La Banyera de la Russa, melic secret del castell de Cap Roig

A les grans finques de la Costa Brava les diminutes construccions annexes dels embarcadors a flor d’aigua, inspirades en les antigues barraques per guardar els atuells de pesca, han assolit de vegades la gràcia natural, la modèstia orgullosa, l’elegància instintiva, la fortuna de l’emplaçament que els luxosos xalets de la casa mare no han sabut modelar. Dintre del fiord de la cala d’en Massoni, a la paret rocosa de llevant oposada a l’embarcador, hi subsisteix el prodigi natural de la Banyera de la Russa, un curt túnel del rocam que

Uns tangos de diumenge a la tarda amb la cantant Sandra Rehder

Dintre de la programació del festival Barnasants, ahir vaig anar a escoltar al Casinet d’Hostafrancs la cantant de tangos Sandra Rehder, acompanyada per Gustavo Battaglia (guitarra), Horacio Fumero (contrabaix) i Marcelo Mercadante (bandoneó). Presentava temes del seu últim disc Canción maleva, amb algunes aportacions de pròpia autoria. Un concert de tangos no és mai una experiència inofensiva, si estan ben interpretats. El gènere manté compromisos genètics amb els instruments expressius de precisió sobre la meteorologia humana, de manera que les figuracions sentimentals del tango s’estimen més la veritat nua i despentinada, encara que tremoli de fred, que no la banalitat transparent del clixé. Sandra Rehder els interpreta d’una manera acarnissada, turbulenta, quasi

Les novel.les que es venen per milions, el cas de Fred Vargas

Anys enrere, a Bèlgica, em va sorprendre l’èxit que tenien en la vida quotidiana del meu voltant les novel.les policíaques  del comissari Saint-Antonio. Tothom les llegia, contínuament. Tothom reia durant la lectura. M’hi vaig iniciar i ho vaig entendre. El llenguatge argòtic del comissari era divertit i comportava un punt de picant irreverència que aleshores no era tan habitual. L’autor francès, Frederic Dard, va publicar 175 títols de la sèrie entre 1949 i la seva mort l’any 2000. Va vendre’n 200 milions d’exemplars. Contemporanis seus de gènere literari com Agatha Christie i Georges Simenon van vendre 1.000 milions i 550 milions de les respectives

Al bosc del castell de Requesens només hi queda la cantina

Per aprofitar que aquí havia deixat de ploure i de nevar, ahir vam pujar a caminar i dinar a la misteriosa boscúria de Requesens, sota el cim emblanquinat del Puig Neulós. Feia fred i bufava tramuntana, però lluïa el sol. El veïnat de Requesens i el seu castell pertanyen al terme municipal de la Jonquera. Es troben allunyats d’aquest nucli urbà i només s'hi accedeix en cotxe des de Cantallops, a través dels 8 km d’una pista de terra en bones condicions. L’espectacular silueta neomedieval del castell és fruit de la reconstrucció del 1893 i les obres de manteniment iniciades el 2014. Es tracta d’una carcassa buida, igual com tots els altres castells d’aquesta zona fronterera o més enllà. El rendiment dels oficis bosquetans s’ha extingit. Del

Dia de l'Exili: al Coll d’Ares la Guerra Civil va durar tres dies més

L'any passat el govern de la Generalitat va declarar el 5 de febrer com a Dia Nacional de l'Exili i la Deportació i va convocar una concentració al municipi fronterer de la Vajol, des d'on van marxar cap el desterrament aquest dia precís del calendari els presidents de la República, de la Generalitat i del govern basc. Enguany la concentració serà aquest diumenge 11 de febrer a Prats de Molló, un altre municipi fronterer que va veure passar un dels èxodes humans més dramàtics de l’Europa contemporània, després que Franco guanyés la batalla de l’Ebre i entrés a Barcelona sense resistència el 26 de gener. La majoria dels 450.000 refugiats republicans en marxa cap a França (la meitat soldats, l’altra meitat civils) van passar per la via principal de la Jonquera i el

Els Jocs del Mediterrani a Tarragona no poden cometre més errors

La 28 edició dels Jocs del Mediterrani el juny vinent a Tarragona i les seves comarques, amb 4.000 esportistes internacionals, mereix tota la sort que fins ara no ha tingut, però el comitè organitzador no pot cometre més errors evitables. El seu president i alhora alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, escrivia dissabte passat al diari La Vanguardia un article per afirmar: “Han de ser i seran els Jocs de Tarragona, els Jocs del pont de la mar blava que evocava el poeta”. No, senyor Ballesteros, s’equivoca i ho fa per incultura. El pont de la mar blava no l’evocava cap poeta. És el títol de l’excel.lent llibre de viatges històrics damunt del rastre

El servei ferroviari fa figa, l'orgullós viaducte de Colera no

De vegades agafo el tren i baixo a l’estació de Colera, entre Llançà i Portbou, per anar a seure una estona a la filera d’humils bancs que s'entreveuen a escala diminuta a la part inferior de la foto. Són el mirador de l’obra d’enginyeria del viaducte del tren de França. Els bancs han estat col.locats pels serveis municipals sota mateix del ventre sonor del pont, sotmesos a la seva força de gravetat i al retruny del pas dels combois. El problema és que el trens que hi passen són cada dia més escassos. El servei ferroviari entre els petits municipis es troba miserablement condemnat a l’abandó. La manca progressiva de connexions horàries entre

Un parc de xicrandes, una bona elecció a la plaça de les Glòries

La notícia ha arribat acompanyada per la simulació fotogràfica adjunta, que ja ho diu tot. Predominaran les xicrandes de flor violeta al parc urbà que aquest mes de març es comença a construir a la banda de muntanya de la martiritzada plaça de les Glòries, abans ocupada pels vells Encants. Amb un pressupost de 20 milions d’euros, les obres duraran un any. El disseny de nous parcs a la Barcelona durant els últims temps ha donat fruits molt diversos i caldrà veure el resultat d’aquest. L’elecció de les xicrandes és, de moment sobre el paper, un encert. No podrà ocultar tanmateix que la

Ha sortit el meu nou llibre “Breu historia de França”

Acaba d’arribar a les llibreries el meu nou llibre Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt, publicat per Arpa Editorial. No vol ser un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí i el nostre propi afrancesament intermitent, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. L’afrancesament no és només una qüestió subjectiva. El fil de la història, els encavallaments de la història de França amb la nostra, dibuixa un retrat molt més eloqüent que no el vaivé de les modes. L’afrancesament s’alimenta o es desnodreix amb les condicions de cada època. Tot sovint deixa un pòsit, ja sigui de llegenda o de fets viscuts. Als catalans la geografia i la història ens han fet hispànics i, alhora, veïns de replà dels francesos en un joc de contrastos. Ara que una proporció de catalans gira l’esquena a Espanya, s’adona que el nostre únic veí a escala internacional és França, la il.lusió o la desil.lusió de França. Amb un pròleg escrit per Josep M. Bricall, el llibre està estructurat en cinc capítols: "Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa", "Napoleó encara es pren per Napoleó", "La neurona bloquejada del centralisme", "La dèria de les fronteres naturals" i, finalment, "La Catalunya francesa i l’afrancesada". A casa meva, de petit, sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat

Mossèn Ramon Roquer, el cinquè Ramon completament esborrat

El diari La Vanguardia manté cada diumenge dues o tres pàgines de la secció “Religió”, a les quals m’assabento de notícies sobre llunyanes corts celestials i també terrenals. Ahir ressenyava una conferència a l’Ateneu Barcelonès al voltant de les aportacions universals de l’església catalana, pronunciada pel sacerdot Jaume Aymar, director del setmanari Catalunya cristiana. El conferenciant va al.ludir al paper dels “quatre Ramons”: sant Ramon de Penyafort, el beat Ramon Llull, el seu deixeble Ramon Sibiuda i el frare jerònim Ramon Paner, un dels primers missioners al Nou Món. Em va fer pensar d’immediat en un cinquè, el prevere Ramon Roquer Vilarrasa (Ripoll 1901-Barcelona 1978), un dels capellans més influents entre la burgesia barcelonina de postguerra i avui més esborrat. Indagar i publicar la biografia de l’industrial i mecenes Albert Puig Palau em va obligar a empaitar laboriosament la del seu consiliari particular, mossèn

La posteritat, la subtilesa i l’equilibri al Motel Empordà de Figueres

Salvador Dalí repetia amb tota la raó del món: “La posteritat és que, després de mort, encara es parli de mi al bar del Casino Sport de Figueres”. Una altra forma de glòria a la qual es pot humanament aspirar des de Figueres, inclús abans de morir, és que el restaurant Motel Empordà posi el teu nom a un dels seus deliciosos plats. Em va alegrar comprovar ahir que ho ha aconseguit l’editor i escriptor Carles-Jordi Guardiola. Ha donat nom a una variant de les romanes “Carciofi alla giudia” (a la jueva) que Jaume Subirós ha posat a la carta aquest hivern amb el toc de talent i finezza habitual. Malgrat la beneïda pluja i el bufarut de tramuntana, ahir ens vam citar els col.legues Ramon Iglesias, Rafa Nadal i jo mateix a la taula parada del

Les barraques de “frites” es renoven, les xurreries agonitzen

Aquí considerem a l’última moda les food truck o camionetes-restaurant i deixem morir de pena les barraques de xurreria que havien aguantat la posició a peu de carrer durant dècades, potser sense gaire renovació. En canvi a Brussel.les la regidoria d’Urbanisme i la federació nacional de friteries acaben d’anunciar el resultat del concurs de disseny per renovar aquestes barraques de carrer amb tots els elements moderns exteriors i interiors. Allí les parades de frites són una institució que ha alimentat moltes generacions, fins avui mateix. Al començament dels anys que vaig viure a Bèlgica una de les coses que em van sorprendre

Els social-demòcrates alemanys persisteixen a enganyar-nos

També publicat a Eldiario.es

El punt crucial de l’acord de govern finalment pactat entre els conservadors de la cancellera Merkel (CSU) i el Partit Social-demòcrata de Martin Schulz (SPD) es troba submergit en les 28 pàgines del document signat: no s’apujaran els impostos a les rendes més elevades, en contra del que plantejaven els social-demòcrates. Tota la resta és secundària. La riquesa disponible (encara que sigui superior a Alemanya que a altres països) continuarà igual de mal repartida, amb l’acord de la vella esquerra parlamentària. El poderós SPD va ser històricament el primer a distanciar-se --cap al centre-dreta-- de la resta de partits socialistes europeus

La pel.lícula “Zama” vol rescatar la gran novel.la d’Amèrica

S’acaba d’estrenar aquí Zama, que el 3 de febrer vinent serà una de les candidates al Goya a millor pel.lícula iberoamericana. Ha comptat amb un elevat pressupost i ha estat rodada en exteriors al nord argentí fronterer amb Paraguai. La directora Lucrecia Martel diu que va llegir la novel.la en què es basa el film mentre remuntava el cabalós riu Paranà amb dues amigues i que allí li va trobar la clau cinematogràfica. Relata la llarga i inútil espera als confins de l’imperi del funcionari

Una nova biografia del nefast Ferran VII de Borbó, premi segur

Una biografia del rei Ferran VII de Borbó, escrita pel catedràtic Emilio La Parra, acaba de guanyar el premi Comillas d’història, biografies i memòries que convoca l’editorial Tusquets, ara en l’òrbita del grup Planeta. No m’estranya gens, una bona biografia actual del monarca retratat per Goya (imatge adjunta) permet més que abans subratllar el seu caràcter sinistre, obcecat, covard i mentider. Carles IV i el seu fill, el futur Ferran VII, barallats, van abdicar formalment a favor de Napoleó al Tractat de Baiona. L’exèrcit francès va entrar el 9 de febrer del 1808 per la frontera del Pertús. En teoria eren aliats de pas cap a Portugal, però l’ocupació

La Provença de postal acaba de perdre el seu “gentleman-farmer”

La cultura anglosaxona més tradicional té algunes idees molt fetes sobre la seva contribució a civilitzar el continent europeu fins allà on s'ha deixat. Són idees angleses de consum intern, l'extern se'l plantegen poc. No poden imaginar Grècia sense l'empremta de lord Byron, Roma sense Keats i Shelley, Florència sense E.M. Forster, la Provença sense el fenomen editorial de Peter Mayle, l’autor que va vendre a partir del 1989 cinc milions d'exemplars del seu llibre Un any a la Provença i que ara acaba de morir als 78 anys. Amb la seva crònica de l'aclimatació al poblet provençal de Menerba

Tenen dret a lluir silueta les concertistes de música clàssica?

Ahir vaig anar a escoltar a l’Auditori barceloní el concert per a piano núm. 1 de Beethoven i la Grande Polonaise Brillante de Chopin interpretats per la jove i cotitzada pianista xinesa Yuja Wang, coneguda pel seu talent i també per la desimboltura vestimentària en escena. Una respectable proporció de persones que s’ho poden permetre utilitzen els seus encants per atraure. Fins aquí res que no sabéssim. Quan això s’aplica a intèrprets femenines de música clàssica, el puritanisme residual i refilat arrufa el nas. A la seva recent interpretació del concert per a piano núm. 3 de

La tinta fresca del jardí de Dionís embriaga com el millor vi

L’últim llibre acabat de publicar per Eduard Puig Vayreda amb el títol El jardí de Dionís (L'entorn cultural del vi) m’ha fet caure d’esquena, embriac i feliç. El títol resulta relativament enganyós. No és només un llibre sobre la cultura del vi. En realitat és una historia enciclopèdica i escumosa de Catalunya i del Mediterrani en general, que m'ha recordat les obres de referència de Pierre Vilar o de Fernand Braudel. Una autèntica panoràmica exhaustiva i molt ben escrita sobre la nostra civilització, explicada a través del fil conductor de la vinya. Puig Vayreda no és només un enòleg experimentat i un estudiós veterà. També és un escriptor de primera línia, com s’endevinava als seus llibres anteriors, enumerats i datats a la solapa d’aquest. L’opció editorial de publicar aquest cop El jardí de Dionís com a llibre profusament il.lustrat a tot color hi afegeix una riquesa gràfica evident, però alhora l’afeixuga. El text per ell sol mereixeria una segona edició de butxaca que palesi la qualitat i l’amenitat del treball, sostingudes amb les úniques armes de la paraula magistralment expressada. Cap

Michel de Montaigne i Josep Pla: tots dos ondulaven

Josep Pla creia citar textualment Montaigne quan repetia, amb freqüència i de memòria, aquella sentència que l’enlluernava: “La vie est ondoyante” (ondulant). Ho feia, per exemple, a la pàgina 282 de del seu dietari de vellesa Notes del capvesprol: “Algun cop recordo que monsieur de Montaigne, que no visqué pas a gaires quilòmetres d’on jo visc [de Palafrugell a Bordeus hi ha 500 km], escriví: La vie est ondoyante. És una frase escrita el segle XVII [en realitat el segle XVI, Montaigne va viure del 1533 al 1592]: mai ningú no havia escrit una cosa semblant. És l’observació més acurada que s’ha

El prodigi de les minves de gener i el destí incert de les garoines

Les minves de gener poden produir unes calmes insòlites de baixamar, un ressol hivernal càlid i una lluna plena resplendent. És el moment de l'exaltació continguda de la platja i la delícia de les garoines, les flors negres del mar menjades a l'hora de l'aperitiu amb un vinet blanc i els peus a la sorra. Eren un element socialitzador, un ritu primitiu del prodigi de les minves de gener. Un dels habitants més feréstecs del mar en el seu aspecte extern conté a l'interior la màxima suavitat, el més pur dels perfums a la polpa dels cinc filets d'una consistència trèmula i vellutada. Les garoines exigeixen

El conill a la rabiosa d’ahir, amb el punt perdut de gràcia i d’alegria

Ahir vam anar amb l’amic Quim Curbet a celebrar una de les nostres reunions de treball al restaurant Can Xifra de Cartellà, al bosc del municipi de Sant Gregori, en plena Vall de Llémena, a només 7 km de la ciutat de Girona. De passada vam fer els honors al pota-i-tripa de la casa i, de segon, al llegendari conill a la rabiosa de l’àvia cuinera Rosita Sureda. El conill d’ahir conservava el punt de gràcia i d’alegria dels grans mites culinaris del bosc, guisat com una exquisidesa, un plat de festa. Dir-ne conill de bosc equival a reconèixer que actualment són de granja, engreixats a la gàbia amb pinso ràpid. Alguns productors intenten retornar al conill de bosc a mitges: els crien amb herbes silvestres empacades i assecades, encara que amb aquest mètode necessitin

Tot Cyrano s'estremeix encara en la intraduïble paraula final

Ahir vaig anar a veure al teatre el gran clàssic popular del Cyrano, protagonitzat en nova traducció catalana rimada d’Albert Arribas per Lluís Homar, amb excel.lents actors secundaris com Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori, dirigits per Pau Miró. La majoria de batxillers francòfons i jo també vam aprendre a memoritzar i declamar alguna tirada dels versos alexandrins del Cyrano, com l’última de totes abans de caure el teló: “Oui, vous m’arrachez tout, le laurier et la rose…”. Encara sóc capaç de recitar-la en alguna sobretaula propícia i engrescada. Allò que caracteritza aquests últims versos de l’obra d’Edmond Rostand no és només la mort del protagonista en escena i la

La brasa no és un estadi primitiu de la cuina, al contrari

En una ocasió un amic de bon paladar, fins aleshores digne de tot el meu crèdit, va dir-me amb un rictus displicent: “Bah, no és més que una fonda de carn a la brasa”. Aquell dia va perdre tot el meu crèdit. Som un país de llarga tradició de cuina a la brasa, però encara no hem reconegut l’elevat prestigi que l'especialitat té a altres contrades, probablement influïts aquí pel vell mite de la cuina burgesa francesa de salses i guisats de més complexa elaboració. Josep Pla afirma amb contundència al llibre El meu país: “La cuina a la brasa és la més directa i gustosa que hi ha. No té rival”. L’afirmació és tan simple com el seu contingut conceptual. Potser el problema és aquest: saber

La vitalitat de Rio de Janeiro, per esperit de contradicció

Vaig fer una estada a Rio de Janeiro per escriure un llibre sobre la ciutat. El vaig escriure. No l'he publicat perquè l'estada se'm va fer curta. De tant en tant remiro el manuscrit adormit. Josep Pla explica com Prosper Merimée va visitar Còrsega durant dos curts mesos l’estiu del 1839 i hi va ambientar la seva narració Colomba: “És un cas de comprensió fulminant, d’intuïció genial, que farà arrufar el nas a les persones tocades i posades. Davant un fet així i atès el geni de Merimée, es podrà formular la paradoxa que Colomba hauria guanyat encara si l’estada del seu autor a l’illa hagués estat més curta” (Les illes, OC, vol. 15). És molt possible que, amb aquestes paraules, Pla s'estigués

La garnatxa és un món i Fabrici Rieu el seu profeta

El perpinyanès Juli Pams va ser diputat a París, senador, ministre i candidat fallit a la presidència de la República francesa el 1913 contra Raymond Poincaré. És el “pare” dels vins rossellonesos, per la llei que va concedir-los avantatges fiscals considerables. Sense el ministre Pams, aquests vins haurien conegut probablement una línia decadent similar als veïns empordanesos durant la primera meitat del segle XX. Avui no disposen d’un ministre de tanta influència, però compten amb una locomotora molt ben lubricada de producció de vins, d’idees i iniciatives en el sector novament emergent. Fabrici Rieu tenia 28 anys, el seu germà Alexandre 25 i el soci Laurent Besombes 26 quan el 2001 van crear a Perpinyà, amb un capital

Elegia de l’hivern als camps adormits de Serra de Daró

Ahir vam sortir a caminar amb l’amic Josep Lloret pels voltants agraris del poble de Serra de Daró, al repeu del massís empordanès del Montgrí, moguts per la convicció que els camps de l’hivern no són una taula desparada en comparació amb les altres estacions del cicle anual. Primer vam satisfer el peatge cultural amb una visita al flamant Terracotta Museu de la Bisbal i al seu director Xavier Rocas. Tot seguit vam anar a la nostra. L’hivern presenta als camps una cremor interna segurament menys esclatant, menys aparent, però amb la mateixa fortalesa emocional. Les herbes dormen. No ofereixen el mateix perfum dolç i dens, el mateix relleu escabellat ni el mateix ritme efervescent que quan són a punt de tallar, però viuen i es fan notar igualment, en

Les pedres de Venècia, agraïdes amb John Ruskin i amb la passió

El sol de migdia a Venècia, que és un sol nòrdic i contingut, fa resplendir alguns dies la façana de la Pensione Calcina. Malgrat el nom històric de l’establiment, avui és un hotel car, situat al moll de les Zattere. Estucada d'ocre terrós de xocolata, la façana es veu ennoblida per una placa de redactat evocador. A Itàlia la literatura de les làpides commemoratives aconsegueix de vegades el toc d'inspiració sense perdre el punt  de grandiloqüència obligada. Aquesta està dedicada a l’estada que va fer a l’establiment l’escriptor, poeta i assagista anglès John Ruskin, autor del famós tractat Pedres de Venècia. Fa molts anys que, quan passo pel davant, m’hi aturo i la llegeixo com qui paladeja una petita delícia. El redactat del marbre diu: “John Ruskin abito questa casa (1877). Sacerdote dell'arte nelle nostre pietre nel nostro San Marco quasi in ogno monumento d'Italia cercó insieme l'anima dell'artefice et l'anima del popolo. Ogni marmo ogni bronzo ogni tela

La música de Vivaldi sempre torna, igual que els seus altibaixos

La música del compositor europeu més famós del segle XVIII i que avui ven més discos arreu del món dintre del gènere de la música clàssica va caure en l'oblit absolut durant dos segles. Les partitures manuscrites d’Antonio Vivaldi, exhumades a la Biblioteca de Torí, només es van tocar de nou en petits concerts privats organitzats per l'escriptor Ezra Pound i la violinista Olga Rudge a Rapallo a partir del 1933. No van ser catalogades fins el 1970. Ho va fer el musicòleg danès Peter Ryom-Verzeichis, per això cada obra porta com a número de catàleg la identificació RV, amb la xifra d'ordre corresponent. A partir d’aquell moment es va convertir en el compositor més enregistrat per la indústria discogràfica. El venecià Antonio Vivaldi, il prete rosso (el capellà panotxa), continua sent un filó, una mina. El segell discogràfic francès Naïve va emprendre l’any

Feliç any nou, entesos, però aclarim què entenem per felicitat

Aquests dies tothom escampa al seu voltant afectuosos auguris de felicitat per l’any entrant. És molt amable, però valdria la pena aclarir què entenem per felicitat. El consumisme febrós voldria fer-nos creure que la felicitat es pot comprar i que no estarem mai sols si disposem d’una tarja de crèdit VIP. Però, en realitat, per acostar-se a la felicitat primer s’ha d’haver comprès el mecanisme de l’adversitat, el patiment, la fragilitat, la injustícia. No sóc adepte del mindfulness, els llibres sobre intel.ligència emocional em cauen dels dits, no tinc terapeuta ni tan sols coach. Però sento la curiositat d’entendre una mica per què passen les coses, la seva meteorologia interna. El món, les circumstàncies, no tenen res de permanent, canvien més que no

La bella Lola no va néixer sota d’una col, és fruit d’una època

Napoleó Bonaparte va estar a punt de dominar Europa, però va ser vençut a Waterloo pels aliats anglo-prussians, els quals van redibuixar el mapa d’influències al Congrés de Viena del 1815. Espanya també havia estat ocupada per Napoleó, però en aquell congrés no li va tocar res, es va veure destinada per les grans potències europees a l’endarreriment i l’exotisme meridional. Aquest clixé faria furor arreu del món les dècades següents, quasi fins avui. El 1840 l’autor francès Téophile Gautier publicava el seu tòpic Voyage en Espagne. El 1845 Prosper Mérimée editava la novel.la Carmen, convertida en òpera pel compositor Georges Bizet per rematar la visió castissa i estereotípica, la construcció d’una imatge de cromo. El casament l’any 1853 a París de la noble dama granadina Eugenia de Montijo amb el futur emperador Napoleó III afegiria encara una mica més de coloret a l’opereta espanyola a Europa. Quan els liberals espanyols van reclamar una monarquia constitucional o fins i tot una república, les potències europees van jugar a favor del monarca Borbó per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, marginada del repartiment geoestratègic

Posar nom a les tramuntanades més fortes, potser no cal

Les agències meteorològiques estatals d’Espanya, França i Portugal han decidit que a partir d’ara les borrasques atlàntiques que s’acostin a la categoria de cicló portaran un nom propi cadascuna, alternativament femení o masculí, com les recents “Ana” i "Bruno" al Cantàbric, amb vents de fins 140 km/h. Al Mediterrani la decisió no s’aplicarà, per considerar que rarament els temporals de vent i maregassa assoleixen aquí els nivells atlàntics. L'Atlàntic és un oceà, el Mediterrani un mar. Les tramuntanades, les llevantades o les ponentades com la d'ahir aquí es continuaran dient oficialment ciclogènesis explosives, que també son ganes de posar-se histriònics. La llegenda al voltant de la fúria de la tramuntana s’ha vist molt inflada. Se li

La fruita prohibida dels banys termals a l’aire lliure de Jafre

La multinacional italiana FICSA de prospeccions subterrànies d’interès petrolier va obtenir el 1963 el permís de perforar a la finca can Quintana, entre els termes de Jafre, Garrigoles i Colomers (Baix Empordà). No va trobar petroli, però sí aigua termal sulfurosa i fumejant, la qual va omplir la bassa artificial amb parets de formigó abandonada pels exploradors el 1980. La piscina lliure, l’antic pou de la FICSA, es va convertir en focus d’atracció de visitants que li atribuïen propietats mineromedicinals, curatives. El propietari de la finca va llançar-hi dos camions de grava amb la intenció d’estroncar el pelegrinatge, però l’aigua termal

Conte de Nadal a l’aeròdrom de la petita ciutat interior del país llunyà

Una persona amiga em repetia entre llàgrimes a les envistes de Nadal l’enyorament que sentia de la seva petita ciutat interior d’origen, a un país llunyà on havia deixat una part la família. Per ajudar-la a alleugerir el desconsol li vaig proposar de facilitar-li el viatge i acompanyar-la en l’anhelada visita. Ella va marxar abans i m’hi esperaria. La localitat disposava d’un petit aeròdrom. El dia de la meva arribada vaig travessar a peu la pista per cobrir la distància entre l’avió que m’acabava de transportar des de la capital del país llunyà i el reduït edifici de la terminal de la petita ciutat interior. El primer cop d’ull circular des de la pista de l’aeròdrom no em va proporcionar gaire informació sobre el lloc desconegut al qual desembarcava. La

Astor Piazzolla torna –només a mitges— per aquestes festes

L’influent multinacional discogràfica alemanya de música clàssica Deutsche Grammophon acaba d’editar per aquestes festes un disc de la jove violinista madrilenya Leticia Moreno dedicat íntegrament a temes d’Astor Piazzolla, amb la London Philarmonic Orchestra dirigida per Andrés Orozco-Estrada. Com a piazzoller de vella data m’he afanyat a escoltar-lo amb calma. No m’ha agradat gaire. Els grans temes ja clàssics del renovador autor argentí semblen excessivament llimats, esbravats, sense el mordent ravaler que els caracteritza. Les parts de guitarra han estat transcrites per a harpa, potser per fer-ho més mimós, més nadalenc. Astor Piazzolla era bandoneonista i en aquest disc el bandoneó, a càrrec de Pablo Mainetti, llueix poc. El piano del jove argentí José Gallardo acompanya tímidament la solista, igual com el contrabaix de Jan Saksala. La música de Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina moderna ha donat al món, i això és bo recordar-ho amb qualsevol ocasió. Va ser una

El nou llibre de memòries de Josep M. Bricall, una certa i deliciosa distància

No fer el ridícul és una feina escarrassada al llarg de tota la vida, només compensada pel sentiment de coherència amb un mateix. La mesura del sentit del ridícul varia molt segons cada persona. També és cert que vivim en la societat de l’espectacle, la qual fomenta el caràcter mediàtic i l’exhibició de qualsevol cosa, al marge del seu contingut real. El sentit del ridícul constitueix l’art personal de combinar el grau d’exhibició amb allò que es té a dir o no. Per això el sentit del ridícul no deixa de ser la forma més civilitzada i per tant més suportable de coqueteria. En les actuals circumstàncies, resulta comprensible que un dels

Això només ho entenem els que vam conèixer en Boris

Joan Castelló Escudé és l’autor de la frase llegendària que dóna títol a aquest article, publicat inicialment al meu blog el 10 de maig del 2013. Ahir Joan Castelló es trobava assegut a primera fila de la concorreguda presentació per part de Jordi Casas Bedós a la llibreria barcelonina Bernat del llibre-cd de Ricard Balil Recull d’havaneres i cançons de taverna de l’Empordà. Per evocar el paisatge humà del qual deriva aquest llibre-cd, el presentador va tenir la gentilesa de recordar la frase i l’article. Els torno a publicar en reconeixement de la feina duta a terme per Ricard Balil (a la foto amb camisa blanca espitragada, fa uns quants anys). També ho faig per l’estona que ens va fer reviure ahir amb la guitarra,

Les monges eremites de l’Albera ja no poden criar més mastins

El vessant nord del Pirineu acostuma a ser un gran desconegut per als catalans d’aquest cantó de la frontera implantada el 1659. La ignorància s’aplica fins i tot el segment més accessible de la serra de l’Albera, entre Portbou i el Pertús. La frontera terrestre més transitada d’Europa amaga en un curt radi de 5 o 6 quilòmetres endins secrets que només ho són per manca d’interès d’apartar-se una mica de la ruta principal. El meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya revelava algunes d’aquestes sorpreses, acompanyat per les fotografies de Jordi Gumí. Per exemple, la pròspera cria de gossos mastins

Sí, no es pot pas discutir, som una mica fenicis

Encara s’utilitza de manera tendenciosa el qualificatiu de ”fenici” per designar alguns comerciants murris, fins i tot usurers. La llegenda i l’estereotip han encolomat de vegades el qualificatiu als catalans. La llegenda té en aquest cas un fonament real, encara que no sigui el que creuen els practicants dels prejudicis. Fenícia era la regió litoral de l'actual Síria, Líban i Palestina, habitada des del tercer mil.leni abans de la nostra era per tribus semites. Els grecs van anomenar aquella regió llevantina Phoiniké –d’on deriva Fenícia-- i els seus habitants fenicis o “gent de la porpra”, pel color roig porpra o phoinix del cotitzat tint que s’havien inventat a partir de la closca d’un crustaci. Més enllà del rosari d’actives ciutats portuàries (Tir, Sidó, Biblos, Ugarit), els

Una visita, una història i un respecte per al semàfor del cap de Begur

Plantar-se al cim del cap de Begur és una experiència per ella mateixa, sense necessitat de gaires pretextos. Tot i així demà diumenge el pretext s’ho val: l’entitat Gent del Ter, que es dedica a la protecció del patrimoni, convoca una sortida col.lectiva fins el semàfor del cap de Begur, funcionalment difunt però amb l’edificació intacta, assetjada per la urbanització rampant. Es tracta d’un dels punts més orientals, més endinsats en mar, de tota la costa catalana: més que la veïna muntanya palafrugellenca de Sant Sebastià, menys que el Cap de Creus, indiscutit extrem oriental de la Península ibèrica. Al cap de Sant Sebastià s’hi va inaugurar el 1857 un dels fars més importants del país. A tall de compensació, el 1883 el govern va acordar al cap de

Els inèdits de Josep Pla: quin doll d’aigua a la font!

Ahir dijous vaig participar a la llibreria Edison de Figueres (foto de Josep M. Dacosta) a la presentació del llibre inèdit de Josep Pla Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, fruit de les recerques efectuades pel professor Francesc Montero, dintre de la feina que realitza la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona entre els papers –publicats prèviament o no-- cedits anys enrere per l’editor Josep Vergés a la Fundació Josep Pla de Palafrugell. També participava a la presentació d’ahir el professor Xavier Pla, director d’aquesta càtedra i responsable de l’edició del penúltim

Johann Sebastian Bach per sorpresa al poblet medieval de Palau-sator

Ahir al matí passejava sense rumb pels carrers del petit poble de traçat medieval de Palau-sator, d’un centenar d’habitants i quatre restaurants destinats a la populosa clientela de visitants. El municipi engloba tres altres diminutes joies del “quadrat d’or” de l’Empordanet: Fontclara, Sant Feliu de Boada i Sant Julià de Boada. Em vaig embadalir un cop més davant la font-abeurador plantada al mig de la plaça de Palau-sator, d’una forma constructiva a la qual ningú no ha donat explicació. A l’altura del carrer Fontanella em va semblar que d’una casa en sortia el so allunyat però nítid d’una guitarra sola. Polsava el Preludi de la Suite núm. 1 per a cello de Johann Sebastian Bach amb una convicció que no era la d’un simple exercici d’assaig. Ho feia amb una

El xamfrà dels cignes desapareguts i el mal negoci de tots

Quan aquest edifici era la seu corporativa d’Aigües de Barcelona, al xamfrà del Passeig de Sant Joan amb Diputació, en lloc de l’actual reixa opaca i blindada hi havia un petit estany amb dos cignes majestuosos i quasi domèstics a peu de carrer, com un símbol promocional de l’empresa davant dels vianants i usuaris. Ho recordo molt bé, el meu pare hi va treballar durant llargs anys. Anar-lo a buscar a la sortida de l'oficina o passar-hi per davant un cop jubilat significava contemplar els moviments elegants dels dos cignes, decoratius però ben vius, colltorts amb tanta prestància natural. Una barrera metàl.lica molt baixa impedia endinsar-se a l’estany i molestar els cignes. De vegades desapareixia algun dels dos animals o tots dos alhora, potser víctimes de la contaminació o d’alguna bretolada

La guerra dels arrossars de Pals i Torroella arriba a la gran pantalla

Dissabte vaig fer prop de Pals aquesta foto dels arrossars, amb el massís del Montgrí com a teló de fons. El mateix dia es presentava al cinema Montgrí de Torroella el documental de Jordi Bellapart “La guerra de l‘arròs”. Encara no l’he pogut veure, però evoca un episodi determinant de la història moderna de la comarca, una topada antifeudal i modernitzadora d’abans del turisme. El financer barceloní Robert Robert i Surís, ennoblit amb el títol de marqués de Robert i president de la Cambra de Comerç de Barcelona, va protagonitzar a les seves possessions de Torroella de Montgrí –-com també a Barcelona i a Madrid-- una resistència ferotge contra el canvi d’estructures agràries que significava la reintroducció del cultiu de l’arròs a

Aquests dies no vaig a esquiar, sóc normal?

Aquests dies de pont festiu els mitjans de comunicació acorden una gran atenció a l’afluència a les estacions d’esquí, com si es tractés d’un desplaçament majoritari, d‘una situació d’interès col.lectiu. Potser alguns fins i tot s’ho arribaran a creure, per l’impacte insistent de les notícies. La realitat és que la immensa majoria dels ciutadans no anirem a esquiar durant aquest pont ni la resta de l’hivern, a un país al qual les estadístiques recents indiquen que el 31,9% de la població no pot fer vacances a cap moment de l‘any per manca de disponibilitat econòmicadesprés de les retallades econòmiques i laborals viscudes. Per alguna raó poc