El poeta Antonio Machado torna Portbou en un muntatge teatral

La històrica sala de duana de l’estació de tren de Portbou va ser dissabte l’escenari excepcional de l’estrena de “Por una senda clara”, el muntatge de la companyia figuerenca La Funcional Teatre sobre la marxa a l’exili del poeta Antonio Machado l’any 1939. L’endemà es va tornar a presentar al Casino Menestral de Figueres. A tots dos llocs em van demanar de dir unes paraules abans de començar, com autor del llibre Els últims dies de Machado. El poeta era un dels més reconeguts ja a la seva època. Vivia a Madrid amb la família i tenia 61 anys quan va esclatar la Guerra Civil. Va decidir quedar-se a Madrid com a gest de suport a la

El fil argumental de l’escuma dels segles al jaciment d'Empúries

De bellesa excepcional, Empúries és un indret pioner i també un pou de sorpreses. Aquestes pedres aspiren a que mai més les qualifiquem de ruïnoses, volen que les veiem alçades i productives. La història antiga no representen la glòria pansida de la nostra evolució, això equivaldria a valorar una ostra o una llagosta només per la clova. Dintre de la història antiga no hi ha més enigmes ni misteris que els que encara no s’han volgut explorar. De tant en tant convé arranar els camins embardissats de l’erudició perquè hi creixin nous brots de claredat, igual com les ratxades del vent espolsen un escenari i l’escaten de les excoriacions. La filípica

Una nova directora de l’OBC a l’Auditori: Stephanie Childress

Vaig descobrir Stephanie Childress com a directora convidada de l’OBC el febrer passat arran d’un dels seus escassos concerts a l’Auditori (dos per temporada). Tenia 26 anys i va brodar la Simfonia núm. 1 de Txaikovski amb personalitat, minúcia, convicció i elegància. Ahir divendres vaig confirmar la mateixa impressió durant la seva reaparició al mateix escenari amb la segona simfonia de Schumann, que va dirigir de manera brillant. Nascuda a Londres el 1999 de mare francesa, va emergir al concurs internacional de joves directors celebrat a París el 2020. Ara és la principal directora convidada de l’OBC. Resulta molt diferent la

La soledat és un estat poc natural, inconvenients i avantatges

M'ha cridat l'atenció aquest cartell mural a la plaça Comas del barri de les Corts al voltant de la campanya municipal "Barcelona contra la soledat". Simultàniament, la Fundació la Caixa llança aquests dies una altra campanya a tota pàgina dels diaris perquè la gent que se sent sola es posi en contacte amb l'adreça electrònica "latrucadadela soledat.org". En efecte, la majoria de persones que viuen soles no ho desitgen pas i en pateixen. Algunes sí que ho desitgen, i se'n senten felices, dintre d'una opció  respectable si no fan mal a altres implicats. Allò que desperta la meva aprensió és veure tractada de vegades la decisió de viure sol com una garantia de llibertat, un envejable espai de seguretat i confort. En realitat, les relacions humanes exigeixen una dosi indispensable de cooperació, reciprocitat i càrrega sentimental. La soledat individual és un dret i alhora una restricció de l’experiència de l’acord, l'entesa, l’amor, la tendresa, la generositat. Els humans no hauríem evolucionat mai en solitari, la soledat representa una anomalia en

Els plàtans centenaris de Ceret també creixen al museu d'art modern

El Museu d’Art Modern de Ceret conté moltes petites joies de primer nivell. Potser els quadres i les escultures desvien la mirada d’una de les peces més destacades: el mural de 6,5 metres d’alt al forat de l‘escala, del pintor Vincent Bioulès. Fa els honors pictòrics als cèlebres plàtans centenaris del centre històric de la vila. Era l’alçada i la volada que necessitava la representació artística d’aquests arbres admirables. Només d’entrar al museu es contempla el mural, ja sigui a la planta baixa arran de soca o bé des de mitja altura al primer pis. Recórrer lentament l’escala proporciona la sensació de pujar a aquests arbres venerables, amb les regues d’aigua que serpentegen als seus peus. Julien Gracq, que alguns consideren el millor prosista francès del segle XX, va dedicar el 1967 als plàtans de Ceret una curta entrada al dietari Lettrines. A les últimes pàgines del llibre escrivia: “Ceret dedica els carrers a la glòria del plàtan. Enormes, esclaten per damunt de les teulades com cúpules en

He fet aquesta foto del Canigó moltes vegades, i espero repetir-la

Just al peu del rètol que indica l’entrada a la comarca del Vallespir, acostumo a baixar del cotxe a la rotonda del Voló en direcció a Ceret per contemplar amb deteniment durant uns instants l’aspecte del dia que ofereix el massís del Canigó a l’horitzó. L’atmosfera de cada dia és diferent i només el vent de tramuntana dibuixa al burell la silueta de la muntanya, que la majoria de cops apareix velada o lleugerament enteranyinada, com ahir dissabte. Tant se val, la meva mirada li reserva el mateix afecte inexplicable. M’han fet aquesta foto moltes vegades i espero repetir-la encara unes quantes més. A ple estiu els colors grisosos,

La Guerra Civil espanyola la van guanyar els anglesos

L’últim llibre La pérfida Albión de Paul Preston, historiador anglès especialitzat en la Guerra Civil espanyola, documenta fets coneguts des del treball publicat el 2001 pel professor Enrique Moradiellos El reñidero de Europa, las dimensiones internacionales de la Guerra Civil española, on s'exposava el paper decisiu a favor de Franco del govern conservador de Londres. Aquella guerra la va decidir més el camp diplomàtic que el de batalla. No només per l’ajuda de Hitler i Mussolini a Franco, també per la del govern conservador britànic. Gran Bretanya tenia poderosos interessos econòmics a Espanya, on la majoria d’inversions estrangeres en sector estratègics eren angleses, i els tories

La succió de la gamba entesa com a senya d'identitat

La frontera de la cultura mediterrània se situa allà on el predomini de la mantega cedeix el pas davant de l’oli d’oliva. Caldria afegir-hi una altra divisòria encara més subtil: la línia de demarcació cultural a partir de la qual es considera impensable menjar només la cua de les gambes, allí on els pares ensenyen els fills a xuclar el cap d’aquest crustaci  com una experiència necessària. El succionador ha d'emetre un sospir audible, com si en aquell instant d’èxtasi s’estigués veient la faç d'algun déu. La vida no ha estat mai res més que una alternança incerta entre mamar-se el dit o bé, altres dies més afortunats, xarrupar caps de gamba. La dieta

L'esperada segona vida del vell museu egipci del Caire

L’última vegada que vaig visitar el riquíssim, concorregut i molt atrotinat Museu Egipci del Caire, en ple centre urbà de la plaça Tahrir, recomanaven que cadascú portés la seva pròpia llanterna perquè la il.luminació de les peces exposades era sovint insuficient. Obert l’any 1902, les obres de reforma van començar el 2004 i la reinauguració completa s’ha ajornat en repetides ocasions. Ara l’anuncien per  l’1 de novembre vinent. A Egipte el turisme és una “inundació” tan vital com la del Nil i també per això el museu s’ha descentralitzat amb una segona seu nova de trinca a la veïna plana de Giza, la “quarta piràmide” amb vista directa a les altres tres, servida per un segon aeroport. El Gran Museu Egipci de Giza  és ara el museu arqueològic més extens del món, dedicat a una única civilització, amb la corresponent àrea comercial de botigues i restaurants. Però el vell de

L’aeroport creix sense mesura, com una carbassera infinita

Un grup de periodistes vam fer l’any 2009 una meravellada visita a la nova Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona poc abans d’estrenar-se, dissenyada per l’arquitecte Ricardo Bofill amb faraònic pressupost de 1.200 milions d’euros per acollir 25 milions de passatgers anuals, el doble que amb les anteriors ampliacions de 1968 i 1992. L’edifici en forma d’espasa era l’últim crit futurista, un do de pit en la matèria. Quinze anys després, ha sumat 55 milions de passatgers el 2024, dels quals 40 milions en vols internacionals. L’empresa pública AENA que el gestiona en nom del ministeri de Transports acaba de presentar

La meva "fabulosa història" del castell de Sant Ferran de Figueres

Es tracta de la fortalesa militar més extensa d’Europa. A l’entrada de Figueres, havia de servir de clau de defensa de la frontera amb França implantada el 1659. Es va començar a construir amb un segle de retard i, un cop enllestida, va ser expugnada en repetides ocasions per les tropes franceses sense disparar un canó ni tirar un tret. Avui és un colossal patrimoni històric que voldria tenir un ús ciutadà més accentuat. Respon a aquest desig el meu últim llibre La fabulosa història del castell de Sant Ferran. Una mirada d’avui a tres segles d’història, encarregat per l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran i publicat per editorial Cal.lígraf. El títol deriva de la frase de Josep Pla que l’encapçala, escrita al seu llibre El meu país: “Si tinguéssim una història objectiva de totes les coses que han passat al castell de Sant Ferran, posseiríem un document no gaire edificant però humanament fabulós”. El meu llibre passa revista a les condicions de la construcció, les capitulacions que va viure, els moviments socials al seu voltant, el paper durant la Guerra Civil i la retirada republicana de 1939, l’ús que li va donar el franquisme i el rellançament civil després de la creació l’any 2003 del consorci

Que no es perdi l’esplèndida xarxa de 40 mercats de Barcelona

La xarxa de 40 mercats municipals als barris de Barcelona és una esplèndida realitat gràcies al fet que l’Ajuntament maragallià va invertir per restaurar i posar al dia aquest servei públic, que a altres capitals ha minvat ostensiblement. Ara la minva ha arribat també aquí i els flamants mercats s’esllangueixen per manca d’aquell mateix impuls. L’any 2020 vam publicar amb Àngela Vinent el llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona. Cinc anys després, la feina és nostra per trobar-ne un al qual valgui la pena desplaçar-se per esmorzar de plat cuinat. El cèntric mercat de la Concepció, en plena Dreta de l’Eixample, tenia tres bars en activitat. No n’hi queda

El doble mèrit de la làpida de Joseph Brodsky a Venècia

La placa afixada al moll de les Zattere de Venècia, més exactament al tram anomenat Fondamenta degli Incurabili per l’hospital que s’hi trobava, té el doble mèrit d’evocar la memòria del poeta rus Joseph Brodsky al lloc exacte que ell va immortalitzar i també de fer-ho amb una senzillesa oposada a les grandiloqüents làpides honorífiques que proliferen a la mateixa ciutat, sense anar més lluny la dedicada a pocs metres de distància al pas de John Ruskin. Nascut i criat a Sant Petersburg, Brodsky va ser acusat pel règim soviètic de “parasitisme social” i el 1972 les autoritats soviètiques li van “suggerir” que abandonés la URSS. Va trobar feina a la universitat Columbia de Nova York i amb el primer sou va adoptar el costum de passar les vacances

La qualitat declinant dels tomàquets en totes les seves variants

Mentre em disposava a esmorzar una senzilla i alhora sumptuosa amanida de tomàquet, ceba i olives a la qual tot era ànima i matèria pura, m’ha fet somriure que els amants de les discussions inútils dubtin si el tomàquet és avui l’hortalissa més consumida al món en lloc de la patata. Fins i tot debaten si es tracta d’una fruita, una hortalissa o una verdura. Des del punt de vista científic, els botànics aclareixen que el tomàquet és una fruita, atès que conté llavors i no és cap fulla, tija o arrel com les verdures. Era completament desconegut aquí abans de la colonització d’Amèrica i la seva difusió no va adquirir protagonisme fins el segle XIX. Actualment se’n comercialitzen centenars de varietats. Però

Algú pensa salvar la gran estació de tren de Portbou?

Des de la implantació de l’AVE a través d’un altre recorregut (la Jonquera), la gran estació fronterera de Portbou s’ha vist abandonada perquè el servei de rodalies i el transport ferroviari de mercaderies han corregut la mateixa trista sort. L’antiga joia de la corona de la línia de París presenta ara una aspecte pre-cadavèric, però per sota alguns hi sentim bullir l’anhel de viure, si els propòsits es tradueixen en inversions i en reparació de la injustícia comesa els últims anys contra aquest pulmó del país. El 1930 Portbou arribava als 4.000 habitants, ara en manté la quarta part. El tren i la seva estació han de tornar a ser un motor. Diuen que la futura “Y” figuerenca serà un trident logístic que bifurcarà el trànsit ferroviari a la futura la estació intermodal Figueres-Vilafant cap al túnel del Pertús en ample europeu o bé cap a Portbou en ample ibèric. L'actual alcalde va guanyar les eleccions municipals de 2023 amb la col.laboració d’un grup assessor de la candidatura carregat d’experts, autors del manifest "Reimpulsem el ferrocarril per reimpulsar Portbou". Les idees i les necessitats hi són, les inversions no. Aquest divendres el Comissionat per a la Transformació Ferroviària de Figeres, Joan Armangué, parlarà al centre cívic portbouenc sobre "La nova estació de Figueres i la lïnia de Portbou". Les idees i les necessitats hi són...

A la remota Cadaqués quasi no s’hi cap

El caràcter allunyat de Cadaqués li va posar més fàcil comerciar per mar amb Gènova, Nàpols o l’Havana durant segles que no amb la veïna Figueres, la capital comarcal. Els 115 revolts de carretera que separen del món, malgrat trobar-se a només 17 quilòmetres de Roses, van trigar molt a ser practicables per vehicles que no fossin mules i tartanes. Abans d’iniciar el segle XIX, Cadaqués era el segon pprt gironí en importància de mercaderies, després de Sant Feliu de Guíxols, per davant de Roses i Palamós. La fortuna dels naviliers de Cadaqués es va produir durant el segle XVIII amb la navegació a vela, però declinaria per no haver invertit en els nous vaixells a vapor. El poble va resistir gràcies a la vinya. El cop de gràcia de la fil.loxera es produiria 1883. El flagell que matava les vinyes va obligar a emigrar dues terceres parts de la població, només hi van quedar 1.200 habitants. La gelada del 1956, l’any de “la fred”, va malmenar la majoria d’oliveres. L’única ajuda va ser l'arribada a l’estiu de la nova fornada del turisme internacional, amb quantitat de cases del poble que oferien lloguer d’habitacions i els llocs de treball associats. Ara són 2.800 empadronats i 30.000 estiuejants.

L’Ulisses d’Homer a la pantalla gran, tres mil.lenis després

Assegut a la sala de cinema amb impaciència i avidesa, m’ha costat els primers minuts entrar en el personatge protagonista de la pel.lícula acabada d’estrenar El retorn d’Ulisses, encarnat per l’actor Ralph Fienes. Després d’haver-lo vist fa poc com a cardenal porprat del Vaticà al film Conclave, en aquesta passa dues hores despullat, en contrapartida. Però jo no hi anava per l’actor protagonista, ni tan sols per Juliette Binoche al paper de Penèlope, sinó per la fascinació de la llegenda que travessa els segles des de fa prop de tres mil.lenis. La pel.lícula se centra en el retorn a Ítaca del llarg viatge d’Ulisses, però evoca tota la resta de la Ilíada i l’Odissea. Encara no sabem a quin moment de l’Antiguitat va ser compostes la Ilíada i l’Odissea ni qui era l’autor anomenat Homer. L’enèsima adaptació cinematogràfica de la Ilíada la va protagonitzar el 2004 Brad Pitt i han aparegut en català noves traduccions, l’última de Pau Sabaté. Les epopeies d'Homer mantenen l'actualitat pel retrat de les passions humanes. El subjecte de la poesia èpica anterior, per exemple la sumèria, eren els déus. La grega d’Homer la protagonitzen els homes i les dones.

El meu lloc al món, un banc de seure sota els castanyers de Ceret

Quan estic cansat de voltar els punts obligats de la vila de Ceret, disposo fa temps d’un racó predilecte, tranquil, airejat i solitari a menys de quatre passes del centre. El nomenclàtor en diu Plaça dels Drets de l’Home, però no és una plaça, més aviat una terrassa realçada sobre el carrer Michel Aribaud, ombrejada per castanyers vells. Hi ha un banc de seure atrotinat, de fusta repintada de verd, construït amb dos taulons al seient i un altre al respatller damunt d’una ànima metàl.lica. És el meu setial, el meu observatori, el meu lloc al món. Tots portem consolidat al cor algun Edèn perdut --ni que sigui el de la innocència infantil-- i creiem retrobar-lo al centelleig d'algun racó que el sentiment elegeix per motius reals banyats en or. La satisfacció de seure-hi és més fonda que el simple fet de reposar. Fa dècades que professo amor estable al banc de seure sota els castanyers de la Plaça dels Drets de l’Home de Ceret. De vegades hi convido amics de confiança i amors de desconfiança, els quals em miren estranyats i m’hi deixen aparcat. Ells continuen voltant i jo m’encanto sota el duomo dels castanyers que calmen, acompanyen i equilibren els meus anhels, com un amor correspost. En aquell instant em sento feliç,

El mal averany de la glacera difunta del Canigó

A l’estiu m’agradava pujar en taxi-jeep col.lectiu des del poble de Vernet fins el refugi de Cortalets, situat a 2.150 metres d’altitud sota el pic del Canigó, pel plaer de tocar la neu en plena canícula. Ara les congestes i glaceres pirinenques es fonen, desapareixen a l’estiu per culpa del canvi climàtic. Anys enrere dinava al refugi de Cortalets i feia la digestió a l’ombra d’algun pi-avet, a tocar de la llengua de gel que ja no hi és, agombolat pel rierol que discorria entre les pedres. La meva immobilitat durant l’estona somnolent de la migdiada feia que se m’acostés a fer-me companyia alguna de les vaques que pasturaven vora l’estany. Ara no imaginem prou el desastre que vaticina

La mala sort de Barcelona amb l'elegància dels obeliscos

Des de l’Antiguitat egípcia l’obelisc és un dels monuments urbans més elegants a moltes ciutats del món, excepte a Barcelona. L’únic de la capital catalana, a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal, és desgraciat en la seva factura i la seva història, i porta amb resignació el sobrenom del “Llàpis”. Erigit el 1932 en homenatge al president de la I República, Francesc Pi i Margall, es veia coronat per la bella figura femenina de l’escultor Josep Viladomat. El franquisme va suprimir el nom de Pi Margall, el medalló amb la seva efígie i l’escultura, reemplaçada per un succedani de l’escultor Frederic Marés dedicat a la Victòria, retirat el 2011. L’Ajuntament democràtic no es va atrevir a restituir l’escultura original de Viladomat al seu lloc, un nu

L’espoli de Sant Pere de Roda, encara avui

Sant Pere de Roda és un dels monuments romànics més importants del país i la seva gran portalada esculpida una obra mestra, amb la diferència que el monestir ha estat restaurat i les escultures de la portalada continuen en “parador desconegut”, o no tan desconegut. El Museu Nacional d'Art de Catalunya va comprar el 2013 a tres antiquaris catalans per 250.000 euros quatre fragments en marbre de la portalada, esculpida el segle XII pel Mestre de Cabestany i espoliada pels furtius des de començaments del segle XIX. L’elevada quantitat de diners públics invertits a la restauració del monestir no ha resolt la qüestió de les

Elogi del bar Bisaura i, sobretot, de la trobada amb amics

L’any 2020 Àngela Vinent i jo vam publicar al segell Cossetània el llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona. Ara ens agrada tornar de tant en tant al lloc del crim per esmorzar amb amics, com vam fer ahir al bar Bisaura del mercat de les Corts amb Llúcia Oliva i Albert Montagut. Aquest mercat va obrir el 1961, remodelat el 2007. L’any de la renovació la filla d’una de les parades de peix, Anna M. Munné, va obrir-hi el bar Bisaura, amb connexió directa amb la parada familiar. Era un restaurant de peix en format de bar de mercat. Anna M. Munné va morir d’un càncer el 2015, als 56 anys, però el bar Bisaura manté el nom i la matèria primera de Km 0 preparada a la vista. El nom de Bisaura és de la

El laberint d’Horta, arrasat, renaixerà com nou

Arrasat per les excavadores, el laberint d’Horta ja no existeix. Per sort, aquest cop les obres estan destinades a replantar els 2.200 xiprers que el configuraven, atès que els originals de 1802 no donaven més de si. El nou, igual que l’anterior, obrirà d’aquí un any. No totes les ciutats disposen d’un gran laberint clàssic com aquest de la finca del marquesos d’Alfarràs, ara parc municipal. És el més important d’arreu d’Espanya. El govern britànic va decretar el 1991 Any dels Laberints i van sumar-ne quinze de nous, per commemorar el tercer centenari del que continua obert al palau d’Hampton Court, a mitja hora de tren de Londres vora la riba del

El plaer de fer tractes amb l’editor Àngel Madrià i el segell Gavarres

De vegades fer tractes amb un editor per la publicació de futurs llibres resulta un plaer, com ahir amb el de l’editorial Gavarres, Àngel Madrià, a les seves oficines de Cassà de la Selva. Es tracta d’una petita empresa cultural dinàmica, sorgida de la iniciativa local i consolidada amb visió estratègica. Àngel Madrià va començar el 1982 de delineant muntador de pàgines al Punt Diari gironí, més endavant es va instal.lar pel seu compte i el 2002 va editar el primer número de la revista semestral Gavarres, a la qual va afegir després Cadí-Pedraforca, Garrotxes, Alberes i Garona-Nogueres. Totes cinc sumen més de 150 col.laboradors, amb un equip de gestió de 6 persones. També s’ha llançat a l’edició de llibres, amb un catàleg nodrit. He après moltes coses a les revistes i els llibres de l'editorial Gavarres. Visitar els seus locals a Cassà de la Selva

El festival de teatre d’Avinyó s’ha tornat prohibitiu

M’agradava anar al voltant del 10 de juliol a l’obertura del festival internacional de teatre d’Avinyó, al pati del Palau dels Papes, perquè el certamen injecta vida per uns dies a la provinciana ciutat provençal que disposa de connexió directa amb Barcelona, abans amb Talgo i ara amb AVE. Però  la vida s’ha massificat fins passar-se de la ratlla i els preus dels hotels s’han tornat prohibitius els dies del festival, reservats als invitats i als rics. Enguany s’hi programen 1.800 espectacles de totes mides durant tres setmanes. La gala d’obertura al pati del Palau dels Papes –-2.220 localitats a les grades desmuntables-- ha anat a càrrec de la

Les amigues de l'època del col.legi, abans com ara

La ceramista Bel Farret i l’actriu de teatre Mercè Managuerra són amigues meves de l’època del col.legi i de tant en tant ens retrobem, en companyia dels seus marits, per riure una estona de les nostres jubilacions actives. Jo les veig igual que fa cinquanta anys. El pas del temps té un cantó estrictament aritmètic i un altre més important i subjectiu, referit a l’estat d’esperit. Ahir la trobada va ser a casa meva i em va obligar a cuinar en plena canícula: un pastís fred de salmó amb espinacs de primer i un ànec a la cassola amb cireres de segon. Elles van portar postres i ampolles de cava. En altres ocasions ens reunim a casa seva. Bel Farret i Manel Cabré tenen una casa a les Gunyoles (Penedès) que fa paret amb una torre romana autèntica de l’antiga

No només els plats entren pels ulls al Motel Empordà de Figueres

A un dels extrems del gran menjador de planta basilical del Motel Empordà de Figueres, el finestral s’aboca als camps de la contrada, la filera de plàtans venerables de l’antiga carretera de França, les vorades de xiprers que protegien els conreus del vent, un cel blavíssim els dies de tramuntana, el campanar romànic de Vilabertran i el perfil de la serra de l’Albera verolat pel desori urbanístic de Roses. Alguns clients com ara jo demanem la taula rodona 10 o la 21 per seure al peu d’aquest finestral i degustar-lo com un dels millors plats, ribetejat pel serrell de color de les begònies florides quasi tot l’any. Altres demanen la "taula de Josep Pla" a l'entrada, com vaig comprovar de nou ahir mateix. Narcís Comadira parla de la meva taula preferida al llibre Fórmules magistrals: “Allà, un migdia, en el confortable menjador del Motel, prop d’una de les finestres del darrere, de cara a la plana que s’estén cap a Roses, amb Sant Pere de Roda al fons i el campanar de Vilabertran emergint entre xiprers i

Els plaers de la taula i la conversa, associats alguns dies

Les sobretaules m'agraden tot l’any, l'hivern a casa i l'estiu a fora, de manera que ahir vam anar a visitar a Cadaqués l'arquitecte poeta Quim Español i la seva dona Maria Gràcia Sala. Vam fer petar la xerrada i ens vam dedicar els últims llibres respectius. El dinar domèstic va ser de luxe, rematat a l'hora de les postres amb els taps de Cadaqués de la pastisseria Cabrisas. Amb amfitrions com aquests s’ha de tenir en compte el principi del gran filòsof de la gastronomia Brillat-Savarin, el qual  distingia entre els plaers del menjar i els de la taula, en el ben entès que els segons incorporen la civilitat de la sobretaula. A l’hora del cafè ens vam

La vinya més bonica del país, trepitjada per primer cop

Diuen que la vinya de Garbet és la més bonica del país. A mi sempre m’ho ha semblat, vista de fora, des de la distància de les platges lliures de Garbet o el Borró, a 2 quilòmetres de Colera i 4 de Llançà. Ahir hi vaig entrar per primer cop, de la mà del seu enòleg Delfí Sanahuja i l’amic Ramon Iglesias. S’acabava de llicenciar a l’Escola d’Enologia de Tarragona quan va començar a treballar a Peralada i ara ja hi porta 32 veremes. L’any 1923 l’industrial barceloní Damià Mateu Bisa va comprar el castell de Peralada, els aiguamolls de Santa Margarida a Roses i la l’idíl.lica badia de Garbet. El vi i xampany

Anna Teixidor, personatge de l’any al castell de Sant Ferran

La vida és plena de paradoxes i el castell de Sant Ferran de Figueres, la fortalesa militar més gran d’Europa, té amics actius de la societat civil que vetllen per la seva projecció ciutadana amb ulls d’avui. Una de les iniciatives de l’Associació d‘Amics del Castell de Sant Ferran és designar un Personatge de l’Any i muntar un acte públic de reconeixement als salons rehabilitats del castell. L’any passat va ser Jaume Subirós, ànima del Motel Empordà, i em van demanar de fer-ne la glossa com a recent autor del llibre Motel Empordà, elogi de l’amor estable. Enguany ha estat la periodista i historiadora figuerenca Anna Teixidor,

Sobre el suposat "Gardel original" al teatre Goya de Barcelona

El debut europeu de Carlos Gardel com a cantant de tangos es va produir el 10 de novembre de 1925 al Teatre Goya de Barcelona, amb l'acompanyament del guitarrista José Ricardo, dintre del final de festa amb “varietés” de les companyies teatrals. Feia deu anys que Barcelona vivia la febre del tango com a moda consagrada a París. Aquell mateix 10 de novembre actuava el cantant argentí Pancho Spaventa i el duet Los Porteños al teatre Eldorado de la Plaça Catalunya, escenari al qual s’incorporava tot seguit Imperio Argentina amb tangos. El debut de Gardel al teatre Goya va passar desapercebut. La fama li vindria més endavant per les pel.lícules que rodaria a París i Nova York en castellà (no existia el doblatge) per al mercat

L'afusellament de Ferrer i Guàrdia, el nostre "cas Dreyfus"

La França moderna no va sorgir només de la Revolució de 1789, també del fang de la Tercera República, que el 1894 va condemnar a presó amb proves falses el capità Alfred Dreyfus, jueu alsacià, per connivència amb l’enemic alemany i poc després va ser capaç de reconèixer que s’havia equivocat i rehabilitar-lo. L’afer Dreyfus va enfrontar nacionalistes conservadors amb republicans reformistes i encara ressona, atès que el Senat es planteja ara concedir-li el grau de general i enterrar-lo amb honors al Panteó. Catalunya va tenir el seu “cas Dreyfus” el 1909 arran de l’afusellament al castell de Montjuïc de Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat per un tribunal militar sota acusació d’haver promogut la Setmana Tràgica, amb crema de convents, esglésies i escoles religioses a Barcelona. Les esquerres van considerar que era una venjança contra el fundador de l’Escola Moderna, d’educació laica i mixta. Un monument a Ferrer i Guàrdia va ser erigit a Brusel·les el 1911 a instàncies dels francmaçons. Aquí va trigar més.

El cor verd d'un dels prosistes més fins del país, Quim Curbet

De costum fullejo molts llibres per curiositat i confesso que una bona proporció em cau dels dits abans del final. Per això quan algun m’arrossega fins l’última pàgina amb el mateix plaer que la primera ho celebro com una troballa, una recompensa gruada, una gratitud eufòrica cap a  l’escriptor que l’ha encertada amb mèrit. L’autor gironí Quim Curbet es revela com un dels prosistes més fins del país al llibre que acaba de publicar l’editorial Afers amb el títol Un cor verd i el subtítol “Notes, reflexions i records sobre la vida, les arts gràfiques, la fotografia, l’edició i l’escriptura”. Per damunt del suposat marc temàtic, és una delícia literària escrita en estat de gràcia. Toqui el tema que toqui, es revela com la culminació d’estil d’un home que n’ha escrit molts altres per “fer dits” abans d’aquest, tal com repassa amb modèstia i rapidesa a la pàgina 100. Aquest cop és diferent perquè hi posa més cor narratiu i ho reflecteix la portada amb naturalisme gràfic. Quim Curbet només arrossega un defecte greu: la manca de vanitat personal i de petulància corporativa que l’impedeix figurar als rànquings oficials a cops de colze. M’ha fet recordar el terrible error d’André Gide quan va refusar inicialment d’editar a Gallimard la novel.la  A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, tot dient “C’est pas por nous, c’est plein

La Divina Comèdia torna com a lluïment solitari de Toni Servillo

L’actor Toni Servillo presentarà en solitari i en sessió única el 21 d’octubre al teatre Goya de Barcelona el seu muntatge sobre la Divina Comèdia de Dante, com ja van fer Vittorio Gassmann el 1996, Roberto Benigni el 2006 i Lluís Soler el 2014. A Itàlia els fragments mes emotius de Divina Comèdia els reciten de memòria escolars i adults. Les versions escèniques acostumen a ser un èxit, com l’inoblidable “Gassman legge Dante” que va recórrer Itàlia i va ser editada en vídeo. L'oscaritzat actor i humorista Roberto Benigni també va dedicar un espectacle recitatiu a "Tutto Dante", difós per episodis a la RAI i editat en dotze DVD, que guardo com un tresor al costat dels tres vídeos sobre la mateixa idea protagonitzada per Gassman a escenaris naturals. La

Escoltar els ocells cantar per Internet no és el mateix

Em fa il.lusió parar l’oïda al cant d'alguns ocells i cada vegada ho tinc més difícil. Els més abundant a Catalunya són ara els pinsans, pardals i estornells, però no canten com el rossinyol, el qual forma part de les espècies en disminució, igual com falciots, caderneres i gralles, mentre augmenten  tórtores, estornells, gavians i cotorres. Ja no hi ha canaris i periquitos a les cases. El rossinyol, el rei de les aus canores, s’ha convertit en un luxe de la natura. La merla, que els anglesos anomenen blackbird per raons òbvies del plomatge, passa per ser el baríton més talentós i a la famosa cançó que porta el seu nom del “disc blanc” dels Beatles, els primers compassos estan reservats al bellíssim cant natural d’una merla, abans que Paul McCartney no arrenqui

Josep Cots salta i assalta el taulell amb “Una Índia indomable”

El llibreter Josep Cots, de la llibreria barcelonina Documenta, ha saltat a l'altra banda del taulell i s’ha convertit en autor amb l’obra que acaba d’escriure Una Índia indomable (editorial Pòrtic). El salt li ha sortit rodó i elegant. És un llibre deliciós, per la naturalitat amb que exposa els coneixements viscuts sobre el terreny a aquell país-continent, de tan variats atractius. La literatura no s’elabora només amb les turbulències laberíntiques de l’ànima de l’escriptor, també amb una aparent simplicitat descriptiva capaç d’enllaçar subjecte, verb i predicat com l’aigua fresca i melodiosa de la font. L’ull del viatger observador, curiós i inquiet atrapa del natural una quantitat fabulosa de detalls, situacions i escenaris que tot seguit passa pel filtre del seu estil

Periodista i escriptor, una vocació de ruïna personal i col.lectiva

Sempre m’he definit com a periodista i escriptor, en aquest ordre. Després de llargs anys d’exercici, comprovo que tots dos oficis s’han devaluat. La revista Capçalera del Col.legi de Periodistes de Catalunya dedica l’última edició a fer un balanç molt franc dels seus primers 200 números, un recorregut de l’ofici des que va començar a editar-se el 1989. “És la professió amb pitjor situació a Espanya, amb condicions laborals del segle XIX”, hi llegeixo a propòsit de la precarietat convertida en estructural. També afirma: “El prestigi dels periodistes durant la Transició ha anat desapareixent fins a arribar a ser una de les professions menys

Elogi de les cadires metàl.liques gratuïtes als parcs de París

Les cadires metàl·liques de color verd que des del 1923 es troben a disposició del públic als Jardins del Luxemburg i altres espais verds del centre de París, com els jardins del Palais Royal, s’han convertit en un símbol, potser perquè aquí no abunden els dies de clima benigne que permet gaudir-les. Cada usuari pot desplaçar-les al seu gust, amb una llibertat difícil d’imaginar a altres latituds. Ofereixen tres variants: sense braços, amb braços o de respatller reclinat. Només d’arribar a París procuro seure-hi una estona, encara que estiguin perlades per la rosada o pel plugim. Ve a ser com el pròleg de l’estada, l’epígraf al

Èxit musical i social d’un concert escolar al castell de Figueres

Hi ha esdeveniments culturals que no em voldria perdre, com el concert de la Primera Trobada de Cordes de l’Empordà que aquest diumenge van oferir al castell de Sant Ferran de Figueres un centenar d’alumnes dels espais d’educació musical de la comarca a molts familiars i amics assistents. La segregació escolar de facto provoca que les 10 escoles de primària i 5 instituts de secundària de Figueres tinguin majoria d’alumnat immigrant, mentre que els autòctons prefereixen matricular els fills a altres centres. L’escola figuerenca Anicet Pagès, per exemple, suma 90% de marroquins. Des de fa una dècada prop d’un miler dels seus escolars de 8 a 10 anys (la meitat noies) han passat per

Les cireres de Ceret tenen un plus de prestigi

La Festa de Cirera d’aquest últim cap de setmana a Ceret és una excusa per visitar de nou la vila a tocar de la frontera. El títol que li donen a França de “Ceret, capital de la cirera” resulta exagerat perquè la seva producció s'ha vist molt limitada, tot i ser de les més primerenques gràcies al microclima. Els mateixos dies es celebrava la Festa de la Cirera a Llers (Alt Empordà). La cooperativa de productors Céret Primeurs actua des de 1943 i quan ja només produïa 100 tones de cireres anuals va fusionar-se el 2013 amb la cooperativa La Melba del municipi veí de Bulaternera per poder negociar amb les grans cadenes de distribució en millors condicions de volum. Ceret compleix des de 1932 la tradició anual d’enviar les primeres capses de

Els àngels canten melodies al restaurant Carles Antoner de Lladó

El petit poble de Lladó (700 habitants), prop de Figueres, era famós per l’oca amb peres del cuiner Francesc Marcé i la seva dona Dolors Sala a la fonda Cal Kiku i pels tords de la cuinera Anita Vila a Cal Gran, que segons Josep Pla eren “els tords més afrodisíacs de la terra”, com assenta al seu retrat literari del pintor de la localitat Marià Llavanera, al llibre Homenots. Tercera Sèrie. Després Lladó va ser famós per la “peixera” del restaurant La Plaça, la glorieta vidriada que s’abocava a la meravellosa plaça major, reformada recentment sense peixera. Ara Lladó és famós pel restaurant Carles Antoner, tots quatre establiments esmentats sense sortir de la plaça, a l’ombra del plàtans centenaris, una plaça que compta a més a més amb la col.legiata romànica de Santa Maria (ara seu de l’Ajuntament) i el deliciós edifici neoclàssic restaurat del Sindicat Agrícol. Ahir Carles Antoner ens va preparar un plat de menuts d’ànec (colls i punys, pedrers, etc.) que hi cantaven els àngels, secundat als fogons per la cuinera

S'escau el centenari del primer llibre de Josep Pla, i el seu impacte

El maig de 1925, ara fa cent anys, apareixia a les llibreries el primer llibre d'un jove periodista i escriptor anomenat Josep Pla. Es titulava Coses vistes i va tenir una repercussió extraordinària. No era cap novel·la, sinó un gènere híbrid, de textos curts reelaborats a partir de l’aparició anterior a la premsa: setze capítols sobre «Homes i paisatges», dos apunts sobre cuina catalana a «Intermezzo», deu «Capítols de novel·la» i vint «Retrats». Contenien, de manera embrionària però ja perfilada, tot l’estil de la seva immensa producció posterior.  Quaranta anys més tard, El quadern gris seria un enèsim reaprofitament de Coses vistes, afegit amb un dietari de joventut que conservava inèdit. Aquella obra literària baptismal de l'any 1925, aquella opera prima feta de retalls apedaçats, va obtenir un èxit de públic imprevist i un ressò de crítica inusitat. potser perquè el jove autor s’alçava contra el cànon, el corrent literari dominant, l’academicisme assentat. Josep M. de Sagarra li va dedicar un article el 31 de maig al diari La Publicitat. Dos dies abans, la ressenya de Josep

Arrenca el viatge el meu nou llibre "Afrodita vista al cap de Creus"

Acaba d’arribar a les llibreries el meu nou llibre Afrodita vista al cap de Creus (Edicions Cal.lígraf), que forma una trilogia amb els anteriors titulats Apologia de l’Empordà (2021) i L’Empordà per a mitòmans (2023), publicats per la mateixa editorial. Hi entrellaço l’antiguitat amb el present i la cultura amb l’experiència viscuda, dintre d’un exercici autobiogràfic que projecta llum i emoció sobre el poderós escenari natural, un territori únic, carregat fe simbolisme i misteri. Les pàgines conviden a viatge literari i històric per aquest paisatge salvatge i fascinant, al qual la mitologia i la geografia es fonen en un relat ple de coneixements i

Dos cartellets per resumir dos mil.lenis de manera muda

Aquests dos petits cartells metàl.lics evoquen sense gaire eloqüència una història bimil.lenària al punt avui desert –i bellíssim-- del Coll de Panissars, al terme del Pertús, el pas més freqüentat entre Ibèria i la Gàl.lia des de la Via Heràclia dels ibers, ben abans de la Via Augusta dels romans. Joan Badia i Homs ja apuntava el 1978 al segon volum del seu llibre L’arquitectura medieval de l’Empordà que aquests blocs de pedra tallada que afloren al Coll de Panissars corresponen als Trofeus de Pompeu, erigits l’any 70 aC a banda i banda de la via romana, a la intersecció entre la Gàl.lia Narbonesa i la Hispània Tarraconense. Es tractava de

Una conversa amb els Armangué al restaurant Pa i Raïm de Palafrugell

Ahir Diumenge de Rams al migdia Joan Armangué em va invitar a presentar el seu últim llibre Abdon Terradas, primer alcalde republicà i socialista (editorial Cal.lígraf) a la llibreria Nollegiu de Palafrugell, acollits pel llibreter titular Xavier Vidal i l’emèrit Guillem Terribas que és sempre a tot arreu i passava per allà. La figura d’Abdon Terradas resumeix de manera heroica els primers passos de govern del republicanisme federal a l’Ajuntament de Figueres i mereix un monument que no

Les carícies correspostes del marbre travertí, a Roma i aquí

De vegades pujo al Pavelló Mies van der Rohe de Montjuïc per acariciar el marbre travertí de les parets i sentir en retorn la seva calidesa, com un amor correspost. El travertí incorpora el pas del temps i en fa un mèrit, absorbeix la llum solar, daura l'atmosfera amb les diferents intensitats d’una gamma de matisos cutanis i unes sfumature que el converteixen en  calidesa carnal, palpable, tàctil. És un dels quatre tipus de mabre que l'arquitecte alemany va triar per al pavelló: travertí, verd alpí, verd antic de Grècia i ònix. No cal dir que l’admiració del travertí prové de la Roma barroca, on predomina. L’escalinata monumental de 138 graons que rambleja entre Piazza di Spagna i Trinità dei Monti és en marbre travertí, però està prohibit seure-hi des que l’han

Ahir va arribar la flor nova de farigola al Motel i ho vam celebrar

Pels volts de Pasqua (ara el canvi climàtic ho avança) arriba un dia assenyalat al Motel Empordà de Figueres en què s’hi declara la mobilització general obligatòria dels empleats per desgranar una a una les minúscules flors de les mates de farigola acabada de collir, abans que no es marceixin, amb les quals preparen el cèlebre Sorbet de Flors de Farigola que va popularitzar el fundador Josep Mercader i que continua cada primavera a la carta, com una cita anual. Ahir divendres va ser el dia. La colla del dinar vam voler celebrar-ho al costat del

L’escultura de Maillol a Montjuïc és l’única, no la millor

Català de Banyuls, l’escultor Aristides Maillol va ser reconegut a començaments del segle XX a París a la mateixa alçada que Rodin. Malgrat els seus contactes amb Catalunya, no hi va tenir mai cap escultura a l’espai públic, ni tan sols després de la magna retrospectiva muntada el 1979 per inaugurar la Casa Macaya del Passeig de Sant Joan barceloní com a centre cultural de la Caixa. Divuit dels seus nus femenins monumentals (pràcticament tota la seva producció) es troben exposats de manera permanent als jardins de les Tulleries de París. A Catalunya ni un, fins que l’associació d’empresaris Barcelona 92 no va adquirir per 45 milions de pessetes un dels cinc exemplars del tiratge d’aquest Tors de l’Estiu, fragment de l’escultura L’estiu que forma part del conjunt de nus femenins de Les estacions (avui al Museu Puixkin de Moscou). Van donar la peça al Museu Nacional d’Art de Catalunya i la van col.locar a una rampa lateral que condueix de l’escalinata d’accés a l’aparcament. No és un Maillol de primer ordre, només l’únic. L'Ajuntament i el govern de la Generalitat havien fet el ridícul en desestimar l’any 1987 que un exemplar del tiratge de la famosa Acció encadenada de Maillol

La plaça-monument de la Concorde vol ser una plaça-jardí

Fa temps que la Place de la Concorde, una de les més boniques, cèntriques, àmplies i sumptuoses de París, s’ha convertit en rotonda automobilística, allí on els jardins de le Tulleries moren sota les rodes, el brogit i el fum dels cotxes. Ara això canviarà. L’Ajuntament de París, dintre de la lluita heroica per reduir la circulació rodada al centre de la capital, acaba d’aprovar la reforma per convertir-la en plaça-jardí, amb pressupost previst de 36 milions d’euros. Les dues terceres parts quedaran reservades als vianants, tot i que els vehicles ho continuaran disposant d’una via de trànsit. Es tracta d’una plaça-monument, inscrita al Patrimoni Mundial de

Les millors anxoves, ungides amb els olis sagrats

M’agrada esmorzar al Motel Empordà de Figueres les anxoves confitades a la manera de Cadaqués, implantades pel fundador d’origen cadaquesenc Josep Mercader. Més ben dit, ja no cal ni que les demani: la cambrera encarregada del primer àpat del dia sap, només de veure’m arribar, que sóc “el senyor de les anxoves”. Aquest caviar del Mediterrani i el Cantàbric és un luxe que només a la Península Ibèrica es manté com a plat per ell mateix, mentre que a Itàlia i arreu s’utilitza sobretot de condiment en amanides, pizzes, salses. El seitó fresc de bona mida esdevé anxova un cop netejat i confitat en sal, oli i pebre. Confitar anxoves és una tècnica ancestral que necessita una destresa sàvia per no espatllar-ne la carnositat molsuda. Les de l’hora d’esmorzar, acompanyades de pà amb tomàquet, a mi em milloren sensiblement la perspectiva del dia. De