El mal averany de la glacera difunta del Canigó

A l’estiu m’agradava pujar en taxi-jeep col.lectiu des del poble de Vernet fins el refugi de Cortalets, situat a 2.150 metres d’altitud sota el pic del Canigó, pel plaer de tocar la neu en plena canícula. Ara les congestes i glaceres pirinenques es fonen, desapareixen a l’estiu per culpa del canvi climàtic. Anys enrere dinava al refugi de Cortalets i feia la digestió a l’ombra d’algun pi-avet, a tocar de la llengua de gel que ja no hi és, agombolat pel rierol que discorria entre les pedres. La meva immobilitat durant l’estona somnolent de la migdiada feia que se m’acostés a fer-me companyia alguna de les vaques que pasturaven vora l’estany. Ara no imaginem prou el desastre que vaticina

La mala sort de Barcelona amb l'elegància dels obeliscos

Des de l’Antiguitat egípcia l’obelisc és un dels monuments urbans més elegants a moltes ciutats del món, excepte a Barcelona. L’únic de la capital catalana, a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal, és desgraciat en la seva factura i la seva història, i porta amb resignació el sobrenom del “Llàpis”. Erigit el 1932 en homenatge al president de la I República, Francesc Pi i Margall, es veia coronat per la bella figura femenina de l’escultor Josep Viladomat. El franquisme va suprimir el nom de Pi Margall, el medalló amb la seva efígie i l’escultura, reemplaçada per un succedani de l’escultor Frederic Marés dedicat a la Victòria, retirat el 2011. L’Ajuntament democràtic no es va atrevir a restituir l’escultura original de Viladomat al seu lloc, un nu

L’espoli de Sant Pere de Roda, encara avui

Sant Pere de Roda és un dels monuments romànics més importants del país i la seva gran portalada esculpida una obra mestra, amb la diferència que el monestir ha estat restaurat i les escultures de la portalada continuen en “parador desconegut”, o no tan desconegut. El Museu Nacional d'Art de Catalunya va comprar el 2013 a tres antiquaris catalans per 250.000 euros quatre fragments en marbre de la portalada, esculpida el segle XII pel Mestre de Cabestany i espoliada pels furtius des de començaments del segle XIX. L’elevada quantitat de diners públics invertits a la restauració del monestir no ha resolt la qüestió de les

Elogi del bar Bisaura i, sobretot, de la trobada amb amics

L’any 2020 Àngela Vinent i jo vam publicar al segell Cossetània el llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona. Ara ens agrada tornar de tant en tant al lloc del crim per esmorzar amb amics, com vam fer ahir al bar Bisaura del mercat de les Corts amb Llúcia Oliva i Albert Montagut. Aquest mercat va obrir el 1961, remodelat el 2007. L’any de la renovació la filla d’una de les parades de peix, Anna M. Munné, va obrir-hi el bar Bisaura, amb connexió directa amb la parada familiar. Era un restaurant de peix en format de bar de mercat. Anna M. Munné va morir d’un càncer el 2015, als 56 anys, però el bar Bisaura manté el nom i la matèria primera de Km 0 preparada a la vista. El nom de Bisaura és de la

El laberint d’Horta, arrasat, renaixerà com nou

Arrasat per les excavadores, el laberint d’Horta ja no existeix. Per sort, aquest cop les obres estan destinades a replantar els 2.200 xiprers que el configuraven, atès que els originals de 1802 no donaven més de si. El nou, igual que l’anterior, obrirà d’aquí un any. No totes les ciutats disposen d’un gran laberint clàssic com aquest de la finca del marquesos d’Alfarràs, ara parc municipal. És el més important d’arreu d’Espanya. El govern britànic va decretar el 1991 Any dels Laberints i van sumar-ne quinze de nous, per commemorar el tercer centenari del que continua obert al palau d’Hampton Court, a mitja hora de tren de Londres vora la riba del

El plaer de fer tractes amb l’editor Àngel Madrià i el segell Gavarres

De vegades fer tractes amb un editor per la publicació de futurs llibres resulta un plaer, com ahir amb el de l’editorial Gavarres, Àngel Madrià, a les seves oficines de Cassà de la Selva. Es tracta d’una petita empresa cultural dinàmica, sorgida de la iniciativa local i consolidada amb visió estratègica. Àngel Madrià va començar el 1982 de delineant muntador de pàgines al Punt Diari gironí, més endavant es va instal.lar pel seu compte i el 2002 va editar el primer número de la revista semestral Gavarres, a la qual va afegir després Cadí-Pedraforca, Garrotxes, Alberes i Garona-Nogueres. Totes cinc sumen més de 150 col.laboradors, amb un equip de gestió de 6 persones. També s’ha llançat a l’edició de llibres, amb un catàleg nodrit. He après moltes coses a les revistes i els llibres de l'editorial Gavarres. Visitar els seus locals a Cassà de la Selva

El festival de teatre d’Avinyó s’ha tornat prohibitiu

M’agradava anar al voltant del 10 de juliol a l’obertura del festival internacional de teatre d’Avinyó, al pati del Palau dels Papes, perquè el certamen injecta vida per uns dies a la provinciana ciutat provençal que disposa de connexió directa amb Barcelona, abans amb Talgo i ara amb AVE. Però  la vida s’ha massificat fins passar-se de la ratlla i els preus dels hotels s’han tornat prohibitius els dies del festival, reservats als invitats i als rics. Enguany s’hi programen 1.800 espectacles de totes mides durant tres setmanes. La gala d’obertura al pati del Palau dels Papes –-2.220 localitats a les grades desmuntables-- ha anat a càrrec de la

Les amigues de l'època del col.legi, abans com ara

La ceramista Bel Farret i l’actriu de teatre Mercè Managuerra són amigues meves de l’època del col.legi i de tant en tant ens retrobem, en companyia dels seus marits, per riure una estona de les nostres jubilacions actives. Jo les veig igual que fa cinquanta anys. El pas del temps té un cantó estrictament aritmètic i un altre més important i subjectiu, referit a l’estat d’esperit. Ahir la trobada va ser a casa meva i em va obligar a cuinar en plena canícula: un pastís fred de salmó amb espinacs de primer i un ànec a la cassola amb cireres de segon. Elles van portar postres i ampolles de cava. En altres ocasions ens reunim a casa seva. Bel Farret i Manel Cabré tenen una casa a les Gunyoles (Penedès) que fa paret amb una torre romana autèntica de l’antiga

No només els plats entren pels ulls al Motel Empordà de Figueres

A un dels extrems del gran menjador de planta basilical del Motel Empordà de Figueres, el finestral s’aboca als camps de la contrada, la filera de plàtans venerables de l’antiga carretera de França, les vorades de xiprers que protegien els conreus del vent, un cel blavíssim els dies de tramuntana, el campanar romànic de Vilabertran i el perfil de la serra de l’Albera verolat pel desori urbanístic de Roses. Alguns clients com ara jo demanem la taula rodona 10 o la 21 per seure al peu d’aquest finestral i degustar-lo com un dels millors plats, ribetejat pel serrell de color de les begònies florides quasi tot l’any. Altres demanen la "taula de Josep Pla" a l'entrada, com vaig comprovar de nou ahir mateix. Narcís Comadira parla de la meva taula preferida al llibre Fórmules magistrals: “Allà, un migdia, en el confortable menjador del Motel, prop d’una de les finestres del darrere, de cara a la plana que s’estén cap a Roses, amb Sant Pere de Roda al fons i el campanar de Vilabertran emergint entre xiprers i

Els plaers de la taula i la conversa, associats alguns dies

Les sobretaules m'agraden tot l’any, l'hivern a casa i l'estiu a fora, de manera que ahir vam anar a visitar a Cadaqués l'arquitecte poeta Quim Español i la seva dona Maria Gràcia Sala. Vam fer petar la xerrada i ens vam dedicar els últims llibres respectius. El dinar domèstic va ser de luxe, rematat a l'hora de les postres amb els taps de Cadaqués de la pastisseria Cabrisas. Amb amfitrions com aquests s’ha de tenir en compte el principi del gran filòsof de la gastronomia Brillat-Savarin, el qual  distingia entre els plaers del menjar i els de la taula, en el ben entès que els segons incorporen la civilitat de la sobretaula. A l’hora del cafè ens vam

La vinya més bonica del país, trepitjada per primer cop

Diuen que la vinya de Garbet és la més bonica del país. A mi sempre m’ho ha semblat, vista de fora, des de la distància de les platges lliures de Garbet o el Borró, a 2 quilòmetres de Colera i 4 de Llançà. Ahir hi vaig entrar per primer cop, de la mà del seu enòleg Delfí Sanahuja i l’amic Ramon Iglesias. S’acabava de llicenciar a l’Escola d’Enologia de Tarragona quan va començar a treballar a Peralada i ara ja hi porta 32 veremes. L’any 1923 l’industrial barceloní Damià Mateu Bisa va comprar el castell de Peralada, els aiguamolls de Santa Margarida a Roses i la l’idíl.lica badia de Garbet. El vi i xampany

Anna Teixidor, personatge de l’any al castell de Sant Ferran

La vida és plena de paradoxes i el castell de Sant Ferran de Figueres, la fortalesa militar més gran d’Europa, té amics actius de la societat civil que vetllen per la seva projecció ciutadana amb ulls d’avui. Una de les iniciatives de l’Associació d‘Amics del Castell de Sant Ferran és designar un Personatge de l’Any i muntar un acte públic de reconeixement als salons rehabilitats del castell. L’any passat va ser Jaume Subirós, ànima del Motel Empordà, i em van demanar de fer-ne la glossa com a recent autor del llibre Motel Empordà, elogi de l’amor estable. Enguany ha estat la periodista i historiadora figuerenca Anna Teixidor,

Sobre el suposat "Gardel original" al teatre Goya de Barcelona

El debut europeu de Carlos Gardel com a cantant de tangos es va produir el 10 de novembre de 1925 al Teatre Goya de Barcelona, amb l'acompanyament del guitarrista José Ricardo, dintre del final de festa amb “varietés” de les companyies teatrals. Feia deu anys que Barcelona vivia la febre del tango com a moda consagrada a París. Aquell mateix 10 de novembre actuava el cantant argentí Pancho Spaventa i el duet Los Porteños al teatre Eldorado de la Plaça Catalunya, escenari al qual s’incorporava tot seguit Imperio Argentina amb tangos. El debut de Gardel al teatre Goya va passar desapercebut. La fama li vindria més endavant per les pel.lícules que rodaria a París i Nova York en castellà (no existia el doblatge) per al mercat

L'afusellament de Ferrer i Guàrdia, el nostre "cas Dreyfus"

La França moderna no va sorgir només de la Revolució de 1789, també del fang de la Tercera República, que el 1894 va condemnar a presó amb proves falses el capità Alfred Dreyfus, jueu alsacià, per connivència amb l’enemic alemany i poc després va ser capaç de reconèixer que s’havia equivocat i rehabilitar-lo. L’afer Dreyfus va enfrontar nacionalistes conservadors amb republicans reformistes i encara ressona, atès que el Senat es planteja ara concedir-li el grau de general i enterrar-lo amb honors al Panteó. Catalunya va tenir el seu “cas Dreyfus” el 1909 arran de l’afusellament al castell de Montjuïc de Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat per un tribunal militar sota acusació d’haver promogut la Setmana Tràgica, amb crema de convents, esglésies i escoles religioses a Barcelona. Les esquerres van considerar que era una venjança contra el fundador de l’Escola Moderna, d’educació laica i mixta. Un monument a Ferrer i Guàrdia va ser erigit a Brusel·les el 1911 a instàncies dels francmaçons. Aquí va trigar més.

El cor verd d'un dels prosistes més fins del país, Quim Curbet

De costum fullejo molts llibres per curiositat i confesso que una bona proporció em cau dels dits abans del final. Per això quan algun m’arrossega fins l’última pàgina amb el mateix plaer que la primera ho celebro com una troballa, una recompensa gruada, una gratitud eufòrica cap a  l’escriptor que l’ha encertada amb mèrit. L’autor gironí Quim Curbet es revela com un dels prosistes més fins del país al llibre que acaba de publicar l’editorial Afers amb el títol Un cor verd i el subtítol “Notes, reflexions i records sobre la vida, les arts gràfiques, la fotografia, l’edició i l’escriptura”. Per damunt del suposat marc temàtic, és una delícia literària escrita en estat de gràcia. Toqui el tema que toqui, es revela com la culminació d’estil d’un home que n’ha escrit molts altres per “fer dits” abans d’aquest, tal com repassa amb modèstia i rapidesa a la pàgina 100. Aquest cop és diferent perquè hi posa més cor narratiu i ho reflecteix la portada amb naturalisme gràfic. Quim Curbet només arrossega un defecte greu: la manca de vanitat personal i de petulància corporativa que l’impedeix figurar als rànquings oficials a cops de colze. M’ha fet recordar el terrible error d’André Gide quan va refusar inicialment d’editar a Gallimard la novel.la  A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, tot dient “C’est pas por nous, c’est plein

La Divina Comèdia torna com a lluïment solitari de Toni Servillo

L’actor Toni Servillo presentarà en solitari i en sessió única el 21 d’octubre al teatre Goya de Barcelona el seu muntatge sobre la Divina Comèdia de Dante, com ja van fer Vittorio Gassmann el 1996, Roberto Benigni el 2006 i Lluís Soler el 2014. A Itàlia els fragments mes emotius de Divina Comèdia els reciten de memòria escolars i adults. Les versions escèniques acostumen a ser un èxit, com l’inoblidable “Gassman legge Dante” que va recórrer Itàlia i va ser editada en vídeo. L'oscaritzat actor i humorista Roberto Benigni també va dedicar un espectacle recitatiu a "Tutto Dante", difós per episodis a la RAI i editat en dotze DVD, que guardo com un tresor al costat dels tres vídeos sobre la mateixa idea protagonitzada per Gassman a escenaris naturals. La

Escoltar els ocells cantar per Internet no és el mateix

Em fa il.lusió parar l’oïda al cant d'alguns ocells i cada vegada ho tinc més difícil. Els més abundant a Catalunya són ara els pinsans, pardals i estornells, però no canten com el rossinyol, el qual forma part de les espècies en disminució, igual com falciots, caderneres i gralles, mentre augmenten  tórtores, estornells, gavians i cotorres. Ja no hi ha canaris i periquitos a les cases. El rossinyol, el rei de les aus canores, s’ha convertit en un luxe de la natura. La merla, que els anglesos anomenen blackbird per raons òbvies del plomatge, passa per ser el baríton més talentós i a la famosa cançó que porta el seu nom del “disc blanc” dels Beatles, els primers compassos estan reservats al bellíssim cant natural d’una merla, abans que Paul McCartney no arrenqui

Josep Cots salta i assalta el taulell amb “Una Índia indomable”

El llibreter Josep Cots, de la llibreria barcelonina Documenta, ha saltat a l'altra banda del taulell i s’ha convertit en autor amb l’obra que acaba d’escriure Una Índia indomable (editorial Pòrtic). El salt li ha sortit rodó i elegant. És un llibre deliciós, per la naturalitat amb que exposa els coneixements viscuts sobre el terreny a aquell país-continent, de tan variats atractius. La literatura no s’elabora només amb les turbulències laberíntiques de l’ànima de l’escriptor, també amb una aparent simplicitat descriptiva capaç d’enllaçar subjecte, verb i predicat com l’aigua fresca i melodiosa de la font. L’ull del viatger observador, curiós i inquiet atrapa del natural una quantitat fabulosa de detalls, situacions i escenaris que tot seguit passa pel filtre del seu estil

Periodista i escriptor, una vocació de ruïna personal i col.lectiva

Sempre m’he definit com a periodista i escriptor, en aquest ordre. Després de llargs anys d’exercici, comprovo que tots dos oficis s’han devaluat. La revista Capçalera del Col.legi de Periodistes de Catalunya dedica l’última edició a fer un balanç molt franc dels seus primers 200 números, un recorregut de l’ofici des que va començar a editar-se el 1989. “És la professió amb pitjor situació a Espanya, amb condicions laborals del segle XIX”, hi llegeixo a propòsit de la precarietat convertida en estructural. També afirma: “El prestigi dels periodistes durant la Transició ha anat desapareixent fins a arribar a ser una de les professions menys

Elogi de les cadires metàl.liques gratuïtes als parcs de París

Les cadires metàl·liques de color verd que des del 1923 es troben a disposició del públic als Jardins del Luxemburg i altres espais verds del centre de París, com els jardins del Palais Royal, s’han convertit en un símbol, potser perquè aquí no abunden els dies de clima benigne que permet gaudir-les. Cada usuari pot desplaçar-les al seu gust, amb una llibertat difícil d’imaginar a altres latituds. Ofereixen tres variants: sense braços, amb braços o de respatller reclinat. Només d’arribar a París procuro seure-hi una estona, encara que estiguin perlades per la rosada o pel plugim. Ve a ser com el pròleg de l’estada, l’epígraf al

Èxit musical i social d’un concert escolar al castell de Figueres

Hi ha esdeveniments culturals que no em voldria perdre, com el concert de la Primera Trobada de Cordes de l’Empordà que aquest diumenge van oferir al castell de Sant Ferran de Figueres un centenar d’alumnes dels espais d’educació musical de la comarca a molts familiars i amics assistents. La segregació escolar de facto provoca que les 10 escoles de primària i 5 instituts de secundària de Figueres tinguin majoria d’alumnat immigrant, mentre que els autòctons prefereixen matricular els fills a altres centres. L’escola figuerenca Anicet Pagès, per exemple, suma 90% de marroquins. Des de fa una dècada prop d’un miler dels seus escolars de 8 a 10 anys (la meitat noies) han passat per

Les cireres de Ceret tenen un plus de prestigi

La Festa de Cirera d’aquest últim cap de setmana a Ceret és una excusa per visitar de nou la vila a tocar de la frontera. El títol que li donen a França de “Ceret, capital de la cirera” resulta exagerat perquè la seva producció s'ha vist molt limitada, tot i ser de les més primerenques gràcies al microclima. Els mateixos dies es celebrava la Festa de la Cirera a Llers (Alt Empordà). La cooperativa de productors Céret Primeurs actua des de 1943 i quan ja només produïa 100 tones de cireres anuals va fusionar-se el 2013 amb la cooperativa La Melba del municipi veí de Bulaternera per poder negociar amb les grans cadenes de distribució en millors condicions de volum. Ceret compleix des de 1932 la tradició anual d’enviar les primeres capses de

Els àngels canten melodies al restaurant Carles Antoner de Lladó

El petit poble de Lladó (700 habitants), prop de Figueres, era famós per l’oca amb peres del cuiner Francesc Marcé i la seva dona Dolors Sala a la fonda Cal Kiku i pels tords de la cuinera Anita Vila a Cal Gran, que segons Josep Pla eren “els tords més afrodisíacs de la terra”, com assenta al seu retrat literari del pintor de la localitat Marià Llavanera, al llibre Homenots. Tercera Sèrie. Després Lladó va ser famós per la “peixera” del restaurant La Plaça, la glorieta vidriada que s’abocava a la meravellosa plaça major, reformada recentment sense peixera. Ara Lladó és famós pel restaurant Carles Antoner, tots quatre establiments esmentats sense sortir de la plaça, a l’ombra del plàtans centenaris, una plaça que compta a més a més amb la col.legiata romànica de Santa Maria (ara seu de l’Ajuntament) i el deliciós edifici neoclàssic restaurat del Sindicat Agrícol. Ahir Carles Antoner ens va preparar un plat de menuts d’ànec (colls i punys, pedrers, etc.) que hi cantaven els àngels, secundat als fogons per la cuinera

S'escau el centenari del primer llibre de Josep Pla, i el seu impacte

El maig de 1925, ara fa cent anys, apareixia a les llibreries el primer llibre d'un jove periodista i escriptor anomenat Josep Pla. Es titulava Coses vistes i va tenir una repercussió extraordinària. No era cap novel·la, sinó un gènere híbrid, de textos curts reelaborats a partir de l’aparició anterior a la premsa: setze capítols sobre «Homes i paisatges», dos apunts sobre cuina catalana a «Intermezzo», deu «Capítols de novel·la» i vint «Retrats». Contenien, de manera embrionària però ja perfilada, tot l’estil de la seva immensa producció posterior.  Quaranta anys més tard, El quadern gris seria un enèsim reaprofitament de Coses vistes, afegit amb un dietari de joventut que conservava inèdit. Aquella obra literària baptismal de l'any 1925, aquella opera prima feta de retalls apedaçats, va obtenir un èxit de públic imprevist i un ressò de crítica inusitat. potser perquè el jove autor s’alçava contra el cànon, el corrent literari dominant, l’academicisme assentat. Josep M. de Sagarra li va dedicar un article el 31 de maig al diari La Publicitat. Dos dies abans, la ressenya de Josep

Arrenca el viatge el meu nou llibre "Afrodita vista al cap de Creus"

Acaba d’arribar a les llibreries el meu nou llibre Afrodita vista al cap de Creus (Edicions Cal.lígraf), que forma una trilogia amb els anteriors titulats Apologia de l’Empordà (2021) i L’Empordà per a mitòmans (2023), publicats per la mateixa editorial. Hi entrellaço l’antiguitat amb el present i la cultura amb l’experiència viscuda, dintre d’un exercici autobiogràfic que projecta llum i emoció sobre el poderós escenari natural, un territori únic, carregat fe simbolisme i misteri. Les pàgines conviden a viatge literari i històric per aquest paisatge salvatge i fascinant, al qual la mitologia i la geografia es fonen en un relat ple de coneixements i

Dos cartellets per resumir dos mil.lenis de manera muda

Aquests dos petits cartells metàl.lics evoquen sense gaire eloqüència una història bimil.lenària al punt avui desert –i bellíssim-- del Coll de Panissars, al terme del Pertús, el pas més freqüentat entre Ibèria i la Gàl.lia des de la Via Heràclia dels ibers, ben abans de la Via Augusta dels romans. Joan Badia i Homs ja apuntava el 1978 al segon volum del seu llibre L’arquitectura medieval de l’Empordà que aquests blocs de pedra tallada que afloren al Coll de Panissars corresponen als Trofeus de Pompeu, erigits l’any 70 aC a banda i banda de la via romana, a la intersecció entre la Gàl.lia Narbonesa i la Hispània Tarraconense. Es tractava de

Una conversa amb els Armangué al restaurant Pa i Raïm de Palafrugell

Ahir Diumenge de Rams al migdia Joan Armangué em va invitar a presentar el seu últim llibre Abdon Terradas, primer alcalde republicà i socialista (editorial Cal.lígraf) a la llibreria Nollegiu de Palafrugell, acollits pel llibreter titular Xavier Vidal i l’emèrit Guillem Terribas que és sempre a tot arreu i passava per allà. La figura d’Abdon Terradas resumeix de manera heroica els primers passos de govern del republicanisme federal a l’Ajuntament de Figueres i mereix un monument que no

Les carícies correspostes del marbre travertí, a Roma i aquí

De vegades pujo al Pavelló Mies van der Rohe de Montjuïc per acariciar el marbre travertí de les parets i sentir en retorn la seva calidesa, com un amor correspost. El travertí incorpora el pas del temps i en fa un mèrit, absorbeix la llum solar, daura l'atmosfera amb les diferents intensitats d’una gamma de matisos cutanis i unes sfumature que el converteixen en  calidesa carnal, palpable, tàctil. És un dels quatre tipus de mabre que l'arquitecte alemany va triar per al pavelló: travertí, verd alpí, verd antic de Grècia i ònix. No cal dir que l’admiració del travertí prové de la Roma barroca, on predomina. L’escalinata monumental de 138 graons que rambleja entre Piazza di Spagna i Trinità dei Monti és en marbre travertí, però està prohibit seure-hi des que l’han

Ahir va arribar la flor nova de farigola al Motel i ho vam celebrar

Pels volts de Pasqua (ara el canvi climàtic ho avança) arriba un dia assenyalat al Motel Empordà de Figueres en què s’hi declara la mobilització general obligatòria dels empleats per desgranar una a una les minúscules flors de les mates de farigola acabada de collir, abans que no es marceixin, amb les quals preparen el cèlebre Sorbet de Flors de Farigola que va popularitzar el fundador Josep Mercader i que continua cada primavera a la carta, com una cita anual. Ahir divendres va ser el dia. La colla del dinar vam voler celebrar-ho al costat del

L’escultura de Maillol a Montjuïc és l’única, no la millor

Català de Banyuls, l’escultor Aristides Maillol va ser reconegut a començaments del segle XX a París a la mateixa alçada que Rodin. Malgrat els seus contactes amb Catalunya, no hi va tenir mai cap escultura a l’espai públic, ni tan sols després de la magna retrospectiva muntada el 1979 per inaugurar la Casa Macaya del Passeig de Sant Joan barceloní com a centre cultural de la Caixa. Divuit dels seus nus femenins monumentals (pràcticament tota la seva producció) es troben exposats de manera permanent als jardins de les Tulleries de París. A Catalunya ni un, fins que l’associació d’empresaris Barcelona 92 no va adquirir per 45 milions de pessetes un dels cinc exemplars del tiratge d’aquest Tors de l’Estiu, fragment de l’escultura L’estiu que forma part del conjunt de nus femenins de Les estacions (avui al Museu Puixkin de Moscou). Van donar la peça al Museu Nacional d’Art de Catalunya i la van col.locar a una rampa lateral que condueix de l’escalinata d’accés a l’aparcament. No és un Maillol de primer ordre, només l’únic. L'Ajuntament i el govern de la Generalitat havien fet el ridícul en desestimar l’any 1987 que un exemplar del tiratge de la famosa Acció encadenada de Maillol

La plaça-monument de la Concorde vol ser una plaça-jardí

Fa temps que la Place de la Concorde, una de les més boniques, cèntriques, àmplies i sumptuoses de París, s’ha convertit en rotonda automobilística, allí on els jardins de le Tulleries moren sota les rodes, el brogit i el fum dels cotxes. Ara això canviarà. L’Ajuntament de París, dintre de la lluita heroica per reduir la circulació rodada al centre de la capital, acaba d’aprovar la reforma per convertir-la en plaça-jardí, amb pressupost previst de 36 milions d’euros. Les dues terceres parts quedaran reservades als vianants, tot i que els vehicles ho continuaran disposant d’una via de trànsit. Es tracta d’una plaça-monument, inscrita al Patrimoni Mundial de

Les millors anxoves, ungides amb els olis sagrats

M’agrada esmorzar al Motel Empordà de Figueres les anxoves confitades a la manera de Cadaqués, implantades pel fundador d’origen cadaquesenc Josep Mercader. Més ben dit, ja no cal ni que les demani: la cambrera encarregada del primer àpat del dia sap, només de veure’m arribar, que sóc “el senyor de les anxoves”. Aquest caviar del Mediterrani i el Cantàbric és un luxe que només a la Península Ibèrica es manté com a plat per ell mateix, mentre que a Itàlia i arreu s’utilitza sobretot de condiment en amanides, pizzes, salses. El seitó fresc de bona mida esdevé anxova un cop netejat i confitat en sal, oli i pebre. Confitar anxoves és una tècnica ancestral que necessita una destresa sàvia per no espatllar-ne la carnositat molsuda. Les de l’hora d’esmorzar, acompanyades de pà amb tomàquet, a mi em milloren sensiblement la perspectiva del dia. De

Barcelona programa simfonies de Mahler fins a la sopa

La primera simfonia de Mahler, l’anomenada “Tità”, serà interpretada al Palau de la Música quatre vegades diferents en poques setmanes: el 29 de març per l’Orquestra Simfònica del Vallès, el 4 de maig per la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona, l’endemà 5 de maig per l’Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia i l’11 de maig per la London Symphony Orchestra. Encara s’hi afegirà la segona simfonia de Mahler, la “Resurrecció, el 26 de maig a càrrec de l’Orquestra de la Ràdio Sueca. Dues d’aquestes versions seran conduïdes pel mateix director, Daniel Harding, amb orquestres diferents. Per si això fos poc, la Franz Schubert Filharmonia ja va obrir la seva temporada al Palau el setembre passat amb la cinquena simfonia de Mahler. Pel seu cantó, l’Auditori ha programat la segona simfonia “Resurrecció” aquest 24 de març, així com també ho va fer amb la “Tità”, la 

Camins de ronda: la nineta dels ulls amb moltes lleganyes

Els camins de ronda litorals haurien de ser l’Avinguda dels Camps Elisis del país, l’artèria del luxe natural i l’elegància paisatgística, una prioritat urbanística, la nineta dels ulls de l’Administració, però topen amb nombrosos trams tancats per desídia administrativa. L’Associació Camí de Mar acaba de presentar un projecte d’enllaçar-los tots, de Blanes a Argelers, malgrat reconèixer que els de la banda francesa es troben en condicions practicables i els d’aquí no sempre. L’entitat SOS Costa Brava denuncia que el de Calella de Palafrugell al Golfet continua interromput des de fa cinc anys per manca de les obres previstes, entre d’altres exemples. En teoria, els 6 metres de la franja maritimoterrestre son un l’espai amb servitud de pas

El tremolor de la primera vegada a l’estació frontera de Portbou

Mantinc un respecte per l’estació de Portbou i la seva sala de trànsit de duana, presidida per aquesta llarguíssima taula baixa ovalada, sustentada per capitells de volutes d’estil jònic, damunt la qual vaig haver d’obrir la maleta al moment tremolós de sortir per primer cop del país i entrar a França als meus vint anys. Hi vaig tornar a obrir la maleta en repetides ocasions, però algunes primeres vegades no s’obliden mai. Policies i duaners infonien durant el franquisme una certa inquietud, la imponent estació de Portbou l’augmentava i aquesta taula em semblava aleshores com de dissecció. Amagar a la maleta (o als pantalons) llibres i revistes prohibits podia costar un disgust. Damunt d’aquesta taula tinc la impressió d’haver-hi

Més armament no resoldrà res, al contrari

La Unió Europea proposa que els 27 països membres inverteixin la barbaritat de 800.000 milions d’euros en un termini de quatre anys per rearmar-se militarment davant l’amenaça de Rússia a partir de la invasió d’Ucraïna i la decisió de Donald Trump de deixar de pagar la defensa europea. El govern espanyol del PSOE s’ha apressat a declarar de manera poc segura que el brutal augment d'inversió militar no anirà en detriment dels serveis socials. La guerra és sens dubte el fil conductor de la història de la humanitat, però també ho és la negociació en altres moments més

La pintura de Laura Iniesta engrandeix el Museu Monjo

Ahir passejava per Vilassar de Mar i se’m va acudir entrar al petit i cèntric Museu Enric Monjo per fer-hi un cop d’ull vagarós. Proposava a la planta baixa una exposició temporal de trenta quadres de la pintora barcelonina Laura Iniesta. La vaig començar a recórrer amb mirada distreta, fins que em va arrossegar la força del seu traç, la llum del seu color, l’eloqüència de la combinatòria, l’enigma de l’energia –de vegades vibrant, altres cops absorta en la quietud-- que vessava de les teles. Els comentaris habituals sobre la pintura abstracta acostumen a expressar-se amb un llenguatge abstracte que jo no practico. Per tant, vaig gaudir de l’exposició com si m’ho mirés amb la barbeta posada sobre el marc de la finestra del món, davant d’una sobtada bellesa

El meu quiosquer es jubila, elogi de l’amabilitat diària

Sóc un addicte a la premsa en paper per començar el dia i la primera persona que saludo en sortir de casa és el meu quiosquer. Aquest gest, aparentment banal i rutinari, en realitat m’ha alegrat el dia durant molts anys gràcies l’amabilitat de Joaquín Osuna, i això em desperta una gratitud infinita. Ara es jubila al moment de complir 65 anys, tot el barri ho comenta. Va començar el 1983 al quiosc siuat als baixos d’una adreça tan llegendària com la londinenca Fleet Street per als del meu ofici, a Consell de Cent núm. 425, seu de les redaccions d’El Correo Catalán i Destino, a continuació del diari Avui i El Periódico. Després es va traslladar pocs metres al nou bulevard de Passeig de Sant Joan. Nascut a Madrid i criat a Granada, Joaquín Osuna parla

Última hora: ja han arribat les favetes al Motel Empordà

Els francesos han fet famosa la campanya anual “Le beaujolais nouveau est arrivé” quan posen a la venda el vi novell de la contrada el tercer dijous del mes de novembre, tot i que de beaujolais n’hi ha de bons, regulars i mediocres, com a tot arreu. Aquí podríem de fer el mateix amb el dia que les primeres favetes tendres comencen a ser servides a la taula del Motel Empordà de Figueres des de 1973. Aqueata setmana han arribat a la carta. És un dels plats més deliciosos i filosòfics de tota la panòplia, una síntesi rodona de l’art de la renovació culinària encarnada per aquest establiment. En comptes de les antigues tires d’enciam, 

L’estàtua arraconada al “Village Catalan” de l’autopista de Perpinyà

L’àrea de descans “Village Catalan” de l’autopista prop de Perpinyà, la primera després de passar la frontera, conté l’escultura de Paul Belmondo, pare de l’actor, dedicada “Aux ouvriers de l’autoroute” en memòria d'aquells que la van construir i especialment dels que hi van deixar la vida en accident laboral, sobretot durant la construcció dels tres alts viaductes seguits que sobrevolen la vall del Pertús. L’escultura ha quedat arraconada per les noves edificacions de la cafeteria, sense cap relació estètica amb l’estil de poble català que va donar-hi el 1978 l’arquitecte Jehan Bertran de Balanda. L'àrea de servei continua molt concorreguda, encara que la idea inicial s’hagi anat esvaint. El principal atractiu de la seva botiga La Maison du Roussillon

Sorpresa de la jove directora Stephanie Childress a l’Auditori

Dissabte em vaig deixar caure al concert simfònic setmanal de l’Auditori pel repertori més que per la jove directora d'orquestra Stephanie Childress, que desconeixia. Em va cridar l’atenció d’entrada la minúcia, convicció i elegància amb què va dirigir Calidoscopi simfònic de Xavier Montsalvatge, una obra que no forma part del repertori més rodat. La segona peça de la vetllada era el Concert per a piano núm. 1 de Prokófiev, al qual va cedir el protagonisme al pianista, com és usual. La revelació va venir a la segona part amb la Simfonia núm. 1 “Somnis d’hivern” de Txaikovski. Si els

Mirada nova al castell militar de Figueres des del Motel

Des de la terrassa exterior del Motel Empordà de Figueres, amb un negroni o un gin-tònic entre els dits, es contempla dalt del turó garrigós un tall de la silueta del castell militar de Sant Ferran. He passat tantes estones contemplant aquesta silueta, en èpoques diferents, que al final li he dedicat un llibre: La fabulosa història del castell de Sant Ferran, que editarà el mes de setembre vinent l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran i l’editorial Cal.lígraf. D’entrada em va sorprendre que el castell tingués amics fora dels cercles militars, uns amics en plena sintonia amb la meva percepció civil. La fortalesa més extensa d’Europa i una de les més inútils ha estat vista tot sovint amb suspicàcia pels ciutadans que se n’han sentit allunyats. Antonio Tejero hi va complir en condicions de favor una part de la seva condemna del 1983 al 1991. Les coses van canviar el 2003 amb la constitució del Consorci tripartit de gestió (ministeri de Defensa, Generalitat, Ajuntament). Ara té amics i visites

L’aventura incerta d’esmorzar bé de forquilla al mercat

L’esplèndida xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona (poques ciutats en conserven tants) es renova contínuament per adaptar-se a la demanda actual. Aquestes obres de reforma donen peu a instal.lacions provisionals que de vegades l’encerten més que les origjnàries. És el cas del de la Llibertat de Gràcia, ara temporalment al capdamunt del Passeig de Sant Joan, o també el d’Horta, traslladat fins el 2028 al carrer Lisboa. Les instal.lacions provisionals llueixen noves de trinca i les parades fan un goig acabat d’estrenar, excepte quan l’usuari pretén esmorzar de forquilla al bar del mercat. El bar Cal Mingo del mercat provisional de la Llibertat rutlla més que mai, amb taules concorregudes i plats variats. En canvi, el bar Río de

El poble de Portbou, vist des d’allà dalt, com un tot

Encara que el dia sigui rúfol, fred i enteranyinat, m’agrada pujar al Coll dels Belitres i abocar-me a la ratlla de frontera per contemplar el poble de Portbou com un tot. Alguns pensen que és el cul del món,  altres l’estimem com un fill desafavorit i predilecte, el considerem el centre de l’univers, i al centre de l’univers no se li pot faltar al respecte. No es pot tenir abandonada com ara la catedral ferroviària de l’estació de Portbou, després de fer passar el nou AVE per un altre recorregut i pretendre condemnar-la a la irrellevància. No ho aconseguiran, “too big to fall”. Quan l’any 2023 vaig presentar a Portbou el meu llibre L’exprés de París --que era com dir L’exprés de Portbou--, vaig voler recordar les Cròniques del centre

Tot el Louvre per una finestra, la seva millor obra

El president Macron acaba d'anunicar una nova reforma del Museu del Louvre durant els pròxims anys per respondre a l'augment de visitants. La reforma inclou, lògicamernt, els jardins de les Tulleries, que són una de les seves millors obres d'art. Sempre torno al Louvre, amb motiu precís o sense. Les peces ja les conec, però el recorregut es renova contínuament. De bon matí faig la cua d’entrada, quan a l’estiu tot just acaba de clarejar o bé a l’hivern encara fa fosc amb una temperatura impertinent. La piràmide d’acer i vidre, inaugurada el 1989 com a vestíbul d’accés, s’ha convertit en insuficient per canalitzar amb fluïdesa el volum de

D'entrada, el plaer només de seure al Motel Empordà de Figueres

Molts atribueixen la qualitat que manté el Motel Empordà de Figueres des que va obrir el 1961 a la cuina, el tracte humà, la filosofia de la casa, la capacitat d'innovació, les virtuts acumulades per l’amor estable de l’ofici i dels clients, però s’obliden d’un factor igualment decisiu: la comoditat del centenar de cadires del gran menjador. Cada cop que hi vaig, començo a intuir una sintonia quan pujo les quatre escales de l’elegant portalada, empenyo les dues portes, saludo a la persona de la recepció, passo per la esplèndida barra del bar (quasi sempre deserta), entro al gran menjador de planta basilical i encaixo la mà a Jaume Subirós. La intuïció d’una sintonia es confirma quan sec a taula i comprovo que aquelles cadires encaixen a la perfecció amb tota la resta. Ofereixen una comoditat amb personalitat pròpia i brinden el primer plaer de l`àpat. No és per casualitat. Les va dissenyar i construir el 1973 el fuster-ebenista figuerenc Lluís Sayó, empresa encara en actiu, amorosament mantingudes,

Admiració de l’entusiasta roig hivernal de les cireres d’arboç

A qualsevol bosc mediterrani, sobretot d’alzines, li surt a aquesta època un acné de roig viu que contrasta amb els ocres hivernals i la part de verdor perenne. Un rebroll silvestre crida l’atenció al sotabosc entre molses, pinassa i esbarzers. Hi destaca amb una barreja d’energia, obstinació, atzar i patiment per part d’una vegetació sovint mancada de pluja, afecte i companyia. Malgrat la vermellor d’aquesta baia carnosa, la cirera d’arboç boscana té fama d’oferir una polpa granelluda, aspra, d’escàs sabor. En canvi jo la tinc present en suaus melmelades, mel d’arboç, delicioses ratafies, delicades salses de plats de caça... Deu ser que s’ha de saber tractar amb les coses del bosc. La cirera d’arboç s’ha mantingut en un estat lliure, desproveïda de

En la mort del guitarrista, cantant i poeta Julián Córdoba

Acaba de morir el guitarrista, cantant i poeta argentí Julián Córdoba, residenciat a Barcelona des de 1975. Vaig escriure un pròleg biogràfic al seu llibre-disc La endecha sudaca y otros poemas, editat el 2015 pels amics. El vam presentar amb actuació seva al Tradicionarius de Barcelona i al Shelabi de Cadaqués, i vam celebrar alguna guitarrejada a casa meva (foto adjunta, amb Rabito Vélez i Jorge Sarraute). Havia format part del grup Los Nocheros de Anta, que actuava sobretot al Pub 240 del carrer Aribau i altres locals de moda amb música sud-americana en viu. Va formar un tercet amb Marjo Vidal-Rivas i Santi Loren al Cafetín Musiquero del carrer Santaló. Quan va decaure la moda, va muntar amb la dona Cristina Valenzuela i el fill

Mantenen i engiponen l'escarni al passadís de metro de Passeig de Gràcia

L’any 2023 TMB va decorar amb fotos murals només 23 metres dels 253 de llargada que té el passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona, a l’estació de Passeig de Gràcia. Ara ha llançat un concurs d’idees per posar-li música a un tram de només 25 metres, amb pressupost de 50.000 euros per una prova pilot a partir del novembre vinent. Ho fan en comptes d’enfrontar el problema del traçat instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat, construït en concessió de terreny públic. La llargada del

Una estada de luxe amb l’empresari Jordi Serra al seu hotel d'Andorra

Quan viatjo no acostumo a allotjar-me a hotels de 5 estrelles anunciats com a “Luxury Boutique Resort&Spa”, però aquest cop m’hi invitava el propietari de l’establiment, Jordi Serra, per tancar-nos uns dies a enllestir la redacció de les seves memòries amb més temps i concentració mental del que li permeten habitualment els negocis. Sóc bastant insensible o fins i tot refractari al luxe, per principi i per manca de costum, de manera que el principal luxe que hi he apreciat és la proximitat humana de l’amfitrió per damunt de l’abisme econòmic que ens separa i també la seva explicació sobre els valors que ha aplicat a la llarga trajectòria personal. No sempre és fàcil relatar una vida en extensió i en detall. L’empresa tecnològica de Jordi Serra va arribar a ocupar un miler d’empleats a vint