“La religió és una cosa bàsicament dolenta, cal reduir-la al mínim”

No és freqüent llegir al diari La Vanguardia un titular a tota pàgina que diu: “La religió és una cosa bàsicament dolenta; cal reduir-la al mínim”. La formulava l’altre dia el novel.lista Eduardo Mendoza arran de la publicació del seu últim llibre Las barbas del profeta i hauria estat impensable fa escasses dècades convertir-la en un titular de cap diari d’aquí. Reflecteix un ràpid canvi de la mentalitat social. La religió no ha estat mai una qüestió només espiritual ni una opció totalment lliure, sinó un element d’identificació d’aquells que s’adscriuen a cadascuna d'elles i un instrument de domini per part de les seves jerarquies. Fa alguns segles --no gaires-- les anomenades guerres de religió o guerres santes causaven extenses i persistents matances. Fa algunes

Avui divendres la Bisbal d’Empordà recorda el secretari de Gardel

Avui divendres a les 20h al Teatre Mundial de la Bisbal d’Empordà m’han demanat de pronunciar la conferència “Carlos Gardel i Josep Plaja, aquella febre del tango” sobre el secretari del cantant argentí durant els últims mesos de la seva vida a Nova York, arran dels actes d’homenatge organitzats en record d’aquest bisbalenc i de la col.locació d’una placa commemorativa al seu domicili. A més de la conferència i la inauguració de la placa, el programa inclou demà ballada de tangos i projeccions d’un documental sobre Plaja i de la pel.lícula de Gardel “Cuesta abajo”, a la qual apareix com a figurant. Josep Plaja Gasch (1900-1981) treballava el 1934 com a traductor als estudis

No m’ha molestat mai viure a un barri amb xinesos

Anys enrere els xinesos només disposaven a Barcelona de comptats restaurants de cuina del seu país. Tot seguit van començar a obrir botigues de roba barata a l’engròs al carrer Trafalgar. A partir d’allí s’han anat expandint per tot el barri de Fort Pienc i el Passeig de Sant Joan, al llarg de la Dreta de l’Eixample. Al meu barri n’estic voltat i això no m’ha molestat mai. Ara tenen bars, restaurants, supermercats, basars, botigues d’electrònica, perruqueries i gabinets de manicura (allò del “final feliç” es va estroncar amb rapidesa), oficines immobiliàries i tota mena de negocis. Una nova generació de xinesos i xineses joves, probablement criats aquí, han obert els seus bars de trobada. Abans representaven un exotisme, ara una comunitat barcelonina més. La proliferació pot cridar l’atenció, però la convivència s’ha revelat absolutament normal. En una ocasió un veí de tota la vida em va dir que havíem de signar una petició a l’Ajuntament perquè s’impedís la seva concentració a un sol barri, atès que

La reina Elionor d’Aquitània sempre es va dir d’Aquitània

El premi Planeta acaba de recaure en una autora supervendes de la casa, Eva García Sáenz, per un llibre sobre la reina Elionor d’Aquitània, la vida de la qual és una autèntica novel.la sense necessitat de ficció. L’editorial ha jugat sobre segur, potser amb reverència afegida a l’actual hereva de la corona espanyola, Elionor de Borbó Ortiz. El rei francès Lluís VII va cometre l’error de repudiar la muller Elionor d’Aquitània l’any 1152. Al ducat d’Aquitània (amb centre a l’actiu port de Bordeus) les dones de la noblesa tenien el dret d’heretar i administrar propietats, de manera que el pare d’Elionor havia especificat al testament que el ducat que pertocava a la seva filla només podia ser heretat pels fills d’aquesta, sense veure’s incorporat per cap concepte al domini reial francès. El matrimoni d’Elionor d’Aquitània amb Lluís VII va durar cinc anys. Dos mesos després de divorciar-se, Elionor va contraure noves noces amb el segon

Llum i glòria del Canigó, una vitalitat anímica

La llum jubilar de tramuntana és la que fa aparèixer el Canigó a l’horitzó alguns dies selectes, amb el dibuix enllustrat de les coses. La claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fan revenir les fonts del desig i el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. Fomenten la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit i encantar-se amb el vol elegíac dels falciots per tal de creure trobar en aquests aleteigs un petit tresor. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A

El tren més desgraciat de tots

Semblava difícil que hi hagués una línia de tren més desgraciada que la de Barcelona a Vic, Ripoll, Puigcerdà i el seu enllaç amb França a l’estació de la Tor de Querol. Encara avui un tren regional de Barcelona a Puigcerdà inverteix el mateix temps de trajecte que un AVE de Madrid a Sevilla. Però n’hi ha una de pitjor. La línia dels Ferrocarrils de la Generalitat entre Balaguer i la Pobla de Segur acaba de restablir el servei després de vuit mesos aturada pels efectes del temporal Glòria del gener passat. Aquesta línia de la Noguera Pallaresa va obrir al trànsit l’any 1924 el tram de 26 quilòmetres entre Lleida i Balaguer, però

La vinya més petita de Catalunya a cala Jóncols

La llongada de Roses fins al cap de Creus ofereix una fesomia més dolça perquè es troba arredossada de la tramuntana i altres vents del golf de Lleó. Hi sobresurt la subpenínsula del cap Norfeu quan s’endinsa al mar amb una bellesa grega. El solitari Hotel Cala Jòncols va obrir el 1965 de la mà de propietaris italians al costat de l’antiga barraca de pescadors. Quatre anys més tard van arribar d’Andalusia per treballar-hi el matrimoni de Pepe Gómez i Rosario Fernández. L’hotel va plegar deu anys després i la temporada següent el van reobrir Pepe i Rosario, pares dels actuals responsables Michael i Juanma Gómez, i avis d’Alexis i Alícia que també hi treballen. Tenien hort, criaven conills, gallines i porcs, pescaven, collien les olives per fer oli i extreien

El Trocadero de París: un lloc bellíssim amb nom sinistre

Arran de la seva segona invasió en vint anys, les tropes franceses es van distingir l’agost del 1823 a la batalla del Trocadero, a Cadis. El ressò victoriós del fet donaria aquest nom castellà textual a la cèlebre a cruïlla urbana de sis grans avingudes de París i l'esplanada panoràmica sobre la torre Eiffel: la plaça i l’esplanada del Trocadéro. Els liberals espanyols reclamaven una monarquia constitucional o una república, la legió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís va tornar a envair-los, com Napoleó vint anys abans, per defensar el rei Ferran VII de Borbó. És a dir, per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, tradicional,

Josep Pla i Víctor Català, una distància per revisar

A l’instant de pujar l’altre dia a l’escenari de l’Auditori de Girona per rebre el premi Carles Rahola d’assaig entre aplaudiments del públic (una situació inusual per a mi), vaig canviar de cop el breu discurset que portava preparat mentalment. Vaig improvisar per tal de subratllar durant la meva intervenció dues coses que s’acabaven de produir damunt d’aquell escenari. En primer lloc, que pocs instants abans la Coral de Banyoles hagués fet cantar per una soprano la cèlebre ària de tenor “Nessun dorma”, de l’òpera de Turandot, perquè de tant en tant és bo mirar les coses des d’una perspectiva i un to diferents. En segon lloc, vaig fer meves les paraules que acabava de pronunciar, abans

Moisès va separar finalment les aigües de Venècia dissabte passat

Dissabte passat es va estrenar, amb més de vint anys de retard i diversos escàndols de corrupció, el projecte MOSE de comportes mòbils a les tres boques naturals de la llacuna de Venècia per barrar el pas a les marees excepcionalment altes que cada tardor inunden el centre històric. Itàlia no és només un dels països més destacats en bellesa artística, també ho és en desídia de l’administració pública envers aquest patrimoni. La sigla MOSE significa Mòdul Experimental Eletromecànic, però va ser adoptada perquè en italià coincideix amb el nom bíblic de Moisès, que va separar

Ducs, mussols i òlibes: no els veiem, però hi són

Es molt difícil aguantar-li la mirada a un duc, un mussol, una òliba, un xot o un gamarús --cinc ocells emparentats-- per la potència dels seus ulls i perquè difícilment es deixen veure, excepte si es troben en captivitat com a la foto adjunta. Això no significa que no hi siguin i que no ens mirin. Més que una visió estereoscòpica o capacitat d’integrar en una sola les dues que ens arriben per cadascun dels ulls (aquesta també la tenim els humans), es tracta de la potència hipnòtica, ferotge en aparença dels seus ulls desorbitats, d'un color taronja pujat i lluent, encara que sigui un atribut purament llegendari. En realitat els grans glòbuls oculars dels ducs, mussol, òlibes, xots (també dits xibeques) i gamarussos  no són capaços de cap moviment dintre de l’òrbita, com sí que fem els humans (a canvi poden girar el cap fins a 270 graus,

L’enèsima manipulació històrica sobre el camp d’Argelers

Les autoritats del departament dels Pirineus Orientals (Perpinyà) acaben de presidir l’acte inaugural de la digitalització, oberta a tothom en línia, de la base de dades dels arxius oficials amb la llista nominal dels internats al camp de concentració de la platja d’Argelers del setembre del 1939 al novembre del 1942. Al primer cop d’ull sembla una bona notícia, en realitat és l’enèsima manipulació dels fets històrics, perquè s’absté de precisar que el setembre del 1939 el camp d’Argelers ja no era ni l’ombra del que havia estat al moment d’obrir en plena Retirada el febrer anterior. La rebuda inhumana de la República francesa als refugiats republicans espanyols va conèixer dues fases molt diferents. El fet de barrejar-les pretén encobrir la crueltat

Als vuitanta anys de la mort de Walter Benjamin a Portbou

Un dels filòsofs més destacats del segle XX, Walter Benjamin, es va suïcidar avui fa vuitanta anys a una fonda de Portbou, quan fugia de la França ocupada pels seus compatriotes alemanys, dels quals el separava la condició de jueu i de demòcrata. Havia abandonat Alemanya des del 1933 per l’ascensió del nazisme i residia a París, d’on va fugir el mateix dia de l’arribada de les tropes alemanyes. A Marsella obtindria un visat d’entrada als Estats Units, sense que el document resolgués el problema del visat de sortida de França. Emprendre el viatge des del port de Marsella

Arriba el meu llibre ”Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària”

El 23 de setembre surt a la venda per part d’editorial Pòrtic el meu llibre Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària, que ha rebut el premi Carles Rahola d’assaig 2020. Vista a través dels seus llibres publicats a cada època, la vida de Josep Pla revela totes les claus d’una tenacitat recompensada amb l’èxit de públic lector. També mostra la grafomania que l’arrossegaria a una Obra Completa desmesurada, dintre de la qual la genialitat literària brilla com partícules de mineral de mica en un enorme bloc de granit gris. La dimensió inaudita de l’obra escrita d’aquest autor conté una particularitat: la quantitat de lectors al llarg de generacions successives, des del primer llibre de l‘any 1925 fins avui mateix, quasi un segle després. Arran de la presentació del meu anterior treball biogràfic Josep Pla: sis amics i una amant, vaig dir que trobava a faltar una biografia literària sobre aquest autor, en el sentit d’estudiar-ne estil, a més a més de la seva vida en general. Al capdavall no l’he escrita per arribar a la mitja dotzena de llibres que he publicat sobre Josep Pla, sinó perquè encara continuo llegint-lo amb una satisfacció renovada, gairebé embriagant. Els amors estables no s’han de trair perquè sí. Només la necessitat de comprendre ens fa intuir algunes

Cervera: l’hotel de luxe que amb prou feines es va estrenar

Després de l’entrada en servei el 1878 de l’enllaç ferroviari internacional a Portbou i Cervera, l’estació d’aquesta segona localitat no va conèixer la renovació monumental de la seva veïna de Portbou arran de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Tot i així, l’augment de viatgers benestants en direcció o procedents de París va portar el director del Buffet de la Gare, Jean Deléon, cuiner basco-francès que també havia estat responsable del restaurant de l’estació d’Hendaia, a encarregar el 1928 a l’arquitecte perpinyanès Léon Baille la construcció en estil Art-déco d’un espectacular hotel fora de l’estació, un palace atípic a una parcel.la triangular abocada a les vies com la proa d’un transatlàntic, d'un vaixell fantasma. Es va anomenar Hotel Belvedere du Rayon Vert, perquè El raig verd era el títol del viatge

La idea de traslladar “Dona i ocell” de Miró al Cinc d’Oros

L’obelisc inventat per les antigues cultures faraòniques és un recurs monumental de gran elegància, adoptat modernament a nombroses capitals, ja sigui amb peces originals rapinyades durant la colonització d'Egipte o bé amb imitacions de nova construcció. En canvi Barcelona ha tingut una sort tristíssima en la matèria, atès que el “llàpis” de granit gris de vint metres d’alçada que s’alça a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal no arriba ni de lluny a la categoria dels millors obeliscos. Per això la proposta de l’artista Santi Moix i la simulació fotogràfica del seu co.l.laborador Ricardo Prado de substituir el “llàpis” per l’escultura abstracta de Joan Miró “Dona i ocell”, aixecada des del 1983 a la plaça de l’antic Escorxador, resulta estimulant. Alegraria d’una vegada la també tristíssima història del monument originari, erigit el 1932 en homenatge al president de la Primera República, Francesc Pi i Margall, amb una bella figura femenina complementària de l’escultor Josep

Publicat el nostre llibre sobre bars dels 40 mercats de Barcelona

Ja es troba a les llibreries Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona (editorial Cossetània), que hem escrit Àngela Vinent i jo mateix com una aventura de descoberta, un periple al llarg de cadascun dels mercats i barris de la ciutat, pel plaer bàsic i amenaçat de citar-nos amb una persona amiga i fer petar la xerrada amb la forquilla i la copa als dits. La presentació anirà a càrrec de la cuinera Ada Parellada el dijous 29 d’OCTUBRE a les 19h a la llibreria Ona de Barcelona (Pau Claris 94). Cuinar sense pretensions, com ho fan als bars dels mercats, no vol dir sense geni. Vol dir sense escarafalls, sense la membrana de l’artifici ni l’elitisme petulant. Aquesta ruta gastronòmica acumula sorpreses. No solament per la presentació o la manera de preparar determinats plats, sinó per la senzilla amabilitat que les dones i els homes de darrere la barra acostumen a dedicar a la clientela. Són gent bregada. Aquesta guia permet retrobar plats molt bàsics que de vegades són una culminació de l’art de la cuina: la cuina ordinària massa sovint eclipsada per l’extraordinària, l’essència fràgil dels petits miracles de la quotidianitat. Cada barri, cada mercat, cada parada i cada bar són un món i els hem volgut descriure un per un. Al pròleg del llibre diem d’entrada: “Al mercat no hi anem perquè sigui més ràpid, més còmode, més barat o més pròxim. Hi

Ahir vaig levitar una estona a l’olivar del Jonquet de Cadaqués

Igual que la vinya, l’oli és una altra sang calenta de la terra i tot sovint un conreu ha cohabitat amb l’altre a cops de colze. Ahir vaig recórrer l’olivar que arriba fins arran de mar a la cala del Jonquet de Cadaqués, guiat per Joan Torres, la persona que el mena des de fa llargs anys. Aquests olivars compensen el defecte de no fer olor, de no exhalar la càlida aroma de resina de les pinedes, amb un altre fenomen encara més fi. El rínxol del vent regira les petites fulles en punta de llança (lanceolades) de les oliveres, el terbolí de l’aire fa giravoltar l’anvers d’un to verd fosc lluent i el revers gris platejat amb un miralleig prodigiós i arcaic, un centelleig d’accents molt subtils, un timbre sonor quasi belcantista

Estimo el silenci productiu de les biblioteques

A les biblioteques el silenci és un dret, un acte de respecte i un estat de rendiment dels usuaris que hi descobrim alguna cosa i en gaudim. No es tracta d'un silenci místic, misantròpic ni autista, tampoc res d'absolut ni primmirat, només una forma d’equilibri productiu. De vegades el silenci representa l’actitud més expressiva. Per contra fer soroll de manera exagerada,  allò que en gironí anomenen “cardar fressa”, representa una patologia. Els addictes al decibel baladrer tenen una por cerval del silenci com a encarnació del buit, el seu propi buit. Jo els convidaria a passar unes hores a les majestuoses naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya (premi FAD 1994 de rehabilitació) o a qualsevol de les modernes biblioteques públiques de la

A partir d’ara CaixaBank ens deu 20.700 milions d’euros

Quan una persona vol matricular un cotxe, la reglamentació l’obliga a pagar les multes anteriors que tingui eventualment pendents, sense la qual cosa no podrà circular amb el nou vehicle. Em pregunto si aquesta norma bàsica dirigida als ciutadans corrents s’aplica a les grans fusions bancàries. L’entitat Bankia va rebre el 2012 un total de 24.000 milions d’euros de diners de tots els contribuents per rescatar-la de la fallida, dels quals n’ha retornat fins ara una ínfima part de 3.300 milions. L’Estat és el propietari del 62% de Bankia i se suposa que ha de vetllar per l’interès de

Els arrrossos de la Marola i el perfum del taronger portat a Girona

Els arrossos ben fets són una cosa molt seriosa, encara més si els prepara la cuinera valenciana Marola Marí al seu modern restaurant especialitzat L'Alqueria, a Girona. Ahir em vaig treure la mascareta just l’instant de la foto al seu costat, com qui es treu el barret en senyal d’admiració. Ella la va conservar posada perquè és una professional. Només la llarga carta del restaurant que va obrir el 2007 amb el seu marit Joan Bosch al carrer Ginesta del barri del Born de Girona ja representa una exhibició, dividida en arrossos caldosos o bé secs de tota mena. Ahir vaig demanar el de calamar i galeres, amb el prec afegit que el deixés

La Gascunya, a mig camí entre la bellesa i la seva utilitat

Les petites carreteres interiors que recorren la Gascunya fins a Bordeus són escrupolosament polides. Més que mantenir-les, sembla que les escombrin i les enllustrin. El cotxe hi desfila amb aire de carrossa. El paisatge es veu llaurat fins a pentinar-lo. És un dels escenaris mítics de la França rural, marginat del desenvolupament econòmic durant segles i ara hipertrofiat de prestigi, com el fetge peixat a la força dels seus cèlebres ànecs i oques. És la terra de l'armanyac i D'Artagnan. Massa història, massa bellesa desdita per l'emigració. La plana abraçada d’una banda pel Pirineu i de l'altra pel riu Garona és tota construïda amb turons i fondals, miradors i redossos. Els horitzons s'hi superposen sense cedir a la vel.leitat d'infinit, com només es produeix a les terres que mesuren la dificultat de ser treballades i viscudes a escala de la vida quotidiana de la gent del lloc, a la qual la bellesa natural no els ho facilita pas tot. Els pagesos gascons que

El privilegi de poder acariciar d’amagat la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba a una ciutat siciliana sense aeroport. La Venus de Siracusa és una excepcional peça de l'escola de Praxíteles i se la considera capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre permet una altra cosa encara més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni i la de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic. Li han dedicat pàgines desbordants Guy de Maupassant a La vie errante: "És una de les Venus més belles del món. No té cap i li manca un braç, tanmateix no havia tingut mai davant meu un cos més admirable i més emotiu”. També Lluís Nicolau d’Olwer a El pont de la mar blava: “Contempleu aquesta superba factura anatòmica, observeu la morbidesa d'aquestes carns, on la mà faria presa; repareu la lleu tremolor d'aquesta espatlla, com si vingués de ferir-la una alenada freda”. Predisposat pel testimoni d’aquests predecessors, a mi em va semblar que la Venus de Siracusa suma a les altres el rar privilegi de poder ser acariciada, quan no mira ningú, per afegir la

L’aiguardent no deixa de ser una alquímia demostrada

L’aiguardent de brisa, destil.lat de les restes sòlides (pellofes i pinyols) de premsar el raïm, es pot anomenar marc en català i en francès, grappa en italià i oruxo en gallec, encara que sigui el mateix. El nom no fa la cosa, però la finesa sí. L’aiguardent sempre havia estat un subproducte pobre i hauria decandit com una aspra romanalla de la vida pagesa si la grappa italiana no hagués començat a practicar una política de luxe per posar-se de moda als circuits més cars. No deixa de ser una contradicció, en el ben entès que les contradiccions fan avançar el món. L’aiguardent va ser durant molt temps fill de l’estraperlo, destil.lat a les cases pageses al marge de la reglamentació, sobretot a comarques reculades que l’utilitzaven per combatre el fred. N’hi ha

Tot el secret (o quasi) d’un aperitiu Spritz Suze al Motel de Figueres

El Motel Empordà de Figueres i el seu germà bessó de l’Almadraba Park Hotel a Roses continuen honorant invents culinaris del fundador Josep Mercader que van marcar època, però el senyor Mercader va morir el 1979 i el seu talent s’ha vist renovat pel gendre Jaume Subirós i ara també els seus fills. Una de les màximes de Mercader i per tant també de Subirós era valorar el producte de proximitat i no perdre mai de vista que França forma part d’aquesta proximitat. De l’inventari pendent de les genialitats de Jaume Subirós, avui em limitaré al seu aperitiu Sprit Suze. Es tracta d’un combinat molt popular al nord d’Itàlia, sobretot a les

El vi de Banyuls ja no en té prou amb una campanya publicitària d’impacte

L’any 1982 els viticultors de Banyuls van llançar a escala de tot França aquesta campanya publicitària que marcaria època. L’estil gràfic tenia com a principal objectiu rejovenir la imatge d’un vi molt tradicional, tant en la versió de taula com de vi dolç aperitiu o de postres. Aleshores ho va aconseguir i el 2011 la cooperativa que aplega 700 productors de la denominació inaugurava un nou celler ultramodern al Mas Ventós, del qual encara arrosseguen el deute amb dificultats creixents. L’extensió de feixes de pedra seca i les vinyes verdes vora el mar que dibuixen la personalitat del vi de Banyuls al llarg dels quatre municipis de la denominació (Banyuls, Cotlliure,

Actualitat de l’Antiguitat, les novetats homèriques no paren

Encara no sabem a quin moment de l’Antiguitat va ser composta la Ilíada ni qui era l’autor anomenat Homer de la sangonosa història de la còlera d’Aquil.les durant el setge de Troia (en grec la ciutat es deia Ilió, d’aquí Ilíada). L’enèsima adaptació cinematogràfica va ser protagonitzada el 2004 per Brad Pitt i han aparegut en català dues noves traduccions: l’any 2019 de Montserrat Ros a l’editorial Adesiara i l’última de Pau Sabaté a la renovada col.lecció Bernat Metge (aquest mateix segell acaba de retraduir a càrrec d'Esther Tallada el Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, anteriorment traslladat al català per Josep Carner el 1925 i Joan Fontcuberta el 1992). Més que per l’argument èpic prou conegut, les epopeies d'Homer mantenen l'actualitat pel retrat fidel

Els relats de la canadenca Alice Munro, llegits al cap de Creus

Quan el 2013 l’escriptora canadenca Alice Munro va rebre el premi Nobel de Literatura, tenia 82 anys i va al.legar motius de salut per no anar a recollir-lo a Estocolm. No volia abandonar el seu món i el de la seva literatura, que sempre ha estat la comarca apartada del comtat d’Huron, a la província d’Ontario. La decisió era coherent amb l’estil que li havia valgut el reconeixement, fins i tot amb el tarannà canadenc, un gegant desproveït d’ínfules. Els contes i relats curts de la Munro reflecteixen un paisatge humà  quasi secret que batega sota les aparences rutinàries. Evoquen els contrastos canadencs –i universals-- entre les aparences de la suposada vida beata de províncies i el seu fragor intern. Que l’escriptora no recollís personalment el Nobel a

Delícia de concert al Palau en plena canícula mig confinada

Ahir vaig anar al Palau de la Música a escoltar el concert de la jove pianista alemanya d’origen familiar iranià Schaghajegh Nosrati amb un repertori d’atractiu assegurat: la Partita núm. 2 de Bach, l’Andante con Variazioni de Haydn i la sonata Appassionata de Beethoven. Un concert és més que una audició en viu. Al costat de la qualitat de la interpretació, hi intervenen dos altres factors primordials: l’acollida ambiental que és capaç d’oferir la sala en cada cas i la predisposició que l’espectador porta posada abans de començar, el seu humor del dia. Aquest mes d’agost el Palau de la Música programa concerts amb un lloable esforç

Intent de redimir l’abús de bellesa de les orquídies després de Darwin

Només tres anys després de publicar el 1859 el tractat L’origen de les espècies, que donaria un tomb a la ciència moderna, Charles Darwin va voler baixar al detall. Entre totes les espècies animals i vegetals que havia estudiat, el savi anglès va dedicar un llibre monogràfic a La fecundació de les orquídies. El món de la ciència ho va considerar un mica excèntric, però les orquídies es van tornar a posar de moda com una de les flors més seductores de la naturalesa. Van proliferar buscadors i criadors apassionats al llarg del món. Ara bé, en la seducció es troba l’esca del pecat, la polèmica científica que encara cueja. Les orquídies van passar a ser considerades com una de les espècies més evolucionades i “intel.ligents” del regne vegetal per

El goig exaudit de retrobar una paraula concreta, filla pròdiga

Els que treballem combinant paraules topem de tant en tant amb una que ens fa especial goig i ens alegra el dia, igual que al buscador de bolets afortunat. Retrobar avui la paraula “exaudir” m’ha provocat una reacció de tendresa alfabètica, la fascinació inesperada d’un instant revelador. Significa escoltar benignament un prec i concedir allò que demana, tal com la defineix el diccionari. Prové del llatí “exaudire” i forma part de totes les llengües derivades. Les aplicacions poden ser variades, però ara no tracto d’analitzar-la, sinó simplement assaborir-la. La fascinació davant d’una paraula concreta, atrapada a l’atzar d’una lectura, deriva segurament de les connexions del subconscient de cadascú. La fulguració que m’ha provocat caçar en un

Elogi de la pèrgola, vista com a melic afortunat d'un món

La pèrgola és una de les estructures més amables, bàsiques i lúcides que s’ha inventat mai, una de les expressions més depurades de l’hospitalitat, el lloc més idoni de tots per arreglar el món al llarg d’una sobretaula o, simplement, per deixar que tot plegat vagi fent. És com un iglú vegetal íntim i alhora airejat, un paisatge reduït a la gota de l'essència, un rebrot humanitari de la naturalesa civilitzada, una font que raja la frescor del plaer anhelat i retrobat per sorpresa, una figuració sentimental de la calidesa del refugi, un entramat incapaç de quadricular o immobilitzar tot allò que flueix, una petita utopia materialitzada, una confluència feliç entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que sempre –o quasi sempre-- ajuda a viure.

La vegetació arrupida del matollar també té la seva altura

Al volum Aigua de mar Josep Pla parla de “les terres mortes del cap de Creus” i crec que s’equivoca o no precisa prou. Són terres de mineralogia a flor de pell, descalçades de la capa de greix usual, sense l’humus al.luvial de les planes i els deltes, desforestades però no pas mortes, ni tan sols ermes o exsangües. La seva diversitat arbustiva és desbordant. El garrigar, el mar de brolles i brugueres hi mostra una heroica tenacitat. La vegetació arbòria no és l’única possible, també existeix una riquesa vegetal arran de terra, una exuberància ajaçada de boca terrosa. Aquí l’herbassar és mòdic però vivaç, format per espècies menudes de mata arrupida però de gran singularitat, com una tènue idealització dintre de les circumstàncies donades. S’alimenten de

L’honor arquitectònic pendent de les feixes de pedra seca

Una de les edificacions humanes més admirables i menys valorades són le feixes de pedra seca que converteixen els pendissos abruptes en bancals aprofitables de replans escalonats, fins esculpir el paisatge amb un sentit utilitari i fer-ne en una trama estructurada en xarxa, pentagramada per les ratlles lítiques. Són les “catedrals dels pobres”, en expressió de Lluís Foix al llibre El que la terra m’ha donat. Per commemorar el segon aniversari de la declaració d'aquesta tènica com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, del 23 al 29 de novembre vinent tindrà lloc una Setmana de la Pedra Seca en col·laboració amb nombroses entitats del territori. El pes de les pedres, encaixades sense ciment ni cap altre

Una mirada escrutadora a les vaques lliures de la Fogonella

Vam pujar amb una colla d’amics al veïnat de la Fogonella del terme d’Ogassa (Ripollès). A més de gaudir de la seva amable companyia, vaig prevenir-los que jo hi pujava per saludar les vaques lliures de la finca. Fa temps que la majoria no són com aquestes. No pasturen als prats, viuen estabulades, alimentades sota perfusió de pinso compost i només es desplacen per l’últim viatge en camió cap a l’escorxador. L’agricultura i la ramaderia són un dels sectors productius que s’ha industrialitzat i robotitzat més. En canvi quan miro els ulls humits de les vaques lliures de la Fogonella em

L'espectacle quotidià a la badia de Roses, a les set en punt del matí

A les set del matí en punt la badia de Roses programa cada dia un espectacle, si els ulls desperts es deixen fascinar per alguna imatge que provingui de l’escenari natural i no exclusivament d’una pantalleta. A aquell instant precís salpen del port, totes alhora, catorze embarcacions de pesca cap els caladors situats a vint milles. Damunt la superfície del mar. a la perfecta corba de la badia acabada de despertar pels raigs oblics del sol naixent, es forma una comitiva principesca amb la noblesa heràldica del vell ofici de pescar. Els motors estosseguen menys que abans i l’espectacle es desplega gairebé en silenci. Si la mar és plana o suaument arrissada, dibuixen a l’aigua uns deixants uniformes que semblen cal.ligrafiar-la. L’hora solitària

El marbre del mestre de Cabestany i la mirada de Jaume Queralt

Un dia vaig demanar a l’amic perpinyanès Jaume Queralt, traspassat fa poc, que anéssim a veure el famós timpà romànic que es troba a l’església parroquial de la petita vila de Cabestany, a sis quilòmetres de Perpinyà, pràcticament integrada a la capital rossellonesa. Les esglésies parroquials no solien interessar-nos gaire, però el millor art romànic del món sí. Vaig fer la foto adjunta de la seva mirada, que per a mi té tant valor com l’obra culminant de l’escultor anomenat mestre de Cabestany. Tot seguit vam voltar pels carrers de la vila, vam passar davant la moderna arquitectura del Centre Cultural que porta el nom del cantant Jean Ferrat i, sobretot, vam dedicar-nos al principal objectiu de la trobada que era conversar entre

Cau a trossos la cèlebre fàbrica de puros Partagàs a l’Havana

El cèlebre edifici barroc de la fàbrica d’havans Partagàs, oberta el 1845 pel fundador català Jaume Partagàs en ple centre de l’Havana, va tancar per amenaça de ruïna el 2011. La producció es va traslladar en espera de restauració, com tot el centre històric de la capital cubana. A la planta baixa es mantenia en activitat la botiga Partagàs de venda al públic, la més coneguda a l’epicentre mundial de l’especialitat. Ara també acaba de tancar, pels mateixos motius. Encara vaig poder visitar en detall aquesta fàbrica en plena activitat durant la redacció del meu llibre Cigars, la cultura del fum (Ed. La Magrana, 1998) i comprovar de prop el procés d’elaboració manual del millor tabac del món. Les

L’obra mestra de Santa Sofia com a instrument de manipulació

La decisió del president turc Erdogan de tornar a convertir l’eminent temple cristià desconsagrat de Santa Sofia en mesquita, a la megalòpoli estratègica d’Istanbul, no és més que una provocació barroera. El seu poder al capdavant de la primera potència del Mediterrani (80 milions d’habitants, força militar dominant, situació crucial al punt geogràfic de pas entre Europa i Àsia) es basa en la re-islamització que enfervoreix el seu poble, després del laïcisme imposat pel cop d’Estat modernitzador de Kemal Ataturk el 1923. La religió torna a ser utilitzada com segles enrere per afermar la identitat pròpia enfront dels altres, dintre d’una manipulació primària i eficaç dels sentiments de pertinença de la gent. Ara només faltaria que la trampa també li funcionés a Occident i ens estripéssim les vestidures per la nova “profanació” islàmica de Santa Sofia, com ja va passar el 1453 arran de la conquesta otomana de la gran capital de l’Imperi Romà oriental,

La Fonda Europa de Granollers torna a tenir mestressa

Com qui peregrina carregat de fe a un santuari tingut per miraculós, ahir vaig anar a dinar a la Fonda Europa de Granollers. Més concretament hi vaig anar a demanar un cop més el llegendari cap-i-pota que concentra i emulsiona amb admirable agilitat els dos segles i mig d’història de l’establiment, obert el 1771. M’hi vaig llepar els dits i quasi la mascareta. Els vuit germans Parellada són fills d’aquesta Fonda Europa de Granollers que ha passat el relleu de Ramon Parellada Garrell i la seva dona Inés Bordas Mon a la filla Maria Antònia (a la foto adjunta darrere dels seus pares). Torna a ser la fonda de la Maria Antònia, com ja ho va ser a l’època de la seva àvia del mateix nom. L’avi Paco Parellada Riera havia marxat a dirigir el restaurant 7 Portes de Barcelona i va deixar la fonda a mans de la dona. “Una fonda ha de tenir mestressa!”, repeteix Ramon Parellada per experiència. És el quart dels germans i es va criar tot ajudant els grans de la família

Dante Alighieri no tornarà mai més a Florència: una maledicció

No crec en malediccions llegendàries, però em sembla que existeixen. És l’única explicació que trobo a la insòlita decisió de la Galeria dels Uffizi de no organitzar la magna exposició del setè centenari de la mort de Dante Alighieri l’any vinent a Florència, sinó a la petita ciutat de Forlì. Ni tan sols set segles desprès de mort el Dant no tornarà a la ciutat natal, de la qual va abjurar a la Divina Comèdia. Un dels poetes més reconeguts de tota la història i forjador de la llengua italiana moderna, era nascut a Florència el 1265 i va morir desterrat a Ravenna el 1321. La seva estàtua presideix la plaça més gran de Florència, davant la basílica de Santa Croce, a l'interior de la qual es contempla el mausoleu del poeta. L’estàtua i el mausoleu pretenen dissimular que Dante no va morir ni es troba inhumat aquí. Florència el va desterrar el 1302 per culpa de les lluites

Sentiments platònics a la terrassa del bar del mercat de Fort Pienc

Abans m’agradava anar per fer l’aperitiu i observar el pas de la gent a la terrassa del bar Tre Scalini de Piazza Navona a Roma, a la cafeteria Jelinek de Viena o al bistrot Les Philosophes de París. Ara vaig al bar del mercat barceloní del barri de Fort Pienc amb la mateixa il.lusió i l’expectativa intacta. No té el mateix glamur però això, a part d'irrellevant, representa un avantatge (el glamur només acostuma a ser un reclam de babaus adinerats). A la terrassa del bar del mercat de Fort Pienc la copa de cava la serveixen al preu imbatible de 2€ i el líquid, fresquet i espurnejant, resulta igual d’agradable que als llocs acreditats. Els meus amics presencials (vull dir els que tenen temps i ganes per trobar-nos) saben que mantinc pudorosos sentiments

El dia que vaig descobrir el Tadjikistan a una cafeteria de la Toscana

Vaig entrar a comprar un gelat a la petita cafeteria d’una localitat de la Val d’Orcia toscana, on m’allotjava per evitar les aglomeracions de Florència o de Siena. Em va atendre darrere el taulell una jove rossa d’ulls blaus, que semblava de fesomia eslava. La seva conversa amable, espontània i fluida em va fer decidir a menjar el gelat allà mateix, al taulell. Era l’únic client, cosa impensable a Florència o a Siena. Vaig tenir tot el temps de preguntar-li d’on procedia el seu accent en italià i em va contestar amb un ampli somriure: “Sóc del Tadjikistan”. La resposta em va fer recordar l’orgullosa atomització de les antigues repúbliques soviètiques i la meva

L’alta i escassa virtut de la continuïtat al restaurant argentí de Girona

Mantinc una secreta admiració per l’alta i escassa virtut de la continuïtat, per això freqüento al centre de Girona el restaurant argentí El Balcó, obert el 1986 per Carlos Alberto Franchini, l’home que encara avui oficia personalment al capdavant de la graella protagonista (pronuncieu parrisha en versió original). Ahir hi vaig tornar per menjar un tendríssim i gustós “bife” de respectables proporcions al punt just de foc (vedella de Girona certificada) amb un vi Malbec argentí que sostenia la nota admirablement. El taló d’Aquil.les habitual a tot arreu de la salsa ximuxurri surt airosa a les taules d’El Balcó amb una delicadesa emocionant. Després de fer els honors al “bife”, no vaig poder reprimir l'impuls d’aixecar-me de la cadira i colar-me a la cuina per exclamar el crit ritual dels grans moments: “¡Un aplauso para el asador!”. El virtuós “piano” de brasa lenta governat per Carlos Alberto Franchini gaudeix d’un segon as a la màniga: es troba situat a un dels triangles de les Bermudes més actius del país. Al cèntric carrer gironí de les Hortes, està al costat de la Llibreria 22 (oberta el 1976) i enfront del