l’ambient frenètic que s’hi respira. Era un article boníssim (l’actriu és llicenciada en Lletres Modernes a la Sorbona, diu el currículum) i vull pensar que per això el publicava el diari, sense cap esment ni comentari sobre el fet que no es tracta d’una col.laboradora habitual. “Cares conegudes per tot arreu –escriu Alba Guilera. Molta escort estrident. Intercanvi

Escapada amb amics al Cap de Creus per repassar la lliçó

Hem anat fins l’extrem oriental del país, a l’esperó del far de la fi del món al Cap de Creus per escoltar el vent, repassar el manual de la geografia poblada de belleses i perills, fer-hi provisió de matisos, tastar-hi el sabor dels ímpetus cansats, viure el paisatge entreviat per les cales pespuntejades d’olivars, fer cruixir amb els dits la closca d’un escamarlà amb lasciva delicadesa, sentir entre els braços la terra llepada per les onades i contemplar el rocam cisellat per la queixalada d’una geologia estremida de pissarra i esquist renegrit, amb arestes violentes com un cop de puny i també redossos amables, paradisíacs, filigranats. Aquí tot té la fesomia d’una escórpora coriàcia, però també la seva carnositat saborosa. Els exvots mariners ara tenen forma de

El petó robat a la bellesa de cada dia

Entre totes les expressions de la fortuna vibrant de les coses del món, les dues que tensen més la meva atenció acostumen a ser el pas continu de la varietat de persones entrevistes pel carrer i l’art de la conversa. A l’interior de qualsevol museu acostumo a centrar-me més en el posat dels visitants que no en la majoria d’obres exposades. A un vagó de metro hi trobo, alguns dies, Venus més vitals que als llibres d’art. De vegades entro als grans magatzems només per presenciar com els clients componen un virtuós ballet de mil cares. A algunes ciutats hi viatjo per lliurar-me al simple i sumptuós costum de mirar passar la gent als escenaris singulars de l’espai públic i, després, telefonar alguns amics del lloc per prendre cafè o fer una

Retrobada de Joan Badia i Homs, un monument històric per si mateix

Feia anys que no veia l’expert del romànic (és poc dir) Joan Badia i Homs. Ahir diumenge em vaig afanyar a respondre a la convocatòria de la revista Alberes i vaig assistir a la visita guiada per ell a un altre vestigi habitualment ocult, l’ermita de Sant Quirc i Santa Julita del terme de Rabós, a la ratlla de França i del Coll de Banyuls. El meu principal interès era retrobar el personatge autodidacta que va assentar càtedra amb els seus tres volums de L’arquitectura medieval de l’Empordà, escrits a força de trepitjar el terreny durant molts anys i valorar les pedres de la història que d’altres ignoren, malmenen o abandonen a allò que Joan Fuster anomena una “perpètua somnolència digestiva”. Nascut a Palafrugell fa 75 anys, Joan Badia i Homs s’ha

L’excursió refractària d’ahir al vell ruralisme de les Guilleries

Sortir d’excursió amb amics, com ahir vaig fer amb Ernest Costa i Quim Curbet, significa que de vegades són ells qui trien el lloc de destinació i jo em pregunto quin atractiu li veuen que a mi se m’escapa. Ahir vam anar fins al Sobirà de Santa Creu, al terme d’Osor de la Selva gironina, més concretament al massís de les frondoses Guilleries, a vint minuts de cotxe de Sant Hilari Sacalm o de Santa Coloma de Farners. El Sobirà de Santa Creu és tingut per exponent cabdal de gran masia senyorial del país, documentada des del 1294 i molt engrandida des d’aleshores amb propietats rurals

La succió entesa com a èxtasi cultural, orgullós i audible

La frontera entre la cultura mediterrània i la nòrdica s’estableix allà on el predomini de la mantega cedeix el pas davant del protagonisme de l’oli d’oliva. Caldria afegir-hi una altra divisòria encara més subtil: la línia de demarcació cultural a partir de la qual es considera impensable menjar només la cua de les gambes, allí on els pares ensenyen els fills a xuclar goludament el cap d’aquest crustaci i a valorar aquesta habilitat com una experiència necessària, com si en aquell instant d’èxtasi s’estigués veient la faç de Déu, mentre el succionador emet un sospir normatiu. A aquesta àrea cultural les

Visita reverencial als formatges de madame Barthélemy

Abans anava a París proveït amb una llista de coses que no em podia perdre. Ara, cada vegada més, hi vaig sense llista, simplement a passejar. La descoberta, la retrobada, no són les cites obligades, sinó l’estat temporal del cor que poso a disposició de les descobertes i les retrobades. Charles Baudelaire deia al poema “El cigne”: “El vell París ja no hi és: la forma d’una ciutat canvia més de pressa, ai las!, que el cor d’un mortal”. No tinc cap nostàlgia del vell París, entre altres motius perquè no el trobo vell. Em sembla tan d’avui com quan el vaig descobrir, tan actual com els meus passos de cada vegada, fruit de l’impuls del moment i no de cap rodera enyorada. Després de seure una estona sota els castanyers d’Índies de la plaça

Dissabte a la nit dempeus a la plaça de la République de París

També publicat a Eidiario.es

Dissabte passat em trobava a París i vaig rebre a través de les xarxes socials la convocatòria del moviment Nuit Debout (Nit Dempeus) a la plaça de la République, amb l’afegit d’una nota de la meva filla Helena que em recomanava: “No t’ho perdis”. Nuit Debout és el moviment incipient, magmàtic i balbucejant de ciutadans indignats que s’apleguen a aquesta cèntrica plaça, com els del 15 M ho van fer a la plaça del Sol madrilenya o a la plaça Catalunya barcelonina. La convocatòria parisenca de dissabte passat, a més dels debats habituals a l’entarimat situat a un extrem de l’esplanada, incloïa el segon concert simfònico-coral de l’Orquestra

Josep Bastons: una lliçó de saber estar, ara amb Creu de Sant Jordi

Ahir el compositor i intèrpret palafrugellenc Josep Bastons (foto de Toni Foixench) va formar part dels ciutadans que rebien la Creu de Sant Jordi al Palau de la Generalitat. Fa massa temps que no el veig, però m’alegro extraordinàriament de la condecoració, amb alguna reserva que expressaré més avall. El meu llibre L’Empordà com un món, publicat el 1998, conté un capítol dedicat a Bastons que diu: “He dedicat un parell o tres de llibres, ponències, pròlegs i articles de tota mena a les havaneres. Hi he dedicat moltes hores, probablement massa. Seguir un gènere musical, viure i estudiar l’art de la música en alguns dels seus vessants, és una feina laboriosa, només a canvi d’alguns instants especialment gratificants. A mi alguns d’aquests instants me’ls ha proporcionat el mestre Josep Bastons, conegut com a compositor i intèrpret d’havaneres, però per a mi abans que res un músic d’ofici, vist per una vegada sense la distància de l’escenari, del disc,

El flamant Hospital de la Cerdanya enfrontat al ridícul burocràtic

També publicat a Eldiario.es

El nou Hospital de la Cerdanya acaba de rebre el 20 d’abril el premi bianual del Comitè Europeu de les Regions al millor projecte transfronterer, però el seu director general ha hagut de subratllar durant l’acte de lliurament a Brussel.les que les dificultats administratives de coordinació entre els dos Estats es mantenen des de la inauguració el 2014. La simple existència d’aquest modern equipament compartit pels cerdans dels dos cantons de la ratlla és un desafiament de la lògica territorial per damunt de l’administrativa. Malgrat el caràcter pioner, s’ha parlat poquíssim als

“M’adono que visc en un país de merda, ple d’insensats i bàrbars”

Les destralades urbanístiques es continuen perpetrant avui als últims racons idíl.lics de la costa amb tota legalitat. Enfront dels ciutadans mobilitzats contra el gegantí xalet en construcció d’un propietari ucraïnès que desfigura la cala del Golfet de Calella de Palafrugell, l’alcalde al.lega que l’obra té tots els permisos en regla i afegeix: “Una altra cosa és que estèticament no agradi, però això són opinions subjectives”. Per cert, la web del setmanari francès Le Nouvel Observateur dedica avui mateix un reportatge als "Xalets dels oligarques ucraïnesos mal comprats a la Costa Blava". Al mateix moment, l’ajuntament de Tossa de Mar acaba d’aprovar la construcció d’un hotel amb sever impacte paisatgístic a l’encara verge Cala

Sant Jordi gloriós també té una cara fosca

També publicat a Eldiario.es

La diada de Sant Jordi és una de les festivitats més atractives de l’any, pel caràcter espontani de la mobilització ciutadana al voltant del llibre i la rosa, sense ser un festiu del calendari ni una fira professional. Però la tradició viva i el clima primaveral que llancen la gent al carrer no ha de servir per donar una imatge falsa del llibre i de la rosa. Les roses que comprem són bellíssimes i les regalem amb tota la il.lusió del món. A un petit país de 7 milions d’habitants, el dia de Sant

Fa 50 anys d’”El quadern gris” de Josep Pla i de la seva Obra completa

També publicat a Eldiario.es

Per Sant Jordi del 1966, ara fa cinquanta anys, es publicava el primer volum de la definitiva Obra completa de Josep Pla, la dels manejables volums vermells de l’editorial Destino. Arrencava amb un llibre inèdit que caracteritzaria en endavant tota la producció de l’homenot, per la qualitat i l’originalitat narrativa condensada en un aparent dietari de joventut, reescrit durant la vellesa. El número 1 que porta El quadern gris a l’Obra completa no és únicament ordinal, també cardinal. Designar Pla amb l’expressió “l’autor d’El quadern gris” reconeix la prelació d’aquest llibre dintre de la seva torrencial producció. Des de les primeres llibretes d’apunts de joventut, des de la primera immersió professional en el periodisme i la literatura a partir del 1920, Pla va llançar-se a una activa reflexió sobre l’estil, l’ofici d’escriure, l’actitud de l’escriptor. Va optar, a contracorrent, per un projecte alternatiu al ruralisme modernista i al preciosisme

Les disculpes sobre algunes biblioteques que ens deuen les autoritats

No he sabut trobar cap explicació congruent al fet que la moderna biblioteca del barri Fort Pienc barceloní, al costat de l'Estació del Nord, porti quasi un any tancada per reparar el fals sostre defectuós que va caure parcialment el 15 de juny del 2015, sense causar danys personals. Encara pitjor, em diuen que la finalització de les obres de reparació, prevista el maig del 2016 al cartell de l’entrada, no significa necessàriament que torni a obrir aleshores, potser més probablement el juny, si tot va bé... La dilació resulta encara més incomprensible tenint en compte que es tracta d’un equipament públic considerat modèlic, llorejat amb el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura l’any 2003 de la seva inauguració, dintre d’una illa de nova

Anar contra els francesos és un esport que sempre ve de gust

L'editorial Elba acaba de reeditar el libel Contra los franceses, aparegut el 1980 de manera anònima i ara amb el nom i cognoms de Manuel Arroyo Stephens, filòleg, novel.lista, fundador el 1970 de la llibreria madrilenya Turner i l’editorial del mateix nom. El subtítol precisa: “O sobre la nefasta influencia que la cultura francesa ha ejercido en los países que le son vecinos, y especialmente en España”. El gènere literari del libel permet a l'autor desfogar-se a pleret, sense necessitat de més àmplies demostracions: “L’últim terç del segle XVII contempla amb horror –escriu Arroyo-- l’ascens de França a primera potència europea. Va ser en literatura l’època de Milton i Calderón; en art el segle de Bernini, Velázquez, Rembrandt, Rubens. Tot i així a finals

Les meloses galtes, una tendresa reivindicada

Amb tota la raó del món i un punt de reivindicació merescuda, el cronista gastronòmic Miquel Sen dedicava ahir diumenge a “Les meloses galtes” el seu article a El Periódico i també a Facebook. En efecte, és una de les carns de l’os més barates, saboroses, magres, tendres i agraïdes del porc i la vedella, una delícia culminant que durant molts anys ha format part de la cuina tradicional i ara també de la “creativa”. Jo les continuo cuinant de la manera que em va dir Manuel Vázquez Montalbán el dia que feia cua darrere seu a la carnisseria Medinyà del mercat de Palafrugell, on tots dos sabíem que operava Margarita, la millor carnissera

Papers de Panamà: l’estafa enquistada és insostenible

 També publicat a Eldiario.es

Les proves materials de l’evasió fiscal per part de nombroses personalitats d’elit d’arreu del món que acaba de revelar el periòdic alemany Süddeutsche Zeitung en coordinació amb el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, sobre la base de la filtració massiva de 11,5 milions de documents interns del despatx d’advocats panameny Mossack Fonseca, analitzats durant un any abans de fer-los públics per 370 periodistes de 76 països, confirma una vegada més una “aluminosi” encara més severa que la

La tinta fresca del professor Micó, aquest cop per Cervantes

Aquest mes d’abril es commemora (molt poquet) el quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes i jo acabo de celebrar-ho amb la màxima felicitat gràcies a la lectura d’una antologia de nova factura i tinta encara fresca que li dedica el professor barceloní José María Micó a la col.lecció Austral pel mòdic preu de 14,95 €, amb tapa dura i lletra grossa. A una antologia convé que destaqui l’antòleg per l’elecció compromesa dels textos que prioritza i per com els interpreta a la presentació que en fa. És el cas d’aquest llibre. Rellegir Cervantes, igual com rellegir Homer, Montaigne, Shakespeare, Borges o Josep Pla, és --o hauria de ser-- un costum d’higiene cultural bàsica. Aquest llibre ho facilita

L’energia eòlica s’atura en sec a la frontera de la Jonquera

A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un sol molí d’energia eòlica o aerogenerador. Al Rosselló, de l’altre cantó immediat de la frontera estatal, la mateixa tramuntana alimenta el parc eòlic més gran de França, amb 19 aerogeneradors en activitat i 16 més en construcció, als municipis de Calce, Baixàs, Vilanova de la Ribera i Pesillà de la Ribera. De moment produeixen 96 megawatts, el 28% del consum elèctric del departament dels Pirineus Orientals. El conjunt de la regió del Llenguadoc-Rosselló compta amb 41 parcs i 204 aerogeneradors en funcionament des del 2009.  Per acabar d’arrodonir la paradoxa, l’Alt Empordà va ser

L’atracció viva de les escalinates, portin on portin

El cartell oficial del festival de cinema de Cannes acostuma a destacar pel disseny gràfic. L’edició d’enguany ha triat un fotograma de la pel.lícula de Jean-Luc Godard Le mépris, rodada el 1963 a l’espectacular Casa Malaparte de l’illa de Capri, en particular la monumental escalinata en forma de piràmide invertida que condueix al terrat solàrium, abocat a la infinita incògnita del mar Mediterrani, al somni de l’horitzó, al buit. Els dos protagonistes de la pel.lícula, Brigitte Bardot i Michel Piccoli, pujaran l’escalinata del palau del festival de Cannes a la

Què hi faran un centenar de tancs a Sant Climent Sescebes?

També publicat a Eldiario.es

La postura contrària de l’alcaldessa Ada Colau a la presència d’un estand de l’exèrcit com a opció d’estudis i carrera a l’últim Saló de l’Ensenyament va tornar a obrir la capsa dels trons dialèctics sobre el paper de les forces armades en el món d’avui. Per als uns, l’actual exèrcit professional s’ha convertit en una modèlica força de pau. Per a d’altres, el paper definitori i viscut de l’exèrcit no és tan fàcil de canviar i surt caríssim. El consistori barceloní va tornar a votar aquest 23 de març, amb l’oposició de PP i Ciutadans, contra les maniobres militars en curs al parc de Collserola. El debat va ser curt, però simultàniament l’exèrcit anunciava