L‘illa de Porquerolles, Georges Simenon i Josep Pla, que diu que hi va anar

Els 300 censats de la petita illa francesa de Porquerolles, connectada a vint minuts de vaixell de línia amb la ciutat de Toló, en plena Costa Blava provençal, resideixen al paradís sense saber-ho. Viuen del turisme de temporada, com a tot el litoral del Mediterrani europeu i part de l’altre. La circulació motoritzada només està permesa als residents, mentre que els milers de visitants formen un eixam brunzent de bicicletes de lloguer tan bon punt hi desembarquen. Abunden hotels, allotjaments turístics i amarradors de vaixells d’esbarjo. Fins ara l’illa anava associada a la celebritat del prolífic i turmentat escriptor belga

Elegia i revelació sota la parra del restaurant del Bisbe a Ceret

La vila de Ceret viu dintre d’un microclima privilegiat gràcies als baixants d’aigua del Canigó i ahir vam anar-hi amb una colla d’amics per dinar sota la parra sobrealimentada al cèntric restaurant del Bisbe. Un dels millors llocs per celebrar l’arribada de la tardor és sota d’una parra centenària, atapeïda i carregada de raïms com aquesta. Neix de tres peus de vinya diferents a la planta baixa i s’enfila frondosa per cobrir la terrassa del primer pis, on ahir dinàvem una trentena de comensals sense alterar ni mica la pau dionisíaca de l’indret, contagiats per la majestat vegetal del fenomen. El restaurant del Bisbe forma part de l’hotel Vidal, regentat

El dispendi galopant de l’AVE ofereix una altra escena de vodevil

La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (organisme estatal que el ministre Montilla va traslladar a Barcelona i només hi va durar el temps d’un sospir, abans de retornar a Madrid) acaba d’aprovar el projecte d’explotació privada d’una línia d’AVE entre Madrid i Montpeller, amb parada a Barcelona, a càrrec d’una empresa filial d’Air Nostrum, damunt del traçat ferroviari d’alta velocitat de propietat pública. Es tracta de l’enèsim despropòsit de l’AVE, començant per la trampa de presentar-lo com a línia internacional per ajustar-se a la normativa europea, quan en realitat el tràfic de viatgers entre Madrid i Montpeller és ínfim i pretén

Allò que no indiquen els mil.liaris acabats d’estrenar de la Via Augusta romana

El Consell Comarcal de l’Alt Penedès acaba d’instal.lar trenta mil.liaris explicatius sobre el pas de la Via Augusta romana per la comarca, dintre d’una iniciativa destinada a fomentar les visites turístiques i el coneixement històric que compta amb el suport de la Diputació i els fons europeus del programa “Les Vies Romanes al Mediterrani” (VREM). La idea és admirable, però mancada de visió de conjunt si només s’aplica a l’Alt Penedès, on el pas de la Via Augusta no era ni més ni menys important que a la resta del traçat d’aquest eix terrestre entre Cadis i Roma. La Via Augusta romana no deixava de ser una millora de l’anterior Via Heràclia dels ibers, molt menys considerats i estudiats dintre del prestigi històric general. Tampoc no es pot oblidar que el transport per terra de persones i mercaderies era

L’altre Tapís de la Creació gironí o els esmorzars de forquilla a Ca la Trini

Alguns matins de gana més desperta sento la convicció que l’autèntic Tapís de la Creació de Girona no és el famós brodat de lli i llana de 4,5 metres de llarg, teixit el segle XI amb escenes bíbliques que rep cada any 220.000 visitants a la catedral de la ciutat com a obra mestra medieval. Un altre mural gironí em commou amb la mateixa intensitat: la paret del bar-restaurant Ca la Trini que enumera la seva prodigiosa oferta culinària, disponible de les set del matí a les set del vespre sense interrupció. Fins fa poc era un mur de color negre amb els plats escrits amb un guix, ara acaba de millorar el disseny, sense cedir en cap dels principis. Qualsevol plat de la llista és servit a taula a qualsevol hora

És molt simple: la sanitat rep un 27,5% menys que abans de la crisi

M’he entretingut a llegir moltes de les pàgines publicades aquests dies a la premsa sobre el desè aniversari de la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers. La crisi mundial en cadena que va provocar es va veure encarada de manera molt curiosa pels governs: van rescatar els grans grups financers en fallida amb diner públic tot restant-lo dels serveis socials, així com també a través d'una nova precarització del mercat laboral. De la lectura dels detalls del desè aniversari dels fets n’he tret la conclusió que l’abundància d’informació acostuma a impedir un resum clar. En qualsevol situació hi intervenen molts

L’escapada d’ahir al petit parnàs impur de Collsacabra

Collsacabra és una comarca natural difícil de cenyir sobre el paper i fàcil de fer-ho sobre el terreny, sobretot quan a aquesta època de l’any el clima comença a amansir-se. Es tracta d’un altiplà boscós a cavall d’Osona, la Garrotxa i la Selva. El poblament minvant i dispers fa que el principal municipi sigui l’Esquirol, com abans ho era Rupit. Però l’Esquirol no és pas el mirador més afortunat de la comarca, només el seu petit parnàs impur. Hi opera l’Hostal Collsacabra, la nostra destinació d’ahir amb el company Quim Curbet. El nom de Collsacabra té una ressonància frondosa que Josep Pla va acabar de reblar amb la màxima elegància quan el rendista Rafael Puget li va encarregar la biografia Un senyor de Barcelona i li vasubvencionar múltiples

Ser escriptor en català és mal afer, digui el que digui la Setmana del Llibre

A partir d'aquest divendres la Setmana del Llibre en Català celebra la 36a edició a la plaça de la Catedral barcelonina i "tornarà a mostrar la riquesa i diversitat de l’edició en català i la seva potència industrial", afirma el web oficial de la iniciativa amb molt triomfalisme. Ser escriptor que publica llibres és un ofici al qual la societat atorga un prestigi de concepte, com als cirurgians o als cardenals de la cúria, per damunt dels lampistes o dels cambrers, però en realitat aquest rang genèric resulta enganyós, Un amic que ha prosperat en el ram de la representació comercial em preguntava amb curiositat arran de la publicació del meu últim llibre què en

Timidesa fiscal del govern i vergonya de l’oposició

El simple anunci que l’actual govern està estudiant una mínima pujada de l’IRPF a les rendes més altes que afectaria el 0,46% dels declarants ha aixecat una polseguera incomprensible en contra, inclosa la negativa del PdeCat a votar aquesta eventual reforma. Els impostos són l’eina bàsica, la principal garantia i quasi l’únic instrument de l’Estat democràtic per la redistribució de la riquesa i la disminució en alguna mesura de les desigualtats, sempre que s’apliquin també als rics. Allò impopular no haurien de ser els impostos per si mateixos, sinó la pèssima i enganyosa distribució de la càrrega fiscal entre les rendes baixes i les elits econòmiques especialitzades en “enginyeria

Illa de Buda: paradís sense humans al delta de l’Ebre

Fa tres-cents anys l’illa de Buda ni existia, es va començar a formar el segle XVIII a l’atzar del desviament natural de les goles de desembocadura de l’Ebre, quan el riu arrossegava molts més sediments que després de la construcció dels pantans que inaugurava Franco. A partir d'aquells embassaments reguladors i de l’aprofitament de l’aigua per a la producció d’energia elèctrica riu amunt o per al reg canalitzat a la plana, la “revolució dels canals” va generar al delta de l’Ebre més de 500 km de sèquies i una nova estructura social. L’al.luvió que havia donat

Pel.lícula sobre Rodin i debat inconclús amb Maillol a Banyuls

Els dos últims mestres de l’escultura figurativa del cos humà es portaven 21 anys de diferència i Auguste Rodin ja es trobava al cim del reconeixement internacional quan Arístides Maillol va començar a arribar-hi, però mostrava amistat i consideració amb el seguidor perquè el mestre intuïa que les seves divergències d’estil contenien una clau que Maillol havia resolt de manera igualment magistral, en la lluita comuna contra els cànons de l’escultura clàssica sense apartar-se de la realitat carnal, especialment els nus femenins. El turment mental del nòrdic Rodin va trobar una alternativa en el mediterrani Maillol, quan aquest va consolidar una figuració sensual de les seves models. La pel.lícula biogràfica “Rodin” que s’acaba d’estrenar traspua d’alguna manera el debat amb Maillol sense citar-lo. Protagonitzada per Vincent Lindon en el paper de l’escultor, xiulada a l’últim Festival de Cannes, assolirà sens dubte una projecció internacional que no va tenir l’excel.lent film “El artista y la modelo”, dirigit el 2012 per Fernando Trueba

Ratpenats, vinyes, aviadors alemanys i coda final al Motel

Passo tot sovint per Garriguella (Alt Empordà) de camí cap a alguna altra destinació. Ahir hi vaig anar expressament. Volia satisfer el vell desig de retrobar el col.lega garriguellenc del diari La Vanguardia Josep Playà Maset en la seva salsa d’origen i fer-hi petar la nostra xerrada interminable. D’entrada vam recórrer a pas de carrossa una de les carreteres secundàries més boniques del país, de Figueres i Vilabertran fins a Peralada i Garriguella. Ens esperava la jove arquitecta garriguellenca Adela Geli Anticó per fer-nos trepitjar l’objecte del seu admirable estudi Recórrer la Garriguella fortificada. Desxifrant els búnquers: arquitectura i paisatge. No només ha rastrejat i explicat

Besades lànguides de cançó italiana contra música de piscifactoria

La cançó melòdica italiana ha sabut fomentar el relleu generacional i es manté vivíssima enfront de les balades anglosaxones. Al país de l’òpera com a gènere popular i de la cançó napolitana com a clàssic assentat, els cantautors no li han fet mai fàstics a l’escenari televisiu del Festival de San Remo. El van guanyar figures com Claudio Villa, Domenico Modugno, Tony Dallara, Nicola di Bari, Umberto Tozzi... Es van tornar popularíssims, al costat d'altres autors reconeguts com Luigi Tenco, Mina, Jimmy Fontana, Fabrizio di André, Gino Paoli, Paolo Conte, Francesco de Gregori, Franco Battiato, Lucio Dalla... Una de les

Els banquers són més perillosos que els manters

L’aglomeració de manters a determinats punts de la ciutat representa una ocupació il·legal de la via pública i un frau fiscal, però l’esquinçament de vestidures que provoca contra l’autoritat que ha de regular-ho també conté una actitud visceral de rebuig dels més desemparats, una reacció de superioritat moral enfront dels més pobres. No agrada veure la pobresa i les petites màfies a plena llum del dia. La visió dels manters revela alguna altra incomoditat que preferim dissimular, per exemple la manca d'intervenció eficaç per part de l’administració pública i del civisme de la gent (els

Dormir, senzillament dormir, quin privilegi!

Al moment de reformar el pis on visc, vaig tirar envans per engrandir espais. Al dormitori vaig ajuntar dues antigues habitacions perquè hi cabés un vestidor i un llit gran de 2x2 metres que les circumstàncies de la vida han convertit en balder. He acabat per acostumar-me a dormir en diagonal amb molta llibertat de moviments (sobretot cilíndrics), tot i que no em desagradava quan hi topava amb algun obstacle tebi, palpitant i exigent. Tot sumat i restat, conservo un viu afecte pel meu llit. El moment precís del dia en què m’hi instal.lo continua sent un dels més plaents de tots. El contacte amb els llençols nets i fragants representa una carícia. Llegir al llit constitueix un dels rituals quotidians més productius de la meva feina, dintre de la qual les pàgines inspirades surten tot sovint del rampell de llevar-se per

Anem a estudiar l’atmosfera del Sol per oblidar la nostra

El desplegament informatiu i els atractius gràfics  a tot color que acompanyen cada llançament d’un enginy espacial s’han repetit amb la sonda Parker de la NASA, llançada ahir per acostar-se al Sol i estudiar les particularitats del nostre astre central, igual com els anteriors casos en direcció a Mart, a Júpiter o la Lluna. La curiositat sensacional que volen despertar aquests llançaments cap a la dimensió desconeguda és inversament proporcional a la que els mateixos mitjans dediquen a la qüestió atmosfèrica més propera i preocupant de totes: els demostrats efectes nocius per la salut del nivell de contaminació a les nostres ciutats,

El Boca Júniors juga el 15 d’agost contra el Barça: tothom dret!

Porto dos clubs de futbol al cor, el Barça i el Boca Juniors de Buenos Aires, encara que hi ocupin un espai cada vegada més petit i dubtós. Aquest 15 d’agost els dos equips s’enfronten a l’estadi barceloní, arran del partit amistós del Trofeu Joan Gamper que obre la temporada. Serà un partit de costellada i això m’evitarà dilemes sentimentals, però no la tristor de veure la decadència injusta que arrossega Boca. Injusta per tres motius principals: l’economia globalitzada fa que els millors futbolistes d'aquell país juguin a l’estranger, la corrupció destenyeix amb freqüència damunt les estructures directives del futbol argentí i, finalment, la violència de les “barres braves” als estadis  s’ha vist consentida i manipulada, al lloc de l’ambient trepidant

Sense novetat a la millor exposició de l’any d’escultures d’Henry Moore

Queda alguna ciutat d’Europa que no hagi presentat als seus carrers una retrospectiva de les grans reclining figures de l’escultor anglès Henry Moore? Probablement no. A Barcelona va tenir lloc de manera tardana el 2006 de la mà de Caixafòrum, vint anys després de la mort de l’artista, però durant les dècades anteriors ja s’havia pogut contemplar a incomptables llocs. Jo la recordo, per exemple, al centre històric de Bolonya l’any 1995, quan la meva filla gran hi cursava l’Erasmus i l’anava a visitar. Per això m’ha sorprès que el diari La Vanguardia d’ahir diumenge dediqués un desplegament de pàgina doble a l’enèsima exposició de Moore, aquest cop al municipi francès de Landerneau, prop de Brest,

Ahir em va tocar presentar “Apunts de la Costa Brava”, de Quim Curbet

Ahir em va tocar presentar a Torroella de Montgrí l’últim llibre de Quim Curbet titulat Apunts de la Costa Brava. Encara que no ho sembli, es tracta d’un llibre de poesia que en comptes d’escriure en curtes ratlles verticals ho fa amb punts i seguits. L’autor exerceix de moltes coses alhora: editor, fotògraf, escriptor, articulista, però per damunt de tot és, al meu entendre, un poeta. I això a la Costa Brava li estava fent molta falta. Els capítols van néixer com a columnes publicades inicialment al Diari de Girona. Tenen la mida resumida d’una columna, multiplicada pel centenar de capítols del llibre. Diuen en essència moltíssimes

Quan anàvem a banyar a Cala Estreta pel camí del bosc

Abans anàvem a banyar a les solituds de Cala Estreta pel camí de bosc que arrenca del capdamunt del Golfet de Calella de Palafrugell. El bany de bosc era el preludi de la capbussada. A la pineda resseca de l’estiu els grills orquestraven una melopea aparatosa i familiar, un cri-cri incessant que ens feia companyia. No he sentit mai més cantar els grills amb un xerric tan entusiasta i coral com al bosc de Cala Estreta. El seu cant només pot semblar frenètic i exasperant als esperits torbats, la resta de mortals l’associem a la música viva i desperta de la natura. La pista de terra que serpenteja durant 4,2 km des del brancal del castell de Cap Roig a Calella de Palafrugell fins l’àmplia platja del Castell a Palamós no és exactament

Tres raons m’han portat a la comarca alemanya de Brisgòvia

La comarca alemanya de Brisgòvia (Breisgau), situada al racó del mapa que toca a Suïssa i França, al repeu de la Selva Negra i el Rin, suma indrets d’anomenada com la localitat balneària de Badenweiler, on va sojornar l’escriptor rus Anton Txèkhov que hi té una plaça dedicada (a la foto), la vila de Staufen, la capital universitària de Friburg i el poblet de Sulzburg. La comarca és coneguda com “la Toscana alemanya” pel clima benigne i l’extensió de la vinya. Tres motius m’hi han portat aquest últim cap de setmana. Un és conegut: a Staufen hi va morir cap el 1540 el doctor alquimista Johann Georg Faust, la llegenda del qual donaria peu al llibre de Goethe i al de Thomas Mann. Un dels seus experiments químics li va petar a la cara i va morir tràgicament a aquesta ciutat. Prèviament havia venut l’ànima al diable a canvi del coneixement il·limitat i dels plaers mundans, pacte fàustic que donaria molt de joc en la literatura romàntica, a un moment de traspàs entre l’obscurantisme medieval i l’era de la Raó. El segon atractiu es troba més

El televisor o l’idiota de la família

Veure néixer la televisió a les cases particulars va representar un dels fenòmens més fascinants i addictius de la meva infantesa, però ja aleshores semblava suspecte el viu interès del ministre d'Informació del govern de Franco, Manuel Fraga Iribarne, a escampar televisors subvencionats a tots els centres de reunió social dels pobles i ciutats del país. Aviat ja no va caldre subvencionar-los. L’operació següent va consistir a afeblir la televisió pública i fomentar els canals privats. L’últim consell de ministres del govern socialista de Rodríguez Zapatero va aprovar el 2011 la fusió per absorció d’Antena 3 (Grup Planeta) amb Telecinco (Mediaset, Berlusconi), de manera que aquestes cadenes privades passaven a controlar el 51,9% de l’audiència i el 85,4% del mercat publicitari televisiu. Es tractava de la privatització d’un sector a ple rendiment. La berlusconiana Mediaset també va intentar implantar-se com a accionista majoritària de La Cinq a França i de Telefünf aAlemanya, però allà no li va ser

Les excepcions i la regla de l’arquitectura a la Costa Brava

Les grans cases, com aquesta de la Marineda reproduïda al cartell de la xerrada en què vaig participar ahir a Tamariu, han estat l’excepció que confirma la regla de l’arquitectura expeditiva aplicada al conjunt de la Costa Brava per les urbanitzacions i edificacions que Josep Pla qualificava de “merament caniculars”. Però em van demanar de parlar de les excepcions, de les cases singulars relatades al meu llibre del 1994  Grans hores de la Costa Brava. El castell de Cap Roig, construït per l’exiliat rus Nicolau Voevodski i la seva segona dona anglesa Dorothy Webster, ha estat objecte aquests últims dies d’un documental de TV3, emès just abans de la retransmissió de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell. La intervenció arquitectònica de Voevodski no es va limitar a Cap Roig. El segon tram de les Voltes, l’efecte duplicat de les Voltes que avui representen la imatge més emblemàtica de Calella, va ser obra de Nicolau Voevodski amb motiu de la reforma que li van encarregar l’any 1955 de la primera casa d’aquell cantó del Port Bo, la casa Audouard. En segon lloc, la casa d’estiueig de Ses Falugues, construïda a Aiguablava (Begur) per l’arquitecte d’origen begurenc Eusebi Bona per al dirigent de la Lliga Catalanista Joan Ventosa Calvell,

Empúries programa concerts de pop-rock, no de teatre clàssic

Com si no hi es convoquessin prou festivals d’estiu de música pop-rock a les localitats turístiques del país, la cinquena edició del cicle “Empúries, concerts al fòrum romà” torna a ocupar durant tres dates del mes d’agost amb aquest estil musical una de les esplanades més afortunades del recinte arqueològic emporità. Per contra, s'hi troben absents les representacions de teatre clàssic grecoromà que han fet la celebritat de festivals internacionals d’altres recintes eminents com Mèrida (Extremadura), antiga capital de la Lusitània romana, avui declarada per la UNESCO patrimoni mundial de la humanitat, cosa que no ha aconseguit Empúries. De la

El gran poeta sud-africà fa més de 30 anys que viu a Girona i no ho sap ningú

La República de Sud-àfrica celebra aquests dies amb sentiment dividit el centenari de la naixença del pare fundador de l’actual país, Nelson Mandela, atès que el final de l‘ominós apartheid i el govern dels successors de Mandela no ha significat una millora prou apreciable de les enormes desigualtats socials. Un dels principals autors sud-africans, conjuntament amb el premi Nobel J.M. Coetzee i Nadine Gordimer, és el poeta, narrador i pintor Breyten Breytenbach, que viu amb la seva dona francesa d’origen vietnamita Yolande Ngo des de fa més de trenta anys a Campdorà (Girona) sense que ho sàpiga pràcticament ningú. No es deu a cap tipus de clandestinitat. No sé a què es deu, no en tinc

La retrobada amb Elle McPherson als diaris m’hi ha fet pensar

A l’ex model Elle MacPherson l’anomenen “el cos”, igual com l’actriu Ava Gardner era coneguda com “l’animal més bell del món”. Són apel.latius de concepte limitat que poden suscitar alguna aprensió, però regeixen igual que tants altres a sectors socials diferents. A Ava Gardner no la vaig veure mai en persona, amb Elle MacPherson vam coincidir un dia pels carrers d’Eivissa, llargaruda, somrient i rumbosa. Em va semblar que la llegenda tenia un cert fonament. Aquests dies torna a sortir als diaris per no sé quin canvi de parella, després del recent divorci d’un multimilionari amb qui ha estat casada els quatre últims anys i del qual n’ha obtingut un acord de ruptura de 45 milions de dòlars en efectiu i una casa valorada en 22 milions. Els detalls de la notícia m’han interessat poc, però m’han fet recordar el dia que la vaig veure passar pels carrers d’Eivissa com l’encarnació fugaç d’un tipus de bellesa indiscutible i triomfal. A mi m’atrauen més les low model de cada dia que no les top model ditiràmbiques, d’un balanceig estudiat a compàs de metrònom

Efectes d’un havà Partagàs a l’ombra dels tamarius de Tamariu

Per fumar un bon havà Partagàs hi ha tres indrets del planeta amb una higrometria ambiental privilegiada: el malecón de l’Havana, la rambla del Poblenou barceloní i l’ombra dels tamarius de Tamariu. Són arbrissons escarits, aparentment insignificants, d’una envergadura negligible al primer cop d’ull, com esquelets rosegats pel salobre. A finals de primavera les seves branques es permeten un cop de sang, floreixen i arriben a formar una capçada capaç d’oferir una ombra amable, esbarjosa i ventilada a alguns bancs de seure del passeig. Aquests bancs són el meu indret per fumar un havà Partagàs havent dinat o sopat el peix del dia. Tamariu és el melic del meu petit món empordanès, un lloc al qual puc sentir-me feliç sense més necessitat

Avui és "14 Juillet", festa grossa dels nostres veïns de dalt

Avui és el 14 Juillet, festa nacional dels nostres veïns de dalt. De bon matí m’han entrevistat al programa “El suplement” de Catalunya Ràdio arran del meu recent llibre Breu història de França explicada als catalans. No és fàcil resumir la història en curtes frases, per això n’he escrit un llibre, però de vegades cal intentar-ho. L’escandalós luxe de la versallesca monarquia borbònica convivia amb la misèria accentuada de la població i amb el moviment de la Il.lustració, dintre del qual emergia la burgesia que se sentia encotillada per les velles estructures. El ferment ideològic de la Il.lustració va resultar decisiu, tot i que impliqués una petita minoria pensant. A França el 70% de la població com a mínim era analfabeta i s’expressava en la llengua regional de cada lloc, no pas en el francès dels il.lustrats. El rei Lluís XVI de Borbó es va trobar amb

La “Granita de cafè”, una il.lusió de risc i escarment

La cadena de cafeteries Viena (50 establiments a Catalunya, València i Andorra) ha posat a la carta d’estiu la “Granita siciliana” i jo he corregut il.lusionat a retrobar-la. Es tracta d’una delícia difícil de definir i d’imitar perquè juga amb l’habilitat dels semitons, la destresa dels entremigs, el toc i l’equilibri subtil d'ingredients per part de cada persona que la prepara. D’entrada, se situa a mig camí entre el sorbet i el granissat, sense ser ben bé una cosa ni l’altra. Una granita és una granita. Igual com el ventall infinit dels gelats, la granita pot ser de moltes coses com a ingredient bàsic, encara que les més difoses són de cafè, de llimona o d’ametlla. La singularitat que la identifica és la obligació de coronar-la amb una caputxa

A Nieves Álvarez li agrada el restaurant romà Pierluigi, a mi també

A la crònica que publica cada dissabte a les pàgines de Societat del diari La Vanguardia, la model Nieves Álvarez acaba d’escriure que Pierluigi és el seu restaurant preferit a Roma. El meu també, des de fa molts anys, amb la diferència que jo hi he deixat d’anar des que hi va ella i altres famosos del seu braç. La model va estar casada durant vint anys amb el fotògraf italià Marco Severini (a la foto), però quan encara era soltera el restaurant Pierluigi ja era el meu preferit a Roma. Aleshores es tractava d’una trattoria popular, l'havia freqüentada des del meu primeríssim viatge i he

La Magdalena m’ho va deixar per només 6 euros

Els dos bars del mercat de la Barceloneta, el del Paco i el de la Magdalena, ho tenen difícil per competir amb dues institucions del ram que els flanquegen per davant i per darrere. Al davant del mercat regna la Cova Fumada, per a molts les millors bombes i el millor allioli de la ciutat. Al darrere Can Ramonet proclama: “Des de 1753, la taberna [sic] més antiga del port”. La Cova Fumada és tronada, incòmoda, sorollosa i el seu vi blanc dolceja, però manté un glamur i una pissarra de plats dignes de veneració. Can Ramonet s’ha passat amb armes i bagatges a les paelles de preu turístic, però boníssimes. A l’interior del mercat les coses són diferents. El Bar del Paco, obert el 1958 i ara regentat per Paco Alcaide Zorio, és el més ampli. S’hi esmorza i s’hi dina de plat quasi tot el que es pot imaginar a un mercat. L’altre Cafè del Mercat, el de la Magdalena,

Aquest vespre emeten a TV3 el documental històric sobre Cap Roig

Avui dissabte TV3 emet a les 21h40 el documental dirigit per Jaume Grau i presentat per Elisabet Carnicé (a la foto) sobre la rocambolesca història del matrimoni Voevodski i el seu castell de Cap Roig a Calella de Palafrugell, en el rodatge del qual vaig participar com autor del llibre biogràfic Cap Roig, el llegat d’un somni. L’any 1927 va arribar a aquesta localitat un rus que mostrava exactament la mateixa disposició a comprar i gastar com els que arriben ara. Nicolau Voevodski Arapoff va llançar veus per comprar tots els terrenys costaners de la localitat que li oferissin. D’entrada no el va creure ningú. Les “males terres” boscoses i improductives del litoral no valien res en comparació amb els terrenys cultivables de la segona

El temple grec pendent a cap Norfeu

L’arqueologia moderna va néixer a finals del segle de les llums com a ciència marcada per l’esperit romàntic, el qual es complaïa en el caràcter malenconiós de les ruïnes. Un cop excavades, restaurades i obertes al públic, havien de continuar semblant ruïnes, sense retornar-les a l’estat original. Però l’arqueologia és una ciència interpretativa, no només importen les peces trobades o no pels excavadors, sinó com s’interpreta la informació disponible, com es contextualitza per il·lustrar un període del passat. A les ruïnes, exhumades o no, els dóna vida l’explicació atorgada pels

Actualitat del “Concierto de Aranjuez” per a guitarra solista i orquestra

La popularitat mundial i les nombroses versions del “Concierto de Aranjuez” per a guitarra solista i orquestra, escrit pel compositor valencià Joaquín Rodrigo i estrenat per l’Orquestra Filharmònica de Barcelona al Palau de la Música l'any 1940, han arribat a tergiversar la consideració d'aquesta partitura, com si es tractés d’una música edulcorada pel casticisme. Això constitueix una imatge injusta, tal com es tornarà a comprovar a l’exigent programació del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí, que ofereix el "Concierto de Aranjuez" l’11 d’agost al flamant auditori Espai Ter de la localitat. No abunden dintre del repertori clàssic els concerts per a guitarra i orquestra, malgrat els il.lustres precedents de Vivaldi o Boccherini, potser per culpa del prejudici que la guitarra solista manté una insuficient capacitat de projecció sonora al davant d’una orquestra. Per això una altra excel.lent notícia és que l’Orquestra Simfònica de Barcelona i

Costoja: el poble amb els noms de carrer més poètics del món

Ahir vam travesar amb l’amic Josep Lloret la frontera franco-espanyola invisible al pont de Riumajor de la flamant carretera oberta el 1995 entre Tapis (veïnat disgregat de Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà) i Costoja (Vallespir) del costat francès. L’església de Costoja, de començaments del segle XII, presenta una de les portalades romàniques més boniques del país, però no hi vam anar per això. La localitat d’un centenar d’habitants ha tingut l’encert poètic i la primícia internacional de rebatejar tots els carrers amb imaginatius noms bilingües. Es diuen Via Crucis dels Somnis Inconfessables (Chemin de Croix des Songes Inavouables), Escapatòria dels Tenaços Xiuxiuejadors (Echappatoire des Tenaces Chuchoteurs), Plaçot dels

La ciutat de Menton, els llimoners i don Vicent Blasco Ibáñez

Em deixa indiferent que la llista de millors restaurants del món elaborada cada any per la revista anglosaxona Restaurant acabi de distingir en tercer lloc l’establiment Mirazur de la ciutat francesa de Menton. En canvi Menton no m’hi deixa gens, d'indiferent, a la falda dels Alps que es precipita al Mediterrani entapissada de llimoners, dels quals s'extreu un dels limoncellos més delicats. Eclipsada per les veïnes Niça, Cannes o Montecarlo, pateix una imatge injusta de vila balneària passada de moda. A Menton hi discorre una frontera estatal i això pesa. Avui és una ciutat francesa sense fissures, d’aspecte italià sense discussió. L’abrupta orografia marinera dels Alps hi afavoreix grans terrasses escalonades del terreny, fondalades encaixades i faldars que pel cantó de la solana instauren un microclima de suavitat reconeguda. La divisòria estatal franco-italiana va ser establerta el 1860 i fan l’esforç de respectar-la en la vida oficial i en les múltiples derivacions quotidianes de la vida real. El substrat és idèntic dels dos cantons, el revestiment no. L’escassa informació disponible a l’Oficina de Turisme de Menton sobre la finca del novel.lista valencià Vicent Blasco Ibáñez, visitable en l’actual condició de jardí municipal,

La fonda Can Vilaró, el cel palpitant del mercat de Sant Antoni

Després de quasi nou anys d’obres i una inversió de 80 milions d’euros, el mercat de Sant Antoni s’ha convertit en rutilant joia de la corona, el més modern sense deixar de ser històric de l’activa xarxa de 39 mercats de barri de la ciutat. Amb bon criteri, l’Ajuntament ha concertat amb les associacions de comerciants la reducció de bars a l’interior del mercat: de deu que eren abans a només tres actualment. Dissabte hi vaig anar disposat a esmorzar de forquilla. El més ampli dels tres, annex a la bacallaneria Masclans, era tancat. El bar Casa Blanca de Sergi Larregola, amb vuit empleats que no donen l’abast, no oferia res de plat que em cridés l’atenció. El petit bar Mariana, que regenta Mariana

Record sense remasteritzar de Silvana Mangano i el "negro zumbón"

Jo era molt petit quan va començar a triomfar l'atractiu de Silvana Mangano (a Itàlia pronuncien Màngano), però aquestes coses deixen empremta, potser perquè després la vaig admirar de nou en altres papers de maduresa. En ple neorrealisme italià, la pel.lícula Anna volia repetir el 1951 l’èxit que el mateix trio d’actors format per la Mangano, Vittorio Gassmann i Ralf Vallone havia obtingut dos anys abans amb Riso amaro, un romàntic drama social sobre les treballadores dels arrossars a la plana del Po (província de Pavia) que ja s’havia distingit pel voltatge del model de bellesa que encarnava la Mangano, festejada per l’ardent matatore

El boleros acostumen a reaparéixer allà on menys se'ls espera

Durant les èpoques que ocupava algun càrrec em tocava desfilar el mes de juliol a la fira de vanitats del Palacio de la Magdalena de Santander, on la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo aplega cada estiu un florilegi de savis de cada ram, a un indret abocat amb elegància a la bellíssima badia de la capital càntabra. Una alta proporció d’assistents dominava l’art dels passadissos, els copets a l’esquena i els sopars de compromís. Pel meu cantó procurava complir, però m’escapolia a la primera ocasió a escampar la boira al passeig en cornisa de la platja del Sardinero i a presentar els meus íntims respectes a un dels pocs monuments dedicats en aquest país a un bolerista. Es tracta del bust aixecat  a la memòria del popular cantant

Matinades d’estiu amb gessamí fragant al barri vell de Sevilla

Els diaris grans d’arreu d’Espanya solien oferir alguna plaça d’estudiant en pràctiques durant els mesos d’estiu a les Escoles de Periodisme de Madrid, Barcelona i Pamplona, abans de la invenció de les facultats universitàries de Ciències de la Comunicació. Vaig arribar a Sevilla contractat de becari pel diari ABC de la capital andalusa. Em van recomanar d’allotjar-me a una residència del carrer de l’Agua, al casc antic tancat a la circulació rodada. El carrer només es trobava edificat d’un costat, l’altre era la murada posterior dels jardins del Reial Alcàsser, per damunt de la qual vessava

Mesopotàmia: el secret plaer dels sabers inútils

Mantinc una vella inclinació a favor dels sabers inútils i les aficions minoritàries, segurament per això m’acaba d’apassionar la lectura d’un llibre sobre la història de l’antiga Mesopotàmia. Tots ens fem una idea d’allò que les civilitzacions egípcia, grega i romana van representar. L’antiga Mesopotàmia és la gran oblidada, malgrat que sense els seus anteriors progressos ni la civilització egípcia ni la grega ni la romana no haurien arribat on van arribar. El primer inconvenient de Mesopotàmia en la cultura general d’avui és la dificultat de situar-la. El segon, les etapes tan enfrontades i canviants d’aquella civilització. Mesopotàmia significa en grec país entre rius. De l’Àsia Menor a Aràbia, la regió protagonitzada pels rius Tigris i Eufrates va

Tots els mites grecs, frescos del dia, a la paella de Cala Pelosa

L’amic Quim Curbet no em va fer pujar ahir a cap de les ermites tel.lúriques que coneix al llarg del país i es va avenir a una excursió pagana en banyador al cap Norfeu, allò més acostat que tenim al mite grec de cap Súnion, encara que aquí sense temple dòric al déu Posidó. A l’aïllada cala Jòncols o la veïna cala Pelosa, a mig recorregut del camí que costeja entre Roses i Cadaqués, la filla del rei dels feacis Nausica s’hi hauria pogut enamorar perfectament del nàufrag Ulisses, embriagada per la fragància dels eucaliptus i la fortor de les algues i posidònies que entapissen la sorra de la platjola. És un paisatge antic posseït per una grandesa que no necessita grandiositats, potser no necessita ni tan sols mites grecs. El filòleg Narcís Garolera sosté