Amor, de vós jo en sent més que no en sé

És molt possible que l’amor sigui l’única èpica quotidiana a l’abast dels mortals, l’únic consol, l’únic miracle. En contrapartida del poder del sentiment, a mig camí entre la grandesa del demiürg i el simple titellaire, la seva estabilitat resulta molt vulnerable i conté amb una certa freqüència l’engany, la crueltat, el dol, la platja pedregosa on moren les temptatives infortunades. En la lluita de sempre entre el qualsevol cosa i el seu contrari, entre la llum i les ombres, res no està mai jugat del tot, en un permanent ball de fulles arrossegades pel vent, sanitós o bé malèfic, sense saber ben bé per què. Ho deia el poeta Ausiàs March el segle XV: “Amor, de vós jo en sent més que no en sé, de què la part pitjor me’n romandrà, 
e de vós sap lo qui sens vós està.
 A joc de

Allò tan discutible que anomenen “París i el desert francès”

Totes les tradicions han començat en algun moment per una crisi, una ruptura amb la tradició anterior, una innovació o una heretgia. París i el desert francès va ser el títol d’un llibre de geografia publicat per Jean-François Gravier el 1947. S’ha convertit en expressió corrent per designar la macrocefàlia, la inflor, la força centrípeta del centralisme parisenc. Altres especialistes han contestat aquesta visió. El geògraf Henri Mendrars en deduïa al llibre La Sagesse et le désordre: “El famós ‘desert francès’ no existeix ni ha existit mai. Ens trobem a finals del segle XX amb 22 milions de rurals com a finals del segle XVIII, aproximadament, després de la forta sobrepoblació del

La poderosa capacitat de tracció i atracció d’un halo

El perfum guarda una poderosa capacitat d'evocació, el do de dir alguna cosa i suggerir una emoció sense expressar més que un halo. L'etimologia de la paraula ho revela: per fumum, a través del fum. Al món d’avui el perfum ha sabut jugar amb una de les millors cartes: el preu elevadíssim d'una minúscula quantitat de producte tingut per capaç d'operar grans efectes. L’usuari està convençut que aquella fragància fa augmentar la percepció del seu atractiu i probablement és veritat, en la mesura que els altres també ho creuen. La segona carta mestra del perfum és l'abstracció, la incapacitat de traduir de manera

Lament per la deriva ruïnosa del PSC

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

És molt possible que els derrapatges del PSC siguin magnificats pels seus adversaris electorals de manera interessada, per rosegar-li espai polític i vots, sense que els detractors estiguin precisament lliures d’errors ni revirades. Però també és indiscutible que la conducta de l’aparell d’aquest partit, fins fa poc hegemònic a tantes institucions del país, resulta incomprensible i provadament suïcida. Jo l’havia votat durant llargs anys i lamento veure desmantellar des de dintre de forma tan maldestra un espai polític d’esquerres, una franja electoral i ciutadana que jugava un paper de pes. Els

Els amants dels boleros som uns infeliços

Els amants dels boleros som uns infeliços no pas perquè parlin generalment d’amors contrariats (a això ja ens hi hem acostumat), sinó perquè la majoria de les vegades són interpretats sense talent per cantants que pensen que es tracta d’un gènere fàcil, les balades romàntiques de sempre que només necessiten una dosi doble de sucre de melassa perquè els oients posin els ulls en blanc i s’abracin tendrament. Quanta ignorància! En realitat la cançó romàntica és un dels gèneres més arriscats, una prova de foc del talent poètic, musical i interpretatiu. Pocs cantants l’han superada amb personalitat, de manera que els boleros s’han vist potinejats fins a la caricatura. Si els amants dels boleros no ho deixem córrer definitivament ni els donem per morts en la seva versió creativa (l’única que interessa) és perquè encara podem aferrar-nos com a un clau roent a l’existència d’una prova indiscutible i eminent de creativitat en la matèria, el disc del 1996

Les plusmarques de la tramuntana a un país a mig fer

Això que es veu a la foto adjunta pot semblar irrisori, trist, modestíssim i sense cap mena de glamur. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, el temple d’un oracle, un santuari civil, un punt de referència nacional (ara en diuen una estructura d'Estat). Hi he peregrinat amb el màxim interès, acompanyat pels millors especialistes. No m’hi he inclinat devotament perquè la seva funció és exactament la contrària: alçar-se ben dret, obrir la mirada i eixamplar el pit. És l’Estació Meteorològica Automàtica (EMA) de Portbou, integrada a la xarxa del Servei Metorològic de Catalunya, situada des del 1998 prop del post duaner del Coll dels Belitres, a 196 metres d’altura, a la muntanya litoral fronterera. El seu anemòmetre, aixecat a 10 metres de terra, és el que registra i envia les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. A aquest punt precís la tramuntana sempre hi ha batut els seus propis rècords de 200 km/h, com es va tornar a registrar l'octubre de 2007. També és veritat que l'anemòmetre es troba a un cim acarat al vent, amb velocitats més elevades que les que bufen a la terra baixa. En canvi, el màxim registre històric

És molt senzill: respirar mata i a Barcelona encara més

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’informe divulgat aquesta setmana per l’Organització Mundial de la Salut és més contundent que mai: una de cada vuit morts és atribuïble a la mala qualitat de l’aire i la xifra duplica les del 2008. El fenomen s'aguditza a les megalòpolis del tercer món, però això no vol dir que les ciutats europees se n’escapin. A París l’últim pic de pol.lució i la prohibició parcial de circular en cotxe ha influït en els resultats de les eleccions municipals a favor dels partits ecologistes. A Barcelona i la seva àrea

El rescatat Catalunya Banc torna a donar beneficis, a qui?

El sector bancari és un negoci ben curiós i es troba a l’arrel de la crisi actual. Catalunya Banc (nascut el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa) va ser declarat en fallida i intervingut o nacionalitzat a partir del 2011 amb una aportació de diners públics de 12.052 milions d’euros. Un cop nacionalitzat, el 2011 va declarar 1.335 milions d’euros de pèrdues i el 2012 fins a 11.800 milions. Ara ha traspassat els actius immobiliaris “tòxics” al banc dolent de la Sareb, ha acomiadat 2.450 empleats i acaba de declarar oficialment 532,2 milions d’euros de beneficis l’any 2013. El rescat amb diners públics i les altres operacions de sanejament associades per redreçar el

Les sorpreses quotidianes de la premsa i del món

Fa cinquanta anys que sóc un devorador quotidià de diaris i revistes, és la meva afició i el meu ofici. Encara em meravello de la quantitat de sorpreses que aquesta lectura significa dia rere dia. La premsa és la finestra més extraordinària abocada a la infinita varietat del món. Sé que algunes persones pensen exactament el contrari, com aquell amic que en una ocasió va refusar l’exemplar del diari que li feia a mans, amb la frase: “No cal, gràcies, ja vaig llegir el de l’any passat”. Segurament s’aturen equivocadament a les informacions repetitives (la telenovel.la quotidiana de la partitocràcia o el detall dels resultats esportius) que jo

Deixeu-me parlar de “La Vanguardia”, les desigualtats i Gaziel

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Una vella norma tàcita de l'ofici, que avui infringiré, desaconsella parlar a un diari del contingut dels altres, encara més si és per parlar-ne bé. Aquest setmana la veterana institució del diari La Vanguardia, que acaba d’estrenar nou director, ha publicat un comentari editorial que m’ha sorprès, arran de l’aparició de l’últim informe sobre l’impacte de la crisi per part de l’OCDE, l’organisme que aplega els 34 països més

L’exposició del CaixaForum intenta descobrir el Mediterrani

Les exposicions del centre cultural barceloní CaixaForum acostumen a convertir-se en una cita més concorreguda que els museus convencionals. Els mitjans materials i publicitaris que desplega són considerables, els diaris en parlen, el públic hi acudeix, la passejada és agradable. Ara bé, la capacitat narrativa d’una exposició de peces d’art té limitacions inevitables, encara més quan pretén abraçar un concepte tan difús i alhora tan ampli com “Mediterrani, del mite a la raó”, com ho intenta el professor d’Estètica de la Universitat Politècnica de Catalunya, Pedro Azara, comissari de la mostra actualment en curs. De la bellesa de les peces

La dèria furiosa de viatjar cada vegada més lluny

Cada època ha viatjat de maneres, per raons i amb intensitats diferents, però això no afecta l'impossible sedentarisme de l'homo erectus i el reflex d'aquest fet en les seves expansions creatives. La literatura s'ha aferrat sempre a la pulsió del viatge Quan em vaig adonar que jo mateix portava publicats mitja dotzena de llibres de viatges, em vaig alarmar. Per fortuna és d'un dels gèneres on la classificació té menys sentit canònic. Aquests mateixos llibres es podrien qualificar de narrativa de no ficció (La il.lustració adjunta és el quadre “El descubrimiento”, d’Eduardo Úrculo). L'elitisme ha fet un mal sensible a l'art en general i a la literatura en particular, fins el punt que alguns han pretès identificar-lo amb l'essència de l'art i de la literatura. Les invectives contra el turisme de masses no sempre

Françoise Giroud, el gran periodisme en femení

Després de set anys de convivència i de fundar tots dos el setmanari L’Express el 1953, l’apol.lini Jean-Jacques Servan-Schreiber la va deixar el 1960 per una noia vint anys més jove i la va acomiadar de la revista. La cèlebre periodista, escriptora i ex ministra de Cultura Françoise Giroud es va intentar suïcidar, els metges ho van impedir in extremis i aleshores va decidir escriure un llibre autobiogràfic, titulat Una dona lliure. No el va publicar. Després de la seva mort, sobrevinguda el 2004, van trobar el manuscrit. Ha estat publicat per Gallimard. Acaba de sortir-ne la versió italiana. De la castellana o catalana no se’n tenen notícies (no confondre amb el llibre de Françoise Giroud sobre

El debat avergonyit sobre la pobresa vergonyant

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un Parlament, contràriament a les aparences, no és un centre d’estudis i debats ni un club d’opinió. És un òrgan legislatiu que elegim i paguem els ciutadans perquè elabori lleis aplicables que donin algun resultat positiu en la resolució de qüestions concretes, encara més si es tracta de qüestions concretes i candents. La vigília de començar els dos dies de debat monogràfic al plenari del Parlament de Catalunya sobre la pobresa i les desigualtats socials multiplicades, el conseller de la Presidència, Francesc Homs, va anunciar des de la trona habitual de portaveu del Govern de la Generalitat, retransmesa pràcticament cada migdia i vespre per TV3, que la sessió parlamentària no suposaria en cap cas ni un euro més de despesa addicional en polítiques socials. És el mateix conseller

L’eternitat dels peus de porc de can Mercader, a Pals

Podia semblar un establiment ronyós i de fet ho era, però aturar-se a l’aparença hauria representat un cras error, un error corrent. Josep Pla i Josep Martinell el freqüentaven de bracet a una època i va donar peu a un dels millors articles del segon, amb moltes facilitats procurades pel tema mateix, pel caràcter i la substància de Can Mercader. S’hi menjaven els millors peus de porc en la versió canònica, clàssica, eterna. Es trobava situat a peu de carretera, al carrer major, quan la carretera encara passava per l’interior del nucli de Pals, abans de l’actual circumval.lació. Els residents de la comarca hi anàvem entre setmana, conscients que les festes i els períodes de vacances s’hi aglomerava una

Avui fa cent anys de l’atac contra la nuesa de la “Venus del mirall”

Avui fa 100 anys del famós atac contra la “Venus del mirall” de Velázquez, comès el 10 de març del 1914 amb un ganivet de carnisser per la sufragista Mary Richardson a la National Gallery de Londres, aparentment per protestar contra la detenció de la seva correligionària Emmeline Pankhurst. Va declarar que havia atemptat contra la tela perquè no li agradava com els homes que visitaven el museu quedaven mirant-se el quadre, considerat com el cul més ben tornejat de la història de l’art. La tela va poder ser reparada de les set ganivetades. El personatge mitològic de Venus nua com a deessa de l’amor és molt present a l’art, es poden trobar moltes Venus reclinades in puribus naturalibus, però a partir de la “Venus amb l’organista” que Tiziano

Ernest Maragall, la confortable i tràgica “omertà” catalana

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

De la mateixa manera com ho va fer Ferran Mascarell, company seu socialista de govern a la Generalitat, Ernest Maragall té tot el dret a canviar també de partit. El món continuarà girant malgrat això. Si a més a més Ernest Maragall es presenta de núm. 2 a una llista electoral d’un altre partit que el seu de sempre i per tant aspira a que els ciutadans el votin i li facin confiança, aleshores convindria que el seu canvi de sigles resultés comprensible, que no pugui ser vist com un càlcul individual més que una acció política, una decisió personal més que ideològica. Els anomenats membres del sector catalanista del PSC que van exercir

Carta d’un vell amor al diari "Corriere della Sera"

Les velles dames dignes no són immunes el pas del temps, simplement ho porten amb un escreix d’elegància. És el cas del veterà diari milanès Corriere della Sera, que segueixo fa prop de cinquanta anys amb un un interès incòlume. Forma part del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà gràcies al tren, abans que els nombrosos vols low cost als aeroports de Malpensa i Linate ho convertissin en un desplaçament més assequible que anar a Puigcerdà, per exemple, estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el Pirellone, el Castello Sforzesco i els Navigli, però no a les meves dues prioritats: veure la seu del Corriere della Sera ni que fos de fora i, en segon lloc, seure una estona a l’obra culminant dels dos patis bessons del renaixentista Bramante, que avui acullen l’efervescent moviment humà d’una universitat. La seu del Corriere della Sera no té externament res de particular, encara menys sota la piogerella o la

Manuel Núñez Yanowski, el nostre home a Crimea

Fill de mare russa i de pare gallec exiliat, va néixer a Samarcada (Uzbekistan) el 1942, però es va criar al gran port ucraïnès d’Odessa, al voltant de la llegendària escalinata portuària de la Potiókimskaia Léstnitsa, immortalitzada a la pel.lícula El cuirassat Potemkin. Als 15 anys va tornar a Barcelona, va participar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i al Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill des de la fundació. Malgrat haver-se criat d’adolescent a Barcelona, on va projectar el nou Teatre Lliure per al seu amic Fabià Puigserver, s’ha consagrat com arquitecte a París, on ara té en projecte una enorme església russa al costat de la torre Eiffel i del Sena, sufragada per Putin com a aparador de la Gran Rússia d’avui. Manuel Núñez Yanowski, catalanoparlant, és un seductor nat. La seva

Diuen que enguany hi haurà topless al carnaval de Rio

El sambòdrom de Rio de Janeiro construït per l’arquitecte Oscar Niemeyer com a  estructura de grades fixes amb 60.000 seients numerats a la cèntrica Avinguda Marquès de Sapocaí, compleix enguany el 30 aniversari i la majoria d’entrades (entre 100 i 200 dòlars) estan esgotades a les desfilades que s'hi celebren fins dimarts vinent. El sambòdrom carioca actua com un autèntic estadi, centralitza les principals desfilades, el carnaval regulat, el negoci. La revenda il.legal d'entrades per a les grades és un fet tradicional. El carnaval s'escau en en dates variables del mes de febrer, però fixades amb anys d'anticipació dintre del calendari gregorià que regeix a tot el món occidental. Les dates variables del carnaval són les

Ens convé votar a les pròximes eleccions europees

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La Unió Europea no ha aplicat durant els últims sis anys de Gran Recessió cap política contracíclica eficaç enfront de l’augment de les desigualtats, el grau brutal de desocupació i les retallades dels serveis bàsics. Avui el 20 % dels europeus més rics guanyen cinc vegades més que el 20 % més pobre i la desproporció s’accentua. Tot i així, les desigualtats són superiors als Estats Units i encara més a la segona potència xinesa, en comparació amb els estàndars europeus. Les institucions europees s’han mostrat inoperants davant dels efectes de la crisi i incapaces d’atemperar la política imposada pels interessos d’Alemanya, el seu soci més extens, més poblat i més exportador. Segons els últims

Al delta de l’Ebre volen posar portes al mar

Amb freqüència el cabal no arriba als 400 metres cúbics per segon i la desembocadura de l’Ebre perd la batalla contra l’entrada per la mateixa boca de l’aigua salada del mar, la qual repta llera amunt durant 28 quilòmetres fins Amposta, penetra als aqüífers i salinitza la terra. Tot preveu que el problema s’aguditzarà, arran de la pujada del nivell del mar per efecte del canvi climàtic. Els enginyers de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre estudien el projecte en curs al riu Po, l’espinada de la Itàlia del nord, d’un sistema de comportes davant la boca per regular l’entrada i la sortida de les dues classes d’aigua enfrontades. El projecte es troba a les

George Clooney es desvia lleugerament de pel.lícula i d’epopeia

L’actor nord-americà George Clooney, que viu a Itàlia, s’hauria pogut estalviar algun dels 72 milions de dòlars de pressupost de l’última pel.lícula que dirigeix i interpreta, “Monuments Men”, si en comptes de triar la història del rescat del tresor d’obres d’art amagat pels nazis en retirada a la mina de sal austríaca d’Altaussee al final de la Segona Guerra Mundial s’hagués decantat per una epopeia molt similar, però de més abast encara, com va ser l’evacuació a corre-cuita de les obres del Museu del Prado per la frontera pirinenca franco-catalana al final de la Guerra Civil. Els bombardeigs franquistes sobre el Museu del Prado havien aconsellat des del novembre del 1936 el govern republicà de traslladar a València seu patrimoni artístic, així com

Un altre museu de l’exili massa excèntric

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La retirada de mig milió de republicans espanyols cap a França al final de la Guerra Civil va ser un dels èxodes humans més dramàtics i maltractats de la història contemporània, però 75 anys després encara no disposa de cap memorial reconegut a la demarcació fronterera francesa, més enllà del caràcter simbòlic de la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure, el petit recinte del cementiri dels espanyols a Argelers i alguns monòlits escampats. Ara tindrà un memorial institucional al desafectat camp militar de Ribesaltes, prop de Perpinyà, per voluntat de l’actual home fort de la política local i regional del Llenguadoc-Rosselló, el

Pepet i Xicu Florian, tan lluny de la seva platja de Sa Riera

A l'estiu baixava a Sa Riera a saludar i escoltar les històries salabroses d’en Pepet Florian (a la foto) i el seu germà petit Xicu Florian. Josep “Pepet” Pi Amat, de can Florian, fill de Florian i Reparada (nascuda a Cuba d’emigrants begurencs), havia vingut al món el 20 de novembre del 1900 a Begur. El germà petit, Francesc “Xicu” Pi Amat, tenia a gala ser l’únic nascut a Sa Riera mateix, “a sa llongada de l’aiga”, el 23 de febrer del 1922. Tres anys més tard Pepet posava el primer motor a la barca de la família, ja no va caldre remar tant. Als 12 anys Xicu començava a treballar de pescador en el sentit professional, tot i que s’embarcava als sardinals dels pescadors de l’Estartit des dels 6. Als 23 es va casar amb Maria Romaní Tarragó, que va morir el 1996, el mateix any que Pepet Florian. El 26 d’octubre de 1990 Pepet va publicar una carta al director al diari gironí El Punt amb dos altres vells pescadors de Sa Riera, el seu cosí Florian “Floris” Pi Ferriol i Joan “Lill” Deulofeu Ferriol (alhora fundador de l’Hotel Sa Riera), per alçar-se contra el projecte de port esportiu a la

La Barcelona dels romans era un país de vinyes

La recent excavació amb motiu de les obres de la futura estació del tren AVE al barri barceloní de la Sagrera d’una extensa vil.la romana amb celler dotat d’onze premses de vi ha permès documentar amb més detall l’especialitat de produir i exportar vi de la Bàrcino romana del segle I, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos que era Betulo (Badalona), capaç comercialitzar 1.800 àmfores de 25 litres per mes. Era un país recobert de vinyes. A l’època romana el vi ja portava segles –mil.lenis!-- desplegant-se al llarg del Mediterrani. Des del Neolític, entre l’any 7.000 aC i el 4.000 aC, l’home havia après amb el foc a coure,

El diccionari s’equivoca a propòsit del paradís terrenal

Al voltant de la ciutat de Tebes, la Tebaida és una regió desèrtica de l’Antic Egipte a la qual es retiraven monjos i eremites al començament de l’era cristiana. Per això la paraula “tebaida” designa en llenguatge d’avui un lloc considerat llunyà i feréstec. En una ocasió l’escultor rossellonès Arístides Maillol va portar d’excursió un dels seus amics pintors de París fins la vall de Banyuls, un indret de confí especialment agraciat a tocar de la ratlla de frontera pirinenca i del Mediterrani, on l’escultor havia nascut i li complaïa treballar en contacte directe amb la naturalesa. Maillol es va sorprendre de la decepció del visitant: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, comprèn vostè, on les coses són més llepades, massa boniques. No

Antonio Machado continua a l’exili, als 75 anys de la seva mort

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 22 de febrer s’escau el 75 aniversari de la mort d’Antonio Machado a l’exili de Cotlliure. Ja era considerat com el primer poeta viu en llengua castellana, una venerable figura patriarcal de 61 anys, quan va decidir no marxar d’Espanya en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres. Ell es va voler quedar al domicili familiar de Madrid com

El confort sense preguntes al meu piset de l’avinguda Palmerston

Quan l’any 1969 vivia al piset de l’avinguda Palmerston de la foto, a Brussel.les, situat a dues passes de l’edifici del Mercat Comú al barri d’Etterbeek, no se m’hauria acudit pensar per quin motiu el carrer portava aquell nom. Aleshores el Mercat Comú només estava format per 6 països (ara són 28) i els lloguers dels últims pisos sense ascensor d’aquestes casetes modernistes arrenglerades eren assequibles. Totes tenien una franja de jardinet al davant que no servia de res i unes escaletes fins arribar al portal que servien per caure quan les recobria la neu o el gebre. L’ús que el clima permetia fer de l’avinguda enjardinada es reduïa al mínim d’entrar i sortir de casa expeditivament. La vida en general resultava plàcida, l’única veritable preocupació era anar alimentant l’estufa sense excusa. L’urbanisme del carrer era folgat, amb un ampli square i el seu corresponent estany a cada extrem, però no crec que m’hi fixés mai gaire ni que en fes cap ús d’esbarjo. El paisatge urbà era un concepte inexistent o almenys abstracte, d’una vaguetat grisa com el cel de cada dia. No recordo que ningú hi fes al.lusió ni que l’utilitzés per a res més que per entrar i sortir de casa, dintre d’un

L’hotel Majestic violenta la figura d’Antonio Machado

És un contrasentit i una falta de consideració a la vocació de senzillesa mantinguda tota la vida per Antonio Machado que l’Hotel Majestic del Passeig de Gràcia barceloní hagi donat el nom del poeta a l’habitació més àmplia de l’hotel, una suite de luxe al novè pis que costa 5.000 euros per nit, presentada ahir a la premsa. El poeta va estar allotjat amb els seus familiars durant uns dies d’abril del 1938 a una altra habitació d'aquest establiment, aleshores incautat i convertit en residència de corresponsals estrangers i

La desconnexió Catalunya-Espanya és en doble direcció i ve de lluny

El director de cinema i escriptor madrileny David Trueba es va fer notar, fins i tot es va fer aplaudir a l’última gala dels premis Goya al moment de recollir el premi a la millor direcció pel film “Vivir es fácil con los ojos cerrados”, quan va dir al micròfon de manera improvisada que recomanava a tothom visitar una mica més sovint Catalunya i mostrar als catalans que se’ls estimen (va estar casat amb l’actriu catalana Ariadna Gil durant 15 anys i tenen dos fills en comú). L’endemà insistia als diaris que l’entrevistaven: “Sempre he dit que les televisions autonòmiques s’haurien de veure a tot Espanya i que als instituts i les escoles espanyoles és absurd que els nens, si parlem tota l’estona d’Espanya, no tinguin unes nocions d’eusquera, gallec i català, perquè són llengües de l’Estat. Ara paguem el preu de tot això, de la desconnexió”. En efecte, la desconnexió fa temps que s’arrosega, en totes dues direccions. L’any 2001 Pasqual Maragall, aleshores candidat in pectore a la

No barregem: el Bulli és una cosa i Cala Montjoi una altra

No he entrat mai al cèlebre restaurant El Bulli de Ferran Adrià, en canvi vaig sovint a Cala Montjoi (Roses), on es troba situat. Són dues coses diferents a un mateix punt afortunat. El Bulli és una empresa privada de preu prohibitiu i fama mundial, la cala és una de les més belles del país i d’accés lliure. Fins ara l’emplaçament del Bulli era un privilegi natural, a partir d’ara serà un privilegi legal. El Parlament de Catalunya li canviarà a mida la llei perquè pugui triplicar l’edificabilitat en ple Parc Natural del Cap de Creus i aixecar un nou centre de recerca i formació en arts culinàries, en contra del parer dels que demanen que l’ampliació es contrueixi al

Quan convé munten referèndums sobre hipòtesis fabuloses

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un prestigiós i estimat club de futbol com el Barça es permet reconèixer oficialment al seu balanç un deute net de 331 milions d’euros i malgrat això embarcar els socis en un referèndum per convertir el Camp Nou en “el complex esportiu més gran del món” mitjançant un pressupost estimat de 600 milions d’euros, sense que el referèndum aclareixi quin serà el projecte arquitectònic elegit ni el patrocinador d’una quarta part del cost que

Una altra volta de rosca sobre la vulgaritat de Josep Pla

Josep Pla és l’autor de les descripcions més delicades de la literatura catalana contemporània, escampades en fragments fulgurants a llibres molt diversos. Alhora és un escriptor proverbialment descurat, fins i tot groller o vulgar en alguns moments. Per ventilar el classicisme encarcarat dels noucentistes, de jove es delectava tot sovint en la rebentada, com recorda l’últim suplement setmanal "Cultura/s" del diari La Vanguardia. A propòsit del venerable regneracionisme de la Institución Libre de Enseñanza, Josep Pla i Eugeni Xammar van escriure a quatre mans el 2 de febrer del 1924 al diari conservador La Veu de Catalunya, a l’època que exercien plegats de corresponsals a Berlín: “La Institución Libre de Enseñanza, segregadora del cinquanta per cent de la pedanteria espanyola (la pedanteria d’esquerra) i la gent que a Madrid han muntat aquest tinglado a base de deixar-se créixer la barba, d’afaitar-se el cap, d’anar a passar el diumenge al Guadarrama i de parlar de la cosa anglesa, li semblaven a Pijoan coses extraordinàries. D’aquest contacte, en Pijoan va quedar-ne tarat per a tota la vida”. Posteriorment Pla va moderar el to i va llimar

Als Jocs Olímpics d’hivern de Putin l’esport pesa molt poc

Les proves esportives dels Jocs Olímpics són sempre el pretext curt, limitat i quasi intranscendent d’altres operacions de més envergadura, com sabem els barcelonins després de les millores urbanístiques i el rellançament de la imatge de la ciutat que van suposar els de 1992. Els Jocs Olímpics d’hivern que s’inauguren aquest divendres a la ciutat balneària russa de Sotxi, on estiueja el president Vladimir Putin, són l’operació de propaganda planetària del seu llarg mandat, que no té gaire més trumfos per exhibir. El flamant estadi olímpic, el nou aeroport, la carretera, la línia de tren, l’estació d’esquí d’elit que en restarà, els 3.000 esportistes de

Rèquiem per un striptease immortalitzat per Fellini i algun altre

La setmana passada moria a Roma, als 78 anys, la ballarina de dansa del ventre d’origen turc Aïché Nana, immortalitzada per Federico Fellini a la pel.lícula La dolce vita. L’striptease que va protagonitzar damunt d’una taula del restaurant Rugantino de la Via Veneto romana el 5 de novembre del 1958, durant la mundana festa social del 25 aniversari de la comtessa Olghina de Robilant, primera nòvia del futur rei Joan Carles, va passar a la història dels paparazzi i va ser reinterpretat dos anys després per l’actriu Nadia Gray a le pel.lícula felliniana que evocava aquells ambients. No vaig

El capitalisme de l'havà munta la festa a l’Havana

La gran festa elitista i excloent dels millors puros del món té lloc enguany del 24 al 28 de febrer a l’Havana. La inscripció al XVI Festival del Habano (fòrums, presentacions en primícia, visita a fabriques i plantacions) només es pot formalitzar a través del monopoli estatal cubà Habanos S.A. i costa 1.280 pesos convertibles (940 euros), sense incloure viatge ni allotjament. És una manera de discriminar el tipus d'assistents. Barcelona ha estat de sempre la primera ciutat del món en volum d’havans que s’hi fumen. Aquí els puros no havien representat mai un luxe desorbitat. Formaven part d’una tradició social democràtica, fins que el govern castrista, orfe de l’ajuda

Els bancs declaren estar triplicant i quintuplicant beneficis

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Banc de Sabadell acaba d’anunciar oficialment que els seus resultats han triplicat durant l’any 2013 i que li han suposat beneficis de 248 milions d’euros, un 202,6 % més que l’any anterior. Pel seu cantó, Caixa Banc (ex Caixa de Catalunya) ha declarat un benefici net de 183 milions d’euros durant el primer semestre de l’any passat, així com la Caixa (CaixaBank) un benefici de 638,5 milions d’euros durant el mateix període, la qual cosa suposa més que quintuplicar els seus guanys de 114,2 milions del mateix semestre de 2012. Segons les seves pròpies xifres, els sis bancs de l’Ibex 35 (Santander, BBVA, CaixaBank, Popular, Sabadell i Bankinter) van aconseguir un 60 % més de beneficis durant el primer semestre del 2013 que la primera

Pablo Andrés Giménez i el folklore argentí a Barcelona

Qualsevol seguidor de la música llatina a Barcelona té probabilitats d’haver escoltat en alguna ocasió dalt de l’escenari, sense saber-ho, el flautista i cantant argentí Pablo Andrés Giménez. Se’l coneix per la seva discreció i per la quantitat de grups musicals als quals participa, així com per les col.laboracions amb altres cantants. Ara, després de set anys de treballar a Barcelona en aquelles condicions, s’ha decidit a protagonitzar un concert de la seva pròpia collita, amb la col.laboració d’un grapat dels seus nombrosos col.laborats. Va tenir lloc divendres a l’auditori del centre cívic Parc Sandaru de Barcelona, patrocinat per Casa Amèrica. La

A la història li fem dir el que volem que digui

La història no és més que la ciència de contar històries, un aquarelisme de “retalla i enganxa” reciclat, reelaborat i escassament innocent per reconstruir el passat a la conveniència de cada moment. No s’acostuma a aprendre als llibres. S’incrusta a l’imaginari col.lectiu a través de l’escola, els mitjans de comunicació, el pou de les llegendes, les estampes de les versions dominants i els seus prejudicis. El mètode científic dels historiadors professionals tampoc no garanteix gran cosa: la publicació l’any 2011 del Diccionario biográfico español per part de la docta i enravenada Real Academia

Cinc milions d’euros públics per a la curta Avinguda Pau Casals

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La decisió anunciada per l’Ajuntament de Barcelona de dedicar l’elevada suma de 4,7 milions d’euros a unes obres parcials de millora de les voreres a la curta Avinguda Pau Casals, epicentre de botigues de luxe entre la plaça Francesc Macià i el Turó Park, m’ha fet pensar a l’inesperat fenomen de les protestes ciutadanes al barri de Gamonal, a Burgos, contra la l’acord municipal de dedicar 8 milions d’euros a construir-hi un bulevar que els veïns consideren innecessari en temps de retallades en tots els altres serveis públics. Els 4,7 milions d’euros destinats per

Hollywood i Martin Scorsese contra Wall Street, no m’ho crec

Tenia un fort desig de veure l’última pel.lícula del director Martin Scorsese, “El llop de Wall Street”, protagonitzada per Leonardo DiCaprio, sobre la gran estafa dels brokers borsaris, nominada a cinc Òscars. Després que Scorsese retratés la màfia a “Un dels nostres” i el joc a “Casino”, l’estrena prometia. Hollywood ha posat 100 milions de dòlars en la producció i és possible que els multipliqui en beneficis de taquilla. Això demostrarà un cop més la idea de la pel.lícula: la qüestió es fer diners com sigui. La coartada moral i banal del film és el cas particular d’un broker determinat, un hàbil estafador que els anys 1990 es va convertir en multimilionari als 30 anys amb la

Encara m’agrada el tango i no sé si confessar-ho

Quan una amable redactora de l’editorial que es disposava a publicar el meu llibre De Carlos Gardel al tango electrónico va escriure el resum de l’obra que figuraria a la contraportada, va definir el meu treball com una “tangografia”. Dedueixo que amb aquell quart llibre (que no va ser l’últim) sobre història del tango i més en particular del tango a Catalunya i Espanya, em convertien en una cosa tan horrorosa com un “tangògraf”. Els seguidors del flamenc, els quals acostumen a tenir una gràcia molt salada en el seu llenguatge, van convertir els estudiosos anomenats flamencòlegs en flamencòlics. No m’agradaria ser un tangocòlic, en tinc prou amb una cadira petita d’amant del tango. Ho he estat en unes èpoques més que a d’altres, atès que la vida fluctua. En una ocasió la cantant argentina Elba Picó, resident a Barcelona, em va demanar que li escrivís unes paraules per a la caràtula d’un dels seus discos. Vaig dir-hi que el tango és sobretot un ball que ha demostrat la capacitat de relleu generacional i de salts continentals, una música en constant evolució, una poètica, una

Les favorites, els humoristes antisemites i els debats escamotejats

El fet rellevant no és que s’hagi descobert que el president socialista de la República francesa François Hollande, de 59 anys, manté una relació extraconjugal amb l’actriu Julie Gayet, de 41. Això és només una expressió repetida i antiquíssima de l’eròtica del poder, de manera que el 77 % dels francesos declaren en una enquesta recent que ho consideren un afer privat sense incidència en la gestió política del mandatari. El fet rellevant és que François Hollande ja s’havia convertit des d’abans d’aquest potin en el president més impopular de la V República francesa per la seva incapacitat de prendre mesures palpables enfront de la

La indigna rebuda dels republicans espanyols a França compleix 75 anys

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquest mes de gener s’escau el 75 aniversari de l’èxode cap a la frontera pirinenca franco-catalana de mig milió de refugiats republicans, tant civils com milicians, empesos per la progressió de les tropes de Franco. El fet va constituir un dels grans drames europeus del segle XX, un naufragi massiu davant del qual res no havia estat previst per les autoritats franceses, advertides amb anticipació sobre la possible magnitud de l’allau humana. L’actitud del país de la "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" i de la Declaració Universal dels

Madrid se’n va, sembla que se n’ha anat, però no ho asseguraria

El luxós aeroport madrileny de Barajas s’ha vist superat per primer cop en nombre de passatgers pel barceloní del Prat el mes d’agost passat. El museu del Prado (ampliat el 2007) acaba d’anunciar que el 2013 va rebre un 15 % menys de visitants que l’any anterior. La Puerta del Sol s’ha convertit en una plaça potinejada. La candidatura olímpica ha acabat en un cafè amb llet de no res. L’artèria aorta del Madrid faraònic que és l’autovia de circumvalació M-30 desemboca a altres autovies en fallida. L’ampliació de la xarxa del metro (triplica en extensió la de Barcelona) registra continus problemes de manteniment. La xifra d’usuaris es revela irrisòria a l’AVE construït fins les capitals de

Demà bufarà tramuntana en honor de Rafael Patxot

Demà 8 de gener s’escau el cinquantenari de la mort a Ginebra del meteoròleg, mecenes i escriptor guixolenc Rafael Patxot, el primer que va estudiar científicament la tramuntana a aquesta banda de Catalunya. Al seu treball publicat el 1908 amb el títol Observacions de Sant Feliu de Guíxols hi va deixar escrit: “Jo vull reivindicar aquest vent, que no veig proclamat com cal, i a fe que no li manca gesta en aqueixa nostra tramuntana, que no figura quasi en cap tractat de Meteorologia, malgrat ser un exemple de força més extens que el bora de l'Adriàtic i potser més clàssic, científicament, que no pas el mistral de la Provença”. Era el ric hereu d’una família d’industrials surers,

Record de Vicent Andrés Estellés, amb molta pirotècnia

En una ocasió llunyana la meva dona i jo vam anar a visitar el poeta Vicent Andrés Estellés a casa seva, a València. L’amenitat de la conversa i l’interès dels seus ullets vius per l’atractiu juvenil de la meva dona van allargar la sobretaula. Al capvespre ens va demanar d’acompayar-lo a un dels freqüents homenatges que li tributaven als pobles de l’antiga horta dels voltants de la capital, organitzat com sempre per la xarxa activista del seu editor i amic Eliseu Climent. Quan s’acostava l’hora de sopar, Estellés solia acudir a un homenatge o altre. L’autor de Llibre de meravelles havia passat vint anys treballant de gris redactor en cap al diari local Las Provincias i, un cop jubilat i consagrada la seva poesia entre els lectors, gaudia ara de la calidesa del reconeixement popular, després de publicació de la torrencial Obra completa i de convertir-se en un referent cívic, divulgat també per múltiples cantants. El seu monumental Mural del País Valencià al.ludia

L’anhel d’independència i el pop com animal de companyia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No em desagradaria que Catalunya fos un Estat independent, una altra cosa és que em sembli prioritari o indispensable. Quasi tot en aquesta vida --la col.lectiva i la individual— consisteix a un equilibri variable entre el grau de dependència i el de llibertat, un estira i arronsa permanent entre interessos relativament diferents. La definició bàsica de democràcia és el govern de la majoria per damunt la brutalitat de la llei del més fort i els interessos particulars de les elits. Es pot arribar a admetre la paraula “pop” com a definició

Els casaments augmenten i jo me n’alegro

Sóc un descasat reincident, però m’alegro que les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya revelin que els casaments van augmentar un 3,1% l’any 2012, tot trencant amb la tendència a la baixa dels tres anys anteriors. Dels 26.630 casaments censats aquell any a Catalunya, el 78,9 % van ser civils i el 19,4 % pel ritu catòlic, tot i que això em sembla menys rellevant que l’opció principal de casar-se. Naturalment, l’Institut d’Estadística es complau a elaborar estadístiques i també informa que el 71,5 % dels enllaços van ser entre persones que accedien al matrimoni oficial per primer cop i el 28,5 % a segones o posteriors núpcies. Afegeix