El marbre del mestre de Cabestany i la mirada de Jaume Queralt

Un dia vaig demanar a l’amic perpinyanès Jaume Queralt, traspassat fa poc, que anéssim a veure el famós timpà romànic que es troba a l’església parroquial de la petita vila de Cabestany, a sis quilòmetres de Perpinyà, pràcticament integrada a la capital rossellonesa. Les esglésies parroquials no solien interessar-nos gaire, però el millor art romànic del món sí. Vaig fer la foto adjunta de la seva mirada, que per a mi té tant valor com l’obra culminant de l’escultor anomenat mestre de Cabestany. Tot seguit vam voltar pels carrers de la vila, vam passar davant la moderna arquitectura del Centre Cultural que porta el nom del cantant Jean Ferrat i, sobretot, vam dedicar-nos al principal objectiu de la trobada que era conversar entre

Cau a trossos la cèlebre fàbrica de puros Partagàs a l’Havana

El cèlebre edifici barroc de la fàbrica d’havans Partagàs, oberta el 1845 pel fundador català Jaume Partagàs en ple centre de l’Havana, va tancar per amenaça de ruïna el 2011. La producció es va traslladar en espera de restauració, com tot el centre històric de la capital cubana. A la planta baixa es mantenia en activitat la botiga Partagàs de venda al públic, la més coneguda a l’epicentre mundial de l’especialitat. Ara també acaba de tancar, pels mateixos motius. Encara vaig poder visitar en detall aquesta fàbrica en plena activitat durant la redacció del meu llibre Cigars, la cultura del fum (Ed. La Magrana, 1998) i comprovar de prop el procés d’elaboració manual del millor tabac del món. Les

L’obra mestra de Santa Sofia com a instrument de manipulació

La decisió del president turc Erdogan de tornar a convertir l’eminent temple cristià desconsagrat de Santa Sofia en mesquita, a la megalòpoli estratègica d’Istanbul, no és més que una provocació barroera. El seu poder al capdavant de la primera potència del Mediterrani (80 milions d’habitants, força militar dominant, situació crucial al punt geogràfic de pas entre Europa i Àsia) es basa en la re-islamització que enfervoreix el seu poble, després del laïcisme imposat pel cop d’Estat modernitzador de Kemal Ataturk el 1923. La religió torna a ser utilitzada com segles enrere per afermar la identitat pròpia enfront dels altres, dintre d’una manipulació primària i eficaç dels sentiments de pertinença de la gent. Ara només faltaria que la trampa també li funcionés a Occident i ens estripéssim les vestidures per la nova “profanació” islàmica de Santa Sofia, com ja va passar el 1453 arran de la conquesta otomana de la gran capital de l’Imperi Romà oriental,

La Fonda Europa de Granollers torna a tenir mestressa

Com qui peregrina carregat de fe a un santuari tingut per miraculós, ahir vaig anar a dinar a la Fonda Europa de Granollers. Més concretament hi vaig anar a demanar un cop més el llegendari cap-i-pota que concentra i emulsiona amb admirable agilitat els dos segles i mig d’història de l’establiment, obert el 1771. M’hi vaig llepar els dits i quasi la mascareta. Els vuit germans Parellada són fills d’aquesta Fonda Europa de Granollers que ha passat el relleu de Ramon Parellada Garrell i la seva dona Inés Bordas Mon a la filla Maria Antònia (a la foto adjunta darrere dels seus pares). Torna a ser la fonda de la Maria Antònia, com ja ho va ser a l’època de la seva àvia del mateix nom. L’avi Paco Parellada Riera havia marxat a dirigir el restaurant 7 Portes de Barcelona i va deixar la fonda a mans de la dona. “Una fonda ha de tenir mestressa!”, repeteix Ramon Parellada per experiència. És el quart dels germans i es va criar tot ajudant els grans de la família

Dante Alighieri no tornarà mai més a Florència: una maledicció

No crec en malediccions llegendàries, però em sembla que existeixen. És l’única explicació que trobo a la insòlita decisió de la Galeria dels Uffizi de no organitzar la magna exposició del setè centenari de la mort de Dante Alighieri l’any vinent a Florència, sinó a la petita ciutat de Forlì. Ni tan sols set segles desprès de mort el Dant no tornarà a la ciutat natal, de la qual va abjurar a la Divina Comèdia. Un dels poetes més reconeguts de tota la història i forjador de la llengua italiana moderna, era nascut a Florència el 1265 i va morir desterrat a Ravenna el 1321. La seva estàtua presideix la plaça més gran de Florència, davant la basílica de Santa Croce, a l'interior de la qual es contempla el mausoleu del poeta. L’estàtua i el mausoleu pretenen dissimular que Dante no va morir ni es troba inhumat aquí. Florència el va desterrar el 1302 per culpa de les lluites

Sentiments platònics a la terrassa del bar del mercat de Fort Pienc

Abans m’agradava anar per fer l’aperitiu i observar el pas de la gent a la terrassa del bar Tre Scalini de Piazza Navona a Roma, a la cafeteria Jelinek de Viena o al bistrot Les Philosophes de París. Ara vaig al bar del mercat barceloní del barri de Fort Pienc amb la mateixa il.lusió i l’expectativa intacta. No té el mateix glamur però això, a part d'irrellevant, representa un avantatge (el glamur només acostuma a ser un reclam de babaus adinerats). A la terrassa del bar del mercat de Fort Pienc la copa de cava la serveixen al preu imbatible de 2€ i el líquid, fresquet i espurnejant, resulta igual d’agradable que als llocs acreditats. Els meus amics presencials (vull dir els que tenen temps i ganes per trobar-nos) saben que mantinc pudorosos sentiments

El dia que vaig descobrir el Tadjikistan a una cafeteria de la Toscana

Vaig entrar a comprar un gelat a la petita cafeteria d’una localitat de la Val d’Orcia toscana, on m’allotjava per evitar les aglomeracions de Florència o de Siena. Em va atendre darrere el taulell una jove rossa d’ulls blaus, que semblava de fesomia eslava. La seva conversa amable, espontània i fluida em va fer decidir a menjar el gelat allà mateix, al taulell. Era l’únic client, cosa impensable a Florència o a Siena. Vaig tenir tot el temps de preguntar-li d’on procedia el seu accent en italià i em va contestar amb un ampli somriure: “Sóc del Tadjikistan”. La resposta em va fer recordar l’orgullosa atomització de les antigues repúbliques soviètiques i la meva

L’alta i escassa virtut de la continuïtat al restaurant argentí de Girona

Mantinc una secreta admiració per l’alta i escassa virtut de la continuïtat, per això freqüento al centre de Girona el restaurant argentí El Balcó, obert el 1986 per Carlos Alberto Franchini, l’home que encara avui oficia personalment al capdavant de la graella protagonista (pronuncieu parrisha en versió original). Ahir hi vaig tornar per menjar un tendríssim i gustós “bife” de respectables proporcions al punt just de foc (vedella de Girona certificada) amb un vi Malbec argentí que sostenia la nota admirablement. El taló d’Aquil.les habitual a tot arreu de la salsa ximuxurri surt airosa a les taules d’El Balcó amb una delicadesa emocionant. Després de fer els honors al “bife”, no vaig poder reprimir l'impuls d’aixecar-me de la cadira i colar-me a la cuina per exclamar el crit ritual dels grans moments: “¡Un aplauso para el asador!”. El virtuós “piano” de brasa lenta governat per Carlos Alberto Franchini gaudeix d’un segon as a la màniga: es troba situat a un dels triangles de les Bermudes més actius del país. Al cèntric carrer gironí de les Hortes, està al costat de la Llibreria 22 (oberta el 1976) i enfront del

Avui torna a obrir el Louvre sense aglomeracions, en la intimitat

Avui dilluns torna a obrir les portes el museu del Louvre sense turistes japonesos ni americans (la majoria dels 10 milions de visitants anuals), amb reserva obligatòria i mascareta. De moment “només” reobre el 70% dels seus espais. El museu més concorregut del món amb tot motiu, que l’estiu passat va haver de tancar portes alguns dies per overbooking de visitants, s’ofereix ara com qui diu en la intimitat, incloses la Victòria de Samotràcia, la Venus de Milo i la Gioconda, És una excel.lent notícia. Quan l’any 1989 van inaugurar l’espectacular i rupturista piràmide de vidre com a entrada principal, sumava 2,7 milions de visitants anuals i des d'aleshires els ha quadriplicat. Sempre m’ha semblat discutible el costum turístic d’anar forçosament

Les matinals sabatines amb l’amic Daco per acariciar el nostre món

Fa una colla d’anys que mantenim amb Josep M. Dacosta, més conegut com en Daco, el nostre ritual intermitent de les matinals de dissabte per explorar racons predilectes de l’Empordà. Em llevo de matinada per agafar el tren, amb la il.lusió que m’empeny com a un adolescent enamorat. Ell m’espera com un clau a l’estació de Figueres i allí emprenem amb el cotxe l’última part del trajecte. La quantitat de coses que m’ha ensenyat tot xerrant al volant només es comparable amb les que he après en baixar del vehicle al seu costat, moguts pel desig de saber-ne més sobre els replecs infinits d’uns paisatges privilegiats. L’escenari hi posa la seva part, la nostra passió l’altra part. Es tracta de sortides llampec, perquè ell torna a casa a dinar amb

Sensualitat de la gespa a la terrassa de l’Almadraba Park Hotel

Un dels atractius de l’Almadraba Park Hotel no es troba a les proverbials postes de sol que ofereix en espectacle al perfecte amfiteatre del golf de Roses. Tampoc a les insta.lacions enjardinades arran de mar ni l’alta cuina bessona del Motel Empordà de Figueres, propietat de la mateixa família. Una de les seves qualitats més destacades floreix exactament arran de terra. És la gespa de la terrassa principal, plantada al mateix moment de la inauguració fa cinquanta anys i meticulosament conservada des d’aleshores. A aquelles persones que ens agrada tocar de peus a terra en el sentit més literal, ens proporciona cada vegada l’ocasió somniada de descalçar-nos i sentir la carícia nua de l’herba tendra. L’encatifat d’una gespa com aquesta no

Ramon Iglesias, el valor d’estimar Portbou i fer-ne un llibre

Algunes coses només s’arriben a entendre per amor. L’estimació argumentada del periodista Ramon Iglesias pel poble natal de Portbou rescata aquest municipi fronterer dels habituals clixés de decadència ferroviària i demogràfica. A través del llibre que acaba d’editar Cròniques del centre de l’univers. Perseguint fantasmes a Portbou, al segell Llibres del Segle, li retorna la noblesa, l’atractiu i el misteri, ni que sigui a contracorrent de la imatge general (el fotomuntatge adjunt és de Josep M. Dacosta, que també estima Portbou i l’amistat). Es tracta del debut llibresc de Ramon Iglesias, amb una prosa llargament rodada al dietari periodístic que publicava els diumenges al Diari de Girona els últims vint anys, on ja s’havia fet notar per un estil molt propi. El fet de compartir ofici i inclinacions com aquesta per Portbou m’ha empès en ocasions a abusar de l’amabilitat de Ramon Iglesias i concertar

Perpinyà ja té alcalde d’extrema dreta i ara se’n parlarà

El setembre de l’any passat vaig publicar a aquest blog un article titulat “Perpinyà tindrà alcalde d’extrema dreta i aleshores se’n parlarà”. El vaticini s’ha acomplert. A la segona volta de les eleccions municipals d’aquest diumenge s'ha imposat Louis Aliot, dirigent del Front National (ara es diu Rassemblement National) que intenta deixar de ser vist com a neofeixista per situar-se “només” a l’extrema dreta. A algun lector li pot estranyar que a la foto adjunta la senyera figuri als mítings del nou alcalde, però les banderes també poden ser d’extrema dreta, inclosa aquesta. D’altra banda, no oblido que el primer lloc públic on jo vaig veure onejar la senyera

Es compleixen cinquanta anys i un dia pagant peatge a l’autopista

El 26 de juny del 1970 el general Franco inaugurava oficialment el tram de l’autopista AP-7 de Cardedeu a Maçanet de la Selva (des d’un any abans estava en servei el de Barcelona a Granollers). Només un any més tard ja unia Barcelona amb Girona i el 1976 amb la frontera francesa. Ningú no ha celebrat l'efemèride: portem cinquanta anys pagant el concessionari privat d’aquesta obra pública a través d’un contracte per 35 anys que especificava que serien improrrogables, però que es van prorrogar fins el 2021. En paral.lel, mig segle no ha estat suficient per enllestir la posada al dia o desdoblament de la carretera Nacional II a les mateixes comarques. El 2017 una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid va obligar l’Estat a indemnitzar amb 1.494 milions d’euros la companyia d’autopistes Abertis. La resolució judicial destapava un cop més

Premiat el meu llibre "Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària"

El premi Carles Rahola 2020 d’assaig ha estat concedit al meu llibre Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària. El premi es lliurarà el 22 de setembre. A aquell moment el llibre ja es trobarà publicat per Columna Edicions. El jurat ha estat format per Joaquim Nadal, Josep Lluch, Francesc-Marc Alvaro, Margarida Casacuberta i Ingrid Guardiola. El premi porta el nom de l’escriptor gironí Carles Rahola, afusellat el 1939 pel règim franquista. En la seva memòria, la Fundació Prudenci Bertrana de Girona va decidir crear l’any 1980 el Premi Carles Rahola d’assaig. El meu llibre guanyador de la present edició  és una biografia sobre

Sobre la noblesa del vi agre, almenys en les millors ocasions

La vinya i el raïm s’associen a la producció de vi i la consideració general acostuma a menystenir l’elaboració paral.lela del vinagre, que també se’n deriva des del primer dia. La paraula mateixa de “vin-agre” arrossega un prejudici arrelat. Dir d’algú que té un caràcter avinagrat o que fa cara de pomes agres (encara que les pomes agres puguin ser excel.lents) no indica una idea positiva. Dels cinc gustos primaris (dolç, salat, amarg, umami i agre, també dit àcid), aquest últim té sempre les de perdre sense motiu. Pertanyen a la categoria dels agres tots els cítrics, la cervesa, el cafè o el iogurt, però immediatament es veuen edulcorats per dissimular-ne l’agror. El vinagre no és un vi espatllat,

Surt el meu últim llibre “Apologia de l’Empordà: de Banyuls a les illes Formigues”

Edicions Cal.lígraf acaba de publicar el meu últim llibre Apologia de l’Empordà. De Banyuls a les illes Formigues. Arrenca amb un capítol sobre les comarques del Rosselló, perquè fa temps que intento convèncer amics i coneguts que alguns dels indrets més inspirats del país se situen a les terres catalanes de França. A continuació recorro els misteris de Cadaqués i el cap de Creus, la capitalitat de Figueres, els pobles de l’Alt Empordà, les terres i els mars del comtat d’Empúries, el quadrat d’or del Baix Empordà, les ombres del massís del Montgrí, els voltants de Palafrugell i els confins de Palamós i Sant Feliu de Guíxols. El fet de publicar aquests escrits sobre l’Empordà no em converteix en un autor monotemàtic, també n’he publicat en altres ocasions sobre França, Itàlia, Grècia o l’Argentina. Senzillament, m’agrada aquest tros de país, l’he recorregut amb deteniment i descabdello ara una història que encaixa totes les peces gràcies a una manera de mirar el món i invitar el lector a gaudir-lo. El primer bloc del sumari es titula Som un país de frontera, el segon Misteris de Cadaqués i el cap de Creus, el tercer Figueres, la capital, el quart bloc, es titula Pels pobles de l’Alt Empordà, el cinquè

Demà fa 80 anys, la República francesa també va canviar de règim

El govern i l'exèrcit de la República francesa que el gener/febrer del 1939 havien reservat una rebuda indigna al mig milió de refugiats de la República espanyola a la frontera catalana, van caure també de manera indigna només cinc mesos després davant l’ocupació alemanya. Demà el país veí commemora el vuitanta aniversari del cèlebre “Appel du 18 Juin” (la Crida del 18 de Juny), simbòlica al.locució radiofònica del general De Gaulle des de Londres per convocar a la resistència, molt més cèlebre després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial que no al moment mateix. En realitat l’al.locució radiofònica de més impacte va ser la del dia anterior en sentit contrari per part del mariscal Pétain, que cridava a la col.laboració amb els alemanys.

L’home que va posar portes privades al mar de tots

El tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’anterior govern municipal barceloní de CiU, Antoni Vives, ha pactat amb la Fiscalia una pena de dos anys de reclusió que evitaria la seva entrada a la presó, a canvi de declarar-se culpable de malversació de diners públics, prevaricació i falsedat documental arran de la contractació per a una feina fictícia d’un exalcalde del mateix partit. També es troba investigat en el cas del 3% pel presumpte pagament de comissions a Convergència a canvi d’adjudicacions d’obres públiques. Al moment de passar a l’oposició el seu equip de govern, Vives va abandonar l’acta de regidor per dedicar-se a l’empresa

Revisar “Allò que el vent s’endugué” i també les pel.lícules d’amor

Totes les èpoques replantegen en alguna mesura les pautes de conducta i els models culturals de l’anterior, d’això se’n diu evolució. Ara la plataforma televisiva HBO anuncia que retira temporalment de la programació el film clàssic Allò que el vent s’endugué fins que no l’acompanyi amb una explicació que denunciï el racisme d’aquell moment, dintre d’una decisió forçada per les mobilitzacions de carrer en curs. La discriminació racial històrica només és un dels paradigmes divulgats a escala universal per la indústria nord-americana del cinema. Un altre dels seus cànons ha estat el triomf sistemàtic de l’amor romàntic, gràcies al

La foto presa per l’amable cambrer, amb Molière de fons

Aquest últim cap de setmana han reobert al públic els cèntrics Jardins del Palais Royal a París, amb els magnoliers en flor. Un cambrer parisenc amable --algun n’hi ha-- em va fer aquesta foto al Café du Théatre, abocat a aquests Jardins del Palais Royal. El bar-restaurant ha estat decorat amb un plafó mural de Molière perquè l'autor va treballar a partir del 1641 a la sala de teatre que encara es manté en activitat als pisos superiors. Durant la Revolució del 1789 els  Jardins del Palais Royal es van dir Jardins Égalité, però alguns noms encertats duren poc. La plaça porxada al voltants dels jardins engloba diverses institucions com la Comédie Française, el Consell d’Estat i el ministeri de Cultura. En alguna ocasió vaig conèixer per dintre aquest ministeri. No recordo què m’hi va portar, tan sols

Nefast balanç del pujolisme, per més cataplasmes que li posin

El noranta aniversari del president Jordi Pujol demà dimarts arrossega molts a pronunciar-se sobre la seva gestió, que en realitat és el balanç de l’autonomia de Catalunya i de nosaltres mateixos com a nació. La incomoditat resulta per tant triple. La solució acomodatícia consisteix a posar cataplasmes tot jugant a contrapesar els punts a favor i en contra per no reconèixer la dura i crua realitat. L’administració autònoma dels catalans per part d’ells mateixos de les últimes dècades, modelada per la Generalitat pujoliana, ha quedat lluny de ser vista com a moderna, eficient i aglutinadora. S'ha vist marcada per la corrupció interna que Pujol no podia ignorar i pel gir independentista que manipula el sentiment nacional de la meitat com a mínim de ciutadans de Catalunya per conduir-lo cap a

Comptar els morts hauria de ser una meticulosa prova de respecte

Tots podem ser comprensius amb les dificultats sanitàries per combatre un virus inesperat, inclús la gestió de l’Organització Mundial de la Salut ha estat posada en tela de judici. Però resulta incomprensible que els països d’administració pública consolidada no hagin estat capaços de comptar els morts amb una aritmètica simple i oficial. Les xifres de defuncions s’han vist reajustades, desmentides o retocades d’un dia per l’altre, convertides en un dels aspectes més confusos --o potser més reveladors de la manca de rigor de les administracions públiques. S’ha produït aquí i a múltiples països diferents. El Registre Civil funciona des de fa prop de dos segles (naixements, matrimonis,

Als cinquanta anys de la mort de Carner: el tità i el senyor de cada dia

Avui fa cinquanta anys de la mort de Josep Carner a Brussel.les, el 4 de juny del 1970, als 86 anys. Jo residia a la capital belga com a jove periodista des del gener de l’any anterior i havia assistit un parell de vegades a la cerimònia del te amb pastes que la seva muller Emilie Noulet organitzava amb deferència per als estudiants catalans al domicili del matrimoni arran de cada aniversari del poeta, que s’esqueia el febrer, per tal que se sentís acompanyat per les noves generacions. El vaig entrevistar en dues ocasions (al setmanari Tele/estel del 14 de març del 1969 i a Oriflama de març del 1970), just abans del seu controvertit retorn a Catalunya per una curta estada. Va morir quinze dies després de reintegrar-se al domicili

Defensa del Talgo i ofensa persistent del dispendi de l’AVE

L’únic tren nocturn que mantenia RENFE amb sortida de Barcelona, l’anomenat Trenhotel Rosalía de Castro Barcelona-A Coruña, va ser suprimit el 17 de març per les mesures sanitàries en vigor i no té data de tornada. Els tres Talgos nocturns que unien Barcelona amb París, Zurich i Milà ja havien estat gradualment eliminats anteriorment, malgrat llargs anys de valuós servei, després de la implantació del més car AVE diürn. Tot el que fa referència a l’AVE s’ha convertit en un despropòsit monumental, començant pel fet que Espanya sigui el segon país del món (després del Japó) amb més extensió de nova xarxa duplicada d’alta velocitat ferroviària i la menys utilitzada, que encara no uneix la segona i la tercera ciutat del país (Barcelona i

Desig de tornar a París ni que sigui per reveure els castanyers en flor

Quan la reforma urbanística moderna de París va ser encarregada el 1860 al baró d’Haussmann, una de les seves decisions va ser plantar al llarg dels nous bulevards castanyers d’Índies, els quals han contribuït a l’elegància atribuïda a la capital francesa, amb les característiques fulles de cinc lòbuls, les castanyes bordes a la tardor i les espectaculars flors verticals en forma de raïm erecte de tonalitat blanca, rosada o blava a la primavera. Durant llargs anys he anat a París a aquesta època per contemplar de nou els marroniers en flor dels Jardins del Luxemburg o del Bulevard Hausmmann (al núm. 102 el pol.len dels castanyers que entrava per la finestra provocava crisis d’asma a Marcel Proust). Era el segon arbre més present als carrers de

L’escultor Arístides Maillol a la seva localitat natal de Banyuls

L'escultor rossellonès Arístides Maillol es va centrar de manera quasi monogràfica en nus femenins monumentals, gràcies als quals va ser reconegut internacionalment. Una de les poques excepcions és aquest alt-relleu del soldat caigut, dedicat als morts de la Primera Guerra Mundial a la seva localitat natal de Banyuls. Tot i així no va renunciar a l’opció escultòrica del nu. El plafó central representa un soldat ferit, de dues vegades la mida natural, reclinat sobre el colze dret, amb la mà esquerra damunt dels genolls plegats. La figura del soldat caigut o jacent és un clàssic de l'estatuària occidental (es troba des del segle V a.C. en una postura similar al frontó del temple d'Afaia a l'illa grega d'Egina). Era el do de pit de Maillol en matèria de

Algunes delícies poden ser amargues sense metàfora

Les idees generals tenen una tendència enfadosa a ser massa generals, per exemple la mala imatge de les coses qualificades d’amargues, amb un abusiu plec metafòric alimentat per la literatura romàntica. L’amargor representa un dels quatre gustos bàsics (dolç, salat, amarg, agre) i de vegades el més deliciós. Aquest és el cas dels amari italians, els tradicionals licors amargs. Un dels motius de la meva addició a Itàlia com a pàtria sentimental a temps parcial és poder entrar a qualsevol bar de portes obertes al carrer i demanar al taulell, sense necessitat de seure a taula: “Un amaro con ghiaccio, prego”. No preciso la marca, tant me fa (de costum serà un Averna, un Lucano o un Montenegro). L’acostumen a servir en un got característic, de mitjana

Només que millorin els geriàtrics, l'experiència haurà servit una mica

La pandèmia ha posat de relleu la situació escandalosa d’una part important de les residències de tercera edat, més encara que la manca de previsió epidemiològica al sistema general de salut o la insuficiència de les instal.lacions hospitalàries disponibles. Clama al cel la manca de respecte, l’afront a la dignitat que pateixen els ancians residents a una proporció intolerable d’aquests centres mal legalitzats, mal supervisats i mal finançats per l’administració pública, fins l’extrem que a Catalunya han hagut de canviar de tutela en plena crisi, de la conselleria d’Afers Socials a la de Salut. Les persones que des d’abans de la pandèmia hem conegut per dintre

Nima Simone no té descartats, tot és bo, tot és ella

Les multinacionals discogràfiques adoren remenar el fons del calaix i el segell Universal acaba de rellançar un dels discos menys coneguts de Nina Simone amb el mateix títol que el 1982, Fodder on my wings, enregistrat durant l’última etapa de la seva vida a França. Tant se val que no sigui el material més esplèndid, fins i tot els descartats de Nina Simone són de genialitat díscola i contradictòria, d’energia insolent i inestable. És ella. De petita es va veure marcada per la segregació racial. Quan als deu anys va oferir el primer concert al piano a la biblioteca de la ciutat natal de Carolina del Nord, els organitzadors van obligar els seus pares a abandonar les primeres files, reservades als blancs. Més endavant va cantar al funeral de Martin Luther King, va formar part de les Panteres Negres i va participar a les protestes contra la guerra del Vietnam. Aretha Franklin deia aleshores que Nina era la veu del moviment negre, la qual cosa li passaria factura. No va

Pregària perquè el Motel de Figueres mantingui les raspes d’anxova

Per arribar a tenir la lluminosa i simple idea de convertir les raspes d’anxova o de sardina en petita exquisidesa, un cop arrebossades i fregides, s’ha d’haver passat gana i tot seguit haver après molta alta cuina del peix. Fa dècades les va inventar Josep Mercader, el fundador del Motel Empordà de Figueres i l'Almadraba Park Hotel de Roses. S’hi continuen servint en tot l’esplendor, com una de les múltiples característiques de la personalitat de la casa. Seria excessiu pretendre que hi torno cada vegada per les raspes, però si algun dia no hi fossin em donarien un disgust sever. Abans del primer plat, el cambrer acostuma a servir sense demanar-ho, com a gentilesa de la casa, un amuse-gueule o petit aperitiu de cuina que moltes vegades és una proesa en miniatura,

L’actor Michel Piccoli va mantenir una estreta relació amb Barcelona

L’actor francès Michel Piccoli, acabat de traspassar als 94 anys, va mantenir una estreta relació amb Barcelona, on la germana de la seva dona s’havia casat amb Albert Puig Palau, un dels empresaris i mecenes més atípics i seductors de la Catalunya contemporània, popularitzat per la cançó que Joan Manuel Serrat li va dedicar el 1971 amb el títol de “Tío Alberto”, el nom que li donaven els seus amics gitanos, un dels cercles socials de tota mena en què va escampar la seva vida i la seva ajuda. Nascut a París el 1925, Michel Piccoli es va casar el 1968 amb la guionista Ludivine Clerc (abans ho havia estat amb l’actriu teatral Eleonore Hirt i tot seguit

La punta del cap de Creus concilia l’infinit i un balcó

El cap de Creus és ple Pirineu, un paisatge pirinenc arran de mar, l’extrem que estreny la serralada en un puny i la diposita damunt les onades, el bot impulsiu que fa la cadena al moment de capbussar-se al Mediterrani amb la intenció de nedar quatre braçades i de seguida posar-se a fer el mort damunt la superfície de l’aigua. La vastitud i la buidor cohabiten dintre del caràcter de la punta més oriental, més a l’est, de tota la Península Ibèrica. Oberta als quatre vents, proporciona paradoxalment una sensació de recolliment entre l’humà i la naturalesa, de conciliació entre l’infinit i un balcó. El nom de l’accident geogràfic designa dues coses diferents. Per un cantó, l’àmplia península en forma de

El miralleig prodigiós de les fulles de l’olivera mogudes pel vent

El mes de maig la floreta blanca del que seran olives morades i galtainflades al novembre omplen els olivars de borrallons de neu. Exactament igual que la vinya, l’oli és una altra sang calenta de la terra. Tot sovint un conreu ha cohabitat amb l’altre a cops de colze, disputant-se el mateix tros de terra segons la cotització de cada moment. A l’obra de teatre Èdip a Colonos, que Sòfocles va escriure amb el nom de la seva vila natal després d’enllestir Édip rei i Antígona, deia: “Un arbre gloriós floreix a la nostra terra dòria, el nostre dolç, humit i platejat bressol: l’olivera. Nascuda d’ella mateixa, immortal i sense por als enemics, la seva força intemporal desafia els brètols, joves o vells, perquè Zeus i Atenea la vetllen amb ulls que no dormen

El tango ja no és (tan) masclita, arriben “les bandoneones”

El tango, com tantes altres coses, era masclista perquè l’època ho era. Avui Joan Manuel Serrat ja no sortiria a cantar el tango “Amablemente” com va fer al programa especial de la nit de Cap d’Any del 1986 a TVE, aquell que l’home sorprèn la seva dona al llit amb un altre, li clava a ella amablement “treinta y cuatro puñaladas” i deixa marxar l'amant perquè “el hombre no és culpable en estos casos”... Fins i tot l’instrument més típic del gènere, el bandoneó, s’ha convertit en bandoneona per la plèiade d’executants femenines que s’hi especialitzen, tant a l’Argentina com arreu del món. Sempre n’hi havia hagut algunes, com les històriques Paquita Bernardo, Fermina Maristany o Nélida Federico, però aleshores eren l’excepció i les d’ara ja no ho són. A l’Argentina despunten amb aquest instrument central Carla Algeri, Eleonora Ferreira, Eva Wolff, Florencia Amengual, Sofia Calvet; a França Louise Jallu i Carmela Delgado, a Holanda Simone van der Weerden, a

Publicat el meu nou llibre “Els cinquanta primers estius de l’Almadraba Park Hotel, quasi una novel·la”

Coincidint amb el vint-i-cinc aniversari d’activitat de Curbet Edicions, aquest segell acaba de publicar el meu nou llibre Els cinquanta primers estius de l’Almadraba Park Hotel, quasi una novel·la, amb pròleg d’Anna Espelt, directora del Celler Espelt. Ressegueix el mig segle d’activitat acumulada per aquest hotel i restaurant, de la mateixa família que el Motel Empordà de Figueres, i dibuixa una història carregada d’atractiu i en plena evolució. El descric com una talaia abocada al golf de Roses que s’erigeix a l’indret més bonic del món, com a mínim del món que va de Cadis fins a Grècia. Entre els diferents capítols, parlo del boom turístic dels anys seixanta, les postes de sol per aplaudir a les terrasses de l’hotel, l’esquena indispensable del cap de Creus, l’herència sobtada a la mort del fundador Josep Mercader, les llargues sobretaules de Josep Pla amb la dottoressa Angioletta Volante, i l’actual relleu generacional. El llibre incorpora un receptari de Jaume Subirós sobre la cuina de la tonyina, vinculada a l‘antiga la pesca de l’almadrava a aquella platja, així com un annex fotogràfic sobre les cinc dècades de vida de l’establiment. El cinquanta aniversari de la inauguració de l’Almadraba Park Hotel es

Les pandèmies no cauen del cel, el seu abast va lligat amb les retallades

Tal com diu el cartell aparegut a les marquesines de Londres: “No puc menjar aplaudiments. I si votes per algú més sensat la pròxima vegada, eh?”. No sé si sortirem del confinament més mentalitzats i mobilitzats sobre la necessitat de recuperar alguns equilibris socials, però tinc la sensació que vivim un canvi d’etapa emmascarat. Després de la Segona Guerra Mundial (50 milions de morts), el capitalisme i la democràcia van fer un pacte tàcit de postguerra, derivat de llargues lluites dels treballadors i del resultat d’aquella nova carnisseria: la pau social a canvi de l’Estat del benestar com a forma de cohabitar, produir i consumir. Les classes dominants oferien ocupació i prosperitat a les altres, a canvi de conservar la part del lleó dels beneficis. L’assimetria social es reduïa una mica gràcies

La terra produeix raïm, el vi l’inventen els humans

Una vinya no és mai una plantació natural. A l’origen era una liana que s’enfilava als troncs dels arbres i l’home primitiu va treure-la del bosc per explotar-ne millor el fruit. La vinya, per tant, és un invent dels humans. La terra no produeix vi, produeix raïm. La transubstanciació del raïm en vi –el procés de vinificació—és cosa dels homes i les dones que fan bevible el fruit amb mil matisos diferents, segons la tradició, els coneixements i els interessos de cadascú. L’ingredient més important del vi són les persones que decideixen on i com l’elaboren (la terra, el clima, el preu). I també –o sobretot-- les persones amb qui el destinatari final el beu un cop servit a la copa, la qualitat del moment. Compta molt l’humor del dia, la predisposició del

Encara no sabem si va existir Homer, però ens commou igual

Quan l’intrèpid emperador romà Adrià va viatjar a Grècia i va visitar l’oracle més famós a Delfos, al repeu del mont Parnàs, li va preguntar sobre el vell misteri de saber on havia nascut el gran poeta grec Homer de l’Odissea i la Ilíada. Les sibil.les van fugir d’estudi amb les habituals respostes obliqües. Encara avui ho ignorem, suposant que existís i que la seva obra no fos una recopilació posterior de poemes orals d’autors diferents. Els aedes o recitadors com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois del passat micènic llunyà, mític. Compostos de manera oral molt abans de ser transcrits, els dos treballs homèrics impliquen un gran coneixement de l’art de la poesia èpica popular. La diferència en comparació amb

Avui fa 50 anys l’Almadraba Park Hotel de Roses, reobrirà i hi serem

Avui fa cinquanta anys que Josep Mercader, poc després d’obrir el Motel Empordà de Figueres, inaugurava el segon establiment, l’Almadraba Park Hotel a Roses. El cinquantenari s’havia de celebrar amb la presentació d’un llibre que ja està imprès. Ningú no podia imaginar que l’hotel es trobaria tancat al públic temporalment, però reobrirà i sortirà reforçat per desmostrar que les coses del món turístic també es poden fer bé i que el principal luxe és el talent de la senzillesa portada a l’alta qualitat. Una dècada després d’obrir, el 2 de novembre del 1979 moria d’un infart Josep Mercader. Tenia cinquanta-tres anys i deixava dues filles: Anna Maria i Lídia. Jaume Subirós, casat amb Anna Maria Mercader, es va trobar als vint-i-nou

El meu regne per poder anar a collir un ram de farigola florida

Aquests dies està florint la farigola. Diuen que la del cap de Creus té una fragància més intensa i alhora més delicada que enlloc. És probable que diguin el mateix de moltes altres contrades, jo trio aquesta i m’agrada creure-hi. Fregar-se les mans amb un branquilló de farigola d’aquí i tot seguit acariciar-se la cara equival al millor perfum del món. Serveix per aromatitzar els peixos al forn o a la brasa, igual com el romaní o el fonoll marí. El “Sorbet de flors de farigola” que elabora Jaume Subirós al restaurant de l’Almadraba Park Hotel de Roses, en plena península del cap de Creus, no ha estat superat ni porta indicis de ser-ho en un futur

El far d’atrezzo que va sobreviure trenta anys al cap de Creus

El far de mentida construït el 1970 al costat del de debò a la punta del cap de Creus per al rodatge de la pel.lícula La luz del fin del mundo, protagonitzada per Kirk Douglas i Yul Brinner, havia de ser enderrocat al moment d’acabar el rodatge, però va aguantar dret durant prop de trenta anys. Seria enderrocat el 1998, quan ja no calia. El paisatge de l’indret convenia a la truculència del guió cinematogràfic, basat en la novel.la d’aventures de Juli Verne. El pressupost de la pel.lícula nord-americana va donar molt de si. Aquell any la temporada alta dels cadaquesencs va arribar fins Nadal, encara més que arran de l’altre rodatge internacional de Los pianos mecánicos cinc anys abans. Van fer construir en formigó, a preu fort, un gran far d’escenografia, una simulació d’attrezzo amb estructura