Nima Simone no té descartats, tot és bo, tot és ella

Les multinacionals discogràfiques adoren remenar el fons del calaix i el segell Universal acaba de rellançar un dels discos menys coneguts de Nina Simone amb el mateix títol que el 1982, Fodder on my wings, enregistrat durant l’última etapa de la seva vida a França. Tant se val que no sigui el material més esplèndid, fins i tot els descartats de Nina Simone són de genialitat díscola i contradictòria, d’energia insolent i inestable. És ella. De petita es va veure marcada per la segregació racial. Quan als deu anys va oferir el primer concert al piano a la biblioteca de la ciutat natal de Carolina del Nord, els organitzadors van obligar els seus pares a abandonar les primeres files, reservades als blancs. Més endavant va cantar al funeral de Martin Luther King, va formar part de les Panteres Negres i va participar a les protestes contra la guerra del Vietnam. Aretha Franklin deia aleshores que Nina era la veu del moviment negre, la qual cosa li passaria factura. No va

Pregària perquè el Motel de Figueres mantingui les raspes d’anxova

Per arribar a tenir la lluminosa i simple idea de convertir les raspes d’anxova o de sardina en petita exquisidesa, un cop arrebossades i fregides, s’ha d’haver passat gana i tot seguit haver après molta alta cuina del peix. Fa dècades les va inventar Josep Mercader, el fundador del Motel Empordà de Figueres i l'Almadraba Park Hotel de Roses. S’hi continuen servint en tot l’esplendor, com una de les múltiples característiques de la personalitat de la casa. Seria excessiu pretendre que hi torno cada vegada per les raspes, però si algun dia no hi fossin em donarien un disgust sever. Abans del primer plat, el cambrer acostuma a servir sense demanar-ho, com a gentilesa de la casa, un amuse-gueule o petit aperitiu de cuina que moltes vegades és una proesa en miniatura,

L’actor Michel Piccoli va mantenir una estreta relació amb Barcelona

L’actor francès Michel Piccoli, acabat de traspassar als 94 anys, va mantenir una estreta relació amb Barcelona, on la germana de la seva dona s’havia casat amb Albert Puig Palau, un dels empresaris i mecenes més atípics i seductors de la Catalunya contemporània, popularitzat per la cançó que Joan Manuel Serrat li va dedicar el 1971 amb el títol de “Tío Alberto”, el nom que li donaven els seus amics gitanos, un dels cercles socials de tota mena en què va escampar la seva vida i la seva ajuda. Nascut a París el 1925, Michel Piccoli es va casar el 1968 amb la guionista Ludivine Clerc (abans ho havia estat amb l’actriu teatral Eleonore Hirt i tot seguit

La punta del cap de Creus concilia l’infinit i un balcó

El cap de Creus és ple Pirineu, un paisatge pirinenc arran de mar, l’extrem que estreny la serralada en un puny i la diposita damunt les onades, el bot impulsiu que fa la cadena al moment de capbussar-se al Mediterrani amb la intenció de nedar quatre braçades i de seguida posar-se a fer el mort damunt la superfície de l’aigua. La vastitud i la buidor cohabiten dintre del caràcter de la punta més oriental, més a l’est, de tota la Península Ibèrica. Oberta als quatre vents, proporciona paradoxalment una sensació de recolliment entre l’humà i la naturalesa, de conciliació entre l’infinit i un balcó. El nom de l’accident geogràfic designa dues coses diferents. Per un cantó, l’àmplia península en forma de

El miralleig prodigiós de les fulles de l’olivera mogudes pel vent

El mes de maig la floreta blanca del que seran olives morades i galtainflades al novembre omplen els olivars de borrallons de neu. Exactament igual que la vinya, l’oli és una altra sang calenta de la terra. Tot sovint un conreu ha cohabitat amb l’altre a cops de colze, disputant-se el mateix tros de terra segons la cotització de cada moment. A l’obra de teatre Èdip a Colonos, que Sòfocles va escriure amb el nom de la seva vila natal després d’enllestir Édip rei i Antígona, deia: “Un arbre gloriós floreix a la nostra terra dòria, el nostre dolç, humit i platejat bressol: l’olivera. Nascuda d’ella mateixa, immortal i sense por als enemics, la seva força intemporal desafia els brètols, joves o vells, perquè Zeus i Atenea la vetllen amb ulls que no dormen

El tango ja no és (tan) masclita, arriben “les bandoneones”

El tango, com tantes altres coses, era masclista perquè l’època ho era. Avui Joan Manuel Serrat ja no sortiria a cantar el tango “Amablemente” com va fer al programa especial de la nit de Cap d’Any del 1986 a TVE, aquell que l’home sorprèn la seva dona al llit amb un altre, li clava a ella amablement “treinta y cuatro puñaladas” i deixa marxar l'amant perquè “el hombre no és culpable en estos casos”... Fins i tot l’instrument més típic del gènere, el bandoneó, s’ha convertit en bandoneona per la plèiade d’executants femenines que s’hi especialitzen, tant a l’Argentina com arreu del món. Sempre n’hi havia hagut algunes, com les històriques Paquita Bernardo, Fermina Maristany o Nélida Federico, però aleshores eren l’excepció i les d’ara ja no ho són. A l’Argentina despunten amb aquest instrument central Carla Algeri, Eleonora Ferreira, Eva Wolff, Florencia Amengual, Sofia Calvet; a França Louise Jallu i Carmela Delgado, a Holanda Simone van der Weerden, a

Publicat el meu nou llibre “Els cinquanta primers estius de l’Almadraba Park Hotel, quasi una novel·la”

Coincidint amb el vint-i-cinc aniversari d’activitat de Curbet Edicions, aquest segell acaba de publicar el meu nou llibre Els cinquanta primers estius de l’Almadraba Park Hotel, quasi una novel·la, amb pròleg d’Anna Espelt, directora del Celler Espelt. Ressegueix el mig segle d’activitat acumulada per aquest hotel i restaurant, de la mateixa família que el Motel Empordà de Figueres, i dibuixa una història carregada d’atractiu i en plena evolució. El descric com una talaia abocada al golf de Roses que s’erigeix a l’indret més bonic del món, com a mínim del món que va de Cadis fins a Grècia. Entre els diferents capítols, parlo del boom turístic dels anys seixanta, les postes de sol per aplaudir a les terrasses de l’hotel, l’esquena indispensable del cap de Creus, l’herència sobtada a la mort del fundador Josep Mercader, les llargues sobretaules de Josep Pla amb la dottoressa Angioletta Volante, i l’actual relleu generacional. El llibre incorpora un receptari de Jaume Subirós sobre la cuina de la tonyina, vinculada a l‘antiga la pesca de l’almadrava a aquella platja, així com un annex fotogràfic sobre les cinc dècades de vida de l’establiment. El cinquanta aniversari de la inauguració de l’Almadraba Park Hotel es

Les pandèmies no cauen del cel, el seu abast va lligat amb les retallades

Tal com diu el cartell aparegut a les marquesines de Londres: “No puc menjar aplaudiments. I si votes per algú més sensat la pròxima vegada, eh?”. No sé si sortirem del confinament més mentalitzats i mobilitzats sobre la necessitat de recuperar alguns equilibris socials, però tinc la sensació que vivim un canvi d’etapa emmascarat. Després de la Segona Guerra Mundial (50 milions de morts), el capitalisme i la democràcia van fer un pacte tàcit de postguerra, derivat de llargues lluites dels treballadors i del resultat d’aquella nova carnisseria: la pau social a canvi de l’Estat del benestar com a forma de cohabitar, produir i consumir. Les classes dominants oferien ocupació i prosperitat a les altres, a canvi de conservar la part del lleó dels beneficis. L’assimetria social es reduïa una mica gràcies

La terra produeix raïm, el vi l’inventen els humans

Una vinya no és mai una plantació natural. A l’origen era una liana que s’enfilava als troncs dels arbres i l’home primitiu va treure-la del bosc per explotar-ne millor el fruit. La vinya, per tant, és un invent dels humans. La terra no produeix vi, produeix raïm. La transubstanciació del raïm en vi –el procés de vinificació—és cosa dels homes i les dones que fan bevible el fruit amb mil matisos diferents, segons la tradició, els coneixements i els interessos de cadascú. L’ingredient més important del vi són les persones que decideixen on i com l’elaboren (la terra, el clima, el preu). I també –o sobretot-- les persones amb qui el destinatari final el beu un cop servit a la copa, la qualitat del moment. Compta molt l’humor del dia, la predisposició del

Encara no sabem si va existir Homer, però ens commou igual

Quan l’intrèpid emperador romà Adrià va viatjar a Grècia i va visitar l’oracle més famós a Delfos, al repeu del mont Parnàs, li va preguntar sobre el vell misteri de saber on havia nascut el gran poeta grec Homer de l’Odissea i la Ilíada. Les sibil.les van fugir d’estudi amb les habituals respostes obliqües. Encara avui ho ignorem, suposant que existís i que la seva obra no fos una recopilació posterior de poemes orals d’autors diferents. Els aedes o recitadors com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois del passat micènic llunyà, mític. Compostos de manera oral molt abans de ser transcrits, els dos treballs homèrics impliquen un gran coneixement de l’art de la poesia èpica popular. La diferència en comparació amb

Avui fa 50 anys l’Almadraba Park Hotel de Roses, reobrirà i hi serem

Avui fa cinquanta anys que Josep Mercader, poc després d’obrir el Motel Empordà de Figueres, inaugurava el segon establiment, l’Almadraba Park Hotel a Roses. El cinquantenari s’havia de celebrar amb la presentació d’un llibre que ja està imprès. Ningú no podia imaginar que l’hotel es trobaria tancat al públic temporalment, però reobrirà i sortirà reforçat per desmostrar que les coses del món turístic també es poden fer bé i que el principal luxe és el talent de la senzillesa portada a l’alta qualitat. Una dècada després d’obrir, el 2 de novembre del 1979 moria d’un infart Josep Mercader. Tenia cinquanta-tres anys i deixava dues filles: Anna Maria i Lídia. Jaume Subirós, casat amb Anna Maria Mercader, es va trobar als vint-i-nou

El meu regne per poder anar a collir un ram de farigola florida

Aquests dies està florint la farigola. Diuen que la del cap de Creus té una fragància més intensa i alhora més delicada que enlloc. És probable que diguin el mateix de moltes altres contrades, jo trio aquesta i m’agrada creure-hi. Fregar-se les mans amb un branquilló de farigola d’aquí i tot seguit acariciar-se la cara equival al millor perfum del món. Serveix per aromatitzar els peixos al forn o a la brasa, igual com el romaní o el fonoll marí. El “Sorbet de flors de farigola” que elabora Jaume Subirós al restaurant de l’Almadraba Park Hotel de Roses, en plena península del cap de Creus, no ha estat superat ni porta indicis de ser-ho en un futur

El far d’atrezzo que va sobreviure trenta anys al cap de Creus

El far de mentida construït el 1970 al costat del de debò a la punta del cap de Creus per al rodatge de la pel.lícula La luz del fin del mundo, protagonitzada per Kirk Douglas i Yul Brinner, havia de ser enderrocat al moment d’acabar el rodatge, però va aguantar dret durant prop de trenta anys. Seria enderrocat el 1998, quan ja no calia. El paisatge de l’indret convenia a la truculència del guió cinematogràfic, basat en la novel.la d’aventures de Juli Verne. El pressupost de la pel.lícula nord-americana va donar molt de si. Aquell any la temporada alta dels cadaquesencs va arribar fins Nadal, encara més que arran de l’altre rodatge internacional de Los pianos mecánicos cinc anys abans. Van fer construir en formigó, a preu fort, un gran far d’escenografia, una simulació d’attrezzo amb estructura

El vent marca la vida de cada dia, però l’ignorem per complet

Una demostració del nostre allunyament de la naturalesa és que les persones d’avui paren poca atenció al vent de cada dia i no saben distingir un tramuntanal del nord exaltant i higiènic d’una marinada llefiscosa, segurament perquè influeix menys que abans en la seva vida quotidiana. El desconeixement és un fet recent, en canvi l’estudi del vent representa un saber estratègic des de l’Antiguitat. Aristòtil va escriure l'any 340 abans de la nostra era l'obra titulada Meteorològica per explicar els fenòmens atmosfèrics amb els coneixements de l’època i començar a sostreure les forces naturals de les causes purament mitològiques. La Torre dels Vents (foto adjunta) va ser construïda el

Escoltar el mistral, il.lusió ajornada del festival de teatre d’Avinyó

Sempre m’ha agradat assistir a la première, la gala d’obertura del festival internacional de teatre d’Avinyó, convocada tradicionalment a primers de juliol amb un muntatge de lluïment a l’històric pati del Palau dels Papes, que per sí sol ja és una obra de lluïment. El desplaçament resulta fàcil (Barcelona té connexió directa, abans amb Talgo i ara amb AVE), sempre que s’hagi reservat amb prou anticipació l’entrada i l’hotel, atès que el festival ven 350.000 entrades durant les curtes setmanes de programació a una ciutat de províncies. Aquest any el festival ha estat cancel.lat. Més que l'obra en cartell, m'agrada comprovar quin

La 7a Simfonia de Xostakóvitx, tan lligada a l’assassinat d’Ernest Lluch

El cicle de concerts Barcelona Clàssics acaba d’anunciar que la seva programació de la pròxima temporada al Palau i l’Auditori inclourà el mes de març de l’any vinent la Simfonia núm. 7 de Xoxtakóvitx "Leningrad", que el mestre Jesús López Cobos va rebatejar “Simfonia Ernest Lluch”, ara en la versió de la veterana directora nord-americana Marin Alsop (foto adjunta) al capdavant de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena. Ernest Lluch va ser covardament assassinat a trets a l’aparcament subterrani de casa seva per un escamot d’ETA el dimarts 21 de novembre

En la mort de l’amic perpinyanès Jaume Queralt

L’actiu cronista cultural i escriptor perpinyanès Jaume Queralt acaba de morir, als 79 anys. Vam ser col.legues a la redacció del diari L’Indépendant i vam escriure plegats el 1979 el llibre Vous avez la mémoire courte sobre el quaranta aniversari de la retirada republicana. L’impacte d’aquell treball, fet conjuntament amb René Grando, va soldar una llarga amistat entre els tres autors. La gira de presentacions del llibre ens portaria a diversos punts de França i Jaume Queralt va insistir perquè ens desviéssim fins el poble perdut de Barran, prop de la ciutat d’Aush, a la comarca interior del Gers. Ens volia fer admirar el campanar hel.licoidal únic al món, però ell va quedar absort molta més estona davant la façana d’una casa deshabitada. Al vespre, durant el sopar, ens va revelar que hi era nascut i criat, durant els

Les tribulacions de l’Esculapi d’Empúries, déu de la medicina

Durant molts segles, fins fa quatre dies, en moments d’epidèmies i malures es treia de l’església en processó el Sant Cristo Gros o altres imatges de sants especialitzats per invocar-ne intercessió davant la desgràcia. El costum remunta molt més enrere que el cristianisme. A totes les colònies gregues i romanes hi havia un temple dedicat al déu de la medicina, al qual acudien els malalts. És el cas del famós Esculapi d’Empúries, abans anomenat Asclepi pels grecs i després Serapis pels comerciants romanitzats procedents d’Egipte. Es tracta de la peça més destacada trobada al jaciment empordanès i el seu

Ens veiem per Santa Brígida, el 23 de juliol, tot comprant llibres

La Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes acaben d’anunciar que celebrarem Sant Jordi el dijous 23 de juliol. La informació afegeix que aquesta data ajornada correspon a la “festivitat de Santa Brígida, patrona d’Europa”, la qual cosa em fa doblement feliç. No només per poder firmar aquell dia els meus nous llibres als lectors que ho desitgin. També perquè sóc un vell seguidor de Santa Brígida i de les monges novícies de l’orde fundat per aquesta santa sueca, que tenen la casa mare a la Piazza Farnese de Roma (foto adjunta), una de les places més boniques del món, en la versió íntima i recollida. El campanaret nòrdic del convent toca les hores sense excepció, amb una harmonia fràgil i benèvola. La meva predilecció per l’espai de Piazza Farnese es basa en diferents motius, un dels quals és l'existència a la cantonada amb Via Montserrato del palau barroc de les brigidines, convertit en petit hotel de vint habitacions per elles mateixes, que el gestionen en paral.lel amb l’activitat conventual d’una trentena de monges. Algunes habitacions, amb els porticons pintats de blau cel, s’aboquen sense fals pudor a la plaça. M’agrada seure a la terrassa del bar veí a prendre un Amaro Averna i veure entrar i sortir les novícies. Les monges de l'orde fundat per santa Brígida porten una còfia

Sobre confinats vocacionals, eremites i tebaides de privilegi

Persones que viuen voluntàriament aïllades o confinades n’hi ha hagut sempre. Aquests dies torna a sortir als diaris el cas de Montserrat Domingo, que viu sola per vocació des de fa quaranta-tres anys a l’ermita de Sant Joan del Codolar, al Priorat. També és cert que la quantitat d’eremites o anacoretes ha caigut en picat, però els solitaris vocacionals no tant, malgrat que ara no tinguin estatut monàstic reconegut. Els primers segles del cristianisme reconeixien una altra categoria superior a la d’eremita o anacoreta: la dels estilites. S’instal.laven a viure dalt d’una columna per preservar el seu aïllament. Avui resulta difícil d’imaginar, però la vida de

Aquests dies he tornat a somniar amb Islàndia, amb motius

Gràcies a una empresa biofarmacèutica local, Islàndia és el país del món que ha realitzat fins ara més proves de detecció del coronavirus per habitant. Aquí, en canvi, el més calent és a l’aigüera en aquest aspecte, després de setmanes de pandèmia. Sempre s’ha de tenir un país estranger de referència mítica, sobretot quan ens supera en algunes coses importants. Durant els últims anys Islàndia s’ha posat de moda. El petit i allunyadíssim país insular sura com una closca de nou al cercle polar Àrtic sense arribar arriba als 340.000 habitants, menys que l’Hospitalet de Llobregat. Es troba recobert de gel i de volcans, a l’hivern disposa de

Intriga de la mirada d’una jove mare russa sota l’estàtua de Puixkin

Cansat de caminar, vaig seure a un banc de la plaça de les Arts de Sant Petersburg, presidida per l'estàtua de l'escriptor Alexander Puixkin. És un lloc recollit i pacífic per descansar dels monuments colossals, sobretot quan apareix mig raig de sol, fora dels moments de grans nevades. Al banc del costat seia una jove russa que empenyia el cotxet del seu bebè. Em va mirar tímidament amb una certa reiteració, devia voler expressar alguna cosa que no sabré mai. Era una mirada espontània i neta, molt diferent de la que havia observat el vespre anterior al bar dels grans hotels dels visitants estrangers per part de les “escorts de luxe”. Als

Les residències de gent gran no poden ser moridors desatesos

L’indici més revelador és el canvi de postura del president Torra, quan ha passat a acceptar i agrair la intervenció de la Unitat Militar d’Emergència (UME) en tasques de desinfecció a 35 residències geriàtriques de Catalunya davant la desatenció sanitària i l’índex de mortalitat que registren. Una de cada quatre morts de l'actual pandèmia s'ha produït als centres geriàtrics. Les carències estructurals d’aquestes residències per  manca d’inversió i retallades han quedat al descobert i posen brutalment damunt la taula la necessitat d’un canvi de model de gestió per tornar la dignitat als usuaris. La quantitat insuficient de residències públiques ha fet proliferar centres privats. És molt difícil que un pis concebut per a altres usos habitacionals es pugui

El radiant i amagat estil florentí d’una església de casaments als barris alts

Relativament amagada a la part alta de Barcelona, el nom de Santa  Maria Reina porta a confondre de vegades aquesta església amb el veí monestir de Santa Maria de Pedralbes, però es tracta de dues joies molt diferents: l’una renaixentista i recent, l’altra gòtica i carregada d’història. La bellesa descaradament florentina de Santa Maria Reina es deu a la passió per la capital italiana del Renaixement de l’arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que va projectar-la el 1922. La seva especialitat simultània d’arquitecte de jardins hi destaca igualment, tot al llarg del desnivell existent entre l’accés per la carretera d’Esplugues i el temple. Era un

A Estocolm converteixen l'avara claror de dia en tota una fantasia

A la meva arribada en ple hivern a Estocolm, vaig trobar els amics suecs desconcertats perquè no nevava com abans. Gelava com sempre, amb vehemència, però no nevava. A mi el fet no m'hauria cridat l'atenció especialment, en canvi l’explicació que me’n van donar sí. Allò que els amoïnava era que, de costum, la capa de neu reverbera i esmola l'avara claror de dia de l'hivern escandinau, duplica l'efecte visual dels raigs de sol que els suecs compten gairebé com els cèntims a la llibreta d'estalvis. La incompareixença de la neu contribuïa als tons sòpits del paisatge desproveït de la capa de blancor. Sense neu es trobaven més apagats,

La reconquesta pendent del gest físic del petó i l'abraçada

Una de les coses que se’m fa més enutjosa aquests dies és la manca de proximitat material amb fills, l’absència obligada del gest físic del petó o l'abraçada amb ells, l’impuls instintiu de passar-los el braç per l’espatlla o d’acaronar-los si es deixen. La vigília del confinament general la meva filla gran va venir a dinar a casa i, al moment de marxar, va decidir que prescindíssim de les recomanacions sanitàries i ens abracéssim com de costum, una mica més fort que de costum. Ara faig durar la calidesa d’aquella iniciativa espontània, escuro aquella brevetat dia rere dia, sento el seu caliu com si hi ella hi fos en persona. Amb el fill

La vinya plora aquests dies, però ho fa per l’alegria de renéixer

No sóc un expert en conreu de vinyes, la meva única especialitat és mirar-les i remirar-les amb un infinit amor, vagi allà on vagi. Per a mi encarnen un dels miracles més antics de la biologia en general i de l’enginy humà en particular. Sempre penso que mentre hi ha vinya hi ha esperança. Em comenten aquests dies per telèfon que els ceps ja han borronat, de manera força avançada per l’hivern càlid que hem tingut. Alguns sarments podats durant l’hivern exsuden ara, durant els moments previs a la brotada, una gota de saba a la superfície neta del tall. S’anomena el plor de la vinya. Quan veia a aquesta època de l’any les vinyes podades, rapades al

Enyorarança del noble art de caminar, senzillament caminar

Sovint sortia a caminar sense objectiu precís, just per oposar resistència a l’ensopiment, aixecar el cul de la cadira i els ulls de la pantalla de l’ordinador, convençut que la cadira i el sofà encongeixen el plexe solar, fan acotar el cap i plegar-nos sobre nosaltres mateixos. L’exercici físic era una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, una activitat sedentària que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores, castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària. La literatura i els llibres poden ser necessaris, però no són la vida. Durant aquelles caminades procurava no endinsar-me en qüestions fonamentals, amb prou feines polemitzava de passada amb mi mateix, xerrotejava en

La inversió preventiva en armament o en sanitat no tenen comparació

Els exèrcits actuals es nodreixen d’aparells d’un elevat cost de fabricació, manteniment i renovació, el principal objectiu dels quals és no haver de ser utilitzats en la vida real i servir només per a exercicis d'entrenament o maniobres preventives. Aquest mateix principi no s’aplica a les inversions en medicina preventiva a la sanitat pública, per exemple de defensa contra possibles epidèmies, tal com ha demostrat aquests dies la insuficiència d'alguns materials sanitaris bàsics. Els exèrcits s’han modernitzat en molts aspectes, també el cost que representen per al pressupost públic, encara que una guerra convencional amb l’armament actual sigui més improbable als països europeus que no l’aparició d’epidèmies. Només quatre dels vint-i-set

Una cita amb la Bellezza a Venècia, per posar els punts sobre les is

Abans de tot això d'ara, el mateix dia d’arribar a Venècia havíem quedat per sopar amb la Bellezza. Volia tenir una retrobada personal amb ella i aclarir alguns possibles malentesos. Em va donar cita al Foscarini, al peu del Ponte dell’Accademia, acostumat a ser durant molts anys el nostre punt d’arrencada. Li vaig explicar que el nostre vell collegamento, el lligam entre ella i jo era independent de les persones que hagués vist al meu costat en èpoques diferents. Les conductes d’aquelles persones eren cosa seva i no havien d’interferir en el nostre tracte. Vaig reconèixer que en alguns períodes no m’havia mostrat massa centrat en la relació amb ella, però havia fet el que podia, amb els elements de què disposava a cada moment. Li acabava

Record precís d’aquells que van retallar 25% de la sanitat pública

La sanitat pública ha vist reduït el pressupost d’un 25% durant els últims deu anys, dintre de la l’anomenada política d’austeritat i les seves retallades. En paral.lel la banca ha rebut un rescat reconegut de 60.000 milions d'euros de diners públics per tapar el forat creat per la seva complicitat amb la bombolla financera i immobiliària. Era el model econòmic i polític neoliberal triomfant, consistent a enriquir els més rics i precaritzar la situació de tots els altres. La crisi econòmica provocada per la disbauxa financera es va abraonar de manera descarada sobre les rendes baixes, les que hi tenien menys responsabilitat. Al mateix moment la Llei d’Estabilitat Pressupostària aprovada pel Parlament de Catalunya el maig del 2012 amb els vots de CiU i PP

Des del balcó de casa comprovo com avui arriba la primavera

El alguns moments d’aquests dies confinats trec el cap al petit balcó de casa o, si fa un bon sol, trec la cadira i m'hi poso a badar amb la mateixa il.lusió que abans feia un viatge a París, com una veritable alenada, un canvi de rutina, una ànsia de llibertat. De costum no utilitzava gaire aquest espai exterior del pis, just per regar les meves plantes. Les sortides al balcó eren simplement utilitàries, expeditives, sense la càrrega emotiva ni el valor patrimonial que ara li trobo, gairebé com una residència secundària a la muntanya o a la platja. No hauria dit mai que sortir al balcó es pogués convertir en una gest de passió entusiasta com ara. Avui arriba oficialment la primavera i al balcó m’ha semblat sentir als porus de la galta un airet de canvi d’estació. Poca

La gran encert de les petites coses, en memòria de Vittorio Gregotti

Els articles dedicats aquests dies a la mort del gran arquitecte italià Vittorio Gregotti han passat revista a les seves obres destacades. Se n’han deixat una que al meu entendre és la més reeixida, precisament perquè resulta la menys monumental, aquella on va assolir el mèrit de fer conviure la grandesa de la bellesa amb la senzillesa aparent. Es tracta de la remodelació que li van encarregar l’any 1983 de la sala 24 de la Pinacoteca de Brera a Milà arran del cinquè centenari de la naixença de Rafael, del qual s’exposa a aquesta sala el famós quadre Les Esposalles de la Verge al costat de dos altres quadres eminents: el retaule de Piero della Francesa conegut com a Madonna de l’Uovo i el flagel.lat i Cristo alla colonna de Bramante. La

Perdo bitllet d’avió i reserva d’hotel per veure Nàpols “e poi morire”

Des de primers de febrer tenia comprat el bitllet d’avió i la reserva hotelera per passar uns dies a Nàpols. No hi podré anar, perdré l’import abonat del viatge. En les actuals circumstàncies seria massa barroer referir-se a la cèlebre dita que a altres èpoques era tot just massa romàntica: “Vedere Napoli e poi morire”... L’expressió consagrada per l’ús tradicional es referia a la bellesa impossible de superar de la badia urbana més acreditada del món mediterrani, però aquests dies adopta un altre caràcter més prosaic, més materialment letal. Dintre de les meves passions italianes arrelades, que practico amb una fe introntollable, la de Nàpols té

La frase d’arrencada d’El quadern gris: “Com que hi ha tanta grip”...

“1918, 8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. Aquesta primera frase d’arrencada amb què Josep Pla obria el dietari El quadern gris s'ha repetit els últims dies a les xarxes socials fins a extrems enfadosos, però alhora revela l’extraordinària difusió que manté la seva obra. Ara sabem que aquella primera anotació d’El quadern gris no és certa, que la clausura de la Universitat de Barcelona per la grip es va produir set mesos més tard, que aquell dietari prové d’una manipulació literària d’allò que presenta com a real i que li convenia fer encaixar la data amb la del seu vint-i-un aniversari per una qüestió de fil argumental. El text no deriva, com pretenia Pla, d’un quadern de joventut, sinó d’una inconfessada reelaboració molt posterior, amb nombrosos afegits de llibres i articles precedents. En publicar-se el 1966, el professor Antoni Comas es va adonar de seguida que es tractava “d’un dietari que suposem reelaborat”. Van haver de passar quasi vint anys abans que Joaquim Molas (successor de Comas a la

Una copa de conyac a casa de l’erudit Pep Vila, a Palol d’Onyar

Ahir vaig rebre una invitació indeclinable de Quim Curbet a través de les pantalletes que actualment marquen el nostre ritme de vida: “Diu en Pep Vila d’anar a dinar a cal Ferrer Vell de Palol d’Onyar i després fer un conyac a casa seva”. M’hi vaig apuntar d’immediat, per la passejada a Palol (pertany al municipi gironí de Quart, suma 500 habitants i un castell deshabitat) i encara més per l’hospitalitat de l’erudit Pep Vila, historiador de la literatura, investigador als arxius dels temes més apassionants i autor d’un Bocavulvari eròtic de la llengua catalana reeditat el 2012, al qual recull set-cents anys de paraules relatives al sexe i l'erotisme,

Camps de concentració de refugiats: Argelers 1939, Lesbos 2020

La crueltat inhumana de l’acollida de la nova onada de refugiats procedents de la guerra de Síria al camp de concentració de l’illa grega de Lesbos i la decisió de tancar-los les fronteres de la Unió Europea recorda en alguns aspectes allò que el nostre país va viure en carn pròpia el 1939 als camps de concentració de refugiats republicans a les platges nues d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès el ple mes de febrer, sense cap instal.lació d’acollida durant les primeres setmanes. Més de 200.000 civils i 250.000 soldats que van dirigir-se aquells dies a la frontera del Pirineu català per fugir de l’avanç de les tropes franquistes la van trobar tancada.

L'impuls d'anar a tocar prehistòria, amb una mica de vici afegit

Ahir vam anar a tocar prehistòria amb el catedràtic de l’especialitat Josep M. Fullola Pericot al recinte megalític del Mas Baleta, als afores de la Jonquera, començat a excavar el 1920 pel seu avi i també professor del ram Lluís Pericot. A l’Empordà i al Rosselló s’han localitzat cinc-cents monuments megalítics (dòlmens, menhirs, pedres gravades) de les poblacions del període Neolític que hi van viure entre l’any 5000 i el 2200 abans de la nostra era. Es tracta d’un patrimoni excepcional i alhora mut, tot i que s’hagin editat guies i establert circuits. L’únic cromlec empordanès (recinte de culte solar i túmul funerari format per una anella de pedres dretes) és aquest del Mas Baleta, restaurat el 2006 i avui visitable dintre de la seva calma infinita al costat dels

Fa cent anys del debut, de la irrupció periodística de Josep Pla

Ha passat desapercebut el centenari del debut del jove Josep Pla l’any 1919 al diari barceloní Las Noticias i poc després a La Publicidad, que l’abril del 1920 l’enviaria de corresponsal a París, als seus vint-i-tres anys acabats de complir. Aquell debut periodístic va resultar sonat. El fugaç pas de becari anònim per Las Noticias deixaria poc rastre, en canvi el fitxatge a l’edició vespertina de La Publicidad com a comentarista de la secció “Los libros” i altres tasques complementàries li permetria començar a alçar-se de manera insolent contra el cànon, la jerarquia cultural establerta, el

Ahir em vaig deixar fascinar (dos cops) a la platja de Tamariu

De vegades el paisatge i les figures que s’hi associen no són només la projecció afectiva d'un teló de fons, un decorat realista o bé al.legòric, un sumari de llums i colors amb una determinada poètica adherida, ni tan sols una geografia de referències heretades sobre un lloc donat. Alguns paisatges formen part de la interioritat de cadascú, de manera que es resisteixen a la redundància malgrat el pas del temps per convertir-se en un sentiment, un mite canviant, una revelació de formes llaurades per la natura i les persones, una memòria assimilada, una interpretació material de les coses. Són una ressonància, més que no pas un entorn, un medi, un territori o un espai. Vaig començar a estimar Tamariu quan la vida no es compartia a través de

Augment desbocat del preu de l’habitatge: un escàndol i un volcà

Acaba d'entrar en vigor a Berlin la llei que regula l’augment màxim del lloguer de pisos, aprovada per l’ajuntament tripartit d’esquerres i recorreguda davant del Tribunal Constitucional pel govern conservador d’Angela Merkel amb l’excusa que es tracta d’una competència federal i no pas municipal. Aquí continua als llimbs la competència legislativa del govern central en la matèria, mentre tothom reconeix que el preu de l’habitatge s’ha convertit en el principal problema que precaritza encara més el futur del jovent mileurista i expulsa les classes treballadores de la ciutat. S’han diagnosticat cinquanta mil maneres de posar fre al gran

Els marbres del Partenó, els marbres de Melina Mercouri

La controvèrsia perenne sobre la devolució a Atenes dels marbres del Partenó arrencats el 1801 per lord Elgin i exhibits des d’aleshores al Museu Britànic de Londres ha revifat amb la incorporació a les clàusules del Brexit de la possibilitat de negociar el “retorn o restitució als seus països d’origen d’objectes culturals retirats il·legalment”. La clàusula no farà ni tan sols pessigolles a la postura anglesa, però algunes reclamacions aparentment inútils revesteixen de vegades un poder simbòlic, un degoteig persuasiu. No tots els brindis al sol resulten vans. La campanya pel retorn dels marbres del Partenó fa temps que dura. Va

Ser mediterrani és un fet corrent, declarar-se’n no ho és gaire

Més d’un article sobre la mort a París als 99 anys del periodista Jean Daniel, fundador i director del prestigiós setmanari Le Nouvel Observateur, ha reproduït la seva frase: “Primer em sento mediterrani, després francès i després jueu”. Nascut d’una família jueva a l’Algèria francesa, era amic d’Albert Camus, del qual va adoptar el mediterranisme retrospectiu dels francesos d’origen algerià instal.lats a París. No és gaire usual que els ciutadans mediterranis siguin conscients de ser-ho, encara menys en primer lloc d'identitat. Generalment cada persona se sent d’un país, d’una ciutat i d’un barri, sovint per esperit de singularització amb el país, la ciutat o el barri del costat. Un europeu pot arribar a recordar que ho és, si es troba situat temporalment a l’Àfrica o a

Considerar-se un romàntic irreparable hauria de ser motiu d’orgull

El romanticisme ha fet molt mal en alguns terrenys, ha prestat el flanc a la manipulació dels sentiments i la carrincloneria, tot i que en altres aspectes ha representat la sal de la terra. Jo sóc un romàntic pertinaç, rebel, irreparable. Sovint he pecat d’ingenu, però això m’ha permès conservar algunes il.lusions davant la decepció. Romàntic no és incompatible amb racional, més aviat resulta complementari i saludable. Ajuda a gestionar les frustracions i a combatre la peresa. Permet de tant en tant vessar llàgrimes d’alegria i exhalar sospirs de privilegi. Ser una persona romàntica condueix al cel o a l’infern alternativament, perquè també cal admetre que les plantes verinoses i la maldat humana existeixen, inclús adopten de vegades totes

Cambó va ser un mecenes igual com Franco va construir pantans

A algú se li acudiria enaltir la figura del general Franco perquè es va dedicar a construir pantans que eren molt necessaris? Això mateix passa amb Francesc Cambó, un anti-demòcrata que va finançar el bàndol franquista durant la Guerra Civil, actualment lloat perquè també va exercir de mecenes d’algunes iniciatives culturals gràcies a la seva fortuna acumulada mitjançant grans i poc clars negocis internacionals. S’acaba de publicar un llibre sobre la història de la col.lecció Bernat Metge de traducció al català d’autors clàssics grecollatins, que ell va impulsar. El mecenatge cultural de Cambó tenia com a missió amagar-ne un altre: el seu finançament de l’aixecament militar franquista contra la legalitat republicana, mantingut fins el 1939 malgrat que des dels primers compassos de la guerra va demostrar la crueltat amb que pretenia arrasar materialment el teixit social republicà, no només imposar un canvi de govern. El

Dolces sobretaules al cap d’Afrodita, ara dit cap de Creus

A la punta del cap de Creus hi ha un far i una antiga caserna de carrabiners convertida en restaurant amb fabuloses vistes damunt l’inacabable relat homèric del mar i les cales ribetejades d’oliveres tocades per la gràcia dels déus. Ahir hi vam dinar un peixos al forn que acabaven de sortir de l'aigua i vam retratar el bodegó. Per alguna raó discutible, la punta del cap de Creus té fama de feréstega, aspra, iracunda, primitiva, insubmisa, violenta, com un paisatge màrtir. En realitat hi fa el mateix temps que a tot arreu. Determinats dies hi resulten incòmodes, en canvi gaudir com vam fer ahir dels moments de bonança al ressol hivernal d’aquestes taules redossades del vent m’ha proporcionat els migdies més dolços, indulgents i radiants. El vèrtex

Les Diputacions restauren castells i monestirs, no sabem per què

Les Diputacions assumeixen entre les seves funcions la restauració d’alguns monuments històrics (castells, monestirs, ermites). Es natural que la de Barcelona hagi volgut dedicar una petita exposició a la seva seu de la Rambla de Catalunya a exemples de la feina feta en aquest terreny, oberta fins el 17 de maig. La imatge aèria del castell de Boixadors a Sant Pere Sallavinera acabat de restaurar a la comarca de l’Anoia (foto adjunta) és magnífica, però l’exposició silencia una de les principals qüestions: per què es restauren amb diners públics castells, monestirs i ermites? El motiu

L’Hospitalet de Llobregat vol sortida al mar com el riu: no serà fàcil

El sentiment de possessió deu ser un dels més antics de la humanitat i sempre ha anat associat a la disputa per la defensa del límit territorial de cadascú, de vegades fins a extrems ridículs però sagnants. Ara l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (segona ciutat de Catalunya per volum de població) lamenta haver perdut el 1920 la seva sortida al mar a la desembocadura del Llobregat, expropiada per ampliar el port de Barcelona, i la voldria recuperar. El consistori veí del Prat de Llobregat replica que ni parlar-ne de modificar els límits municipals en detriment seu. La qüestió pot acabar als tribunals, que també és un

França ens va donar els Borbons, contrapartida pendent

A la mort del rei espanyol Carles II l’Embruixat, de la casa d’Habsburg o d’Àustria, traspassat inesperadament als 39 anys sense descendència, amb la salut minada per la cadena de matrimonis consanguinis, la dinastia dels Borbons va ser implantada a Espanya per França, d’on provenia, dintre d’un pacte entre una part de les cases reials europees. El nét del rei francès en exercici, Lluís XIV de Borbó, es va convertir en Felip V d’Espanya. Un noi de disset anys (pintura adjunta), nascut, criat i proclamat rei a Versalles va portar a partir del 1700 la corona d’Espanya sense parlar ni un mot de cap de les llengües del país que es disposava a governar amb mà de ferro, igual com governava el seu absolutista avi francès. Dintre de la lluita per l’hegemonia entre primeres potències i entre les principals dinasties regnants (Borbons i Áustries), l’acord satisfeia França però no l’emperador Leopold I del Sacre Imperi i els seus aliats. L’emperador reclamava la corona espanyola per al seu fill

On han anat a parar els envelats d’antany?

Els envelats de les festes majors de cinquanta anys enrere eren a Catalunya petits palaus populars per l'atractiu extern, la decoració interna i l’ús funcional de l’espai desmuntable. Han desaparegut del mapa. A diferència dels circs, muntats al voltant d’un pal central, els envelats solien ser estructures rectangulars sostingudes de l’exterior, amb muntatge fàcil i ràpid malgrat les comoditats i el desplegament decoratiu que oferien a dintre. Encara treballen a Catalunya algunes empreses especialitzades. A Espanya opera una Associació Nacional d’Empresaris de Carpes i Estructures Mòbils, però amb un impacte social més lànguid que abans. La moda de les noves carpes amb funció de discoteca semblava que donaria un relleu