La muralla de Barcelona no hauria de ser muda com és

La plaça de Ramon Berenguer el Gran, alliberada de l’estacionament d’autocars turístics i pavimentada de nou, no està presidida com podria semblar per l’escarransida estàtua eqüestre del comte que li dóna nom, obra de l’escultor Josep Llimona quan encara era estudiant de l’especialitat. El monument important és la muralla que actua de teló de fons. No són unes pedres velles qualsevols, sinó la raó de ser d’aquest país, encara que es trobi tan mal explicat in situ. Catalunya (7,5 milions d’habitants) seria com Galícia (2,8 milions) si no hagués disposat durant els vint segles que van dels ibers i els romans fins avui d’una destacada metròpoli portuària i mercantil com Barcelona, en comptes d’una xarxa de ciutats mitjanes de

A l’ombra restaurada de la torre de l’Amstrong, a Palafrugell

L’Ajuntament de Palafrugell acaba d’adjudicar per 168.000 € la restauració del revestiment metàl.lic de la torre de l’Amstrong, tancada des del setembre pel deteriorament sofert. El dipòsit d’aigua de l’antiga fàbrica surera, construït en l’estil d’Eiffel el 1905, és l’emblema de la vila. Es troba a pocs metres del campanar inacabat de l’església i competeixen visiblement en allò que els cursis anomenen l’sky line, la silueta aèria del municipi, com un reflex històric del laicisme propi del republicanisme federal imperant a les viles sureres. El meu primer domicili palafrugellenc es trobava a l’ombra d’aquesta torre metàl.lica i no en vaig

La Bàrcino romana emergeix a cada ocasió: era un país de vinyes

La publicació dels resultats de l’excavació arqueològica realitzada sota les obres de reforma del Mercat de Sant Antoni no ha descobert grans novetats: un tram de 50 metres de la Via Augusta i la necròpolis romana als dos costats de la carretera, amb enterraments de la primera i segona generació d’habitants de Bàrcino. Va resultar més eloqüent l’excavació a la Sagrera amb motiu de les obres de l’AVE: una extensa vil.la o finca romana de dotze hectàrees, amb celler d’onze premses de vi. Demostrava que la Bàrcino romana del segle I era un país recobert de vinyes que comercialitzava 1.800 àmfores de 25 litres per mes, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos de terrissa de Baetulo (Badalona). Però cal posar les coses en el seu context, perquè Barcelona només va adquirir amb posterioritat la importància territorial que no tenia ni de lluny a l’època romana. Va ser fundada fins l’any 15 aC, dos segles després que els romans desembarquessin a través del

Els onze mesos de guerra d’Antonio Machado a Barcelona

Just al costat de la pensió de Cotlliure on va morir el febrer del 1939 acaba d’obrir les portes la nova Mediateca o biblioteca pública que porta el seu nom i que acollirà igualment la seu de la Fundació Machado local. A la localitat valenciana de Rocafort, la Generalitat valenciana i l’Ajuntament negocien la compra del xalet Villa Amparo, on Machado va residir durant una part de la Guerra Civil. A Barcelona hi va viure els onze mesos finals, a la Torre Castañer del Passeig de Sant Gervasi, on cap placa no ho recorda. Al moment d'esclatar de la Guerra Civil Machado tenia el domicili familiar a Madrid, al costat de la mare i alguns dels germans. Va decidir quedar-se a la capital assetjada pels facciosos com a gest  de suport a la legalitat republicana. Va costar llargs

La història l’ha feta igual –o més-- l’amor que la guerra

Durant molt temps se’ns ha explicat la història com una encadenament de batalles i reis. Aquesta mitja veritat oculta l’altra mitja: al costat del protagonisme dels monarques hi havia el de la majoria social i entre cada batalla també es produïen esforços de pau, més importants i fructífers que no les guerres. Caldria adoptar una nova mirada històrica sobre la base dels períodes de pau cooperativa, igual que últimament s’ha reinterpretat a través de la vida privada de cada època, de la mirada de les dones, de les emocions, etc. (s’acaba de publicar a França el tercer volum de l’Histoire des émotions, dirigida per Alain Corbin). Dos

El temple de Venus no es veu a Cap Norfeu, però hi és

Quan vaig a Atenes allargo sempre la visita fins les ruïnes del temple de Posidó al Cap Súnion, abocat a les blavísimes aigües del Golf Sarònic, per contemplar el vernís dels segles damunt d’una de les postes de sol més acreditades del Mediterrani i recitar a mitja veu l’elegia insuperada de Carles Riba: “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell”... Es tracta d’un temple de petites dimensions, mig enrunat, modest, bellíssim, un dels que mereixen més aquest nom entre els incomptables temples de tota mida i confessió escampats pel món. Aquest és el temple del meu món. Quan el rodejo lentament i

Presentat a l’Ateneu el meu llibre “Breu historia de França”

El 3 d’abril es va presentar a l’Ateneu Barcelonès el meu nou llibre Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt, publicat per Arpa Editors. La presentació va anar a càrrec de Josep M. Bricall, Amadeu Cuito, Joan Safont i l’autor. El llibre no vol ser un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí i el nostre propi afrancesament intermitent, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. El fil de la història, els encavallaments de la història de França amb la nostra, dibuixa un retrat molt més eloqüent que no el vaivé de

Un premi Nobel de Literatura per una frase, el cas de Walcott

Si no hagués rebut el Nobel de Literatura l’any 1992, pocs haurien conegut Dereck Walcott, el poeta caribeny que escrivia en anglès. Inclús llorejat, no és avui dels més llegits, un any després de morir. La seva extensa obra ha estat traduïda, però va ser al discurs de recepció del Nobel quan va pronunciar les paraules que l’immortalitzen als meus ulls: “El destí de la poesia es enamorar-se del món malgrat la història". Pot semblar una frase senzilla, en canvi tinc la certesa que justifica un Nobel i una vida. Sempre he admirat el laboriós mèrit de la capacitat de síntesi, l’encert de condensar un món en una frase, una fulguració de poques paraules capaç

La flor de la pomera rebrota com una proclama a les plantacions

A finals de març m’agrada anar a veure com borronen les flors blanques i rosades dels pomerars de l’Armentera i Sant Pere Pescador, a la plana fèrtil que dibuixen els ribassos del Fluvià al voltant del vell molí reconstruït del comtat d’Empúries. Aquests camps em resultaven familiars i porten records furtius de la mà d’alguna deessa Pomona. En realitat ja no hi són. Han estat industrialitzats amb noves plantacions intensives de pomeres més rendibles i més lletges, recobertes per la túnica negra de les malles antipedregada, llancejades pels enormes pals com de telègraf que les sustenten. La pomera havien estat un arbre fruiter de copa frondosa, esvelta, robusta, rodona com la bola del món. Alguna arribava a centenària o almenys assolia una ancianitat venerable i mansament productiva. Les han convertides en fileres de plantació intensiva d’arbrissons escardalencs, rendibles per a la producció en sèrie. Ara les pomes es fabriquen com els ous de gallina a les

Ja podem posar la paraula “cul” en un títol, ho fa La Vanguardia

Un titular a quatre columnes del diari La Vanguardia proclamava ahir: “Els humans tenen un cul gran i bonic dissenyat per... córrer”. Es tractava d’una ressenya del llibre acabat de publicar pel redactor científic del diari, Josep Corbella, titulat La meravellosa història del teu cos. Les funcions musculars dels glutis ja eren ben conegudes, la notícia es troba més aviat en l’ús per escrit de la paraula “cul” al titular d’un diari benpensant i la reivindicació de la seva bellesa. Puc certificar que fa poc temps això encara es descartava. Quan l’any 2000 vaig publicar el meu llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62), alguns van criticar l’ús explícit d'aquesta paraula en un títol literari i també, de passada, la reivindicació que feia d’aquesta regió anatòmica. Ho van considerar d’un gust discutible. Al llarg del llibre exposava la fascinació exercida per la capital de la Llombardia a partir del detonant narratiu del cul del monumental nu al.legòric en bronze de Napoleó, una

La rivalitat entre Bernini i Borromini a la Roma d’avui

Ningú no discutia la preeminència de Miquel Àngel, però havia mort el 1564 i els papes de Roma i la cort cardenalícia continuaven encarregant obres a mans plenes per culminar la gran capital barroca destinada a enlluernar els fidels i els infidels. Va arribar el moment de Bernini i Borromini, enfrontats. Podria semblar que Bernini va guanyar el duel: la columnata de la plaça de Sant Pere, el baldaquí serpentí de la basílica, els àngels monumentals del pont sobre el riu Tíber que hi condueix, la font del Tritó i la dels Quatre Rius a Piazza Navona, l’obra mestra escenogràfica de l’Èxtasi de Santa Teresa a l’església de Santa Maria della Vittoria, titllada amb raó de “l’espectacle eròtic més sorprenent

Ahir vam tornar a recórrer amb ulls fascinats el camí de ronda del Golfet

Ahir vam anar a recórrer el camí de ronda de Calella de Palafrugell al Golfet sense els incisos de la canícula, vull dir sense la fanfàrria i el pastitx humà de ple estiu. Amb la humilitat abocada a la glòria del paisatge de marina que caracteritza aquests camins, serpentegen entre les sinuositats de la costa i permeten viure a ple pulmó el somni de la vida lliure per una estona. Són les petites engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic, convertides en joies del patrimoni natural. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense recança dels temps accelerats, en una mena de processó personal expiatòria, joiosa i sostinguda. L’any 2009 els vaig dedicar a les pàgines d’El Periódico una sèrie estiuenca en 14 capítols, de

Record encès de Xavier Miserachs a la platja d’Illa Roja

Ahir em van invitar a la inauguració de l’exposició fotogràfica retrospectiva de Xavier Miserachs a la Pedrera, comissariada per Laura Terré. L’any 2011 la família va cedir al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el seu arxiu de 80.000 fotos a canvi de restaurar-les, classificar-les, digitalitzar-les i exhibir-les. Quatre anys després el MACBA obria la temporada amb una discutida exposició de fotos de Miserachs, que van retallar i descontextualitzar dintre de l’escenografia expositiva. La inaugurada ahir a la Pedrera posa àmpliament les coses al seu lloc.Vaig viatjar sovint amb Xavier Miserachs per elaborar els nostres llibres Les altres capitals (1989), Passeig de mar (1990) i Metros i metròpolis (1990). El primer ens va portar a Sant Petersburg quan encara es deia Leningrad, a Colònia, Milà i Montpeller. El segon per tota la costa catalana, del delta de l’Ebre a Cotlliure. El tercer ens va portar a fer la “volta al món en metro”, atès que vam descriure sobre el terreny els metros de Berlín, Budapest, el Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid, Mèxic DF, Moscou, Nova York, París, Singapur, Tòquio, Vancouver i Washington. El millor de tots aquells viatges era la seva amistat, la seva conversa durant les hores vacants que ens deixava la feina a qualsevol

Tucídides va definir la democràcia i per això el reediten

Un editor em comenta que acaba d’encarregar una nova selecció argumentada de fragments de La guerra del Peloponès, de Tucídides. És una decisió sàvia i elemental, aplicada per editorials de molts països llegits. Es tracta d’un llibre fundacional de la cultura occidental que cada època ha valorat a la seva manera. Conté fragments cèlebres, per exemple l’oració pels soldats caiguts d’Atenes que l’historiador Tucídides posa en boca del governant Pèricles per pregonar l’invent atenenc de la democràcia: “Estimem la bellesa sense ostentació. Estimem el saber sense abandonar-nos a la comoditat. El nostre sistema polític s’anomena democràcia perquè no té com a objectiu l’administració dels interessos d’uns pocs, sinó els de la majoria”. La guerra del Peloponès va ser un conflicte entre Atenes i Esparta del 431 al 404 aC, posterior a la victòria d’aquestes dues ciutats coaligades contra l’invasor persa a la batalla de Salamina del 480 aC. Aquell tombant marcaria la consolidació de Grècia,

Demà fa cent anys de l’arrencada literària d’”El quadern gris”

La primera frase d’alguns llibres s’ha convertit per a molts lectors en un autèntic detonador, igual que les primeres notes d’algunes simfonies són capaces d'evocar amb claredat immediata el que vindrà. És el cas d’arrencades literàries cèlebres com: “Digueu-me Ismael” (Moby Dick), “Durant molt temps me’n vaig anar al llit ben d’hora” (La recerca del temps perdut), “Totes les famílies felices s’assemblen, cada família infeliç ho és a la seva manera” (Anna Karenina) o “Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo” (Cien años de soledad). N’hi ha una altra, de la qual demà es compleix el centenari. Diu concretament: “1918, 8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. És l’arrencada aparentment gris del dietari El quadern gris, de Josep Pla, el dia que complia 21 anys. El número 1 que porta aquest llibre a la seva Obra Completa no és únicament ordinal, també cardinal, de preeminència dintre de la seva

Els dos fal.lus de la muralla d’Empúries, extramurs

La fal.locràcia no està ben vista en el discurs ideològic actualment dominant, però no sempre ha estat així. La muralla romana d’Empúries presenta, esculpits sobre els seus carreus, dos grans fal.lus d’aquella època. Els arqueòlegs hi passen de puntetes, amb prou feines els miren de reüll. El primer (foto adjunta) es troba a la dreta de l‘entrada central de la muralla. Mesura 35 cm, d'un dinamisme muscular esculpit en visió frontal. L’altre, prop de l’entrada sud-occidental, el duplica gairebé de mida, però la forma és menys definida. Els experts ho consideren una tradició itàlica sense més importància. Quan l’arqueòleg Martín Almagro va documentar les excavacions de postguerra a la muralla romana, apuntava l'any 1945: “Este detalle, como el tipo de paramento y estructura de los muros, e incluso ciertos falos apotropaicos toscos que se esculpieron en los sillares de la parte inferior de la muralla, uno de ellos al lado mismo de la puerta principal, nos denuncian una

Ahir era 22 de febrer i Antonio Machado no estava sol a Cotlliure

Ahir era 22 de febrer. Per tant feia 77 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Vam anar a recordar-lo davant la seva tomba. Avui es fa còmodament en cotxe un pas de frontera que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. L’actual sepultura del poeta, a l’entrada del recinte, va ser sufragada per subscripció popular a França. S’ha convertit en un símbol de l‘exili republicà. També per això han fracassat els intents de repatriar la despulla. Al meu llibre Els últims dies de Machado, publicat el 2013, vaig exposar el camí del desterrament i la seva posteritat a Cotlliure. He acudit en moltes ocasions a la

Les grans llibreries de torn, els diumenges al centre de Milà

Diumenge vaig comprovar que el centre de Milà manté a ple funcionament, en un curt radi de 50 metres de distància, tres llibreries de gran superfície obertes els set dies de la setmana. Sota les arcades de la plaça del Duomo, el megastore Mondadori de cinc pisos, obert el 2007, amb 100.000 llibres en venda, bar, premsa discos, papereria, petita electrònica. A la veïna galeria comercial Vittorio Emanuele II, la llibreria Feltrinelli va ampliar-se el 2015 amb l’espai de l’antiga botiga de discos Ricordi. A la mateixa galeria, la vella llibreria Rizzoli va ser reformada el 2014 per convertir-se en una de les més boniques del món, dos anys abans que l’empresa editorial fos absorbida per la Mondadori de l’inevitable Silvio Berlusconi. Es tracta de tres llibreries

La nostra vella “osteria” milanesa no traeix ni ens abandona

Durant el temps que la meva filla gran Helena treballava a Milà, vaig aprofitar per conèixer una mica la ciutat per dintre i publicar el llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62, 2000). Hi narrava la fascinació exercida per la capital llombarda a partir del detonant del nu al.legòric de Napoleó, modelat pel cèlebre escultor Antonio Canova al centre del pati del palau de Brera. Era un fil conductor narratiu del protagonisme de la bellesa en les nostres vides sentimentals, els nostres impulsos estètics i alguns altres. La meva filla va fer la petita foto de portada del llibre, i així consta als crèdits. Aleshores el restaurant milanès Posto di Conversazione (Osteria con cucina) ja ens atreia. Ara procurem tornar-hi sempre que se’ns presenta l’ocasió, com dissabte

La carxofa a ple rendiment del Llobregat, un jardí monumental

Ahir va deixar de fer el fred impertinent dels últims dies i es va imposar un càlid sol hivernal, de manera que vaig agafar el metro per anar a passejar a un dels millors jardins de la Barcelona metropolitana: els camps de carxofes estesos fins l’horitzó al delta del Llobregat. La parada “Cèntric” de la nova Línia 9 deixa a quatre passes del prodigi. Els camins de senderisme habilitats al Parc Agrari del Baix Llobregat faciliten una sensació d’allunyament al costat mateix de l’estació de metro. Permeten sortir dels escenaris fets a màquina i entrar a les clorofíl.liques terres baixes pageses, on l’aire lleuger, tònic i tibant de l’espai natural contrasta amb les pretensions desorbitades de la urbs. Caminar per aquest delta hortícola exulta el benestar actiu, estimula la gana, dilueix la migranya, higienitza l’esperit i tempera els neguits. La carxofa és una flor, la millor flor de l’hivern. Més exactament una poncella que encara no ha obert els pètals. Si els obrís contemplaríem una flor

Alguns cercles culturals encara no han descobert el Mediterrani

Em vaig alegrar en veure dissabte passat que el suplement cultural Babelia del diari El País dedicava dues pàgines a l’historiador anglès John Julius Norwich arran de la traducció al castellà de dos llibres seus. Després de llegir aquelles pàgines, no m’ho podia creure. El presentaven, lògicament, com a destacat divulgador sobre Bizanci i Venècia, però ometien  la seva condició d’historiador del Mediterrani en conjunt a través de la magna obra El Mediterráneo. Un mar de encuentros y conflictos entre civilizaciones, publicada el 2006 i traduïda al castellà el 2008, malgrat que el llibre va ser objecte d’una elogiosa ressenya al mateix

La Banyera de la Russa, melic secret del castell de Cap Roig

A les grans finques de la Costa Brava les diminutes construccions annexes dels embarcadors a flor d’aigua, inspirades en les antigues barraques per guardar els atuells de pesca, han assolit de vegades la gràcia natural, la modèstia orgullosa, l’elegància instintiva, la fortuna de l’emplaçament que els luxosos xalets de la casa mare no han sabut modelar. Dintre del fiord de la cala d’en Massoni, a la paret rocosa de llevant oposada a l’embarcador, hi subsisteix el prodigi natural de la Banyera de la Russa, un curt túnel del rocam que

Uns tangos de diumenge a la tarda amb la cantant Sandra Rehder

Dintre de la programació del festival Barnasants, ahir vaig anar a escoltar al Casinet d’Hostafrancs la cantant de tangos Sandra Rehder, acompanyada per Gustavo Battaglia (guitarra), Horacio Fumero (contrabaix) i Marcelo Mercadante (bandoneó). Presentava temes del seu últim disc Canción maleva, amb algunes aportacions de pròpia autoria. Un concert de tangos no és mai una experiència inofensiva, si estan ben interpretats. El gènere manté compromisos genètics amb els instruments expressius de precisió sobre la meteorologia humana, de manera que les figuracions sentimentals del tango s’estimen més la veritat nua i despentinada, encara que tremoli de fred, que no la banalitat transparent del clixé. Sandra Rehder els interpreta d’una manera acarnissada, turbulenta, quasi

Les novel.les que es venen per milions, el cas de Fred Vargas

Anys enrere, a Bèlgica, em va sorprendre l’èxit que tenien en la vida quotidiana del meu voltant les novel.les policíaques  del comissari Saint-Antonio. Tothom les llegia, contínuament. Tothom reia durant la lectura. M’hi vaig iniciar i ho vaig entendre. El llenguatge argòtic del comissari era divertit i comportava un punt de picant irreverència que aleshores no era tan habitual. L’autor francès, Frederic Dard, va publicar 175 títols de la sèrie entre 1949 i la seva mort l’any 2000. Va vendre’n 200 milions d’exemplars. Contemporanis seus de gènere literari com Agatha Christie i Georges Simenon van vendre 1.000 milions i 550 milions de les respectives

Al bosc del castell de Requesens només hi queda la cantina

Per aprofitar que aquí havia deixat de ploure i de nevar, ahir vam pujar a caminar i dinar a la misteriosa boscúria de Requesens, sota el cim emblanquinat del Puig Neulós. Feia fred i bufava tramuntana, però lluïa el sol. El veïnat de Requesens i el seu castell pertanyen al terme municipal de la Jonquera. Es troben allunyats d’aquest nucli urbà i només s'hi accedeix en cotxe des de Cantallops, a través dels 8 km d’una pista de terra en bones condicions. L’espectacular silueta neomedieval del castell és fruit de la reconstrucció del 1893 i les obres de manteniment iniciades el 2014. Es tracta d’una carcassa buida, igual com tots els altres castells d’aquesta zona fronterera o més enllà. El rendiment dels oficis bosquetans s’ha extingit. Del

Dia de l'Exili: al Coll d’Ares la Guerra Civil va durar tres dies més

L'any passat el govern de la Generalitat va declarar el 5 de febrer com a Dia Nacional de l'Exili i la Deportació i va convocar una concentració al municipi fronterer de la Vajol, des d'on van marxar cap el desterrament aquest dia precís del calendari els presidents de la República, de la Generalitat i del govern basc. Enguany la concentració serà aquest diumenge 11 de febrer a Prats de Molló, un altre municipi fronterer que va veure passar un dels èxodes humans més dramàtics de l’Europa contemporània, després que Franco guanyés la batalla de l’Ebre i entrés a Barcelona sense resistència el 26 de gener. La majoria dels 450.000 refugiats republicans en marxa cap a França (la meitat soldats, l’altra meitat civils) van passar per la via principal de la Jonquera i el

Els Jocs del Mediterrani a Tarragona no poden cometre més errors

La 28 edició dels Jocs del Mediterrani el juny vinent a Tarragona i les seves comarques, amb 4.000 esportistes internacionals, mereix tota la sort que fins ara no ha tingut, però el comitè organitzador no pot cometre més errors evitables. El seu president i alhora alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, escrivia dissabte passat al diari La Vanguardia un article per afirmar: “Han de ser i seran els Jocs de Tarragona, els Jocs del pont de la mar blava que evocava el poeta”. No, senyor Ballesteros, s’equivoca i ho fa per incultura. El pont de la mar blava no l’evocava cap poeta. És el títol de l’excel.lent llibre de viatges històrics damunt del rastre

El servei ferroviari fa figa, l'orgullós viaducte de Colera no

De vegades agafo el tren i baixo a l’estació de Colera, entre Llançà i Portbou, per anar a seure una estona a la filera d’humils bancs que s'entreveuen a escala diminuta a la part inferior de la foto. Són el mirador de l’obra d’enginyeria del viaducte del tren de França. Els bancs han estat col.locats pels serveis municipals sota mateix del ventre sonor del pont, sotmesos a la seva força de gravetat i al retruny del pas dels combois. El problema és que el trens que hi passen són cada dia més escassos. El servei ferroviari entre els petits municipis es troba miserablement condemnat a l’abandó. La manca progressiva de connexions horàries entre

Un parc de xicrandes, una bona elecció a la plaça de les Glòries

La notícia ha arribat acompanyada per la simulació fotogràfica adjunta, que ja ho diu tot. Predominaran les xicrandes de flor violeta al parc urbà que aquest mes de març es comença a construir a la banda de muntanya de la martiritzada plaça de les Glòries, abans ocupada pels vells Encants. Amb un pressupost de 20 milions d’euros, les obres duraran un any. El disseny de nous parcs a la Barcelona durant els últims temps ha donat fruits molt diversos i caldrà veure el resultat d’aquest. L’elecció de les xicrandes és, de moment sobre el paper, un encert. No podrà ocultar tanmateix que la

Ha sortit el meu nou llibre “Breu historia de França”

Acaba d’arribar a les llibreries el meu nou llibre Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt, publicat per Arpa Editorial. No vol ser un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí i el nostre propi afrancesament intermitent, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. L’afrancesament no és només una qüestió subjectiva. El fil de la història, els encavallaments de la història de França amb la nostra, dibuixa un retrat molt més eloqüent que no el vaivé de les modes. L’afrancesament s’alimenta o es desnodreix amb les condicions de cada època. Tot sovint deixa un pòsit, ja sigui de llegenda o de fets viscuts. Als catalans la geografia i la història ens han fet hispànics i, alhora, veïns de replà dels francesos en un joc de contrastos. Ara que una proporció de catalans gira l’esquena a Espanya, s’adona que el nostre únic veí a escala internacional és França, la il.lusió o la desil.lusió de França. Amb un pròleg escrit per Josep M. Bricall, el llibre està estructurat en cinc capítols: "Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa", "Napoleó encara es pren per Napoleó", "La neurona bloquejada del centralisme", "La dèria de les fronteres naturals" i, finalment, "La Catalunya francesa i l’afrancesada". A casa meva, de petit, sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat

Mossèn Ramon Roquer, el cinquè Ramon completament esborrat

El diari La Vanguardia manté cada diumenge dues o tres pàgines de la secció “Religió”, a les quals m’assabento de notícies sobre llunyanes corts celestials i també terrenals. Ahir ressenyava una conferència a l’Ateneu Barcelonès al voltant de les aportacions universals de l’església catalana, pronunciada pel sacerdot Jaume Aymar, director del setmanari Catalunya cristiana. El conferenciant va al.ludir al paper dels “quatre Ramons”: sant Ramon de Penyafort, el beat Ramon Llull, el seu deixeble Ramon Sibiuda i el frare jerònim Ramon Paner, un dels primers missioners al Nou Món. Em va fer pensar d’immediat en un cinquè, el prevere Ramon Roquer Vilarrasa (Ripoll 1901-Barcelona 1978), un dels capellans més influents entre la burgesia barcelonina de postguerra i avui més esborrat. Indagar i publicar la biografia de l’industrial i mecenes Albert Puig Palau em va obligar a empaitar laboriosament la del seu consiliari particular, mossèn

La posteritat, la subtilesa i l’equilibri al Motel Empordà de Figueres

Salvador Dalí repetia amb tota la raó del món: “La posteritat és que, després de mort, encara es parli de mi al bar del Casino Sport de Figueres”. Una altra forma de glòria a la qual es pot humanament aspirar des de Figueres, inclús abans de morir, és que el restaurant Motel Empordà posi el teu nom a un dels seus deliciosos plats. Em va alegrar comprovar ahir que ho ha aconseguit l’editor i escriptor Carles-Jordi Guardiola. Ha donat nom a una variant de les romanes “Carciofi alla giudia” (a la jueva) que Jaume Subirós ha posat a la carta aquest hivern amb el toc de talent i finezza habitual. Malgrat la beneïda pluja i el bufarut de tramuntana, ahir ens vam citar els col.legues Ramon Iglesias, Rafa Nadal i jo mateix a la taula parada del

Les barraques de “frites” es renoven, les xurreries agonitzen

Aquí considerem a l’última moda les food truck o camionetes-restaurant i deixem morir de pena les barraques de xurreria que havien aguantat la posició a peu de carrer durant dècades, potser sense gaire renovació. En canvi a Brussel.les la regidoria d’Urbanisme i la federació nacional de friteries acaben d’anunciar el resultat del concurs de disseny per renovar aquestes barraques de carrer amb tots els elements moderns exteriors i interiors. Allí les parades de frites són una institució que ha alimentat moltes generacions, fins avui mateix. Al començament dels anys que vaig viure a Bèlgica una de les coses que em van sorprendre

Els social-demòcrates alemanys persisteixen a enganyar-nos

També publicat a Eldiario.es

El punt crucial de l’acord de govern finalment pactat entre els conservadors de la cancellera Merkel (CSU) i el Partit Social-demòcrata de Martin Schulz (SPD) es troba submergit en les 28 pàgines del document signat: no s’apujaran els impostos a les rendes més elevades, en contra del que plantejaven els social-demòcrates. Tota la resta és secundària. La riquesa disponible (encara que sigui superior a Alemanya que a altres països) continuarà igual de mal repartida, amb l’acord de la vella esquerra parlamentària. El poderós SPD va ser històricament el primer a distanciar-se --cap al centre-dreta-- de la resta de partits socialistes europeus

La pel.lícula “Zama” vol rescatar la gran novel.la d’Amèrica

S’acaba d’estrenar aquí Zama, que el 3 de febrer vinent serà una de les candidates al Goya a millor pel.lícula iberoamericana. Ha comptat amb un elevat pressupost i ha estat rodada en exteriors al nord argentí fronterer amb Paraguai. La directora Lucrecia Martel diu que va llegir la novel.la en què es basa el film mentre remuntava el cabalós riu Paranà amb dues amigues i que allí li va trobar la clau cinematogràfica. Relata la llarga i inútil espera als confins de l’imperi del funcionari

Una nova biografia del nefast Ferran VII de Borbó, premi segur

Una biografia del rei Ferran VII de Borbó, escrita pel catedràtic Emilio La Parra, acaba de guanyar el premi Comillas d’història, biografies i memòries que convoca l’editorial Tusquets, ara en l’òrbita del grup Planeta. No m’estranya gens, una bona biografia actual del monarca retratat per Goya (imatge adjunta) permet més que abans subratllar el seu caràcter sinistre, obcecat, covard i mentider. Carles IV i el seu fill, el futur Ferran VII, barallats, van abdicar formalment a favor de Napoleó al Tractat de Baiona. L’exèrcit francès va entrar el 9 de febrer del 1808 per la frontera del Pertús. En teoria eren aliats de pas cap a Portugal, però l’ocupació

La Provença de postal acaba de perdre el seu “gentleman-farmer”

La cultura anglosaxona més tradicional té algunes idees molt fetes sobre la seva contribució a civilitzar el continent europeu fins allà on s'ha deixat. Són idees angleses de consum intern, l'extern se'l plantegen poc. No poden imaginar Grècia sense l'empremta de lord Byron, Roma sense Keats i Shelley, Florència sense E.M. Forster, la Provença sense el fenomen editorial de Peter Mayle, l’autor que va vendre a partir del 1989 cinc milions d'exemplars del seu llibre Un any a la Provença i que ara acaba de morir als 78 anys. Amb la seva crònica de l'aclimatació al poblet provençal de Menerba

Tenen dret a lluir silueta les concertistes de música clàssica?

Ahir vaig anar a escoltar a l’Auditori barceloní el concert per a piano núm. 1 de Beethoven i la Grande Polonaise Brillante de Chopin interpretats per la jove i cotitzada pianista xinesa Yuja Wang, coneguda pel seu talent i també per la desimboltura vestimentària en escena. Una respectable proporció de persones que s’ho poden permetre utilitzen els seus encants per atraure. Fins aquí res que no sabéssim. Quan això s’aplica a intèrprets femenines de música clàssica, el puritanisme residual i refilat arrufa el nas. A la seva recent interpretació del concert per a piano núm. 3 de

La tinta fresca del jardí de Dionís embriaga com el millor vi

L’últim llibre acabat de publicar per Eduard Puig Vayreda amb el títol El jardí de Dionís (L'entorn cultural del vi) m’ha fet caure d’esquena, embriac i feliç. El títol resulta relativament enganyós. No és només un llibre sobre la cultura del vi. En realitat és una historia enciclopèdica i escumosa de Catalunya i del Mediterrani en general, que m'ha recordat les obres de referència de Pierre Vilar o de Fernand Braudel. Una autèntica panoràmica exhaustiva i molt ben escrita sobre la nostra civilització, explicada a través del fil conductor de la vinya. Puig Vayreda no és només un enòleg experimentat i un estudiós veterà. També és un escriptor de primera línia, com s’endevinava als seus llibres anteriors, enumerats i datats a la solapa d’aquest. L’opció editorial de publicar aquest cop El jardí de Dionís com a llibre profusament il.lustrat a tot color hi afegeix una riquesa gràfica evident, però alhora l’afeixuga. El text per ell sol mereixeria una segona edició de butxaca que palesi la qualitat i l’amenitat del treball, sostingudes amb les úniques armes de la paraula magistralment expressada. Cap

Michel de Montaigne i Josep Pla: tots dos ondulaven

Josep Pla creia citar textualment Montaigne quan repetia, amb freqüència i de memòria, aquella sentència que l’enlluernava: “La vie est ondoyante” (ondulant). Ho feia, per exemple, a la pàgina 282 de del seu dietari de vellesa Notes del capvesprol: “Algun cop recordo que monsieur de Montaigne, que no visqué pas a gaires quilòmetres d’on jo visc [de Palafrugell a Bordeus hi ha 500 km], escriví: La vie est ondoyante. És una frase escrita el segle XVII [en realitat el segle XVI, Montaigne va viure del 1533 al 1592]: mai ningú no havia escrit una cosa semblant. És l’observació més acurada que s’ha

El prodigi de les minves de gener i el destí incert de les garoines

Les minves de gener poden produir unes calmes insòlites de baixamar, un ressol hivernal càlid i una lluna plena resplendent. És el moment de l'exaltació continguda de la platja i la delícia de les garoines, les flors negres del mar menjades a l'hora de l'aperitiu amb un vinet blanc i els peus a la sorra. Eren un element socialitzador, un ritu primitiu del prodigi de les minves de gener. Un dels habitants més feréstecs del mar en el seu aspecte extern conté a l'interior la màxima suavitat, el més pur dels perfums a la polpa dels cinc filets d'una consistència trèmula i vellutada. Les garoines exigeixen

El conill a la rabiosa d’ahir, amb el punt perdut de gràcia i d’alegria

Ahir vam anar amb l’amic Quim Curbet a celebrar una de les nostres reunions de treball al restaurant Can Xifra de Cartellà, al bosc del municipi de Sant Gregori, en plena Vall de Llémena, a només 7 km de la ciutat de Girona. De passada vam fer els honors al pota-i-tripa de la casa i, de segon, al llegendari conill a la rabiosa de l’àvia cuinera Rosita Sureda. El conill d’ahir conservava el punt de gràcia i d’alegria dels grans mites culinaris del bosc, guisat com una exquisidesa, un plat de festa. Dir-ne conill de bosc equival a reconèixer que actualment són de granja, engreixats a la gàbia amb pinso ràpid. Alguns productors intenten retornar al conill de bosc a mitges: els crien amb herbes silvestres empacades i assecades, encara que amb aquest mètode necessitin

Tot Cyrano s'estremeix encara en la intraduïble paraula final

Ahir vaig anar a veure al teatre el gran clàssic popular del Cyrano, protagonitzat en nova traducció catalana rimada d’Albert Arribas per Lluís Homar, amb excel.lents actors secundaris com Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori, dirigits per Pau Miró. La majoria de batxillers francòfons i jo també vam aprendre a memoritzar i declamar alguna tirada dels versos alexandrins del Cyrano, com l’última de totes abans de caure el teló: “Oui, vous m’arrachez tout, le laurier et la rose…”. Encara sóc capaç de recitar-la en alguna sobretaula propícia i engrescada. Allò que caracteritza aquests últims versos de l’obra d’Edmond Rostand no és només la mort del protagonista en escena i la

La brasa no és un estadi primitiu de la cuina, al contrari

En una ocasió un amic de bon paladar, fins aleshores digne de tot el meu crèdit, va dir-me amb un rictus displicent: “Bah, no és més que una fonda de carn a la brasa”. Aquell dia va perdre tot el meu crèdit. Som un país de llarga tradició de cuina a la brasa, però encara no hem reconegut l’elevat prestigi que l'especialitat té a altres contrades, probablement influïts aquí pel vell mite de la cuina burgesa francesa de salses i guisats de més complexa elaboració. Josep Pla afirma amb contundència al llibre El meu país: “La cuina a la brasa és la més directa i gustosa que hi ha. No té rival”. L’afirmació és tan simple com el seu contingut conceptual. Potser el problema és aquest: saber

La vitalitat de Rio de Janeiro, per esperit de contradicció

Vaig fer una estada a Rio de Janeiro per escriure un llibre sobre la ciutat. El vaig escriure. No l'he publicat perquè l'estada se'm va fer curta. De tant en tant remiro el manuscrit adormit. Josep Pla explica com Prosper Merimée va visitar Còrsega durant dos curts mesos l’estiu del 1839 i hi va ambientar la seva narració Colomba: “És un cas de comprensió fulminant, d’intuïció genial, que farà arrufar el nas a les persones tocades i posades. Davant un fet així i atès el geni de Merimée, es podrà formular la paradoxa que Colomba hauria guanyat encara si l’estada del seu autor a l’illa hagués estat més curta” (Les illes, OC, vol. 15). És molt possible que, amb aquestes paraules, Pla s'estigués

La garnatxa és un món i Fabrici Rieu el seu profeta

El perpinyanès Juli Pams va ser diputat a París, senador, ministre i candidat fallit a la presidència de la República francesa el 1913 contra Raymond Poincaré. És el “pare” dels vins rossellonesos, per la llei que va concedir-los avantatges fiscals considerables. Sense el ministre Pams, aquests vins haurien conegut probablement una línia decadent similar als veïns empordanesos durant la primera meitat del segle XX. Avui no disposen d’un ministre de tanta influència, però compten amb una locomotora molt ben lubricada de producció de vins, d’idees i iniciatives en el sector novament emergent. Fabrici Rieu tenia 28 anys, el seu germà Alexandre 25 i el soci Laurent Besombes 26 quan el 2001 van crear a Perpinyà, amb un capital

Elegia de l’hivern als camps adormits de Serra de Daró

Ahir vam sortir a caminar amb l’amic Josep Lloret pels voltants agraris del poble de Serra de Daró, al repeu del massís empordanès del Montgrí, moguts per la convicció que els camps de l’hivern no són una taula desparada en comparació amb les altres estacions del cicle anual. Primer vam satisfer el peatge cultural amb una visita al flamant Terracotta Museu de la Bisbal i al seu director Xavier Rocas. Tot seguit vam anar a la nostra. L’hivern presenta als camps una cremor interna segurament menys esclatant, menys aparent, però amb la mateixa fortalesa emocional. Les herbes dormen. No ofereixen el mateix perfum dolç i dens, el mateix relleu escabellat ni el mateix ritme efervescent que quan són a punt de tallar, però viuen i es fan notar igualment, en

Les pedres de Venècia, agraïdes amb John Ruskin i amb la passió

El sol de migdia a Venècia, que és un sol nòrdic i contingut, fa resplendir alguns dies la façana de la Pensione Calcina. Malgrat el nom històric de l’establiment, avui és un hotel car, situat al moll de les Zattere. Estucada d'ocre terrós de xocolata, la façana es veu ennoblida per una placa de redactat evocador. A Itàlia la literatura de les làpides commemoratives aconsegueix de vegades el toc d'inspiració sense perdre el punt  de grandiloqüència obligada. Aquesta està dedicada a l’estada que va fer a l’establiment l’escriptor, poeta i assagista anglès John Ruskin, autor del famós tractat Pedres de Venècia. Fa molts anys que, quan passo pel davant, m’hi aturo i la llegeixo com qui paladeja una petita delícia. El redactat del marbre diu: “John Ruskin abito questa casa (1877). Sacerdote dell'arte nelle nostre pietre nel nostro San Marco quasi in ogno monumento d'Italia cercó insieme l'anima dell'artefice et l'anima del popolo. Ogni marmo ogni bronzo ogni tela

La música de Vivaldi sempre torna, igual que els seus altibaixos

La música del compositor europeu més famós del segle XVIII i que avui ven més discos arreu del món dintre del gènere de la música clàssica va caure en l'oblit absolut durant dos segles. Les partitures manuscrites d’Antonio Vivaldi, exhumades a la Biblioteca de Torí, només es van tocar de nou en petits concerts privats organitzats per l'escriptor Ezra Pound i la violinista Olga Rudge a Rapallo a partir del 1933. No van ser catalogades fins el 1970. Ho va fer el musicòleg danès Peter Ryom-Verzeichis, per això cada obra porta com a número de catàleg la identificació RV, amb la xifra d'ordre corresponent. A partir d’aquell moment es va convertir en el compositor més enregistrat per la indústria discogràfica. El venecià Antonio Vivaldi, il prete rosso (el capellà panotxa), continua sent un filó, una mina. El segell discogràfic francès Naïve va emprendre l’any