La prostitució no és més artística a París que a la Jonquera, "hélas!"

París sempre ha tingut tendència a tractar amb una certa imatge mítica, per no dir cultural, una de les misèries més persistents de la humanitat com és la prostitució. Ara li dedica una gran exposició al Museu d’Orsay. El veí Louvre té la clientel.la assegurada (és el més visitat del món, 9,3 milions d'entrades any), però el d’Orsay es troba circumscrit a l’art modern i ha de fer més piruetes perquè el públic i per tant el balanç no decaiguin. La fascinació de París com a capital internacional va basar-se en l’absència de puritanisme formal a la vida pública, gràcies a la llarga lluita anticlerical encetada per la Revolució i mantinguda pel republicanisme. La frivolitat, la galanteria i llibertinatge es van democratitzar més obertament a la

Un exemple sobre l’atractiu propi de les llibreries de París que sobreviuen

A París també pleguen llibreries mítiques, vençudes per Amazon i per la banalització del paisatge urbà, com la Maspero de la Rue Saint-Séverin o més recentment La Hune del Boulevard Saint-Germain, entre el cafè de Flore i Les Deux Magots. L’estadística assegura que des de l’any 2000 ha desaparegut el 28 % de les llibreries de la capital francesa i que n’hi queden 700 de registrades (parlem d’una aglomeració metropolitana de 12 milions d’habitants i d’una de les ciutats més visitades del món). Entre les especialitats parisenques hi figuraven les llibreries gastronòmiques, dedicades a libres sobre cuina. Han plegat la Librairie Le Verre et

Un clàssic de Txèkhov al Théâtre de l’Odéon parisenc, la idea era bona

Em venia de gust tornar a veure damunt l’escenari l’actor i director franco-espanyol Ariel García-Valdés --que va viure una recordada etapa barcelonina al Lliure i al TNC-- i vaig trobar que una nova versió del clàssic “Ivanov”, d’Anton Txèkhov, al Théâtre de l’Odéon parisenc era una ocasió llaminera. Vaig acudir a la representació de divendres últim i em vaig avorrir molt. L’Odéon, especialitzat en muntatges teatrals internacionals més innovadors que els de la veïna Comédie Française, no és el dels temps gloriosos dirigits per Giorgio Strehler i a continuació per Lluís Pasqual. La direcció d’aquest “Ivanov” resulta insubstancial. El protagonista masculí, en el paper d’home inapetent, ni se’l sent. La protagonista femenina, arrepenjada en la seva popularitat cinematogràfica i televisiva a França, es lliura al cabotinage, a l’actuació sense geni. Ariel García-Valdés, al paper de comte Txabelski, recorre a l’extroversió –per no dir l’histrionisme-- de “característic” franco-espanyol. La posada en escena és d’una platitud impròpia de la casa. El muntatge aconsegueix fer Txèkov inintel.ligible i laminar la vivesa del teatre a una sala llegendària. A qualsevol de les concorregudes cantonades del Barri Llatí em va semblar veure-hi, a

L'electricitat vista --i viscuda-- com un misteri i una sospita

L’entrada en servei comercial ahir dilluns del tram interfronterer de la nova línia elèctrica de molt alta tensió (MAT), inaugurat sobre el terreny amb tota la pompa oficial fa set mesos pels presidents dels governs francès i espanyol, representa un altre episodi misteriós del gran negoci de les companyies elèctriques. L’espai de set mesos transcorreguts entre la inauguració oficial i “l’entrada en fase comercial” no ha trobat explicació comprensible. A més a més, es tracta d’una engegada parcial, gradual, limitada de moment a una part de la capacitat d’intercanvi o compravenda de la nova “autopista elèctrica” entre França i

Fondes de poble: la gastronomia de la vida mateixa i l’altra

La ressonància mediàtica acostuma a ser injusta. Magnifica algunes coses i en silencia d’altres, sobre la base d’una idea discutible de prestigi social i adoració dels diners. També se’n diu moda, papanatisme, tergiversació de conceptes o desigualtat social en augment. Es produeix, per exemple, a propòsit dels restaurants famosos, que alguns confonen amb els restaurants cars perquè els encanta lluir el seu poder adquisitiu. De restaurants cars n’hi ha de bons i de mediocres, en una proporció similar a la dels restaurants barats. Aquests últims tenen el mèrit afegit de treballar l’excel.lència amb menys mitjans, menys

L’aventura creixent d’arribar a octogenari a l’Estat del benestar

Avui se celebra arreu d’Europa el dia internacional de la Gent Gran. Ignoro de què serveixen aquestes diades temàtiques que ara proliferen. En aquesta ocasió serveix almenys perquè l’oficina estadística europea Eurostat divulgui xifres fresques i eloqüents: el percentatge d’octogenaris dintre del total de població es duplicarà durant les pròximes dècades. La proporció no ha deixat de créixer amb constància els últims anys. Els països de la Unió Europea amb més octogenaris són actualment Itàlia, Grècia i Espanya. A Catalunya en concret l’actual esperança de vida és estadísticament de 86 anys per a les dones i 80,3 anys els homes. El

Visita nocturna al Santíssim del Bar Pastís, ahir amb Marta i Micó

De tant en tant venço la mandra, renuncio com ahir al vespre a un partit europeu del Barça a la televisió i surto a veure què fan al Bar Pastís de la Rambla Santa Mònica barcelonina, com qui va a fer la devota visita nocturna al Santíssim. El Bar Pastís és una institució oberta el 1947 pel Quimet i la Carme –dos amants de la cançó francesa-- amb la mateixa decoració carregada que conserva avui. El regenta des del 1980 José Ángel de la Villa, contra els vents i marees que sovintegen als baixos fons portuaris. Programa des de fa més de vint anys música en viu de dimarts a diumenge. L’establiment és minúscul, les comoditats per al públic

El cas farisaic de Volkswagen n’encobreix un altre més general

La rapidesa contrita amb què el primer fabricant mundial de cotxes i símbol de la llegendària eficàcia tècnica alemanya ha assumit haver fet trampes amb el sistema de mesura d’emissions contaminants instal.lat als seus vehicles pretén encobrir un altre escàndol més general: tot el sistema industrial del món fa la mateixa trampa, amb la complicitat dels governs i les autoritats reguladores. La lluita contra la contaminació atmosfèrica, contra la pol.lució urbana derivada primordialment de les emanacions industrials i automobilístiques, s’ha convertit durant les últimes

Una simbiosi amistosa amb l’alzinar, ahir als Clots de Sant Julià

Ahir vam dedicar una de les excursions matinals sabatines que ens agrada fer amb Josep M. Dacosta a recórrer els Clots de Sant Julià, proveïts amb la capacitat de fascinació que acostumem a posar a les nostres passejades, amb un punt de candidesa que alimentem com un botí particular, una filosofia moral. Al centre de la plana del Baix Empordà, entre els municipis de Vulpellac i Canapost, s’alça el tossal emboscat d’alzines i pinedes del puig de Sant Julià. Destaca pel conjunt de cavitats, algunes de més de 30 m de diàmetre i 10 m de fondària, de la pedrera pre-romana que potser va servir durant l’Antiguitat per a la construcció d’Ullastret i d’Empúries. L’indret frondós és

Les pensions vitalícies dels alts càrrecs em deixen veient visions

El jutge que investiga per corrupció, blanqueig de capitals i delictes fiscals l’ex vicepresident del govern espanyol i president de la rescatada Bankia, Rodrigo Rato, ha decretat aquesta setmana la mesura preventiva d’embargar la pensió vitalícia de l’encausat com a ex president del Fons Monetari Internacional (FMI). Això ha permès saber que aquesta pensió vitalícia s’eleva a 80.000 dòlars anuals (71.192 €, uns 6.000 € mensuals), al marge de la llarga llista de propietats i rendes del personatge. La pensió de jubilació mitjana a Espanya se situa en aquests moments a 1.069,48 € mensuals per als homes i 660,64 € per a les dones, en funció dels imports cotitzats. La mitjana amaga forts desequilibris entre els perceptors

Criden molt contra el nou líder laborista, potser és bon senyal

El catastrofisme apocalíptic i les riallades de menyspreu amb què ha estat rebuda l’elecció per part de 215.1417 votants (59,5% dels vots emesos) del Partit Laborista britànic a favor del veterà diputat esquerranista Jeremy Corbyn com a nou líder han assolit un volum tan exagerat que potser presagien algun indici positiu enfront de la còmoda majoria conservadora al govern de Londres. Jeremy Corbyn és diputat laborista a la Cambra dels Comuns des del 1983. S’havia distingit fins ara per formar part de les opcions minoritàries perdedores, fins que han començat a deixar de ser-ho amb la seva elecció. Quasi tots els prolífics i lubricats

Les fotos de Xavier Miserachs repareixen al MACBA per peteneres

L’any 2011 la família de l’enyorat fotògraf Xavier Miserachs va cedir gratuïtament en dipòsit al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el seu arxiu de 80.000 fotos a canvi de restaurar-les, classificar-les, digitalitzar-les i exhibir-les. Quatre anys després, el MACBA obre la temporada amb una primera exposició de les fotos de Miserachs, concretament les del seu primer llibre del 1969 Barcelona en blanc i negre, i la mostra es converteix en una altra polèmica marca de la casa. El comissari de l’exposició ha retallat i descontextualitzat les cèlebres fotos, en el marc d’una escenografia expositiva passada de rosca. La

Ahir em va semblar que Carcassona no és només el que sembla

Ahir passejava al costat d’uns amics a la ciutat històrica de Carcassona, acompanyat per una estranya però clara sensació ambivalent. No acabava de decidir si no hi entenia res o bé si ho entenia massa. El dia ennuvolat hi posava una llum gris d’emocions perdudes, en comptes de la claror solar anhelant. Vaig donar-li unes quantes voltes amb els peus, amb la mirada, amb la curiositat. La doble sensació no em va abandonar, aferrada al pessigolleig del cuc de l’enigma. Al capdavall vaig adornar-me’n. Es tractava de dues històries paral.leles damunt del mateix escenari, la fricció de les quals originava aquella sensació d’estranyesa, de

De vegades el cul del món és, més aviat, el melic del món

Ahir vaig anar a dinar al restaurant El cul del món i em va semblar més aviat el melic del món, per la situació privilegiada a la vall de Sant Daniel dels afores de Girona, per l’amable disposició externa i interna de l’establiment habilitat a una antiga casa restaurada i pel suculent menú a un preu raonable. La foto adjunta la va fer Quim Curbet. Hi vam anar a peu, perquè la vall de Sant Daniel representa una privilegiada reserva natural de la ciutat, a un quart d’hora de caminada de la plaça de la Lleona, sota el campanar de Sant Fèlix. La passejada permet recórrer l’ombrosa vall del riu Galligants, que sempre havia representat l’inici del camí cap a Madremanya i la Bisbal, cap a l’Empordà, a través del massís de les Gavarres. Vam passar pel monestir de Sant Daniel, visiblement orgullós del claustre restaurat el 2013 arran del mil.lenari de la fundació del convent. La monja de la porteria em va comunicar que estava tancat per no sé quina raó. Es tracta de l'únic monestir benedictí femení de Catalunya, juntament amb el de Sant Pere de les Puel.les de Barcelona, que ha persistit des de l'època medieval al mateix solar on va ser fundat el segle XI. A

Els mestres d’escola mereixen un monument no només honorífic

Des de l’època que portava els meus fills a l’escola, l’ofici de mestre m’ha semblat senzillament heroic, a més de decisiu a qualsevol societat civilitzada o aspirant a ser-ho. Ara ja no porto els fills a l’escola, però la meva admiració de l’ofici de mestre ha crescut encara més, des que la Generalitat ha retallat la inversió per cada estudiant no universitari a Catalunya a partir del 2011 en un 27 % i hi dedica el mateix pressupost que el 2007, quan hi havia 400.000 alumnes menys escolaritzats. Es parla massa poc –i massa poc en detall— de les destralades dels governs d’Artur Mas contra la sanitat, l’educació i el serveis públics en general. A aquest

No estic enamorat de Diane Keaton, però quasi

L’únic que m’impedeix estar enamorat de l’actriu Diane Keaton és que només m’agraden els enamoraments correspostos. Els platònics els deixo a la teòrica exquisidesa de la ficció, a la plastilina angelical de la fantasia. Si algun dia canvio d’idea, la primera dona que podria fer-me sucumbir a la mitomania seria fàcilment ella. L’acabo de veure a l’última pel.lícula estrenada aquí, Atico sin ascensor, i la fascinació del seu treball actoral m’ha durat del primer minut fins a l‘últim. Diane Keaton, que confessa 69 anys en la vida real, coprotagonitza el film al costat d’un altre actor

Publicar un article cada dia hauria d’estar prohibit, inclòs a aquest blog

Alguns col.legues escriuen a la premsa un article cada dia o opinen a les tertúlies amb aquesta freqüència quotidiana. Jo mateix, a aquest blog m’acosto perillosament a l’article diari. Publicar o opinar públicament amb tal cadència hauria d’estar prohibit pel codi deontològic. No només perquè et ritme de l’article quotidià resulta ferotge, sinó per la dificultat d’omplir-lo de contingut amb un mínim de substància original cada dia. Els mitjans de comunicació volen lluir els seus col.laboradors més valorats, als quals paguen (no sempre) per això, encara que allò que escriguin o diguin dia rere dia sigui de vegades d’una vaguetat expeditiva. Un cop per setmana es pot arribar a dir alguna cosa amb sentit mínimament elaborat, un cop al dia no ho crec. És clar que tots els que publiquem amb regularitat

El tricentenari de la mort del rei Sol no és només una qüestió francesa

També publicat a Eldiario.es

Aquest dimarts 1 de setembre s’escau el tricentenari de la mort de Lluís XIV, el rei Sol que va marcar la grandeur monàrquica de França i d’una gran part d’Europa amb la seva megalomania versallesca. L’avui República francesa ho commemora fascinada, però el tricentenari no és ni de lluny una qüestió francesa exclusivament. El rei Sol va ser qui va col.locar al tron d’Espanya el primer Borbó, el seu nét Felip V, al preu d’una terrible Guerra de Successió, una guerra mundial a escala de les principals corts europees que significaria la implantació a Madrid d’un nou model de govern absolutista i centralista. El nét Felip V era el successor pactat per una part de les cases reials a la mort del rei espanyol Carles II l’Embruixat, de la casa d’Habsburg o d’Àustria, traspassat inesperadament als 39 anys sense descendència, amb la salut minada per la cadena de matrimonis consanguinis. Dintre de la lluita per l’hegemonia entre les primeres potències (Àustria, Anglaterra, França, el

El llegat de l’arquitecte Le Corbusier, reduït a una casa de la Costa Brava

Aquest dijous 27 d’agost s’escau el 50 aniversari de la mort de l‘avantguardista arquitecte, pintor i escriptor francès d’origen suís Le Corbusier. Va estar molt vinculat professionalment a Barcelona a partir del 1928, malgrat que no prosperessin els seus projectes dintre del Pla Macià, impulsat pels joves col.legues catalans del GATPAC. Dels 400 projectes coneguts de Le Corbusier al llarg de la seva vida, només 75 van ser construïts. L’expansió urbanística de Barcelona i de Catalunya va ser imaginada i preparada sobre principis racionals. La Guerra Civil i la manca de principis de la febre del totxo durant el franquisme –i també durant la democràcia següent-- girarien la realitat com un guant, amb els resultats coneguts sobre el terreny. Avui el

Les carreteres secundàries no són gens secundàries ni s’han de convertir en autovies

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà, les conec una mica, les estimo molt. L’altre dia encara em vaig tornar a sorprendre a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent durant l’estona de recórrer amb placidesa al volant la que uneix el municipi de Torrent i Torrentí amb Sant Feliu de Boada, i tot seguit de la que porta de Sant Sadurní de l’Heura a la Pera i Púbol. Són vies aparentment molt secundàries, però per a mi essencialíssimes, pura i autèntica essència. Per això no m’estranya que alguns habitants de la contrada hagin tornat a posar el crit al cel davant l’anunci que la Diputació de Girona pensa eixamplar la que va de Palau-Saverdera a Castelló d’Empúries, coneguda popularment com la carretera dels tres ponts. Estan escaldats, després de la faraònica ampliació duta a terme fa pocs anys de la carretera que uneix en línia recta la Tallada d’Empordà amb Torroella de Fluvià, durant el mandat del conseller socialista

Els sabers inútils i l’eficàcia del nou ministre de Cultura com a criador de cavalls

El nou ministre d’Educació, Cultura i Esports del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, novè baró de Claret, ha aconseguit en poques setmanes arribar a un acord entre federacions hípiques, companyies d’apostes, hipòdroms, genets i entrenadors per reprendre les curses aturades des de fa vuit mesos arreu d’Espanya per un conflicte entre les diferents parts implicades. De retruc, el jove poltre “Alaraz” de la seva propietat va guanyar el 3 d’agost la cursa de l’hipòdrom de Sant Sebastià. No he posat mai els peus a un hipòdrom. Les curses hípiques em deixen indiferent, però experimento

Els locals de música en viu esperen una reparació de l’ascensor

També publicat a Eldiario.es

La recent notícia de portada del diari El Periódico sobre la decisió de les noves autoritats municipals de Barcelona “d’obrir l’aixeta” a la música en directe als locals afectats fins ara per una legislació restrictiva que els abocava a la semi-clandestinitat, ha provocat la lògica emoció a un sector estès de manera capil.lar al llarg de la ciutat, malgrat l’escàs ressò públic habitual als grans mitjans de comunicació. El circuit off de les diferents expressions culturals representa l’humus fecund, el caldo de cultiu indispensable de la creativitat. El correcte funcionament de l’ascensor entre aquesta base de la piràmide i les sales d’actuació més

Un bon resum escrit a la contraportada val quasi la meitat d’un llibre

Fa mesos que l’editor del meu pròxim llibre em reclama que li proposi un curt resum de l’obra per publicar-lo a la contraportada, al costat de les meves dades biogràfiques bàsiques. No he estat capaç de redactar-lo fins ara, tot esperant que la seva generosa comprensió me n’alliberi i acabi per escriure’l ell mateix. Resumir un llibre propi en quatre ratlles que resultin estimulants al lector potencial és un subgènere literari que se’m resisteix per impúdic, un art al qual acostumen a descollar alguns redactors editorials per damunt de l’autor mateix. Gràcies als textos de contraportada o de solapa escrits per col.laboradors benèvols m’he assabentat en repetides ocasions d’aspectes dels meus llibres que jo no havia discernit prou clarament o que

La vitalitat i les arrugues de la poesia d’Homer, trenta segles després

Magnífica síntesi (pel contingut i per la brevetat) publicada per Guillermo Altares a l’últim suplement Babelia del diari El País sobre l’onada de novetats editorials al voltant del personatge d’Homer, el poeta grec de l’Odissea i la Ilíada sobre el qual encara no sabem ni tan sols si va existir com a individu durant el segle VIII aC. Els últims trenta segles i els incomptables estudis no han estat suficients per aclarir-ho, com tampoc per marcir l’interès que continuen desvetllant les seves dues epopeies poètiques de l’antiguitat. Els aedes com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois antics, del passat llunyà i mitíc. La Ilíada (o poema d’Ilió, és a dir, de Troia)

El Mediterrani, fossa comuna dels refugiats i vergonya dels governs

 També publicat a Eldiario.es

L’allau de refugiats que travessen el Mediterrani a la desesperada, dintre d’un caos absolut, s’ha situat durant el primer semestre d’enguany a 224.479 persones, de les quals 2.100 hi han trobat la mort i l’han convertit en una nova fossa comuna. Les xifres es troben en augment en comparació amb l’any anterior, segons els comptes de l’agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR). El mateix organisme ha reiterat la seva petició d’un pla d’emergència amb mesures “urgents, globals i duradores” als governs europeus implicats, els quals han contestat que tenen previst celebrar una cimera sobre el tema el mes de novembre a la Valeta (Malta) i descarten una trobada d’urgència, que és com dir que no pensen fer res. L’agència de control de fronteres de la Unió Europea (Frontex) declara haver rebut només un 16 % dels recursos materials i humans que els 28 governs de la UE es van comprometre a facilitar-li arran de la cimera extraordinària sobre la qüestió celebrada el mes d’abril. Els tres vaixells amb personal de

Pompeia: la ciutat inert del passat vivent, sobre el terreny

La fascinació que exerceix el jaciment arqueològic de Pompeia no és estranya, potser només una mica morbosa. La ciutat romana més ben conservada, morta i alhora intacta, permet recórrer la vida quotidiana de la gent de vint segles enrere sense el més mínim afegit ni reconstrucció, tal com la va sepultar en poques hores la pluja de lava i cendra del Vesubi el 24 d’agost de l’any 79 dC. Cap altre jaciment arqueològic ha aportat tanta informació directa sobre el seu passat. Més de 2 milions de visitants anuals senten bategar la Pompeia inert sobre el terreny, sobretot ara que les excavacions i restauracions han reprès amb una mica més

Una discutida, però estratègica, imperfecció anatòmica del David de Miquel Àngel

Sota el titular “La mida sí que importa”, l’autoritzat periodista científic Josep Corbella em va sorprendre un bon dia a les pàgines del diari La Vanguardia amb els resultats d’una investigació: "El penis dels goril.les mesura un centímetre i mig, encara que pot arribar als quatre en moments de màxima erecció. El dels ximpanzés és el doble de gros. Però el dels humans bat rècords. Amb una longitud mitjana d’uns 9 centímetres quan està flàccid i d’entre 13 i 14 quan està erecte, és amb diferència el rei dels penis entre els primats. Què va portar els humans a dotar-se d’una càrrega tan poc pràctica per córrer a la sabana o per moure’s a la selva és, per als biòlegs evolutius, un dels grans enigmes de

Algunes últimes cafeteries, vistes com autèntiques basíliques

Fa pocs dies ha tancat les portes un reliquiari com era el gran Café Comercial de Madrid. La notícia no ha provocat emocions commogudes, més que res per acostumada. Les grans cafeteries clàssiques de Barcelona i de moltes altres ciutats europees fa temps que van plegar. Tots els rèquiems i planys ja van ser escrits al seu moment, sobretot pel paper que jugaven a una altra època de centres de trobada i sociabilitat. Ara hi ha moltíssims bars a tot arreu i poques cafeteries. Que n’hi hagi poques no vol dir que no en subsisteixin, fins i tot algunes amb una vitalitat que voreja la plenitud. Cadascú deu tenir present la seva excepció pròpia i predilecta. A mi el tancament del Café Comercial madrileny m’ha fet pensar en el nervi i el vigor que

Habermas: “La reacció freda i abrupta del govern alemany ha estat indigna”.

La posició assolida de principal filòsof alemany viu permet a Jürgen Habermas no concedir entrevistes, però defensar la posició l’obliga a fer algunes excepcions quan l’actualitat resulta imperiosa. La dura postura del govern alemany d’Angela Merkel a l’última negociació (o manca de negociació) amb Grècia ha portat Habermas a deixar-se entrevistar al diari anglès The Guardian i quinze dies després a l’últim número del setmanari francès Le Nouvel Observateur, ni que sigui amb contestes reflexionades a través del correu electrònic. Tan reflexionades que no ofereixen novetats en la seva postura. Qualifica l’actuació d’Angela Merkel enfront de Grècia de “brusca i teutònica”, i afegeix: “La reacció freda i abrupta del govern alemany ha estat indigna”. Al seu llibre del 2012 Zur Verfassung Europas (Sobre la Constitució d’Europa) ja sostenia que l’essència mateixa de la democràcia s’ha vist alterada per la pressió dels mercats, dintre d’un tàcit cop d’Estat tecnocràtic que ha conduït a allò que qualifica de post-democràcia, vista com una fallida de la política. Proposa com alternativa des d’aleshores la democratització de la Unió Europea: “Els Estats no tenen drets, els drets pertanyen als

Alguns beneficis es multipliquen amb alegria en plena crisi

També publicat a Eldiario.es

El món dels grans bancs i corporacions no té el més mínim pudor a l’hora de proclamar els seus beneficis rampants en plena crisi. Els balanços oficials del primer semestre declaren un augment del 34 % dels beneficis respecte al mateix període de l’any anterior entre els sis grans bancs (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Sabadell, Popular). Grans corporacions com Telefónica reconeix que ha duplicat beneficis (3.6793 milions d’euros) i la petroliera Repsol que els ha augmentat del 35 % (1.240 milions d’euros) durant el primer semestre d’enguany. Al mateix moment la Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vila, declara sense embuts, amb una frase que hauria de fer tremolar: “La pobresa és el principal problema de la ciutat”. Segons

El tros de barri de Gràcia que comparteixo amb l’alcaldessa Colau

L’alcaldessa Ada Colau viu al carrer Còrsega, a l’altura del Camp d’en Grassot, que és on jo vaig néixer i em vaig criar, a l’ombra aleshores tan fosca i expiatòria de la Sagrada Família. És un tros del barri de Gràcia sense res de particular, limítrof amb l’Eixample. A la meva infantesa encara hi havia carboneries, vaqueries amb vaca i molts descampats per guardar els fustots vells de la foguera de Sant Joan. El balcó de casa es trobava davant per davant de la concorreguda bodega Termes, de la qual n’era fill l’historiador Josep Termes. Després vaig viure a altres ciutats i, un cop retornat a Barcelona,

A l’estiu la boira no aïlla prou Gran Bretanya del continent

El dilema psicològic dels britànics que continuen donant la majoria electoral al Partit Conservador és que Gran Bretanya no està sola al món ni és l’única realitat que compta. El problema s’agreuja pel fet de tenir un veí com la República francesa, origen de quasi tots els mals immorals. És ben conegut el titular de la premsa londinenca que expressava amb espontània sinceritat: "Fog in Channel, Continent Cut Off" (Boira al Canal, el continent aïllat). Segons alguns és apòcrif, segons d’altres va ser publicat a The London Times el 22

La demografia, una ciència alarmada amb les dades a la mà

Segons l’últim informe de l’ONU sobre la població mundial, som en aquests moments 7.349 milions d’habitants al planeta Terra. Els bruixots de la demografia calculen que serem 9.725 milions l’any 2050. Es tracta del creixement més vertiginós en tota la història de la humanitat. Es concentra primordialment a nou països, quasi tots pobres: Índia, Nigèria, República del Congo, Etiòpia, Tanzània, Estats Units, Indonèsia i Uganda. L’Àsia ja representa el 60% de la població mundial i l’Àfrica el continent que creix més de pressa en aquest aspecte. No cal ni dir que els europeus i els blancs en general som una ínfima minoria. A Europa

Demano la Medalla d’Or de Barcelona per a l’asado argentí dels dijous a “lo de Pepe”

Ahir vaig anar a l’asado argentí que prepara cada dijous per a una dotzena llarga d’amics des de fa 38 anys José Luis “Pepe” Deferr al seu taller mecànic del carrer Borgonya, al districte barceloní de Nou Barris. Fa dècades que sento a parlar com d’una llegenda, amb una admiració sostinguda, de l’asado a lo de Pepe (l’expressió argentina “lo de...” equival a “casa de...”). No és una admiració diferent de la que exhibeixen els clients dels restaurants més cars i sofisticats del món, però és d’una altra classe. Un asado argentí (o uruguaià) no serà mai exactament una barbacoa, ni

Per demostrar que a Catalunya Sí que Es Pot calen totes les peces

També publicat a Eldiario.es

Acabat de designar, Lluís Rabell és un bon cap de llista electoral de la confluència d’esquerres Catalunya Sí que es Pot, pel que representa com a president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i per la seva implicació a la plataforma Barcelona en Comú de l’alcaldessa Ada Colau. Ara bé, un cop reconegut això, aquesta alternativa d’esquerres enfrontada a l’altra confluència electoral formada per CDC, ERC i encapçalada per Raül Romeva (favorable al tercer mandat consecutiu d’Artur Mas i a la

La qualitat dels tomàquets, considerada com una estructura d’Estat

Els nombrosos amants de les discussions inútils i la frondositat verbal dubten de si el tomàquet és l’hortalissa més consumida al món d’avui en lloc de la patata. Discuteixen si es tracta d’una fruita destronada, una hortalissa orfe o una verdura paròdica. Els botànics aclareixen, des del punt de vista científic, que el tomàquet és una fruita, atès que conté llavors i no és cap fulla, tija o arrel com les verdures. Sigui com sigui, el tomàquet era completament desconegut aquí abans de la colonització d’Amèrica, el seu nom deriva de la llengua asteca i significava fruita inflada. La implantació a Europa va ser lenta, sense adquirir protagonisme fins el segle XIX. Avui se’n comercialitzen centenars de varietats, que en general són cada vegada més insípides i manipulades. “Les pitjors tomates del món” es titulava el magnífic article que el periodista i novel·lista gironí Rafael Nadal va dedicar a aquest tema el 24 d’agost del 2012, dintre de la seva secció de crònica política d’actualitat a les pàgines d’Opinió del diari La Vanguardia. Com que a més de periodista i novel.lista també és hortolà amateur , escrivia: “En cap altre país mediterrani no es mengen unes tomates tan infames. És el primer fracàs d’una cadena

La guerra econòmica augmenta la compra d’illes privades, no només a Grècia

L’illa grega d’Agios Thomas (1,2 km2 d'extensiió), situada al golf Sarònic prop del port del Pireu, ha estat comprada aquest mes de juliol per 15 milions d’euros pel multimilionari nord-americà Warren Buffet en associació amb el financer Alessandro Proto, accionista del diari The New York Times i de l’agència immobiliària londinenca Proto Organization Ltd. Al mateix moment l’actor Johnny Depp ha pagat 4,2 milions d’euros per l’illot grec de Strongylo, al mar Egeu. El magnat Warren Buffet es va fer famós quan va declarar en una entrevista a la CNN, citada pel The New York Times el 26 de novembre del 2006: “Es clar que hi ha una lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, qui l’està fent i l’està guanyant”. És una sentència

Ahir vam homenatjar, a peu, la grandesa espontània dels camins de ronda

Sóc un fervent adepte hivernal dels camins de ronda de la Costa Brava, grandiosos la seva espontaneïtat abocada a la glòria del paisatge de marina, la seva atmosfera ingràvida i arcaica per viure durant una estona el somni de la vida lliure. Serpentegen les sinuositats del litoral amb antigues funcions de vigilància i comunicació (i contraban), convertits avui en joies del patrimoni natural per la bellesa que brinden arran de mar, com saboroses, humils i afortunades engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic circumdant. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense gota de nostàlgia dels temps accelerats. Malgrat la calor canicular i el bosc ressec (des del mes de maig que no plou), ahir

La decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà

Aquests dies ha tornat a saltar a les pàgines dels diaris la decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà, situades a la zona comercial més concorreguda de tota Barcelona. Diuen que els propietaris del complex deixen morir el lloguer de les botigues a l’espera d’una colossal oferta en bloc d’alguna gran cadena per al conjunt de l’espai. Sempre m’ha cridat l’atenció el destí de les galeries Maldà, potser perquè la meva mare era nascuda al davant, a la casa cantonera del carrer del Pi amb el carrer de la Palla, on els meus avis es trobaven de lloguer, enfront del palau dels barons de Maldà. Ella sempre em deia que la cigonya s’havia equivocat de casa a l’últim moment, vistos els seus gustos aristocràtics insatisfets.

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En les meves èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals intern provocat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Hi vaig trobar una solució personal que no m’ha fallat mai, encara actualment. Llogo un cotxe i m’escapo a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria, a 150 km de Florència, no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de les emocions fortes, a

Avui és 14 Juillet: “le jour de gloire est arrivé”, més o menys

La festa nacional francesa del 14 Juillet celebra amb “bals popus” a cada municipi i proliferació de banderetes la presa de la Bastilla parisenca tal data com avui, la Revolució del 1789 que encara s’escriu en majúscula. A casa meva de petit sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos”. La intenció de les seves paraules no deixava dubte, ho deien amb un clar sentit d’oportunitat malaguanyada. No eren afrancesats per cap mena de destil.lació ideològica, sinó per simple inclinació. La dictadura franquista posava manifestament de relleu que França era un país més avançat. L’afrancesament

Res de nou sobre Sinatra i Ava Gardner: sexe, maraques i chihuahuas

Ara que Bob Dylan fa una gira internacional amb el seu nou disc Shadows in the night, basat en el repertori menys conegut de Frank Sinatra, acaba de publicar-se aquí el llibre escrit per Francisco Reyero Sinatra: Nunca volveré a este maldito país, una crònica sobre les aventures del personatge a Espanya darrere d’Ava Gardner. De fet és un llibre sobre Ava Gardner (queda clar des de la foto de portada). Posat en aquest terreny, era difícil igualar el de Marcos Ordoñez, publicat el 2006 amb el títol Beberse la vida. Los años de Ava Gardner en España. El fet que “l’animal més bell del món” verbalitzés sense embuts el principi “Jo crec que follar és un gran esport” i el practiqués amb fogositat artillera que no feia presoners dóna de si encara avui per a

La capacitat d’exemple de Grècia i de l’alegria contra la por

 També publicat a Eldiario.es

El poder institucional que fins ara ha pilotat, des dels governs i des dels bancs, la crisi de l’augment de les desigualtats ha actuat de manera particularment injusta i descarada amb Grècia. La condició de petit país perifèric, econòmicament parlant, va servir d’entrada com a banc de proves d’una política punitiva i insensata d'austeritat a ultrança, d’un ajust més dur que cap altre país: retallada massiva de drets socials i rescat financer dels bancs i els creditors, no pas dels ciutadans. Els

Allò que aplaudeixo quan aplaudeixo Serrat, a més de les seves cançons

Ahir vam anar amb la meva filla a sentir al teatre Grec el Nano que fa vint anys que diu que fa vint anys que té vint anys, tants anys i encara té força i no té l’ànima morta i ens fa bullir la sang. Aquesta, però, no la va cantar (foto de Quim Curbet, que es trobava darrere meu). Convertit en gran crooner dels seus propis temes, acompanyat a l’escenari per músics de qualitat i voltat de l’estima d’un públic incondicional amb motius, sentir en viu tot un concert de Joan Manuel Serrat continua oferint l‘intens plaer, íntim i col.lectiu alhora, del triomf d’un acte de justícia musical i poètica. Va arrencar amb l’estremidora primera estrofa a capella de “Cançó de bressol”, va compartir “Plany al mar” amb Sílvia Pérez Cruz a l’escenari, va desgranar la majoria dels seus èxits i va cloure amb els “Cantares” d’Antonio Machado com a últim dels bisos. Assistir a un concert de Joan Manuel Serrat també és un espectacle de connexió afectuosa amb el públic que s’ha guanyat al llarg de