Els escàndols dels últims dies, sense anar més lluny

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Malgrat la crisi  i el nivell històric d’atur, la quantitat de grans patrimonis privats per damunt de 1.000 milions de dòlars ha augmentat a Espanya un 13 % durat l’últim any, segons l’informe anual sobre la riquesa mundial divulgat aquests dies pel banc Crédit Suisse, tot coincidint amb el que apunten estudis d’altres empreses especialitzades com Allianz i Cap Gemini. D’aquesta manera Espanya se situa al vuitè lloc dels països amb més milionaris del món, després dels Estats Units,

El tricentenari de Diderot, un plaer per dos motius

El 5 d’octubre es va escaure el tricentenari de la naixença del pensador Denis Diderot, pare de l’Enciclopèdia que compendiava tot el saber de l’època i del Segle de les Llums que va il.luminar els següents enfront de les velles estructures, intoleràncies i supersticions. Arran de l’efemèride França s’ha estremit de plaer en les seves essències ideològiques i li ha dedicat un ventall commogut de records, als quals em plau sumar-me per dos motius. El primer, pel preu tan accessible amb què puc comprar a les llibreries franceses –no a les d’aquí-- els infinits llibres sobre el personatge, estudiat per tots els costats, des dels grans especialistes fins als treballs de divulgació contínuament renovats, adreçats als batxillers que tindran Diderot com a matèria d’examen. N’acabo de devorar un parell amb la tinta encara fresca: el de Jean-Paul Jouay titulat Diderot, la vie sans Dieu (col.lecció Livre de Poche, 5,60 euros) i el de Jacques Attali Diderot ou le bonheur de penser (col.lecció Pluriel, 10 euros). El segon motiu de la meva arrelada adhesió a Diderot és l’emplaçament afortunat del seu monument sedent en bronze al bulevard Saint-Germain del Barri Llatí, molt a prop d’on va viure, un indret també molt accessible per als meus rendez-vous a la capital del país veí. Col.locar-me a l’ombra de Diderot –de les seves idees o del seu monument-- m’ha gratificat fins avui. El llibre d’Attali m’ha cridat especialment l’atenció, perquè l’autor és una mena d'alter ego

La dieta mediterrània és saber triar i netejar una sèpia

La gent pensa que la dieta mediterrània és una llista de productes de menjar i beure prioritaris, característics. No crec que sigui primordialment això. Consisteix més aviat a una manera diferent de tractar amb el menjar i el beure, una manera més acostada amb la qual ens sentim familiaritzats perquè n’hem après de jovenets i n’hem assentat una experiència pròpia, un domini personal, un patrimoni viscut. Comença pels canals d’aprovisionament (els mercats de productes frescos tan accessibles aquí com els supermercats d’envasats) i pel coneixement personal heretat de la manipulació i la preparació d’aquest productes. Saber triar i netejar una sèpia, per posar un exemple, és tan important o més que saber cuinar-la o saber assaborir-la i jutjar-la.  Els

Els tabús del sexe cauen com mosques

Cada dia em cau més simpàtic l’Uruguai, un “paisito” amb originalitats, començant per la seva talla encaixonada entre dos gegants com Brasil i l’Argentina. Ara acaba d’instaurar el Dia del Sexe cada 11 d’octubre. Ni que sigui una iniciativa publicitària interessada de marques de preservatius, botigues eròtiques i clubs nocturns, té el seu què. D’altra banda –-o de la mateixa--, aquí s’acaba d’estrenar (en versió original subtitulada al Canal +2 els dilluns a les 23h) la sèrie nord-americana d’èxit Masters of Sex, basada en la vida del doctor William H. Masters i la seva ajudant i amant Virginia E. Johnson, autors del cèlebre informe

Hi ha banquers penedits, però són poquets

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El setmanari francès Le Nouvel Observateur d’aquesta setmana dedica un sucós reportatge als escassos banquers penedits, després de l’emissió el 24 de setembre pel canal televisiu Arte d’un documental sobre la manca de regulació eficaç del món de les finances per part dels poders públics que tenen l’obligació de controlar-lo. El president de la comissió de mercats de l’Autoritat dels Mercats Financers francesa, el banquer Jean-Michel Naulot, ha renunciat al càrrec completament escandalitzat per la conducta del sector econòmic al qual ha dedicat 37 anys de la seva

Les cartes eròtiques d'Aurora, l'amant de Josep Pla

Més d’hora o més tard apareixerà el copiós epistolari eròtic intercanviat entre Josep Pla i la seva amant Aurora, la destinatària de les contínues cartes apassionades i dels repetits viatges a Buenos Aires que puntegen obsessivament el llibre Notes per a un diari. Aurora va protagonitzar a partir del 1940 tota la segona meitat de la vida sentimental d’un escriptor que l’amagava darrere la màscara de misogin, cínic, anti-romàntic o potser simplement d’home feble i contradictori. Tota l’obra planiana és una ocultació de la seva relació amorosa amb les dones, per un agut sentit de la timidesa o un sentiment de fracàs. Podia sucumbir al lirisme d’un paisatge, d’un personatge o d’un plat de pèsols, però les efusions s’aturaven al llindar de la intimitat. No va publicar res sobre els seus repetits episodis amorosos, amb l’excepció d’Aurora a Notes per a un diari, encara que els va viure obertament en el seu entorn de cada moment i van ser ben coneguts pel cercle de relacions familiars i socials. Si al final va autoritzar la publicació del dietari en què l'enigmàtica “A.” fa reiterada aparició, va ser a iniciativa de l’editor Vergés i de manera censurada. Deia haver conegut Aurora en un

Les fotos inèdites d’Aurora, l’amant de Josep Pla

Em vaig endur dues sorpreses quan el setembre del 2007 es va obrir la lliure consulta de la documentació acumulada per Josep Vergés Matas al llarg de la seva vida d’editor de Destino, comprada per la Biblioteca de Catalunya a la família gràcies a un mecenatge de 50.000 euros de l’empresa constructora Dragados SA. La primera és que el fons documental es trobava esporgat, triat i garbellat prèviament, com confirmava el fill Josep C. Vergés al seu llibre d'aquell mateix any Un país tan desgraciat: “Les fotos i documents són propietat de Josep C. Vergés i de l’arxiu Josep Vergés Matas, donat per la família a la Biblioteca de Catalunya, després de seleccionar l’abundant material i manuscrits recopilats per l’editor”. 

La segona sorpresa és que els garbelladors havien deixat escolar a través la malla alguns documents que potser haurien apartat en cas de conèixe’ls millor. Per exemple, tres fotos d’èpoques diferents d’Aurora Perea Mené, l’amant més persistent de Josep Pla, de la qual se’n coneixen poquíssims testimonis fotogràfics (la seva identitat completa va ser revelada el 1998 per Arcadi Espada, Anna Caballé i Beltrán Gambier). Les tres fotos d’estudi no estan identificades amb cap nom ni referència i probablement per això

Els introvertits som bona gent, que corri la veu

Ser introvertit, reservat, retret és una característica de la personalitat que fins ara s’ha vist sovint atacada en un món que admira l’exuberància verbal, el soroll descordat i la rapidesa agitada, encara que siguin superficials o sobretot si ho són. Ser introvertit no és el mateix que ser tímid, vergonyós, feble, poc sociable ni encara menys solitari, indolent o ensopit. Representa una estratègia de supervivència tan legítima i eficaç com l’altra. Els introvertits podem ser igual d’afectuosos i de participatius –o més— que els extravertits que s’enduen la palma a les trobades socials gràcies a les seves facècies. Simplement, si podem triar, preferim la distància curta a l’escenari, un grau de lentitud més reflexiva per damunt de l’exabrupte, fins i tot la qualitat d’alguns murmuris i d’alguns silencis per damunt de la xerrameca. Tot això ho teníem assumit, malgrat que ens costi ser acceptats sense que ens confonguin. Però mancava que una escriptora nord-americana com Susan Cain ho

En el centenari de Vinícius de Moraes, el poeta sempre enamorat

El 19 d’octubre s’escau el centenari de la naixença de Vinícius de Moraes, el poeta brasiler que va revolucionar les lletres de les cançons d’amor. O poetinha va canviar el concepte narratiu heretat dels boleros i les antigues balades per una nova descripció de la vida quotidiana de la classe mitjana urbana, un llenguatge espontani, d'oralitat col.loquial, amb tics que flirtejaven amb l'humor i l'absurd. Era una prosa poètica aparentment senzilla, una nova economia literària, una lírica planera, sensual i murmurant, enfront de l'exuberància grandiloquent dels ritmes brasilenys anteriors. Va escriure centenars de poemes convertits en cançons per múltiples compositors, però sempre serà l'autor de “Eu sei que vou te amar”, "Chega de saudade" o "Garota de Ipanema", totes tres amb música de Jobim. “Eu sei que vou te amar, por

Moute-te per la gent gran. I per la gent jove

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), els empleats de metro i autobusos, han decidit dedicar la seva campanya solidària d’enguany al lema “Mou-te per la gent gran”, amb accions de sensibilització durant tres mesos sobre els problemes de soledat i marginació social dels ancians. No podien triar més bé, la mateixa setmana que els pressupostos de l’Estat per al 2014 anuncien una retallada de quasi un 50 % de les aportacions a la dependència i la conselleria de Benestar Social de la Generalitat la prolongació sine die de la seva suspensió temporal, vigent des del mes de juliol, del pagament de l’ajuda als dependents, una quantitat que tot sovint

Inauguració de temporada amb rejovenida satisfacció a l’Arxipèlag de Perpinyà

Ahir divendres vaig assistir amb una rejovenida satisfacció a la inauguració de temporada del flamant teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà. No es devia a l’esdeveniment social ni a les originalitats constructives de l’arquitecte Jean Nouvel, sinó a l’obra programada. Algú ha tingut la bona pensada d’obrir la tercera temporada del gran equipament escènic perpinyanès amb la reposició de l’obra magna dels dos principals creadors rossellonesos del segle XX en llengua catalana: la cantata simfònico-coral O Món, amb lletra del poeta Jordi Pere Cerdà i música del cantant i compositor Jordi Barre, tot dos nascuts el 1920 i desapareguts el 2011, després de l’estrena d’aquest treball l’any 1996 en un altre

El cul abunda i redunda, deia el poeta brasiler Drummond de Andrade

A Rio de Janeiro la paraula "cul" no pot ser considerada una sortida de to. S'utilitza en l'accepció més alta i noble, in media res, per designar un dels monuments reconeguts de la ciutat. La valoració de la bellesa d’aquesta part del cos juga aquí un protagonisme i constitueix una imatge de marca. De fet juga aquest paper a tot arreu del món, però aquí ho reconeixen culturalment. El bunda o bundinha és la paraula d'origen etimològic africà que al Brasil defineix aquest punt anatòmic, també anomenat col.loquialment bumbú o bumbum. A més d’una institució, quasi un altar de la pàtria, és un tema de contemplació, de persuasió, de

Les orquídies de Rio de Janeiro, una recomanació excèntrica

La meva filla gran marxa uns dies per feina a Rio de Janeiro amb la companyia de teatre de Roger Bernat, que gira per tot el món més que a casa. Em demana que li recomani coses de la ciutat carioca. Les meves recomanacions són poc homologables, però li dic que miri si encara és oberta la llibreria Toca do Vinicius al barri d’Ipanema. Li afegeixo que m’agradaria tornar a Rio sobretot per recórrer novament amb el tou dels dits la sedositat de les vagines florals a l'orquidari del Jardí Botànic carioca i que el tacte em retornés la sensació d'un record viscut. Li dic que Rio és una contradicció bullent semi-urbanitzada, que tot

L’avió estavellat al Montseny, sense literatura

Més de quaranta anys després de l’accident de l’avió anglès estavellat la tarda emboirada del 3 de juliol del 1970 a la muntanya de les Agudes, al Montseny, les peces que se’n troben escampades pels voltants són cada vegada més petites. Però encara se n’hi troben avui, ja siguin metàl.liques, de plàstic, del cablatge, dels llums o de les pertinences dels viatgers. Durant la meva joventut els trossos que hi recollíem no eren pas tan petits. Constituïen l’atractiu macabre de l’excursió (l’atractiu exòtic del mateix dia era fer la visita al responsable de l’observatori meteorològic del Turó de l’Home, Fernando García de Castro, que hi residia tot l’any des del 1951, com un autèntic faroner de muntanyes). Al Turó de l'Home s'hi havia estavellat una altre avió angles onze anys abans, l'agost del 1959, amb 32 víctimes angleses que anaven de vacances a la Costa Brava. Cada fragment retorçat, calcinat o simplement dislocat que localitzàvem era per

L’obsessió irreprimible d’organitzar Jocs Olímpics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Sense ni tan sols deixar refredar el cadàver de la candidatura de Madrid a l’organització dels Jocs Olímpics del 2020, Barcelona s’ha començat a plantejar la seva candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern del 2024 o el 2026. Quina dèria, Déu meu! La imatge mundial de Barcelona com a ciutat de platja quedaria compensada per la ubicació de les proves de neu al Pirineu --més concretament a la Cerdanya-- i les de gel a la capital catalana, en una fórmula mixta ciutat-muntanya ja aplicada als Jocs d’Hivern de

Tardor triomfal a la muntanya d’ametistes del poeta oblidat (i 2)

Vaig tenir una primera percepció directa de les “ametistes” quan en una ocasió llunyana vaig gaudir de l’hospitalitat de Llorenç Gomis i Roser Bofill a Can Balet del municipi de Viladrau, al cor del Montseny més literari i noucentista. Roser Bofill formava part activa del llinatge del poeta Guerau de Liost. L’entusiasme de Roser  sempre va contrastar –i alhora encaixar admirablement— amb la circumspecció de Llorenç, que jo havia tingut de professor a l’Escola de Periodisme quan encara s’anomenava Lorenzo, igual com havia conegut Roser d’estudiant en aquelles mateixes aules.  L’escassa conversa del marit al jardí de casa

Tardor triomfal a la muntanya d’ametistes del poeta oblidat (1)

Els boscos d’avets situats més al sud d’Europa, els castanyers corpulents, els roures enrocats, els àlbers i pollancres de ribera, les capçades denses dels oms, la rodonor dels lledoners, el refinament dels til.lers, les alzines retorçades i les fagedes filiformes donen al Montseny un aire de balada centro-europea, de selva negra germànica, d’alpina helvètica. Les boires matutines s’aixequen com un souflé de la catifa de falgueres i ginebrons, de les bardisses d’aranyons i arços, de les brolles de bruc i borró. Jaume Bofill i Mates va adjudicar-se el pseudònim poètic de cavaller medieval Guerau de Liost i amb aquest nom va publicar

La idea federal no hauria de fer riure tant

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La primera potència mundial—Estats Units—té una estructura federal. El país més extens, més poblat, més desenvolupat i més poderós d’Europa –Alemanya-- és un Estat federal, amb la diferència que el partit majoritari de la cancellera Merkel no es presenta al més gran i pròsper dels 12 länder –Baviera--, on delega en el partit germà de la CSU. Entre nosaltres la idea federal es troba en sordina perquè el principal partit que la impulsa, el PSOE, s’ha caracteritzat per defensar-la tímidament i, en ocasions, enganyosament. Això no treu que forma part del seu bagatge i que ara es veu obligat a reactivar-la enfront del PP. L’actual reivindicació de Catalunya es disposa a entrar en un llarg, llarguíssim procés d’estira i arronsa amb l’Estat. Per més

Al setembre marxen els rossinyols

Els ocellaires que veiem deambular als barris amb una gàbia enfundada a la mà són conscients que les virtuts canores d’aquests diminuts vertebrats constitueixen un petit tresor. Cacen fringíl.lids per concursar a la recerca del cant perfecte de caderneres, verdums, pinsans i passerells. Les associacions protectores denuncien dopatge i mercat negre als concorreguts concursos. A Catalunya hi ha 8.000 ocellaires federats. El tema va ser debatut el 2012 al Parlament de Catalunya per reformar la legislació. Però, al capdavall, per què piulen els ocells? Perquè són feliços, afirmava Plató. Els científics mancats de poesia precisen que ho fan per delimitar el seu territori i atraure la femella. Les seves parades nupcials poden ser petites proeses simfonico-corals i el

El saqueig organitzat i el cinquè aniversari de Lehman Brothers

El cinquè aniversari de la fallida del banc nord-americà d’inversions Lehman Brothers ha servit als mitjans de comunicació per fer balanç de la crisi financera mundial que va destapar, amb conclusions coincidents. En primer lloc, no falta coneixement sobre el procés que ens ha conduït a la crisi, perquè a l’actual societat de la informació permanent i interconnectada se sap quasi tot, encara que serveixi de poc saber-ho. En segon lloc, el resultat de la crisi és inapel.lable, compartit i reconegut: els bancs especuladors que l’han causada amb les seves pràctiques corruptes i les seves

París lletja, bruta i hostil, tan autèntica com les seves meravelles

En una ocasió van preguntar a l’escriptor nord-americà Howard Phillips Lovecraft com havia aconseguit a una de les seves narracions reproduir tan minuciosament l’ambient d’un barri de París sense haver-hi estat mai. Va contestar que, de fet, sí que hi havia estat: “With Poe, in a dream”… Al costat d’aquesta sortida airosa de Lovecraft per il.lustrar l’atractiu mític de la capital francesa, fa poc em va cridar l’atenció a les revistes el titular que encapçalava les declaracions d’una actriu espanyola: “M’agrada seure a un cafè de París i veure passar la gent. Tothom hi té estil!”... De les dues principals metròpolis europees en dimensions (12 milions d’habitants cadascuna), Londres es va quedar amb la capitalitat financera mitjançant la posada al dia a la City com a centre europeu de l’especialitat. A París li va tocar una altra especialitat més etèria: el luxe, l’estil, el pensament, la cultura, l’art. Es va mantenir com a capital europea d’aquest ram des de la Belle Époque del segle XIX fins a cedir-lo a Nova York després de la Segona Guerra Mundial el 1945. Ara en conserva el

Rèplica a Quim Curbet sobre el caràcter de la tardor

Quim Curbet és un  escriptor que m’agrada. El seu blog Barretades.cat m’enlluerna molts dies amb alguna fulguració de l’ofici, que de vegades anoto i guardo com una lliçó. Tot avançant-se a la data del 21 de setembre, fa poc dedicava un article al canvi d’estació. L’article estava ben girat, però va disparar els meus ressorts instintius contra la tradició i el prestigi de la malenconia. Curbet començava amb la frase: “La tardor és la metàfora que utilitza la natura per a explicar-nos la inevitable decadència del cos, de totes les coses que ens envolten i, sobretot, la decadència terminal de les societats humanes”. Admetia la possibilitat de

La Diada de l’any vinent hauria d’organitzar-se arreu d’Espanya

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Plantejar la independència sense força suficient per imposar-la o utilitzar-ne la reivindicació per amagar les causes de la crisi pot arribar a convertir-se cada any en una mobilització ciutadana entusiasta i modèlica que l’endemà retorni al punt de partida, a la realitat prèvia de l’escaquer polític que ha de prendre les decisions. El govern espanyol, amb majoria absoluta del PP, ofereix com a molt revisar l’encaix constitucional sense canviar-lo. La majoria del Parlament de Catalunya

Noves aportacions a la demostració de l'estafa de la crisi

El pensament francès té sovint l’animeta a l’esquerra. La République és filla orgullosa i argumentada de la guillotina i ostenta al seu lema oficial els conceptes (si més no els conceptes) de llibertat, igualtat i fraternitat. Dic això perquè dos nous llibres de solvència científica acaben d’aportar una radiografia, una ressonància magnètica detallada de la desigualtat social en augment, de l'estafa de la crisi. Michel Pinçon i la seva dona Monique Pinçon-Charlot s’han convertit al país veí en sociòlegs de moda i “stars de la rentrée” amb el nou llibre La violència dels rics, després del seu últim èxit Els ghettos del Gotha. Passen revista al triomf dels paradisos fiscals, la divinització dels empresaris i la devaluació del treball, les retribucions obscenes de l’oligarquia, l’opacitat dels muntatges jurídics i les estratègies per fer creure que no és

El president Allende i les grans alberedes de la història

Avui fa quaranta anys del cop d’estat militar del general Pinochet i de la mort del president Salvador Allende. Al meu últim viatge em vaig inclinar davant la seva tomba al Cementiri General de Santiago de Xile i hi vaig deixar unes flors roges. Vaig trigar una mica a complir la prometença formulada per la cançó que tal.larejava una part de la meva generació: “Yo pisaré las calles nuevamente de lo que fue Santiago ensangrentada y en una hermosa plaza liberada me detendré a llorar por los ausentes”. Ho vaig fer fer un matí de diumenge radiant. La tomba d'Allende és un monument digne, digníssim, a una de les placetes del principal cementiri de Santiago. Damunt la cripta s'alcen quatre grans palmes verticals de

El 800 aniversari del coit que ens va fer perdre la batalla de Muret

Aquest 12 de setembre s’escau el 800 aniversari de la batalla de Muret, és a dir, d’un dels dos coits del rei Pere I d’Aragó que marcarien la història del sud europeu, la fi de la projecció catalano-aragonesa cap a Occitània i la integració d’aquest territori a la corona francesa. La història clàssica ha desdibuixat per puritanisme el paper d’aquells dos coits. Començo pel segon, que ara es commemora. El 1212 les hosts del rei de França Felip August envaïen el territori occità del comte de Tolosa i del rei d’Aragó que escapava a la jurisdicció de la corona del nord gràcies a un nivell de vida més avançat i tolerant. L’excusa de la croada contra els albigesos o càtars, els cristians dissidents occitans que al seu torn escapaven a la

La Diada és de tots, la independència és de tots

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

D’ençà la recuperació de la democràcia els catalans tenim per costum sortir al carrer per commemorar la Diada de l’11 de Setembre. És un bon costum de vitalitat ciutadana. Enguany els partits polítics i les institucions que ens representen més o menys a través del nostre dret a decidir a les urnes han cedit la iniciativa a una Assemblea Nacional Catalana, la qual ha convocat la cadena humana per la independència. El tracte rebut de manera continuada pels governs de Madrid ho justifica àmpliament, però l’Assemblea Nacional Catalana no pot posar la mobilització de tots

Les xifres lapidàries del gran negoci del futbol i una idea de Josep Pla

El descomunal deute dels clubs de futbol en impostos a Hisenda i a la Seguretat Social que els altres ciutadans hem de pagar puntualment el financien els bancs que neguen crèdits als petits empresaris i als clients que consideren sense aval suficient. El Barça reconeix als seus comptes un deute de 331 milions d’euros, però els bancs li deixen fitxar un nou jugador, el brasiler Neymar, per 57 milions que abonarà en tres anys. El Real Madrid acumula un deute de 600 milions d’euros i paga al comptat 101 milions pel jugador gal.lès Gareth Bale, el qual no era pretès per cap altre club europeu, per intentar eclipsar el fitxatge de Neymar. El club blanc ha gastat més de 1.000 milions d’euros en fitxatges de jugadors i entrenadors des que va arribar a la

Record intrigat d’en Met de la Muga, com si hi tingués un deute

Fa dies que dono voltes inútilment al motiu pel qual em revé cada any a algun moment el record afectuós i interrogant d’en Met de la Muga, l’home de muntanya més pur, informat, humil, acollidor, esclavitzat i alhora lliure que he conegut, un personatge anònim que va deixar empremta. Tota la seva vida va ser una peregrinació com a treballador als masos de les remotes i luxuriants valls de la capçalera de la Muga, a la frontera entre les comarques del Vallespir, la Garrotxa i l’Empordà, presidides per l'altiu puig del Bassegoda, fins que es va poder assentar relativament com a masover del molí de la Muga de Dalt. Damunt mateix de

Què commemorem arran del cinquantenari de la mort de Le Corbusier?

El 50 aniversari de la mort de l‘avantguardista arquitecte, pintor i escriptor francès d’origen suís Le Corbusier s’escau l’agost del 2015. Les trompettes de la renommée han començat a bufar a ple pulmó amb l’exhaustiva exposició del MoMa de Nova York titulada “Le Corbusier. An Atlas of Modern Lanscapes”. És un aperitiu de les moltes commemoracions programades i per a nosaltres una continuació de l’exposició que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) va dedicar el 2012 a “Le Corbusier i Jean Genet al Raval”. El famós arquitecte va estar molt vinculat professionalment a Barcelona a partir del 1928, malgrat que els seus projectes dintre del Pla Macià que impulsaven els joves col.legues catalans del

Va existir realment Pasqual Maragall?

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 7 de setembre vinent el COI anunciarà si la candidatura de Madrid guanya les d’Istanbul i Tòquio per a l’organització dels Jocs Olímpics de l’any 2020. La notícia tindrà una certa repercussió. És un bon moment per preguntar-se quina consciència ha quedat de l’impacte dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona. Deu ser més clara en el terreny urbanístic i turístic, en canvi el seu llegat ideològic i polític s’ha vist laminat. Aquella aventurada iniciativa no era només una operació de rentat de cara de Joan Antoni Samaranch davant dels

El Partenó com exemple de perfecció, sobrietat i èxtasis tronats

Prefereixo pujar-hi a primera hora, quan el sol encara poc alçat comença a pintar les columnes dòriques d’un color exacte d’or fulgent contra la tela blavíssima del cel àtic amb una llum rutilant, pura, crepitant, capaç de demostrar que la pedra inert pot ser efusiva i la duresa marmòria tan dolça. El resultat dels dos últims segles d’obres de restauració és completament inaparent, més enllà de la renovació periòdica de l’emplaçament de les grues i les bastides. Sempre he vist aquesta ruïna exactament igual. M’incomoda que el contacte amb el Partenó desperti tants èxtasis tronats, desvarieigs de simple postal. Els èxtasis cal renovar-los amb la mentalitat i l’estil de cada època. Alguns visitants pensen

Defensa tardana del caràcter pla de Brussel.les

Al moment d'ingressar Espanya a la Unió Europea, la nova etapa em va trobar sense vocació d’allargar els meus vuit anys de residència a Brussel.les. Vaig marxar i a partir d'aleshores m'ho he mirat a distància. Un cop esgotats els plaers de la funció de ciutadà europeu de primera hora, em vaig fer la prometença de no tornar a escriure mai més sobre excedents de mantega, aranzels damunt les exportacions d'avellanes o preus d’intervenció de l'acer laminat. El rampell em va impedir accedir a l'Edèn europeu des de dintre de la cobejada jerarquia d'euròcrata d'escalafó. Vaig deixar el lloc als nouvinguts més il.lusionats.  Poc després la Comissió Europea anunciava la decisió d'abandonar la seu brussel.lesa de l'edifici Berlaymont per

Record de Desirée, la “splendide négresse”

Aquest conte va guanyar el concurs de narracions de la revista Vèlit i va ser publicat al número de Tardor 2005.

La casa dels amics que m'acollien els primers dies de viure a Brussel.les es trobava a un carrer de la Porte de Namur tapissat per mitja de dotzena puticlubs congolesos de luxe, arrenglerats porta per porta. Les finestres de casa s’abocaven a la filera de bars i m'embadalia contemplar el moviment d'entrades i sortides. El fet que un dels tuguris s'anomenés Le Bateau Ivre em va infondre la certesa d’haver arribat a un país seriós, capaç d’aprofitar el títol del poema de Rimbaud per batejar un club de cambreres. No es tractava de prostíbuls, eren bars per prendre copes en desinhibida companyia, acompanyada per alguna procacitat. Si el client allargava bitllets, potser li feien alguna francesilla soluble a l'instant. Vaig fer coneixença amb algunes de les noies, de vegades baixava al carrer i fèiem petar la xerrada o bé pujaven al meu pis a prendre un cafè, a canviar de tema entre dues obligacions, a relaxar-se amb una altra mena d'interlocutor. S'avorrien i la

Piazza Navona, per salvar imperiosament la fe en algunes coses

El número d’agost de la meva estimada revista Bell’Italia inclou un ampli reportatge amb desplegament infogràfic sobre els atractius de la Piazza Navona de Roma. M’ha fet recordar que alguns amants d’Itàlia no anem exactament a Roma, sinó a Navona. Només al moment de prendre possessió cutània d’aquesta plaça i consumir-hi el primer espresso a la terrassa del bar Tre Scalini sento que he arribat, percebo el preludi d’una sintonia i experimento la sensació que ja no caldrà dir res més, que tota la Roma amb la qual em disposo a intimar es troba compendiada aquí.  M’agrada pensar que la primacia de Navona no li ve donada només pel decorat magistral, sinó per l’encert a mantenir fins avui el caràcter d’àgora, de lloc de confluència instintiva,

Quan convé desviem cadenes (humanes)

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La negativa dels organitzadors de la cadena humana de l’11 de Setembre vinent a la proposta del moviment Procés Constituent de fer passar el traçat oficial també al voltant de la seu central de la Caixa a Barcelona com a símbol de la flagrant responsabilitat dels bancs en la crisi financera i les retallades tradueix els límits ideològics del dret a decidir, reduïts per l’Assemblea Nacional Catalana a la qüestió de la consulta sobre la independència, al marge de l’orientació política i el contingut de govern d’aquesta independència. Formo part d’una generació en què ser “apolític” significava

L’autèntica cantada d’havaneres de Calella, la del barri de Sant Roc

Ahir vaig assistir amb la meva cadira plegable i el meu havà a la cantada de la platgeta calellenca de Sant Roc i em ratifico íntegrament amb el vaig escriure’n l’any passat, que és això que segueix:
Al meu entendre la veritable cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell no és la famosa de cada primer dissabte de juliol. Aquella és la de TV 3 i de la Caixa. Per al meu gust l’autèntica és la de Sant Roc al voltant de la festa patronal del 16 d’agost, una cantada gratuïta que organitza l’associació de veïns a la platgeta d’aquest barri calellenc i que conserva les essències del que havia estat la cantada grossa. L’escenari és un roca de la caleta i els cantaires hi actuen desinteressadament. Això no treu que sigui un

Estimo el silenci productiu de les biblioteques

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

En aquest món cada cop més malaltissament sorollós i vociferant, el silenci és una espècie en vies molt avançades d’extinció. S’ha convertit en un luxe utòpic, excepte a les biblioteques. A les biblioteques el silenci és un dret, un acte de respecte i un estat palpitant dels usuaris que hi estem descobrint alguna cosa i, adelerats, n’estem gaudint. No és un silenci místic, misantròpic ni autista, tampoc un silenci absolut ni primmirat, sinó una forma d’equilibri productiu. El silenci,

Ah, la musiqueta de Marcel Proust…

El centenari de la publicació de Pel cantó de Swan, el primer volum de l’obra A la recerca del temps perdut que Marcel Proust va haver d’imprimir a compte d’autor arran del refús de les principals editorials (“Està ple de duqueses, no és per a nosaltres”, va opinar el qualificat lector de l’editorial Gallimard, André Gide), propicia aquests dies un magnífic esplet de reedicions, noves traduccions i estudis al voltant d’aquesta gran, exquisida i lentíssima novel.la del segle XX.  En català apareix la traducció del segon volum A l’ombra de les noies en flor per part de Valèria Gaillard i se n’anuncia una altra de Josep M. Pinto, després de les clàssiques fetes per Jaume Bofill i Ferro, Maria Aurèlia Capmany,

Algunes postes de sol per aplaudir

El sol surt per a tothom. També dóna lloc per a tothom a crepuscles que, alguns dies, són el gran moment de l’espectacle sense taquilla del cel. A Barcelona el sol tramunta pel turó de Sant Pere Màrtir i, quan vivia a un pis alt acarat a ponent, deixava tot el que estigués fent per embadalir-me davant d’aquests instants de llum morent i alhora triomfal, quan el dia no es converteix en nit sinó en capvespre il.luminat, culminant, d’un palpitant color de carbassa. No aplaudia, perquè això queda reservat als crepuscles dels déus a algun dels indrets

Algunes dades bàsiques sobre la indecència bancària

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A un país amb 27 % de la població activa i 52 % dels joves a l’atur, immers en una severa crisi i sense cap perspectiva anunciada de millora fins el 2018, Catalunya Banc (ex Caixa de Catalunya) acaba d’informar oficialment que el seu president cobra 25.000 euros al mes, el màxim legal previst per a presidents d’antigues caixes nacionalitzades amb diners públics arran del seu estat de fallida. Aquesta caixa en concret ha rebut més de 13.000 milions d’euros d’ajudes públiques. Els seus quatre últims presidents i directors generals van comparèixer el mes de juliol davant la comissió del Parlament de Catalunya que indaga sobre el fiasco d’algunes caixes catalanes i la responsabilitat dels seus gestors, però cap no va admetre

Les ciutats poden morir, el cas de Detroit

La suspensió de pagaments de General Motors i Chrysler, la crisi d’un dels grans referents del somni americà com era la mirífica fabricació de cotxes, ha reduït la quarta ciutat dels Estats Units de 2 milions a 700.000 habitants. Només entre 2010 i 2012 la població va caure el 26 %. Prop de 80.000 edificis abandonats o malmenats no troben que tingui capacitat de rehabilitar-los. L’atur duplica la mitjana nacional i el 36 % dels habitants subsistents viuen per sota del llindar de pobresa. El fet de no trobar alternativa a la indústria del motor l’ha convertit en una ciutat morta, corcada per

La punteta del campanar de Cotlliure es veu pansida

El cèlebre campanar amfibi i fàl.lic de l’església parroquial de Cotlliure es troba plantat literalment al mar, arran de la platja, pel seu origen de torre-far de vigilància marinera, aixecada el segle XIII com a part de la muralla del port reial rossellonès. Més tard la torre de 30 metres d’alt va ser unida a l'església adjacent i cofada el 1810 amb la cúpula rosada que li dóna l'aspecte característic, tan pintat pels artistes que freqüenten la localitat, retratat pels visitants i interpretat pels comentaris de tota mena. És un dels pocs campanars del món que permet voltar-lo nedant als

El “paisito” legalitza la marihuana i dóna una lliçó

La majoria d’esquerres a la cambra de diputats del país del president José Mujica, el més petit d’Amèrica Llatina, acaba d’aprovar la legalització de la marihuana tot reconeixent l’evidència, que de vegades és una cosa que costa molt reconèixer. L’evidència l’ha subratllada amb paraules ajustades el diputat uruguaià Sebastián Sabatini: “Estamos dando un paso histórico para cambiar una política basada en la doble moral y la hipocresía, que perjudica a los que tienen menos acceso a la justicia, criminaliza la pobreza y fracasó en todos sus objetivos”. A l’Uruguai no només acaben de despenalitzar el consum de marihuana, com a alguns