La lliçó de Grècia: hi ha solució i es troba a les urnes

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Fa ben pocs mesos resultava poc imaginable que una força d’esquerra alternativa arribés per àmplia majoria electoral al govern d’un país europeu. S’acaba de produir precisament a Grècia, que no és un país tan perifèric, tan petit ni tan oriental com alguns voldrien pensar. El resultat electoral grec no és exclusivament grec, ni de bon tros. Aquest país va ser escollit a partir del 2008, arran de la crisi financera internacional, com a banc d’experimentació suposadament més fàcil per aplicar-hi la brutal, injusta i contraproduent política

El meu últim llibre relata sobre el terreny els motius de l'actualitat grega

El mes de juny es va publicar el meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis, publicat per Voliana Edicions, al qual la història, l’economia i també les relacions sentimentals serveixen per conversar al llarg dels escenaris de la capital hel.lena amb els personatges del relat, en un diàleg socràtic de plena actualitat. El país impulsor a l’Antiguitat del concepte de democràcia s’ha vist convertit per la crisi en el banc de proves de la laminació arreu d’Europa dels drets ciutadans i socials. Grècia és un símbol d’intensa capacitat evocadora també en aquest aspecte, el punt d’origen d’una civilització i alhora de les depreciacions més recents. El llibre trasllada l’ànsia de coneixement mostrada per la cultura clàssica grega a l’explicació del món d’avui, sota aquella mateixa llum enlluernadora. “El focus genètic del nostre sistema de valors malviu com un ancià marginat i alhora es revela com un dels llocs més experimentats per descriure el curs del món amb la intenció de trobar-li l’ombra d’un sentit”, diu el pròleg. Es va presentar a la Llibreria 22 de Girona per Xavier Pla, a la Llibreria Altaïr de Barcelona per Rafel Nadal, a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú per Patrícia Gabancho i Bienve Moya, i a la Llibreria Dòria de Mataró per Manuel Cuyàs. Rafel Nadal va dir a la presentació: “Els que heu llegit

La poesia blanca trobada a Delfià, ahir amb tramuntana

Ahir vaig anar amb amics a voltar la poesia blanca de les basses de Delfià, veïnat de Rabós (Alt Empordà) que compta 18 habitants censats als voltant de l’església de Sant Romà, una d’aquelles capelles del romànic pirinenc supervivent des del segle XI, cofada amb un deliciós campanaret d’espadanya. Anava amb tres autoritats de primer rang: el biòleg divulgador Josep M. Dacosta, la mestra i exalcaldessa socialista de Rabós Rosa Maria Moret i el director de la revista Alberes, especialitzada en aquests topants, David Pujol. L’indret no té bar, restaurant ni cap mena d’establiment públic. Té una cosa millor: la làmina d’aigua de les basses de Delfià o del mas Faiet, la qual reflecteix l’ermita, el mas i el cel de tramuntana contra la tela pintada de la serra de l’Albera, més concretament del Puig d’Esquers, com una aquarel.la absolutament única en el sentit més gran, senzill i inusual, on la grandesa

Argentina: t’estimo molt, però “aflojá un poquito”

L’aparent suïcidi del fiscal argentí que l’endemà havia d’informar al Parlament sobre les seves indagacions a propòsit del grau d’implicació del govern en l’encobriment dels autors de l’atemptat terrorista que va costar 85 morts l’any 1994 a l’entitat jueva AMIA de Buenos Aires ha tornat a disparar les freqüents alarmes sobre la seguretat jurídica que ofereixen les institucions democràtiques argentines. Les alarmes poden ser justificadíssimes, però no són innocents. S’inscriuen en la lluita dels últims anys (dels últims segles) entre les poderoses forces oligàrquiques i les que no s’hi sotmeten del tot, com és el cas del govern peronista de

Els pressupostos del 2015 confirmen i mantenen les retallades socials

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Sota un deliberat hermetisme tècnic, els pressupostos de l’administració autonòmica per al 2015, discutits aquests dies en comissió al Parlament de Catalunya, representen el principal instrument de govern d’un país i el mirall de les prioritats que cada força política defensa. L’acord previ entre CiU i ERC per aprovar els pressupostos ja permet saber que la partida destinada al departament de Benestar Social per al pla de lluita contra la pobresa només augmentarà el 2015 en un 2,3%, a un moment de crisi en què el risc de pobresa

Qui té criteri i duros, fuma puros (de tant en tant)

No dubto que fumar perjudica la salut i que deixar de fer-ho és una decisió sàvia i gratificant, per això crec que hem de restituir al tabac la condició de ritu excepcional, de celebració ocasional, de plaer assaborit esporàdicament, com qualsevol altre plaer no rutinari. Confondre l’addicció al tabac industrial del cigarret amb el fet de fumar de tant en tant un puro de qualitat (cigar enrotllat a mà amb fulla llarga, no amb picadura) seria com equiparar un alcohòlic amb un enòleg. Les campanyes de les autoritats sanitàries contra el consum de tabac tenen un fonament indiscutible, però també són escandalosament hipòcrites. Resulta evident que la millor opció per a la salut és no fumar, de la mateixa manera que ho seria renunciar a altres

Elogi breu i convençut d’un dia de color gris

Ahir feia un dia gris i vaig pensar que aquest color té mala reputació per alguna raó infundada. La grisor s’utilitza com a sinònim de monotonia o mediocritat, com si aquest to de la gamma cromàtica equivalgués al blanc brut, al mig dol, a un to apesarat, sord, àton, indecís, macilent, desesmat, lívid i plomís. Tot això és un error vulgar. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. Representa un dels colors de més plenitud, el dels matisos més subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris significa un art major: del gris perla quasi translúcid i l’exquisit gris platejat fins el xarolat, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic i lluent de l’estany... És el color majestuós de les oliveres i de la ciutat de París. Amb això està tot dit i n’hi hauria

L’escassa contribució occidental a la modernització de l’islam

Ara ja sabem per què el president Obama no era present a la manifestació de París al costat dels altres caps d’Estat i de govern. Ho ha manifestat sense embuts pocs dies després amb un parell de frases carregades amb bala, al moment de rebre a la Casa Blanca el premier britànic David Cameron: “La nostra població musulmana se sent americana. A algunes parts d’Europa això no és el cas”. El primer ministre britànic no va deixar de replicar molt vagament: “Alguns ho tenien tot. Així que no perdem de vista la verinosa narrativa que això implica, no perdem mai de vista el veritable cor de l’assumpte”. L’enfrontament de

La tòfona i la vida mateixa tenen un sentit molt amagat a la terra

La tòfona és un fong boterut i carnós d’aspecte poc afortunat, el valor del qual se centra en l’intens aroma d’entranya de la terra que ofereix. Actua més sobre la pituïtària que sobre el pal.ladar, és una il.lusió intensa i volàtil de possessió d’aquella entranya de la terra. A ple hivern els senders humits d’algunes comarques es veuen transitats per homes solitaris, precedits per un gos que ensuma el sòl amb desesperació, immersos tots dos en el silenci respiratori de la terra, que ells ausculten com la palpitació d’una víscera viva. Les tòfones viuen en simbiosi parasitària amb les arrels dels roures, àlvers, til.lers i avellaners, de les quals en xuclen la limfa i n’extreuen el perfum. Només el musell dels gossos és capaç de detectar-les amb un instint molt

La "torre Eiffel" catalana oblidada al fons del mar

El far de l’illa de Buda, al delta de l’Ebre, era una joia de l’enginyeria, la torre Eiffel dels fars. De fet encara ho és, però es troba miserablement enfonsat a deu metres de profunditat i cinc quilòmetres de l’actual línia de costa. Tot i enfonsat, continua sent un símbol, un testimoni mut i oblidat d’un do de pit de la tècnica, així com de la descurança posterior i de la pèrdua de terreny de delta per l’embat de les onades i la disminució del cabal de “lo riu”. Resulta incomprensible que l’aventura del far de l’illa de Buda encara no hagi estat objecte d’alguna iniciativa èpica, vist com a sentinella incomprès d’un sol.liloqui crepuscular. El 1860 ja es va construir a l’illa deltaica un primer far provisional amb torre de fusta, a l’espera d’inaugurar el definitiu d’estructura metàl.lica encarregat al fabricant anglès John Henderson Porter, sobre plànols de Lucio del Valle. Va ser el més alt llavors d’aquestes característiques (55 metres), aixecat el 1864 a la platja de l’illa de Buda, a l’embocadura del braç navegable de l’Ebre. L’estilitzada forma piramidal, esvelta i insòlita, es troba reproduïda fotogràficament a tots els llibres de l’especialitat. Va ser transportada per via marítima des del port de Gloucester, a través de l’estret de Gibraltar. Una escala interior de 365 graons conduïa al

La veritat de la Barcelona del barraquisme, no fa tant temps

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A la flamant platja olímpica de Barcelona, a tocar dels bars de moda arran de sorra i la moderna silueta dels parc biomèdic d’alta recerca científica, a l’ombra de la monumental sardina metàl.lica de l’arquitecte-escultor Frank Gehry, s’hi acaba d’inaugurar el primer dels onze plafons que seran col.locats a diversos punts de la ciutat per recordar que allà hi va haver durant llargs anys mísers barris d’habitatges de barraques que mereixen recuperar la dignitat dels que hi van créixer i la indignitat d’aquells que els van obligar a viure-hi, quan la

A Aiguablava fins i tot s’hi arriba a descobrir el Mediterrani

El mateix diari barceloní que l’any 2012 va anunciar amb honors de portada la descoberta a una finca privada de Palamós d’un ampli claustre romànic de procedència desconeguda que després va resultar fals, ara proclama a tota pàgina amb la mateixa lleugeresa que s’ha trobat “L’últim jaciment inèdit català” a la veïna platja d’Aiguablava (Begur), al turó de la Punta d’Es Mut actualment ocupat per un Parador Nacional. La lectura de la pàgina sencera fa sospitar un resultat similar a la primera de les exclusives sensacionals. Es pot entendre que un diari d’informació general no tingui coneixements arqueològics detallats, però n’ha de tenir sobre periodisme i contrastar les informacions abans de publicar-les a tota pàgina i de qualificar-les com ho fa al

La Revolució francesa d’ahir i la que espera per demà

El republicanisme francès, fill de la Il.lustració i de la Revolució del 1789, ha consolidat un règim al qual el laïcisme, la separació de la religió dels afers públics, ha estat un pilar constitutiu, avui assentat. La religió és una senya d’identitat privada, no de la vida civil democràtica. La llibertat d’expressió inclou el dret a la irreverència i la sàtira, inclosa la sàtira impia de les diferents religions. Algunes organitzacions islàmiques franceses van denunciar davant la justícia el setmanari Charlie Hebdo quan el 2006 va reproduir les caricatures de Mahoma publicades per la revista danesa Jyllands-Posten. El judici va tenir lloc al cap d’un any i el tribunal va absoldre el setmanari. L’afer va quedar entès, des d’un punt de vista democràtic. Al costat d’aquest fet,

Allò que enlluerna, en realitat, a la nova biblioteca més gran del país

A Girona s’acaba d’estrenar la biblioteca més gran del país en dimensions, una biblioteca amb afortunada alzina a la porta, salvada de les llargues obres de construcció, incòlume, orgullosa i guapíssima. Ahir dijous vaig tenir la sort d’assistir a la visita pública que hi encapçala cada dia la pròpia directora de l’equipament, Lourdes Reyes Camps (a la foto, feta per Jaume Fabre). Ara ja no sé què m’agrada més: el flamant equipament públic gratuït, la fortuna de l’alzina que presideix la porta d’entrada o el generós dinamisme bibliotecari, encarnat en aquest cas per la directora. La nova Biblioteca Carles Rahola de Girona enlluerna d’entrada per l’amplitud d’espais i per la claror natural que els arquitectes guanyadors del concurs de projectes (els argentins de Rosario residents aquí Mario "Pirulo" Corea i Sebastián Guerrico i el català Lluís Moran) han volgut que hi entri. Despunta igualment per la càlida accessibilitat que proposa a totes les sales, per les ganes de fer la vida més agradable a tothom mentre facilita la lectura. La manera de gestionar les biblioteques s’ha actualitzat molt, l’ús que en fa el públic també. Seria un error massa fàcil deixar-se enlluernar pels aspectes externs del

La política de “frau” Merkel es revela com l’autèntic frau

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La gestió de l’actual crisi econòmica a Europa ha estat imposada per la política conservadora d’austeritat dels pressupostos públics i de retallades socials de la cancellera del país hegemònic a la Unió Europea (el més extens i més poblat de tots, després de la reunificació del 1990). La política dictada per Angela Merkel s’ha revelat errada. La seva fórmula no ha solucionat el problema candent de la recessió i ha estès la precarietat, però la doctrina alemanya imperant manté

El tango inèdit de Borges, de Jorge Sarraute i d’Elba Picó

La fundació madrilenya Casa del Lector i la Fundació Internacional Jorge Luis Borges anuncien que el 2015 editaran les quatre conferències que l’autor argentí va pronunciar el 1965 a Buenos Aires sobre el tango, un material inèdit recuperat imprevistament dècades després a partir de quatre velles cassettes. Ajuntar les dues paraules Borges i tango representa un atractiu assegurat, encara més tenint en compte que l’escriptor sostenia a contracorrent la particular teoria segons la qual l’autèntic tango dels barris populars portenys es va veure edulcorat per la comercialitat escènica de Carlos Gardel i seguidors. Borges ja havia publicat el 1955 una “Historia del tango” dintre del llibre de narracions

El gran error de l’AVE s’inflarà encara més el 2015, any electoral

El govern espanyol acaba d’anunciar que el 2015, any d’eleccions, invertirà 3.561 milions d’euros (dels quals només 285 milions procediran de la Unió Europea) per afegir un miler de quilòmetres a la xarxa de l’AVE i unir vuit capitals de província més amb Madrid (Zamora, Lleó, Palència, Burgos, Cadis, Granada, Castelló i Múrcia). Allò que no diu el govern és que la segona i la tercera ciutat (Barcelona i València) continuaran sense connexió ferroviària d’alta velocitat. Tampoc no diu que la inversió efectuada fins ara de 54.000 milions d’euros a la xarxa d’AVE la converteix a la més extensa del món (després de la Xina i sense comparació amb els països europeus veïns) i la de menys ocupació de viatgers i mercaderies. La principal obra pública espanyola de les últimes dècades continua marcada pel gran disbarat de marginar el corredor mediterrani, de la mateixa manera que el naixement de la xarxa ferroviària espanyola va

El luxe delirant de Versalles va acabar a la guillotina

La sacralització embadalida del luxe delirant de l’antic palau reial de Versalles, símbol dels excessos de la monarquia, va ser obra de la pròpia Revolució del 1789. El juny del 1794 un acord de la Convenció revolucionària declarava Versalles palau nacional i estipulava que seria mantingut i conservat per l’erari públic. El mateix any s’hi va obrir un Museu de l’Escola Francesa, un Museu d’Història Natural i altres dependències similars, desallotjades per Napoleó per tornar-les a habilitar com a la seva residència particular. Les obres de rehabilitació serien continuades per Lluís XVIII, i encara no han acabat, eternes com un pou

Contagi de les eleccions anticipades a Grècia: temor o anhel

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es (secció Catalunya Plural)

Els vaticinis s’han confirmat: la coalició formada per conservadors i socialistes al govern de Grècia no ha obtingut la majoria parlamentària que necessitava per elegir el nou president de la República (el rei Constatí de Grècia, germà de la reina Sofia d’Espanya, fa temps que va ser destronat per un referèndum, l’any 1973, arran de la connivència amb l’anterior dictadura dels coronels). El govern posat en minoria ha convocat el 25 de gener eleccions legislatives anticipades. Totes les enquestes preveuen una insòlita victòria de la coalició d’esquerra alternativa Syriza, com a resposta del país més castigat per les retallades socials imposades a canvi del rescat financer de la troica (Unió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional). Un país membre de la Unió Europea pot ser governat per primer cop per un govern d’esquerra oposat a les condicions draconianes del rescat financer i del retorn del deute, és a dir, a la manera com els conservadors i els socialistes han gestionat

Lluís Soler recita la Divina Comèdia al Romea, no se sap ben bé quan

L’actor Lluís Soler recitant fragments de la Divina Comèdia del Dant era com per córrer ahir dilluns al teatre Romea. És el que vaig fer, amb la fe posada en els destacats precedents d’aquest intèrpret dient fragments de Les hores Josep Pla emesos per Catalunya Ràdio, de Shakespeare, d’El comte Arnau de Josep M. de Sagarra o el seu més recent Canigó de Jacint Verdaguer. L’actuació formava part del cicle “Solos” (llegiu Solus, en solitari), que aquest teatre programa els dilluns, dia de descans de la companyia en què la sala es permet algunes provatures, encara que sigui amb una publicitat pràcticament nul.la. Malgrat

El Louvre es renova amb agilitat per no morir d’èxit

Quan l’any 1989 van inaugurar l’espectacular i rupturista piràmide de vidre com a entrada principal del Louvre, el museu més gran i més visitat del món, l’establiment sumava 2,7 milions de visitants anuals. Avui els ha quatriplicat fins als 9,5 milions i les cues per entrar comencen a ser un problema. Els responsables acaben d’anunciar que remodelaran tot l’accés (sense tocar la piràmide) amb un pressupost de 53 milions d’euros finançats pel museu mateix, procedents dels 965 milions que paga com a franquícia la sucursal de nou ric en construcció a l’emirat àrab d’Abu Dhabi. La iniciativa ha estat del director des de l’any 2013 del Louvre, Jean-Luc Martínez, historiador de l’art nascut a París fill d’espanyols. Al moment de ser nomenat va declarar:

La vergonya de tornar a buscar a hores d'ara el cos de García Lorca

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un règim que afusella “por maricón” un poeta com Federico García Lorca pot governar durant quaranta anys, però la història no l’ha absolt. Un altre règim posterior que no es preocupa de saber a quina fossa comuna es troba el cos de García Lorca (i d’un centenar de milers de republicans al llarg del país) pot governar quaranta anys més, però encarna una democràcia de vergonya. El desembre del 2009 la Junta d’Andalusia va decidir abandonar la recerca de la fossa de García Lorca, després de dos mesos d’excavacions infructuoses al paratge d’Alfacar (Granada). Ara financia un altre sondeig arqueològic amb el mateix objectiu al Peñón Colorado, a la carretera entre Víznar i Granada, amb participació d’experts de diferents universitats. El grup de treball de l’ONU sobre desaparicions forçades va enviar el juliol del 2014 al govern espanyol una informe duríssim, després de visitar el país per indagar sobre la situació de les víctimes del franquisme. Li donava

L’havà d’aquestes festes potser serà dels últims

Un reducte d’amants fidels encara celebrem les grans ocasions –també les petites grans ocasions— encenent un havà, però el d’aquestes festes potser serà dels últims. Una de les conseqüències del recent acord diplomàtic entre Cuba i els Estats Units serà obrir el mercat nord-americà als millors puros del món, els cubans, els quals s’encariran encara més als estancs d’aquí. Cuba ja no és el primer productor mundial de cigars premium elaborats a mà (superada per la República Dominicana), però d’havans només se’n poden dir els de Cuba i encara són els millors sense discussió. Barcelona ha estat de sempre la primera ciutat del món en volum d’havans que s’hi fumen. Aquí els puros formaven part d’una tradició

La llum mediterrània de San Francisco ara ja sembla de pantalleta

El poeta de 95 anys Lawrence Ferlinghetti encara ha publicat enguany el llibre Across the Landscape: Travel Journals (1950-2013), les seves notes de viatge dels últims 60 anys, però la ciutat de San Francisco que ell ha simbolitzat durant totes aquestes dècades s’ha vist engolida pels efectes milionaris de la veïna Silicon Valley i els grans negocis d’Internet, és a dir, per un augment estrepitós de la desigualtat entre els nous milionaris i els nous pobres. Avui és la ciutat més cara dels Estats Units, ja no la de la mítica llibreria City Lights Bookstore, fundada per Ferlighetti el 1953, tot i que encara és oberta. La ciutat més europea, de llum més mediterrània dels Estats Units, es caracteritzava per

Precisament a Grècia s’anuncien canvis polítics importants

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Tots aquells que s’han despreocupat olímpicament de la retallada social més salvatge aplicada a un país de la Unió Europea, ara s’alarmen davant del fet que el pròxim govern de Grècia pugui estar presidit per l’esquerra alternativa de la coalició Syriza, arran de les eleccions anticipades de gener o febrer vinents. Això significaria --per fi!—posar en qüestió des d’un govern europeu la política d’austeritat imposada els últims anys per l’hegemonia conservadora alemanya, renegociar el sistema draconià de pagament del deute i les

Dissabte al Priorat per acariciar el vi més car del país

Ahir vaig anar amb una colla d’amics a recórrer el Priorat, rebuts afectuosament per Carles Pastrana i Mariona Jarque al seu celler Clos de l’Obac, a Gratallops. Vaig tastar vins difícilment oblidables i vaig comprovar de nou que l’èxit mundial del vi del Priorat, fruit d’un grapat de joves enòlegs que van apostar per la qualitat i per la cotització internacional, té una cara més ingrata: el preu prohibitiu. El vi d’aquesta terra pissarrenca, dura i despoblada, s’ha convertit en la nova gallina dels ous d’or, d’ous de Fabergé. L’univers del vi, col.locat damunt la tensió dialèctica del mercat, no és només una qüestió sensorial.  El Priorat té 23 municipis, amb prou feines 9.600 habitants i compta quasi més cellers que residents. Només a Porrera, “el poble de

Retrobada d’amics sobre la memòria curta i els perdedors de la història

Ahir vaig anar a Perpinyà per assistir a la conferència de René Grandó titulada “Vous avez la mémoire courte: un livre fondateur”, al voltant de l’obra que tres periodistes del diari L’Indépendant vam publicar amb aquest títol fa 35 anys sobre l’exili republicà del 1939, un llibre que encara avui ens continua unint de manera inesborrable. Els tres autors vam quedar per dinar abans de la conferència, com ho fem cada vegada que es presenta l’ocasió. Finalment René Grandó, per un imprevist familiar, no va poder acudir ni al dinar ni a la conferència. Vaig dinar a casa de Jaume Queralt unes delicioses guatlles (gràcies, Maria, un cop més!), acompanyades per un vibrant vi negre de vinyes velles Château de Caladroy (Côtes du Roussillon Villages) del

La maleïda mania d’empolainar la “Mediterrània” a l’Ajuntament perpinyanès

Un dels edificis més afortunats del gòtic civil català és la Llotja de Mar de Perpinyà, en ple centre urbà, construïda entre el segle XIV i el XVI, quan la capital rossellonesa (amb el seu port reial de Cotlliure) era la segona ciutat mercantil de Catalunya. L’Ajuntament perpinyanès té la seu a aquest edifici històric. El pati d’accés és una joia dintre de la joia, presidit per una tercera obra mestra: la cèlebre escultura Mediterrània donada per l’escultor banyulenc Aristides Maillol. La presentació al Saló de Tardor parisenc del 1905 d'aquesta obra Mediterrània (per a la qual va servir de model la seva jove muller Clotilde Narcís) el catapultaria internacionalment com a successor de Rodin, el qual havia exposat l’any anterior en aquell mateix certamen El pensador. Quatre anys després de la revelació de Maillol al Saló de Tardor, un exemplar fos en bronze de Mediterrània va ser regalat per ell mateix a la vila de Perpinyà, amb l’exprés desig que ocupés el centre del pati porxat de l’edifici de l’ajuntament. Hi va ser instal.lada el desembre del 1911 i s’hi manté en tot l’esplendor. Una altre còpia en bronze va ser col.locada amb honors el 1923 als jardins parisencs de les Tulleries. A la mort de l’escultor el 1944, seria enterrat al vell

La pampa li roba el paper a Viggo Mortensen a la pel.lícula “Jauja”

La pel.lícula acabada d’estrenar del realitzador argentí Lisandro Alonso està protagonitzada per Viggo Mortensen, però l’escenari de la pampa li roba el paper, el mite, l’atractiu i quasi l’argument. La pampa és un paisatge molt lladre. Ni en cinema ni en literatura ningú no surt indemne de la confrontació amb l’infinit –o amb el seu miratge-- que damunt la terra encarna la pampa. Un dels resultats que aquesta visió  provoca més sovint als que intenten congeniar-hi amb imatges o amb paraules és la malenconia, inspirada per la petitesa que hi demostra la mirada humana, disconforme amb la seva limitació. La plana de la pampa suma centenars de milers de quilòmetres quadrats, més que alguns països

La clau de la casa de Robert Graves a Deià

Sense l’inoblidable interpretació de l’actor britànic Derek Jacobi d’emperador romà tartamut a la sèrie televisiva Jo, Claudi, produïda per la BBC el 1976 per celebrar el quaranta aniversari de les seves emissions, avui es parlaria molt menys del poeta i novel.lista anglès que vivia retirat a Deià, després d’haver trencat amb les convencions del seu país arran del trauma que li va suposar la participació als combats de la Primera Guerra Mundial. El 1929, als 33 anys, Robert Graves publicava a Londres l’autobiografia precoç Adéu a tot això i s’instal.lava a Mallorca. Amb els drets d’autor de la primera edició va comprar aquell mateix any 1929 un

La gent no es suïcida només perquè els dóna la gana

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La gent es suïcida perquè els dóna la gana, i punt. El meu cap de secció a la redacció del diari en què treballava ens tenia prohibit qualificar per escrit cap mort de suïcidi, encara que ho fos. Ho dictava una moral que no vaig entendre mai del tot, segons la qual el suïcidi era un assumpte estrictament privat, una decisió personal que no havia de ser estigmatitzada –ni tan sols qualificada-- amb la paraula que la defineix. La paraula estava proscrita. Tinc la impressió que aquella proscripció es manté encara avui. Desconec els

El llimoner com a record decoratiu i les llimones per terra

Espanya havia estat el primer país europeu productor i exportador de llimones, però la industrialització de l’agricultura i la recerca del “valor afegit” amb productes més cars ha portat a disminuir radicalment el conreu dels llimoners i l’ha arraconat a Turquia, al Marroc, a l’Argentina, on el jornal dels treballadors agrícoles encara és més baix. El llimoner s’ha convertit en un record, com a molt en un arbre individual per decorar algun vell jardí domèstic. El paisatge mediterrani d’aquí acusa l’absència de l’esclat de llum exaltada dels llimoners, el color del sol del seu fruit, el perfum dolç de la seva flor, el pic de lucidesa de la seva gota d’àcid viu

Al negoci subvencionat de la neu, qui fa el negoci?

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

De les 9 estacions d’esquí alpí existents a Catalunya, el govern català ja en posseeix i gestiona 5 a través de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat, a les quals es podria sumar molt aviat la sisena (Boí Taüll), totes adquirides als anteriors propietaris per manca de rendibilitat, en situació de fallida. Es tracta de la Molina, Vall de Núria, Espot, Port Ainé i Vallter. Només resten a mans privades Baqueira-Beret, la Masella i Port del Comte. L’argument d’ajudar amb inversió de

El prodigi de l’ascensió retorna a la “zona zero” de Nova York

Tretze anys després de l’11-S, aquest mes de novembre ha obert les portes el nou gratacels de 104 pisos que ocupa el lloc de les Torres Bessones a Nova York, a les quals van morir 2.700 persones. No es va fer cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Es tracta del gratacels més alt de l’hemisferi occidental, però no crec que això sigui el seu principal mèrit. L’edifici vol simbolitzar la capacitat de superar la barbàrie del terrorisme, un retorn a la normalitat, una mirada al futur. Nova York es caracteritza per haver sabut convertir-se en capital del món al preu que fos, capital del capital i capital de capitals. L'habitaven fa tot just 300 anys una tribu d'indis en calçotets quan les altres metròpolis ja encarrilaven la revolució industrial. Avui ho lidera

“Picadura de Barcelona”, l'audàcia narrativa d’Adrià Pujol Cruells

Vaig anar a la presentació del llibre Picadura de Barcelona, d’Adrià Pujol Cruells, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia barceloní. Vaig saludar l’autor, el presentador i l’editor. Vaig comprar el llibre (era el Black Friday i a la caixa em van fer un 5% de descompte). L’acabo de llegir fins el final, amb entusiasme poc freqüent. És un inqualificable llibre boníssim, d’un talent narratiu que vessa per les costures i una audàcia literària desconcertant. Com que és un gran llibre sobre Barcelona, l’han editat a la Bisbal d’Empordà les Edicions Sidillà, com a repicó de l’anterior Escafarlata d’Empordà del mateix autor. No exerceixo de crític literari en el sentit reglamentari, només de periodista lligat a la descripció dels fets. Admeto que sóc veí de

Els 50 anys del venerable setmanari francès que continuo comprant

El setmanari francès Le Nouvel Observateur, el venerable Obs, el talismà periodístic de la gauche, acaba de celebrar amb un canvi de disseny gràfic els cinquanta anys d’existència. És una edat periodística envejable a un país que conserva en actiu quatre setmanaris d’informació general (L’Express, Le Point, Le Nouvel Observateur, Marianne), sense comptar les revistes setmanals diguem-ne il.lustrades com Paris-Match. També és un indici de vitalitat, encara més si es mira des d’un altre país veí al qual no hi resta cap setmanari d’informació general consolidat. L’Obs lidera

El Canigó ha reaparegut, vist amb el tremolor innocent de la tendresa

El dilluns 1 de desembre el diari perpinyanès L’Indépendant publicava, puntualment com cada any, la notícia de les primeres neus que cobrien completament el pic del Canigó, amb la foto d’actualitat corresponent i bellíssima, feta després dels dies anteriors de nuvolots i precipitacions, com una salutació a la bonança recuperada. Quan el Canigó apareix en majestat a l’horitzó, senyal de bon temps. El pic no arriba la condició d’un “3.000”, no assoleix ni tan sols els 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa ni el Puigpedrós, perquè la seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció visual d’un massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de

A Barcelona li volen tornar a escamotejar el mar, el seu parc urbà

Quasi cada dia camino pel Passeig Joan de Borbó de la Barceloneta --el dels restaurants en rengle-- i se’m regira l’estomac quan veig que a  l’àmplia i arbrada avinguda de l’altre cantó del carrer han privatitzat l’espai públic, han barrant físicament l’accés al moll per destinar-lo una marina de luxe reservada a grans iots, en ple centre de la ciutat, amb l’aprovació i l’impuls de l’actual Ajuntament. El 80% de les obres de l’anomenada Marina Port Vell, dissenyades per la promotora privada britànica Salamanca Group, ja estan enllestides i preveuen acabar-les l’abril vinent. Segons el seu conseller delegat, Martin Bellamy, començaran a

Al vespre fa molt fosc a les cantonades de Washington

Vaig arribar la primera vegada a Washington amb la impaciència d’entreveure amb els meus propis ulls algun mecanisme intern de la capital de la primera superpotència. També amb la convicció que difícilment ho aconseguiria, per les incomptables capes que revesteixen i sofistiquen el nucli de l’imperi. El meu sentiment es va revelar equivocat des del primer instant. Un cop instal.lat a l’hotel, vaig sortir a fer un volt de reconeixement al centre urbà, on vaig observar als carrers les anades i vingudes apressades dels lobbystes i les seves secretàries, tots d’una elegància mitjana apreciable. A una botiga de gadgets vaig comprar una

La virginitat dubtosa, però solidíssima, del periodista i escriptor inèdit

Avui he tornat a saludar, de passada, un antic company que a l’Escola de Periodisme es caracteritzava per l’embalum de llibres, revistes i diaris que portava sempre sota el braç arquejat,  amb la mateixa naturalitat com altres porten bigoti, gorra o arracades. Solien ser llibres de l’última fornada i diaris i revistes acabats d’imprimir a països diferents. Més de quaranta anys després, els hi continua portant exactament igual. Deu ser l’home del país que ha llegit més, sense haver publicat mai ni una lletra de collita pròpia. És un home inèdit, àgraf, d’una virginitat productiva absoluta i intacta. L’agrafia és l’antònim de la grafomania, una incapacitat –voluntària o patològica-- d’expressar-se per escrit enfront de la verborrea regnant. Podria ser

Aquesta vegada les coalicions decidiran més que els vots

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El president Mas podria veure’s conduït a avançar les eleccions autonòmiques catalanes al mes de gener o febrer vinents, com també el president Rajoy les generals al mes de maig per fer-les coincidir amb les municipals i les autonòmiques previstes a 13 comunitats. Fins i tot si aconsegueixen finalitzar els mandats i no avançar la convocatòria a les urnes, ens trobem en ple període preelectoral marcat per la pèrdua

Tarda de diumenge per rumbes al barri de la República de Gràcia

Ahir diumenge a la tarda, en comptes de ficar-me al cine Verdi, vaig caminar un parell de carrers més per treure el cap a la sisena edició de la Diada de la Rumba Catalana, organitzada pels promotors del Foment de la Rumba Catalana (Forcat) amb una marató d’intèrprets que es van rellevar durant sis hores a la sala barcelonina –gracienca-- del Centre Artesà Tradicionarius, amb entrada gratuïta. Entre aquelles parets de la “República Tropical i Independent de Gràcia” hi vaig retrobar la Catalunya amb malucs balladors, que també existeix. Tothom considera probable que la rumba catalana sigui la música popular més genuïna de Barcelona, segurament l’única música

Com més lluny millor de l’uniformisme nacional després del 9-N

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 9-N va tornar a ser una admirable demostració de força cívica a Catalunya. Hi va participar una tercera part del cens electoral convocat i el resultat va ser molt similar a l’obtingut en cites anteriors per la suma dels partits favorables al dret a decidir. Les votacions entranyen un avantatge: comptar-se. Les xifres canten i si els ciutadans acudim a votar o deixem de fer-ho és perquè s’escoltin. Una de les virtuts de la democràcia, que avui ens sembla elemental malgrat haver estat

L’últim cafè del meu amic mort d’avorriment amb tot motiu

Ahir vaig assistir al funeral d’un amic que s’ha mort d’avorriment. No patia cap càncer, cardiopatia ni dolència mèdicament tipificada més que la pressió sobresaturada de l’avorriment que li hipotecava l’energia. Estava avorrit per la força de circumstàncies reals que acceptava amb esportivitat, amb un humor lúcid inatacable, sense amargor ni martiri. N’havíem parlat en algunes ocasions, dintre de la dificultat pròpia de penetrar en aquest estat íntim. M’assegurava que l’avorriment consistia sobretot a la incapacitat no desitjada d’interactuar amb els altres, ja fos per absència de les persones que l’interessaven o per l'interès relatiu de les que tenia esporàdicament a l’abast. La pèrdua del lloc de treball l’havia deixat sense

El conjunt del sistema econòmic és un paradís fiscal dels rics

L’últim escàndol de corrupció ha vingut aquest cop d’Europa, destapat pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació Luxleaks: el primer ministre de Luxemburg i actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker (a la foto), va establir acords amb 340 multinacionals perquè declaressin els seus beneficis a aquest petit país (0,5 milions d'habitants, 130 entitats bancàries diferents) i rebaixar d'aquesta manera l’impost de societats del 22% en mitjana vigent als llocs on operaven a un 2% de favor al paradís fiscal d’acollida, amb la consegüent infracció a les hisendes públiques dels altres. Es tracta d’un afer

Havent votat, un concert de folklore argentí com vent de llibertat

El mateix dia que el diari barceloní La Vanguardia informava que el director cinematogràfic Carlos Saura acaba d’enllestir el llargmetratge “Zonda, folklore argentino” (igual com anteriorment n’havia dedicat al flamenc, el tango i el fado), es celebrava ahir diumenge a Barcelona un concert d’aquest gènere, protagonitzat per tres argentins residents aquí: Ana Rossi (veu), Esteban “Rabito” Vélez (guitarra i veu) i Pablo A. Giménez (flautes i veu), dintre del cicle que organitza el restaurant Divina Pasta del carrer Aribau núm. 65 (a la foto retratats pel mestre Pablo Leoni). Després de votar, vaig acudir amb amics al concert, mogut per la

A votar amb el nas tapat, per enèsima vegada i que no falti

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Mantinc el costum d’anar sempre a votar. Em sembla que constitueix la responsabilitat mínima de ciutadà demòcrata, tot i que últimament em pinço cada vegada més fort el nas amb els dits al moment de dipositar la papereta a l’urna, davant dels escassos efectes pràctics de qualsevol resultat electoral pel que fa a la qualitat del sistema en què vivim a Catalunya, a Espanya i a Europa. El cúmul de piruetes d’aquest 9 de novembre i la cua de més piruetes que el seguirà s’hauria pogut evitar amb claredat i eficàcia si el president Artur Mas hagués convocat eleccions autonòmiques anticipades, dintre de la seva plena potestat de fer-ho. No ho ha fet, ha preferit abocar-nos a més dilacions perquè sap que el seu partit no les guanyaria ara i perquè que la resta de formacions parlamentàries que integren el Pacte pel Dret a Decidir no s’han avingut a

Els altres Murs de Berlín que encara no han caigut

El 9 de novembre fa 25 anys que el Mur de Berlín va començar a caure a cops de maça i, just dos mesos abans, el col.lega Xavier Miserachs m’hi va fotografiar amb una mirada plena d’expectatives. No estic segur que el 25 aniversari del final de la guerra freda sigui per llançar coets, vista l’actuació des d’aleshores del nostre sistema polític occidental (i també de l’oriental). Avui continuen en peu molts altres Murs de Berlín, tant físics (la salvatge tanca de Melilla, l’aberrant mur de formigó palestino-israelí) com socials (les desigualtats i exclusions en augment) i mentals (els vells i nous nacionalismes). Des del moment de

El capital al segle XXI, un mal negoci per a la majoria

És difícil que un jove professor francès publiqui un tractat d’història econòmica que es converteixi al cap de pocs mesos en una obra de referència mundial. Ho ha aconseguit el miler de pàgines del llibre El capital al segle XXI, escrit per Thomas Piketty, amb un impacte sorprenent als Estats Units i de retop arreu del món, pel fet de demostrar científicament allò que tothom intuïa, tant als cercles especialitzats com al carrer. Publicat el setembre del 2013 a França i el mes següent als Estats Units (a mitjans de maig ja ocupava el primer lloc dels llibres més venuts del portal Amazon), l'obra aconsegueix amb esclat inusual exposar a través d’una massa inèdita de sèries estadístiques, recollides a més de vint països des del segle XVIII, que la taxa de

El fals centenari del sostenidor o “se non è vero, è ben trovato”

Observo amb estranyesa com els mitjans de comunicació celebren aquests dies el centenari de “l’invent del sostenidor”, quan de fet és tan sols al centenari de la patent registrada el 3 de novembre del 1914 als Estats Units d’un dels models industrials cridats a la popularitat a través de la marca multinacional Warner Corset. En realitat el sostenidor és vell com el món. A l’antiga Grècia algunes dones utilitzaven l'strophium, la peça de roba que subjectava la base del pit, com es contempla als murals minoics del 1600 aC. Els mosaics romans  de la Vil.la del Casale (Sicília) mostren el sostenidor pectoral de ballarines, atletes i servents. Els cossets o corpiños eren ben coneguts a l'Edat Mitjana i al Renaixement. A París