Centenari del final de la Primera Guerra Mundial o la indecència

Aquest diumenge s’escau el centenari del final de la Primera Guerra Mundial, Va conduir en només vint anys a la Segona, amb els mateixos protagonistes i una carnisseria augmentada: 30 milions de morts a una, cinquanta milions a l'altra. Les commemoracions oficials de reconciliació oculten aquests dies la realitat amb esforç. Els estrategs militars pensaven el 1914 que es tractaria d’un conflicte de pocs mesos, però les innovacions tècniques van transformar el “mode de producció” de la guerra en una matança sense precedents: artilleria pesada, carros de combat, bombardeigs aeris d’objectius civils, armes químiques... Només a la batalla de Verdun del 1916 s’hi van produir 300.000 soldats morts, a la del riu Somme el mateix any més de 400.000. La meitat de les víctimes mortals de la

Conversa amb la “Mediterrània” de Maillol damunt la seva tomba

L’escultor Aristides Maillol es troba enterrat sota el seu nu femení més conegut, batejat amb el nom de Mediterrània, a la masoveria-taller que utilitzava a la vall de la vila natal de Banyuls. Al voltant de les corbes convençudes d'una idea del cos de la dona, Maillol va imposar una nova estatuària monumental al precís instant en que l'art modern començava a "deconstruir-la". D’aquesta manera acabaria per ser reconegut arreu del món com el gran renovador de l'escultura del segle XX, gràcies a uns nus agraciats amb el do de la monumentalitat. Ja no eren nimfes místiques, fades llegendàries, divinitats mitològiques, Venus quimèriques,

Ahir al Coll de Banyuls com un retorn a Brideshead

M’agrada anar amb amics al coll de Banyuls per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les nostres rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons afortunats. Ahir diumenge vam tornar-hi i pel camí se’ns va aparèixer el Canigó enfarinat de neu per primer cop aquesta tardor. Es tracta d’un dels passos més assentats d’aquest Pirineu mediterrani, des dels ibers de la Via Heràclia, els grecs i els romans d’Empúries i potser els cartaginesos d’Aníbal, tot i que ara només l’utilitzem els amants de les dreceres suposadament secundàries i de les vinyes verdes vora el mar. Fa temps que conec aquest camí, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, quan només era una pista de terra

La glòria física de J.S.Bach al bandoneó tanguista d’Almut Wellmann

La bandoneonista alemanya Almut Welmann i el seu marit Miguel Chimienti vivien fins fa poc a Barcelona i ara ho fan a la localitat alemanya de Sulzburg. L’Almut em va prometre que, si anava a visitar-los, tocaria Johann Sebastian Bach amb el seu bandoneó per a nosaltres sols a l’església de Sant Ciríac, una joia romànica del segle X restaurada fa poc, d’una sonoritat que les línies nues del romànic ennobleixen. Ella sabia que l’audició privada en aquest lloc em causaria una callada commoció, com amant de Bach i del tango. Es tracta d’una església luterana, igual que Bach, però la naturalesa de la música no té més limitacions ni classificacions que el talent expressiu de cada compositor i cada intèrpret. Per aquest motiu es pot

Una altra manera d’administrar i consumir turisme, sisplau per força

La postura més insensata seria pensar que podem continuar vivim sense canvis en la nostra manera d’administrar i consumir turisme, vaig argumentar ahir a les Jornades sobre Turisme i Societat organitzades per Fundació Jordi Comas Matamala al CaixaForum de Girona. Després de tots els booms turístics coneguts, el concepte de decreixement resulta crucial, encara que no vulgui dir per força disminució d’activitat o de clientela, sinó una reorientació intel.ligent dels fluxos principals, les rutines i les malformacions comprovades. Un comentari editorial del diari La Vanguardia parlava el 23 d’octubre últim del canvi climàtic al Mediterrani i reiterava l’evidència científica de l’augment de la temperatura mitjana i la consegüent pujada del nivell del

Els xuixos de Girona, una manera d’entrar a la ciutat

Una de les primeres coses que m’agrada fer quan arribo a Girona és entrar a alguna de les pastisseries del meu recorregut, comprar un xuixo barroc, voluptuós i lluent acabat de fregir i menjar-me’l amb tota la delicadesa possible, mentre camino xino-xano tot mirant aparadors i saludant algun amic o conegut que passa. Un cop menjat, em recomponc amb el tovallonet de paper els llavis ensucrats, faig un cop d’ull circular a la part més florentina de la ciutat i dono gràcies als gloriosos artesans pastissers de “les dulces” en general i del xuixo en particular. Observo durant uns instants els mil matisos de la manera de viure i m’entretinc a discernir els colors del cel i a fer-me confidències. Els famosos xuixos de crema de Girona perden gràcia i sabor fora d’aquesta ciutat (excepte en el cas de la pastisseria Girbal de Palafrugell o a Can Batlle de Torroella de Montgrí). Encara afegiria que hi guanyen si es mengen

Sota la pluja encara s’esmorza més bé a Can Met de Mieres

Entre un xàfec i el següent, ahir vam anar a esmorzar a Can Met de Mieres. Va ser una excel.lent decisió. La Fina ens va preparar a la cuina unes botifarres de perol acompanyades amb primoroses mongetes seques de Santa Pau, un porronet de vi i els cafès corresponents. Plovia. Plovia bé, com cal, amb decisió i alguna intermitència. Els boscos i els sembrats d’aquesta part de la Garrotxa lluïen, quasi espurnejaven sota la pluja amb una eufòria visible. La riera de Merdançà baixava tèrbola pel mig del poble, molt per sota de la murada de pedra que la canalitza. Dels tres-cents habitants de Mieres, només en vam veure pel carrer un o dos. Vam saludar la jove cartera de Correus que repartia a corre-cuita en cotxe des de Banyoles als domicilis de diferents

La saga intel.lectual francesa no sap baixar del miler de pàgines

Imaginava que el mercat de lectors havia quedat saturat del tema després de l’aparició el 1997 del llibre-totxo de l’historiador Michel Vinock Le siècle des intellectuels (referit als francesos, és clar), el qual tenia 900 pàgines fins i tot en l’edició de butxaca. Doncs no, ara acaba de publicar-se al país veí el nou treball de l’historiador François Dosse La saga des intellectuels français, en dos volums de 624 i 704 pàgines cadascun. Separats per només vint anys, tots dos títols ofereixen una panoràmica documentadíssima, mancada ostensiblement de l’alta virtut de la capacitat de síntesi. És cert que els filòsofs francesos –avui en diríem els intel.lectuals-- van convertir-se des del segle XVIII en un nou clergat, encarregat de renovar les cèl.lules de la

Ningú no recorda la Guinea Equatorial, però alguns encara en viuen

Conec famílies catalanes que encara viuen còmodament gràcies a la fortuna acumulada pels seus avis a la Guinea Equatorial durant les dècades del 1940 al 1960 i a les rendes que se’n continuen derivant. A diferència de les possessions militars del Sàhara o d’Ifni, la petita colònia espanyola de Guinea, a l’Àfrica Negra, va ser objecte d’una forta colonització econòmica per part d’industrials i inversors catalans. Es basava en les finques de cacau i cafè, i l’explotació forestal de fusta noble. De la selva guineana va arribar al zoo de Barcelona el 1966 Floquet de Neu, gràcies al primatòleg Jordi Sabater Pi, que treballava des del 1940

El Citroën 2CV compleix 70 anys, desnonat sense contemplacions

El meu primer cotxe, fa moltíssims anys, va ser un Citroën 2CV. Ara penso, després d’haver conduït tantes altres marques, que potser m’agradaria que un altre 2CV fos l’últim de la meva propietat. L’economia de mitjans d’aquell vehicle, avui quasi risible, es combinava a la perfecció amb un rendiment sense fissures, malgrat les nombroses escletxes. D’entre tots els utilitaris llançats durant la postguerra europea a cada país per democratitzar-ne l’adquisició i consagrar l’imperi del vehicle privat, el Citroën 2CV ha deixat el record més singular. Alemanya va popularitzar el Volkswagen Escarabat, Itàlia el Fiat 500, Espanya el Seat 600 (la provatura del Biscúter va fer curt). A França mateix li va sortir una dura competència amb el Renault 4L, que

Brasil cau molt lluny, o potser és un efecte òptic

Mantinc un idil.li personal amb el Brasil i em dol que la primera volta de les eleccions presidencials d’ahir diumenge l'hagi guanyada el candidat de la ultradreta Jair Bolsonaro, qualificat sense embuts de violent, defensor de l’antiga dictadura militar, racista i masclista, fotocòpia viva i tropical de Donald Trump. “Ele não” (Ell no) ha estat el lema de les manifestacions contra el candidat favorit als sondeigs. L’onada de simpatia popular que va aixecar la presidència de Lula de Silva del 2003 al 2011 es va poder assentar damunt del creixement econòmic d’aquells anys, gràcies sobretot a l’augment del preu mundial de les exportacions

Narcís Serra és una goteta d’aigua en l’oceà bancari

Després de cinc anys d’instrucció judicial, ahir va arrencar finalment a Barcelona el procés per administració deslleial contra els directius de Catalunya Caixa, encapçalats per Narcís Serra. Els acusats al.legaran la innocència més pura, com ja va avançar Serra a l’entrada al Palau de Justícia: “No me’n penedeixo perquè vaig fer el que havia de fer”. En realitat, això depèn de com es miri. L’entitat Catalunya Banc (nascuda el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa) va ser declarada en fallida i intervinguda el 2011 mitjançant una aportació de diners públics de 13.221 milions

El pes de les condecoracions oficials, un exemple personal

Em va sorprendre que a l’última tongada de condecorats amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat hi figurés un amic poc amant d’aquesta mena de medalles. Naturalment, vaig aprofitar per burxar-lo una mica. Em va contestar amb una sentència exculpatòria que François Mauriac havia deixat anar en circumstàncies semblants: “La Légion d’honneur, ça ne se demande pas, ça ne se refuse pas et ça ne se porte pas”. Vaig trobar acceptable l’elegància esquiva de la frase, encara que fes passar bou per bèstia grossa, i no el vaig agullonar més. Potser perquè durant la conversa vaig recordar que jo també havia acceptat anys enrere,

L‘illa de Porquerolles, Georges Simenon i Josep Pla, que diu que hi va anar

Els 300 censats de la petita illa francesa de Porquerolles, connectada a vint minuts de vaixell de línia amb la ciutat de Toló, en plena Costa Blava provençal, resideixen al paradís sense saber-ho. Viuen del turisme de temporada, com a tot el litoral del Mediterrani europeu i part de l’altre. La circulació motoritzada només està permesa als residents, mentre que els milers de visitants formen un eixam brunzent de bicicletes de lloguer tan bon punt hi desembarquen. Abunden hotels, allotjaments turístics i amarradors de vaixells d’esbarjo. Fins ara l’illa anava associada a la celebritat del prolífic i turmentat escriptor belga

Elegia i revelació sota la parra del restaurant del Bisbe a Ceret

La vila de Ceret viu dintre d’un microclima privilegiat gràcies als baixants d’aigua del Canigó i ahir vam anar-hi amb una colla d’amics per dinar sota la parra sobrealimentada al cèntric restaurant del Bisbe. Un dels millors llocs per celebrar l’arribada de la tardor és sota d’una parra centenària, atapeïda i carregada de raïms com aquesta. Neix de tres peus de vinya diferents a la planta baixa i s’enfila frondosa per cobrir la terrassa del primer pis, on ahir dinàvem una trentena de comensals sense alterar ni mica la pau dionisíaca de l’indret, contagiats per la majestat vegetal del fenomen. El restaurant del Bisbe forma part de l’hotel Vidal, regentat

El dispendi galopant de l’AVE ofereix una altra escena de vodevil

La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (organisme estatal que el ministre Montilla va traslladar a Barcelona i només hi va durar el temps d’un sospir, abans de retornar a Madrid) acaba d’aprovar el projecte d’explotació privada d’una línia d’AVE entre Madrid i Montpeller, amb parada a Barcelona, a càrrec d’una empresa filial d’Air Nostrum, damunt del traçat ferroviari d’alta velocitat de propietat pública. Es tracta de l’enèsim despropòsit de l’AVE, començant per la trampa de presentar-lo com a línia internacional per ajustar-se a la normativa europea, quan en realitat el tràfic de viatgers entre Madrid i Montpeller és ínfim i pretén

Allò que no indiquen els mil.liaris acabats d’estrenar de la Via Augusta romana

El Consell Comarcal de l’Alt Penedès acaba d’instal.lar trenta mil.liaris explicatius sobre el pas de la Via Augusta romana per la comarca, dintre d’una iniciativa destinada a fomentar les visites turístiques i el coneixement històric que compta amb el suport de la Diputació i els fons europeus del programa “Les Vies Romanes al Mediterrani” (VREM). La idea és admirable, però mancada de visió de conjunt si només s’aplica a l’Alt Penedès, on el pas de la Via Augusta no era ni més ni menys important que a la resta del traçat d’aquest eix terrestre entre Cadis i Roma. La Via Augusta romana no deixava de ser una millora de l’anterior Via Heràclia dels ibers, molt menys considerats i estudiats dintre del prestigi històric general. Tampoc no es pot oblidar que el transport per terra de persones i mercaderies era

L’altre Tapís de la Creació gironí o els esmorzars de forquilla a Ca la Trini

Alguns matins de gana més desperta sento la convicció que l’autèntic Tapís de la Creació de Girona no és el famós brodat de lli i llana de 4,5 metres de llarg, teixit el segle XI amb escenes bíbliques que rep cada any 220.000 visitants a la catedral de la ciutat com a obra mestra medieval. Un altre mural gironí em commou amb la mateixa intensitat: la paret del bar-restaurant Ca la Trini que enumera la seva prodigiosa oferta culinària, disponible de les set del matí a les set del vespre sense interrupció. Fins fa poc era un mur de color negre amb els plats escrits amb un guix, ara acaba de millorar el disseny, sense cedir en cap dels principis. Qualsevol plat de la llista és servit a taula a qualsevol hora

És molt simple: la sanitat rep un 27,5% menys que abans de la crisi

M’he entretingut a llegir moltes de les pàgines publicades aquests dies a la premsa sobre el desè aniversari de la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers. La crisi mundial en cadena que va provocar es va veure encarada de manera molt curiosa pels governs: van rescatar els grans grups financers en fallida amb diner públic tot restant-lo dels serveis socials, així com també a través d'una nova precarització del mercat laboral. De la lectura dels detalls del desè aniversari dels fets n’he tret la conclusió que l’abundància d’informació acostuma a impedir un resum clar. En qualsevol situació hi intervenen molts

L’escapada d’ahir al petit parnàs impur de Collsacabra

Collsacabra és una comarca natural difícil de cenyir sobre el paper i fàcil de fer-ho sobre el terreny, sobretot quan a aquesta època de l’any el clima comença a amansir-se. Es tracta d’un altiplà boscós a cavall d’Osona, la Garrotxa i la Selva. El poblament minvant i dispers fa que el principal municipi sigui l’Esquirol, com abans ho era Rupit. Però l’Esquirol no és pas el mirador més afortunat de la comarca, només el seu petit parnàs impur. Hi opera l’Hostal Collsacabra, la nostra destinació d’ahir amb el company Quim Curbet. El nom de Collsacabra té una ressonància frondosa que Josep Pla va acabar de reblar amb la màxima elegància quan el rendista Rafael Puget li va encarregar la biografia Un senyor de Barcelona i li vasubvencionar múltiples

Ser escriptor en català és mal afer, digui el que digui la Setmana del Llibre

A partir d'aquest divendres la Setmana del Llibre en Català celebra la 36a edició a la plaça de la Catedral barcelonina i "tornarà a mostrar la riquesa i diversitat de l’edició en català i la seva potència industrial", afirma el web oficial de la iniciativa amb molt triomfalisme. Ser escriptor que publica llibres és un ofici al qual la societat atorga un prestigi de concepte, com als cirurgians o als cardenals de la cúria, per damunt dels lampistes o dels cambrers, però en realitat aquest rang genèric resulta enganyós, Un amic que ha prosperat en el ram de la representació comercial em preguntava amb curiositat arran de la publicació del meu últim llibre què en

Timidesa fiscal del govern i vergonya de l’oposició

El simple anunci que l’actual govern està estudiant una mínima pujada de l’IRPF a les rendes més altes que afectaria el 0,46% dels declarants ha aixecat una polseguera incomprensible en contra, inclosa la negativa del PdeCat a votar aquesta eventual reforma. Els impostos són l’eina bàsica, la principal garantia i quasi l’únic instrument de l’Estat democràtic per la redistribució de la riquesa i la disminució en alguna mesura de les desigualtats, sempre que s’apliquin també als rics. Allò impopular no haurien de ser els impostos per si mateixos, sinó la pèssima i enganyosa distribució de la càrrega fiscal entre les rendes baixes i les elits econòmiques especialitzades en “enginyeria

Illa de Buda: paradís sense humans al delta de l’Ebre

Fa tres-cents anys l’illa de Buda ni existia, es va començar a formar el segle XVIII a l’atzar del desviament natural de les goles de desembocadura de l’Ebre, quan el riu arrossegava molts més sediments que després de la construcció dels pantans que inaugurava Franco. A partir d'aquells embassaments reguladors i de l’aprofitament de l’aigua per a la producció d’energia elèctrica riu amunt o per al reg canalitzat a la plana, la “revolució dels canals” va generar al delta de l’Ebre més de 500 km de sèquies i una nova estructura social. L’al.luvió que havia donat

Pel.lícula sobre Rodin i debat inconclús amb Maillol a Banyuls

Els dos últims mestres de l’escultura figurativa del cos humà es portaven 21 anys de diferència i Auguste Rodin ja es trobava al cim del reconeixement internacional quan Arístides Maillol va començar a arribar-hi, però mostrava amistat i consideració amb el seguidor perquè el mestre intuïa que les seves divergències d’estil contenien una clau que Maillol havia resolt de manera igualment magistral, en la lluita comuna contra els cànons de l’escultura clàssica sense apartar-se de la realitat carnal, especialment els nus femenins. El turment mental del nòrdic Rodin va trobar una alternativa en el mediterrani Maillol, quan aquest va consolidar una figuració sensual de les seves models. La pel.lícula biogràfica “Rodin” que s’acaba d’estrenar traspua d’alguna manera el debat amb Maillol sense citar-lo. Protagonitzada per Vincent Lindon en el paper de l’escultor, xiulada a l’últim Festival de Cannes, assolirà sens dubte una projecció internacional que no va tenir l’excel.lent film “El artista y la modelo”, dirigit el 2012 per Fernando Trueba

Ratpenats, vinyes, aviadors alemanys i coda final al Motel

Passo tot sovint per Garriguella (Alt Empordà) de camí cap a alguna altra destinació. Ahir hi vaig anar expressament. Volia satisfer el vell desig de retrobar el col.lega garriguellenc del diari La Vanguardia Josep Playà Maset en la seva salsa d’origen i fer-hi petar la nostra xerrada interminable. D’entrada vam recórrer a pas de carrossa una de les carreteres secundàries més boniques del país, de Figueres i Vilabertran fins a Peralada i Garriguella. Ens esperava la jove arquitecta garriguellenca Adela Geli Anticó per fer-nos trepitjar l’objecte del seu admirable estudi Recórrer la Garriguella fortificada. Desxifrant els búnquers: arquitectura i paisatge. No només ha rastrejat i explicat

Besades lànguides de cançó italiana contra música de piscifactoria

La cançó melòdica italiana ha sabut fomentar el relleu generacional i es manté vivíssima enfront de les balades anglosaxones. Al país de l’òpera com a gènere popular i de la cançó napolitana com a clàssic assentat, els cantautors no li han fet mai fàstics a l’escenari televisiu del Festival de San Remo. El van guanyar figures com Claudio Villa, Domenico Modugno, Tony Dallara, Nicola di Bari, Umberto Tozzi... Es van tornar popularíssims, al costat d'altres autors reconeguts com Luigi Tenco, Mina, Jimmy Fontana, Fabrizio di André, Gino Paoli, Paolo Conte, Francesco de Gregori, Franco Battiato, Lucio Dalla... Una de les

Els banquers són més perillosos que els manters

L’aglomeració de manters a determinats punts de la ciutat representa una ocupació il·legal de la via pública i un frau fiscal, però l’esquinçament de vestidures que provoca contra l’autoritat que ha de regular-ho també conté una actitud visceral de rebuig dels més desemparats, una reacció de superioritat moral enfront dels més pobres. No agrada veure la pobresa i les petites màfies a plena llum del dia. La visió dels manters revela alguna altra incomoditat que preferim dissimular, per exemple la manca d'intervenció eficaç per part de l’administració pública i del civisme de la gent (els

Dormir, senzillament dormir, quin privilegi!

Al moment de reformar el pis on visc, vaig tirar envans per engrandir espais. Al dormitori vaig ajuntar dues antigues habitacions perquè hi cabés un vestidor i un llit gran de 2x2 metres que les circumstàncies de la vida han convertit en balder. He acabat per acostumar-me a dormir en diagonal amb molta llibertat de moviments (sobretot cilíndrics), tot i que no em desagradava quan hi topava amb algun obstacle tebi, palpitant i exigent. Tot sumat i restat, conservo un viu afecte pel meu llit. El moment precís del dia en què m’hi instal.lo continua sent un dels més plaents de tots. El contacte amb els llençols nets i fragants representa una carícia. Llegir al llit constitueix un dels rituals quotidians més productius de la meva feina, dintre de la qual les pàgines inspirades surten tot sovint del rampell de llevar-se per

Anem a estudiar l’atmosfera del Sol per oblidar la nostra

El desplegament informatiu i els atractius gràfics  a tot color que acompanyen cada llançament d’un enginy espacial s’han repetit amb la sonda Parker de la NASA, llançada ahir per acostar-se al Sol i estudiar les particularitats del nostre astre central, igual com els anteriors casos en direcció a Mart, a Júpiter o la Lluna. La curiositat sensacional que volen despertar aquests llançaments cap a la dimensió desconeguda és inversament proporcional a la que els mateixos mitjans dediquen a la qüestió atmosfèrica més propera i preocupant de totes: els demostrats efectes nocius per la salut del nivell de contaminació a les nostres ciutats,

El Boca Júniors juga el 15 d’agost contra el Barça: tothom dret!

Porto dos clubs de futbol al cor, el Barça i el Boca Juniors de Buenos Aires, encara que hi ocupin un espai cada vegada més petit i dubtós. Aquest 15 d’agost els dos equips s’enfronten a l’estadi barceloní, arran del partit amistós del Trofeu Joan Gamper que obre la temporada. Serà un partit de costellada i això m’evitarà dilemes sentimentals, però no la tristor de veure la decadència injusta que arrossega Boca. Injusta per tres motius principals: l’economia globalitzada fa que els millors futbolistes d'aquell país juguin a l’estranger, la corrupció destenyeix amb freqüència damunt les estructures directives del futbol argentí i, finalment, la violència de les “barres braves” als estadis  s’ha vist consentida i manipulada, al lloc de l’ambient trepidant

Sense novetat a la millor exposició de l’any d’escultures d’Henry Moore

Queda alguna ciutat d’Europa que no hagi presentat als seus carrers una retrospectiva de les grans reclining figures de l’escultor anglès Henry Moore? Probablement no. A Barcelona va tenir lloc de manera tardana el 2006 de la mà de Caixafòrum, vint anys després de la mort de l’artista, però durant les dècades anteriors ja s’havia pogut contemplar a incomptables llocs. Jo la recordo, per exemple, al centre històric de Bolonya l’any 1995, quan la meva filla gran hi cursava l’Erasmus i l’anava a visitar. Per això m’ha sorprès que el diari La Vanguardia d’ahir diumenge dediqués un desplegament de pàgina doble a l’enèsima exposició de Moore, aquest cop al municipi francès de Landerneau, prop de Brest,

Ahir em va tocar presentar “Apunts de la Costa Brava”, de Quim Curbet

Ahir em va tocar presentar a Torroella de Montgrí l’últim llibre de Quim Curbet titulat Apunts de la Costa Brava. Encara que no ho sembli, es tracta d’un llibre de poesia que en comptes d’escriure en curtes ratlles verticals ho fa amb punts i seguits. L’autor exerceix de moltes coses alhora: editor, fotògraf, escriptor, articulista, però per damunt de tot és, al meu entendre, un poeta. I això a la Costa Brava li estava fent molta falta. Els capítols van néixer com a columnes publicades inicialment al Diari de Girona. Tenen la mida resumida d’una columna, multiplicada pel centenar de capítols del llibre. Diuen en essència moltíssimes

Quan anàvem a banyar a Cala Estreta pel camí del bosc

Abans anàvem a banyar a les solituds de Cala Estreta pel camí de bosc que arrenca del capdamunt del Golfet de Calella de Palafrugell. El bany de bosc era el preludi de la capbussada. A la pineda resseca de l’estiu els grills orquestraven una melopea aparatosa i familiar, un cri-cri incessant que ens feia companyia. No he sentit mai més cantar els grills amb un xerric tan entusiasta i coral com al bosc de Cala Estreta. El seu cant només pot semblar frenètic i exasperant als esperits torbats, la resta de mortals l’associem a la música viva i desperta de la natura. La pista de terra que serpenteja durant 4,2 km des del brancal del castell de Cap Roig a Calella de Palafrugell fins l’àmplia platja del Castell a Palamós no és exactament

Tres raons m’han portat a la comarca alemanya de Brisgòvia

La comarca alemanya de Brisgòvia (Breisgau), situada al racó del mapa que toca a Suïssa i França, al repeu de la Selva Negra i el Rin, suma indrets d’anomenada com la localitat balneària de Badenweiler, on va sojornar l’escriptor rus Anton Txèkhov que hi té una plaça dedicada (a la foto), la vila de Staufen, la capital universitària de Friburg i el poblet de Sulzburg. La comarca és coneguda com “la Toscana alemanya” pel clima benigne i l’extensió de la vinya. Tres motius m’hi han portat aquest últim cap de setmana. Un és conegut: a Staufen hi va morir cap el 1540 el doctor alquimista Johann Georg Faust, la llegenda del qual donaria peu al llibre de Goethe i al de Thomas Mann. Un dels seus experiments químics li va petar a la cara i va morir tràgicament a aquesta ciutat. Prèviament havia venut l’ànima al diable a canvi del coneixement il·limitat i dels plaers mundans, pacte fàustic que donaria molt de joc en la literatura romàntica, a un moment de traspàs entre l’obscurantisme medieval i l’era de la Raó. El segon atractiu es troba més

El televisor o l’idiota de la família

Veure néixer la televisió a les cases particulars va representar un dels fenòmens més fascinants i addictius de la meva infantesa, però ja aleshores semblava suspecte el viu interès del ministre d'Informació del govern de Franco, Manuel Fraga Iribarne, a escampar televisors subvencionats a tots els centres de reunió social dels pobles i ciutats del país. Aviat ja no va caldre subvencionar-los. L’operació següent va consistir a afeblir la televisió pública i fomentar els canals privats. L’últim consell de ministres del govern socialista de Rodríguez Zapatero va aprovar el 2011 la fusió per absorció d’Antena 3 (Grup Planeta) amb Telecinco (Mediaset, Berlusconi), de manera que aquestes cadenes privades passaven a controlar el 51,9% de l’audiència i el 85,4% del mercat publicitari televisiu. Es tractava de la privatització d’un sector a ple rendiment. La berlusconiana Mediaset també va intentar implantar-se com a accionista majoritària de La Cinq a França i de Telefünf aAlemanya, però allà no li va ser

Les excepcions i la regla de l’arquitectura a la Costa Brava

Les grans cases, com aquesta de la Marineda reproduïda al cartell de la xerrada en què vaig participar ahir a Tamariu, han estat l’excepció que confirma la regla de l’arquitectura expeditiva aplicada al conjunt de la Costa Brava per les urbanitzacions i edificacions que Josep Pla qualificava de “merament caniculars”. Però em van demanar de parlar de les excepcions, de les cases singulars relatades al meu llibre del 1994  Grans hores de la Costa Brava. El castell de Cap Roig, construït per l’exiliat rus Nicolau Voevodski i la seva segona dona anglesa Dorothy Webster, ha estat objecte aquests últims dies d’un documental de TV3, emès just abans de la retransmissió de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell. La intervenció arquitectònica de Voevodski no es va limitar a Cap Roig. El segon tram de les Voltes, l’efecte duplicat de les Voltes que avui representen la imatge més emblemàtica de Calella, va ser obra de Nicolau Voevodski amb motiu de la reforma que li van encarregar l’any 1955 de la primera casa d’aquell cantó del Port Bo, la casa Audouard. En segon lloc, la casa d’estiueig de Ses Falugues, construïda a Aiguablava (Begur) per l’arquitecte d’origen begurenc Eusebi Bona per al dirigent de la Lliga Catalanista Joan Ventosa Calvell,

Empúries programa concerts de pop-rock, no de teatre clàssic

Com si no hi es convoquessin prou festivals d’estiu de música pop-rock a les localitats turístiques del país, la cinquena edició del cicle “Empúries, concerts al fòrum romà” torna a ocupar durant tres dates del mes d’agost amb aquest estil musical una de les esplanades més afortunades del recinte arqueològic emporità. Per contra, s'hi troben absents les representacions de teatre clàssic grecoromà que han fet la celebritat de festivals internacionals d’altres recintes eminents com Mèrida (Extremadura), antiga capital de la Lusitània romana, avui declarada per la UNESCO patrimoni mundial de la humanitat, cosa que no ha aconseguit Empúries. De la

El gran poeta sud-africà fa més de 30 anys que viu a Girona i no ho sap ningú

La República de Sud-àfrica celebra aquests dies amb sentiment dividit el centenari de la naixença del pare fundador de l’actual país, Nelson Mandela, atès que el final de l‘ominós apartheid i el govern dels successors de Mandela no ha significat una millora prou apreciable de les enormes desigualtats socials. Un dels principals autors sud-africans, conjuntament amb el premi Nobel J.M. Coetzee i Nadine Gordimer, és el poeta, narrador i pintor Breyten Breytenbach, que viu amb la seva dona francesa d’origen vietnamita Yolande Ngo des de fa més de trenta anys a Campdorà (Girona) sense que ho sàpiga pràcticament ningú. No es deu a cap tipus de clandestinitat. No sé a què es deu, no en tinc

La retrobada amb Elle McPherson als diaris m’hi ha fet pensar

A l’ex model Elle MacPherson l’anomenen “el cos”, igual com l’actriu Ava Gardner era coneguda com “l’animal més bell del món”. Són apel.latius de concepte limitat que poden suscitar alguna aprensió, però regeixen igual que tants altres a sectors socials diferents. A Ava Gardner no la vaig veure mai en persona, amb Elle MacPherson vam coincidir un dia pels carrers d’Eivissa, llargaruda, somrient i rumbosa. Em va semblar que la llegenda tenia un cert fonament. Aquests dies torna a sortir als diaris per no sé quin canvi de parella, després del recent divorci d’un multimilionari amb qui ha estat casada els quatre últims anys i del qual n’ha obtingut un acord de ruptura de 45 milions de dòlars en efectiu i una casa valorada en 22 milions. Els detalls de la notícia m’han interessat poc, però m’han fet recordar el dia que la vaig veure passar pels carrers d’Eivissa com l’encarnació fugaç d’un tipus de bellesa indiscutible i triomfal. A mi m’atrauen més les low model de cada dia que no les top model ditiràmbiques, d’un balanceig estudiat a compàs de metrònom

Efectes d’un havà Partagàs a l’ombra dels tamarius de Tamariu

Per fumar un bon havà Partagàs hi ha tres indrets del planeta amb una higrometria ambiental privilegiada: el malecón de l’Havana, la rambla del Poblenou barceloní i l’ombra dels tamarius de Tamariu. Són arbrissons escarits, aparentment insignificants, d’una envergadura negligible al primer cop d’ull, com esquelets rosegats pel salobre. A finals de primavera les seves branques es permeten un cop de sang, floreixen i arriben a formar una capçada capaç d’oferir una ombra amable, esbarjosa i ventilada a alguns bancs de seure del passeig. Aquests bancs són el meu indret per fumar un havà Partagàs havent dinat o sopat el peix del dia. Tamariu és el melic del meu petit món empordanès, un lloc al qual puc sentir-me feliç sense més necessitat

Avui és "14 Juillet", festa grossa dels nostres veïns de dalt

Avui és el 14 Juillet, festa nacional dels nostres veïns de dalt. De bon matí m’han entrevistat al programa “El suplement” de Catalunya Ràdio arran del meu recent llibre Breu història de França explicada als catalans. No és fàcil resumir la història en curtes frases, per això n’he escrit un llibre, però de vegades cal intentar-ho. L’escandalós luxe de la versallesca monarquia borbònica convivia amb la misèria accentuada de la població i amb el moviment de la Il.lustració, dintre del qual emergia la burgesia que se sentia encotillada per les velles estructures. El ferment ideològic de la Il.lustració va resultar decisiu, tot i que impliqués una petita minoria pensant. A França el 70% de la població com a mínim era analfabeta i s’expressava en la llengua regional de cada lloc, no pas en el francès dels il.lustrats. El rei Lluís XVI de Borbó es va trobar amb

La “Granita de cafè”, una il.lusió de risc i escarment

La cadena de cafeteries Viena (50 establiments a Catalunya, València i Andorra) ha posat a la carta d’estiu la “Granita siciliana” i jo he corregut il.lusionat a retrobar-la. Es tracta d’una delícia difícil de definir i d’imitar perquè juga amb l’habilitat dels semitons, la destresa dels entremigs, el toc i l’equilibri subtil d'ingredients per part de cada persona que la prepara. D’entrada, se situa a mig camí entre el sorbet i el granissat, sense ser ben bé una cosa ni l’altra. Una granita és una granita. Igual com el ventall infinit dels gelats, la granita pot ser de moltes coses com a ingredient bàsic, encara que les més difoses són de cafè, de llimona o d’ametlla. La singularitat que la identifica és la obligació de coronar-la amb una caputxa

A Nieves Álvarez li agrada el restaurant romà Pierluigi, a mi també

A la crònica que publica cada dissabte a les pàgines de Societat del diari La Vanguardia, la model Nieves Álvarez acaba d’escriure que Pierluigi és el seu restaurant preferit a Roma. El meu també, des de fa molts anys, amb la diferència que jo hi he deixat d’anar des que hi va ella i altres famosos del seu braç. La model va estar casada durant vint anys amb el fotògraf italià Marco Severini (a la foto), però quan encara era soltera el restaurant Pierluigi ja era el meu preferit a Roma. Aleshores es tractava d’una trattoria popular, l'havia freqüentada des del meu primeríssim viatge i he