Ahir vam homenatjar, a peu, la grandesa espontània dels camins de ronda

Sóc un fervent adepte hivernal dels camins de ronda de la Costa Brava, grandiosos la seva espontaneïtat abocada a la glòria del paisatge de marina, la seva atmosfera ingràvida i arcaica per viure durant una estona el somni de la vida lliure. Serpentegen les sinuositats del litoral amb antigues funcions de vigilància i comunicació (i contraban), convertits avui en joies del patrimoni natural per la bellesa que brinden arran de mar, com saboroses, humils i afortunades engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic circumdant. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense gota de nostàlgia dels temps accelerats. Malgrat la calor canicular i el bosc ressec (des del mes de maig que no plou), ahir

La decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà

Aquests dies ha tornat a saltar a les pàgines dels diaris la decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà, situades a la zona comercial més concorreguda de tota Barcelona. Diuen que els propietaris del complex deixen morir el lloguer de les botigues a l’espera d’una colossal oferta en bloc d’alguna gran cadena per al conjunt de l’espai. Sempre m’ha cridat l’atenció el destí de les galeries Maldà, potser perquè la meva mare era nascuda al davant, a la casa cantonera del carrer del Pi amb el carrer de la Palla, on els meus avis es trobaven de lloguer, enfront del palau dels barons de Maldà. Ella sempre em deia que la cigonya s’havia equivocat de casa a l’últim moment, vistos els seus gustos aristocràtics insatisfets.

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En les meves èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals intern provocat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Hi vaig trobar una solució personal que no m’ha fallat mai, encara actualment. Llogo un cotxe i m’escapo a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria, a 150 km de Florència, no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de les emocions fortes, a

Avui és 14 Juillet: “le jour de gloire est arrivé”, més o menys

La festa nacional francesa del 14 Juillet celebra amb “bals popus” a cada municipi i proliferació de banderetes la presa de la Bastilla parisenca tal data com avui, la Revolució del 1789 que encara s’escriu en majúscula. A casa meva de petit sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos”. La intenció de les seves paraules no deixava dubte, ho deien amb un clar sentit d’oportunitat malaguanyada. No eren afrancesats per cap mena de destil.lació ideològica, sinó per simple inclinació. La dictadura franquista posava manifestament de relleu que França era un país més avançat. L’afrancesament

Res de nou sobre Sinatra i Ava Gardner: sexe, maraques i chihuahuas

Ara que Bob Dylan fa una gira internacional amb el seu nou disc Shadows in the night, basat en el repertori menys conegut de Frank Sinatra, acaba de publicar-se aquí el llibre escrit per Francisco Reyero Sinatra: Nunca volveré a este maldito país, una crònica sobre les aventures del personatge a Espanya darrere d’Ava Gardner. De fet és un llibre sobre Ava Gardner (queda clar des de la foto de portada). Posat en aquest terreny, era difícil igualar el de Marcos Ordoñez, publicat el 2006 amb el títol Beberse la vida. Los años de Ava Gardner en España. El fet que “l’animal més bell del món” verbalitzés sense embuts el principi “Jo crec que follar és un gran esport” i el practiqués amb fogositat artillera que no feia presoners dóna de si encara avui per a

La capacitat d’exemple de Grècia i de l’alegria contra la por

 També publicat a Eldiario.es

El poder institucional que fins ara ha pilotat, des dels governs i des dels bancs, la crisi de l’augment de les desigualtats ha actuat de manera particularment injusta i descarada amb Grècia. La condició de petit país perifèric, econòmicament parlant, va servir d’entrada com a banc de proves d’una política punitiva i insensata d'austeritat a ultrança, d’un ajust més dur que cap altre país: retallada massiva de drets socials i rescat financer dels bancs i els creditors, no pas dels ciutadans. Els

Allò que aplaudeixo quan aplaudeixo Serrat, a més de les seves cançons

Ahir vam anar amb la meva filla a sentir al teatre Grec el Nano que fa vint anys que diu que fa vint anys que té vint anys, tants anys i encara té força i no té l’ànima morta i ens fa bullir la sang. Aquesta, però, no la va cantar (foto de Quim Curbet, que es trobava darrere meu). Convertit en gran crooner dels seus propis temes, acompanyat a l’escenari per músics de qualitat i voltat de l’estima d’un públic incondicional amb motius, sentir en viu tot un concert de Joan Manuel Serrat continua oferint l‘intens plaer, íntim i col.lectiu alhora, del triomf d’un acte de justícia musical i poètica. Va arrencar amb l’estremidora primera estrofa a capella de “Cançó de bressol”, va compartir “Plany al mar” amb Sílvia Pérez Cruz a l’escenari, va desgranar la majoria dels seus èxits i va cloure amb els “Cantares” d’Antonio Machado com a últim dels bisos. Assistir a un concert de Joan Manuel Serrat també és un espectacle de connexió afectuosa amb el públic que s’ha guanyat al llarg de

Estic empatxat de banderes, de la meva i de la seva

 També publicat a Eldiario.es

Al mateix instant de travessar cada matí la porta del col.legi, els hermanos botonats dels peus fins al coll m’impedien parlar la llengua que parlava a casa. Per això, d’entrada, se’m feia impossible sentir-me identificat amb la bandera que aquells mateixos “pedagogs” hissaven amb solemnitat i himne davant dels escolars formats en silenci al pati abans de començar les classes. A casa hi havia una altra bandera, que els meus pares mantenien plegada i amagada des de feia

El silenci i el pes de l’última amant d’Albert Camus

Albert Camus no era exactament un Don Joan, més aviat un apassionat coronat amb el premi Nobel de Literatura. Al final tan prematur de la seva vida, mor en accident de cotxe el 1960, als 47 anys, mantenia sense amagar-se’n quatre relacions de parella intermitents però simultànies i estables: la seva segona muller Francine Faure, la cèlebre actriu de teatre María Casares, la també actriu teatral debutant Catherine Sellers i la jove i bellísima estudiant danesa de 22 anys resident a París, que ell anomena simplement Mi als dietaris, com a última incorporació de la llista durant els últims anys de vida. Estudiava dibuix, feia de model, compartia amb l’escriptor l’admiració pel pintor renaixentista Piero della Francesca i també era apassionada, amb més força encara que ell.  Sobre la

El desig correspost de les sardines fresques, ahir al port de Llançà

Les sardines fresques preparades a la brasa o a la planxa intueixen d’alguna manera, un cop col.locades al plat, en quin grau venen de gust a aquells que es disposen a menjar-les. Incorporen i gratifiquen el desig que hi posem els que les valorem com un dels peixos més exquisits a determinats moments de l’any com l’actual, en particular si ens trobem arran de mar. Ahir vam anar amb amics a visitar el pintor Carles Bros a la seva botiga-taller del port de Llançà, després de capbussar-nos i fer unes braçades a la platja de Gola. Una de les coses que li vam preguntar, entre altres qüestions sobre la seva obra, era on podíem dinar per aquells voltants unes bones sardines. El port de Llançà

Unes copes de malbec, per reveure la llum, la força i la franquesa dels Andes

Ahir vaig compartir una ampolla de vi negre malbec argentí i el sabor i l’aroma em van fer reveure amb una certa il.lusió la llum de la vinya privilegiada que creix al repeu dels Andes. La qualitat i la moda dels malbec argentins han portat a creure que el fruit d’aquest cep francès constitueix un invent i una especialitat d’aquell país austral. No és ben bé així, hi ha altres bons malbecs arreu del món, però l’Argentina representa la superfície plantada més gran del món d’aquesta varietat (30.000 hectàrees, sobretot a la província de Mendoza) i a mi el que m’emociona és associar-lo a la llum, la força i la franquesa de la serralada dels Andes que de tant en tant enyoro. La ciutat interior de Mendoza va ser fundada pels conquistadors espanyols el 1561 al

Artur Mas, el cinisme polític del president de les retallades

 També publicat a Eldiario.es

Davant del càstig electoral registrat a les últimes eleccions municipals contra la dura política de retallades socials i desigualtats en augment protagonitzada pel PP a Espanya i per Convergència a Catalunya, el president Artur Mas ha aprofitat la desunió del seu soci de coalició per remodelar el consell executiu amb la cínica intenció de “situar la justícia social al frontispici de la política i de les prioritats de la Generalitat de Catalunya”. Per rematar la incredulitat justificada que desperta la seva afirmació, ha nomenat vicepresidenta i portaveu del govern la consellera Neus Munté, la qual ha dirigit fins ara aquelles retallades en el terreny més injust, des del departament de Benestar Social. La conselleria de nom

L’última biografia sobre Josep Pijoan, per recordar un debat pendent

La nova biografia sobre Josep Pijoan acabada de publicar per Pol Pijoan i Pere Maragall a l’editorial Galerada proporciona dades de detall sobre el personatge i també la incòmoda sensació del grau d’ignorància en què ha caigut avui una figura essencial de fa tot just un segle, de la Catalunya del segle XX. “La glòria d’un país són els seus autors”, sentenciava el poeta i assagista anglès fonamental, Samuel Johnson, per acabar de rematar el desagradable presagi que acabo d’apuntar. Josep Pijoan, entre moltes altres coses, va ser cofundador del l’Institut d’Estudis Catalans, recuperador de les pintures romàniques del Pirineu, ministre de Cultura sense cartera de Prat de la Riba i autor de l’enciclopèdica història de l’art Summa Artis. El títol d'aquesta última biografia, Josep Pijoan: la vida errant d’un català universal, respon d’entrada a l’estil molt convencional del llibre. No hi fa res, permet recordar el perfil precís d’un constructor bandejat “d’estructures d’Estat” al moment de la Mancomunitat. Es probable que s'hagin acostat al personatge amb una capacitat

El rescat amb diners públics serveix per acomiadar la meitat de la plantilla de Catalunya Banc

També publicat a Eldiario.es

La suma de Catalunya Caixa, Caixa Manresa i Caixa Tarragona va donar peu l’any 2010 a la creació de Catalunya Banc (no confondre amb CaixaBank, antigament la Caixa). L’entitat va rebre 13.221 milions d’euros de diners públics per a la seva supervivència, dels quals només n’ha retornat fins ara 300 milions, malgrat haver declarat beneficis des del 2013. Fa dos mesos l’entitat va ser comprada pel BBVA, sense que figurés entre les condicions de la venda regulada pel govern el retorn dels diners públics rebuts. Ara el BBVA anuncia que pensa prescindir de 2.000 empleats de

La lleugera diferència entre títols nobiliaris i títols de noblesa

Uns 400 representants de les 2.700 persones que al conjunt d’Espanya ostenten un títol nobiliari --que no sempre és el mateix que un títol de noblesa-- van ser rebudes ahir dimarts al palau del Pardo pel rei i la reina en exercici. El diari La Vanguardia se’n va fer ressò immediatament, amb la foto del seu propietari al moment del besamans. L’actual comte de Godó (títol concedit el 1916 per Alfons XIII) ha estat el primer de la seva nissaga amb augment de categoria. El 2008 va rebre, a més a més, el rang de Gran d’Espanya reservat als ducs i alguns altres nobles per concessió directa (el 2005 el rei ja havia concedit la grandesa d’Espanya al comte de Casa Dávalos, el professor Martí de Riquer, un del seus preceptors durant

La memòria dels “desaparecidos” i el nou Ajuntament barceloní

La dictadura militar que va desgovernar l’Argentina del 1976 al 1983, promoguda pels Estats Units i l’oligarquia local, va deixar un llegat especialment atroç: els 30.000 desapareguts, segrestats per forces parapolicials, torturats i assassinats, en molts casos sense ni rastre dels cossos. Conec a Barcelona alguns familiars d'aquells desapareguts. Cadascú ho viu com pot, a la seva manera, que no és forçosament coincident. L’actual núm. 2 de l’alcaldessa Ada Colau, Gerardo Pisarello, porta el mateix nom que el pare, segrestat al seu domicili de Tucumán per un grup d’armats encaputxats el 24 de juny del 1975. El cos sense

Les Torres Bessones reconstruïdes, la guerra continua com si res

Aquests dies s’ha presentat el disseny de la futura Torre 2 del reconstruït Word Trade Center de Nova York, les torres bessones on van morir 2.994 persones arran de l’atemptat gihadista de l’11 de setembre del 2001. L’edifici cúbic de 80 plantes planejat per l’arquitecte danès Bjarke Ingels quedarà 8 metres per sota de la Torre 1, la més alta de l’hemisferi occidental, inaugurada el 2014. Conjuntament amb el gran nus de transport subterrani dissenyat per l’arquitecte Santiago Calatrava, l’edificació de la Torre 2 vindrà a completar al moment del vintè aniversari de l’atemptat la reconstrucció total del complex enrunat, al mateix temps que cap dels candents problemes bèl.lics declarats al món musulmà no ha trobat des d’aleshores la més mínima solució. El

La nit d’ahir amb el “guitarrero” Julián Córdoba, en una forma de plenitud

Fa molts anys que el que canta aquest home constitueix una peça del motor cardíac de les meves velles il.lusions. Ahir al vespre ho vaig tornar a comprovar alt i fort, durant la sobretaula d’un acollidor sopar. Julián Córdoba, nascut el 1944 a Charata (Chaco argentí), viu des del 1974 a Barcelona. No ha comptat mai les cançons que ha escrit, entre altres motius “perquè no les canto ni jo: l’important no és cantar, és no deixar de cantar”... Alguns dies les interpreta a duo amb la seva dona Cristina Valenzuela, ahir secundats al piano per Jorge Sarraute. Ell destil.la lletres i músiques amb la mateixa naturalitat que altres segreguem articles periodístics o receptes de cuina. Forma part d’una estirp d’homes i dones independents que porten el

La batalla de Waterloo convertida en costellada de 5.000 figurants

El 15 de juny s’escau el 200 aniversari de la batalla de Waterloo, que va significar l’ocàs napoleònic, el redisseny del mapa europeu, el rastre literari de Fabrici del Dongo a la novel.la de Stendhal La cartoixa de Parma i els ajustats versos de Victor Hugo que pot recitar qualsevol escolar francès: “Waterloo, Waterloo, Waterloo morne plaine…”. Una mobilització de 5.000 figurants, 300 cavalls i 100 canons recrearà el cap de setmana següent la cèlebre batalla sobre el mateix terreny, com fan cada dos anys els voluntaris dels clubs napoleònics internacionals disfressats d’uniforme d'època, cavalleria i artilleria de fogueig  Waterloo és avui un

Més biografies sobre Blasco Ibáñez, el gran escriptor oblidat

Javier Varela acaba d’editar a l’editorial Tecnos una nova biografia monumental sobre el novel.lista, periodista i polític valencià Vicent Blasco Ibáñez, el desmesurat personatge oblidat que ja disposava de mitja dotzena de biografies més. L’insòlit ressò mundial de l'autor a un moment donat, la fabulosa novel.la de la seva pròpia vida o l’espectacularitat del seu llegat immobiliari (a València i a Menton, on va morir) no hi fan res. Blasco Ibáñez ja va ser vist en vida com un “suburbial” i avui no se’l veu de cap manera. S’ha convertit en un rastre descurat per la ignorància i la manca de codis culturals renovats enfront del corró

La mateixa trampa contra el govern de Grècia i el de Barcelona

També publicat a Eldiario.es

En menys de cinc mesos el nou govern grec de l’esquerra alternativa, elegit a les urnes per la rebel.lió pacífica dels ciutadans, ha comprovat com n’era d’il.lusòria la seva aspiració a renegociar amb les institucions internacionals el deute que escanya el país, sense trencar per això cap norma referent a l’adhesió a la Unió Europea i a l’euro. La “troica” formada per la resta de governs de la UE, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional ha estat unànime. No

El monòlit barceloní a Carlos Gardel es troba en un estat lamentable

Aquest 24 de juny s’escau el 80 aniversari de la mort de Carlos Gardel a l’accident d’aviació a Medellín. És ben possible que l’actual núm. 2 de l’equip de l’alcaldessa Ada Colau, Gerardo Pisarello, originari de la ciutat argentina de Tucumán, s’hi criés durant la infantesa sentint com a música de fons a la ràdio i als tocadiscos la veu que “cada dia canta millor”. Podria ser un motiu perquè el nou Ajuntament barceloní decideixi dignificar el petit monument que va dedicar al cantant l’any 1985, amb motiu del cinquantenari de la seva mort, inaugurat per l’alcalde Pasqual Maragall als jardins de la confluència del carrer Buenos Aires amb l’Avinguda de Sarrià. El monòlit es troba en l’estat que mostra la fotografia. El millor monument a Gardel es troba sens dubte a les botigues de discos on es continuen venent les seves gravacions i també a les versions dels joves intèrprets d’avui, seduïts igual que els seus

L’alcaldessa Colau mereix més simpaties que la dels seus votants

 També publicat a Eldiario.es

Una part important de l’electorat ha votat forces polítiques afortunadament noves, que equival a dir afortunadament inexpertes. En aquest cas la inexperiència no pot ser utilitzada com una acusació ni com una trampa per ajudar-los a caure. Esquerra Republicana i la CUP ja han anunciat que no entraran al govern municipal de l’alcaldessa Colau, com a molt li brindaran un suport extern i condicional. L’alcalde Xavier Trias va governar en minoria amb 14 regidors. La plataforma ciutadana Barcelona en Comú haurà de governar amb 11 regidors, lluny dels 21 que

Els monarques es deleixen per un bany de republicanisme a París

Alguns dies els reis d’Espanya es deleixen per un bany de republicanisme protocol·lari al país que va guillotinar els antecessors de la seva família. En justa correspondència, les institucions republicanes franceses sobreactuen amb el desplegament de catifes vermelles per acollir els Borbons espanyols de la democràcia. Felip VI va parlar abans d’ahir al perchoir o tribuna d’oradors de l’Assemblea Nacional francesa, com ja havia fet el seu pare el 1993 i pocs caps d’Estat o de govern més. Ahir Felip VI es va permetre la francesilla de descobrir a l’Ajuntament parisenc una placa que dóna nom a un jardí en honor dels republicans

Una “selfie” al Partenó, obra mestra dels primers ciutadans indignats

El recinte del Partenó, al cim de l’Acròpolis d’Atenes, obre les portes als visitants a les vuit del matí. Acostumo a acudir-hi a aquesta hora, no només per esquivar l’aglomeració dels grups turístics. La prodigiosa llum solar que caracteritza la plana de l’Àtica ofereix el color de més tendresa a primera hora, quan el sol encara poc alçat pinta les columnes dòriques del temple d’un color exacte d’or fulgent (o de pa acabat de fer o de mel, com es vulgui), rutilant, pur, crepitant, capaç de demostrar que la pedra inert pot ser tan efusiva i la duresa marmòria tan dolça. Es tracta d’una de les construccions més lluminoses que ha aixecat i ha malmenat l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el símbol monumental de

“Sa carretera veia” de Calella, com si fos el camí de Damasc

De tant en tant em deixo a caure a Calella de Palafrugell, on vaig passar alguns anys i aprendre algunes coses. Quan arribo al volant del cotxe a la rotonda d’entrada a Palafrugell que distribueix en trànsit en les diferents direccions, sóc incapaç d’agafar com tothom l’autovia que porta directa a Calella. Sempre, invariablement, em desvio per “sa carretera veia”, antigament l'única transitable i avui molt secundària. Ho faig empès per una opció irreflexiva.Una de les coses que em van ensenyar els vells calellencs que estimava (quan el gentilici existia i el poble no s’havia convertit del tot en una urbanització d’apartaments buits, de

Els sis noms de la bellesa, com a mínim de partida

Detectar la bellesa, entendre-la i gaudir-ne és un noble afany tan vell com el món. La bellesa acostuma a resultar tan necessària com inaferrable. Començant per la dificultat de definir-la, atès que les paraules guarden una proximitat relativa i laboriosa amb l'essència de les coses. El professor nord-americà de filosofia Crispin Sartwell fa l’admirable i enèsim esforç en aquest sentit al llibre Los seis nombres de la belleza, traduït aquí en una assequible i acurada edició. La sobrecoberta del llibre (el retrat “La noia del barret vermell”, de Vermeer, que es troba a la National Gallery de Washington) planteja des d'abans de començar a llegir el repte impossible i alhora magnètic: molts lectors atrets que l’hem comprat no hauríem elegit aquesta pintura per il.lustrar el tema enunciat al títol. Tant se val, assistir un cop més a l’esforç per definir la bellesa gratifica la lectura i estimula les deduccions o les contraopinions de cada lector. Discórrer sobre la bellesa, tot sabent que l’autor no hi arribarà del

Borja de Riquer es jubila sense publicar la biografia de Cambó

El catedràtic d’història contemporània de la UAB Borja de Riquer es va jubilar de la universitat dijous passat, a l’edat prescriptiva de 70 anys per als professors. Ho va fer amb el ritual anomenat de l’última lliçó, que va dedicar a la figura del polític Francesc Cambó. Borja de Riquer porta tota una vida professional anunciant la seva esperada biografia sobre Francesc Cambó, però s’ha jubilat sense publicar-la. Sempre he pensat que aquest país no podrà ser mínimament normal fins que no disposi de quatre biografies estratègiques pendents de la seva història del segle XX: la de Cambó, la de

Els nous coneixements sobre Victor Hugo avancen més que els de Josep Pla

La setmana passada el diari Le Monde anunciava l’edició enguany del tercer volum de la correspondència de Victor Hugo, que els especialistes Jean i Sheila Gaudon recopilen des de fa cinquanta anys. Ho han pogut fer gràcies als fons econòmics de la universitat americana de Yale. Fins ara només s’han publicat antologies molt parcials de les cartes de Victor Hugo, les quals ocuparan cinc volums a l’edició en curs dels Gaudon. Al mateix article Le Monde informa del treball en curs sobre el tercer volum de la monumental biografia que Jean-Marc Hovasse està escrivint sobre l’autor d’Els miserables (els dos primers toms sumaven 1.300 pàgines cadascun). Es tracta d’un treball titànic de recerca, malgrat l’existència d'altres recents biografies sobre el personatge, publicades per Alain Decaux el 1984 i Hubert Juin el 1986, si ens referim només a les últimes escrites. Els actuals estudis i nous

La il.lusió anual de les millors cireres, tan repartides

Ara es poden menjar tot l’any cireres forasteres, viatjades en avió des de l’altre hemisferi, però les acabades de collir aquí arriben aquests dies com a preludi roig i lluent de l’estiu. Les primerenques de Ceret, al Vallespir nord-català, gaudeixen de celebritat, però molts altres municipis pretenen produir les millors del món i tenen una part comprovada de raó. El meu pare tenia un cirerer i em vaig acostumar a observar l’evolució anhelant del fruit. Jo no tinc cirerer. Segurament en compensació m’entretinc a despinyolar-les una a una per al guisat primaveral d’ànec amb cireres, com una il.lusió anual. Alguns anys vario una mica i faig guatlles amb cireres, flamejades amb algun espirituós. Encara no he pogut decidir quina

La monumental nuesa femenina de Maillol als jardins de les Tulleries

L’esplanada de les Tulleries comença a l’arc de triomf del Carrusel, a tocar de la moderna piràmide de vidre del Louvre. Finalitza a l’obelisc de la plaça de la Concòrdia, després de quasi un quilòmetre de jardins, flanquejats per la terrassa de l’Orangerie damunt del Sena i la del Jeu de Paume abocada la Rue de Rivoli. Els dos primers angles raconers de les Tulleries són redossos autònoms formats per sengles recintes de doble filera de til.lers, amb les capçades tallades en rectangle, gespa entre els caminals de terra i bancs de fusta per seure-hi. Al centre de cadascun d’aquests dos recers bessons, als quals s’accedeix per una curta escalinata, hi impera triomfal, silenciós i humilíssim un exemplar duplicat del monumental nu femení

El cant dels ocells com ingredient de l’esmorzar de forquilla, copa i puro

De tant en tant una amiga matinera com jo m’invita a esmorzar de forquilla, copa i puro a la terrassa enjardinada de casa seva, a primera hora del matí, al nou Poblenou, ja sigui en la versió estiuenca que inclou el capbussó previ a la platja del davant quan encara no hi ha ningú o la versió hivernal al ressol manyac de l’aire lliure domèstic. És una gran cuinera i el desplegament de viandes acostuma a ser a exquisit, igual com els vins, els cafès i els licors. El cigar havà de la sobretaula me’l porto jo, ella hi posa el cendrer especialment dissenyat. A aquella primera hora del dia el silenci del barri permet escoltar més clarament els ocells, que

Enamoreu-vos, ni que sigui per uns dies, al roserar del parc Cervantes

En una ocasió em van enamorar al parc Cervantes barceloní i des d’aleshores acostumo a tornar-hi un cop l’any, per primavera. Deu mil rosers en flor a un jardí públic de Barcelona és el regal que brinda aquests dies el roserar del parc Cervantes, a l’extrem de la Diagonal que toca a Esplugues, un dels escenaris més agraciats i calmosos de la ciutat malgrat trobar-se encaixat entre denses vies de circulació com la Diagonal i els cinturons de ronda. El concurs internacional de roses noves que hi convoca des de fa tretze anys a aquestes dates de primavera l’Ajuntament barceloní no ha assolit l’anomenada d’altres grans cites europees com el Chelsea Flower Show a Londres, el festival internacional de jardins de Chaumont-sur-Loire a

Si el cul és de la Venus de Velázquez, té disculpa, honor i glòria

La col.lecció més nodrida de quadres de Velázquez es troba al Prado, però la seva “Venus del mirall” s’ha d’anar a contemplar a Londres (emportada pel duc de Wellington el 1806, després de les seves victòries a Espanya) o ara temporalment a París. El Grand Palais dedica una exposició a 54 quadres del pintor sevillà, la meitat de tota la producció de la seva vida. Es tracta de la primera monogràfica d’aquest artista a França i la primera gran retrospectiva dels últims 25 anys arreu del món. Més que pels blaus de les Immaculades, els porpres del papa Innocenci X o les tenebrors de la forja de Vulcà, hi he anat per retrobar la “Venus del mirall”, l’únic i magistral nu femení en l’obra pictòrica de Velázquez. El personatge mitològic de Venus és un dels més socorreguts en la història de la pintura, pel caràcter de deessa de l'amor i sobretot pel fet de permetre el nu femení en tot l’esplendor i satisfer d'aquesta manera els encàrrecs venals dels compradors. Una de les composicions més afortunades del Ticià és precisament el nu "Venus amb l'organista", al

Elogi i devoció dels majestuosos grisos republicans de París

Aquests últims dies a París m’he fixat en els colors grisos de la ciutat. El color gris té reputació trista per alguna raó incomprensible. No forma part dels sis tons bàsics (blanc, negre, blau, vermell, verd, groc). Es troba relegat a la condició de semitò, igual com el violeta, el rosat, el taronja i el marró. La grisor s’utilitza equivocadament com a sinònim de manca de caràcter, monotonia o mediocritat, com si aquest punt de la paleta fos un equivalent del blanc brut o del mig dol, un to nebulós, apesarat, àton, indecís, lívid, passiu, melangiós, plomís i cetaci. Tot això és un error, un vulgar error. En realitat el gris és un dels colors de més

El capgròs de Plensa a San Giorgio Maggiore, un altre concepte de relíquia

En el marc de la Biennal de Venècia que té lloc aquests dies, el cotitzat escultor barceloní Jaume Plensa acaba d’instal.lar a l’àmplia nau central de la basílica de San Giorgio Maggiore una de les seves característiques peces, el cap de cinc metres d’alçària d’una nena en reixeta d’acer inoxidable, prefiguració de la que pensa plantar a la bocana del port de Barcelona quan l’Ajuntament es decideixi a formalitzar l’encàrrec emparaulat. La insular basílica veneciana de San Giorgio Maggiore no és un escenari trivial. Conté els tres últims quadres pintats per Tintoretto i és un conjunt arquitectònic destacadíssim d’Andrea Palladio, erigit a partir del 1566. La seva refulgent façana neoclàssica

El 800 aniversari del parlamentarisme anglès i de les nostres carències

L’absolutisme ha temptat els monarques de totes les èpoques i els partits polítics amb majories absolutes a les urnes. No és cap novetat, com tampoc no ho és la dificultat amb què han topat als països desenvolupats davant la inclinació democràtica o igualitària de la societat en evolució. El mes de juny vinent s’obre a Gran Bretanya tot un any de commemoracions del 800 aniversari d’un tombant mític, l’històric acord del 1215 a la prada de Runnymede (comtat de Surrey, prop de Londres, a la foto) pel qual el monarca anglès Joan I sense Terra signava la pionera Magna Charta Libertarum i repartia els poders amb els nobles revoltats, en comptes de concentrar-los a les seves mans com fins aleshores. El rei no només renunciava a una part de les atribucions. El document establia per primera vegada que tothom, sense excepció, estava sotmès a la llei, inclosos els reis. Cinquanta anys més tard el primer Parlament anglès establia el 1265 les bases d’una

La “Mediterrània” de Maillol mal rebuda aquests dies al Museu Marés

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’escultor europeu més valorat després de Rodin era un català rossellonès que va fer carrera a París i que mantenia amb Barcelona freqüents contactes afectius i artístics. Barcelona no va saber apreciar Aristides Maillol, fins la primera exposició antològica de la seva obra el 1979 a la Casa Macaya, més de trenta anys després de la mort de l’escultor. Va caldre esperar fins el 1992 perquè l’espai públic de la capital catalana tingués una primera i única peça (de segon ordre) d’aquest català universal, regalada per una associació empresarial i pèssimament col.locada a l’exterior del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a una rampa lateral que condueix de l’escalinata d’accés a l’aparcament. En canvi París, Perpinyà i Banyuls en tenen mitja dotzena o més cadascuna al seus carrers, igual com tantes altres

Les noves i les velles tensions al voltant de les illes Medes

El busseig a les illes Medes s’ha convertit en una activitat econòmica que enfronta aquests dies les empreses del sector amb el sentit de la mesura i la il.lusió del bé comú que defensen científics i ecologistes, arran de la duplicació d’immersions autoritzades per dia en el nou pla de gestió del parc natural, actualment en fase d’al.legacions. El nombre total d’immersions permeses per any i el límit de 45 submarinistes alhora seria lleugerament superior a l’actual, però amb la variant substancial de poder acumular durant els caps de setmana i a l’estiu la carència dels dies de mal temps, mitjançant diversos torns diaris de 45

Tornen a esgarrinxar la bellesa violentada de la platja de Llafranc

Ahir diumenge vaig anar a passejar al llarg de la platja de Llafranc i la vaig trobar assetjada per gegantins dracs metàl.lics que l’estan sotmetent aquests dies a una muda de pell forçada i aberrant. Tornen a dragar, com cada any, el port "esportiu" que des del 1970 desfigura una de les badies naturals més boniques del país, en benefici de 140 amarradors particulars que ni tan sols no impedeixen la proliferació de barques amuntegades també damunt la sorra a l’engolfada de llevant de la platja, que ocupen per complet. La fantasiosa qualificació de port "esportiu" encobreix en realitat un port absurd, mal construït i cegat sistemàticament pels moviments de sorra que ell mateix provoca, quan les llevantades reboten contra la Punta

La tramuntana és una llum, sobretot és una llum

Aquest article també es publica avui al suplement "Cultura/s" del diari La Vanguardia.

Durant uns anys m’he dedicat a rastrejar el que s’ha escrit sobre la tramuntana i m’he endut algunes sorpreses, como exposo al llibre Elogi i refutació de la tramuntana, que editarà la Diputació de Girona a la seva Col.lecció Josep Pla. En confesso reincident en l’intent de relatar un vent que estimo. El 1995 vaig publicar conjuntament amb el biòleg figuerenc Josep M. Dacosta el llibre titulat La tramuntana, a la col.lecció Quaderns de la Revista de Girona. He continuat indagant les seves implicacions des de diferents camps. La ciència es manté a prudent distància pel que fa als vents i les

L'ombra de la diada radiant de la rosa i el llibre de Sant Jordi

A un país petit de 7 milions d’habitants, aquesta diada de Sant Jordi es vendran per tradició ciutadana 6 milions de roses (el 80% roges) entre tres i cinc euros, segons les estimacions dels floricultors majoristes, als quals el govern del PP acaba de rebaixar l’IVA del 21% al 5%, contràriament als llibres. El 5% de les roses de Sant Jordi són de producció local. La resta prové per via aèria de Colòmbia i Equador (45%), Holanda (30%), València i el sud d’Espanya (10%) i països africans com Kènia i Etiòpia (5%). El domini majoritari de les grans plantacions industrialitzades de roses d’exportació a Colòmbia i Equador, amb horticultura intensiva potenciada per plaguicides i fertilitzants sintètics, ha plantejat problemes de contaminació i sobreexplotació

Reivindicació de l’honradesa de vi de bóta, a granel, de poc preu

La recent alarma comercial –purament comercial-- causada per l’informe de l’Observatori Espanyol del Mercat del Vi sobre els excedents de l’última verema (52,5 milions d’hectolitres) al conjunt d’Espanya posa de relleu un fet consolidat: és el país amb més extensió de vinya plantada (1,1 milions d’hectàrees), el primer productor i exportador mundial de vi barat, a granel, amb escàs marge de benefici, però no per això de mala qualitat. Exporta cada any la meitat de la seva producció (20 dels més de 40 milions d’hectolitres anuals en mitjana) a països europeus que el barregen amb els seus o l’envasen i el revenen amb segell propi més o menys fantasiós. Passa exactament el mateix amb

L’Expo universal de Milà restaura la “capital moral” d’Itàlia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

De l’1 de maig al 31 d’octubre obre les portes l’Exposició Universal de Milà damunt d’una idea de rellançament de la “capital moral” d’Itàlia, la segona ciutat del país i la que exerceix el lideratge econòmic. Entre les fortunes d’aquell país hi figura haver sabut escapar en alguns aspectes al centralisme i entendre que la idea de bicapitalitat no representa cap ultratge. Milà és una capital considerada gèlida per error, d’una riquesa poc acompanyada per l’efervescent bellesa d’altres. Li solen atribuir un ennuvolament plumbi, una prosperitat eixarreïda, un dinamisme gris, un encant utilitari, una poesia de talonari. Cras error! L’or de Milà té una lluïssor només mat en aparença. S’hi acostuma a arribar per l’aeroport de Linate o pel de Malpensa, quan no són tancats per culpa de la típica boira milanesa. Abans s’arribava més sovint per l’Estació